La pel·lícula “El Imperio de la luz”, filmada el 2022 i dirigida per Sam Mendes, està ambientada a la costa sud d’Anglaterra durant la dècada dels anys 80. En un antic cinema (anomenat Empire), la Hilary (interpretada per una genial Olivia Colman), una dona introvertida i fràgil que lluita amb problemes de salut mental i amb les conseqüències d’una situació laboral abusiva, treballa en silenci com a encarregada del cinema. La seva vida canvia amb l’arribada d’en Stephen (Micheal Ward), un jove negre que comença a treballar al mateix cinema i que sacsejarà la rutina de la Hilary. Entre tots dos s’establirà una connexió profunda, un vincle entre dues persones marcades per la marginació. Mentre el cinema es converteix en un espai d'acollida, a l’exterior el món continua mostrant el seu rostre més dur: el racisme, la intolerància i l’aïllament social.
Respecte al racisme: A la dècada dels 80, la fèrria política d’immigració impulsada pel govern de Margaret Thatcher es va caracteritzar per un enfocament restrictiu, amb l’objectiu de controlar el flux migratori i reduir la immigració il·legal. Les seves polítiques es van centrar en endurir els controls fronterers, augmentar les deportacions i restringir l’accés a prestacions socials per els immigrants, com es pot veure en el següent article.
La política de la Thatcher i el seu govern es va recolzar en un discurs públic contrari a la immigració, que emfatitzava els suposats problemes associats a aquesta. Això va contribuir a generar, entre les classes treballadores, un sentiment creixent contra la immigració, culpant-la de la precarietat laboral i de la manca d’ajudes socials que patia aquest sector de la població. Cal recordar que en aquells anys, —igual que passa avui en dia—, es feia servir a les comunitats immigrants com a objectiu al que culpar dels problemes socials.
Sent el moviment skinheads, originàriament part de la classe treballadora i no necessàriament racista, també va ser influït per aquest context. Si bé hi havia obrers racistes, alguns dels quals eren skinheads, cal destacar que no tots compartien aquesta ideologia.
Com a conseqüència del malestar social i dels aldarulls, la pel·lícula mostra una agressió racista perpetrada per uns skinheads. Aquest moviment urbà, que en els seus inicis no era racista, va anar incorporant l’ideari feixista del National Front i posteriorment del British Movement. Això va contribuir al fet que s’hi associessin cada cop més elements feixistes, ignorant completament els orígens reals del moviment. “No és que els skins es tornessin nazis, sinó que els nazis es van tornar skinheads”.
Tot i que coexistien —com també passa actualment— skinheads d’esquerres, amb apolítics i amb skinheads nazis, els mitjans de comunicació es van encarregar de reforçar l’estereotip segons el qual ser skinhead era sinònim de ser violent i feixista. Si voleu aprofundir en aquest tema, el documental “Skinhead Attitude” ofereix més informació sobre l’origen i evolució d’aquest moviment.
Un altre dels punts centrals de la pel·lícula és la salut mental i la solitud.
L'antropòleg James Davies aprofundeix en aquest tema a la seva obra “Sedados: cómo el capitalismo moderno creó la crisis de salud mental” on investiga l'origen de la indústria al voltant de la salut mental i com els problemes estructurals de la societat es presenten com a incapacitats individuals. L’autor afirma: “Y si, Thatcher y Reagan, son los culpables de que tomes antidepresivos“
L’obra de James Davies construeix un relat minuciós sobre com la ciutadania pateix per sentir-se incapaç, quan en realitat la responsabilitat hauria de recaure sobre un sistema que fomenta la competència en lloc de la cooperació entre persones.
Aquesta visió —segons la qual la responsabilitat del teu malestar mental és exclusivament teva— contribueix al fet que la persona afectada es vagi allunyant progressivament del seu entorn social, cosa que la porta a una solitud i aïllament cada cop més profunds.
El film ens ofereix un retrat íntim de dues solituds enmig d’un context de decadència social i tensió racial creixent.
… I com a teràpia per a aquesta societat decadent i fosca, Sam Mendes ens apropa a l’art del cinema com a una melancòlica carta d’amor a les sales de cinema, nascuda de la seva profunda admiració i celebració de les sales de cinema antigues i de l’experiència cinematogràfica en si mateixa.
La pel·lícula explora com les sales de cinema poden esdevenir espais de refugi, de comunitat i de màgia —especialment en temps convulsos— i com la llum del cinema pot il·luminar la vida de les persones.
La pel·lícula no és només un homenatge al setè art, sinó també un recordatori del seu poder per evocar emocions, connectar persones i generar converses significatives. En definitiva, “El imperio de la luz” celebra la capacitat del cinema per transformar vides i crear moments inoblidables, tant dins com fora de la pantalla.
En paraules del mateix director “No crecí en una familia funcional. Así que las familias que experimenté durante mi juventud eran el teatro y el cine”
En definitiva, “El imperio de la luz“ és un drama intimista amb rerefons social que explora temes com la solitud, el racisme, la salut mental i la importància dels espais culturals com a llocs de trobada i resistència. És també una carta d’amor al cinema com a experiència comunitària i com a metàfora de la llum enmig de la foscor, tant personal com col·lectiva.
Trailer:
