Pedra de tartera, 2

“—L'Angeleta, que s'ho tenia ben cregut, casada amb Esteve, el cabaler, germà petit d'aquell hereu que es deia Baltasar, aquell qui amb l'empenta dels anys havia de ser el meu avi.

L'avi Baltasar era un hereu amb nom de rei de l’Orient, poc comunicatiu, i com un rei es comportava. Esquenadret i acostumat d'anar a la seva, com un ocell boscà o com un gos sense amo, coneixia el territori pam a pam. Ara per bolets i adés per gust, per   surar les cames o pel desig, per la satisfacció d’empaitar algun senglar o alguna mestressa malcasada que   esperava amb el jaç fet. Des dels turons a la vall, amb l'escopetot sempre a l'esquena, gastava les espardenyes, un dia darrere l'altre, com si tots fossin diumenge.

Perquè el cabaler portava la propietat i la cunyada, la casa i l'aviram, i li tenia la taula parada, sempre a punt, per quan l'hereu decidís deixar de caçar o llevar-se de fer migdiada. Una rutina feta costum sense haver-ne ni parlat i a la que tots s'hi avenien perquè tots en sortien beneficiats. L'hereu, sense lligams ni maldecaps, lliure, amb el conreu en mans de l'Esteve, amb l'Angeleta als fogons, disposada a complaure l'hereu amb un plat d'escudella fumejant, a taula, i unes calces de vellut, netes i sargides, plegades sobre la cadira, per quan se les volgués canviar.

Satisfet l'un i contents els altres...

L'Angeleta i l'Esteve feien i desfeien a l'esquena del germà gran qualsevol tracte que els vingués de gust. Perquè se'n sentien amos. I gairebé ho eren, si no ja, més endavant, quan el germà gran, solter, conco, sense cap hereu xic que l'empaités, els cedís la propietat. Pel Dret Català i per llei de vida... Això, si no hagués estat per un enfrontament mal portat. Per un cop de geni, per un rampell i l'ara veureu! d'aquell home fet i postat, acostumat d'anar a la seva, que fins aquell dia només s'havia fixat en les dones dels altres.

—Amb el cop de porta de l'ara veueru!, l'avi va sortir de casa decidit a casar-se amb qualsevol. Amb la primera que acceptés.

Durant  dies l'hereu va oferir un tracte de casori com qui mercadeja un cap de bestiar bo per la cria. Un ventre per ocupar, el niu on fer créixer la llavor que desbanqués ja per sempre la cunyada i el germà cabaler. Es va acostar a les noies del terme. Però, com les peces d'un dòmino, una tombava l'altra, i ja cap no l'hagués volgut, encara que només fos perquè unes altres, primer, l'havien rebutjat.

—Sabeu que's conta?

Per si algú no ho sabia, algú altre ho explicava: el nom de la dona i tots els detalls: el com i quan l'hereu Baltasar havia hagut d'afegir una carbassa més a tot el reguitzell que ja portava entomades. I va ser un negociant de mules qui li va proposar el tracte: Què’m darís si ta’n porto una?

—D'aquella manera va succeir. Avesat a vendre i a comprar, un negociant espavilat va arreglar el tracte de matrimoni entre el padrí i la que havia de ser l'àvia Duloras, la padrina.

Una noia granada, vinguda del Pallars, de veu blana i manyaga, que duia a la mirada una mica de por i una mica de satisfacció, amb un deix amagat de súplica que feia olor de llàgrimes barrejades amb sabó perfumat.

Aquella noia a la que aviat se li faria un plec al front, i els sentiments se li tornarien fusta, enfonsada en un pou sense fons per les brusquedats d'aquell home sense paraules i amb unes urgències per posseir-la que li explicaven sense necessitat de dir res la vida que ell havia dut i tot allò que havia conegut abans d'arribar a ella. (...)

Qui havia descansat la seva barbeta a la clavícula d'aquell hereu que l'estrenyia amb força bo i ajagut damunt d'uns malucs que no eren altra cosa que una abraçada cap al futur?, amb un hereu xic pel camí, concebut només per desbancar de la propietat el cabaler i la seva dona?

Allò que només de pensar-ho era una mort lenta, amb la llengua feixuga i una opressió al paladar que no s'aturava per més que obrís la finestra i sentís el panteix del riu que la cridava, obligant-la a recular les passes. Els passos enrere per retornar, només de pensament, al seu poble pallarès, on un negociant de mules li havia venut una mentida ensucrada, feta de fel i vinagre. Allò que li feia bombar la sang amb pressa i li pujava al cap amb força, i s'hagués volgut sorda al dolor, insensible a totes les coses, amb la sang a punt d'ebullició, amunt i avall, menada cap a una torrentera on se li estimbaven els sentiments fins a no ser ella aquell cos, sinó una altra, i es demanava quin sentit tenia el seu matrimoni si no era l'elegida, l'especial, i es sentia oblidada i morta; i si era morta, com era que encara respirava, incapaç de manar al seu cos que deixés d'alenar? Perquè podia fer-ho, aguantar-se la respiració i cloure-la com un puny. Però no, tot bategava amb força, atrapada per una nova vida i per uns genolls que li feien figa sota el pes d'aquell ventre cada vegada més feixuc.”

Camí d'anada

El relat de tretze dones que recorden la seva infància a pagès

Felip Vendrell

Grata lectura (2008)