Para mí, uno de los grandes aciertos del ensayo que estamos leyendo este mes son las cuestiones abiertas que nos plantea su autor al final de cada capítulo.
Veamos que reacciones ha suscitado su lectura entre los distintos medios y las opiniones del propio autor sobre su obra.
Inés Belmonte Amorós, en la revista Zenda del día 17/03/2021 se pregunta “¿Es potencialmente peligroso leer?”, y reflexiona:
“El ensayista nos pasea por los entresijos sociales y antropológicos de la lectura, pintando un bosquejo iluminador que combina el análisis del fenómeno con una serie de propuestas prácticas y muy viables para reavivar el ánimo lector.
Nos enseña también que la “furia de la lectura” emerge en épocas en las que se siente la urgencia de construir una nueva subjetividad colectiva; en la urgencia de revelar y reconfigurar los patrones socioculturales. Y una se pregunta ¿qué mejor momento que este?”
En el Diario de Sevilla del 04/04/2021, Javier González-Cotta, titula su artículo “Los malvados también leían”, donde leemos:
“… estamos ante un ejercicio de autocrítica lectora, individual y comunitaria, que se adentra en los diversos meandros del acto de leer, que busca respuestas actuales –y no adhesiones buenistas– al supuesto beneficio que hoy por hoy sigue trayendo consigo la lectura tradicional. El autor confiesa ser un bibliópata. Pero el frenesí lector no lo ha convertido en un émulo locuelo de Alonso Quijano o de aquel patético Kien creado por Canetti en Auto de fe.”
Gerard Lombarte, en la Revista Rambla de fecha 15/04/2023, entrevista a nuestro autor:
“Pregunta:
¿Cree que la lectura está todavía en condiciones de cumplir con su promesa de humanización y racionalización?
Respuesta:
Esa es la pregunta a la que trata precisamente de responder este libro, con más o menos éxito o acierto. En contra de la opinión general, la lectura no nos hace automáticamente ni más inteligentes, ni más humanos, ni más compasivos. Todos los regímenes autocráticos se han mostrado unánimemente de acuerdo en que el poder de los libros y de la lectura son como una “bomba atómica espiritual” —tal como reclamaba Mao TseTung respecto al Libro rojo— cuyo efecto expansivo y disuasorio hay que utilizar y controlar. Todos los autócratas de la historia y del mundo han intentado hacer prevalecer un solo libro y una sola lectura legítima de ese mismo libro, de manera que encontramos episodios tan apasionantes como el de la lucha fratricida por minucias filológicas o semánticas entre supuestos hermanos de fe, como la que mantuvieron durante décadas Bartolomé de Carranza y Fernando de Valdés en el siglo XVI por la interpretación lícita de la Biblia, algo que implicó a un Rey y dos Papás, ni más ni menos.
La lectura es flexible, intrínsecamente maleable, se presta a lo mejor y a lo peor, y la cantidad de ejemplos históricos que apuntan hacia un uso perverso se agolpan en las estanterías. Hay pensadores, como Peter Sloterdijk, que sostienen que esto bastaría para descalificar a la lectura como una antropotecnia válida para abundar en nuestro proceso de humanización y abogan por la manipulación de otro alfabeto, el genético, para perfeccionarnos, sea eso lo que sea. “
En “Libros de Cíbola” leemos la reseña del libro realizada el 01/02/2021:
“Considero que La furia de la lectura es uno de los más estimulantes trabajos que se han escrito sobre el tema y, sin duda, resultará de gran interés para aquellas personas para las que la lectura supone una parte importante de su vida, ya sea como mero entretenimiento o como búsqueda de conocimiento (o ambas cosas). Yo añadiría, para terminar, que es cada lector, en base a su experiencia personal, el que sabe o intuye por qué lee, cómo ha evolucionado su forma de leer y qué cambios le ha provocado en su vida.”
Al blog de l'Escola de Llibreria de la Facultat d’informació i mitjans audiovisuals de la UB i el Gremi de llibreters de Catalunya, llegim la ressenya del 07/07/2021 titulada “Defensa i il·lustració de la lectura” i escrita per Enric Sullà:
“Si algú em pregunta si val la pena llegir La furia de la lectura, de Joaquín Rodríguez, li diré de seguida que sí, que en traurà molt de profit, que és possible que s’hi entusiasmi i tot. Ara, com qualsevol reivindicació de la lectura, perquè això és el que és al capdavall, corre el perill de no convèncer, però estic segur que aquest llibre no deixarà indiferent perquè pot fer pensar molt. Les preguntes inicials, les primeres de les moltes que es formulen estratègicament al llarg del llibre, donen el to de l’argumentació i situen el problema que vol examinar: llegir, ens fa més bones persones?; la lectura ens fa més sensibles, receptius, compassius i intel·ligents?; una societat de lectors, és una societat millor?; les societats on es llegeix més, les més cultes, són aquelles on més es valora la dignitat humana? (p. 15). La resposta tòpica a totes quatre preguntes és que sí, i dic tòpica perquè, si ens ho pensem millor, la resposta també pot ser o ha de ser que no: llegir no ens fa més bones persones, ni més intel·ligents ni més compassius; una societat culta no és millor que una tribu africana o amazònica que manté la cultura tradicional oral, ni tampoc no garanteix el respecte a la dignitat humana com ho demostren les dictadures i els règims autoritaris durant el segle XX i el que portem del XXI. Davant d’aquest dilema, Joaquín Rodríguez es demana al subtítol del seu llibre, per què cal continuar llegint al segle XXI, és a dir, si cal continuar defensant la lectura.”
Per celebrar el Dia del Llibre d'any 2022, el Centre de Ciències Humanes i Socials del CSIC va celebrar un col·loqui amb Joaquín Rodríguez, el nostre autor del llibre "La furia de la lectura. Por qué seguir leyendo en el siglo XXI", en diàleg amb Elea Giménez i César Rendueles del CSIC.
La pel·lícula “GATTACA” dirigida per Andrew Niccol el 1997, s’ambienta en un futur on la manipulació del genoma humà és una pràctica habitual i socialment acceptada. L’obra mostra com la selecció genètica —presentada com un progrés científic— pot derivar en noves formes de desigualtat, discriminació i control social. A “GATTACA”, el potencial biològic d’una persona deixa de ser un element íntim i passa a convertir-se en un criteri de valoració social, condicionant oportunitats, drets i expectatives de vida. Aquest fet esdevé un punt de partida per reflexionar sobre els límits ètics de l’enginyeria genètica.
Durant tots aquests anys, la pel·lícula “GATTACA” —el títol de la qual al·ludeix a les lletres que designen les quatre bases nitrogenades del nostre ADN— s’ha consolidat com un film de referència dins la comunitat científica, especialment entre investigadors en genètica. Tot i que, en el moment de la seva estrena, el determinisme genètic que plantejava semblava llunyà, gairebé tres dècades després els avenços científics han canviat radicalment el panorama. Part del que mostra el film és ara molt més a prop de l’abast de la comunitat científica gràcies al desenvolupament de noves eines d’edició genètica, especialment la tecnologia CRISPR. En el següent article podreu veure “Que piensan las personas que trabajan en genética sobre GATTACA, a 25 años de su estreno”
I… què és la tecnologia CRISPR? D’on prové? Per a què serveix? Per respondre aquestes i altres preguntes, us recomanem aquest interessant vídeo conduït per Jordi Basté dins la sèrie No pot Ser i que porta per títol: “Genètica: la ciència que converteix els humans en déus” .El programa explica de manera clara què és la tècnica CRISPR i mostra el seu potencial per tractar malalties oncològiques, corregir errors genètics i impulsar teràpies com la teràpia gènica. Alhora, també analitza els dilemes ètics que planteja, especialment la possibilitat de modificar el genoma humà amb finalitats controvertides, com l’edició genètica d’embrions per seleccionar trets hereditaris “a la carta”. Aquest escenari obre un debat profund sobre què significa “millorar” un ésser humà, qui n’ha de decidir els criteris i com prevenir possibles abusos, posant de manifest la necessitat d’un debat social ampli i informat.
Seguint el fil de la potencialitat que té la tecnologia CRISPR pel tractament del càncer o per curar malalties genètiques, al llibre de divulgació científica Editando genes: recorta, pega y colorea de Lluís Montoliu —doctor en Biologia per la UB, investigador científic del CSIC i vice-director del Centro Nacional de Biotecnología (CNB)— explica l’origen i l’evolució de la tecnologia CRISPR, des del descobriment l’any 1992 pel Dr. Francisco Mojica de seqüències repetides d’ADN en bacteris —les CRISPR— que formaven part d’un antic sistema immunitari de defensa contra virus, fins a la seva adaptació com a potent eina per editar els genomes d’animals, plantes i humans.
El llibre ofereix una visió clara de les múltiples aplicacions, que inclouen des del tractament de càncer, i de malalties genètiques, —especialment les anomenades “malalties rares”— l’ús en models animals (com els ratolins avatar), la teràpia gènica, passant també per l’ús en la biotecnologia aplicada a l’agricultura, la ramaderia, els xenotrasplantaments, i l’anomenat “impuls genètic” per combatre malalties infeccioses transmeses per mosquits.
En conjunt, la tecnologia CRISPR és un bon exemple de la importància de la recerca bàsica i de la seva transició en recerca aplicada, ja que, 21 anys després, ha permès convertir un sistema de defensa bacterià en una eina d’edició genètica d’un enorme valor científic i mèdic.
Dins l’àmbit de l’oncologia, l’aplicació de la tecnologia CRISPR és especialment rellevant en el camp de la immunoteràpia. La teràpia CAR-T incorpora de manera innegable estratègies basades en CRISPR, ja que, permet inactivar el receptor original de les cèl·lules T abans d’introduir-hi i el nou receptor. Aquestes teràpies estan mostrant eficàcia en càncers agressius i resistents als tractaments convencionals, com el melanoma, el mieloma o el sarcoma.
En aquest context, el Clínic-IDIBAPS ha assolit una fita històrica en haver tractat més de 500 pacients amb teràpies CAR-T pròpies, una forma avançada d’immunoteràpia que utilitza les cèl·lules del mateix pacient per tractar diferents tipus de càncer i ha esdevingut un referent europeu.
Des del maig de 2017, quan es va realitzar la primera infusió d’un tractament CAR-T, el Clínic-IDIBAPS ha liderat el desenvolupament de diverses immunoteràpies innovadores. Dues de les quals —ARI-0001 i ARI-0002h— han estat aprovades per l’AEMPS (l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris) per al tractament de la leucèmia limfoblàstica aguda i del mieloma múltiple, respectivament, demostrant seguretat i eficàcia en pacients sense resposta a altres tractaments. Actualment, el Clínic-IDIBAPS és l’únic hospital d’Europa que ha desenvolupat íntegrament dues teràpies CAR-T acadèmiques aprovades per una agència reguladora com l’AEMPS. Podeu trobar més informació sobre aquest tema al següent enllaç
Un altre dels àmbits més prometedors d’aplicació de les tècniques CRISPR és el tractament de les “malalties rares”, anomenades així perquè tenen una prevalença aproximada d’1 cas per cada 2.000 persones. El 80% d’aquestes malalties rares tenen un origen genètic: una mutació en quelcom dels 20.000 gens del genoma humà. Sovint es tracta d’una mutació puntual —és a dir, el canvi d’un sola base de l’ADN (A, T, C o G) per un altra— entre les més de 3.000 milions de bases que formen el nostre genoma. Aquest canvi pot impedir la correcta síntesi de la proteïna corresponent i donar lloc als símptomes característics de la malaltia.
Segons el Dr. Pablo Lapunzina, doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Buenos Aires, coordinador de l’Institut de Genètica Mèdica i Molecular (INGEMM) de l’idiPaz i director científic del CIBERER, s’estima l’existència d’unes:- 9.500 malalties comunes, - 6.500 malalties rares, - 500 tipus de malformacions congènites i - 1.500 tipus d’intoxicacions i enverinaments. En total, això suposa prop de 18.000 malalties conegudes, de les quals al voltant d’un terç són malalties rares.
A Espanya, prop de 3 milions de persones pateixen alguna de les 6.500 malalties rares descrites. Això representa aproximadament un 6,5% de la població. Aquesta elevada xifra posa de manifest la importància d’investigar-les des de diverses aproximacions, des de la recerca bàsica amb models cel·lulars i models animals — com ratolins generats com a ‘avatars’ dels pacients—, fins als assajos clínics en humans, amb l’objectiu final d’avaluar la possibilitat d’aplicar una teràpia gènica, amb la tecnologia CRISPR, com s’explica en l’article: “La terapia génica con tecnología CRISPR, una opción terapéutica para las enfermedades raras” i el vídeo del Dr. Ignacio Pérez de Castro, sobre la recerca desenvolupada a l’Instituto de Salud Carlos III.
La tecnologia CRISPR d’edició genètica, descoberta el 2013 va revolucionar la biologia molecular i va valer el Premi Nobel de Química 2020 a Emmanuelle Charpentier i Jennifer A. Doudna. Gràcies al seu enorme potencial, aquesta tecnologia ha evolucionat molt ràpidament i el Dr. David Liu, biòleg molecular i professor del Broad Institute del Massachusetts Institute of Technology (MIT), va fer un pas més enllà i va desenvolupar dues tecnologies transformadores: l’edició de bases (2016) —permet corregir mutacions puntuals sense trencar l’ADN—i l’edició primària ( 2019) — és capaç de substituir, inserir o eliminar fragments sencers d’ADN defectuós i reemplaçar-los per seqüències corregides, ampliant notablement les possibilitats de reparació del genoma—
Fent un símil amb un editor de textos… Si CRISPR és com unes tisores que tallen el text (l’ADN), que després s’ha de reconstruir adequadament — la part més complexa de la tecnologia—, els editors de bases (també anomenats CRISP 2.0) serien com un llapis amb goma incorporada, capaç d’esborrar una lletra (una base mutada) i substituir-la per la correcta. Per la seva banda l’edició primària és l’equivalent a la funció "cercar i reemplaçar" d’un processador de textos, que permet modificar fragments més llargs de manera precisa i dirigida.
Actualment, hi ha uns 200-250 assajos clínics en marxa que utilitzen aquestes tecnologies CRISPR i que podeu trobar en aquest enllaç
Tot i que no existeix un registre públic consolidat, s’estima que entre 250 i 350 persones han rebut fins ara tractaments —entre assajos experimentals i teràpies aprovades— basats en la tecnologia CRISPR. I una molt bona notícia: la tècnica d’edició de bases (CRISPR 2.0) feta “a demanda”, ja s’ha aplicat a un nadó de 6 mesos que patia una malaltia genètica rara i greu, que afecta només 1 de cada 1,3 milions de nounats. Podeu veure un vídeo curt sobre aquesta història
Finalment, i des del punt de vista legal, la idea de modificar el genoma humà en embrions amb finalitats reproductives és una pràctica prohibida a la majoria de països. En canvi, molts estats —com Espanya— sí que permeten investigar amb embrions sobrants procedents de tractaments de reproducció assistida, sempre que no s’implantin. En canvi, crear embrions humans ad hoc amb finalitats exclusivament investigadores continua sent una pràctica molt restringida i, en general, no autoritzada.
Actualment, si una parella sana és portadora d’una mutació que pot causar una malaltia congènita greu, pot recórrer al diagnòstic genètic preimplantacional (DGP), que permet seleccionar embrions sans i és una pràctica disponible a la gran majoria de clíniques de fertilitat del món. Per aquest motiu, avui dia no és necessari recórrer a tècniques d’edició genètica en embrions humans amb finalitats reproductives.
Això planteja una pregunta clau: tot allò que la ciència pot fer, realment ho ha de fer? El progrés científic va sempre per davant de les lleis, però necessita un marc legislatiu que estableixi què és acceptable i què no, d’acord amb els valors de la societat.
En aquest sentit, el Conveni sobre Drets Humans i Biomedicina —conegut com a Conveni d’Astúries, signat a Oviedo el 4 d’abril de 1997— constitueix un marc internacional de referència. Podeu trobar el text del conveni en aquest enllaç. Subscrit inicialment per 21 països i actualment ratificat per 29 —entre els quals hi ha Espanya, França, Portugal o Suïssa—, encara no ha estat assumit per altres estats rellevants com el Regne Unit, Alemanya, els Estats Units, la Xina, el Japó o Corea. El seu article 13 prohibeix explícitament introduir modificacions genètiques en el genoma humà que puguin transmetre’s a la descendència, fet que veta qualsevol intent d’edició genètica d’embrions humans amb finalitats reproductives. L’article 18, per la seva banda, permet la investigació amb embrions humans in vitro, però prohibeix produir-los expressament per investigar, i el 1998 s’hi va afegir també la prohibició de clonar éssers humans.
En els darrers anys, nombroses institucions científiques i comitès d’ètica han analitzat la possible aplicació de les tècniques d’edició genètica en embrions humans des d’una perspectiva ètica. En general, coincideixen a reclamar prudència, debat públic i transparència en l’ús de tecnologies com CRISPR en embrions humans. El seu potencial és enorme, però també ho és la responsabilitat que comporta el seu ús.
En resum, la tecnologia d’edició genètica avança molt ràpid, i els límits potencials de les seves aplicacions només els marca la imaginació dels investigadors; però el seu ús responsable exigeix un marc ètic i legal sòlid que garanteixi que el progrés científic no comprometi els valors fonamentals de la societat. Decidir fins on volem arribar és un repte col·lectiu que requereix diàleg, regulació i un profund sentit ètic.
“GATTACA" una interessant pel·lícula que ens ajuda a qüestionar-nos fins a quin punt és legítim utilitzar la genètica per millorar la salut o el rendiment humà, i on es troba la frontera entre el progrés científic i la vulneració de la dignitat i la llibertat individual?
FRAGMENT:
Data: Dilluns 9 de febrer de 2026
Lloc: Sala teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès, carrer de la Indústria, 38-40
La furia de la lectura. Por qué seguir leyendo en el siglo XXI, es un ensayo , publicado en enero de 2021, del profesor Joaquín Rodríguez.
En la introducción, leemos:“Es un lugar común esgrimir que la lectura es capaz de hacernos mejores, intelectual y moralmente, y todos los planes de fomento y animación se basan, con absoluta ingenuidad, en promover los valores de la bondad, el goce y la erudición. ¿De verdad nos hace mejores personas leer? ¿Es realmente mejor una sociedad de lectores? ¿La lectura nos hace más sensibles, receptivos, compasivos e inteligentes? ¿Son las sociedades con los más altos índices de lectura aquellas donde se promueven, al mismo tiempo, los más altos valores de la dignidad humana? “(pág. 15) - Una cuestión, la de las supuestas bondades de la lectura, que ha sido objeto de controversia recientemente.
El autor ha escrito este ensayo “para reclamar tres cosas: que necesitamos reflexionar sobre la relación que los lectores mantenemos con el objeto de nuestra devoción (…); que necesitamos comprender las razones de quienes no leen (…); que necesitamos adentrarnos en los entresijos históricos y antropológicos de la lectura, para entender la intrincada relación que los seres humanos han mantenido con ella (…). Aspiro, por eso, a que, sopesadas todas esas razones, cualquiera, incluso quienes no leen habitualmente, encuentren razones fundamentadas para hacerlo” (pág. 17); y para ello, destaca, “es relevante examinar algunos hitos relacionados con la lectura, porque la historia nos muestra cosas paradójicas que deberían hacernos dudar de su interés y provecho” (pág. 17).
Joaquín Rodríguez concluye en la introducción que “Es necesario reescribir la historia de la lectura para que la lectura siga teniendo el lugar que merece en una civilización como la nuestra, que vuelve a necesitar que salvaguardemos la condición y la dignidad humanas por encima de cualquier otra cosa. Saber ponerse en el lugar del otro; intentar entender los argumentos del otro; establecer puentes de diálogo a través de las palabras con el otro; consolidar principios éticos y convicciones morales irrenunciables y comunes no sujetos a los a veces caprichosos, y otras arteros, vaivenes de la historia.” (pág. 19)
Por nuestra parte, en esta entrada glosaremos que se ha dicho sobre la lectura, de la mano de una selección de autores:
El pedagogo y educador brasileño Paulo Freire, en su libro “La importancia de leer y el proceso de liberación”, reflexiona : “Creo que mucho de nuestra insistencia, en cuanto a profesores y profesoras, en que los estudiantes “lean”, en un semestre, un sinnúmero de capítulos de libros, reside en la comprensión errónea que a veces tenemos del acto de leer. En mis andanzas por el mundo, no fueron pocas las veces en que los jóvenes estudiantes me hablaron de su lucha con extensas bibliografías que eran mucho más para ser “devoradas” que para ser leídas o estudiadas. Verdaderas “lecciones de lectura” en el sentido más tradicional de esta expresión, a que se hallaban sometidos en nombre de su formación científica y de las que debían rendir cuenta a través del famoso control de lectura. En algunas ocasiones llegué incluso a ver, en relaciones bibliográficas, indicaciones sobre las páginas de este o aquel capítulo de tal o cual libro que debían leer: “De la página 15 a la 37”.”
El teórico literario Roland Barthes en su obra “El placer del texto”, defiende que la lectura no es un acto pasivo, sino que el lector “recrea”, “reinventa” el texto propuesto por el autor. Que la literatura es un espacio de deseo, no solo de significado y que su lenguaje (el literario) puede ser un espacio subversivo, donde se ponen en cuestión las estructuras del poder. Para Barthes, un texto ha de ser abierto, fragmentario, invitando al lector a jugar con él, interpretarlo y dejarse llevar.
Para la escritora Virginia Woolf, en su obra “Como debería leerse un libro”, de 1926, destaca que en el acto de leer no hay reglas ni patrones, que cada uno de nosotros ha de encontrar su camino como lector, su ritmo y su manera de entrar en cada libro, ya que la lectura es una relación única entre lector y autor. Por ello, conseja abandonarse a la lectura, sin ningún tipo de prejuicios ni falsas expectativas, dándole la oportunidad al texto para que nos “penetre”.
La psicóloga y pedagoga argentina Emilia Ferreiro, nos descubrió que el aprendizaje del lenguaje y la lectura no es una habilidad natural, sino que requiere un proceso cognitivo complejo, que los niños piensan, reflexionan y elaboran hipótesis sobre cómo funciona la escritura antes de saber leer convencionalmente, porque no aprenden por “repetición mecánica”, sino porque “comprenden” el sistema de lecto-escritura. Por ello, el sistema de enseñanza debe respetar el desarrollo cognitivo del niño.
Para el sociólogo francés Pierre Bourdieu la lectura no es una práctica individual sino social, condicionada por el “habitus”; concepto que indica, en primer lugar, que la lectura es una práctica socialmente construida, no un talento natural. Nadie nace con gusto a leer, este se moldea en la familia, la escuela y el entorno social, por lo que cada individuo desarrolla un “habitus lector”, es decir, sus disposiciones que le orientan en cómo, qué y para qué lee. Y ese “habitus lector” está supeditado al capital cultural heredado y adquirido en el seno familiar, el ámbito escolar o institucional que se ha tenido.
L’ètica de la genètica Existeixen avui dia tecnologies que permeten la selecció o exclusió genètica?
Dilluns, 9 de febrer de 2026 Hora d’inici: 17.30h Lloc: Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès Carrer de la Indústria, 38-40
Entrada lliure i gratuïta.
FITXA DE LA PEL·LICULA:
Any: 1997 Duració: 106 minuts Direcció: Andrew Niccol Guió: Andrew Niccol Música: Michael Nyman Fotografia: Slawomir Idziak Gènere: Clàssics, Ciència ficció Repartiment: Ethan Hawkw, Uma Thurman, Jade Law, Alan Arkin, Loren Dean, Gore Vidal i altres.
Palmarès:
Tot i que Gattaca no va ser una pel·lícula especialment premiada en el seu moment, sí que va rebre reconeixement crític i ha esdevingut una obra de referència amb el pas del temps.
Premis i nominacions
- Nominada a l’Oscar (1998) - Millor direcció artística (Art Direction / Set Decoration) - Premis Saturn (1998) - Nominada a millor pel·lícula de ciència ficció i nominació a millor actor (Ethan Hawke)
Reconeixements posteriors
- Inclosa en múltiples llistes de millors pel·lícules de ciència-ficció de tots els temps. - Sovint citada en àmbits acadèmics (bioètica, filosofia, sociologia, ciències) com a eina pedagògica per debatre sobre enginyeria genètica, eugenèsia i o discriminació biològica
Sinopsis:
En un futur pròxim, la societat ha perfeccionat la selecció genètica fins al punt que la majoria dels infants són concebuts mitjançant enginyeria genètica, eliminant malalties i defectes considerats indesitjables. Els humans nascuts de manera “natural” —anomenats invàlids— són discriminats i relegats a feines subalternes, independentment de les seves capacitats reals.
Vincent Freeman, concebut sense selecció genètica i amb una esperança de vida limitada segons els seus gens, somia viatjar a l’espai. Per aconseguir-ho, assumeix la identitat genètica de Jerome Morrow, un home genèticament perfecte però físicament incapacitat. En un món on una pestanya o una gota de sang poden revelar-ho tot, Vincent haurà de demostrar que la voluntat humana pot desafiar qualsevol determinisme genètic.
Crítica:
Gattaca és una obra clau de la ciència-ficció moderna per la seva sobrietat visual, el seu to reflexiu i la manera com aborda grans qüestions ètiques sense necessitat d’efectes espectaculars. El film construeix un futur creïble i inquietant, molt proper al nostre present, on la discriminació no es basa en la raça o el gènere, sinó en el codi genètic.
ºLa pel·lícula planteja una crítica contundent al determinisme genètic, al mite de la perfecció i a una meritocràcia aparent que, en realitat, amaga noves formes d’exclusió social. Destaca també la seva dimensió humanista: l’esperança, el sacrifici i la llibertat individual com a forces capaces de trencar sistemes injustos.
Amb els anys, Gattaca ha guanyat estatus de film de culte, especialment arran dels avenços reals en genètica, edició genòmica i biotecnologia.
Antecedents:
La pel·lícula s’inscriuen una llarga tradició de la ciència-ficció distòpica que reflexiona sobre el control social i la deshumanització tecnològica. Beu de fonts com:
Aldous Huxley – Un món feliç: la selecció biològica com a eina de control social.
George Orwell – 1984: la vigilància constant i la pèrdua de la intimitat.
Eugenèsia del segle XX: pràctiques reals aplicades en diversos països sota pretextos científics i socials.
A finals dels anys noranta, el debat sobre el Projecte Genoma Humà i les possibilitats de manipulació genètica començava a ocupar un lloc central en l’opinió pública, fet que converteix Gattaca en una pel·lícula especialment premonitòria.
Definició:
Gattaca pot definir-se com una distòpia biotecnològica humanista, centrada en:
- El conflicte entre genètica i llibertat individual
- La discriminació estructural basada en criteris científics
- La falsa objectivitat del progrés tecnològic
- El valor de l’esforç, el desig i la identitat pròpia
- El límit ètic de la ciència quan es deslliga de la justícia social
I desprès hi haurà col·loqui amb temes com:
Fins a quin punt els gens determinen el nostre futur?
Tot allò que és científicament possible hauria de ser socialment acceptable?
Som els nostres gens o les nostres decisions?
Com encaixa Gattaca amb els avenços actuals?
......
Presentació de la sessió al programa de Cerdanyola Radio Auto Cine (105.3 FM)
Ayer tuvo lugar la inauguración de la exposición de Carlos Utrera “Creativitat”, en la Sala B’Art del Ateneu (podéis disfrutarla hasta el domingo 25 de enero).
El acto, emotivo por las circunstancias personales del artista, contó con el calor de sus múltiples amigos y la presentación de Marutxi Beaumont, su profesora de pintura.
Marutxi glosó las características de su pintura, aderezadas con unas divertidas anécdotas de su paso por las aulas del Ateneu.
El proper 9 de febrer de 2026, al Cinefòrum de Vespres Literaris farem la tercera sessió de la temporada.
La pel·lícula:
Gattaca (1997), dirigida per Andrew Niccol, és una pel·lícula de ciència-ficció ambientada en un futur proper on la selecció genètica ha esdevingut una pràctica habitual. En aquesta societat, la majoria dels infants són concebuts mitjançant enginyeria genètica per garantir salut, intel·ligència i longevitat, mentre que les persones nascudes de manera natural pateixen una discriminació sistèmica que condiciona les seves oportunitats vitals des del naixement.
El protagonista, Vincent Freeman, és un d’aquests “invàlids”: un jove amb una suposada esperança de vida curta que, malgrat tot, somia convertir-se en astronauta. Per poder accedir a un món reservat als genèticament “vàlids”, Vincent adopta la identitat genètica de Jerome Morrow, un home físicament perfecte però atrapat en un cos incapacitat després d’un accident. En un entorn on qualsevol rastre biològic pot revelar la veritat, la seva vida esdevé un exercici constant de resistència i autocontrol.
Més enllà del relat de suspens, Gattaca planteja una profunda reflexió sobre la llibertat individual, el determinisme genètic i els límits ètics del progrés tecnològic. La pel·lícula qüestiona la idea de perfecció i denuncia una meritocràcia aparent que amaga noves formes d’exclusió social, reivindicant la voluntat humana, el desig i l’esperança com a forces capaces de desafiar qualsevol predestinació genètica.
El debat:
Tema: L’ètica de la genètica. Existeixen avui dia tecnologies que permeten la selecció o exclusió genètica?
La introducció anirà a càrrec del Dr. Julio Rozas Liras, Catedràtic de Genètica a la Universitat de Barcelona, investigador de referència internacional en genètica de poblacions i genòmica evolutiva i bioinformàtica. L’any 2023 va rebre el Premi Nacional de Genètica per la seva trajectòria científica. Actuarà com a ponent i ajudarà a conduir el debat posterior.
Lloc: Sala teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès, carrer de la Indústria, 38-40
Com ja sabeu, des del 9 de desembre 2025, i fins el 25 de gener, es pot visitar la exposició "Creativitat", de l’artista cerdanyolenc, i amic de Vespres Literaris, Carlos Utrera, a la sala B’Art, de l´Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
Finalment, la inauguració de la mateixa tindrà lloc el proper dimecres, 21 de gener, a les 19.30 hores.
Us hi esperem per donar suport i caliu al nostre amic Carlos!!!!!
