4ª sessió Cinefòrum 2025-2026, context

 

    La pel·lícula “La habitación de al lado” del director Pedro Almodóvar, estrenada el  2024, és un drama íntim que aborda l’amistat, la malaltia i la decisió sobre la pròpia mort des d’una mirada serena i profundament humana. A través de la relació entre dues dones que es retroben en un moment límit, el film reflexiona sobre la dignitat, la llibertat individual i la manera com afrontem el final de la vida. 

    Aquesta pel·lícula pertany a una etapa de maduresa dins de la trajectòria del director, lluny del primer Pedro Almodóvar provocador, i marcada per una mirada més continguda i reflexiva. Si bé el seu cinema dels anys vuitanta i noranta es caracteritzava per l’excés estètic, la vitalitat i la provocació —en films com Mujeres al borde de un ataque de nervios o La ley del deseo—, en les darreres dècades ha anat orientant-se cap a relats més íntims, on el dolor, la memòria i la pèrdua ocupen un lloc central. 

    La habitación de al lado dona continuïtat a pel·lícules com Dolor y gloria, molt més intimista, Madres paralelas o Julieta, que consoliden un Almodóvar més íntim, reflexiu i literari, un director que, en la seva maduresa, mostra un Interès creixent per temés com el pas del temps, el cos malalt, els vincles afectius, la memòria històrica, el dret a escollir la pròpia mort, l’acompanyament i la cura al final de la vida. 

    Fruit d’aquesta inquietud neix “La habitación de al lado” la seva vint-i-tresena pel·lícula i el seu primer llargmetratge rodat íntegrament en anglès, protagonitzat per Julianne Moore i Tilda Swinton. 

    La pel·lícula està inspirada en la novel·la What Are You Going Through, traduïda al castellà com Cuál es tu tormento, de Sigrid Nunez, que tracta el dret fonamental a morir dignament, com i quan cadascú ho decideixi, i ens introdueix directament en el debat sobre l’eutanàsia. 

    La pel·lícula dialoga, a més, amb el context social contemporani, especialment amb el debat sobre l’eutanàsia, legalitzada a Espanya el 2021, i planteja la qüestió des d’una perspectiva humanista, centrada en la dignitat i l’acompanyament afectiu. Així, no només representa un pas més en la maduresa temàtica del director, sinó que també reflecteix inquietuds ètiques i socials del present. 

    Per la promoció d’aquesta pel·lícula, Pedro Almodóvar ha concedit nombroses entrevistes i ha participat en rodes de premsa on ha expressat obertament el seu posicionament davant temés tan delicats com l’eutanàsia o el ressorgiment de l’extrema dreta arreu del món, amb plantejaments negacionistes i homòfobs. En la següent entrevista feta per eldiario.es, podeu trobar un interessant exemple de les seves pròpies reflexions. 

    I per què Pedro Almodovar va fer una pel·lícula el 2024 sobre l’eutanàsia als Estats Units, on aquesta pràctica encara és il·legal en molts estats? 

    El director situa la història als Estats Units per evidenciar la duresa de la clandestinitat i la criminalització de l'eutanàsia en aquells llocs on encara no és legal. Almodóvar defensa la llibertat de decidir sobre la pròpia vida i considera inadmissible que, en molts països, s'hagi de recórrer a la il·legalitat per exercir aquest dret. Podeu veure els seus plantejaments en el següent enllaç. 

    Així doncs, malgrat que a Espanya l'eutanàsia està regulada des de 2021, el cineasta utilitza el context internacional per mostrar una realitat que encara és vigent en altres llocs del món. 

    I quin és el motiu pel qual a Espanya fa ja 5 anys que l’eutanàsia està legalitzada?

     El principal motiu de la seva legalització va ser donar resposta a una demanda social sostinguda durant dècades, Així com reconèixer el dret a una mort digna i evitar el patiment físic o psíquic insofrible de persones amb malalties greus, cròniques, invalidants, i incurables… permeten que les persones afectades decideixin lliurement posar fi a la seva vida, evitant l'allargament innecessari del dolor. 

    A més, la llei té com a objectiu dotar els individus de seguretat jurídica, ja que abans de la llei, ajudar algú a morir era considerat un delicte tipificat al Codi Penal. La llei estableix un marc garantista i segur tant per als pacients com per als professionals sanitaris. 

    Aquesta demanda social sostinguda no s’hauria consolidat de no existir l'Associació pel Dret a Morir Dignament (DMD) entitat sense ànim de lucre que es va fundar el 1984, activa a Catalunya, des de fa més de 40 anys, per defensar "la llibertat de tota persona a decidir el moment i la manera de finalitzar la seva vida, especialment quan pateix un deteriorament irreversible i un sofriment insuportable" pàgina webDMD . DMD ha impulsat diverses accions claus per conscienciar la societat i promoure la legalització de l’eutanàsia a Espanya, amb accions com: 

1.      1. Creació i visibilització del debat social: La iniciativa va començar el 1983 amb unacarta publicada al diari El País que va obrir el debat sobre la mort digna a la societat espanyola i va contribuir a la posterior fundació de l’associació el 13 de desembre de 1984. Aquest text va generar un ampli suport social i va ser clau per iniciar la lluita contra el tabú de la mort i per la llibertat de decidir sobre el propi final de vida. 

2.      2. Campanyes de conscienciació i presència mediàtica: Al llarg de les dècades, DMD ha fet campanyes informatives, materials divulgatius i ha tingut una presència constant en mitjans de comunicació per explicar què és la mort digna, què suposen els documents de voluntats anticipades (testaments vitals) i per què la societat hauria de reconèixer el dret a triar. 

3.    3. Pressió política i interlocució institucional: L’associació ha mantingut reunions amb parlamentaris i grups polítics, presentant propostes i arguments perquè es legisli sobre l’eutanàsia i la mort digna, incloent peticions de modificacions de normés sobre voluntats anticipades. 

4.  4. Referents i casos simbòlics: DMD ha ajudat a donar veu pública a casos emblemàtics de persones que patien malalties incurables, com Ramón Sampedro que va morir el 1998, als 55 anys, amb l'ajuda d'11 amics, amb les tasques prèvies repartides per evitar que ningú acabés condemnat. Ho va fer amb la ingesta de cianur i deixant gravats els últims moments de la seva vida. El seu cas, narrat a la pel·lícula Mar adentro il·lustra les dificultats de poder decidir lliurement el moment de la mort. Casos com el seu han contribuït a posar la qüestió al centre del debat ètic i polític. 

5.     5. Formació i suport als socis: A banda de la visualització pública, l’associació ha ofert informació, suport i acompanyament a persones sobre els seus drets de final de vida, incloent instruccions per fer testaments vitals i com comprendre les implicacions de la llei. 

6.     6. Influència en la normativa: Tot aquest treball sostingut va formar part de la pressió social i política que va culminar en l’aprovació de la Ley Orgánica de Regulación de la Eutanasia (LORE) el 18 de març de 2021, que va entrar en vigor el 25 de juny de 2021 i va legalitzar la prestació d’ajuda per morir per primer cop a Espanya. 

    En resum, l’associació DMD ha combinat visualització pública, educació ciutadana, acció política i suport a persones afectades per fer evolucionar l’opinió pública i les institucions, i així aconseguir que Espanya reconegués legalment el dret a una mort digna.

    I aquesta tasca continua fins al dia d’avui, moment en què l’entitat Dret a Morir Dignament Catalunya ha rebut el segon Premi al Voluntariat 2025, atorgat per la Generalitat de Catalunya. Precisament d’aquesta associació és la nostra convidada com a ponent, Montserrat Colominas, treballadora social i llicenciada en Ciències del Treball, amb un màster en Bioètica. És sòcia i voluntària de l’Associació Dret a Morir Dignament i actualment coordina el Grup de Salut dins de l’entitat DMD. 

    La Llei Orgànica de Regulació de l'Eutanàsia (LORE) que es va aprovar definitivament al Congrés dels Diputats el 18 de març de 2021, al tercer intent després de més d’un anyd’iniciats els tràmits, estableix que poden rebre ajuda per morir les persones majors d’edat amb malalties greus i incurables que els comporti un patiment físic o psíquic constant i intolerable. El procés de sol·licitud, valoració iprestació del servei d’ajuda per morir queda recollit en la següent infografia.

     La llei no només despenalitza l’eutanàsia, sinó que la converteix en una nova prestació del sistemasanitari públic, garantint-ne l’accés. 

    Alguns dels aspectes més significatius de la llei són:

-        -  El pacient haurà de confirmar la voluntat de morir almenys quatre vegades al llarg del procés.

-          -Tres metges han de validar el compliment dels requisits, un jurista i una comissió de garantia revisa el procediment.

-        -  En tots els casos en què s'aprovi serà un professional sanitari qui ho practicarà, tot i que els metges es podran acollir a la llibertat de consciència.

-          -En els casos en què s'aprovi, els sol·licitants podran optar entre l'eutanàsia activa o el suïcidi assistit, i la defunció resultant es considerarà legalment una mort natural.

-      - També podran triar el lloc on fer-ho: al centre on estiguin ingressads, sigui un hospital, un centre sociosanitari, una residència o també a casa seva.

-          - La persona afectada podrà rebre l'eutanàsia unes cinc setmanes després d'haver-la demanat 

    Espanya es va convertir així en el sisè país del món i el quart d'Europa — després de Bèlgica, Holanda i Luxemburg— que despenalitza l'assistència per a una mort digna. En el següentenllaç al programa Col.lapse de 3Cat podreu trobar una entrevista al Dr. Xavier Busquet, especialista en cures pal·liatives i metge referent —segons la LORE, el metge referent és una figura que acompanya els metges de família i altres professionals sanitaris al llarg de tot el procés d’aplicació de l’eutanàsia—. 

    Aquesta llei també obre un nou repte dins del col·lectiu de professionals sanitaris —metges, infermeres i personal de cures pal·liatives— pel que fa a assumir la posada en pràctica d’aquesta prestació d’ajuda per morir. En aquest sentit, és molt interessant el pòdcast del programa Hora 25, presentat per Aimar Bretos a la Cadena SER, en què la Dra. Aida Molera, metgessa de família, i el mateix Dr. Xavier Busquets expliquen les seves experiències des de que la llei está vigent. 

    En definitiva, “La habitación de al lado" és una pel·lícula que ens convida a reflexionar sobre el dret a decidir quan i com volem morir, i que connecta amb un debat ètic, jurídic i social plenament vigent. El film no només és una obra cinematogràfica de maduresa artística, sinó també una proposta que interpel·la directament la nostra concepció de la dignitat, la llibertat i l’acompanyament al final de la vida. 

Al següent enllaç trobareuel tràiler.

el llibre d'abril, fragment

 

    “Carmen fuma un cigarro de vez en cuando. Cuando puede. Normalmente los pide. A veces los compra en los kioscos donde los venden sueltos —todavía existen, de tapadillo.

    Es, dice, su único «vicio». Y no piensa renunciar a él. Realmente no puede. Superó su adicción a la heroína, pero la ansiedad sigue con ella. ¿Cómo podría no fumar?

    Tabaco y café solo: para ella son más necesarios que el agua.

    Carmen está delgada, tiene los dientes muy estropeados, la piel amarillenta y el pelo sin cortar. A veces va muy sucia.

    Es cierto que ahora tiene un lugar donde asearse, pero no hay lavadora en la casa. Llevar la ropa a la lavandería le cuesta cuatro euros. Un lujo que casi nunca puede permitirse.

    Para algunas personas del barrio donde pide —un barrio céntrico, lleno de tiendas de moda, cafeterías y entidades bancarias—, verla fumando les parece una contradicción. No tiene dinero para la lavandería, pero sí para tabaco.

    En todo caso, no cuesta nada lavar la ropa a mano. No cuesta nada —o no mucho— cortarse el pelo, con esta proliferación de peluquerías low cost y cortes a tres euros. No cuesta nada ser un poco más aseada, ir «más aparente».

    Beatriz nota las miradas de reproche que le dirigen. Pero el desánimo de Carmen, la tristeza y la desesperación, tienen más importancia para ella que las manchas en la ropa. Qué poco importa una mancha en la ropa cuando uno no ingresa ni un solo euro al mes.

    Carmen tiene un móvil que le compró Beatriz. Le compró el aparato y una tarjeta, para que pudiese estar comunicada. Cuando Carmen está en una zona con wifi, utiliza whatsapp. Igual que todo el mundo.

    A menudo habla así con Beatriz: es más barato, más fácil. Le manda besos con corazones, ramos de flores, memes con frases de superación personal.

    Esto también despierta suspicacias entre la gente.

    Así que lleva un bastón de invidente, así que supuestamente no ve bien, y sin embargo, dicen, ahí la tenemos, tecleando.

    Una persona pobre con un móvil, ¿dónde se ha visto?

    Tienen dinero para lo que quieren.

    Porque, obviamente, la pobreza se confunde con el hambre. Cualquier posesión que vaya más allá del bocadillo de mortadela y la manta raída puede ser censurable.

    Sin embargo, pocas cosas hay más imprescindibles para Carmen que el teléfono. Si le sucede algo —y, por supuesto, su situación actual es de alto riesgo—, debe poder comunicarse. Si hay que avisarla de algo —por ejemplo… de que le piden más papeles— es la manera más rápida de hacerlo.

    Carmen, además, está enferma. La lesión que tiene en el cerebro, una masa «de límites indefinidos» cuya malignidad aún no ha sido del todo diagnosticada, no solo le ha ocasionado pérdida de visión. También le causa dolores de cabeza y mareos. A veces, cuando se levanta para estirar las piernas y fumar un cigarro, se tambalea. Algunos deben de pensar que está bebida. Borracha y además fumando. Sucia.

    La pobreza es fea, es difícil de mirar. Es incómoda. Se puede ser pobre pero decente: esto lo hemos escuchado muchas veces. Pobre pero limpio. Pobre pero honrado. Pobre pero sin vicios. Pero: la mala leche de la conjunción adversativa.

    Esa perfección, esa limpieza, que se les exige a los más pobres.

    Los queremos beatíficos, agradecidos, puros de corazón, impecables. Que no digan una palabra más alta que otra. Que den siempre las gracias y no insistan. Que se acerquen un poco pero que se retiren enseguida. Que gasten nuestras limosnas en lo que nosotros decidamos que se las deben gastar. Que no haya ni una sola tacha en su pasado, ni un desliz.

    Pero hay además otra sorpresa. Carmen tiene una perra, que nunca lleva con ella a mendigar porque es muy vieja. Una Golden retriever que fue adiestrada como perro guía pero que ahora está tan desahuciada como su dueña.

    El afecto que Carmen le tiene a ese animal es conmovedor.

    Hay días en que ha dejado de comer para comprarle pienso. Gastó cerca de trescientos euros del paro para operarla de tumores en las mamas. Le compra pipetas antiparasitarias, un medicamento para la otitis y está pensando hacerse con una manta de perro, porque algunas noches hiela y el animal sufre.

    Al principio, Beatriz intenta hacerle ver que esa perra, más que una ayuda, es un lastre para ella. Pero sabe que no es verdad. Los impedimentos que pueda ocasionarle —no solo económicos, sino también de movilidad: al fin y al cabo tiene suerte de que la dejen tenerla en la habitación— se ven suplidos con creces por la compañía que le ofrece.

    De algún modo, proteger a una mascota —cuidarla, alimentarla— dota de una profunda dignidad a la persona que lo hace. Carmen todavía puede cuidar de alguien, todavía es importante para alguien. Existe una criatura que la quiere y que no la juzga.

    A veces, un animal es lo que hace que las personas que viven en extrema pobreza consigan esquivar la locura.

    Sin embargo, hay asociaciones de defensa de los derechos de los animales que denuncian el uso de perros en la mendicidad. Asociaciones probablemente bienintencionadas, pero que Beatriz considera también un tanto hipócritas.

    Se centran en el dedo que señala la luna —pobres perros— pero olvidan la luna.

    El mecanismo que hay detrás nos es bien conocido. Sentimos más compasión por un perro —por la inocencia indudable de un perro— que por una persona —que siempre es sospechosa de ser culpable—. Si el animal está sucio, es porque no lo lavan. Si lo está la persona, es porque le gusta la mugre. Etc.

    Es cierto que los perros callejeros lo pasan mal, aunque quizá no peor que en las jaulas de las protectoras.

