Els morts del Pont de Pedra
“El dia 4 de novembre de 1938, a primera hora
del matí, va córrer la notícia que la guàrdia de soldats que hi havia al pont
–penjat– de la Bastida, més tard desaparegut, havia estat atacada durant la nit
i només en quedava un supervivent, ferit. Tot seguit, el general Sagardia, per
tal d’investigar el cas, va demanar la col·laboració del Servicio de
Información y Policía Militar de la 63 Divisió. (...)
Pel que hom assegura, el general
Sagardia, allí mateix, va dir: “Fusilaré a diez catalanes por cada hombre
muerto de mi guardia”. I tal dit tal fet. (...) A la matinada de l’endemà, el
propietari de la finca anomenada “la Molina de Josepet”, acompanyat d’un fill
de 14 anys, se n’anà a la seva propietat, situada passat el Pont de Pedra, un
quilòmetre més amunt de Rialb, a mà esquerra. Allí trobaren unes quantes mantes
escampades per terra i una boina ensagnada i amb massa encefàlica. També
observaren que d’un tros de terra remoguda sobresortia una mà, i així se’ls féu
patent el que temien, i que en un Rialb ple de por s’havia pressentit durant
tota la nit. En efecte, allí, en aquell terraplè que limitava el prat amb la
carretera, havien afusellat els onze veïns detinguts el dia anterior. Eren els
catalans que demanava Sagardia.
Els onze morts, més ben enterrats
del que els havien deixats els militars, van quedar en aquell prat durant molt
de temps, fins que, a la dècada dels seixanta, en ocasió de remoure cadàvers de
soldats morts a la guerra i enterrats al cementiri de Rialb, per dur-los al
Valle de los Caídos, hom aprofità per enterrar al cementiri d’aquest poble els
assassinats del Pont de Pedra.”
Revolució,
guerra i repressió al Pallars (1936-1939).
Manuel Gimeno
Publicacions de l’Abadia de
Montserrat
“No havia estat mai a la Noguera. És gran. Cap de
comarca. Aquí sí que es veu gent. Ens miren de lluny com si portéssim la pesta.
I la portem: la por, la incertitud, el sofriment... Ara diuen que la presó és
plena. Haurem de quedar-nos fins demà en un local, damunt d'on fan parada els
cotxes. Per sort és gran. Ens distribuïm a prop els uns dels altres amb l'instint
de fer-nos costat. Anem a desenrotllar el matalàs per estirar els ossos. Però,
¿què passa? L'Elvira se'm tira al coll i m'estreny tan fort que gairebé
m'ofega. l plora, plora sense parar... No la puc fer respondre. ¿Què tens?,
¿què tens, dona? Quan començo a dir-li baixet: mira que tot això ha de
passar, que demà potser..., em fa callar. Mare,
mare, que aquesta mateixa matinada els han morts tots vora el pont. M'ho ha dit
un soldat que és de Montsent i que em coneix, però fins ara... La notícia
s'escampa per la sala, i els crits i les llàgrimes es barregen amb noms i silencis
i persones que cauen per terra i l'espaordiment dels xics, que no saben què
fer. Sento una destralada al mig del cor, però no em raja cap llàgrima ni cap crit
ni cap gota de sang. Tinc les dues filles abraçades cada una amb un braç i sento
els seus plors com una aigua que no pot rentar-me la ferida. L'Angeleta enfonsa
el cap a la meva falda i li puc acaronar els cabells amb el braç dret. A poc a
poc, un ble se m'entortolliga als dits i penso en la cara del Jaume sempre somrient.
Una dona jove crida i s'estira els cabells. Acaba a rebolcons per terra amb un
soroll com una ranera. I ara noto per fi com se'm mullen les galtes a poc a poc
i, en lloc de sortir un crit, sento un mal molt fort a la gola com si m'escanyés...
Entra un soldat, amb uns ulls que semblen
voler-se-li escapar del cap, cridant: «Silencio y a dormir».”
Pedra
de tartera
Maria
Barbal
Columna,
2009
pàg.
119-120
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada