"La dona ha estat la mestressa de cerimònies i ritus de pas, del
naixement fins a la mort, com a encarregada de vetllar pels avantpassats de la
casa, en fer les ofrenes, a disposar absoltes, en acompanyar els difunts en el
seu difícil camí cap a el lloc dels avantpassats. La dona, tot i veures
obligada a migrar moltes vegades per casar-se en una altra casa, s'ha erigit en
el puntal de la institució de la casa, i ha representat la seva continuïtat més
enllà de la vida de les persones. La dona, ama i propietària, ha suportat una
tasca molt dura en el manteniment de la casa, dels seus membres, de la cria
dels fills, del sosteniment dels ancians, entremig dels homes necessaris tots
per a la transhumància, mentre que les altres dones han hagut de marxar a
buscar un futur personal lluny de casa, des d'on donarien aixopluc a noves
generacions de parents en la mateixa situació. La dona sempre ha de migrar
sola, dins i fora del territori propi, emparant-se en altres generacions ja
emigrades de dones o obrint ella mateixa el camí.
No obstant això, les dones han estat les portaveus de la casa. La seva vida
social, apropant-les a les altres dones, els ha donat una visió molt més
completa del grup que la que podien tenir els homes des de la compartimentació
de les tasques, desplaçats temporalment al llarg de les valls longitudinals.
"fragment de l’exposició:
“La dona, referent social i cultural al Pirineu”
any 2005
“Quan em vaig veure darrere la mula, caminant de pressa perquè l'animal
quasi s'esfumava de notar una presència estranya, hauria girat cua i cames
ajudeu-me cap a casa... Però només deixava que els ulls se m'enaigüessin i,
quan notava que anaven a caure les llàgrimes, respirava fort i me les empassava
cap a dins. L'esquena tibada de l'oncle allí dalt de la bèstia m'imposava, i no
volia que se m'escapés cap sospir. Em repetia que el favor me'l feien ells a mi, i jo el feia als meus. Una llesca
menys cada dia a taula i... M'havia agafat el mocador de farcell i el portava
al seu davant damunt del coll de l'animal. Se'l veia encaboriat i tot just m'havia
badat boca, per això no gosava dir-li que les espardenyes m'havien encetat els
peus... Eren les noves de la Maria, que per més fer me les havia donat abans de
sortir de casa, però ella gastava una mida més gran. Sentia el frec al peu com
una frisança dolorosíssima. Desitjava arribar a Pallarès com més aviat millor i
acabar aquell calvari. La cua de la mula es movia compassadament. Quan les mosques
s'hi acabaven de parar la llençava enlaire i tot seguit la deixava caure amb
una voleiadissa, i tornem a començar. Quan ja no hi confiava, com
aquell qui diu,
vaig sentir l'oncle que deia: ja hi som. Va ser el primer instant de tot el dia
que em va pujar de dins una gran
alegria, i per això mateix vaig notar que havia estat amb el cor encongit com una
beneita, com si em portessin a vendre com una vaca més. I tampoc no era això.
Tenia ganes d'abraçar tia, que no havia vingut a Montsent al mercat. Ella era
la germana de la mare i jo amb oncle res no hi tenia.
No sé per què m'havia imaginat que vivien fora del poble. Aquest pensament se'm
va desmentir quan oncle va prendre el camí entre les cases fins anar a raure a
la plaça. Notava les galtes com em cremaven perquè la gent saludava oncle i em
miraven i, quan vam ser davant de la meva nova casa i ell va haver descavalcat,
una rotllana de dones que la feia petar amb tot de canalla que s'escridassaven
ho van deixar estar tot per atansar-se a mirar i preguntar.
Ramon, quina xicota més «maja» que t'has trobat a mercat. Pensàvem que no en
sabies tant de triar... És la neboda de l'ermita, que passarà l'hivern amb nosaltres.
Jo no sabia on mirar, tenia tots els ulls fixos en mi i, d'aquells moments d'estar quieta, sentia les cames que em defallien
i la suor que m'havia escaldat les cuixes, amb el cap emboirat de tant pensar i
de donar tombs a la mateixa cosa. D'aquí me'n va treure la tia que, rompent el
cercle, em va abraçar amb força. I aleshores sí que vaig creure perdre el món
de vista, perquè aquella tendresa havia desfet en un inesperat instant tot el
mur de raonaments que m'havia construït contra la tristesa. Agafada de la
cintura, quasi m'estirava enlaire, evitant la gent i portant-me escales amunt.
No va dir res més
fins que em va tenir a la cuina. Havíem passat un llarg i fosc corredor i,
asseguda al banc, vaig haver d'escoltar aquella pregunta. ¿Per què plores?”
Pedra de tartera
Maria Barbal
Columna, 2009
pàg. 23-25
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada