Fuente del Rey, en la localidad de Priego de Cordoba
Hoy ha fallecido Carmen, madre de nuestra compañera Mari Carmen Afán Canalejo.
En su memoria, recibe los abrazos y el pésame del grupo, Mari Carmen.
“Yo seré sólo ausencia cuando gires tu tiempo. Se te abrirán los libros por páginas de entonces. Otra vez la ventana con las mismas estrellas, y otra vez sin quererlo aquella misma calle.
Un lunes, un domingo... Para cada recuerdo tendrás fechas.
Deja abierta la puerta al pan de cada día. Cuando gires tu tiempo por árboles del río, yo seré sólo ausencia.
Escúchale los pasos y tiéndele la mano a la sombra que copie tu soledad de siempre.”
“Agnes Bain se puso de puntillas sobre la moqueta y se asomó todo lo que pudo para sentir la brisa nocturna. El viento húmedo le besó la enrojecida piel del cuello y se coló por dentro del vestido. Era como la mano de un extraño, hizo que se sintiese viva, le recordó que estaba viva. Le dio un capirotazo a la colilla y la observó caer dieciséis pisos abajo, resplandecientes ascuas danzando en la oscuridad. Quería que la ciudad viese su vestido burdeos de terciopelo. Quería que los desconocidos la desearan, quería bailar con hombres que la sujetasen con orgullo entre sus brazos. Y, sobre todo, quería tomarse una copa, vivir un poco.
Estiró las pantorrillas y apoyó la pelvis en el marco de la ventana, levantando el contrapeso que ejercían los dedos de sus pies. El cuerpo se inclinó hacia delante, hacia las luces ambarinas de la ciudad, y la sangre llevó color a sus mejillas. Extendió los brazos hacia las luces y, durante un breve instante, voló.
Nadie se percató de la mujer voladora.
Entonces pensó en inclinarse un poco más, se retó a sí misma a hacerlo. Sería tan fácil engañarse, podría convencerse de que volaba y, luego, cuando quisiera darse cuenta, estaría destrozada sobre el asfalto. El piso que aún compartía con su madre y con su padre la asfixiaba. Todo en ese espacio que se abría tras ella le resultaba pequeño. Aquellos techos tan bajos y sofocantes, de lunes a domingo, semana tras semana: una vida comprada a plazos en la que nada parecía pertenecerle de verdad.
Con treinta y nueve años, un marido, tres hijos, dos de ellos ya criados como quien dice, y todos viviendo en el piso de su madre, Agnes se sentía una fracasada. Él, su maridito, que convenientemente dormía siempre en el borde opuesto del lecho marital, le sacaba de quicio con sus decadentes promesas de un futuro mejor. Agnes quería darle una patada a toda su vida, arrancarla como si fuese papel pintado. Rascar un poco con la uña y tirar.
Alicaída, regresó a la sofocante habitación, sintiendo de nuevo la seguridad de la moqueta de su madre bajo los pies. Las demás mujeres no la miraron. Malhumorada, deslizó la aguja por el tocadiscos. Luego se echó el flequillo hacia atrás y subió el volumen más de la cuenta.
El passat divendres 5 de desembre va tenir lloc al Teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès la segona sessió d’aquesta ja tercera temporada del Cinefòrum de Vespres Literaris.
En aquesta ocasió el tema triat va ser “Identitat i manipulació: sectes. Com pot el poder d’un grup esborrar la teva voluntat”. El debat va ser conduït per Emma Antelo, Graduada en Psicologia i Criminologia, Doctora en Psicologia Social i psicòloga general sanitària; i per introduir el tema vam veure la pel·lícula “Martha Marcy May Marlene”.
“Martha Marcy May Marlene” és una pel·lícula nord-americana de l’any 2011 escrita i dirigida per Sean Durkin i protagonitzada per Elizabeth Olsen, que va ser premiada tant al Festival de Cinema Independent de Sundance com al Festival de Cannes. El director va començar el projecte l’any 2007 estudiant, d’una banda, algunes de les sectes més mediàtiques als EUA, i després, entrevistant diversos testimonis de persones que havien viscut a alguna secta. I va ser amb retalls d’aquestes històries que va construir el guió del film.
La pel·lícula fa un estudi psicològic de la dificultat que suposa tornar a la “vida normal” per una jove que decideix abandonar la secta en què va viure durant dos anys. Durkin aconsegueix dibuixar amb precisió l’inquietant de la situació, oferint al mateix temps un retrat ferotge del món tancat de la secta i del perfil de la protagonista; i això ho fa principalment combinant el present de Martha amb flashbacks de la seva vida a la secta durant els dos anys anteriors. Aquests flashbacks sense transicions clares ajuden a retratar perfectament la confusió de Martha, els seus traumes i la seva fragilitat, molt ben transmesa, d’altra banda, per Elizabeth Olsen.
Un cop projectada la pel·lícula i abans de donar entrada a les intervencions i preguntes dels assistents, l’Emma Antelo va fer una interessant i necessària explicació sobre el que els experts prefereixen anomenar “grups abusius” o “sectes coercitives”, intentant desmentir també algunes de les idees preconcebudes i falses que moltes vegades es tenen sobre aquests grups, com per exemple, que són grups religiosos minoritaris i alternatius, que la gent entra i es queda per què vol, que les persones que entren tenen problemes familiars o psicològics previs, que les sectes utilitzen tècniques estranyes o esotèriques de control, o que són grups fàcils de detectar i que, per tant, “a mi mai em captarien”…
De fet, segons ens va explicar, el que defineix a aquests grups no és tant la ideologia o la religió (poden revestir-se amb projectes o modalitats molt diferents), com més aviat, l’abús psicològic que es comet dins seu i les estratègies que utilitzen amb aquest objectiu. Aquestes estratègies d’abús són principalment: la captació de persones en situació de vulnerabilitat; la creació d’una façana idíl·lica on ofereixen un entorn al qual pertànyer fent servir la tècnica anomenada “bombardeig d’amor”; un procés subtil i continuat d’abús psicològic mitjançant l’aïllament i el control de la informació amb l’objectiu que la persona anteposi el grup a tot… Tot això fa, doncs, que la sortida sigui molt complicada, ja que s’han perdut els vincles amb l’exterior. Normalment, es triga anys a decidir la sortida i l’impacte que comporta és global perquè afecta a tots els àmbits: el personal, l’econòmic, el social… Per concloure, la ponent va destacar que és important entendre que qualsevol persona pot arribar a estar en aquesta situació i va posar com a exemple del que suposa l’entrada en una secta la faula de la granota i l’olla d’aigua bullent: “Una granota salta a una olla amb aigua bullent i escapa de seguida, però hi ha una altra que entra en una olla amb aigua freda; aquesta s’adapta tranquil·lament mentre la temperatura va pujant a poc a poc, s’acostuma gradual i agradablement a la calor, per tant, no percep el perill i acaba morint.
El torn de preguntes i debat va ser molt participatiu i entre altres coses es va parlar de què existeixen associacions com AIS (Associació d’Atenció i Investigació de les Socioaddiccions), o AFISE (Asociación de Apoyo a Afectados e Información sobre Sectas) que treballen en la prevenció i l’assessorament sobre grups coercitius; així com també del Grup Invictus Investigació, al qual pertany la mateixa Emma Antelo: un grup de recerca de la Universitat de Barcelona, que també ofereix formació, divulgació i serveis d’assessorament sobre el tema.
La pròxima sessió del Cinefòrum de Vespres Literaris tindrà lloc el dilluns 9 de febrer i la temàtica serà “L’ètica en la genètica”. Com a introducció veurem la pel·lícula “Gattaca” dirigida l’any 1997 per Andrew Niccol i protagonitzada per Ethan Hawke i Uma Thurman.
Història de Shuggie Bain és una novel·la tendra i devastadora sobre la pobresa i els límits de l'amor; una narració que, amb la seva compassiva mirada a la dolorosa lluita d'una dona contra l'addicció, la frustració i la solitud, s'erigeix en un homenatge emocionant a la fe indestructible d'un fill que manté flotant la seva mare amb el seu amor incondicional. També és un retrat emocionalment esquinçador d'una família disfuncional copejada per les polítiques de l'era Thatcher i reflecteix fidelment el desolador clima social i anímic de Glasgow i els estralls causats a la classe treballadora.
El cor de la història és l'enllaç especial i irrompible que hi ha entre Shuggie i la seva mare, Agnes. Tots dos, fràgils i lluitadors. Agnes es refugia en la beguda per suportar el seu buit i els seus fracassos i Hugh Shuggie Bain, un noi dolç i solitari, lluita per convertir-se d'alguna manera en el noi normal que anhela desesperadament ser, però s'ha d'acceptar a si mateix sobreposant-se a prejudicis, assetjament i rebuig.
Quan pregunten a l'autor quant n'hi ha d’ell mateix en el personatge de Shuggie Bain, contesta:
“La història de Shuggie Bain és un llibre de ficció es nota en llegir-lo perquè hi ha moltes veus, molts personatges que volen explicar-te coses sobre la Shuggie i la seva mare Agnes i sobre el Glasgow dels vuitanta. Però vaig buscar moltes experiències de la meva pròpia infància per crear la trama.
Vaig ser un noi que va créixer amb ajuda econòmica dels programes governamentals perquè Margaret Tatcher va desmantellar no només Glasgow, sinó la meva pròpia família i les seves oportunitats. Sóc el fill petit d'una mare soltera addicta des que tinc ús de memòria fins que la vaig perdre ben aviat quan era un adolescent. A més, era gai i parlem d'un temps en què a la classe treballadora la masculinitat era molt estreta així que quan escric d'amor, de pèrdua o de pobresa o d'aïllament, en parlo des de dins.”
LECTURES
A la pàgina “leer es vivir dos veces”, llegim:
“Uno de los libros más duros y más bonitos que he leído.
(...)
He llorado, he llorado mucho leyendo el libro y ahora mismo, mientras escribo esta reseña, tengo de nuevo el corazón encogido releyendo algunos párrafos que subrayé en su momento. Es un libro bellísimo, con dos finales. El primero es lacrimógeno al máximo y el segundo deja una tímida sonrisa esperanzadora. El segundo final es con el que Stuart redimensiona el caso particular en caso social. Desgraciadamente hay muchos Shuggies en el mundo; muchos niños y niñas que sufren una violencia estructural de un sistema podrido. Stuart pone el enfoco en tres de los grandes problemas de las sociedades actuales: la homofobia, la violencia contra las mujeres y las consecuencias de la crisis económica en las clases bajas. Pero lo hace a través de una historia conmovedora. Y eso enfada y agita al lector porque personaliza el drama, nos enrabieta y queremos abandonar la novela casi al empezarla; pero os anima a seguir, sufrid con Shuggie, enfadaos tiernamente con Agnes y entended su situación, despreciad a los hombres de Agnes, y a las vecinas, y a los hijos de los mineros, pero intentad hacerlo sin juzgarles severamente pues, todos en este libro, son víctimas de algo que les sobrepasa. “
El Sergi Sánchez, a “El Periódico” del 14 de setembre de 2021, a la seva crítica de la novel·la diu:
“La espléndida novela de Douglas Stuart, ganadora del Booker, carga contra la política social de los 80 en Gran Bretaña
Cuesta cruzar el pasillo empapelado, con un denso olor a humedad, que nos conduce a esta espléndida novela. Huele a alcohol y a tristeza, y todo en ella está grasiento, tanto el carmín como el ‘fish & chips”. Es ese realismo social tan británico que Irvine Welsh heredó del nihilismo del ‘punk’ y de los jóvenes airados del teatro de fregadero (John Osborne, Joe Orton). Son las desgarradoras fotografías de Richard Bilmington -ceniceros a rebosar, sofás raídos, un hombre desdentado apurando una botella de whisky barato- que cristalizaron en una película que podría haber escrito Douglas Stuart, 'Ray & Liz'. El mundo que retrata 'Historia de Shuggie Bain' es sucio y sombrío y, sin embargo, es una novela sobre el amor, el cuidado, el sacrificio. Hay violaciones, incendios, abusos, adicciones y homofobia, pero lo más admirable es que el tremendismo de los hechos que cuenta “Historia de Shuggie Bain” nunca resulta grotesco ni efectista.”
El Javier Aparicio Maydeu, a “El País", a l’article que titula “Como terciopelo abrasivo”, de data 17/09/2021, escriu:
“La delicada sordidez textual lograda por Douglas Stuart no es sino el resultado de una variedad tonal y un sabio equilibrio entre lenguaje arrabalero y lirismo.
Historia de Shuggie Bain es una narración de inequívoco carácter autobiográfico, y cuenta la infancia de un niño que crece en la decadente Glasgow de la reconversión industrial de los años ochenta, bajo la depresión en la que Thatcher sumió al Reino Unido, sufriendo el acoso de los otros chicos, que no ven en él sino a un mariquita, y cuidando de una madre que lucha contra el alcoholismo mientras fracasa a la hora de asumir que su marido mujeriego y sin escrúpulos abandonó a la familia. Shuggie es un niño asfixiado por su aciaga existencia, pero es un niño al fin y al cabo, y el autor ha sabido conferirle a su texto la frescura infantil, y más tarde adolescente, que ilumina la oscuridad del drama con frases de una asombrosa naturalidad que en ocasiones provocan la sonrisa inevitable de quien lee que es “imposible empezar bien ningún día con seis docenas de pollos crudos”. Detrás del escenario en el que se representa sobre todo una historia de amor entre un niño y su madre, envenenada por la necesidad de hacer frente al alcoholismo, a una masculinidad tóxica y a la homofobia, se siente la tensión social entre católicos y protestantes, y se advierte una feroz crítica política del thatcherismo que también puso en evidencia el fracaso de la idea de familia.”
Iñigo Urrutia, a “El diario Vasco”, comença la seva resenya, de data 18/09/2021
“Douglas Stuart y una atroz infancia en carne viva. El escritor retrata la dura experiencia de un niño “diferente” que trata de salvar a su madre alcohólica en un Glasgow obrero noqueado por el thatcherismo.
Los episodios de violencia física y sexual, domésticos y callejeros, de los que serán víctimas madre e hijo impregnan la novela de una atmósfera de degradación, a la que también contribuyen personajes secundarios —canallas, abusones, maledicentes, y un lenguaje descarnado, cuando no brutal. No puede ser de otro modo para reflejar con un auténtico hiperrealismo una infancia atroz y, atravesada de un amor no correspondido.”
Des del 9 de desembre 2025 al 25 de gener podreu visitar la exposició "Creativitat", de l’artista cerdanyolenc i amic Carlos Utrera, a la sala B’Art, de l´Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
De la seva nova exposició, Carlos Utrera ens diu: "Rompiendo moldes, imaginando, cambios y ofreciendo ilusiones. El Arte es la forma de expresar mis sentimientos"
Us animem a visitar les darreres creacions de l’amic Carlos .
La inauguració de la exposició estava prevista per al dimecres 10 de desembre. Per motius personals es posposa fins a una data a determinar que anunciarem degudament.
Lloc: Sala de Teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès
Pel·lícula: Martha Marcy May Marlene, del director Sean Durkin.
Tema: Identitat i manipulació: sectes. Com pot el poder d’un grup esborrar la teva voluntat?
Ponent: Dra. Emma Antelo, Graduada en Psicologia i Criminologia, Doctora en Psicologia Social i psicòloga general sanitàriaNova
Us hi esperem!!!!!!!
Javier Ocaña, en un article publicat a El País del dia 28/04/2012, sota el títol "En braços de la secta", ens diu:
“En tiempos de desesperanza, de muertos en vida como consecuencia del ultra capitalismo, de goteo continuo en la batalla de la existencia diaria, acosada por la pérdida de valores, cualquiera se agarra a un clavo ardiendo. Sobre todo los más débiles, los más machacados, los más jóvenes, los menos formados. Y uno de esos clavos ardiendo siempre ha sido y siempre será la religión, en todas sus formas, las más clásicas y las más desvencijadas. Y allí, en un extremo insospechado para casi todos, pero rendija para algunos que ya han dado el salto hacia el desvarío, habitan esas sectas en las que todos rezan, trabajan, cantan, sonríen, fornican y se suicidan en alegre comandita. Martha Marcy May Marlene, extraordinaria primera película de Sean Durkin, de título extraño, hipnótico, adecuadísimo según avanza el relato, se adentra en uno de esos personajes. Y es un cañón.
En la línea de Winter’s bone, aunque superándola en estilo, Martha Marcy May Marlene (vayan aprendiéndose esa retahíla de nombres, como una letanía) apela a la sequedad en el tono, a la austeridad en la información y a la elegancia en la realización para contar, en paralelo, a través de flashbacks enlazados por maravillosas dicotomías, los dos años en compañía de una secta de una joven, y la tentativa de recuperación posterior para la vida normal (¿qué es eso?), junto a su hermana y su cuñado, en una lujosa casa de campo. Una comparación, la de la presente película y Winter’s bone, en la que el actor John Fawkes, cálido en su peligrosidad, peligroso en su calidez, ejerce de elemento de unión; y un contraste, el de ambas vidas, la del grupo místico, alentador hasta la demencia, y la del modo occidental, con nuestros trabajos, nuestras posesiones y nuestro estrés, que se expone con una altura dramática que lleva al espectador hasta la reflexión. Todo ello sin apenas compañía de banda sonora (apenas tres ráfagas, ya en el último tercio, y una preciosa canción folk de Jackson C. Frank, interpretada por el propio Fawkes en un momento mágico), y con una puesta en escena estudiadísima en su sencillez, en la que la composición de cada plano es un prodigio, desde el elemento principal hasta el más accesorio.”
La pel·lícula “Martha Marcy May Marlene”, del director Sean Durkin aborda el tema de les seqüeles psicològiques que pateix una persona després de fugir del complex món de les sectes. Segons explica el director, es tracta d’un film de ficció, tot i que s’inspira en fets reals i en grups que van existir als Estats Units.
Fascinat pel món de les sectes, Durkin va començar a escriure el guió després d’anys d’investigació, entrellaçant en el seu relat l’experiència real d’una noia que havia aconseguit escapar d’una comuna que havia derivat cap a la violència. La història va resultar molt més complexa del que Durkin s’havia imaginat:
“Una amiga meva em va confessar que havia viscut una experiència semblant. Volia ajudar-me, i mai no s’havia atrevit a parlar-ne obertament ni ho havia arribat a assumir del tot. Va compartir amb mi totes les seves vivències, que eren tremendament doloroses, terrorífiques i tristes. Va ser extremadament generosa amb mi. D’aquí va sorgir la base de tot el que li passa a la Martha.” Pots continuar lleguint l’entrevista en aquest enllaç.
Llegint i investigant sobre el tipus d’organitzacions sectàries que hi havia a América, Durkin va descubrir que existeixen milers de sectes semblants a la que es retrata a la pel·lícula: petits col·lectius de persones que viuen allunyades de la societat, sotmeses a l’ordre directe d’un líder. Com ell mateix admet:
“Em va tocar endinsar-me en aquell gueto, intentar entendre per què la gent decideix abandonar-ho tot i unir-se a aquests grups, com funcionen els seus processos mentals i emocionals fins al punt de voler ser sotmesos d’una manera tan radical. A força d’investigar, em vaig trobar amb molts relats esgarrifosos, una part dels quals apareixen a la pel·lícula cohesionats sota una mateixa història i, conseqüentment, adaptats a la ficció que s’hi explica.” Pots continuar lleguint l’entrevista amb Sean Durkin aquí.
Com mostra la pel·lícula, el tema de les sectes és molt complex. Per comprendre què és una secta, quins tipus n’existeixen i com han evolucionat al llarg del temps, és important conèixer les aportacions dels experts que han investigat aquest fenomen.
En aquest sentit, resulta molt interessant la lectura del llibre CAPTADOS escrit per Miguel Perlado Psicòleg clínic, psicoanalista i expert en sectes. El llibre és una guia completa sobre què són les sectes, com funcionen, quines persones són més susceptibles de ser captades i quines dinàmiques psicològiques s’activen en aquests processos. Perlado parteix de la premissa que no només les persones “fora del comú” poden acabar en grups sectaris, sinó que qualsevol persona pot estar en risc, especialment en moments de crisi personal. A més, l’autor posa l’accent en com la captació ha canviat amb l l’arribada de les xarxes socials i les noves formes de grups que operen en l’era digital.
Entrevista amb el Dr. Perlado:
Efectivament, no és fàcil entendre quin és el mecanisme mental que pot portar una persona a formar part d’una secta, ni tampoc és fàcil entendre com aquestes organitzacions aconsegueixen seduir i captar nous membres.
En el següent TED Talk, el Dr. Miguel Perlado explica d’una manera molt entenedora aquestes qüestions i descriu alguns dels mecanismes d’actuació que fan servir les sectes. L’objectiu d’aquest vídeo és aprendre a reconèixer els senyals d’alerta davant una possible captació sectària, així com saber com protegir-nos de les dinàmiques de manipulació i fomentar el pensament crític en l’era digital.
Segons diverses estimacions d’experts a Espanya hi ha aproximadament unes 400.000 persones que podrien estar vinculades a grups sectaris, una xifra que representa al voltant de l’1 % de la població.
Tot i això, no existeix una dada oficial ni consensuada sobre quantes sectes operen realment al país. Diverses fonts acadèmiques i periodístiques estimen que hi ha entre 250 i 300 grups sectaris actius, tot i que el nombre podria ser més elevat si s’inclouen col·lectius petits o de difícil detecció.
Amb l’arribada d’internet i de les xarxes socials, no només ha canviat el sistema sectari cap a un model de “sectas digitals 3.0”, sinó també les seves estratègies de captació.
En aquest sentit, i arran de la sèrie documental “548 días: Captada por una secta” (Disney+)
, coneixem el cas de Patricia Aguilar, una jove que va ser captada a través d’Internet per un gurú del Perú quan encara era menor d’edat.
Aquest cas ens convida a una reflexió necessària: les sectes sempre han existit, però amb les noves tecnologies arriben a tot arreu en qualsevol moment i poden ocultar-se darrere de qualsevol perfil digital, sense cap advertiment que permeti reconèixer el perill.
El cas de Patricia Aguilar va poder tenir un bon desenllaç gràcies a la perseverança de la seva família i a la tasca dels agents peruans.
A Espanya, actualment no existeix cap organisme governamental encarregat de fer el seguiment de les derives sectàries ni d’oferir suport específic a les víctimes.
Arran del cas de Patricia, els seus familiars han impulsat una campanya per demanar al Govern d’Espanya i als ministeris de l’Interior i de Justícia que estableixin els mecanismes necessaris per crear una llei contra la persuasió coercitiva, una autèntica “llei anti-sectes” al nostre país. La iniciativa s’ha difós a través de Change.org pots trobar l’enllaç aqui.
En altres països, com França, existeix una xarxa ministerial de lluita contra les sectes: la Missió Interministerial de Vigilància i Lluita contra les Derives Sectàries (MIVILUDES)
Es tracta d’una institució francesa de caràcter interministerial creada l’any 2002, amb la missió d’observar i analitzar el fenomen sectari, així com coordinar l’acció preventiva i repressiva dels poders públics de l’Estat francès davant de moviments o pràctiques que poden constituir derives sectàries. També contribueix a la formació i a la informació dels seus agents. Les seves funcions principals són: - Coordinar l’acció de l’Estat davant les derives sectàries. - Assessorar les víctimes i les seves famílies.- Formar funcionaris, jutges, policies i treballadors socials.- Elaborar informes anuals i recollir denúncies. És l’organisme europeu més actiu i reconegut en aquesta matèria.
Com deiam fins ara a diferència de França, a Espanya no existeix cap organisme oficial equivalent a la MIVILUDES. Tot i això, hi ha diverses entitats no governamentals que treballen en la prevenció i l’assessorament sobre grups coercitius i derives sectàries.
RedUNE(Red de Prevención del Sectarismo y del Abuso de la Debilidad): És una organització no governamental (ONG) dedicada a ajudar i assessorar víctimes de grups coercitius, així com a denunciar pràctiques abusives, ja siguin de caràcter religiós, filosòfic o polític. Va ser fundada l’any 2015 a Sant Sebastià. És independent de qualsevol ideologia política, filosòfica o religiosa.
AIS(Associació d’Atenció i Investigació de les Socioaddiccions): Entitat sense ànim de lucre formada per professionals de la psicologia especialitzats en addiccions comportamentals, (socioadicciones), dependència emocional i problemes derivats de l’abús psicològic o per la pertinença a grups de manipulació psicològica (sectes coercitives). L’AIS és reconeguda com a centre de salut mental, i forma part del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT).
AFISE(Asociación de Apoyo a Afectados e Información sobre Sectas). És una organització no governamental que ofereix suport i acompanyament a les víctimes de grups abusius i als seus familiars.
Grup Invictus Investigació És un grup de recerca de la Universitat de Barcelona que, a més de dur a terme investigació, ofereix formació, activitats de divulgació i serveis d’assessorament. La nostra ponent, la Dra. Emma Antelo, és membre del Grup Invictus Investigació i actualment forma part del personal docent i investigador de la UB.
Com que l’ajuda governamental per treure un adepte d’una secta és gairebé inexistent, la familia ha de recórrer a entitats no governamentals i a professionals per coordinar, si és possible, una intervenció que faciliti la sortida de la secta.
En el cas de la pel·lícula “Martha Marcy May Marlene" el final és intencionadament ambigu, ja que la trama queda oberta a la interpretació de l’espectador. Tanmateix, el més rellevant no és si Martha és realment perseguida o no: en la seva ment, la secta la continua assetjant i aquesta sensació podria persistir tota la vida.
L’agressió sexual i la manipulació que va patir segueixen presents dins seu. Al final de la pel·lícula, Martha es troba sola i encara no sap qui és, la seva identitat esta fragmentada. Per això, el film utilitza els tres noms del títol —Martha, Marcy May i Marlene— per reflectir aquesta identitat trencada de la protagonista, com una manera de mostrar la seva lluita interior per recuperar qui era abans d’unir-se a la secta.
Aquest desenllaç obre el debat sobre la salut mental de les persones que han aconseguit sortir d’una secta, perquè aquest fet no implica necessàriament alliberar-se immediatament del seu control. Les persones que han viscut dins d’aquests grups han patit sovint processos profunds de manipulació psicològica, dependència emocional i trencament de la seva identitat personal. La desconnexió amb el món exterior, la culpa i la por, són sentiments freqüents que poden persistir durant anys. En aquest context, el paper dels psicòlegs especialitzats en la intervenció postsectària —anomenats també “desprogramadors”— és essencial.
El procés de recuperació pot ser llarg i dolorós, però amb suport psicològic adequat, la persona pot recuperar la seva llibertat interior, la seva autoestima i la seva confiança en els altres. En definitiva, aquests professionals són clau per transformar una experiència de submissió i destrucció personal en un camí de reconstrucció i creixement. “Martha Marcy May Marlene" una interessant pel·lícula que ens ajuda a qüestionar-nos: Com pot el poder d’un grup esborrar la nostra voluntat.
Com pot el poder d’un grup esborrar la teva voluntat?
Divendres, 5 de desembre de 2025
Hora d’inici: 17.30h
Lloc: Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès
Carrer de la Indústria, 38-40
Entrada lliure i gratuïta.
FITXA DE LA PEL·LICULA:
Any: 2011
Duració: 102 minuts
Direcció: Sean Durkin
Guió: Sean Durkin
Música: Denny Besi i Saunder Jurriaans
Fotografia: Jody Lee Lipes
Gènere: Drama psicològic-thriller-sectes
Repartiment: Elizabeth Olsen, Hugh Dancy, John Hawkes, Sarah Paulson, Brandy Corbel, Julia Garner i altres.
