pedra de tartera, 6

“Pedra de tartera és la novel·la que em va convertir en escriptora. Qui va escriure-la era una persona empesa per una inquietud fonda i per l’admiració a una dona conformada i amable. No pas algú que se sentís escriptora. La inquietud provenia de no acabar d’entendre els fets. Les emocions amb què parcialment m’havien arribat eren doloroses, quasi tràgiques; en canvi, la informació presentava per a mi alguns buits. I encara no comprenia si aquella història em pertanyia com una herència indefugible o era un episodi circumstancial en la meva vida.

L’admiració naixia de conèixer una víctima de la guerra, semblant a la protagonista, que es comportava amb un tarannà pacient i constructiu. No es queixava ni alçava la veu, somreia, escoltava i servava el dolor amb modèstia, actuava per afavorir la reconstrucció de la vida de família en el seu present tan difícil.

Hi havia les paraules, és clar. Escrivim utilitzant-les. I calia buscar-les. Vaig triar el que em va semblar més senzill. Com si la protagonista, Conxa, m’expliqués la història de la seva vida, amb la perspectiva de la vellesa, des d’una modesta porteria de la capital. Vaig triar les que m’apareixien pròximes a les que un personatge real de l’època hauria fet servir. Una dona gran que hagués viscut en un poble del Pirineu la major part de la seva vida i que acabés de ser descarregada com un moble en una vorera de l’Eixample barceloní.

Així va començar tot.

I és clar que jo havia estudiat Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i que tenia unes quantes lectures, però no era gens conscient que m’introduïa dins una escriptura de ficció amb base real. Tampoc, que posava en paraules una part de la història que encara resultava escandalosa i alçava recels. La guerra havia tret el nas ja en unes quantes novel·les, alguna d’extraordinària com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, però encara no era còmode enraonar de les víctimes ni de les fosses ni del que representa una dictadura en un poble de pocs centenars d’habitants després de tanta pèrdua.

De seguida vaig notar que el que havia escrit removia els dintres. M’atorgava honors i mirades de biaix. Qui pensi que la literatura de ficció té signe neutre s’equivoca. Jo no buscava ni l’una ni l’altra reacció, ja ho he dit, volia entendre i, si calia, acceptar el que em pertocava.

Des de l’inici de la seva publicació, el llibre no va deixar indiferent. El premi juvenil d’editorial Laia, el “Joaquim Ruyra” del 1984, modest en dotació econòmica i en expectativa literària, va ocupar un espai als diaris i va desencadenar continuades intervencions durant un temps desacostumat. Opinions, crítiques literàries, comentaris, cartes. Hi van participar lectors, crítics, professors, escriptors...

Sense cap promoció, la novel·la va iniciar un recorregut que no ha parat encara. Els professors van començar a fer-lo llegir als alumnes; entre els adults, els qui havien viscut la guerra s’hi reconeixien, o no, els fills d’aquells, la valoraven en relació als records dels seus. I així la novel·la va anar fent-se dels lectors.

Va rebre dos premis més, el Crexells i el de la Generalitat, tots dos durant el 1985. Joaquim Vilà Folch, mestre i crític de teatre, en va fer una adaptació per a l’escena pensant en tres actrius. Amb la col·laboració d’elles, en va sortir una peça per al grup “El Triangle” de Cornellà, que van portar-la a recórrer el país durant els primers noranta, sempre dins el circuit de teatre d’aficionats, amb un gran èxit i premis de direcció, d’interpretació i de dramatúrgia. Aquest text teatral de Vilà Folch acaba de ser traduït a l’alemany per Heike Nottebaum i tindrà la seva representació al Festival de Meiningen (W. d’Alemanya) el 23 d’abril del 2011. També l’any vinent, al gener, s’espera l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya en adaptació de Marc Rosich i direcció de Lurdes Barba; entre altres, la representaran actors del Celler d’Espectacles de Lleida.

Al cinema no ha tingut tanta sort. Hi ha hagut alguns intents. El que va anar més enllà va ser el de l’equip bàsic Poch-Güell, que fa poc va portar a terme Les veus del Pamano a les nostres pantalles, i que anys abans s’havia interessat per Pedra de tartera.

Les traduccions de Literatura Catalana han estat una assignatura pendent fins fa ben poc. El treball de l’Institut Ramon Llull ha estat, en aquest sentit, notable i clau. Ja abans de Frankfurt 2007, la porta de la gran fira del llibre mundial en aquesta ciutat alemanya, l’IRL va despertar un interès cap a les obres d’autors catalans que, sortosament, sembla haver obert un camí cert.

Anys abans, Pedra de tartera s’havia traduït a l’asturià, al portuguès, al castellà, al francès i al romanès, en aquest ordre. Després de la traducció a l’alemany, han vingut les de llengües com el neerlandès, l’eslové, l’anglès i el serbi. És a punt de sortir a l’italià. He firmat contractes per l’hebreu i per l’occità. S’ha reeditat la traducció castellana a El Aleph i altres novel·les meves han estat traduïdes a l’alemany (País íntim i Emma; en procés, Càmfora).

Els comentaris sobre la meva obra des de 2007 s’han relacionat amb la gran rebuda que Wie ein Stein im Geröll, la versió alemanya de Heike Nottebaum amb estudi de Pere Joan i Tous, dins l’editorial berlinesa Transit, va tenir a Alemanya. Hi he fet una trentena de lectures. Allí m’he sentit, per primera vegada, una autora normal. Vol dir una escriptora més, entre els centenars de creadors d’arreu, que participa amb ells, gràcies als traductors, d’un intercanvi lliure de lectures i de tradicions culturals.

Com vaig escriure en la fita dels vint anys de la primera edició, penso que és difícil que pugui encara escriure un text tan personal com Pedra de tartera que tants lectors s’han fet seu. Endevino que l’argument d’aquesta novel·la em va ser cedit per la veu d’algú que se sentia oblidat tan sols perquè jo hi posés les paraules. Em sento profundament agraïda per aquest regal com també per cada persona que el rep.”

25 anys de “Pedra de tartera”

Maria Barbal

14/05/2010