    Dado que sus dueños —juzgados como explotadores— no pueden cuidarlos como debieran, algunas de estas asociaciones piden que se los quiten, aunque no haya señales de maltrato más allá de la pobreza, que sus dueños también sufren.

    En una petición reciente realizada a través de change.org a la alcaldesa de Barcelona, se instaba a la prohibición de los perros mendigos, alegando que están «en manos de las mafias». Puede que los perros tengan microchip, se argumentaba, pero eso es porque los mendigos usan «una dirección fantasma», «la misma dirección que usan para solicitar ayudas sociales, que nadie se molesta en comprobar con lo fácil que sería pedir el padrón o facturas de suministros».

    Cuando Beatriz lee esto, le da la risa floja.

    Ahora comprende que parte de la reticencia de Carmen a volver al albergue se debía a su perra.

    Podría calificarlo de capricho, de disparate, de falta de sentido común.

    Pero por esas fechas se ve incapaz de calificarlo de nada. Cada vez le resulta más complicado juzgar desde su lugar, su privilegiado lugar. Cada vez le sorprende más que mucha gente lo haga tan alegremente.”

Silencio administrativo.

La pobreza en el laberinto burocrático.

Sara Mesa

Anagrama, 2020 (3ª)

Páginas: 59-65

4ª sessió Cinefòrum 2025-2026, fitxa

 

LA HABITACIÓN DE AL LADO

    Tema: La gestió emocional de la mort.

(La llibertat de decidir el moment i les condicions del propi final. Com afrontem socialment i personalment la mort?)

Dimarts, 21 d'abril de 2026
Hora d’inici: 17.30h
Lloc: Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès
Carrer de la Indústria, 38-40

Entrada lliure i gratuïta.

FITXA DE LA PEL·LICULA:

Titol: La habitación de al lado
Any: 2024
Duració: 106 minuts
Direcció: Pedro Almodóvar
Guio: Pedro Almodóvar
Novel·la de: Sigrid Nunez
Música: Alberto Iglesias
Fotografia: Eduard Grau
Repartiment: Tilda Swinton, Julianne Moore, John Turturro, Alessandro Nivola, Juan Diego Botto i altres.

Palmarès:

 
Premis Globus d’Or - 2024: Nominada a Millor actriu principal
Premis Goya - 2024: 3 premis. 10 nominacions
Festival de Venècia: Lleó d'or - Millor pel·lícula.
Premis del Cinema Europeo (EFA): 4 nominacions
Premis Platino del Cinema Iberoamericà: 2 premis. 3 nominacions

Sinopsis:

    La pel·lícula narra la història de dues dones que es retroben després d’anys de distància. Una d’elles afronta una malaltia terminal i decideix gestionar el seu final amb plena consciència i autonomia.

    L’altra, amiga del passat, l’acompanya en aquest procés íntim, complex i profundament humà.

    A mesura que conviuen, emergeixen records, emocions i conflictes no resolts, en un relat que explora l’amistat, la mort digna i la necessitat de reconciliació amb la pròpia vida.

Crítica:

    Amb La habitación de al lado, Pedro Almodóvar fa un gir cap a una narrativa més continguda i reflexiva, allunyant-se del barroquisme visual habitual per apostar per una posada en escena austera i emocionalment precisa.

    El film destaca per:

    La interpretació continguda i poderosa de Tilda Swinton i Julianne Moore

    Un tractament delicat de la mort i del dret a decidir

    Una posada en escena minimalista, amb especial atenció als silencis i als espais

    La pel·lícula s’endinsa en temes universals com la finitud, la dignitat i la companyia, evitant el melodrama fàcil i buscant una emoció més íntima i reflexiva.

Antecedents:

    Aquesta és el primer llargmetratge en anglès de Pedro Almodóvar, després de treballs previs també en anglès com:

The Human Voice (2020, curtmetratge)

Strange Way of Life (2023)

    El film s’inscriu en una etapa més madura del director, on els temes de la vellesa, la mort, la memòria i la identitat prenen un protagonisme central. També dialoga amb el debat contemporani sobre l’eutanàsia, el dret a morir dignament i l’acompanyament emocional al final de la vida.

Definició:

    La habitación de al lado és un drama íntim sobre l’amistat i la mort conscient, que planteja una reflexió ètica i emocional sobre el dret a decidir com volem viure —i com volem morir.

    És també una obra sobre:

La reparació dels vincles

La gestió del dolor i la pèrdua

La necessitat de presència humana en els moments límit

I desprès hi haurà col·loqui amb temes com:

    Fins a quin punt ha de prevaldre l’autonomia individual davant la vida i la mort?
    On situem els límits ètics i legals?
    Com afrontem socialment i personalment la mort?
    Estem preparats per parlar-ne o continua sent un tema tabú?

Presentació de la sessió al programa de Cerdanyola Radio Auto Cine (105.3 FM)

Tràiler:

4ª sessió Cinefòrum 2025-2026

 

 

El proper dimarts 21 d'abril de 2026, al Cinefòrum de Vespres Literaris farem la quarta sessió de la temporada.

La pel·lícula:

    La habitación de al lado (2024), dirigida per Pedro Almodóvar en el seu debut en anglès, és un drama íntim sobre l’amistat i la mort digna. Protagonitzada per Tilda Swinton (Martha) i Julianne Moore (Ingrid), la pel·lícula narra el retrobament de dues amigues després d’anys de distància, quan una d’elles, malalta terminal, demana ajuda per afrontar el final de la seva vida. Ingrid, una novel·lista d’èxit, es retroba amb Martha, corresponsal de guerra, en un moment decisiu. Davant d’un càncer terminal, Martha decideix prendre el control  del seu final i demana a Ingrid que l’acompanyi en els seus darrers dies, allotjant-se a l’habitació del costat d’una casa llogada. En aquest espai compartit, íntim i contingut, emergeixen records, silencis i una complicitat que es reconstrueix mentre el temps s’esgota.

    Basada en la novel·la What Are You Going Through de Sigrid Nunez, la pel·lícula adopta un to serè i solemne per explorar el dol, la relació amb el passat i la decisió final de la protagonista. Almodóvar construeix un relat contingut que posa al centre la dignitat, la por a la mort i la necessitat d’acompanyament, mostrant com aquestes dues dones afronten l’agonia amb lucidesa, compartint reflexions, records i moments de proximitat abans del desenllaç.

El debat:


Tema: La gestió emocional de la mort.

(La llibertat de decidir el moment i les condicions del propi final. Com afrontem socialment i personalment la mort?)

    La introducció al debat anirà a càrrec de Montse Colominas, Treballadora Social i llicenciada en Ciències del treball, Màster en Bioètica. Sòcia i voluntària de l’Associació Dret a morir dignament i Coordinadora del grup de Salut de DMD (DMD-Cat (Dret a Morir Dignament Catalunya) és una entitat sense ànim de lucre, fundada el 1984, que defensa el dret de tota persona a decidir sobre la finalització de la seva vida, especialment en casos de patiment insuportable. Promouen la despenalització de l'eutanàsia, el suïcidi assistit i ofereixen informació sobre el testament vital i les voluntats anticipades) que actuarà com a ponent i ajudarà a conduir el debat posterior.

    Lloc: Sala teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès, carrer de la Indústria, 38-40

    Horari: de 17:30h a 21:00h

    Entrada lliure i gratuïta


Us hi esperem!!!!!!

el llibre d'abril, context

 

    El tema central de la obra de este mes (” Silencio administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático”, de Sara Mesa) es la aporofobia (el rechazo social hacia los pobres) y la manifestaciones que adopta este rechazo, como las innumerables trabas administrativas que dificultan o impiden el acceso a ayudas básicas; la creciente deshumanización institucional, que responde a las solicitudes de los administrados que necesitan las ayudas con indiferencia o directamente con el silencio; los arraigados prejuicios que muestran a los pobres como unos “privilegiados”, unos “vagos” o, simplemente, unos tremendos “caraduras”, lo que lleva a la desesperación de estas personas ante un sistema que exige más a quien menos tiene.

    Como señala Sara Mesa en su nota inicial: 

    “La historia que cuento en Silencio administrativo —encarnada en el periplo de una mujer discapacitada y pobre que, al pedir ayuda, se choca contra la dura realidad del silencio— pone de manifiesto que la administración y algunos medios de comunicación contribuyen indirectamente a la existencia de la aporofobia al crear una imagen distorsionada y magnificada de las ayudas y partidas públicas destinadas a erradicar la pobreza, al tiempo que silencian o maquillan sus graves limitaciones y deficiencias.”

Silencio administrativo

Sara Mesa

Anagrama, 2020 (3ª)

Pág.: 12

    Para contextualizar el tema, veamos algunas cifras y datos:

    En datos extraídos del INE, la tasa AROPE (At Risk of Poverty and/or Exclusion) –porcentaje de población en riesgo de pobreza o exclusión social– se situó en el 25,7% de la población residente en España en 2025; el porcentaje de población que se encontraba en situación de carencia material y social severa se situó en el l 8,1% (3.979.962 personas) y el 8,5% de la población llegó a fin de mes con “mucha dificultad” (4.175.905 personas).

    Siguiendo con los datos del INE, una media de 34.145 personas mayores de 18 años se alojó diariamente en el año 2024 (últimos datos disponibles) en centros de atención a personas sin hogar (un 57,5% más que en 2022). Los centros que ofrecen servicios de restauración sirvieron de media al día 71.121 servicios (un 38,4% más que en 2022).

    En la página “Hogar SI”, nos ofrece una definición del sinhogarismo: “El sinhogarismo, además de una forma de exclusión residencial, es una circunstancia vital que afecta a una persona, familia o unidad de convivencia que no puede acceder de manera continuada a una vivienda digna, segura y adecuada en un entorno comunitario. Supone una vulneración del derecho a la vivienda y genera graves efectos sociales.”

    En el mismo espacio, se destaca que el El 47% de las personas sin hogar ha sufrido delitos de odio (ver las cifras de este fenómeno)

    Y una posible solución al problema: el Housing First, un modelo de intervención con personas en situación de sin hogar que nació en Estados Unidos en la década de los noventa de la mano del psiquiatra Sam Tsemberis y su organización Pathways to Housing. Convierte la vivienda en un elemento prioritario en el proceso de inclusión de la persona, acompañándolo del apoyo de un equipo técnico que se basa en el respeto a la persona y su autodeterminación.

    Desde entonces, el modelo Housing First se ha implementado en diferentes lugares de Estados Unidos, Canadá y Europa y, con el tiempo, en cada contexto se han ido haciendo adaptaciones de la propuesta clásica de Pathways to Housing, respetando en todo caso el protagonismo de la persona en su propio proceso de recuperación y el acceso a una vivienda estable como medio desde el que propiciar cambios.

    

    En el libro “El delito de ser pobre. Una gestión neoliberal de la marginalidad “, del politólogo, sociólogo y profesor) del Departamento de Ciencias Políticas y Sociales de la Universidad Pompeu Fabra y del Departamento de Derecho Público de la Universidad de Girona Albert Sales i Campos, desarrolla la idea de que los pobres ya son también sospechosos.

En la introducción a la obra, nos dice el profesor Sales: 

    "La nueva gestión de la pobreza y de la marginalidad no tiene ninguna consideración por conceptos como la cohesión social. No hay voluntad política de rebajar las tensiones sociales en vistas a beneficios en el medio y largo plazo. Al igual que la actividad empresarial, la gestión neoliberal de la pobreza busca réditos inmediatos en forma de votos, poder o dinero, sin considerar las consecuencias de las fracturas sociales que la marginación y la represión terminan causando. La criminalización de las situaciones de pobreza y de exclusión social y la imposición de la discusión de la eficiencia en la atención social y en la inserción laboral justifican la transición del «wellfare» al «workfare». En lugar de garantizar derechos, se establece como meta la entrada de las personas excluidas a un mercado laboral que, en el mejor de los casos, les ofrece una sucesión de empleos mal pagados e inestables. A quien no asuma su destino se le reserva el constante enfrentamiento con las instituciones represivas y con el sistema penal."

    En la revista "Newtral", Noemí López Trujillo, titula su artículo de fecha 16 de junio de 2020: “Llame usted mañana”: cuando la complejidad de la burocracia frena el acceso a un derecho".

LEER EL ARTICULO COMPLETO

    

    En “The Conversation” (edición España), leemos: 

    “Tener derecho a una prestación social en España no garantiza poder acceder a ella. Más de la mitad de los hogares que cumplen los requisitos para recibir ayudas como el Ingreso Mínimo Vital o el bono eléctrico no llegan a percibirlas. Miles de personas esperan años para que se les reconozca su discapacidad, dependencia o tarjetas de residencia. Conseguir una cita se ha convertido en un obstáculo en muchas administraciones. La distancia entre el reconocimiento de derechos sociales y su disfrute se convierte en un abismo.”

LEER EL ARTICULO COMPLETO

trobada anual vespres, i 4

 

    Diumenge vam deixar l’Hostal La devesa (gràcies Carmina per acollir-nos de nou) i vam emprendre el camí a la ciutat de Besalú, a la comarca de la Garrotxa.

    La Lourdes va ser la nostra guia pels estrets i molt concorreguts carrers de la vil·la medieval.

    A la pàgina oficial de l’ajuntament de Besalú llegim:

    “Les primeres evidències de presència humana corresponen a les restes d’una petita cabana ovalada localitzada a les proximitats de Can Barraca, al nord-oest de la població actual, que estigué ocupada a finals del segon mil·lenni a.n.e. (1200 –1100). Pel que fa al nucli de Besalú, les restes més antigues que s’han documentat consisteixen en una petita estructura de combustió de la primera edat del ferro (650 – 600 a.n.e.) trobada a la Devesa, als peus del turó de Santa Maria.

    Restes ibèriques. Tot i que encara queden molts dubtes per resoldre, sabem que Besalú va ser un nucli de poblament ibèric estable i important ja que les excavacions realitzades des de finals del segle XX al centre històric han descobert nombroses restes ibèriques. Les més antigues són del període ibèric ple (350 – 250 a.n.e.).

    Durant l’època romana Besalú es va convertir en un nucli pròsper i dinàmic. El centre, amb els edificis més rellevants, devia estar situat al capdamunt del puig de Santa Maria, on en època medieval s’hi construí el castell dels comtes. Tanmateix, l’extensió del poblament romà devia ser similar a la que posteriorment ocupà en època comtal. Destacable és que la Via Annia passés a prop de Besalú, ja que va permetre afavorir el comerç i l’establiment de negocis i obradors a la zona, tals com el taller metal·lúrgic (s. I ) descobert al costat de Sant Martí de Capellada.

    A l’època medieval, les terres que formaven el comtat de Besalú esdevingueren, després de la conquesta franca, al final del segle VIII, una dependència del comtat de Girona. El seu territori no adquirí plena autonomia fins que es produí la reordenació territorial portada a terme per Guifré el Pelós al final del segle IX i es convertí en un comtat independent i separat de la influència gironina.

    Pels volts del l’any 1.000, a les acaballes del domini carolingi, el de Besalú era, sense cap dubte, un dels comtats catalans més importants. No era dels més amplis però tenia un territori heterogeni, que anava des de les valls de Camprodon fins a les contrades de Banyoles i Figueres. Una clau per entendre el Besalú medieval és valorar de forma adequada el pes que tenia la població de Besalú com a lloc central d’un ampli territori que feia de nexe entre les terres planes properes al litoral, agrícoles i comercials, i les terres altes on predominava la ramaderia.

    El mercat de la Vila ja surt documentat l’any 1027, amb el pas dels anys el seu pes econòmic esdevingué molt important. Al segle XIV era encara el primer centre comercial de la Garrotxa, al qual acudien pagesos, artesans, comerciants i negociants de tota la zona, fent prosperar tot tipus de comerços: drapaires, merceries, sabaters, teixidors i fusters entre altres oficis.

    El comtat: Miró I el jove, va ser el primer comte independent, ja que fins el 920 el comtat anava unit a Girona. A partir d’aquest moment el destí del comtat anirà més unit als comtats pirinencs. El seguiren Guifré II (que fou assassinat), Sunifred, Miró Bonfill (bisbe fundador de tres esglésies a Besalú), Oliba Cabreta (que expandí el territori a terres més enllà del Pirineus), Bernat I Tallaferro ( que consolidà el territori comtal heretat de Cabreta i augmentà el poder religiós: portador de la Vera Creu i promotor del Bisbat de Besalú l’any 1017), Guillem I el Gras, Guillem II el Tro, Bernat II i possiblement Bernat III (nous estudis consideren que Bernat II i Bernat III podrien haver estat la mateixa persona).

    El segle XII fou un bon moment per l’Abat del Monestir de Sant Pere ja que fou el màxim representant del poder administratiu i religiós de Besalú fins l’arribada del Veguer.

    La vila: Bastit dalt del turó on hi ha les restes de la canònica de Santa Maria s’hi trobava el castell comtal que ja trobem documentat al segle X. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l’edat mitjana amb l’existència d’importants edificis: el pont, el micvé o banys jueus, l’església del Monestir de Sant Pere, Sant Julià (antic hospital de peregrins), la Casa Cornellà, l’església de Sant Vicenç i l’edifici de la Cúria reial. Besalú deixa veure una estructura arquitectònica i urbanística força coherent amb el passat medieval.

    La importància de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més singulars dels conjunts medievals de Catalunya.”

    Nosaltres vam visitar cinc punts de la vil·la: el pont, la sinagoga, el micvé, la plaça de la Llibertat, l’Hospital de Sant Julià i l’església del Monestir de Sant Pere.

    

    El pont vell actual és fruit de nombroses reconstruccions i d’algunes transformacions, gairebé tot el que hi ha actualment o bé és gòtic o bé fou refet després de les successives riuades o guerres de l’època moderna i contemporània. Al segle X sembla que no hi havia cap pont al voltant de Besalú, sobre el riu Fluvià. En un document de l’any 977, en el qual el comte-bisbe Mir donava, entre d’altres coses, uns drets sobre la ciutat de Besalú al monestir de Sant Pere d’aquest lloc, hom establia uns límits d’aquesta població. En aquest document s’esmenta la pedra de Carol i al seu costat l’estrada règia. Aquesta via devia travessar el riu Fluvià encara per un gual, ja que si hi hagués hagut un pont el document ho hauria esmentat, car sembla que el pont fou edificat precisament sobre aquesta pedra de Carol.

    Un segle més tard, l’any 1075, hi ha un document de donació del comte Bernat a la canònica de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú, on ja hi ha una referència a l’existència d’un pont. L’any 1315, a causa de les fortes despeses que motivà les reconstruccions del pont degut a les riuades del Fluvià, els prohoms de Besalú acudiren a Jaume II de Catalunya-Aragó per tal de trobar una solució. Amb aquesta finalitat s’establí el pagament d’un peatge per a tots aquells que haguessin de passar per damunt del pont. El 1385, l’infant Joan, futur Joan I, ordenà en nom del seu pare, Pere III de Catalunya-Aragó, l’aixecament d’una torre de defensa al mig del pont i d’una porta fortificada a l’entrada de la vila, que foren construïdes el febrer del 1390. Els dos arcs més allunyats de la població sembla que són posteriors a l’any 1421. Aquests bastions foren enderrocats el 1880, ja que es trobaven en un estat ruïnós i impedien l’accés a Besalú de la maquinària necessària per a dur a terme el procés d’industrialització que començava a posar-se en marxa. Durant la retirada de les tropes republicanes, l’any 1939, foren volats els arcs tercer i quart del pont, per a guanyar temps en la desesperada marxa vers França. El 1965, la Direcció General d’Arquitectura finançà la restauració del pont de Besalú.

    L’arribada de comunitats jueves a la zona és al segle IX, i la presència jueva a Besalú està documentada almenys des del segle XIII. Va ser una de les més importants del nord-est català, juntament amb la de Girona, tant pel seu pes demogràfic (representava una quarta part de la població de la vil·la) com econòmic.

    La sinagoga medieval fou construïda al segle XII–XIII, i formava part del call jueu, situat a l’actual Plaça dels Jueus. El conjunt incloïa una sala d’oració amb galeria superior per a les dones, l’escola per a nens i adolescents (noies no) i el pati on es feien celebracions i actes comunitaris.

    Destacar el micvé, que formava part del conjunt, una joia única europea. Descobert accidentalment el 1964, és un dels tres únics micvés medievals documentats a la península Ibèrica i un dels millors conservats d’Europa. Es tracta d’un espai subterrani amb 36 graons que baixen fins a la piscina. Amb volta de canó, una finestra aporta llum natural. Com tots els micvés, la piscina s’omple amb aigua procedent d’una font, riu, mar o llac sense cap canalització (micvé, en hebreu, significa “aigua viva”).

    La plaça de la Llibertat ja existia com a espai central en època medieval. Era el punt on confluïen els principals carrers del nucli i on es concentrava la vida pública i comercial. De forma quadrangular i espaiosa, típica de l’urbanisme medieval, destaquen els porxos amb arcs semicirculars construïts en èpoques diverses, que donaven aixopluc a mercaders i vianants. La seva funció principal era acollir el mercat setmanal, que encara avui se celebra cada dimarts.

    Al seu entorn trobem: la Casa de la Vila, l’antic Palau de la Cúria, els famosos porxos, que formen part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

    L’Hospital de Sant Julià fou construït pels comtes de Besalú, per atendre les persones que venien en pelegrinatge, però els monjos del cenobi de Sant Pere en posseïen la jurisdicció exclusiva. El conjunt conserva la façana exterior del s.XII formada per sis arquivoltes i quatre capitells, dos dels quals representen figures animals. Antigament constava de dues parts: La més propera al riu que era pròpiament l’hospital i la part davantera que era l’església d’una sola nau dedicada a Sant Julià, amb volta i sense absis. L’any 1336 es creà el càrrec d’hospitaler. A principis del segle XX va tornar a ser utilitzat com a hospital. Actualment és un centre sociocultural, on va poder veure un audiovisual sobre els orígens i la historia de la vil·la de Besalú.

Del monestir benedictí de Sant Pere només se n’ha conservat l’església. Aquest temple, que destaca per la seva grandiositat, va ser fundat l’any 977 pel comte Bisbe Miró i consagrat el 1003 pel comte més important de la història local: Bernat I, conegut amb el sobrenom de Tallaferro.

    La comunitat benedictina estava formada inicialment per dotze monjos. A partir del 1111, any en què es va extingir el comtat, l’abat esdevingué la primera autoritat de la població, i durant els segles XII i XIII el monestir gaudí d’una gran influència política.

    L’església de Sant Pere té la peculiaritat que presenta un deambulatori o passadís reservat als pelegrins en el qual es veneraven les relíquies de Sant Prim i sant Felicià; durant l’edat mitjana, de fet, el pelegrinatge a la vila fou molt important, com acredita també l’existència a la localitat de l’antic hospital de Sant Julià, destinat a allotjar els pelegrins. Les vuit columnes que separen el deambulatori de l’altar major destaquen per la decoració escultòrica dels capitells, composta d’escenes bíbliques, motius vegetals i animals mitològics. Dins la mateixa església es troben també les tombes dels abats més notables del monestir, així com una fossa comuna en la qual descansen les despulles dels monjos.

    La façana de Sant Pere té un finestral molt singular en el qual s’aprecien les figures de dos lleons, símbol de la força, el poder i la protecció que oferia l’Església enfront del mal i el paganisme, representats amb un simi i un home.

    Per finalitzar la jornada, vam anar a dinar al restaurant El Claustre de Palera, situat a l'interior de l’antic monestir romànic del Sant Sepulcre de Palera , del qual es conserva l’església de Santa Maria de Palera, que vam visitar després del dinar.

    Aquest petit temple del segle XI, disposa d’una única nau amb coberta de canó reforçada per dos arcs torals. La nau està acabada per un absis sense decoració, que té una finestra. Sota la finestra, es troba una rèplica de la Mare de Déu de palera, conservada en el Museu d’Art de Girona. Es tracta d’una imatge de la Verge amb el nen a la falda, tallada a principis del segle XV.

    El campanar de torre està construït sobre un previ de cadireta. La porta, situada en la façana oest, va ser reformada en 1834. A l’interior es conserva una pica baptismal de finals del segle XI o principis del segle XII, d’una extremada senzillesa.

trobada anual vespres, 3

 

    Dissabte a la tarda vam fer l'acte central d'aquestes trobades: defensar les nostres propostes de lectures i pel·lícules de la temporada següent.

    Aquest any s'han proposat 25 lectures i 17 pel·lícules.

    Al finalitzar el sopar, ens vam reunir una vegada més per gaudir de la part més lúdica del cap de setmana: la gran festa de Vespres Literaris.

    

    

    Va obrir la gala el cronista que això escriu, amb una proposta que intentava relacionar la cançó “Sábado a la noche”, del músic argentí Moris (inclosa al seu àlbum de debut “Treínta minutos de vida”, de 1970, però en la versió de 1979, gravada ja a Espanya, a causa del seu exili forçós, i produïda per Teddy Bautista, molt més rockera, directa i elèctrica), amb el tango de 1928 “Garufa” i la pel·lícula de 1977 Saturday Night Fever, en què la nit de dissabte és la inspiració de les tres obres.

    

    Amira ens va recitar el poema “Inquietud”, de la poeta sèrbia Desanka Maksimović (1989-1993).

El poema:

¡No, no te acerques! Quiero desde lejos
quererte y desear tus dos ojos.
Porque la felicidad es bella sólo mientras se espera,
mientras aún quede un atisbo de esperanza.

¡No, no te acerques! Más cariñosos resultan
la dulce inquietud, la espera y el miedo.
Todo es más lindo en la medida que se busca
y es anticipado por la intuición.



¡No, no te acerques! ¿A qué viene eso y para qué?
Tan sólo de lejos todo brilla con el fulgor de la estrella,
la admiración sólo tiene sentido en la distancia.
¡No, que no se me acerquen tus dos ojos!

 

    A continuació, Conchi ens va oferir la seva versió de la cançó del grup Mecano “El blues del esclavo”, escrita per José María Cano, es va incloure el 1989 dins de l'àlbum “Descanso dominical”. Tot i que el títol inclou la paraula "blues", el ritme de la cançó oscil·la entre els sons de tango i pops.

    La lletra està narrada en primera persona per un esclau negre, i utilitza el vocable “blues” com a metàfora del patiment, l'opressió i la cerca de llibertat.

    Paco ens va recitar el poema “Los besos se dan en la boca”, de la poeta valenciana Elsa Moreno Calabuig (1999).

    Us deixem un vídeo on recita el poema la seva creadora:

    

    Xavier Martorell, amb uns exemples que van fer en un curs de cinema realitzat anys enrere, va il·lustrat i destacar la importància de la música en l'art cinematogràfic.

    Per últim, el grup format per Amparo, Carme C, Pilar M, José Antonio, Amàlia i Emi, com sempre, ens van delectar amb dos quadres “molt bèsties”.

    Tot el muntatge multimèdia va estar a càrrec del Xavier Martorell. La presentació i conducció de tot el acte va recaure en Joan Francesc. 

    Al finalitzar la nostra particular “gala”, José Antonio va conduir el nostre primer “Bingo Musical”, que va resultar molt divertit i engrescador.

    Aquesta es la llista (publica) de Spotify que vam utilitzar.