Diumenge vam deixar l’Hostal La devesa (gràcies Carmina per acollir-nos de nou) i vam emprendre el camí a la ciutat de Besalú, a la comarca de la Garrotxa.
La Lourdes va ser la nostra guia pels estrets i molt concorreguts carrers de la vil·la medieval.
A la pàgina oficial de l’ajuntament de Besalú llegim:
“Les primeres evidències de presència humana corresponen a les restes d’una petita cabana ovalada localitzada a les proximitats de Can Barraca, al nord-oest de la població actual, que estigué ocupada a finals del segon mil·lenni a.n.e. (1200 –1100). Pel que fa al nucli de Besalú, les restes més antigues que s’han documentat consisteixen en una petita estructura de combustió de la primera edat del ferro (650 – 600 a.n.e.) trobada a la Devesa, als peus del turó de Santa Maria.
Restes ibèriques. Tot i que encara queden molts dubtes per resoldre, sabem que Besalú va ser un nucli de poblament ibèric estable i important ja que les excavacions realitzades des de finals del segle XX al centre històric han descobert nombroses restes ibèriques. Les més antigues són del període ibèric ple (350 – 250 a.n.e.).
Durant l’època romana Besalú es va convertir en un nucli pròsper i dinàmic. El centre, amb els edificis més rellevants, devia estar situat al capdamunt del puig de Santa Maria, on en època medieval s’hi construí el castell dels comtes. Tanmateix, l’extensió del poblament romà devia ser similar a la que posteriorment ocupà en època comtal. Destacable és que la Via Annia passés a prop de Besalú, ja que va permetre afavorir el comerç i l’establiment de negocis i obradors a la zona, tals com el taller metal·lúrgic (s. I ) descobert al costat de Sant Martí de Capellada.
A l’època medieval, les terres que formaven el comtat de Besalú esdevingueren, després de la conquesta franca, al final del segle VIII, una dependència del comtat de Girona. El seu territori no adquirí plena autonomia fins que es produí la reordenació territorial portada a terme per Guifré el Pelós al final del segle IX i es convertí en un comtat independent i separat de la influència gironina.
Pels volts del l’any 1.000, a les acaballes del domini carolingi, el de Besalú era, sense cap dubte, un dels comtats catalans més importants. No era dels més amplis però tenia un territori heterogeni, que anava des de les valls de Camprodon fins a les contrades de Banyoles i Figueres. Una clau per entendre el Besalú medieval és valorar de forma adequada el pes que tenia la població de Besalú com a lloc central d’un ampli territori que feia de nexe entre les terres planes properes al litoral, agrícoles i comercials, i les terres altes on predominava la ramaderia.
El mercat de la Vila ja surt documentat l’any 1027, amb el pas dels anys el seu pes econòmic esdevingué molt important. Al segle XIV era encara el primer centre comercial de la Garrotxa, al qual acudien pagesos, artesans, comerciants i negociants de tota la zona, fent prosperar tot tipus de comerços: drapaires, merceries, sabaters, teixidors i fusters entre altres oficis.
El comtat: Miró I el jove, va ser el primer comte independent, ja que fins el 920 el comtat anava unit a Girona. A partir d’aquest moment el destí del comtat anirà més unit als comtats pirinencs. El seguiren Guifré II (que fou assassinat), Sunifred, Miró Bonfill (bisbe fundador de tres esglésies a Besalú), Oliba Cabreta (que expandí el territori a terres més enllà del Pirineus), Bernat I Tallaferro ( que consolidà el territori comtal heretat de Cabreta i augmentà el poder religiós: portador de la Vera Creu i promotor del Bisbat de Besalú l’any 1017), Guillem I el Gras, Guillem II el Tro, Bernat II i possiblement Bernat III (nous estudis consideren que Bernat II i Bernat III podrien haver estat la mateixa persona).
El segle XII fou un bon moment per l’Abat del Monestir de Sant Pere ja que fou el màxim representant del poder administratiu i religiós de Besalú fins l’arribada del Veguer.
La vila: Bastit dalt del turó on hi ha les restes de la canònica de Santa Maria s’hi trobava el castell comtal que ja trobem documentat al segle X. El traçat actual de la vila no respon fidelment al seu estat original però sí que possibilita a grans trets la lectura de la urbanització de l’edat mitjana amb l’existència d’importants edificis: el pont, el micvé o banys jueus, l’església del Monestir de Sant Pere, Sant Julià (antic hospital de peregrins), la Casa Cornellà, l’església de Sant Vicenç i l’edifici de la Cúria reial. Besalú deixa veure una estructura arquitectònica i urbanística força coherent amb el passat medieval.
La importància de Besalú ve donada fonamentalment pel seu gran valor de conjunt, per la seva unitat, que la determina com una de les mostres més singulars dels conjunts medievals de Catalunya.”
Nosaltres vam visitar cinc punts de la vil·la: el pont, la sinagoga, el micvé, la plaça de la Llibertat, l’Hospital de Sant Julià i l’església del Monestir de Sant Pere.
El pont vell actual és fruit de nombroses reconstruccions i d’algunes transformacions, gairebé tot el que hi ha actualment o bé és gòtic o bé fou refet després de les successives riuades o guerres de l’època moderna i contemporània. Al segle X sembla que no hi havia cap pont al voltant de Besalú, sobre el riu Fluvià. En un document de l’any 977, en el qual el comte-bisbe Mir donava, entre d’altres coses, uns drets sobre la ciutat de Besalú al monestir de Sant Pere d’aquest lloc, hom establia uns límits d’aquesta població. En aquest document s’esmenta la pedra de Carol i al seu costat l’estrada règia. Aquesta via devia travessar el riu Fluvià encara per un gual, ja que si hi hagués hagut un pont el document ho hauria esmentat, car sembla que el pont fou edificat precisament sobre aquesta pedra de Carol.
Un segle més tard, l’any 1075, hi ha un document de donació del comte Bernat a la canònica de Sant Genís i Sant Miquel de Besalú, on ja hi ha una referència a l’existència d’un pont. L’any 1315, a causa de les fortes despeses que motivà les reconstruccions del pont degut a les riuades del Fluvià, els prohoms de Besalú acudiren a Jaume II de Catalunya-Aragó per tal de trobar una solució. Amb aquesta finalitat s’establí el pagament d’un peatge per a tots aquells que haguessin de passar per damunt del pont. El 1385, l’infant Joan, futur Joan I, ordenà en nom del seu pare, Pere III de Catalunya-Aragó, l’aixecament d’una torre de defensa al mig del pont i d’una porta fortificada a l’entrada de la vila, que foren construïdes el febrer del 1390. Els dos arcs més allunyats de la població sembla que són posteriors a l’any 1421. Aquests bastions foren enderrocats el 1880, ja que es trobaven en un estat ruïnós i impedien l’accés a Besalú de la maquinària necessària per a dur a terme el procés d’industrialització que començava a posar-se en marxa. Durant la retirada de les tropes republicanes, l’any 1939, foren volats els arcs tercer i quart del pont, per a guanyar temps en la desesperada marxa vers França. El 1965, la Direcció General d’Arquitectura finançà la restauració del pont de Besalú.
L’arribada de comunitats jueves a la zona és al segle IX, i la presència jueva a Besalú està documentada almenys des del segle XIII. Va ser una de les més importants del nord-est català, juntament amb la de Girona, tant pel seu pes demogràfic (representava una quarta part de la població de la vil·la) com econòmic.
La sinagoga medieval fou construïda al segle XII–XIII, i formava part del call jueu, situat a l’actual Plaça dels Jueus. El conjunt incloïa una sala d’oració amb galeria superior per a les dones, l’escola per a nens i adolescents (noies no) i el pati on es feien celebracions i actes comunitaris.
Destacar el micvé, que formava part del conjunt, una joia única europea. Descobert accidentalment el 1964, és un dels tres únics micvés medievals documentats a la península Ibèrica i un dels millors conservats d’Europa. Es tracta d’un espai subterrani amb 36 graons que baixen fins a la piscina. Amb volta de canó, una finestra aporta llum natural. Com tots els micvés, la piscina s’omple amb aigua procedent d’una font, riu, mar o llac sense cap canalització (micvé, en hebreu, significa “aigua viva”).
La plaça de la Llibertat ja existia com a espai central en època medieval. Era el punt on confluïen els principals carrers del nucli i on es concentrava la vida pública i comercial. De forma quadrangular i espaiosa, típica de l’urbanisme medieval, destaquen els porxos amb arcs semicirculars construïts en èpoques diverses, que donaven aixopluc a mercaders i vianants. La seva funció principal era acollir el mercat setmanal, que encara avui se celebra cada dimarts.
Al seu entorn trobem: la Casa de la Vila, l’antic Palau de la Cúria, els famosos porxos, que formen part de l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
L’Hospital de Sant Julià fou construït pels comtes de Besalú, per atendre les persones que venien en pelegrinatge, però els monjos del cenobi de Sant Pere en posseïen la jurisdicció exclusiva. El conjunt conserva la façana exterior del s.XII formada per sis arquivoltes i quatre capitells, dos dels quals representen figures animals. Antigament constava de dues parts: La més propera al riu que era pròpiament l’hospital i la part davantera que era l’església d’una sola nau dedicada a Sant Julià, amb volta i sense absis. L’any 1336 es creà el càrrec d’hospitaler. A principis del segle XX va tornar a ser utilitzat com a hospital. Actualment és un centre sociocultural, on va poder veure un audiovisual sobre els orígens i la historia de la vil·la de Besalú.
Del monestir benedictí de Sant Pere només se n’ha conservat l’església. Aquest temple, que destaca per la seva grandiositat, va ser fundat l’any 977 pel comte Bisbe Miró i consagrat el 1003 pel comte més important de la història local: Bernat I, conegut amb el sobrenom de Tallaferro.
La comunitat benedictina estava formada inicialment per dotze monjos. A partir del 1111, any en què es va extingir el comtat, l’abat esdevingué la primera autoritat de la població, i durant els segles XII i XIII el monestir gaudí d’una gran influència política.
L’església de Sant Pere té la peculiaritat que presenta un deambulatori o passadís reservat als pelegrins en el qual es veneraven les relíquies de Sant Prim i sant Felicià; durant l’edat mitjana, de fet, el pelegrinatge a la vila fou molt important, com acredita també l’existència a la localitat de l’antic hospital de Sant Julià, destinat a allotjar els pelegrins. Les vuit columnes que separen el deambulatori de l’altar major destaquen per la decoració escultòrica dels capitells, composta d’escenes bíbliques, motius vegetals i animals mitològics. Dins la mateixa església es troben també les tombes dels abats més notables del monestir, així com una fossa comuna en la qual descansen les despulles dels monjos.
La façana de Sant Pere té un finestral molt singular en el qual s’aprecien les figures de dos lleons, símbol de la força, el poder i la protecció que oferia l’Església enfront del mal i el paganisme, representats amb un simi i un home.
Per finalitzar la jornada, vam anar a dinar al restaurant El Claustre de Palera, situat a l'interior de l’antic monestir romànic del Sant Sepulcre de Palera , del qual es conserva l’església de Santa Maria de Palera, que vam visitar després del dinar.
Aquest petit temple del segle XI, disposa d’una única nau amb coberta de canó reforçada per dos arcs torals. La nau està acabada per un absis sense decoració, que té una finestra. Sota la finestra, es troba una rèplica de la Mare de Déu de palera, conservada en el Museu d’Art de Girona. Es tracta d’una imatge de la Verge amb el nen a la falda, tallada a principis del segle XV.
El campanar de torre està construït sobre un previ de cadireta. La porta, situada en la façana oest, va ser reformada en 1834. A l’interior es conserva una pica baptismal de finals del segle XI o principis del segle XII, d’una extremada senzillesa.
