Avui, 3 de maig, la nostra ruta ens porta al Memorial de Rivesaltes pel matí i un passeig pels carrers de Perpignan per la tarda.
En el camí al camp llegim fragments del capítol “Agde” (era el camp dels catalans) del llibre Entre fil ferrades. Memòries de l’exili., del Francesc Tosquellas i Albert, i del llibre de la Teresa Pàmies. Quan érem refugiats. Memòries de guerra i de l’exili; així com un fragment del capítol “Miguel”, del llibre Presentes, de Paco Cerdà.
RIVESALTES
El Camp:
 |
La plana de Rivesaltes, amb les seves extenses extensions de garriga, va estar, des del 1923, al punt de mira de les autoritats militars com a espai apte per a l'entrenament i les maniobres militars i de tir.
La idea de construir una gran caserna militar a Rivesaltes es remunta al període d'entreguerres, la construcció de l'anomenat «camp Joffre» (el mariscal Joffre era oriünd del poble de Rivesaltes) es va iniciar l'any 1939 i, encara per acabar, ja va albergar el mateix any a petits grups de persones en trànsit: els republicans espanyols que arribaven amb la retirada.
A la tardor del 1940, el Ministeri de la Guerra cedeix la gestió dels camps d'internament al Ministeri de l'Interior. Aquest, en un intent per evitar l'amuntegament que patien els camps d’Argelers-sur-Mer, Saint-Cyprien o Gurs, a finals de l'any 1940 erigeix nou blocs de barracons al camp de Rivesaltes amb la idea de crear un centre d'internament. Els primers combois d'interns arriben el 14 de gener de 1941.
La nostra guia ens recorda que el 12 de novembre del 1938, un decret ordena l'internament administratiu “d’estrangers indesitjables” i estableix legalment a França el confinament de totes aquelles persones que poguessin representar un “perill potencial” per al país.
En el moment en què es va votar el decret, es dirigia principalment als refugiats de l'Alemanya nazi i Europa Central i Oriental. El primer camp d'internament que s'obrirà serà el de Rieucros, a Lozère, el gener del 1939. Poc temps després van ser afegits a la llista centenars de milers de republicans espanyols i civils que fugien de la Guerra Civil a Espanya després de la caiguda del front nord, que el govern francès no havia previst acollir. En un context de forta xenofòbia, l'arribada de més de 450.000 espanyols (que en un primer moment van ser instal·lats durant molt de temps a les platges del Rosselló –Argelès-sur-Mer, Saint-Cyprien i Le Barcarès–), es va traduir en la construcció d'una trentena de camps d'internament.
El centre d'internament de Rivesaltes es va crear oficialment el 14 de gener de 1941. A més dels interns espanyols, també hi havia jueus estrangers i gitanos francesos, que van ser evacuats d'Alsàcia-Mosela com a resposta a les restriccions de circulació dels nòmades. Les condicions sanitàries i de proveïment dificultaven enormement la vida al campament. El 1942, a Rivesaltes arriben milers de jueus estrangers després de convertir-se el camp en “centre interregional de concentració d'israelites”, el «Drancy de la zona sud». El camp va exercir llavors un paper clau en la política col·laboracionista francesa en assumir l'agrupament dels jueus estrangers abans de la seva deportació a Auschwitz.
Dels aproximadament 5.000 jueus internats a Rivesaltes entre agost i novembre de 1942, 2.289 homes, dones i nens van sortir en nou combois a partir de l'11 d'agost de 1942. En menys de dos anys, 17.500 persones van ser internades a Rivesaltes: el 53% eren espanyols, el 40%, jueus estrangers, i el 7%, gitanos francesos.
Després de la caiguda del règim col·laboracionista de Vichy, el camp és ocupat per tropes alemanyes i els interns que encara quedaven van ser traslladats a altres camps, com Gurs o Saliers, o destinats als «Grups de Treballadors Estrangers».
Després de l'Alliberament, el camp de Rivesaltes es va convertir en un centre de permanència vigilat per a sospitosos de col·laboracionisme (1944-1945) i en presó per a presoners de guerra dels països de l'Eix (1944-1948); hi havia alemanys, austríacs, italians i hongaresos, així com espanyols i soviètics. Molts dels detinguts van ser emprats per realitzar treballs a la regió fins que van ser alliberats.
El 1962 una part del camp de Rivesaltes va reprendre la seva funció penitenciària de postguerra amb la creació, entre el gener i el maig, d'un centre de reclusió per a militants o simpatitzants del Front d'Alliberament Nacional (FLN) algerià.
El camp de Rivesaltes es va tancar oficialment el desembre del 1964 després de passar-hi gairebé 21.000 harkis i les seves famílies. No obstant això, fins al març de 1965 es va mantenir com a centre civil provisional. Les últimes famílies que van abandonar l'assentament de Rivesaltes van ser reubicades al complex d'habitatges de Réart, a la localitat de Rivesaltes, el 1977.
Quan els harkis van marxar, i fins al març de 1966, els barracons del camp van allotjar militars d'origen guineà que havien servit a França, així com a les seves famílies. L'Estat francès va traslladar unes 800 persones en total, entre homes, dones i nens, al camp de Rivesaltes. Durant aquest mateix període, el camp també va acollir un petit grup de militars nordvietnamites procedents d'Indoxina.
D'aquesta manera, el camp recuperava una vegada més la funció militar. Tot i això, entre 1986 i 2007, en un nou gir de la història, un dels blocs del camp es va convertir en un petit centre de retenció administrativa per a estrangers expulsables. Aquest centre serà finalment transferit al novembre de 2007.
El memorial:
L'any 2006 l'arquitecte Rudy Ricciotti va ser seleccionat per construir el Memorial. El seu projecte s'inscriu "entre la necessitat d'emoció i el rebuig del perdó", i amb ell Ricciotti ha optat per enfrontar-se a la sorda brutalitat del lloc.
Partint de la premissa de no destruir cap vestigi de la memòria del camp, l'arquitecte va dissenyar un edifici que ocupa l'únic espai obert del camp militar, el centre del bloc F, conegut com a plaça d'armes, on es reunia els interns. Les fileres de barracons d'obra s'estenen fins on arriba a la vista.
Tot i el seu imponent volum (200 metres de llarg i 20 d'amplada), la construcció del Memorial no ha destruït cap dels vestigis que l'envolten. En entrar a l'edifici, la teulada queda arran de terra original i es va elevant gradualment cap a l'est, sense superar en altura la coberta dels barracons. I així, aquesta «massa de memòria» es fon amb el paisatge, «com disculpant-se per ser-hi».
A l'única finestra oberta al camp del memorial, llegim: "Vergessen sie uns night" ("No ens oblideu"). Frase que li va cridar una noia, des del tren de la deportació, a la infermera suïssa, internada voluntàriament al camp de Rivesaltes, Friedel Bahny-Reiter, el record del qual la va empneyer a escriure el llibre de memòries "Le Journal de Rivesaltes"
PERPIGNAN:
Iniciem el nostre recorregut des de la Plaça de Aragó, plaça situada devora La Bassa, afluent del riu Tet, està envoltada de palmeres i magnòlies. En un dels angles s'hi troba una estàtua dedicada a Francesc Joan Domènec Aragó (1786-1853).
Molt a prop arribem al símbol de la ciutat, el Castellet. Fou construït al voltant del 1368 per encàrrec de Joan I d'Aragó per resistir qualsevol ofensiva que vingués del nord.
Amb l'ocupació del Rosselló, Lluís XI va fer enreixar les finestres, afegir la torreta de maó coronada amb una cúpula i la terrassa per convertir-la en una presó que s'usaria com a tal als segles XVII i XVIII. Actualment és el Museu Casa Païral d´Història i Etnografia Local.
El següent punt de la nostra ruta és la Plaça de la Llotja, on trobem la llotja del Mar, edifici construït en estil gòtic el 1397 amb quatre arcs. Posteriorment, el 1540, va ser perllongada amb dues similars. Des de l'Edat Mitjana, la plaça de la Llotja ocupa el centre vital de Perpinyà amb la presència dels diferents poders locals: la Borsa dels Mercaders o Llotja del Mar, la Casa de la Vila i el Palau de la Diputació. Aquest edifici va ser una Borsa de Comerç i la Seu del Consolat del Mar, però actualment hi ha l'oficina de Turisme de la ciutat.
També trobem l'ajuntament, que va ser construït al segle XIII i és típic de l'arquitectura de Rosselló. El pati és d'estil hispano-morisc.
Després de recórrer els carrerons del nucli antic de la ciutat, arribem al Hotel Pams, edifici històric. Va ser Pierre Bardou, fill del fundador de la companyia de paper de cigarrets JOB qui, gràcies a la fortuna familiar, va comprar una casa al carrer E. Zola el 1852 i després el 1872 altres cases veïnes i va construir els primers tallers il·luminats per un vidre sostre.
Quan va morir el 1892 i després de la construcció d’una nova fàbrica a l’altra banda del carrer, el seu cunyat Jules Pams va transformar la casa al seu gust. Va fer una crida a l’arquitecte Léopold Carlier (1839-1922) que remodelaria l’escala monumental amb pintures de Gervais, els salons cerimonials i unificaria el pati-jardí i les seves galeries art nouveau.
Quan la seva dona Jeanne va morir el 1916, Jules Pams es va tornar a casar dos anys després amb Marguerite Holtzer, que va vendre aquest hotel el 1946 a la ciutat de Perpinyà.
Al sortir de l’hotel, camí de la Catedral, ens aturem a la casa Xanxo, un edifici classificat com a Monument històric, que va ser construïda al voltant de 1508. És d'estil català de l'època i comptava amb estades essencials per a l'emmagatzematge i una gran sala de recepció.
Actualment alberga el CIAP - Centre d'Interpretació de l'Arquitectura i el Patrimoni i la façana té un fris en què es representen els pecats i l'infern.
I arribem a la catedral de Saint Jean Baptiste. El 1324 va ser iniciada la construcció de la catedral perquè l'església Jaint-Jean le Vieux s'havia quedat petita, però amb la caiguda del regne de Mallorca les seves obres van ser parades fins que es van reprendre al segle XV. L’obra es va acabar el 1509.
L’església es va construir com a catedral el 1602. La façana es va decorar amb un porxo al segle XVII i un campanil de ferro forjat al segle XVIII.
És d'estil gòtic meridional amb una única nau, de 80 metres de llargada, per 18 d'amplada i 26 d'alçada, amb 7 voltes nervades, amb un creuer curt i absis cobert per una volta de set claus.
Per finalitzar la jornada, al saló d’actes del nostre allotjament, vam llegir l’article de la periodista valenciana Isabel Ginés, de data 4/12/2024, i titulad: “Olvidar es permitir que el horror vuelva a suceder”, acompanyat de les cançons “Fandangos y canciones del exilio”, del Niño de Elche i “Tango del campo de Argelès”, interpretat pel quartet de corda Brossa.
A continuació vam veure un fragment del documental “El éxodo de un pueblo”, pel·lícula del 1939 gravada per dos perpinyanesos: Louis LIech i Luis Isambert. Les seqüències van ser filmades: a Perthus, a Prats-de-Mollo; a la carretera entre Boulou i Argelès; a la carretera entre Boulou i Perpinyà, i el camp de concentració d'Argelès als seus inicis; entre d’altres indrets.
Per últim, el grup del Cinefòrum ens va presentar i oferir la pel·lícula Josep; una pel·lícula d'animació dirigida pel ninotaire Aurélien Froment «Aurel» i estrenada l'any 2020.
Josep narra la vida del dibuixant i revolucionari Josep Bartolí durant la Guerra Civil espanyola, després de la Segona Guerra Mundial i la seva relació amb la pintora mexicana Frida Kahlo. Sílvia Pérez Cruz en compongué la banda sonora i n'interpretà el tema principal, “Todas las madres del mundo”, basat en un poema de Miguel Hernández.
El film nasqué de la fascinació d'Aurel per les il·lustracions de Josep Bartolí al llibre La retirada: éxodo y exilio de los republicanos españoles.
Todas las madres del mundo…
Todas las madres del mundo,
ocultan el vientre, tiemblan,
y quisieran retirarse,
a virginidades ciegas,
el origen solitario
y el pasado sin herencia.
Pálida, sobrecogida
la fecundidad se queda.
El mar tiene sed y tiene
sed de ser agua la tierra.
Alarga la llama el odio
y el amor cierra las puertas.
Voces como lanzas vibran,
voces como bayonetas.
Bocas como puños vienen,
puños como cascos llegan.
Pechos como muros roncos,
piernas como patas recias.
El corazón se revuelve,
se atorbellina, revienta.
Arroja contra los ojos
súbitas espumas negras.
La sangre enarbola el cuerpo,
precipita la cabeza
y busca un hueco, una herida
por donde lanzarse afuera.
La sangre recorre el mundo
enjaulada, insatisfecha.
Las flores se desvanecen
devoradas por la hierba.
Ansias de matar invaden
el fondo de la azucena.
Acoplarse con metales
todos los cuerpos anhelan:
desposarse, poseerse
de una terrible manera.
Desaparecer: el ansia
general, creciente, reina.
Un fantasma de estandartes,
una bandera quimérica,
un mito de patrias: una
grave ficción de fronteras.
Músicas exasperadas,
duras como botas, huellan
la faz de las esperanzas
y de las entrañas tiernas.
Crepita el alma, la ira.
El llanto relampaguea.
¿Para qué quiero la luz
si tropiezo con tinieblas?
Pasiones como clarines,
coplas, trompas que aconsejan
devorarse ser a ser,
destruirse, piedra a piedra.
Relinchos. Retumbos. Truenos.
Salivazos. Besos. Ruedas.
Espuelas. Espadas locas
abren una herida inmensa.
Después, el silencio, mudo
de algodón, blanco de vendas,
cárdeno de cirugía,
mutilado de tristeza.
El silencio. Y el laurel
en un rincón de osamentas.
Y un tambor enamorado,
como un vientre tenso, suena
detrás del innumerable
muerto que jamás se aleja.
Miguel Hernández
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada