El passat dimarts 15 de setembre va tenir lloc una nova sessió del Cinefòrum de Vespres Literaris, que en aquesta ocasió duia per títol “Sanitat en tensió: què passa quan una professió basada en la cura és gestionada amb criteris de rendiment, productivitat i falta de temps?”. Com introducció al tema van poder veure la pel·lícula “Matronas”, una producció francesa de l’any 2023 que precisament posa el focus en aquesta paradoxa.
El film narra el procés d’iniciació de dues llevadores acabades de llicenciar, que comencen la seva pràctica plenes d’il·lusió a un hospital públic marcat per la falta de personal i recursos, i on la tensió constant que es respira fa que la seva vocació topi amb la realitat del sistema.
La directora, Léa Fehner, va explicar que, després dels seus parts i el contacte amb les llevadores, es va plantejar “que les havia portat a fer aquesta feina tan emocionant com invisible, que oscil·la entre qüestions mèdiques, feministes i psicològiques” i que la denúncia per la manca de recursos va estar al cor del projecte perquè aquest aspecte de la professió va sorgir de seguida a les històries de les llevadores que les van acompanyar durant el temps que tant ella com els actors protagonistes van passar als hospitals investigant i aprenent abans de començar el rodatge.
El llargmetratge està a mig camí entre la ficció i el documental. De fet, moltes escenes són de parts reals que després es van barrejar amb la filmació. També hi ha altres aspectes que contribueixen a aquest to realista, com per exemple: la tria com a protagonistes, en comptes d’actors famosos que haguessin restat credibilitat al projecte, de dues actrius totalment desconegudes; l’ús de la càmera en mà, que es mou al ritme del personal, transmetent la tensió de l’hospital, submergeix a l’espectador en el caos, la urgència, però també en la intimitat d’una sala de parts; el muntatge accelerat; o la utilització del so real de l’hospital en comptes d’una música efectista.
El resultat és una pel·lícula que aconsegueix convertir la tensió en indignació perquè, com diu la directora, “una maternitat pública és un tresor de la humanitat i, quan ens adonem de l’estat de crisi i fragilitat en què es troba, només podem enfadar-nos”.
Per tant, la pel·lícula era un magnífic punt de partida per a una reflexió molt més àmplia: el present i el futur de la sanitat pública. I, per aprofundir en aquest tema, van tenir la sort de poder escoltar el doctor Antoni Barbarà Molina, metge internista amb cinquanta-cinc anys d’exercici professional, activista social i cofundador de Dempeus per la Salut Pública i de Marea Blanca de Catalunya.
L’eix central de la seva intervenció va girar entorn de les dificultats que, per manca de recursos, afronta avui el sistema sanitari públic, immers en un procés constant de mercantilització que es manifesta en les retallades pressupostàries, la precarització de les condicions laborals i una transferència creixent cap al sector privat. El doctor Barbarà va aportar la dada de què un 65% del pressupost de sanitat es deriva a externalitzacions, la qual cosa suposa una donació de diners públics per beneficis privats: és el que ell anomena una “parasitació” del sistema.
Per el ponent, hi ha dues maneres oposades d’entendre la salut i la sanitat: una, basada a entendre la salut com un be comú i un dret universal i, l’altra, basada en una visió mercantilista que converteix l’assistència sanitària en un negoci. Per ell, aquestes dues opcions són incompatibles, i defensar la idea d’una sanitat que barregi ambdós conceptes és, en realitat, una fal·làcia, perquè mentre el sistema públic té la vocació d’atendre tothom sense discriminacions de cap mena, les assegurances privades apliquen filtres i criteris de selecció, i és, finalment, la sanitat pública qui acaba assumint els casos més complexos i costosos. En aquest sentit, també va qüestionar el concepte de copagament, considerant-lo un terme enganyós, ja que en realitat és un repagament: la ciutadania ja ha finançat el sistema mitjançant els impostos. També va criticar com la sanitat privada substitueix la figura del titular de drets per la de client, convertint la salut en una mercaderia.
El doctor Barbarà va defensar una pràctica mèdica centrada en les persones, on els professionals disposin del temps necessari per mirar als ulls dels pacients, escoltar-los i atendre’ls adequadament. Va definir la salut com la capacitat de viure la vida de manera autònoma, solidària i gratificant, i va recordar que els principals determinants de la salut no són exclusivament mèdics, sinó també socials; és a dir, disposar d’un sostre, tenir feina, accés a la cultura i, en definitiva, formar part d’un entorn humà i humanista.
Finalment, ens va explicar com Marea Blanca lluita per defensar una sanitat pública de qualitat, en codecisió i on els treballadors i treballadores siguin reconeguts i tinguin condicions laborals dignes. El moviment reclama que els recursos públics es destinin íntegrament als serveis públics, d’aquí l’eslògan: “La sanitat no es ven”. Va acabar fent una crida a la mobilització ciutadana per no perdre els drets aconseguits, perquè, com va dir: “La salut és lluitar, perquè lluitar és salut”.
La l’Associació Cultural Vespres Literaris, amb motiu del 90è aniversari de l’assassinat del poeta i dramaturg Federico García Lorca, participa en els actes que organitza l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès-“Cerdanyola-Lorca (1898-1936)".
La nostra participació consisteix en una lectura dramatitzada de la conferencia “Cómo canta una ciudad de noviembre a noviembre”, dictada per el poeta en diferents indrets als anys trenta del segle passat. L'origen de la conferència és a la xerrada, acompanyada al piano, que sobre Granada va donar Lorca per primera vegada a l'abril o maig del 1933 a Madrid, a la Residència d'Estudiants, amb cançons interpretades per La Argentinita.
A la nostra posada en escena, la conferència estarà teatralitzada pel Jordi Sans. El treball de muntatge i documentació ha anat a càrrec del companys de Vespres Literaris Xavier Martorell i Andrés Córdoba.
La conferència tracta de descriure'ns una ciutat, Granada, mitjançant els sons, mitjançant les cançons que se senten als carrers. Aquesta música canvia amb les estacions, igual que canvien els colors, les olors o els costums.
L’acte tindria lloc a la Sala Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès , el divendres 25 de setembre de 2026, a les 18.00h.
Ahir, a la sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, es va desenvolupar la presentació del llibre (organitzada per Vespres Literaris i presentada pel nostre company Joan Francesc Sánchez) “Sucre amarg. Crònica d’un indià”, de l’autor andreuenc Sebas Puga Sitja. El llibre, editat per El Punt Volat, va sortir al carrer el 20 de gener d’enguany,
Joan Francesc, a la seva introducció, va destacar, en primer lloc, el singular recorregut vital de l’autor, ja que arriba a la literatura després formar-se i treballar com enginyer (treball que va deixar, com ens va confessar ell mateix, quan els resultats econòmics van ser més importants que la investigació i la creació) ; posteriorment, desprès de formar-se com psicòleg clínic, s’especialitzà en teràpies cognitives i hipnosi ericksoniana i, una vegada jubilat, va iniciar-se en l’escriptura creativa en diferents escoles, completant-la a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Aquesta experiència diversa, va destacar Joan Francesc, es reflecteix en la seva narrativa per la profunditat psicològica dels personatges i per una mirada molt acurada sobre els clarobscurs de la condició humana.
Sucre amarg és una novel·la històrica ambientada entre la Guerra del Francès, una Barcelona en plena industrialització i la Cuba colonial i esclavista del segle XIX. A través de la figura dels indians, l’autor retrata una època marcada per l'ambició, el comerç i els vincles econòmics i humans entre Catalunya i Cuba, sense defugir les profundes desigualtats que sustentaven una part d'aquella prosperitat.
Més enllà de la reconstrucció històrica, la novel·la planteja una pregunta que continua sent plenament vigent: quin preu té el progrés quan es construeix sobre l'explotació d'altres persones?; així, estem davant d’una novel·la colpidora, profunda i ambiciosa que defuig els tòpics de la figura de l'indià. Fruit d'un minuciós treball de recerca, Sucre amarg destaca per la seva capacitat de trenar amb mestria els esdeveniments històrics, reals i certs, amb la historia de ficció d’uns personatges que evolucionen i creixen, amb les seves contradiccions, a mesura que llegim.
Sucre amarg, temporalment, es situa a finals del segle XIX , John Ricard conversa amb el seu avi; d’aquestes converses, John va reconstruint la trajectòria vital del seu avi, una trajectòria marcada per la lluita, l'ambició, l'amor i la supervivència. El relat transita des de l'horror de la guerra napoleònica fins a la promesa de riquesa a ultramar, abastant dècades de canvis històrics fonamentals de la historia de Catalunya.
El llibre, segons l’autor, utilitza el sucre com a metàfora. Si bé inicialment simbolitza riquesa i benestar, acaba revelant una realitat profundament amarga, mostrant que darrere la resplendor econòmica de l'època hi ha sempre grans ombres.
Com va destacar Joan Francesc: hi ha
novel·les històriques que ens expliquen el passat. I n'hi ha d'altres que, a
més, ens ajuden a entendre el present. Sucre amarg pertany a
aquesta segona categoria. Sebas Puga és una veu
literària que debuta amb una obra ambiciosa, intensa i plena de matisos.
Enllaç a la notícia de la presentació al TOT Cerdanyola:
La pel·lícula “Matronas”, de la directora Léa Fehner, és un film francès estrenat l’any 2023 que retrata amb intensitat el col·lapse de la sanitat pública i les tensions que aquest context genera en la pràctica professional i en la vocació de les seves protagonistes. En aquest cas, ens presenta la Louise (Héloïse Janjaud) i la Sofia (Khadija Kouyaté), dues infermeres especialitzades en ginecología que fan els seus primers passos en el món laboral.
Unides per la seva amistat, plenes d’il·lusió i esperança, s’han d’enfrontar als desafiaments del dia a dia en un hospital públic immers en un sistema sanitari deficient i ple de mancances, profundament afectat per les retallades. En aquest context, el personal treballa al límit i començen a aparèixer els dubtes, els errors, els nervis i el pes de les responsabilitats professionals.
En una entrevista, Léa Fehner va explicar que part del film es basa en la seva pròpia experiència. Quan el seu fill va néixer amb un greu problema de salut, va començar a passar molt de temps als hospitals. Aquesta vivència li va fer prendre consciència de com la vida pot canviar per sempre quan entres en una sala de parts, i de la importància de les persones que t’acompanyen en la intimitat d’un moment tan brutal com transcendental, que tant pot convertir-se en el més feliç de la vida com en el més terrible.
En la següent entrevista Léa Fehner explica: “El cine y los medios han idealizado tanto el parto como la figura de la matrona, y como mujer, madre y cineasta, yo quería romper con esta idea. Nos imaginamos las comadronas como personas felices con un trabajo fácil y lleno de alegría, pero la realidad es que se enfrentan a muchos problemas y un grave dilema ético, porque la falta de tiempo y recursos no les permite tratar a los pacientes como ellas quisieran”.
La pel·lícula no només commou, sinó que també convida a la reflexió i a la crítica. A través d’una narrativa íntima i una direcció precisa, Fehner aconsegueix crear una obra que transcendeix el drama hospitalari i es converteix en una poderosa declaració sobre la feminitat, la resiliència i les lluites quotidianes de les dones a la primera línia de l’atenció mèdica, oferint un retrat honest de la realitat a la qual s’enfronten les professionals de la salut.
El film ofereix una mirada feminista sobre l’empoderament i la resistència, i obliga l’espectador a confrontar realitats incòmodes sobre la maternitat, la feminitat i el sistema sanitari. “Matronas” es presenta com una crida a l’acció per a totes aquelles persones que busquen un món més just i equitatiu. Podeu llegir l’article complet en aquest enllaç
Des de l’inici del film, la directora aconsegueix fer-nos conscients que no som simples espectadors dins d’aquest hospital. Hi som presents com si ens trobèssim dins d’un paritori real… on moltes de les dones que anaven a donar a llum a l’hospital van acabar formant part del film... Més que una pel·lícula, sembla gairebé un documental immersiu, on podem veure, escoltar, sentir i fins i tot angoixar-nos fins al punt de necessitar respirar profundament. És aleshores quan ens adonem que són els professionals sanitaris qui cuiden les persones, i no pas els administradors dels hospitals.
Respecte a aquesta qüestió, la directora afirma: “Durante mucho tiempo hemos tenido la mejor sanidad pública del mundo, era una columna vertebral de nuestra sociedad, y cuando no funciona tendemos a pulsar el botón de alarma”. Aquesta “alarma”, que es manifesta en la manca de mitjans tant humans com de recursos materials, és molt present a la pel·lícula “Matronas” que inclou imatges d’una protesta real de llevadores a França.
… i aquesta manca de personal i de recursos públics que mostra la pel·lícula ressona molt en el nostre sistema sanitari…
A Madrid, a finals del 2012, com a resposta directa a l’anomenat «Pla de Sostenibilitat» de la sanitat pública impulsat pel govern de la Comunitat de Madrid —que incloïa la privatització de la gestió de sis hospitals i 27 centres de salut—, va aparèixer un moviment social en defensa de la sanitat pública anomenat Marea Blanca pel color de les bates dels professionals sanitaris que van liderar les protestes, a les quals posteriorment es va sumar la ciutadania. El moviment es va estendre ràpidament a altres comunitats autònomes.
A Catalunya, amb l’arribada de CiU al govern el 2010, Artur Mas va nomenar Boi Ruiz, que va exercir com a conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya entre el 2010 i el 2016. Amb les competències sanitàries transferides a les comunitats autònomes, els ajustos en la despesa social es van aplicar des dels governs regionals, que van assumir la gestió directa de les retallades.
Entre 2009 i 2015, la despesa social —especialment en sanitat, educació i serveis socials— va caure un 26%. L’impacte més fort es va concentrar en l’àmbit sanitari, on Catalunya va liderar les retallades amb una reducció del 31%, fet que la va situar com una de les comunitats amb major reducció de despesa sanitària.
En aquest període, dels 10.000 milions d’euros retallats a la sanitat pública a l’Estat, aproximadament la meitat corresponen a Catalunya. Aquest context va alimentar un fort descontentament social. Tal com recull un article d’El País, les protestes es van dirigir tant contra el govern d’Artur Mas com contra les polítiques d’austeritat. Alhora, el debat també va ser instrumentalitzat pel moviment independentista, ja que una part del sobiranisme va atribuir les retallades al sistema de finançament autonòmic i a la política fiscal de l’Estat, considerant el Govern central com a principal responsable dels ajustos.
Paral·lelament, el pes del sector privat dins del sistema sanitari català va augmentar, convertint Catalunya en una de les comunitats amb major nivell de privatització sanitària, ja que un de cada quatre euros del pressupost públic es destina al sector sanitari privat (el 25% del total).
Segons dades del Departament de Salut, durant els anys del govern de Mas,la sanitat catalana va perdre 2.400 professionals sanitaris (15% de facultatius i un 11,8% d’infermeria d’atenció primària) i més de 1.100 llits hospitalaris. El Departament de Salut va ordenar tancar quiròfans a les tardes, reduir els horaris dels centres d’atenció primària i fins i tot tancar punts d’atenció continuada en alguns municipis. També es van deixar de cobrir baixes i es van tancar plantes hospitalàries senceres per reduir la despesa de personal.
Professionals, sindicats i plataformes socials van mobilitzar-se contra les conseqüències d’aquestes mesures: augment de les llistes d’espera, col·lapse d’urgències per manca de llits, quiròfans tancats i una pressió creixent sobre el personal sanitari, amb més càrrega de feina i menys recursos. Mentrestant, el govern d’Artur Mas negociava amb l’Estat un pacte fiscal. Podeu trobar tota aquesta informació a l’artícle enllaçat.
Tot aquest context ajuda a entendre que a Catalunya es constituís formalment la Marea Blanca Catalana el 28 de febrer de 2015, al Paranimf de la Facultat de Medicina de la UB, a l’Hospital Clínic de Barcelona. Més de 300 persones, en representació de 70 entitats i organitzacions, es van reunir amb l’objectiu de defensar un sistema nacional de salut de qualitat i garantir la salut com a dret fonamental, per avançar en la consolidació d’una sanitat universal, pública i gratuïta.
Prèviament, més de 40 entitats havien signat el manifest «Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el sistema sanitari de Catalunya». Aquesta plataforma sorgia de la confluència de lluites de diversos col·lectius articulats des de 2011 sota el paraigua de la Plataforma pel Dret a la Salut (PDS). En aquella etapa inicial s’hi van adherir 33 organitzacions, com el CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris), el FoCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària) o Dempeus per la Salut Pública, que van unir esforços contra les primeres retallades, o l’intent d’implantar l’euro per recepta i el decret estatal de 2012 que restringia l’accés universal a l’atenció sanitària.
Des de la seva creació, la Marea Blanca ha estat un dels moviments socials més actius a Catalunya en els darrers anys. En aquest marc, la importància d’un manifest ha estat clau per consolidar-ne la identitat i els objectius. Aquest document, en 10 punts, fixa els principis que comparteixen moviments socials diversos amb un objectiu comú: la creació d’un sistema nacional de salut. El decàleg, disponible al document enllaçat, sintetitza els principals consensos del moviment, com ara un model sanitari públic i universal, eficiència, eficàcia i transparència, participació dels professionals, el reforç de l’atenció primària i l’eliminació dels copagaments, entre d’altres.
Des de la seva constitució, la Marea Blanca Catalunya afirma: «Defensarem i guanyarem la salut com a dret fonamental, per avançar en la consolidació d’una sanitat universal, pública i gratuïta.» Precisament, el Dr. Antoni Barbarà Molina, metge internista amb 55 anys d’exercici professional, activista social i cofundador de Dempeus per la Salut Pública i de Marea Blanca Catalunya, serà el ponent que ens ajudarà a dinamitzar el col·loqui de la pel·lícula “Matronas”. En el següent enllaç, a la revista COESPE del mes d’agost, pàgina 6, hi podeu trobar una entrevista recent que li han fet.
… i quines són les tendències i els reptes futurs als quals s’enfronta la sanitat a Espanya? l’informe publicat per Ibercampus el 23 de maig de 2025, assenyala en l’informe complet d’aquest enllaç que els principals reptes són:
● Envelliment de la població i cronicitat
● Digitalització, intel·ligència artificial i noves tecnologies
● Salut mental
● Sostenibilitat dels sistemes de salut
● Enfocament “One Health”: la interconnexió entre la salut humana, animal i ambiental
● Autocura i empoderament del pacient
● Transparència en la recerca clínica
Per afrontar aquests reptes i garantir la resiliència i l’equitat del sistema sanitari espanyol, l’informe proposa les següents estratègies de millora:
● Un finançament suficient i sostenible
● Enfortiment de l’atenció primària
● Gestió estratègica dels recursos humans
● Priorització de la salut mental
● Digitalització i interoperabilitat avançada
● Millora de la coordinació assistencial
● Foment de la participació ciutadana
● Desenvolupament del turisme sanitari
“Matronas”, una pel·lícula colpidora i profundament humana que posa el focus en la importància de cuidar, protegir i enfortir la nostra sanitat pública, així com en el seu valor essencial, que cal defensar pel nostre propi benestar com a éssers humans.
La nostra autora del mes d'octubre, Victoria Mas (1987), és filla de la cantant i actriu Jeanne Mas (1958, Alacant-Espanya). La seva infància va transcorrer en un poble del sud de França. Durant vuit anys va viure als Estats Units, on va estudiar cinema i literatura angloamericana a Califòrnia.
L'any 2014, va publicar el seu primer llibre als Estats Units, “The Farm to Table French Phrasebook: Master the Culture, Llenguage and Savoir Faire of French Cuisine”, que va concebre com una guia dirigida als lectors nord-americans per comprendre els costums i tradicions de la cuina francesa. En tornar a França, es va matricular a la Sorbona, on es va graduar en Llengües i Literatura i va obtenir el mestratge en Literatura Moderna; va alternar els seus estudis amb el treball al món del cinema com a assistent de producció, supervisora de guió i fotògrafa.
Va publicar la seva primera novel·la, Le Bal des folles (Éditions Albin Michel, 2019), guanyadora del premi Talents Cultura el juliol de 2019. El llibre va ser un gran èxit editorial i va rebre el Gran Premi Stanislas, el Premi BPE Heritage, així com el Premi a la Primera Novel·la. El 14 de novembre de 2019 també va rebre el Prix Renaudot des lycéens.
En 2022 va publicar Un miracle (Éditions Albin Michel), que explora el tema de les creences populars, a través de la història d'un adolescent turmentat per visions de la Verge en una petita illa de Bretanya, l'illa de Batz.
La seva tercera novel·la, L'orpheline du Temple, ( Éditions Albin Michel, 2025), està construïda sobre una correspondència imaginària dirigida a la seva tia pel tutor de la jove Maria Teresa de França , filla del rei Lluís XVI i Maria Antonieta , a la sinistra presó del Temple, entre gener de 1794 i desembre de 1795. Aquesta novel·la epistolar relata l'evolució dels sentiments del seu jove carceller, un revolucionari convençut, cap a la princesa captiva que es guanya el respecte per la seva dignitat i noblesa d'esperit, i de qui finalment s'enamora.
Victòria Mas ambienta les trames de les seves novel·les en èpoques
històriques, cuidant l'òptica d'època i el context social de la mateixa. El
punt de vista de l'autora és eminentment femení, i per això les seves
protagonistes són dones que han patit marginació, han estat silenciades i
oprimides, en un context social institucional eminentment patriarcal
El seu estil, gràcies a la seva formació cinematogràfica, li permet
construir escenes molt visuals construïdes en una prosa fluida i àgil.
“El elefante murió casi dos años después, otra vez invierno, en el último mes de mil quinientos cincuenta y tres. La causa de la muerte no llegó a ser conocida, todavía no eran tiempos de análisis de sangre, radiografías de tórax, endoscopias, resonancias magnéticas y otras observaciones que hoy son el pan de cada día para los humanos, no tanto para los animales, que simplemente mueren sin una enfermera que les ponga la mano en la frente. Aparte de haberlo desollado, a salomón le cortaron las patas delanteras para que, tras las necesarias operaciones de limpieza y curtido, sirvieran de recipientes, a la entrada del palacio, para depositar las varas, los bastones, los paraguas y las sombrillas de verano. Como se ve, a salomón no le valió de nada haberse arrodillado. El cornaca subhro recibió de las manos del intendente la parte de soldada que se le debía, a la que se le añadió, por orden del archiduque, una propina bastante generosa y, con ese dinero, compró una mula que le sirviera de montura y un burro para llevarle la caja con sus pocos haberes. Anunció que volvería a Lisboa, pero no existen noticias de que entrara en el país. O cambió de idea, o murió en el camino.
Semanas después llegó a la corte portuguesa una carta del archiduque. En ella se informaba de que el elefante solimán había muerto, pero que los habitantes de viena nunca lo olvidarían, pues había salvado la vida de una niña en el mismo día en que llegó a la ciudad. El primer lector de la carta fue el secretario de estado pedro de alcáçova carneiro, que se la entregó al rey, al mismo tiempo que decía, Ha muerto salomón, mi señor. Don juan tercero hizo un gesto de sorpresa y una sombra de dolor le cubrió el rostro. Mande llamar a la reina, dijo. Doña catalina no tardó, como si adivinase que la carta traía noticias que le interesaban, tal vez un nacimiento, tal vez una boda. Nacimiento y boda no parecían ser, la cara del marido contaba otra historia. Don juan tercero murmuró, Dice aquí el primo maximiliano que salomón. La reina no lo dejó acabar, No quiero saberlo, gritó, no quiero saberlo. Y corrió a encerrarse en su cámara, donde lloró el resto del día.”
Hi ha novel·les històriques que ens expliquen el passat. I n'hi ha d'altres que, a més, ens ajuden a entendre el present. Sucre amarg pertany a aquesta segona categoria.
Sebas Puga Sitja debuta en la narrativa amb una obra sòlidament documentada que ens transporta des de la Guerra del Francès fins a la Barcelona industrial i la Cuba esclavista del segle XIX. Però més enllà del rigor històric, la novel·la ens convida a reflexionar sobre qüestions que continuen ben vives: l'ambició, el poder, la culpa, la memòria i el preu que, sovint, amaga la prosperitat.
Enginyer de formació, psicòleg clínic especialitzat en teràpies cognitives i hipnosi ericksoniana, i format posteriorment a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, Sebas Puga aporta als seus personatges una profunditat psicològica poc habitual en una primera novel·la. Durant set anys de treball i documentació ha construït una història on cap personatge és completament innocent ni completament culpable.
En aquesta trobada parlarem del procés de creació de la novel·la, de la recerca històrica que la sustenta, de la construcció dels personatges i dels grans dilemes morals que planteja, en una conversa oberta amb l'autor.
Una magnífica oportunitat per descobrir una veu literària que debuta amb una obra ambiciosa, intensa i plena de matisos.
Data: dimarts 8 de setembre
Hora: 18:30 h
Lloc: Sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès.
.jpg)
