l'autora del mes de novembre: Viola Ardone

 

    La Viola Ardone, la nostra autora del mes de novembre, va néixer a Nàpols. Dedicada professionalment a l’ensenyament, escriu des de sempre. El seu debut literari va ser l'any 2012, amb la novel·la La ricetta del cuore in subbuglio (La recepta del cor en turbulencia), editat per Salani. L’any 2016 publica Una rivoluzione sentimentale (Una revolució sentimental). El 2019 va publicar la novel·la Il treno dei bambini (El tren dels infants) [que vam llegir a Vespres Literis l’abril de 2024], editat per Einaudi; tot un èxit editorial a la Fira del Llibre de Frankfurt d'aquell any i traduïda a més de trenta idiomes. Oliva Denaro (La decisió) es publica l’any 2021, de nou per Einaudi. L’any 2023 publica la seva darrera, de moment novel·la, Grande meraviglia, a Einaudi.

    Per conèixer millor a l’autora, una entrevista al diari “La Reppublica” del 16/12/2018, per Luigi Razzano:

LLEGIR L’ENTREVISTA

En quant a la seva obra:

La ricetta del cuore in subbuglio, obra publicada l’any 2012 per l’editorial Salani.

    SINOPSI: La Dafne és arquitecta, viu a Milà, té molta confiança en si mateixa i és independent, i cerca la seva força en les lleis i els símbols de les matemàtiques, intentant calcular els algoritmes de les emocions. Però la seva infància ha romàs amagada en algun lloc. No té records. Alguna cosa està enganxada dins seu. Decideix anar a veure un terapeuta que li suggereix que miri enrere i trobi aquella nena que s'ha perdut en algun lloc dins seu, que li agafi la mà i intenti escoltar la seva veu... A través del fil dels records, la Dafne adulta redescobreix la Dafne nena, la seva ciutat, Nàpols, la seva família. Aquesta trobada no serà fàcil, perquè el que la Dafne nena té a dir de vegades és commovedor i tendre com un pastís de diumenge, de vegades inquietant, com malsons en una habitació fosca... i és precisament allà, en una infància plena dels colors, sabors i sons del Sud, que la Dafne descobreix una recepta, senzilla i eficaç, com les que van aprendre de les seves àvies assegudes a la cuina amb els seus davantals plens d'olors i sabors. Una recepta senzilla i especial per curar-nos de la nostra insuficiència, per escoltar-nos, comprendre'ns, confrontar-nos i, de tant en tant, fins i tot perdonar-nos.

Una rivoluzione sentimentale, de l’any 2016, també a Salani.

SINOPSI: Tothom té dret a la seva pròpia Revolució: fins i tot la Zelda, una bella investigadora universitària de bona família, que es troba ensenyant gairebé per caprici en un obscur institut provincial, i que mai no ha estat contaminada per la viscosa qüestió de l'amor. La Zelda creu que no té res a ensenyar, però els seus alumnes aconsegueixen aprendre d'ella coses que mai no sospitaven que sabien. Són molt joves i encara no saben gairebé res de la vida, però tot just han començat a entendre què no volen. I ja no volen l'abocador que enverina el seu poble. Però la Revolució, com sabem, és com un llumí que, un cop encès, ho inflama tot, ho subverteix i ho redueix al no-res. I el vent que sorgeix de la protesta dels joves de Scogliano comença a bufar en direcció a la Zelda, i acaba per interrompre la seva vida ben cuidada i asèptica. Així que ella també es veurà obligada a sortir als carrers de la seva pròpia existència i embrutar-se les mans amb les matèries primeres de la vida: la cura, l'amor, la responsabilitat, el rebuig, l'esperança. Viola Ardone explica una història de desig i redempció, amb el teló de fons d'un Nàpols tan real i vibrant com les passions que, fins i tot latents, cremen dins l'ànima. Perquè tots i cadascun de nosaltres tenim dret a la nostra pròpia Revolució. I la Revolució, tard o d'hora, arribarà.

Il treno dei bambini, obra de 2019, publicada per Einaudi, y publicada en català el 2020 per Columna amb el títol El tren dels nens, traduïda per Alba Dedeu.

SINOPSI: De vegades cal que renunciem a tot, fins i tot a l’amor d’una mare, per descobrir el nostre destí. 

Mai cap novel·la ho ha explicat amb aquest candor obstinat. 

Nàpols, 1946. El petit Amerigo es veu obligat a abandonar el seu barri per pujar a un tren juntament amb altres milers de nens del sud. Després de la Segona Guerra Mundial el Partit Comunista italià ha organitzat una sèrie de viatges perquè els nens creuin tota la península i s’allotgin temporalment amb famílies del nord, i coneguin així una vida diferent lluny de la misèria que els envolta. Amb l’astorament propi dels seus set anys i alhora la mirada intel·ligent d’un nen del carrer, l’Amerigo ens mostra una Itàlia que surt d’una guerra com si ens ho sentíssim per primer cop, i ens explica la història commovedora d’una separació, aquell dolor que es marca a foc i del qual un no es pot escapar perquè és l’única manera de créixer.

Oliva Denaro, publicada per Einaudi l’’any 2021 y publicada en català el 2023 per Columna amb el títol La decisió, traduïda per Mercè Ubach Dorca, el llibre que estem llegim.

El seu últim llibre publicat, Grande meraviglia, també en Einaudi, l’any 2023.

SINOPSI: “L'amor és incomprensible, una forma de bogeria.” A la mirada sincera d'Elba, el manicomi esdevé un lloc còmic i terrible, com la vida mateixa, que Viola Ardone narra amb tota la seva ferocitat i bellesa. Després de «El tren dels nens» i «Oliva Denaro», «La gran meravella» completa una trilogia ideal del segle XX. En aquesta novel·la sobre el pas a l'edat adulta, el vincle d'una noia jove amb l'home que decideix alliberar-la revela la necessitat molt humana de reconeixement dels altres, de sentir la pròpia existència. Elba rep el nom d'un riu del Nord: va ser la seva mare qui el va triar. Vivien juntes, en un lloc que ella anomena el mig món, que en realitat és un manicomi. Aleshores la seva mare va morir, i tot el que va haver de fer va ser créixer, compilar el seu «Diari de malalties mentals» i explicar als nouvinguts a la planta sobre les doctores Colavolpe i Lampadina, la infermera Gillette i la gossa Nana. Del seu univers, en definitiva, l'únic que coneix. Almenys fins que un jove psiquiatra, Fausto Meraviglia, es proposa alliberar-la del manicomi —o millor dit, eliminar els manicomis per complet; al cap i a la fi, això és el que mana la llei Basaglia, aprovada uns anys abans. El Dr. Meraviglia s'emporta Elba a viure a casa seva, com una filla: l'única que ha escollit, i gràcies a ella, ell, que mai ha estat un bon pare, aprèn el pes i la força de la paternitat. Amb la seva escriptura intensa, original i musical, Viola Ardone demostra que l'amor dels altres mai depèn només de nosaltres. Aquest és el seu misteri, però també la seva meravella.

el té de la srta. marple, presentació

 

    El pasado jueves, 16 de octubre, Rafi Bonet, catedrática de Lengua i Literatura Española, presentó su último libro, “El té de la Srta. Marple”,  en el aula didáctica “Feixa Baixa”, del Museo de Historia de Cerdanyola.

    Nuestro compañero Xavier Martorell, tras la introducción bio-bibliográfica de la autora, leyó el cuento, recogido en el libro de relatos “Bolero de la Soledad”, titulado “Pareja de ases”, un emotivo escrito que reproducimos:

  

 "La miró dormida en el sillón. La cabeza ladeada sobre un hombro, el pelo blanco cortado a lo chico y las gafas sobre el pecho que se balanceaban al ritmo pausado de su respiración. Un libro reposaba abierto sobre su falda. 

    Una oleada de ternura lo invadió. Sí tenía sus años, pero él siempre la recordaba como la conoció: cabello largo sobre la espalda, ojos risueños color del trigo, y risa pronta. Ha llovido mucho desde entonces. Una vida junta, con altibajos y proyectos, siempre superados. Unidos siempre. 

    Luego saldrían a pasear. Ella cogida de su brazo. A paso lento. Deteniéndose en cada metro de acera. Una araña, una fila de hormigas, la flor amarilla del diente de león, el rastro de plata de un caracol nocturno…todo la admiraba. Todo era nuevo para ella. Él la veía descubrir los rastros más pequeños de la vida. Como un niño que sale a la calle por vez primera. 

    Yo le repito el nombre de las cosas y le sonrío apretando un poco su brazo. Ella me mira y también sonríe. Le hablo y le cuento anécdotas cotidianas. Que ha llamado la Nena, que el chico vendrá para vacaciones, que esta noche comeremos sopa de cabello de ángel… 

    Ella parece no escuchar, atenta a esas otras maravillas que ve en el suelo. 

    En la segunda manzana nos sentamos en una terraza. El cafelito de la tarde le encanta. El camarero le trae como cada tarde una magdalenita que ella se come con fruición. Voy un momento al baño. Cuando vuelvo me mira asustada. La tranquilizo. Se calma. La tomo del brazo y volvemos a casa. Sé que no recuerda mi nombre, pero me reconoce como alguien cercano. Yo ya no soy su marido, su compañero sino alguien que está cerca de ella cada día. No me importa, pero me importó mucho cuando comenzó el deterioro, su demencia. Me costó adaptarme a sus incongruencias, a sus olvidos cada vez más frecuentes. Pero no la llevaré a una residencia mientras yo pueda cuidarla en casa. Me gusta estar con ella en el sofá y ver la televisión cogidos de la mano. Acostarme a su lado, sentirla viva junto a mí.

    Muchas tardes le enseño fotos, le recuerdo escenas, lugares, amigos. Ella me mira y me sonríe. Le encanta ver fotos de su nieto, que no recuerda que es su nieto. La Nena, como la llamamos a nuestra hija, antes venía con frecuencia, ahora espacia sus visitas. No puede soportarlo y llora porque no la reconoce. Yo le digo que no importa, que la tenemos con nosotros, y eso es mejor que no tenerla. Puedo hablarle tardes enteras sobre cómo nos conocimos, de las trastadas de nuestros hijos, de cosas familiares…Ella me mira callada o se adormila. 

    Cuando me mandan chistes por wasap, se los leo y cuando me río ella se contagia y se ríe a carcajadas también. Yo la abrazo y la beso en el pelo y la mejilla. Ella apoya entonces la cabeza en mi hombro, como antaño, y yo me siento feliz. 

    -Rosalía, eres el amor de mi vida. Quédate conmigo todavía. -le digo en un susurro ronco. Lentamente la acompaño hasta la cama. La ayudo a desvestirse y me acuesto junto a ella. Me duermo con mi mano en su cintura como entonces. La luna derrama en la habitación sus hilos de plata."

Rafi Bonet.

    

“El té de la Srta. Marple”, nos comento Rafi, es fruto de los largos meses del período de pandemia; inicialmente concebido como una serie de entrevistas ficticias a detectives e investigadoras de ficción en un programa de radio, rápidamente salto a las páginas impresas de la revista digital “La Página Escrita”, revista literaria online de las Fundaciones Jordi Sierra i Fabra, en Barcelona y Medellín, de la cual la autora es colaboradora.

    La singularidad del libro y el formato (esa serie de entrevistas ficticias) , radican en la novedosa manera de la autora en darnos a conocer el rico género de la novela negra desde la óptica de los libros creados y protagonizados por mujeres; así como el fin último del libro, subrayo Rafi, de poner un pequeño grano de arena, como siempre ha hecho en su incansable labor profesional, de fomentar la lectura y la literatura en general. Un fin francamente loable en una época en que las plataformas, como señala atinadamente, Francisco Rincón en su prólogo a la obra , han sustituido la lectura por el visionado encadenado de series policiacas.

    En el citado prólogo, Rincón destaca que “La autora se sirve de una ingenua ficción, a través de la cual enfrenta al personaje creado por Agatha Christie, como repre­sentante de la primera llegada de la mujer a este tipo de relato, con una veintena de mujeres detectives más actuales, y de diver­sas nacionalidades, con las que habla amigablemente, resaltando en la conversación su forma de actuar, de vestir, sus costumbres, su situación social, sus métodos policíacos... para establecer a través de esos puntos la evolución-revolución realizada en el género por la presencia de la mujer, en papel de protagonista.”

    Una presencia, como nos explicó la autora, que se remonta a los alrededores del año 1860, donde ya aparece, en Inglaterra, la mujer detective en la ficción literaria, mientras que habría que esperar a 1919 para que la policía londinense contratara a la primera agente y a 1973 para contratar a la primera detective. 

    Para finalizar la presentación, Rafi Bonet y Mari Cruz González, nos obsequiaron con una lectura teatralizada de una de las entrevistas.

 

1ª sessió Cinefòrum 2025-2026, la crònica

 

per Pilar Marcos

    El passat divendres 10 d’octubre vam començar la tercera temporada del Cinefòrum de Vespres Literaris. Un inici de temporada molt especial que inaugura una nova etapa en què les nostres sessions tindran lloc al Teatre de l’Ateneu de Cerdanyola, la qual cosa suposa una gran millora pel que respecta a la visualització, el so i també a la comoditat de la sala.

    La sessió duia per títol “L’esquerra en declivi: de la promesa obrera al populisme” i com a convidat vam tenir la sort de poder comptar amb Joan Coscubiela: advocat laboralista, sindicalista i polític que ha estat Secretari General de CCOO de Catalunya i diputat al Congrés i al Parlament de Catalunya.

    Per introduir el debat vam veure la pel·lícula “Regreso a Reims”, un documental francès de l’any 2022, guanyador del premi Cèsar en aquesta categoria i dirigit per Jean-Gabriel Périot. Es tracta d’una adaptació lliure de l’assaig del mateix títol del filòsof i sociòleg Didier Eribon on aquest reflexiona sobre l’evolució de la classe obrera a França.

    Périot opta en el documental per donar-li la veu de narradora a una dona (en aquest cas a una actriu compromesa políticament com és Adèle Haenel) i decideix centrar-se sobretot en els aspectes de classe i en l’anàlisi política. L’originalitat del projecte radica en el fet que està confeccionat amb retalls de cinema i documents d’arxiu, que el director sotmet al que s’anomena un procés de ressignificació, és a dir, utilitza material ja existent per donar-li un nou significat tot inserint-lo en nous contextos. D’aquesta manera, imatges que eren merament anecdòtiques adquireixen connotacions ideològiques o polítiques que ell fa servir per preguntar-se i preguntar-nos que ha passat perquè el vot de la classe obrera francesa s’hagi anat escorant cap a l’extrema dreta.

    Una pregunta, que un cop acabada la projecció, va ser el punt de partida per la intervenció del Joan Coscubiela i el col·loqui posterior.

    Després de destacar la qualitat cinematogràfica de la pel·lícula Joan Coscubiela va apuntar, però, que tenia escassa utilitat per analitzar el que està passant ara a les esquerres pel fet que està centrada en el cas francès i, per tant, no serveix per explicar un fenomen global però que, al mateix temps, a cada país té unes dimensions locals molt concretes.

    D’altra banda, ell destaca que el director de “Regreso a Reims” ens posa tres trampes en el seu plantejament: en primer lloc, fa una anàlisi exhaustiva de la lluita de classes, però en cap moment fa una reivindicació de les conquestes socials que també s’han aconseguit en aquest temps. La segona trampa, per ell, és fer una mitificació de la identitat de classe obrera basada en uns punts de vista més aviat judeocristians, és a dir, buscant culpables tot i que les “misèries” de l’esquerra no expliquen tot el que està passant: si es tracta d’un fenomen global, és difícil que aquesta sigui l’única explicació i més tenint en compte que hi ha hagut un declivi no només de l’esquerra sinó també d’altres partits tradicionals i de la democràcia tal com l’enteníem. I, en últim lloc, ell creu que el missatge d’esperança final és precisament la trampa en què poden caure les esquerres i que ens porta a un carreró sense sortida: la resposta no pot venir des de les emocions de la indignació, ja que precisament l’extrema dreta és una expressió d’aquesta indignació. Per tant, va fer èmfasi amb la importància de fer un diagnòstic encertat i no fer-nos trampes, per així poder arribar a una solució correcta i organitzar aquesta indignació de manera que tingui capacitat de mobilització.

    El Joan Coscubiela també va parlar de la poca autoestima de les esquerres que en els últims anys s’han hagut d’enfrontar no només als canvis tecnològics i a la globalització, sinó també a una batalla ideològica brutal per part de la dreta neoliberal. Per ell, estem al final lent i tortuós d’una era que va néixer amb la Revolució Francesa i la Il·lustració i que ara la digitalització ha fet saltar pels aires. D’altra banda, la globalització ha portat a un desequilibri de poder.

    La digitalització ha jugat un paper molt rellevant en tot el procés i el control de les dades ha permès a l’extrema dreta (paleoconservadors i tecnofeudals) que el seu missatge arribés a calar entre la població, provocant a més una pèrdua de confiança en les institucions que porta a la crispació i que alhora és un negoci per alguns mitjans i per les xarxes. Però l’esquerra no hauria de respondre amb més crispació ja que això porta al deteriorament de la democràcia. Per en Joan Coscubiela l’única manera de respondre a tot això és mitjançant una batalla de fons i lenta pel control democràtic de les xarxes, amb valors com la igualtat, l’ecologisme i la capacitat de mobilització de les emocions en positiu.

    Una interessant trobada de la qual esperem tots els assistents poguessin gaudir i que els animi a repetir a la següent sessió que tindrà lloc en el mateix escenari i horari el pròxim 5 de desembre i que durà per títol: “Identitat i manipulació: sectes”. Per introduir el debat veurem la pel·lícula “Martha Marcy May Marlene” dirigida l’any 2011 per Sean Durkin. 

Us hi esperem!!!!

presentació llibre

 

    El dijous 16 d’octubre de 2025, l’Associació cultural Vespres Literaris organitza la presentació del llibre de la Rafi Bonet “El té de la Srta. Marple”.

    Amb la presencia de l’autora i la col·laboració de la Mari Cruz González, la presentació anirà a càrrec del nostre company Xavier Martorell.

    L’acte tindrà lloc a l’Espai Feixa Baixa, del Museu d'història de Ca n’Oliver, a les 18.30 hores.

L’autora:

    Rafi Bonet estudia i es llicencia en Filosofia i Lletres a la UAB. És Catedràtica de Llengua i Literatura espanyola.

    Coordinadora del Projecte Ele (extensió de lectura) a Cerdanyola. Formadora i col·laboradora de diverses Escoles d'estiu (Barcelona, Lleida, Madrid, Lugo…) Ha publicat articles a revistes especialitzades: Papers de Joventut, Revista de Batxillerat, Quaderns de Pedagogia, Andecha Pedagògica, Guix…

    Autora i coautora de més de trenta llibres de Didàctica de la Llengua i la Literatura: Colección Mágina de l'editorial Octaedre, Ortografilandia, editorial Teide, Serie Tinglados, editorial ICE UAB, Viaje por la literatura, editorial Teide, L’Enrenou de les paraules, editorial ICE UAB…

    Guanyadora i/o finalista de diversos concursos de relats i de poesia organitzats per diferents Ajuntaments i entitats de Barcelona, Cornellà, Madrid... el recull Bolero de la soledad aplega part d'aquests relats.

El llibre:

    El té de la Srta, Marple analitza, a través de converses, la presència de la dona a la novel·la negra.

    Així, l’autora estableix un diàleg entre Jane Marple, el personatge creat per Agatha Christie, amb altres col·legues de ficció com Kinsey Millhone, la detectiu creada por Sue Grafton; la inspectora d’homicidis Amaia Salazar creada per la Dolores Redondo; la comandant de policia a Moscú, Anastasia Kamenskaya, creada per Alexandra Marinina; o l’Antonia Scott, protagonista de la trilogia Reina Roja escrita per Juan Gómez-Jurado.

    Amb pròleg de Francisco Rincón, que ens resumeix les característiques de la dona detectiu.

comiat

 

aqüeducte romà d'Albánchez (Almeria)

Ahir ens va deixar Isabel Sáez, mare del nostre company Paco.

Paco, un petit homenatge de la família de Vespres Literaris al seu record.



El adiós

Entró y se inclinó hasta besarla
porque de ella recibía la fuerza.

(…)

Habló de nuevo. Recordó la lucha
de tantos días y el amor
pasado. La vida es algo inesperado,
dijo.

 
Al fin calló con el silencio de ella,
se acercó hasta sus labios
y lloró simplemente sobre aquellos
labios ya para siempre sin respuesta.

José Ángel Valente

el llibre d'octubre, fragment

 

    "Las últimas elecciones que recuerdo bajo el socialismo fueron en 1987. Yo misma escribí el poema que iba a leer, porque pensé que, como era demasiado joven para votar, aquel poema podía ser considerado mi bala. Pero después comencé a dudar de que el tipo de misil que yo había ideado pudiese considerarse lo suficientemente potente como para destruir a nuestros enemigos. Mi abuela me tranquilizó en cuanto a la calidad del poema, pero mis padres intentaron apaciguar mis expectativas diciéndome que no sabían si habría tiempo para recitarlo. Que dependía de la cola.

    Todavía era de noche cuando salimos de casa. Yo estaba nerviosa y apretaba con fuerza la mano derecha de mi padre, que estaba húmeda de sudor, igual que la mía. Hicimos cola delante del colegio electoral y, cuando se abrieron las puertas y llegó nuestro turno, recibimos una hoja blanca con una lista de nombres mecanografiados del Frente Democrático, la única organización que podía presentar candidatos. Mi padre marcó la hoja sin siquiera mirarla, la dobló dos veces y la introdujo en la urna roja. Tenía la vista clavada en el miembro de la mesa que en aquel momento ya estaba preparando otra hoja para entregarle a mi madre, que era la siguiente en la cola. Mi padre lo saludó con una inclinación de cabeza y el hombre de la mesa le respondió alzando el puño. Yo también levanté el puño, como hacía siempre que veía cualquier puño en alto.

    No recuerdo haber leído mi poema. Puede que cambiase de idea respecto a su calidad en el último minuto o que mis padres actuaran con astucia para sacarme de allí sin tener que humillarse aún más.

    Pero cuando llegó el día de las elecciones libres y limpias fue todo diferente. No tuvimos que levantarnos temprano. No había colas. A nadie le importaba si votábamos o no. Teníamos el día entero para votar y, si no nos apetecía, podíamos optar por no hacerlo. Todo el mundo remoloneó en la cama, como si todavía estuvieran decidiendo si merecía la pena interrumpir el sueño para acudir a las urnas y, en tal caso, a quién votar.

    El día anterior todos habían preparado la ropa que se iban a poner. Mi abuela, a la que solo había visto vestir de negro porque estaba de luto por la muerte de mi abuelo, sacó del baúl de madera una blusa de lunares blancos. Las últimas elecciones para las que se había vestido de punta en blanco fueron las de 1946. Me dijo que en aquella ocasión incluso se había puesto sombrero y un collar de perlas. Bromeó diciendo que probablemente el sombrero seguiría guardado en un armario del Estudio Nacional de Cine, donde había ido a parar la mayor parte de la ropa confiscada a las familias burguesas.

    Mis padres dudaron si ir a votar temprano o esperar. Nadie podía predecir cómo acabarían aquellas elecciones. Todo el tiempo salían a relucir las de 1946, unas elecciones que no habían terminado bien. Poco después, mis dos abuelos fueron detenidos y el resto de la familia, deportada. ¿Se repetiría la historia?

    —Entonces el mundo era diferente —señaló mi padre—. En 1946 los soviéticos habían ganado la guerra. Ahora la han perdido.

    —Los soviéticos, sí —le contestó mi madre visiblemente irritada —. El año pasado por estas fechas los soviéticos estaban acabados. ¿Y dónde estabais vosotros?, —preguntó. La pregunta era retórica, porque a continuación cambió el tono de voz para asestar el golpe final—: Preparando el desfile del Primero de Mayo.

    Mi padre negó con la cabeza con una convicción inesperada.

—Enver está acabado. El Partido está acabado —insistió—. No hay vuelta atrás.

    Unas semanas antes habían derribado la estatua de Enver Hoxha que estaba en la plaza principal de la capital. Los estudiantes habían hecho una huelga de hambre para exigir que se cambiase el nombre de la universidad, que todavía se llamaba Enver Hoxha. Mientras los funcionarios del Partido dudaban sobre la mejor manera de actuar ante aquella exigencia y planteaban un referéndum entre todos los estudiantes, los conflictos siguieron aumentando.

    Pero el Partido no estaba acabado. El Partido pronto se convertiría en un partido. Uno de muchos. Se llamaría el Partido Socialista de Albania y disputaría los escaños en el parlamento con otros grupos, cada uno de ellos tendría sus propios candidatos, periódicos, programas y su propia lista de nombres. Algunos de esos nombres eran de gente que había sido miembro del Partido, pero que había cambiado de bando. Otros se mantuvieron leales. El hecho de que el Partido pudiera romperse y multiplicarse de ese modo, que pudiera considerarse al mismo tiempo el remedio y la enfermedad, la raíz de todos los males y la fuente de toda esperanza, le dio una cualidad mítica que durante los años siguientes sería considerada la causa de todas las desgracias, un oscuro maleficio destinado a hacer que la libertad pareciera una tiranía y que lo necesario se viera como una opción. Liberarse de esa omnipresencia fue como descubrir de repente que habías estado llevando una mordaza de la que no eras consciente. El Partido se había ido, pero todavía seguía allí. El Partido estaba por encima de nosotros, pero también lo llevábamos muy dentro. Cada persona y cada cosa provenían de él. Su voz había cambiado, había adquirido un tono diferente y hablaba otro idioma. Pero ¿cuál era el color de su alma? ¿Se había convertido en lo que siempre debió ser? Solo la historia lo diría, pero en aquel momento la historia estaba por escribirse. Lo único que teníamos eran unas nuevas elecciones.

    —Votar es un deber —dijo Nini la noche anterior a que se abrieran los colegios electorales—. Si no votamos, dejamos que otra gente decida por nosotros. Acaba siendo lo mismo que antes, lo mismo que meter en la urna una lista única de candidatos sin ni siquiera leerla.

    Más adelante, la mañana de las elecciones, pensé en sus palabras. ¿Por qué mis padres dudaban en votar? ¿Por qué no salían a la calle a disfrutar de la libertad que tanto habían deseado? Los bostezos fingidos, aquella escenificación de quedarse en la cama y la simulada indecisión te hacían pensar que lo que habían querido todos esos años no era que sucedieran cosas concretas, sino que siguieran existiendo posibilidades abstractas. Llegado el momento en que había algo específico al alcance de la mano, mi familia tenía miedo de perder el control de la situación. En lugar de ejercer la libertad de elección que supuestamente les brindaba aquel sufragio intentaban mantener una alternativa a salvo de toda contaminación. Quizá querían evitar comprometerse con una política o con un individuo en concreto que pudiera acabar decepcionándolos. O quizá les preocupaba que se obtuvieran los mismos resultados gracias a la colaboración de millones de votantes que tenían motivos y principios distintos, y sus esperanzas se vieran convertidas en una mera ilusión.”

Libre

Lea Ypi

traducción de Cecilia Ceriani

Anagrama, 2023

Páginas: 158-161

cinefòrum, nova etapa, i 3

 

    El proper divendres, 10 d’Octubre de 2025, a les 17,30h, el Cinefòrum de Vespres Literaris obre la present temporada amb la projecció de la pel·lícula “Retour à Reims (Fragments)” de Jean Périot, França, 2021.

    Us hi esperem al Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès.

    Us enllacem la entrevista que li han fet a una part del grup que organitza el Cinefòrum al Cerdanyola Info.

el llibre de d'ocubre, lectures

 

    El llibre que posarem en comú el proper dissabte, 10 d'octubre, es titula “Libre”, de l'autora albanesa Lea Ypi (Anagrama, abril 2023 primera edició, amb traducció de l'anglès de Cecilia Ceriani). L'edició original en anglès, “Coming of Age d'End of History”, es va publicar per l'editorial Allen Lane, a Londres,  l'any 2021.

    Aquest llibre de memòries de la infància i primera joventut de la seva autora, relata els darrers anys d'Albània sota el règim comunista d'Enver Hoxha, així com la caiguda del seu règim comunista i la ràpida integració del país al mercat lliure i un liberalisme global desenfrenat.

SINOPSI

    L’editorial Anagrama presenta el llibre d’aquesta manera:

    “Cuando era una niña, con apenas once años, Lea Ypi fue testigo del fin del mundo. Al menos del fin de un mundo. En 1990 el régimen comunista de Albania, el último bastión del estalinismo en Europa, se desplomó.

    Ella, adoctrinada en la escuela, no entendía por qué se derribaban las estatuas de Stalin y Hoxha, pero con los monumentos cayeron también los secretos y los silencios: se desvelaron los mecanismos de control de la población, los asesinatos de la policía secreta...

    El cambio de sistema político dio paso a la democracia, pero no todo fue color de rosa. La transición hacia el liberalismo supuso la reestructuración de la economía, la pérdida masiva de empleos, la oleada migratoria hacia Italia, la corrupción y la quiebra del país.

    En el entorno familiar, ese período trajo sorpresas inauditas para Lea: descubrió qué eran las «universidades» en las que supuestamente habían «estudiado» sus padres y por qué estos hablaban en clave o en susurros; supo que un antepasado había formado parte de un gobierno anterior al comunismo y que a la familia le habían expropiado sus bienes.

    Mezcla de memorias, ensayo histórico y reflexión sociopolítica, con el añadido de una prosa de soberbia factura literaria y pinceladas de un humor tendente al absurdo –como no podía ser de otra manera, dado el lugar y tiempo que se retrata–, Libre es de una lucidez deslumbrante: refleja, desde la experiencia personal, un momento convulso de transformación política que no necesariamente desembocó en justicia y libertad.”

OPINIONS:

    Ignasi Aragay, al diari ARA, ens diu:

    “Hi ha llibres que t’impacten més enllà del que és raonable. Libre (Anagrama), de Lea Ypi, n’és un. És la història d’una nena que creix en un país que s’enfonsa. El país és Albània i la nena acabarà sent professora de teoria política a la London School of Economics i una pensadora influent. El text és una novel·la autobiogràfica, a estones commovedora, a estones tràgicament divertida. És una lliçó d’història i una reflexió, més valuosa que qualsevol assaig, sobre la llibertat. Quina llibertat? Què és la llibertat?”

LLEGIR L'ARTICLE COMPLET

    Andrea Toribio, a la revista Mercurio. Cultura desorbitada, creu que :

    “La aportación fundamental de Ypi, desde un punto de vista narrativo, es la de emplear el molde novelístico para alumbrar una nueva antropología, un punto de partida desde lo que da en llamar «biografismo», y explicar así la historia de su familia mientras se va contando inopinadamente la historia de su país. La cuestión biográfica es de suma importancia en el texto de Ypi, era lo que permitía saber o no saber, entender las conversaciones, los nombres en clave y los lamentos a media noche. “

LLEGIR L'ARTICLE COMPLET

    Rafa de Miguel entrevista a l’autora per El País:

    “Lea Ypi (Tirana, 43 años) tuvo una infancia feliz y una adolescencia incierta y confusa en el último reducto del estalinismo en Europa: Albania. Hasta 1991 vivió convencida de que su país era un refugio de libertad frente al imperialismo de Occidente y el revisionismo del bloque soviético. La niña Lea suspiraba por formar parte de las juventudes “pioneras”, insistió a sus padres para que pusieran en casa un retrato del dictador Enver Hoxha (el “tío Enver”), y nunca entendió por qué habían tenido la mala suerte de compartir apellido con Xhafer Ypi, el primer ministro albanés anterior a la revolución al que el régimen despreciaba.

    Cuando todo se desmoronó, sus padres, convencidos de que el mejor modo de proteger a la niña había sido ocultarle el pasado, revelaron a una Lea de apenas 12 años una realidad de familiares encarcelados y de vidas futuras que durante décadas vivieron condenados por la desgracia de heredar una “biografía” equivocada.”

LLEGIR L'ENTREVISTA COMPLERTA

    Andrea Aguilar, en el seu article per El País, titulat “La caída del comunismo la cuentan las niñas”, ens aproxima a les obres de tres autores , Lea Ypi, Corina Oproae i Natalia Litvinova, que en les seves novel·les ens parlen de les seves experiències sobre el col·lapse dels règims totalitaris.

    “Estas nuevas novelas reivindican con plena fuerza que lo personal es político, y la memoria ficción, y sus autoras citan a Agota Kristof como claro referente. Seguramente en más de un sentido. La autora húngara de El gran cuaderno y La analfabeta no solo escribió desde y sobre la infancia, sino que adoptó una lengua, el francés, que aprendió en su país de adopción, Suiza.”

LLEGIR L'ARTICLE COMPLET

    Ana Calvo, al diario El Debate, opina que:

    “En estas memorias biográficas, híbridas de ensayo y de crítica sociopolítica, plantea una reflexión sobre la libertad y las relaciones de esta con la propaganda y con las ideologías.”

LLEGIR L'ARTICLE COMPLET

cinefòrum, nova etapa, 2

 

    El proper divendres, 10 d’Octubre de 2025, a les 17,30h, el Cinefòrum de Vespres Literaris obre la present temporada amb la projecció de la pel·lícula “Retour à Reims (Fragments)” de Jean Périot, França, 2021.

Us hi esperem al Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès.

    Els companys del programa de Cerdanyola Radio, Auto Cine (105.3 FM), programa que se emet cada dimarts de 21 a22h, han entrevistat al nostre company Joan Francesc Sánchez, membre del grup organitzador del Cinefòrum de V.L., al seu darrer programa ”Especial: Una batalla tras otra”, del minut 8,53 a 23,07 del Potcast.

una despedida

 

Sarajevo cap al tard

    El pasado 10 de septiembre falleció la hermana mayor de nuestra compañera Amira, Nevzeta Osmanbegovic.

    Amira, este pequeño y sentido recuerdo.

    

    Te acompañamos en tú dolor.

“Aquellos dos abrazados junto a la orilla del Reno en Gotlieben

bien podríamos ser tú y yo,

pero nosotros dos no pasearemos abrazados nunca más

junto a ninguna orilla.

Ven, paseemos al menos en este poema.”

Izet Sarajlić

traducción de Fernando Valverde

    Izet Sarajlić fue un poeta, traductor y ensayista nacido en Doboj, Bosnia y Herzegovina, en 1930. Es uno de los poetas bosnios más conocidos de la segunda mitad del siglo XX . Publicó más de treinta libros de poesía y su manuscrito Sarajevo War Journal fue redactado durante las primeras semanas del cerco de Sarajevo, publicándose en 1993 en Eslovenia. En 2013, la mayor parte de estos poemas fueron publicados en España por la editorial Valparaíso en el libro titulado Sarajevo, un texto atravesado por la guerra y marcado por sucesos como la muerte de sus dos hermanas, a las que tuvo que enterrar de forma clandestina con sus propias manos. Murió en Sarajevo en 2002.

1ª sessió Cinefòrum 2025-2026, context

 

    La pel·lícula-documental “Retour à Reims (Fragments)”, dirigida per Jean-Gabriel Périot, s’inspira en l’assaig autobiogràfic Retour à Reims del filòsof i sociòleg Didier Eribon, publicat l’any 2009.

    En aquest llibre, Eribon explora la seva pròpia trajectòria vital —la d’un jove de família obrera, bon estudiant, que marxa de Reims a París per viure lliurement la seva homosexualitat i que aviat s’integra en el món intel·lectual— com a punt de partida per fer una reflexió sociològica més àmplia sobre la vida de la classe obrera en una ciutat francesa del segle XX, analitzant aspectes com l’habitatge, l’educació o la feina. A l’assaig, Eribon utilitza la seva memòria familiar per explicar com es va allunyar del seu origen, alhora que intenta —mitjançant l’escriptura— tornar al seu poble natal, vint anys després. D’aquí el títol Retour à Reims. El seu objectiu és comprendre els seus pares i el món que el rebutjava, que el feia sentir avergonyit i del qual necessitava allunyar-se, així com entendre les transformacions polítiques i culturals que es van produir en la classe obrera i dins de la seva pròpia família durant els anys de la seva absència. Com s’explica a l’article que podreu trobar en aquest enllaç.

    Al seu llibre Retour à Reims, Didier Eribon es pregunta: què fer quan és la teva pròpia família la que vota el Front National, avui rebatejat com a Rassemblement National. Aleshores es proposa escoltar-los per intentar entendre’ls. Eribon també es pregunta: com s’explica el pas d’una part del vot obrer del Partit Comunista al Front National? La seva explicació és que aquest partit va oferir a persones que ja no sentien que pertanyien a una classe i que es percebien com a desposseïdes, un espai polític on es parlava en el seu nom.

    El cineasta Jean-Gabriel Périot, un dels directors més combatius de l’actualitat, opta per traslladar aquest relat a la pantalla, a l’any 2021, fent una adaptació lliure de l’assaig. Ho fa mitjançant la reutilització d’imatges d’arxiu, que, combinades amb la veu en off de l’actriu Adèle Haenel —una de les activistes LGTBI+ més destacades del cinema francès—. donen forma a una narrativa col·lectiva sobre la classe obrera francesa, des de la postguerra fins als nostres dies, capaç de transcendir l’experiència individual.

    Tot i que el relat de Dieter Eribon, està escrit en primera persona i evoca la seva homosexualitat i la homofòbia del món obrer com a motiu per fugir de l’entorn on vivia, Jean-Gabriel Périot va preferir no abordar aquest aspecte a la pel·lícula. Tal com explica amb les seves pròpies paraules: 

“Regreso a Reims es un texto caleidoscópico con muchas temáticas y personajes. Adaptándolo íntegramente temía tratarlo todo superficialmente... Prescindiendo del personaje de Didier Eribon eliminaba automáticamente las cuestiones ligadas al tránsfuga de clase y a la homosexualidad pero también tenía más espacio para desarrollar la cuestión del lugar de las mujeres en la historia obrera. Como vengo de una familia de mujeres, eso me interesaba particularmente”. 

    El director hi afegeix: 

“Elegir a Adèle (com a narradora) fue una evidencia. Hay algo en su voz que me parece popular y que desvela su origen social. Encarna además una nueva historia del compromiso y de las luchas, la de su generación. Todo tenía sentido.”

    La pel·lícula està estructurada en dues parts clarament diferenciades i un epíleg.

    A partir d’una excel·lent tasca de documentació d’arxiu audiovisual, Périot construeix el film amb fragments de pel·lícules, entrevistes, programes de televisió, i altres materials. Mitjançant el muntatge, descontextualitza aquestes imatges i els otorga un nou sentit, una nova funció dins d’un relat diferent, vertebrat per la veu de la narradora.

    En la primera part, Périot fa una descripció minuciosa de la classe obrera des de principis del segle XX. Descriu l’estructura social francesa i els principals problemes que afectaven aquest col·lectiu: la marginació, la manca d’educació escolar, la impossibilitat d’ascens social, l’explotació laboral… El director traça així un relat suggeridor sobre la formació de la consciència de classe obrera i de la necessitat de la solidaritat entre individus i comunitats per poder plantar cara al capital i al poder polític.

    Alhora, posa l’accent en la doble condemna que arrosseguen les dones: la de classe i la de gènere. Mostra com fins i tot els mateixos treballadors oprimits, exerceixen una forma d’opressió sobre les dones, especialment sobre aquelles que decidien treballar a les fàbriques. Aquest conflicte entre oprimides i opressors esdevé una de les claus sobre les quals se sustenta l’anàlisi de Périot.

    En la segona part, Périot reflexiona sobre la desvirtuació de la consciència de classe i la seva transformació en un sentiment xenòfob, que trobarà espai en l’extrema dreta durant les darreres dècades del segle XX. Desil·lusionada amb els representants polítics socialistes, la classe obrera cau en un escepticisme que porta molts dels seus membres a votar al Front National. La il·lusió de poder dels treballadors es projecta llavors sobre altres éssers oprimits, en aquest cas, els immigrants àrabs.

    Les imatges i els discursos que Périot recupera al film no ofereixen respostes, però exposen amb claredat com la por dels votants de la classe obrera tendeix a dirigir-se contra aquells que tenen menys i que són percebuts com una amenaça en la distribució d’uns recursos limitats. En lloc de qüestionar els qui concentren la riquesa i el poder i reclamar-los una redistribució més justa i beneficiosa per a la majoria, una part de la classe obrera mira amb recel els immigrants.

    El cinema de Périot sol deixar una porta oberta a l’esperança; el seu aparent «no hi ha sortida» conté sempre la il.lusió d’una llavor a punt de germinar que pugui donar pas a un futur millor. A “Retour à Reims”, aquesta esperança es concentra en l’epíleg, on mostra les protestes del 2018 protagonitzades pels “armilles grogues”. En ells hi busca aquell esperit revolucionari i republicà, perdut després de dècades de domesticació, capaç de transformar el present i de fer renéixer idees de solidaritat sota sigles d’esquerra. Aquestes imatges transmeten als espectadors un missatge clar: els fronts de lluita continuen oberts i la construcció del futur és a les nostres mans perquè la lluita continua.

    El documental, d’altra banda, es proposa un repte tan complex com es respondre a una pregunta crucial en la França actual: per què la base obrera, tradicionalment votant d’esquerres, ha mutat fins a convertir-se en el principal suport de Marine Le Pen i de la seva extrema dreta xenòfoba, nacionalista i excloent?

    Quan se li pregunta al director, com s’explica el pas d’una part del vot obrer del Partit Comunista al Front National, Jean-Gabriel Périot respon:

“En los años 80, las fábricas cerraron, una nueva forma de capitalismo se desarrolló y la clase obrera cambió hasta el punto de no existir ya como tal. Están por un lado la explosión del sector terciario y por otro lado un proletariado precario y aislado, representado hoy en día por los repartidores en bici, los conductores de Uber o los cuidadores de las residencias de ancianos. He escuchado muchos discursos de Jean-Marie Le Pen y me sorprendió el hecho de que podía ser bastante brillante en su manera de hablar del pueblo y para el pueblo, aunque por supuesto se trate de un pueblo fantaseado y ficticio.” 

I afegeix… 

“A la inversa, los otros políticos, en particular los de izquierdas, ya no se dirigen a ciudadanos sino a consumidores. Es como si hoy en día los políticos eligiesen un mercado electoral y le hablasen únicamente a una parte de la población concebida como un mercado. La política se ha profesionalizado y los representantes provenientes de la clase obrera han desaparecido.”

    Si voleu aprofundir en aquesta interessant entrevista amb del director, la podeu trobar enllaçada aquí

    Amb tota la complexitat que el tema comporta, és indiscutible que la pel·lícula “Retour à Reims (Fragments)” acaba convertint-se en un dels millors exemples de crítica política vistos en una pantalla en els darrers anys.

Tràiler de la pel·lícula:

cinefòrum, nova etapa

 

    El proper divendres, 10 d’Octubre de 2025, a les 17,30h, el Cinefòrum de Vespres Literaris obre la present temporada amb la projecció de la pel·lícula Retour à Reims (Fragments) de Jean Périot, França, 2021.

    Us hi esperem al Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès.

    La introducció al debat posterior anirà a càrrec de Joan Coscubiela, advocat laboralista, sindicalista i polític.

    Els companys del programa de Cerdanyola Radio Auto Cine (105.3 FM), programa que se emet cada dimarts de 21 a 22h, ens han permès publicitar aquesta nova etapa del Cinefòrum de Vespres Literaris, en el seu darrer programa ”El Gran Gatsby”, al minut 47,50 del Potcast El Gran Gatsby

Gràcies, companys!!!!!

crònica de la visita al barcelona supercomputing center (BSC)

 

per Joan Francesc Sánchez Garrido

    El 26 de setembre de 2025 un grup de Vespres Literaris vam tenir l’oportunitat de fer una visita guiada al Barcelona Supercomputing Center (BSC). L’encarregat de conduir-nos-la va ser l’Oriol Riu, informàtic del centre, qui va compartir amb nosaltres una visió molt valuosa del món dels supercomputadors, la seva evolució i reptes actuals.

    Ens vam reunir al punt d’entrada del BSC i l’Oriol ens va donar la benvinguda. Ens va explicar que el centre és un referent en supercomputació a Espanya i Europa, i que està vinculat a xarxes nacionals i internacionals d’infraestructures de computació de molt alt rendiment (HPC).

    Ens va fer reflexionar des d’un principi: aquest no és un “ordinador gran”, sinó un conjunt massiu de màquines petites interconnectades que col·laboren per fer tasques que cap equip individual podria abordar.

    L’Oriol va esbossar ràpidament la trajectòria de les successives versions del supercomputador MareNostrum, fins a l’actual. Ens va recordar la llei de Moore (la idea que la capacitat de processament es duplica aproximadament cada dos anys, tot i que ha anat patint fre en els darrers anys) i va explicar les transicions entre generacions del Supercomputing.

   Els quatre primers sistemes MareNostrum (1, 2, 3 i 4) estaven allotjats a l’interior d’una antiga capella (l’església del centre, dessacralitzada).

 

    L’última generació “MareNostrum 5” ja no entra en aquesta capella, perquè el volum i exigència tècnica requerien una sala nova de 900 m². i ens va recalcar que és actualment 30 vegades més potent que MareNostrum 4.

    L’Oriol va mencionar que la seva capacitat és de “400.000 terabytes / 400 petabytes (un petabyte equival a 10¹⁵ bytes)” i d’una vertiginosa velocitat de processament, d’uns 314 petaflobs ( un petaflob és una unitat de mesura informàtica que s'utilitza com a mesura de rendiment d'un ordinador, que correspon a mil bilions d'operacions de coma flotant per segon) de pic de rendiment teòric.

    Va resultar fascinant la distribució dels armaris i veure com, tot i l’alta complexitat, hi ha una arquitectura que combina tecnologies comercials (Intel, NVIDIA, Lenovo) amb interconnexions molt sofisticades. L’Oriol va subratllar que la dependència tecnològica és, actualment, quasi totalment americana (Intel, NVIDIA, etc.), un repte notable en termes de sobirania tecnològica. Durant la visita vam poder contemplar les infraestructures físiques i entendre els reptes tècnics que comporta operar un centre d’aquest tipus.

    Ens van dir que el consum energètic del sistema per a refrigeració oscil·la entre 10 i 12 MW anuals. Això és un factor clau per entendre l’escala i la sostenibilitat dels supercomputadors. El consum de refrigeració es al voltant de un 10% del consum total.

    L’aigua no és un problema sever, malgrat que molts creuen que “la IA consumeix molta aigua”. En realitat ells fan servir un circuit tancat de 15.000 litres, i la sala de computació es manté a uns 26 °C regulats mitjançant portes fredes. Ens va dir que a la sala de computació hi ha força soroll, i la gestió tèrmica és un dels aspectes més delicats de tot el centre.

    El sistema de dades està protegit amb punts de comprovació (“checkpoints”) cada 6 hores, per tal d’assegurar que, en cas d’aturada sobtada, es puguin recuperar les dades de manera ordenada i evitar pèrdua de dades i fallades en l’arrencada.

    Ens va relatar l’episodi de l’apagada general: gràcies als sistemes d’estabilització i UPS (SAI en castellà), es va poder fer un “shutdown” una aturada del sistema dels equips ordenada, evitant danys i una “ràpida” recuperació del servei.

  

    Una part important de la visita va ser la presentació del prototip de computador quàntic en experimentació. Aquest prototip del nucli, a escala 1:1, mostra que el nucli de l’ordinador quàntic està fet d’or — el material més conductor— i està dissenyat en forma de “cascada”, ja que per funcionar correctament necessita arribar a la temperatura del zero absolut (-273ºC ) motiu pel qual es refrigera amb heli. L’ordinador quàntic està encara en fase de recerca, es treballa en el sistema de correcció d’errors — un dels grans desafiaments de la computació quàntica—, i s’espera començar a treballar amb ell en uns sis anys.

    Ens van explicar que cada ordinador quàntic, en aquesta etapa, normalment té un únic processador de cúbits, i que les temperatures objectiu es van apropant al zero absolut, de manera que l’aigua ja no seria suficient per a refrigerar, sinó que caldrà sistemes criogènics.

    Ens va comentar que, tot i l’avenç, encara no hi ha plenitud de control per a moltes aplicacions: es desconeix exactament en quins camps seran les seves aplicacions dominants (medicina, nous materials, finances, etc.).

    En relació a això, a finals de 2023 ja es va anunciar que IQM seria l’encarregada d’aportar els processadors quàntics per al primer ordinador quàntic espanyol, integrat en el MareNostrum 5. També s’està treballant en el sistema MareNostrum Ona, un equip quàntic analògic que complementarà la infraestructura EuroHPC al BSC.

    A més, la capella que abans allotjava MareNostrum 1–4 ara està preparada per acollir els nous sistemes quàntics: està previst que el 80 % de l’espai sigui per a la nova màquina quàntica, i el 20 % restant per altres funcions de recerca. Així doncs, la vella capella de Torre Girona (antic espai religiós) evoluciona per a albergar tecnologies del futur.

    L’Oriol també ens va donar dades sobre com es gestionen els recursos del BSC i qui els pot usar, d’una banda, l’ús propi del personal del BSC (investigadors interns) representa aproximadament un 30 % dels recursos, un 20 % es destina a investigadors de la resta d’Espanya i un 50 % s’assigna a la Unió Europea.

    Cal destacar que hi ha una certa “sobre subscripció” de peticions respecte a les hores de computació disponibles: moltes més sol·licituds que recursos 

    Els projectes que utilitzen aquests recursos s’assignen per quadrimestres i se seleccionen en funció de la seva rellevància científica; l’ús és públic i gratuït, fins ara no es dona suport a empreses privades.

    El centre compta amb unes 1.100 persones treballant, de les quals unes 900 són investigadores, moltes en modalitat de teletreball, i un 40 % dels investigadors són de fora (internacionals).

    El BSC actua com a coordinador de la Red Española de Supercomputació (RES), que integra diversos centres espanyols i facilita l’accés a la infraestructura a nivell nacional.

    Pel que fa al panorama global, efectivament hi ha supercomputadors potents en països com Xina, EUA, Japó, Finlàndia, Itàlia… i Espanya disposa de dues màquines destacades (la MareNostrum 5 i una altra més modesta).

La dependència de tecnologia estrangera (principalment americana) és un tema recurrent en les discussions sobre sobirania tecnològica, especialment quan es parla d’arquitectures de processador, GPU i components crítics.

    Durant la visita vam comptar amb la presència de Paloma Trascasa i Aleksander Lacima els nostres ponents convidats a la sessió del cinefòrum del canvi climàtic. Ells son investigadors i usuaris del BSC i ens va fer molta il·lusió retrobar-los i des d’aquí volem agrair la seva presència i proximitat.

Visitar el BSC ha estat una experiència que combina ciència, tecnologia i reflexió sobre el futur.