“Deixo el cotxe de través, a tocar de la paret
blanca. He matinat massa per fer un aparcament bonic. Trec el mòbil de la guantera
i, per variar, ni una ratlla de cobertura. Diuen que l’esperança és l’últim que
es perd, així que no estava de més comprovar-ho a la porta del cementiri. En
fi. Engrapo els poms de dàlies del seient de l’acompanyant i els ajec al capot.
L’abric me’l poso fent un bot i m’embolico amb dues voltes de mocador. No em
pensava pas que faria tant de fred.
Del cap del camí m’arriba una xerrera de dones,
ofegada tot seguit pel petarram inconfusible del tractor de l’agutzil, que em
surt del revolt aixecant la polseguerada d’un genet de l’apocalipsi.
—Ep, qué diuen los de Barcelona?
—Que fa nosa, el cotxe, aquí?
—Quina nosa vols que faigui, dona, si hi ha puesto de sobres!
Esclar que hi ha lloc de sobres, quines coses,
això no és la zona blava. Aquí tothom aparca on vol, per ara i tant. Per això
al poble tothom va amb el cotxe al cul, perquè encara no hi han arribat els
sistemes que te’l fan avorrir.
Mira, avui siràs la primera, riu el Domingo, fent
girar la clau amb un grinyol.
—Que te hi has d’estar molts dies?
—No, només pel pont.
—Ahir va fer una ventada de por, no sé com estarà, tot això.
En efecte, el nínxol té un dit de pols. Els racons
acumulen triangles menuts de terra compacta, però ni més ni menys que l’any
passat, i que l’anterior. Trec un clínex de la bossa i el passo amb dos dits
pel solc de les lletres que diuen el nom de ma mare, unes lletres de pal que
regalimen granets de sorra minúsculs, penso, com de platja.”
Primavera, estiu, etcètera
Marta Rojals
La Magrana, 2011
pàg. 9-10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada