l'endemà de totes les nits, 1

 

L’endemà de totes les nits, de Gemma Asins

    Hi ha novel·les que tanquem quan arribem a l’última pàgina i d’altres que continuen amb nosaltres durant dies. L’endemà de totes les nits, de Gemma Asins, pertany a aquestes últimes.

    La novel·la ens presenta la Mònica, una dona que, arran d’un fet que trasbalsa profundament la seva vida, veu com afloren records d’un passat que havia mantingut amagat durant molts anys. A partir d’aquí comença un difícil procés de reconstrucció personal: afrontar el dolor, recuperar la pròpia veu i aprendre a conviure amb unes ferides que durant massa temps havien romàs en silenci.

    Gemma Asins ens acompanya en aquest recorregut amb una prosa clara, senzilla i d’una gran precisiò emocional. La història està narrada en primera persona i els records apareixen de manera fragmentària, entrellaçats amb les vivències del present. Com a lectors, anem reconstruint a poc a poc una memòria trencada, recollint els bocins d’una vida que la protagonista intenta tornar a entendre.

    Un dels aspectes que més colpeix de la novel·la és la manera com l’autora aconsegueix parlar d’un tema tan dolorós sense caure en la sensibleria. El patiment hi és i es mostra amb tota la seva cruesa, però també hi trobem tendresa, moments d’esperança i la força necessària per continuar avançant.

    El silenci familiar és un altre dels grans eixos de l’obra.

“A casa, de les coses que feien mal, no se’n parlava; per això, perquè feien mal.”

    Aquesta frase resumeix una realitat que la novel·la ens convida a mirar de cara: allò que s’amaga no desapareix, i les ferides invisibles també necessiten ser escoltades.

    En aquest camí de reconstrucció, la Mònica no està sola. La teràpia, l’amistat, la parella i les persones que saben escoltar sense jutjar es converteixen en elements essencials per avançar. Però el ritme és seu. És ella qui decideix quan parlar, què explicar i fins on arribar.

    La llengua és també un element que dona una personalitat especial a la novel·la. Les paraules i expressions pròpies del valencià de la comarca de la Ribera hi apareixen amb naturalitat i aporten autenticitat als personatges i a l’univers que Gemma Asins ha creat. Una musicalitat que, lluny d’allunyar el lector, fa que la història respiri encara més veritat.

    Un dels moments de la novel·la és aquell en què la Mònica aconsegueix, finalment, posar en paraules allò que durant tant de temps havia callat:

“Vaig respirar profundament.

- Quan era xicoteta...

Em sentia tan estranya pronunciant aquelles paraules

- ... van abusar de mi.

Vaig tornar a agafar aire.

- No sé què fer, necessite ajuda. Cada vegada es va fent més gros i no aconseguisc parar-ho. Es va estenent i ho embruta tot. No sé què fer perquè deixe de fer-me mal. Em passe els dies fugint, però m’ofega la tristesa. I jo no soc així. “

    L’endemà de totes les nits és, en definitiva, una novel·la sobre el dolor i el silenci, però també sobre la possibilitat de reconstruir-se. Sobre la necessitat de parlar, d’escoltar i de deixar enrere una culpabilitat que mai no hauria d’haver recaigut sobre qui va patir.

    Una història que ens recorda que, de vegades, posar paraules a les esquerdes és el primer pas per començar a tancar-les.

    Però parlar també té un preu. La por de trencar la família, el temor de provocar dolor als altres i la temptació de tornar a refugiar-se en el silenci apareixen en aquest fragment de la novel·la:

    "La por de trencar la família sempre m’havia segat la veu, m’havia tapat la boca. Parlar suposaria esberlar l’iceberg que em feia surar sobre unes aigües gèlides. Malgrat això, sentia que no volia carregar amb el pes d’haver-los provocat dolor. Mentre poguera sobreviure, carregaria amb el silenci; ja ho havia fet abans. El temps anestesiaria els records, també ho havia fet abans, només havia de resistir l’envestida de l’onada i esperar que es retirara. I sabia que vindria l’esclafit, el dolor que ho inunda tot. I després la retirada."

    Des de Vespres Literaris us convidem a descobrir L’endemà de totes les nits i a compartir amb nosaltres una conversa amb la seva autora, Gemma Asins, sobre una novel·la que, més enllà de la seva duresa, ens parla de la capacitat humana per afrontar el passat i continuar escrivint el futur.

Sala 22

Ateneu de Cerdanyola del Vallès

Divendres, 16 d’Octubre del 2026

18:30h

l'autora del mes de novembre: Adania Shibli

 

    Adania Shibli, la nostra autora del mes de novembre, va néixer l’any 1974 a Galilea. Escriptora, assagista, periodista i acadèmica palestina, està considerada una de les veus més rellevants i innovadores de la literatura àrab actual. La seva obra, ha estat reconeguda internacionalment, en la mateixa explora qüestions com la memòria, el poder del llenguatge i la violència de l’ocupació israeliana de Palestina .

    Nascuda en el si d'una família d'origen beduí, Shibli té una sòlida formació acadèmica: Amb un màster a la Universitat Hebrea de Jerusalem l'any 2001, es va doctorar en Estudis Culturals per la Universitat d'East London l’any el 2009, defensant una tesi sobre el terror visual.

    Compagina la seva tasca literària amb la investigació i la docència. En l’àmbit de l’assaig ha editat i coordinat publicacions com A Journey of Ideas Across: In Dialog with Edward Said (HKW, 2014) o Dispositions (Qattan, 2012). Com a acadèmica, també ha fet estades d'investigació i docència a les universitats de Nottingham i Birzeit, a Ramal·lah. Divideix, habitualment, la seva residència entre Berlín i Jerusalem.

    Adania Shibli ha conreat la novel·la, el teatre, el conte i l'assaig, publicant en diverses llengües, incloent-hi el català i el castellà. Les seves novel·les més destacades són:

    

    Masaas (Touch, versió en anglès (2002/2010): El seu debut literari, guardonat amb el premi per a joves escriptors de la Fundació A. M. Qattan

     És una novel·la curta que explora la vida quotidiana d´una nena palestina a través de detalls fragmentats i percepcions sensorials

    Kullunā baʿīd bi-dhāt al-miqdār ʿan al-hubb (We are all equally far from Love, versió en anglès 2003/2012): També guanyadora del premi Qattan.

    És un llibre breu i poètic format per vuit relats curts interconnectats que exploren l'aïllament, l'alienació i la gran dificultat de trobar i conservar l'amor. A través d'aquestes petites històries, la novel·la explora l'alienació, el desig, la incomunicació i la solitud en un entorn marcat per la contenció i l'absència de coordenades geogràfiques explícites (es suggereix Cisjordània).

     

     Un detall menor (Tafsil Thanawi, 2017/2020; Nabona i Hoja de Lata): La seva obra més coneguda, que narra en dues parts un crim real comès per soldats israelians el 1949 i la investigació posterior d'una jove de Ramal·lah en l'actualitat. 

    Va ser finalista del National Book Award als Estats Units i de l'International Booker Prize.

    Engaño (Tamwih 2025/2026¸ Penguin Random House): La seva publicació més recent, on la narració segueix les vides d'una jove i un jove amb trajectòries vitals que avancen en paral·lel i marcades per una mateixa realitat: l'intent sistemàtic de desposseir els palestins del seu territori, de la seva història i del sentit de pertinença.

    L'octubre de 2023, Shibli es va convertir en el centre d'un intens debat global sobre la llibertat d'expressió i la cancel·lació cultural. L'associació alemanya LitProm havia decidit atorgar-li el premi LiBeraturpreis per la traducció d'Un detall menor. Tanmateix, arran dels atacs del 7 d'octubre i l'esclat del conflicte a Gaza, la fira i l'associació van decidir suspendre la cerimònia d'entrega prevista a la Fira del Llibre de Frankfurt. Aquesta decisió va provocar una carta oberta de protesta signada per més de mil escriptors i editors d'arreu del món, que van defensar el seu treball i van criticar la decisió com un acte de censura.

    A l'agost de 2024, l'autora va ser reconeguda a Espanya amb el Premio Leteo pel conjunt de la seva trajectòria literària.

presentació llibre

 

    L'Associació Cultural Vespres Literaris presenta "L’endemà de totes les nits", la primera novel·la de Gemma Asins, publicada per La Magrana el 2024.

    L’autora conversarà amb Joan Francesc Sánchez, de Vespres Literaris, el divendres 16 d’octubre, a les 18.30 h, a la Sala 22 de l'Ateneu de Cerdanyola del Vallès

    Una obra íntima i colpidora que aborda el dolor, el silenci i les ferides invisibles, però també la possibilitat de reconstruir-se i recuperar la pròpia veu.

    Amb aquesta nova proposta, Vespres Literaris continua apostant per obres que combinen qualitat literària i capacitat de generar reflexió i debat al voltant de qüestions que formen part de la nostra realitat.

    Una història sobre el silenci i la reconstrucció

    La protagonista de la novel·la, Mònica, pateix un avortament quan fa poques setmanes que està embarassada. Aquest daltabaix físic i emocional desperta un record dolorós de la seva infantesa que fins aleshores havia romàs amagat en un racó de la seva memòria. El record irromp en el present, la persegueix i fa que la seva vida s’estronqui.

    A partir d’aquest moment comença un llarg procés per comprendre què li ha passat, drenar el dolor que la paralitza i recuperar una veu que durant anys ha estat segada. La novel·la acompanya Mònica en aquest camí, entre els records del passat i les experiències del present, entre la por, la culpa i la necessitat de comprendre.

    «Parlar és dolorós però alleuja. No existeix un camí innocu, això ja ho he entès. Cada pas que faig em requereix després un periode de calma per tornar a trobar el meu centre i no perdre l’equilibri. Deixe passar el temps, el temps no cura, però bressola».

    L’endemà de totes les nits és una novel·la sobre l’abús sexual infantil, però no només sobre l’abús. Al llarg de les seves pàgines apareixen també la família, la figura materna, la parella, la salut mental, el dolor, la por, la consciència del propi cos, la teràpia, el perdò, l’esperança i la necessitat de trobar persones capaces d’acompanyar sense jutjar.

    Un dels eixos de l’obra és el silenci: el que envolta les experiències traumàtiques, el silenci familiar i la dificultat que tenen moltes víctimes per posar paraules a allò que han viscut. La novel·la planteja així una pregunta incòmoda però necessària: qui ens ensenya a defensar-nos de les persones en qui confiem?

    Al mateix temps, la història evita les solucions fàcils. El camí de Mònica no és lineal: hi ha retrocessos, dubtes, dolor i moments de fragilitat. Però també hi ha persones que l’acompanyen, que respecten el seu ritme i que li ofereixen els fils necessaris per continuar avançant.

En aquest sentit, la novel·la es converteix en un viatge des del dolor cap a l’esperança i la reconstrucció. Una història que parla, en definitiva, de la dignitat de sobreviure i de la possibilitat de recuperar la pròpia veu.

    Gemma Asins, física, professora i escriptora

    Gemma Asins és llicenciada en Física per la Universitat de València i s’ha format en gestió mediambiental i desenvolupament sostenible. També ha estudiat didàctica de les ciències, estratègies d’aprenentatge i gestió emocional.

    Exerceix de professora de física i química en un institut públic. Anteriorment, va ser mestra a l’Escola d’Escriptura del Campus Lolita Bosch, on va impartir el recorregut d’escriptura de novel·la, i va conduir el curs «Acompanyament literari contra l’abús». Actualment, compagina la docència amb els seus propis tallers d’escriptura.

    Ha participat en el llibre col·lectiu T’estimo com la sal (Viena Edicions, 2023). L’endemà de totes les nits és la seva primera novel·la. Actualment viu a Barcelona.

    Una trobada per parlar de literatura i de vida

    La presentació serà una oportunitat per conèixer de primera mà el procés de documentació i d’escriptura de la novel·la, així com les motivacions de l’autora i la construcció dels seus personatges.

    La conversa permetrà abordar alguns dels grans interrogants que planteja l’obra: el paper del silenci i la memòria, la dificultat de posar paraules al trauma, la importància de l’entorn i dels referents, la relació amb el propi cos i els diferents camins que poden conduir cap a la reconstrucció.

    Una conversa, en definitiva, al voltant d’una novel·la que commou, interpel·la i convida a mirar d’una altra manera les ferides invisibles i els silencis que les envolten. 

el llibre d'octubre, fragment

 

“La voz del patriarca rompe al fin el silencio:

    —Hoy ha venido Fochon. La herencia de su madre no lo ha dejado muy satisfecho... Esperaba recibir la mansión de la Vendée, pero la ha heredado su hermana. Su madre sólo le ha dejado el piso de la rue de Rivoli. ¡Escaso premio de consolación!

    El cabeza de familia no ha levantado la vista del plato. Ahora que ha hablado él, los demás pueden tomar la palabra. Eugénie le echa un vistazo a su hermano, quien, sentado frente a ella, mantiene la cabeza inclinada sobre la cena, así que aprovecha la oportunidad.

    —En París se comenta que Victor Hugo está muy débil. ¿Sabes tú algo, Théophile?

    Sin dejar de masticar la carne, su hermano la mira sorprendido.

    —Tanto como tú.

    Su padre la mira a su vez, sin advertir la chispa de ironía que le ilumina los ojos.

    —¿Dónde, de París, has oído eso?

    —En los puestos de periódicos. En los cafés.

    —No me gusta que andes por los cafés. Es vulgar.

    —Sólo voy a leer.

    —Me da igual. Y no menciones el nombre de ese individuo en esta casa. Es cualquier cosa menos republicano, por mucho que digan algunos. 

    La chica, que tiene diecinueve años, reprime una sonrisa. Si no lo provocara, su padre no se dignaría mirarla. Sabe que al patriarca sólo le interesará su existencia cuando la pretenda alguien de buena familia, es decir, de una familia de abogados o notarios. Ése será el único valor que tendrá a ojos de su padre: el valor de esposa. Eugénie imagina lo mucho que se enfurecerá cuando le diga que no quiere casarse. Lo decidió hace tiempo. No está dispuesta a llevar la misma vida que su madre, sentada a su derecha, una vida confinada entre las paredes de un hogar burgués, sometida a los horarios y las decisiones de un hombre, una vida sin ambiciones ni pasión, sin ver otra cosa que su imagen en el espejo —suponiendo que aún se reconozca en él—, una vida sin otro objeto que tener hijos ni otra preocupación que elegir el atuendo del día. Justo todo lo que ella no desea. Es decir, que desea todo lo demás.

    A la izquierda de su hermano, su abuela paterna le dedica una sonrisa. Es el único miembro de la familia que realmente la ve tal como es: optimista y orgullosa, pálida y morena, con la mente despejada y unos ojos curiosos —el izquierdo, con una pinta oscura en el iris—, que lo observan todo y toman nota de todo en silencio. Y, por encima de cualquier cosa, con la necesidad de no sentirse limitada, ni en su saber ni en sus aspiraciones, una necesidad tal que a veces le forma un nudo en la boca del estómago.

    El señor Cléry mira a Théophile, que sigue comiendo con apetito. Cuando se dirige a su primogénito, su tono se suaviza.

    —¿Has podido estudiar los nuevos libros que te di, Théophile?

    —Todavía no, voy un poco retrasado con las lecturas. En cuanto comience marzo, me pongo a ello.    

    —Dentro de tres meses empiezas como pasante en el bufete, para entonces quiero que hayas acabado de revisar todo lo que tienes.

    —Delo por hecho. Y ahora que caigo, mañana a mediodía no estaré. Voy a un salón de debate. Y estará Fochon hijo, por cierto.

    —No menciones la herencia de su padre, o le darás la puntilla. Pero, claro, sí, ve a ejercitar la mente. Francia necesita jóvenes que reflexionen.

    Eugénie alza los ojos hacia su padre.

    —Cuando habla de jóvenes que reflexionen, se refiere a chicos y chicas, ¿verdad, padre?

    —Te lo tengo dicho: el sitio de las mujeres no está en la vida pública.

    —Es triste imaginar París sólo con hombres...

    —Para, Eugénie.

    —Los hombres son demasiado serios, no saben divertirse. Las mujeres, en cambio, saben ser serias, pero también reír.

    —No me contradigas.

    —No le contradigo. Hablamos. Es precisamente lo que usted le anima a hacer mañana a Théophile con sus amigos...

    —¡Basta! Te lo he dicho muchas veces: en mi casa no tolero la insolencia. Puedes levantarte de la mesa.

    El padre golpea el plato con los cubiertos y lanza una mirada desafiante a su hija. Los nervios crispados le erizan los pelos de las patillas y el poblado bigote que le delinean el rostro. La frente y las sienes se le han puesto rojas. Al menos, esta noche Eugénie ha conseguido provocarle alguna emoción.

    La chica deja los cubiertos dentro del plato y la servilleta sobre la mesa, se levanta, se despide de todos con un movimiento de la cabeza y, en absoluto arrepentida por la discusión, abandona el comedor bajo la mirada consternada de su madre y divertida de su abuela.

    —Hoy no has podido aguantarte, ¿eh?

    Ha anochecido. En uno de los cinco dormitorios de la casa, Eugénie ahueca los cojines y las almohadas. Detrás de ella, en camisón, su abuela espera a que acabe de prepararle la cama.

    —Necesitábamos divertirnos un poco. La cena estaba siendo triste a más no poder. Venga, abuela.

    Eugénie coge la arrugada mano de la anciana y la ayuda a sentarse en la cama.

    —Tu padre ha estado de mal humor hasta el postre. Deberías procurar no enfadarlo. Y lo digo por ti.

    —No se preocupe, papá ya no podría apreciarme menos.

    Eugénie levanta las delgadas piernas desnudas de su abuela y la ayuda a deslizarlas bajo las sábanas.

    —¿Tiene frío? ¿Le echo otra manta?

    —No, cariño, estoy bien así.

    La chica se pone de cuclillas ante el bondadoso rostro de la mujer a la que arropa todas las noches. La mirada de sus ojos azules la reconforta; su sonrisa, que le alza las arrugas y le pliega los párpados, rebosa ternura. Eugénie la quiere más que a su propia madre; quizá, en parte, porque su abuela la quiere más que si fuera su propia hija.

    —Mi pequeña Eugénie... Tu mayor cualidad se convertirá en tu peor defecto: eres libre.”

((El subratllat és nostre)

El baile de las locas

Victoria Mas

traduit per José Antonio Soriano Marco

Salamandra, 2021

Páginas 26-29

el llibre de d'octubre, lectures

 

    El ball de les boges (Le bal des folles en el seu títol original en francès), la nostra lectura del mes d’octubre, novel·la escrita per Victoria Mas i publicada el 2019, és un relat històric que recrea la situació de les dones diagnosticades amb "histerisme" a finals del segle XIX.

    La novel·la ens situa al París de l'any 1885, en concret a l'hospital psiquiàtric de la Salpêtrière. Aquest centre, dirigit pel famós neuròleg Jean-Martin Charcot, utilitza la hipnosi per estudiar i exhibir les pacients davant de l'elit parisenca. La trama culmina amb el famós "ball de les boges", un esdeveniment anual de Carnaval on l'alta societat de París assisteix a l'hospital per ballar i observar les internes com si fos un espectacle de fira.

Del llibre s’ha dit:

    Mario Guerrero, a l’espai llegir.cat, titula la seva critica: Les dones del psiquiàtric de Salpêtrière de París. 'El ball de les boges', de Victoria Mas, és la història d'unes dones que es rebel·len contra el patriarcat i l'opressió.

I escriu:

    “El ball de les boges convida a plantejar-se si l’evolució de la societat occidental en tot just un segle i mig ha estat òptima en termes d’igualtat de gènere, però també pel que fa a no titllar de bojos (al menys no ingressar-los en un hospital psiquiàtric sense raons) a persones que parlen o creuen en assumptes impopulars.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    Laura Fernández, el 12 de febrer de 2021, signa la seva critica a “El País”, Bailad, bailad, malditas. La novelista francesa Victoria Mas recuerda el inhumano y misógino pasado del hospital parisino de la Pitié-Salpêtrière en ‘El baile de las locas’, una novela coral sobre los oscuros inicios de la psiquiatría.

    “Escudándose también en la ficción o, mejor dicho, permitiendo que esta la lleve tan lejos como sea posible, Victoria Mas (Le Chesnay, Francia, 34 años) sí apunta y dispara en El baile de las locas (Salamandra) contra la misoginia del momento. Y también contra la inhumanidad de una sociedad que no sólo negaba cualquier potestad sobre su propio cuerpo —y mente— a la mujer sino que se jactaba de ello invitándose a sí misma a participar de la fiesta.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    A l'espai “La cueva de mis libros”, llegim:

    “Como rasgo esencial de la novela he de hacer hincapié en su bruñida prosa, su nervio narrativo y su emotividad. Entrar en ella y deslizarse por ese lugar tan pulido es un auténtico placer intelectual. Pocas novelas poseen este tobogán sentimental en el que abandonarse equivale a dejar todo y gozar con las palabras. Así ha sido. Me la he bebido en dos días y me ha sentado tan bien que sobra añadir cuánto me ha gustado. En apenas unas páginas, ya me había trasladado al París de finales del XIX, al hospital psiquiátrico de la Salpêtrière. Allí me he encontrado rodeada de mujeres histéricas y del ínclito neurólogo Charcot, pionero en utilizar la hipnosis para tratar la histeria y conocido, desde luego, por tener como alumno apasionado al mismísimo Sigmund Freud, dato real que recupero de mis estudios de Psicología.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    Noemí, a l’espai Telèmac, el 09/07/2022, ens diu: 

     “La novel·la destaca precisament aquest element de performativitat en l'exposició pública de la bogeria. Les noies que participen en les classes magistrals de Charcot se senten protagonistes per un dia, com si fossin estrelles de teatre, de la mateixa manera que es deleixen per anar al ball de primavera amb l'esperança de cridar l’atenció a algú de la bona societat que les pugui arribar a alliberar del seu confinament forçat.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    L’any 2021 és va fer una pel·lícula de la novel·la. El seu tiotol “Le bal des folles“, amb una durada de 121 minuts, la va dirigir Mélanie Laurent, amb guió de Mélanie Laurent i Christophe Deslandes.

    Aquest és el tràiler de la mateixa:

ruta poètica Josep Carner (primera part)

 

    Divendres passat, 2 d'octubre del 2026, vam realitzar al Centre Cívic de Montflorit la sessió inicial de la ruta poètica d'aquesta temporada, dedicada a Josep Carner, "el princep dels poetes”.

    Hem elaborat un petit vídeo amb el material essencial de la vetllada,

    Desitgem que us agradi.

 

    La segona part de la ruta, urbana i pel centre de Barcelona, ​​tindrà lloc el proper dissabte 17 d'octubre de 2026.

lorca a cerdanyola

 

    Divendres passat l'Associació Cultural Vespres Literaris vam organitzar, amb la inestimable col·laboració del nostre amic Jordi Sans, la recreació de la conferència "Como canta una ciudadt de noviembre a noviembre", de Federico García Lorca.

    L'acte s'inscriu a la programació que l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès ha organitzat aquesta tardor per commemorar el noranta aniversari del vil assassinat del poeta.

    L'origen de la conferència és a la xerrada, acompanyada al piano, que sobre Granada va donar Lorca per primera vegada a l'abril o maig del 1933 a Madrid, a la Residència d'Estudiants, amb cançons interpretades per La Argentinita.

    Va ser llegida per primera vegada el 26 d'octubre de 1933 a Buenos Aires, a la Societat d'Amics de l'Art.

    Posteriorment a Montevideo el 9 de febrer de 1934 al Teatre 18 de Juliol.

    A Barcelona la va dictar el 19 de desembre de 1935, per a L’Associació de Música de Cambra, al Casal del Metge.

    Va ser escenificada per primera vegada al Lliure de Gràcia l'11/05/1998, sota la direcció de Lluís Pasqual i interpretada pel Juan Echanove.”

    Si no hi vas poder assistir, t'hem preparat un petit resum del text, imatges i música que et permetin gaudir del geni poètic lorquià.

Enllaç a la noticia al TOT Cerdanyola