Palmarès:
Festival de Sundance (2011): Premi al Millor Director (Sean Durkin) – Secció Drama dels Estats Units. Festival de Cannes (2011): Presentada a la secció Un Certain Regard, on va rebre excel·lents crítiques. Independent Spirit Awards (2012): Nominacions a Millor Primera Pel·lícula i Millor Actriu (Elizabeth Olsen). National Board of Review (2011): Guardonada com una de les 10 millors pel·lícules independents de l’any. Chicago Film Critics Association: Premi a l’Actriu Revelació (Elizabeth Olsen).)
Sinopsis:
Després d’escapar d’una comunitat sectària a les muntanyes de l’estat de Nova York, una jove anomenada Martha intenta reconstruir la seva vida. Busca refugi a casa de la seva germana Lucy i del seu cunyat, però el trauma i la confusió entre realitat i record la persegueixen.
Incapaç de diferenciar el present del passat, Martha lluita per recuperar la seva identitat, mentre les seqüeles psicològiques de l’adoctrinament i l’abús surten a la llum de manera inquietant.
Crítica:
Martha Marcy May Marlene és un retrat subtil i colpidor sobre la fragilitat de la identitat després de la manipulació psicològica. Sean Durkin construeix un relat fragmentat que reflecteix el desordre mental
de la protagonista, alternant escenes del present amb records borrosos del seu passat a la secta.
Elizabeth Olsen ofereix una interpretació extraordinària, plena de silencis i ambigüitats, que transmet la vulnerabilitat i el desconcert de la víctima. La direcció minimalista, la fotografia freda i el ritme pausat contribueixen a crear una atmosfera d’angoixa i desconnexió, més pròxima al cinema d’autor europeu que al thriller americà convencional.
La pel·lícula destaca per la seva capacitat de generar inquietud sense recórrer a l’excés ni a la morbositat, i per la seva reflexió sobre la pèrdua del jo i la por de no poder tornar a ser “normal”..
Antecedents:
Martha Marcy May Marlene és el debut en el llargmetratge de Sean Durkin, membre del col·lectiu independent Borderline Films, del qual també formaven part Antonio Campos i Josh Mond. El grup va desenvolupar un estil propi, marcat per la introspecció psicològica i el realisme emocional.
Durkin es va inspirar en testimonis reals de dones que havien escapat de sectes i en documentals sobre adoctrinament i control mental. La pel·lícula s’inscriu dins d’una línia de cinema independent nordamericà de principis del segle XXI que explora els límits entre trauma i identitat, com Winter’s Bone (Debra Granik, 2010) o Take Shelter (Jeff Nichols, 2011).
Definició:
Drama psicològic que explora la destrucció i reconstrucció de la identitat després d’un procés de manipulació sectària. A través d’una narrativa fragmentada i atmosfèrica, Martha Marcy May Marlene
esdevé una reflexió inquietant sobre la vulnerabilitat humana, la culpa i la recerca d’un lloc al món.
I desprès hi haurà col·loqui amb temes com:
Com ens fa sentir la mirada de Martha?
Qui ets quan et fan creure que ets una altra persona?
Per què necessitem pertànyer?
Es pot fugir realment d’una secta?
Que ens fa vulnerables al control psicològic?
Presentació de la sessió al programa de Cerdanyola Radio Auto Cine (105.3 FM),
Glasgow, dècada 80s segle passat. Imatge del fotograf francès Raymond Depardon
Douglas Stuart, al seu assaig Poverty, Anxiety, i Gender in Scottish Working-Class Literature (Pobresa, ansietat i gènere a la literatura de la classe treballadora escocesa), publicat a l'espai Literary Hub, afirma que:
"… al govern conservador al poder no li importaven en absolut els treballadors pobres i honrats. Es van dedicar a privatitzar la major part de la indústria manufacturera, eliminant tot suport als sindicats. En fer-ho, Margaret Thatcher va delmar la classe treballadora. Les seves polítiques van arrasar amb tota la indústria pesada de la costa oest d'Escòcia al lapse govern dividit per la distància i les diverses classes socials. Acer, vaixells, carbó, tot va desaparèixer on van anar i van caure en la desocupació crònica.
La costa oest d'Escòcia a les dècades de 1970 i 1980 era una zona assolada per la desocupació massiva, barris marginals i una decadència generalitzada. L'absoluta manca d'oportunitats va propiciar dècades d'alcoholisme i de drogoaddicció que van reduir l'esperança de vida a alguns dels nivells més baixos d'Europa Occidental. L'efecte Glasgow descriu els factors invisibles que disminueixen l'esperança de vida d'un home en funció del tipus d'habitatge on resideix. Fins i tot avui dia, un home de la precària classe baixa de Glasgow morirà aproximadament onze anys abans que un home que encara conserva una feina i una mínima esperança.”
Vegem aquest “Efecte Glasgow” que esmenta el nostre autor.
A l'article “Historia de Shuggie Bain: clase e identidad en el Glasgow de los años 80”, publicat a la revista “El Salto”, per Pedro Luna Antúnez, el cinc de gener de 2022; llegim:
“Las reconversiones industriales de finales de los años 70 propiciaron en 1979, cuando Margaret Thatcher accedió al poder, una caída de la producción industrial del 10% y un aumento de la tasa del paro del 141%. En 1982, Gran Bretaña ya contaba con más de tres millones y medio de parados. Ello unido una la elevada inflación y a la subida generalizada de los precios provocó que amplios sectores de la población acabasen sumidos en la marginalidad y dependiendo únicamente del colchón de unas precarias prestaciones por desempleo. Esta situación de vulnerabilidad social se hizo notar de manera muy palpable en el norte de Inglaterra y en Escocia, donde la industria pesada y en especial la minería habían sido elementos de cohesión y progreso para comunidades enteras. Tras el desmantelamiento de ese tejido industrial no fueron pocas las comunidades y los barrios que quedaron excluidos de un Estado del bienestar que parecía tener los días contados. Fue en este crudo contexto social en el que creció Shuggie Bain, y como el propio autor describe en la novela, predominaba en los barrios obreros de Glasgow una sensación de frustración y fracaso que hizo que la falta de trabajo fuese sustituida por el alcohol.”
Ángel Villascusa, signa l'article " Las políticas económicas que hundieron Glasgow", publicat a la pàgina de la cadena SER el setze de setembre de 2014:
“Desde que cerraran las empresas industriales, el número de desempleados se ha multiplicado. Hoy Glasgow tiene una tasa de paro dos veces mayor que la media del país. También ha aumentado dramáticamente el consumo de drogas y alcohol.”
Glasgow, dècada 80s segle passat. Imatge del fotograf francès Raymond Depardon
Al diari "El Mundo" llegim l'article "La adicción como refugio del paro", de Daniel Moltó, de data dos de març de 2014:
“...la directora de Proyecto Hombre, Consagración Jareño, matiza que este es un problema que «puede afectar a todo el mundo», pero subraya que el riesgo es aún mayor cuando se carece de la estabilidad que ofrece un trabajo.
El atolladero del paro también dificulta el combate contra la adicción. "Antes, muchos usuarios de los programas de rehabilitación y reinserción social mejoraban más rápidamente porque tenían un empleo que les proporcionaba esa red de seguridad. Ahora es común que acaben el tratamiento y sigan sin encontrar empleo, por lo que es más fácil recaer"”
Douglas Stuart, a l'assaig esmentat al principi d'aquesta entrada, reflexiona:
“És difícil trobar alguna cosa positiva enmig de tanta privació, però si n'hi ha, potser és que aquestes condicions van establir les bases perquè germinessin algunes obres mestres absolutes de la paraula escrita.
El plaer de la lectura va arribar a mi molt més tard. Quan un creix en aquestes circumstàncies, pot ser difícil trobar la pau necessària per refugiar-se als llibres. Els llibres són una via d'escapament, sí, però només quan vaig començar a veure el meu propi món, la meva pròpia gent, reflectida a les pàgines que tenia davant meu, vaig descobrir el veritable poder de les paraules. Els llibres són una finestra, un somni, una educació; però de vegades, i això és igual d'important, són un testimoni que nosaltres, i els qui som com nosaltres, som aquí. Aquests són els llibres que em fan sentir compres”.
I aquests són els llibres que esmenta al seu assaig:
How Late It Was, How Late (1994) de James Kelman (1946), novel·lista, contista, dramaturg i assagista escocès.
Stuart diu del llibre: “Aquest és un llibre directe i sense embuts, que alguns han descrit com a incòmode. Personalment, ho considero un gran elogi, no una crítica. Sammy, un borratxo empedreït de Glasgow, acaba de despertar en una cel·la policial després de diversos dies de gresca. Desperta completament cec, i el que passa a continuació es torna encara més estrany mentre intenta trobar el camí a casa, bregar amb la seva nova discapacitat i localitzar la seva núvia desapareguda.
La peculiar parla de Glasgow ressona a la teva ment mentre recorres la ciutat amb Sammy, i t'endinses més en la seva ceguesa i paranoia a mesura que toreja amb burocràcies ineficients i policies malèvols.
Quan vaig llegir aquest llibre per primera vegada, em va emocionar i va sorprendre alhora que hagués guanyat el Premi Man Booker. És ben sabut que va dividir el jurat entre els que van reconèixer la seva genialitat i els que es van retirar en senyal de protesta per considerar-lo vulgar, obscè i de baixa estofa, en el dialecte quotidià i vulgar; literalment, un «vandalisme literari».
Com a escriptor escocès-nord-americà, les crítiques a aquest llibre em van deixar sense paraules. En els meus pitjors moments, de vegades em sento indigne; sento que la meva llengua regional no té prou qualitat per plasmar-la en el paper. És llavors quan penso en aquest llibre i en recordo la força. Kelman va escriure cada paraula amb veritat, i ho va fer de manera brillant. És una obra de ficció inoblidable.”
The Trick Is to Keep Breathing (1989) de Janice Galloway (1955), va treballar com a professora durant deu anys abans de dedicar-se professionalment a l'escriptura. Aquest va ser el seu primer llibre publicat.
Opina Stuart del mateix: “«He perdut la comoditat de sentir-me jo mateixa». Joy —un nom inapropiat— s'ensorra. Està de dol per la mort de la seva mare i l'ofegament accidental del seu amant casat, mentre sucumbeix a un aïllament creixent i una depressió alimentada per l'anorèxia i l'alcoholisme.
La primera vegada que vaig llegir aquest llibre era massa jove per apreciar-ne el realisme psicològic. És un retrat impactant i amb un humor negre sobre la malaltia mental, la solitud i el malbaratament. Va guanyar el premi Whitbread a la millor primera novel·la perquè Galloway escriu amb una claredat sorprenent. Em meravella la proximitat amb què Galloway toca cada sentiment en carn viva.
A la literatura del nord d'Anglaterra abunden els relats sobre l'ànima turmentada, l'alcohòlic. Però sol ser home, i en la seva misèria podem empatitzar amb ell, i, com a homes, ho acabem perdonant. Resulta pervers veure una dona passar per la mateixa autodestrucció. Està malament, però d'alguna manera hom sent més decepció per la seva lluita. Tot i això, aquest és un tabú nociu.
Vaig créixer envoltat de dones que s'ensorraven, no només a casa meva, sinó als carrers limítrofs. A principis dels 80, sempre semblava haver-hi una mare, una esposa, esfondrant-se sota el pes asfixiant de no tenir res millor que esperar. Aquest llibre em va impulsar a entregar-me completament al meu personatge d'Agnes Bain en el seu pitjor moment, perquè Galloway presenta la seva pròpia heroïna imperfecta i no aparta la mirada ni un instant. L'autora ens mostra com a prop del desastre estem tots, com el dolor i la pèrdua ens poden destruir en un moment; com cada dia pot ser una lluita quan la vida es torna massa monòtona perquè ens importi alguna cosa.”
Podeu llegir els altres títols que van inspirar Douglas Stuart a l'assaig que enllaço:
El proper 5 de desembre de 2025, al Cinefòrum de Vespres Literaris farem la segona sessió de la temporada.
La pel·lícula:
Martha Marcy May Marlene (2011) és el primer llargmetratge del director nord-americà Sean Durkin, una de les veus més personals del cinema independent nord-americà dels darrers anys. La pel·lícula, interpretada per Elizabeth Olsen, en el seu debut, va ser premiada al Festival de Sundance i elogiada per la crítica per la seva direcció subtil i inquietant.
Amb una estètica austera i un ritme pausat, Durkin construeix un relat que s’endinsa en el terreny de la fragilitat psicològica i la recerca de la pròpia identitat. La història segueix Martha, una jove que aconsegueix escapar d’una comunitat sectària a les muntanyes de Nova York i busca refugi a casa de la seva germana Lucy. A mesura que intenta readaptar-se a la vida quotidiana, els records del temps viscut a la secta —on era coneguda com Marcy May— tornen amb força, barrejant-se amb la realitat fins a fer-li perdre el sentit del present. La pel·lícula alterna amb precisió escenes del passat i del present, creant un joc de miralls entre dues vides incompatibles: la de la submissió i la de la llibertat.
Martha Marcy May Marlene és un intens drama psicològic sobre el poder de la manipulació emocional i la dificultat de reconstruir-se després del trauma. A través d’una narrativa fragmentada i d’una atmosfera opressiva, el film explora com la por, la culpa i la necessitat de pertinença poden desdibuixar els límits del jo. Més que una història sobre una secta, és una reflexió sobre la fragilitat de la identitat i sobre com les ferides invisibles del passat continuen condicionant la nostra mirada del món.
El debat:
Tema: Identitat i manipulació: sectes. Com pot el poder d’un grup esborrar la teva voluntat?
La introducció anirà a càrrec de la Dra. Emma Antelo, Graduada en Psicologia i Criminologia, Doctora en Psicologia Social i psicòloga general sanitària.
La doctora Antelo actuarà como a ponent i ajudarà a conduir el debat i col·loqui obert posterior.
Lloc: Sala teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès, carrer de la Indústria, 38-40
El pasado lunes, 10 de noviembre, Vespres Literaris organizó la presentación de la novela “Gretel”, primer libro publicado por nuestra compañera María Cruz Acero.
La introducción corrió a cargo de Joan Francesc. En la misma, destacó la prosa diáfana y precisa de la autora, en una novela protagonizada por dos mujeres y en la que el peso de la mirada y el sentir “en femenino” es fundamental.
Para Joan Francesc el tema de la novela es la búsqueda constante de la propia identidad, de reafirmar la personalidad en un mundo plagado de silencios, medias verdades o, simplemente mentiras. En esta lucha, asistimos a la metamorfosis de las protagonistas.
Publicada por la editorial Maluma en septiembre de 2025, la editora presenta la obra en estos términos:
“Gretel trata de la naturaleza humana vista a través de personajes como Elena y Rita, dos mujeres muy diferentes, que tienen en común el tesón que derrochan para conseguir los objetivos que desean alcanzar. Cada una sabe de la existencia de la otra, aunque la única relación que hay entre ellas se debe a la amistad que une a sus hijas.
Elena es maestra en un colegio público. Escogió esa profesión por una vocación que sigue manteniendo viva con los años.
Rita es un ama de casa con una marcada capacidad para curiosear todo lo que ocurre a su alrededor, cosa que le da un poder, en principio soterrado, sobre las personas implicadas en sus observaciones.
Un día, la casualidad hace que Rita asocie sus deseos con sus anotaciones. Su cabeza empieza a conspirar. Decide actuar. ¿Alterará esto la, hasta entonces, plácida existencia de alguien? Todo indica que sí, pero el intrigante azar, siempre al acecho, decide actuar.”
María Cruz, por su parte, definió su novela como “costumbrista y realista”, en la que desfilan una galería de más de cincuenta personajes, en una ciudad de Palencia -Aguilar de Campo- la cual no identifica como tal en la novela.
En la obra vierte infinidad de temas y situaciones protagonizadas, confiesa, siempre por mujeres, en la que los personajes masculinos representan la injusticia, la doble moral, el estigma y el rechazo social hacia las protagonistas.
Narrada en tercera persona, la intención de la escritora ha sido retratar la naturaleza humana de la forma más precisa, deseando que el lector, al finalizar el libro, se sienta satisfecho de haberla leído.
María Cruz inició su andadura como escritora, tras jubilarse, en los talleres de escritura organizados por Vespres Literaris, que dirigía en aquella etapa, nuestro compañero Paco Martínez. En la actualidad tiene varios proyectos en marcha.
