14 d’ag. 2014

pedra de atrtera, 4



"La dona ha estat la mestressa de cerimònies i ritus de pas, del naixement fins a la mort, com a encarregada de vetllar pels avantpassats de la casa, en fer les ofrenes, a disposar absoltes, en acompanyar els difunts en el seu difícil camí cap a el lloc dels avantpassats. La dona, tot i veures obligada a migrar moltes vegades per casar-se en una altra casa, s'ha erigit en el puntal de la institució de la casa, i ha representat la seva continuïtat més enllà de la vida de les persones. La dona, ama i propietària, ha suportat una tasca molt dura en el manteniment de la casa, dels seus membres, de la cria dels fills, del sosteniment dels ancians, entremig dels homes necessaris tots per a la transhumància, mentre que les altres dones han hagut de marxar a buscar un futur personal lluny de casa, des d'on donarien aixopluc a noves generacions de parents en la mateixa situació. La dona sempre ha de migrar sola, dins i fora del territori propi, emparant-se en altres generacions ja emigrades de dones o obrint ella mateixa el camí.
No obstant això, les dones han estat les portaveus de la casa. La seva vida social, apropant-les a les altres dones, els ha donat una visió molt més completa del grup que la que podien tenir els homes des de la compartimentació de les tasques, desplaçats temporalment al llarg de les valls longitudinals.

"fragment de l’exposició:
“La dona, referent social i cultural al Pirineu”
any 2005

“Quan em vaig veure darrere la mula, caminant de pressa perquè l'animal quasi s'esfumava de notar una presència estranya, hauria girat cua i cames ajudeu-me cap a casa... Però només deixava que els ulls se m'enaigüessin i, quan notava que anaven a caure les llàgrimes, respirava fort i me les empassava cap a dins. L'esquena tibada de l'oncle allí dalt de la bèstia m'imposava, i no volia que se m'escapés cap sospir. Em repetia que el favor me'l  feien ells a mi, i jo el feia als meus. Una llesca menys cada dia a taula i... M'havia agafat el mocador de farcell i el portava al seu davant damunt del coll de l'animal. Se'l veia encaboriat i tot just m'havia badat boca, per això no gosava dir-li que les espardenyes m'havien encetat els peus... Eren les noves de la Maria, que per més fer me les havia donat abans de sortir de casa, però ella gastava una mida més gran. Sentia el frec al peu com una frisança dolorosíssima. Desitjava arribar a Pallarès com més aviat millor i acabar aquell calvari. La cua de la mula es movia compassadament. Quan les mosques s'hi acabaven de parar la llençava enlaire i tot seguit la deixava caure amb una voleiadissa, i tornem a començar. Quan ja no hi confiava, com
aquell qui diu, vaig sentir l'oncle que deia: ja hi som. Va ser el primer instant de tot el dia que  em va pujar de dins una gran alegria, i per això mateix vaig notar que havia estat amb el cor encongit com una beneita, com si em portessin a vendre com una vaca més. I tampoc no era això. Tenia ganes d'abraçar tia, que no havia vingut a Montsent al mercat. Ella era la germana de la mare i jo amb oncle res no hi tenia.
No sé per què m'havia imaginat que vivien fora del poble. Aquest pensament se'm va desmentir quan oncle va prendre el camí entre les cases fins anar a raure a la plaça. Notava les galtes com em cremaven perquè la gent saludava oncle i em miraven i, quan vam ser davant de la meva nova casa i ell va haver descavalcat, una rotllana de dones que la feia petar amb tot de canalla que s'escridassaven ho van deixar estar tot per atansar-se a mirar i preguntar.
Ramon, quina xicota més «maja» que t'has trobat a mercat. Pensàvem que no en sabies tant de triar... És la neboda de l'ermita, que passarà l'hivern amb nosaltres. Jo no sabia on mirar, tenia tots els ulls fixos en mi i, d'aquells moments  d'estar quieta, sentia les cames que em defallien i la suor que m'havia escaldat les cuixes, amb el cap emboirat de tant pensar i de donar tombs a la mateixa cosa. D'aquí me'n va treure la tia que, rompent el cercle, em va abraçar amb força. I aleshores sí que vaig creure perdre el món de vista, perquè aquella tendresa havia desfet en un inesperat instant tot el mur de raonaments que m'havia construït contra la tristesa. Agafada de la cintura, quasi m'estirava enlaire, evitant la gent i portant-me escales amunt.
No va dir res més fins que em va tenir a la cuina. Havíem passat un llarg i fosc corredor i, asseguda al banc, vaig haver d'escoltar aquella pregunta. ¿Per què plores?”

Pedra de tartera
Maria Barbal
Columna, 2009

pàg. 23-25

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada