el imperio de la luz, la crònica

 

per Pilar Marcos

    El passat divendres 4 de juliol va tenir lloc la darrera sessió de la segona temporada del Cinefòrum de Vespres Literaris. Es tractava d’una sessió especial en la qual volíem provar la sala 22 de l’Ateneu com a possible seu per alguna de les projeccions de la temporada vinent. Però, a més a més, vam voler aprofitar l’ocasió per gaudir d’una bona pel·lícula que donés peu a poder parlar i debatre sobre temes d’interès i actualitat; i la pel·lícula que vam triar va ser “El imperio de la luz”, que tracta temes com la salut mental, la solitud, el racisme, l’assetjament laboral o el paper del cinema com a refugi.

    “El imperio de la luz” és una pel·lícula britànica de l’any 2022 del premiat i prestigiós director Sam Mendes, conegut per films com “American Beauty”, “Camino a la perdición”, “Revolutionary Road” o “1917”. A “El imperio de la luz”, Mendes, els projectes del qual tenen en comú viatjar al passat i posar en situacions complicades a personatges atrapats en vides que no els satisfan, decideix situar-nos a l’Anglaterra dels anys vuitanta i el thatcherisme per desenvolupar un projecte que feia temps que duia el cap: fer un homenatge a la seva mare i oferir una visió realista de les malalties mentals.

    De la pel·lícula podem destacar, d’una banda, la magnífica interpretació d’Olivia Colman que aconsegueix en tot moment transmetre les seves emocions, sentiments i solitud a través dels gestos, les mirades i els silencis; i d’altra banda, la fotografia de Roger Deakins, guanyador de dos premis Òscar, l’últim dels quals per “1917” del mateix Sam Mendes. Mendes i Deakins aconsegueixen reforçar a través de la il·luminació, la planificació i els colors suaus l’estat emocional dels personatges, crear una atmosfera melancòlica i mostrar de manera brillant l’esplendor de les antigues sales de cinema. A tot això també ajuden el ritme pausat del muntatge i la música nostàlgica que podem escoltar en moltes escenes.

    Inspirant-se i recordant altres pel·lícules que tracten el tema del cinema com a refugi, com per exemple “La rosa púrpura del El Cairo”, “Los 400 golpes” o “The last picture show”, Mendes aprofita “El imperio de la luz” per fer un homenatge també al cinema i a la seva capacitat d’emocionar. Les escenes rodades a dins del cinema i sobretot a la sala de projecció estan filmades amb una màgia especial: mentre que l’exterior és fred i carregat de tensions, l’interior és càlid i reivindica el cinema com un espai d’acollida.

    I el públic del nostre Cinefòrum sembla que també es va sentir atrapat per aquesta sensació, perquè al col·loqui que vam fer després de la projecció la majoria dels participants van comentar que la pel·lícula els havia agradat molt i que els havia sorprès favorablement.

    Al debat es va parlar dels diferents temes proposats per la pel·lícula, però sobretot es va centrar en el tema de la salut mental i l’estigmatització d’aquesta, de com moltes vegades es busca una solució basada més en la química que en l’acompanyament social i de la manca de polítiques socials de suport. Relacionat amb aquest tema es va proposar la lectura del llibre “Sedados: como el capitalismo moderno creo la crisis de salud mental” de l’antropòleg James Davis. El llibre investiga l’origen, precisament a l’Anglaterra de Margaret Thatcher, de la indústria al voltant de la salut mental i com els problemes estructurals de la societat es presenten com a incapacitats individuals.

    Us esperem el pròxim 3 d’octubre per inaugurar la temporada 2025-2026 del Cinefòrum. Si no hi ha canvis serà al teatre de l’Ateneu i el tema a tractar serà el declivi de l’esquerra. Per introduir el tema veurem la pel·lícula documental “Regreso a Reims” i tindrem com a convidat al sindicalista i polític Joan Coscubiela. En aquesta ocasió la pel·lícula serà en versió original en francès amb subtítols en castellà, per tant, si voleu i aprofitant l’estiu podeu veure-la primer a casa per tal que sigui més fàcil el dia de la sessió.

sessió extra cinefòrum, i 2

 

    La pel·lícula “El Imperio de la luz”, filmada el 2022 i dirigida per Sam Mendes, està ambientada a la costa sud d’Anglaterra durant la dècada dels anys 80. En un antic cinema (anomenat Empire), la Hilary (interpretada per una genial Olivia Colman), una dona introvertida i fràgil que lluita amb problemes de salut mental i amb les conseqüències d’una situació laboral abusiva, treballa en silenci com a encarregada del cinema. La seva vida canvia amb l’arribada d’en Stephen (Micheal Ward), un jove negre que comença a treballar al mateix cinema i que sacsejarà la rutina de la Hilary. Entre tots dos s’establirà una connexió profunda, un vincle entre dues persones marcades per la marginació. Mentre el cinema es converteix en un espai d'acollida, a l’exterior el món continua mostrant el seu rostre més dur: el racisme, la intolerància i l’aïllament social.

    Respecte al racisme: A la dècada dels 80, la fèrria política d’immigració impulsada pel govern de Margaret Thatcher es va caracteritzar per un enfocament restrictiu, amb l’objectiu de controlar el flux migratori i reduir la immigració il·legal. Les seves polítiques es van centrar en endurir els controls fronterers, augmentar les deportacions i restringir l’accés a prestacions socials per els immigrants, com es pot veure en el següent article.

    La política de la Thatcher i el seu govern es va recolzar en un discurs públic contrari a la immigració, que emfatitzava els suposats problemes associats a aquesta. Això va contribuir a generar, entre les classes treballadores, un sentiment creixent contra la immigració, culpant-la de la precarietat laboral i de la manca d’ajudes socials que patia aquest sector de la població. Cal recordar que en aquells anys, —igual que passa avui en dia—, es feia servir a les comunitats immigrants com a objectiu al que culpar dels problemes socials.

    Sent el moviment skinheads, originàriament part de la classe treballadora i no necessàriament racista, també va ser influït per aquest context. Si bé hi havia obrers racistes, alguns dels quals eren skinheads, cal destacar que no tots compartien aquesta ideologia.

    Com a conseqüència del malestar social i dels aldarulls, la pel·lícula mostra una agressió racista perpetrada per uns skinheads. Aquest moviment urbà, que en els seus inicis no era racista, va anar incorporant l’ideari feixista del National Front i posteriorment del British Movement. Això va contribuir al fet que s’hi associessin cada cop més elements feixistes, ignorant completament els orígens reals del moviment. “No és que els skins es tornessin nazis, sinó que els nazis es van tornar skinheads”.

    Tot i que coexistien —com també passa actualment— skinheads d’esquerres, amb apolítics i amb skinheads nazis, els mitjans de comunicació es van encarregar de reforçar l’estereotip segons el qual ser skinhead era sinònim de ser violent i feixista. Si voleu aprofundir en aquest tema, el documental “Skinhead Attitude” ofereix més informació sobre l’origen i evolució d’aquest moviment.

    Un altre dels punts centrals de la pel·lícula és la salut mental i la solitud.

    L'antropòleg James Davies aprofundeix en aquest tema a la seva obra “Sedados: cómo el capitalismo moderno creó la crisis de salud mental” on investiga l'origen de la indústria al voltant de la salut mental i com els problemes estructurals de la societat es presenten com a incapacitats individuals. L’autor afirma: “Y si, Thatcher y Reagan, son los culpables de que tomes antidepresivos“

    L’obra de James Davies construeix un relat minuciós sobre com la ciutadania pateix per sentir-se incapaç, quan en realitat la responsabilitat hauria de recaure sobre un sistema que fomenta la competència en lloc de la cooperació entre persones.

    Aquesta visió —segons la qual la responsabilitat del teu malestar mental és exclusivament teva— contribueix al fet que la persona afectada es vagi allunyant progressivament del seu entorn social, cosa que la porta a una solitud i aïllament cada cop més profunds.

    El film ens ofereix un retrat íntim de dues solituds enmig d’un context de decadència social i tensió racial creixent.

    … I com a teràpia per a aquesta societat decadent i fosca, Sam Mendes ens apropa a l’art del cinema com a una melancòlica carta d’amor a les sales de cinema, nascuda de la seva profunda admiració i celebració de les sales de cinema antigues i de l’experiència cinematogràfica en si mateixa.

    La pel·lícula explora com les sales de cinema poden esdevenir espais de refugi, de comunitat i de màgia —especialment en temps convulsos— i com la llum del cinema pot il·luminar la vida de les persones.

    La pel·lícula no és només un homenatge al setè art, sinó també un recordatori del seu poder per evocar emocions, connectar persones i generar converses significatives. En definitiva, “El imperio de la luz” celebra la capacitat del cinema per transformar vides i crear moments inoblidables, tant dins com fora de la pantalla.

En paraules del mateix director “No crecí en una familia funcional. Así que las familias que experimenté durante mi juventud eran el teatro y el cine”

    En definitiva, “El imperio de la luz“ és un drama intimista amb rerefons social que explora temes com la solitud, el racisme, la salut mental i la importància dels espais culturals com a llocs de trobada i resistència. És també una carta d’amor al cinema com a experiència comunitària i com a metàfora de la llum enmig de la foscor, tant personal com col·lectiva. 

Trailer:

sessió extra cinefòrum, 1

 

FICHA TÉCNICA:

Título: El imperio de la luz 

Título original: Empire of light

Año: 2022

Dirigida por : Sam Mendes
Guionista: Sam Mendes
Productor: Pippa Harris, Sam Mendes
Música: Trent Reznor, Atticus Ross
Fotografía: Roger Deakins
Montaje: Lee Smith

REPARTO:

Olivia Colman:  Hilary
Toby Jones:  Norman
Colin Firth Sr. : Ellis
Monica Dolan:  Rosemary Bates
Ron Cook:  Sr. Cooper
Justin Edwards:  Jim Booth
Micheal Ward:  Stephen
Tanya Moodie:  Delia
Hannah Onslow: Janine
Crystal Clarke:  Ruby

El Cinefòrum de Vespres Literaris presenta la pel·lícula:

«El imperio de la luz»

Espais de llum en temps foscos: com resistim davant l’abús i la intolerància?

    Anglaterra, anys 80. En un antic cinema de la costa sud, Hilary, una dona que lluita amb problemes de salut mental i amb les conseqüències d’una situació laboral abusiva, treballa en silenci rere les llums del projector. La seva vida canvia quan arriba Stephen, un jove negre amb qui establirà una connexió inesperada. Mentre el cinema es converteix en un espai d'acollida, a l’exterior el món continua mostrant el seu rostre més dur: el racisme, la intolerància i l’aïllament social.

Data: 4 de Juliol de 2025

Hora: de 17:30 a 21:00

Lloc: a l’Ateneu de Cerdanyola – Sala 22 (Cr. de la Indústria, 38-40 de Cerdanyola del Vallès)


Hi haurà col·loqui després de la projecció amb temes com:

1. Salut mental i estigma

2. Abús laboral i sexual

3. Racisme i intolerància

4. Solitud i necessitat de connexió

5. L’art i els espais comuns com a refugi

Debatrem sobre com les relacions humanes i la cultura poden esdevenir un refugi i una eina de resistència davant les formes de violència estructural i personal.

TRAILER:

vespres literaris, 20 anys

 

Ahir vam celebrar el nostre vintè aniversari.

En tot aquest temps, Vespres Literaris, a la vista de les diverses intervencions que hi va haver a l'acte, ha esdevingut un lloc de trobada, un espai per conèixer-nos, reconèixer-nos i créixer com a persones i aprofundir en aquest bé, que s'ha de cultivar cada dia, de compartir la vida entre amics.

El jardinero fiel, la crònica

 

per Pilar Marcos

    "El passat divendres 6 de juny vam gaudir d’una nova edició del Cinefòrum de Vespres Literaris. El tema proposat per aquesta ocasió era “Experimentar amb els pobres: la cara oculta de la investigació farmacèutica?”.

    Com introducció al tema, a la primera part de la sessió vam veure la pel·lícula “El jardinero fiel”. Es tracta d’una pel·lícula britànica de l’any 2005 basada en la novel·la del mateix títol de John Le Carré, dirigida pel prestigiós director brasiler Fernando Meirelles i protagonitzada magníficament per Ralph Fiennes i Rachel Weisz. La història narra la investigació d’un diplomàtic britànic per esbrinar la veritat sobre la mort de la seva dona, una investigació que el durà a descobrir més del que esperava i a posar en tela de judici a les poderoses empreses farmacèutiques i a les seves, a vegades, pràctiques discutibles. El que podria haver estat un thriller polític amb una trama més o menys enrevessada de la mà de Meirelles es converteix en un film crític i compromès que denuncia la doble ètica de la indústria farmacèutica. Per aconseguir aquest enfocament el director utilitza recursos cinematogràfics propis del cinema documental com per exemple la càmera en mà, l’ús de llum natural, el rodatge en localitzacions reals, etc. Altres aspectes destacables de la pel·lícula són: el muntatge, amb la utilització de flashbacks, salts temporals, escenes paral·leles… que aporten gran dinamisme a la història; la fotografia i l’ús del color (tons càlids per les escenes africanes i freds per les escenes europees); i la música, sempre present i plena de ritmes africans.

    Com a expert en el tema en aquesta ocasió vam comptar amb el Miguel Álvarez- Tejado, llicenciat en Biologia per la Universitat Complutense de Madrid i doctorat en Biologia Molecular a l’Hospital 12 d’octubre on va fer recerca en Immunologia; actualment és cap de màrqueting i gestió de productes a Zyntomics, empresa que es dedica a la investigació de sistemes de diagnòstic clínic del càncer. Tot i que per motius laborals d’última hora no va poder assistir personalment, ens va gravar un vídeo i preparar un PowerPoint molt entenedor amb informació essencial per entendre com funcionen els assaigs clínics, com han evolucionat al llarg del temps i la seva complexitat.

    En la presentació vam poder veure com tot i que el primer control sobre els assaigs clínics es va realitzar al s. XVII, és a partir del s. XX quan aquests tenen un desenvolupament exponencial i comencen a establir-se els codis ètics necessaris per controlar la màxima seguretat del fàrmac. En l’actualitat un assaig clínic consta generalment de quatre fases: la fase I es tracta d’una prova amb dosis petites i en poca població (20-100 persones) per comprovar la seguretat i la toxicitat del fàrmac; la fase II ja es fa sobre centenars de pacients i serveix per conèixer l’efectivitat del producte; la fase III, que es fa sobre centenars o milers de persones, és per comparar el nou fàrmac amb el tractament estàndard si existeix, i si es comprova que és millor, posar en marxa la seva aprovació; i finalment, a la fase IV es fa un seguiment del producte un cop comercialitzat. D’ençà que comença una investigació fins al moment que s’aprova el nou fàrmac poden passar més de 10 anys i s’ha de tenir en compte que només 1 de cada 15.000 o 20.000 arriba a ser aprovat per l’organisme competent. Tot això suposa un enorme cost econòmic per les empreses farmacèutiques i és per aquest motiu que aquells productes que finalment són aprovats han d’incloure el cost d’aquells que s’han quedat pel camí.

Altres aspectes que destaca el Miguel Álvarez-Tejado en la seva presentació són les consideracions ètiques que sempre s’han de tenir en compte a l’hora de fer un assaig clínic. Aquestes consideracions són molt estrictes, estan regulades per la normativa internacional, i inclouen punts com que totes les persones que participen han de signar un consentiment informat i han de participar voluntàriament, que s’ha d’evitar l’explotació de grups vulnerables, que sempre ha de ser en benefici de les persones minimitzant els riscos al màxim… També destaca que és important que la mostra es faci sobre una selecció equitativa i diversa de gènere, raça, edat, etc., evitant els “sesgos” que podrien derivar en desgràcies un cop comercialitzat el producte.

    A la presentació també es posen en relleu algunes dades destacables de la situació dels assaigs clínics en l’actualitat com per exemple que l’any 2023 s’estaven realitzant 22.000 assaigs clínics a tot el món, sobretot als països occidentals i a la Xina, la major part d’ells en l’especialitat d’oncologia. Cal fer menció del paper destacat que té Espanya en aquest sector, el país de la Unió Europea on es fan més assaigs clínics.

      

     Per finalitzar la seva intervenció, el Miguel Álvarez-Tejado ens va plantejar tres preguntes per poder iniciar un debat: Fins a quin punt les grans corporacions farmacèutiques poden justificar les seves accions en nom del progrés mèdic?, com reflecteix la pel·lícula l’explotació d’Àfrica per part de les empreses estrangeres?, quin paper haurien de jugar els ciutadans en la denúncia de les injustícies globals?

    A la xerrada final la nostra companya Fina, amb la seva experiència professional, va poder també resoldre algunes dubtes que els assistents a la sessió van plantejar relacionades amb la velocitat en què es van desenvolupar les vacunes contra la Covid-19, les males praxis de les farmacèutiques relacionades amb el fentanil, etc.

    Us esperem a tots a la pròxima sessió del Cinefòrum que tindrà lloc a la sala 22 de l’Ateneu el divendres 4 de juliol. Podrem veure la pel·lícula “El imperio de la luz” dirigida per Sam Mendes l’any 2022 i protagonitzada per Olivia Colman, on es tracten temes com la soledat i la desaparició de les sales de cinema tradicionals.

huesos en el jardín, fragment i 2

 

    "Dos semanas después, unos días antes de Navidad, Linda fue con su padre a la finca de Löderup. Ella había insistido en que debería ver la casa una vez más. Luego podría devolverle las llaves a Martinsson y empezar otra vez a buscar casa en serio.

    Hacía un día frío y despejado. Wallander caminaba taciturno, con el gorro bien calado hasta las orejas. Después de recorrer el jardín, Linda le pidió que le enseñara el lugar donde había muerto Ivar Pihlak, y donde él mismo pensó que se lo llevaría la muerte. Wallander la condujo dentro y se lo señaló entre susurros, pero cuando Linda empezó a hacerle preguntas, él negó con un gesto. No había nada más que contar.

    De regreso en Ystad fueron a comer a una pizzería. Acababan de ponerle el plato en la mesa cuando empezó a sentir náuseas. Fue un impulso repentino e inopinado, pero consiguió llegar a los aseos antes de que fuera demasiado tarde.

    Linda se lo quedó mirando extrañada cuando volvió.

    —¿Estás enfermo?

    —Puede que hasta ahora no hubiera tomado conciencia de lo cerca que he estado de morir.

    Se dio cuenta de que tampoco Linda lo había visto como una realidad hasta ese instante. Permanecieron un buen rato en silencio. Se les enfrió la comida. Más tarde, Wallander pensaría que nunca habían tenido un momento de unión tan intenso como aquél.

    A la mañana siguiente, Wallander fue a la comisaría temprano. Llamó a la puerta del despacho de Martinsson. No estaba. Se oían villancicos procedentes de un aparato de radio de otro despacho. Wallander entró y dejó el llavero encima de la mesa de Martinsson.

    Luego se fue de la comisaría y se dirigió al centro de la ciudad. Caía un aguanieve que se derretía formando charcos fangosos en las aceras.

    Se detuvo delante de la mayor agencia inmobiliaria de Ystad. Los escaparates estaban cubiertos de anuncios de casas en venta situadas entre Ystad y Simrishamn.

    Wallander se sonó la nariz. Vio una casa que le interesaba, a las afueras de Kåseberga.

    Entró en las oficinas. En ese instante, todos los pensamientos en torno a Ivar Pihlak y su historia se convirtieron en un recuerdo. Cabía la posibilidad de que lo inquietasen en el futuro, pero sólo sería un recuerdo, nada más.

    Se puso a hojear catálogos y a ver fotografías de distintas casas.

    Perdió el interés por la que había visto en el escaparate, la de Kåseberga. La parcela era demasiado pequeña y las casas vecinas se encontraban demasiado cerca. Continuó hojeando. Había muchas viviendas y segregaciones de fincas entre las que elegir, pero por lo general tenían un precio demasiado alto. «Será que un policía pobre como yo tiene que vivir en un piso», se dijo con ironía.

    Sin embargo, no pensaba rendirse. Encontraría la casa que buscaba. Y tendría un perro. Al año siguiente dejaría para siempre el apartamento de Mariagatan, lo tenía decidido.

    Al día siguiente de la primera visita a la inmobiliaria, una fina capa blanca de nieve cubrió la ciudad y el ocre de los sembrados.

    Ese año tuvieron una Navidad fría. Un viento gélido que venía del Báltico barría la región.

    El invierno había llegado pronto a Escania."

Huesos en el jardín

Henning Mankell

Tradicción: Carmen Montes Cano

Tusquets Editores, 2013

páginas: 156-158

cuines literàries

 

Salmón gravlax o a la escandinava

    El vocablo gravlax procede del sueco y significa enterrado, esta palabra está relacionada con la forma de preparar el salmón que antiguamente tenían los suecos. En el medievo este pescado lo elaboraban enterrándolo bajo tierra y añadiéndole eneldo, enebro y una marinada con sal y otros ingredientes, lo envolvían en pieles de animal y lo dejaban hasta que el pescado fermentaba.

Ingredientes para seis personas:

Salmón fresco sin espinas 1 kg

Sal 250 g

Azúcar 250 g

Eneldo fresco al gusto

Pimienta 3 g

Clavos 2

Bayas de enebro 3

Vodka , 2 cucharadas

Zumo de limón 15 ml

Elaboración:

    Adquirir un filete de salmón sin su espina, pero con la piel intacta (solicitar al pescadero que le quite las espinas). Por precaución y para evitar problemas parasitarios congelaremos durante 48 horas el filete limpio.

    En un bol mezclamos la sal y el azúcar y añadimos las bayas, la pimienta, los clavos y el eneldo picado. En una bandeja donde nos quepa el salmón extendido ponemos un film en la base y extendemos la mitad de la marinada, colocamos el filete descongelado y limpio con la piel hacia abajo y repartimos el resto de la marinada. Por último, añadimos por encima de la sal y el azúcar, el vodka mezclado con el zumo de limón.

    Envolvemos todo con film transparente de cocina, y le ponemos otra bandeja encima haciendo de peso ligero. Marinamos de esta manera el salmón durante 48 horas en el frigorífico, dándole una vez la vuelta y vaciándole el líquido que haya soltado a las 24 horas. Una vez pasadas las 48 horas, lavamos la pieza con agua, lo secamos bien con papel absorbente y lo cortamos en lonchas finas al gusto.

    El salmón gravlax se acompaña con pan y mantequilla, en bagels con queso crema y lechuga o para cualquier otro canapé frío que apetezca. Se puede conservar en frigorífico durante un máximo de 15 días.