24 d’abr. 2018

la ciutat riallera

Església de Betlem, principis segle XX
© Jesús Iraiz Ordoñez


“Baixava, doncs, en tramvia. La ciutat estava riallera i plàcida, sota els miroteigs del sol, com en els jorns de sa primera arribada a Barcelona.  Cambreres i dependents bellugaven rera els vidres de tribunes i aparadors dels sumptuosos edificis del passeig de Gracia;  en el desert de la plaça de Catalunya les palmeres estoposes semblaven meditar opulències originàries; entorn de la font s'hi agrumollaven algunes dones;  l’aspergí sonor de les campanes de Betlem i  Santa Anna commovia els aires;  els carros de la verdura estaven enfilerats,  costat per costat,  al llarg de la rambla de Sant Josep, i en el port pitava amb estridència la sirena d'un vapor... Aquella Barcelona, mig dominada en una llarga i tenebrosa lluita,  renovellada i fresca, en ple descuit d'una jovenesa eterna,  semblava riure's de la duresa del jou,  de tots els jous que se li volien imposar,  i en canvi ell,  el dominador, s'havia llevat fadigat i envellit...”

Víctor Català
Un film (3000 metres)
Club editor, 2015
Pàg. 391



23 d’abr. 2018

barcelona

carrer Pere IV, 1900

“Els carrers estaven deserts i silenciosos.  A mida que pujava el rost, s'anaven aclarint les cases i pels buits veia allà,  al capdavall de la pregonesa,  la clarícia vaga,  tèrbola,  com una boira fosforescent,  de la ciutat estesa vora el mar.  De tant en tant, u na nota fixa,  color de rovell d'ou,  acusava els fanals mes pròxims sota el vel tenuíssim de la pluja menuda. Canta un gall,  enlaire,  com si estigués suspès,  invisible,  entre terra i cel...  Pujaven d'un fons de carrer tres o quatre compassos desmaiats d'un vals de manubri...  Era l'escolament del ball de barjaules que solia armarse de mitja nit en amunt en la tavernota del Gurugú... Passà astoradament un gat esquàlid seguit d'un altre gat...  En Miquel arriba a les vistes de la Forja.  Aixecà els ulls d'esma, per costum...  El cor li dona una topada violenta dins del pit. Com una al·lucinació,  li havia semblat veure traspuar claror per sota la porta,  consumida i rosegada pel temps: una veladura de claror apagada i rogenca com la dels fanals... “



Víctor Català
Un film (3000 metres)
Club editor, 2015
Pàg. 334



22 d’abr. 2018

sóc l'intrús



“En Nonat,  de repent,  sentí una punyida al mig del cor.  Amb ulls ben desperts i nets de teranyines,  havia comparat.  Aquell home era mes jove que ell,  mes fi,  mes senyor,  com si no portes res sobreposat,  com si tot el que semblava, ho fos en realitat,  per naturalesa.  Es clava les ungles d'una mà en el dors de l'altra.

"Sempre, sempre el mateix! Tothom de llei,  tothom de nissaga,  fora ell!  Ell sempre amb la macadura, amb l’empelt desconegut,  amb la tara escupida en el nom,  en la sang,  en l’ànima,  en la situació social!  Ell, v olgués o no,  sempre, sempre,  sentint-se el fill del frau, potser d'una serventa,  potser d'una...  Quan algú preguntava com suara la dama:  ¿Qui es aquell?,  de tothom es podia contestar fora d'ell,  d'en Nonat...  Tothom,  fora d'ell,  tenia un pare al seu darrera,  de tothom fora d'ell,  es podia indagar sense temença l'origen,  l'estament... Seria curiós que algú digués la veritat:  Es un ferrer!... Es un bordissot!... ¿Què en pensarien les dones que poc abans se'l miraven amb interès,  a través deis binocles?  Quina sorpresa,  quina riota,  quin escàndol s'aixecaria arreu!...  No,  no;  ell era,  ell seria sempre,  en tot lloc i en tota ocasió, l'intrús...  Ah!  Pare, pare maleït,  que t'arreceraves en el misteri,  el dia que et pogués haver, que et pogués tornar mortificació per mortificació,  vergonya per vergonya,  crueltat per crueltat!..."

I verinós, alçapremat per l'odi, li pruïren les dents i resta clavat en la butaca sense fer un gest,  sense moure's,  fins que la dama de la llotja hagué sortit, a fi de privar an aquesta i al cavaller mofeta la comparació que ell endevinava que havia d'ésser-li desavantatjosa.

Amb les barres fortament encaixades i una foscor grèvola sota la visera de les celles, entra a la Mallorquina i demanà sopar.  No havia menjat res del migdia ençà,  i,  amb tot,  la fam que una hora enrera li pessigava com escurçons el païdor,  en jovenívola i normal activitat,  ara restava com colgada sota una allau de pedres que s'hagués empassat tot just.  En aquells plats que les altres nits assaboria amb pler,  ni trobà avui amargantors de fel,  salabrors de llàgrimes, insipideses de cendra...

Abans de ficar-se al llit,  s’espitregà amb violència la camisa,  dret davant del mirall.  La fina creu blavosa feia com un escut protector sobre la pell de seda del seu pit;  al costat d'ell penjava la medalla de Montserrat, sospesa del cordonet blau, com un segell en pergamí nobiliari... "¿Per què, per què assenyalar-lo,  doncs,  si l'havien de llençar? ¿Per què perpetuar l'estigma en el mateix parany de l'esperança?...”

Agafa d'una revolada la medalla i dona una forta estrebada;  el cordó penetra vivament en la carn,  com una fulla de daga,  però no cedí.  Doblement arborat pel dolor i cec de ràbia, estirà de nou furiosament,  trenca el cordó,  rebaté la medalla pel sòl i la pitjà en peus.  Feia temps que,  en una de les seves ratxes supersticioses,  s'havia posat aquella medalla,  com per conjurar la sort,  per atraure misteriosament el milionari que li havia donat la vida i fer-se d'ell reconeixent.”

Víctor Català
Un film (3000 metres)
Club editor, 2015
Pàg. 192-193









21 d’abr. 2018

nit a girona




“En Nonat vaga per Girona fins a les tantes. La ciutat, de primer encara animada i remorosa,  s’anà aquietant ràpidament,  fins a semblar,  en son conjunt,  amortallada.  Sols en qualque indret cèntric,  una clapa de claror artificial,  el pas retrunyidor d'un cotxe d'estació, l'entra-i-surt de la gent a la porta d'un cafè,  li donaven esmes de vida.

Pels carrers estrets,  de cases altes i brunes, semblava no cir­cular l'aire;  s'hi sentien sospeses, entre terra i cel,  capes de fredors encantades,  de caverna;  i les pedres invisibles de les parets i els còdols o les llambordes del sol,  tenien humitats espesses,  apegaloses,  com suors d'agonia comatosa.  De tant en tant,  rompent l'obagor monòtona del camper, u n revolt de via esparpellava al lluny un gran ull de safir guspirejant;  un tros de firmament sense lluna,  però entatxonat d'estrelles tremoloses... O be,  alterada la verticalitat com per virtut d'un ignot cataclisme,  semblaven desplomar-se les parets de banda i banda,  ajuntant-se per damunt del noctàmbul i empresonant-lo en una foradada llarga i baixa,  en la qual l’alè s'encongia i els passos ressonaven amb perfídies de denuncia... Eren els porxos d'una plaga,  aguantant amb les seves arcades,  resistents com espatlles d'Atlant,  la pesantor farcida dels edificis... Mes endavant, un soroll d'origen imprecís o el ressalt brusc d'una cantonada,  feien llampeguejar pel cor una esma de basarda instintiva,  com si del tou insondable anés a eixir una mà armada d'una eina dolenta i una veu ronca,  amb ressons de bordó destrempat,  brunzint el clàssic i horripilant: "Diners o la vida!"... I després,  emergint de la massa estesa,  la silueta,  gràcil i ferma alhora, del campanar de Sant Feliu,  posava una ditada d'ombra condensada sobre l'ombra translúcida del cel... I després encara,  l’arcada d'un pont,  reinflant-se sobre el nivell del sòl,  encamellava el riu,  guaitant les aigües escasses i llotoses lliscar confosament per sota seu, amb sorruda quietesa de vagabund misèrrim, encaixonades entre construccions vulgars,  ordinàries,  que sistemàticament se li giren d'esquena,  ensenyant-li totes ses lletgeses i despoetitzant-lo amb elles,  en lloc d'ennoblir-lo donant-li la cara,  tal com va fer Venècia l’opulenta amb son instint de fada...

Anant desordenadament d'una banda a l’altra i portant, ell també,  com els porxos de la plaga,  com un petit Atlant,  el pes d'un món a sobre,  en Nonat havia seguit gairebé tot Girona, i amb l'esperit tens per la magnitud de l’esforç, tot fresc de serení pel defora,  però enroentit, de pell endins,  com la fornal de la botiga,  recala a casa a altes hores de la nit,  quan ja de galeria a galeria es cridaven i responien els galls de la ciutat i els vehicles de carreteig començaven a deixondir-se amb mandrós terratrèmol de ferramenta...”

Víctor Català
Un film (3000 metres)
Club editor, 2015
Pàg. 60-61



20 d’abr. 2018

vespres literaris al museu



               Dintre dels actes programats al voltant de l'exposició Patrimoni oblidat. Memòria Literària,  que acull el Museu de Ca n’Oliver del 18 d'abril al 20 de maig, Vespres Literaris ha organitzat una tertúlia al voltant de la novel·la Un film (3000 metres), de l’autora gironina, amb vincles amb Cerdanyola del Vallès, concretament amb el barri de Montflorit, on va estiuejar, Caterina Albert.

               El dimecres 25 d’abril ens trobarem al museu (carrer de València, 19),  a les 18.00 hores, per gaudir d’una una visita guiada a l'exposició de la mà d'en Josep Santesmasses president de la CCEPC i comissari de l'exposició temporal Patrimoni oblidat, memòria literària. I des de les 19.00 hores parlarem de l’autora, de la seva obra,  del llibre .....

Us hi esperem...

19 d’abr. 2018

caterina-víctor




"Ha estat dit que era tímida.  Els tímids són, per regla general,  persones hipersensibles que tenen sempre por de quedar malament, que no els interpretin com ells volen, que no els prenguin pel que no són i d'altres coses que ells mateixos es fan.  Si alguna vegada Caterina Albert pot haver semblat portada per un complex de timidesa, aquesta ha estat compensada per la ferma i segura fermesa de caràcter que mai no li ha fallat.  Tímida, no:  modesta i renyida amb tota vanitat, sí!  Mai no l'hauríeu sentida queixar-se, si nos fos de malalties familiars. Hàbil i diplomàtica, educada sempre, defugia discussions i violències i sabia més aviat atreure la gent que no pas rebutjar-la.  Si en la seva vida,  com la faula pretén,  hi hagueren batzegades de tipus sentimental o amorós, no hi deixaren rastre,  ni es manifestaren exteriorment i,  si no,  qui més en sàpiga que més hi digui.  Ella —i això sí que molts tingueren ocasió d'observar-li— sabia dominar-se les impressions tot reduint-les a les proporcions corrents. No era excessivament optimista,  ni pessimista i no perillava de manifestar-se massa entusiasmada ni desanimada.  Era serena davant la vida i les seves contrarietats i,  tal vegada,  la força,  la fermesa de caràcter els treia del seu interior,  imaginatiu i fèrtil en idees, actiu i serè.

Fou una autodidacta sorprenent,  assistida sempre per una memòria abundosa i fidel i una intel·ligència penetrant.  Esbalaeix de pensar que la riquesa,  la superabundància del lèxic de què disfrutava,  l'hagués obtinguda de l'àvia i dels masovers i mossos de les finques familiars dels districtes de l'Escala i de Verges: ací hi ha el doll on abeurà la seva ploma. Per això el seu llenguatge és més terrassà que mariner.

També petites excursions li enriquiren el lèxic i les formes d'expressió de l'estil. I l'ambient de llibertat —llibertat vigilada, en deia ella— de què gaudí sempre a casa seva, permeté a l'autodidactisme de donar als seus estudis l'abast que calia.

[...] Víctor Català gaudeix d'un estil directe,  penetrant i fort,  de novel·lista.  Ella mateixa us dirà que li plau molt la claredat de sentiments i d'expressió del poble i dels clàssics.  La màgia del seu estil és creada amb un lèxic abundantíssim i la realitat i el realisme ens hi apareixeran, freqüentment,  plens de poesia o de dramatisme fatalista,  però sempre serè i clàssic.  Tinguem present que l'autora es va formar en un racó de l'Empordà on la natura no és massa riallera encara que està emmarcada dins la llum viva de la Mediterrània.  El seu estil és fecund,  és un estil que fertilitza tot allò que toca,  com correspon a l'autèntic novel·lista.  Aquells que sostenen que l'estil de Víctor Català no és correcte puix que no observa les normes gramaticals actuals, jo els diré que tampoc Proust no té un estil correcte i ningú no li ha negat,  a França, q ue és un escriptor i novel·lista.  És d'aquesta forma,  amb realisme i dramatisme insuflats de poesia,  que ha produït aquell món de què us parlava de bell començament.  Aquell món el trobareu ben viu a Solitud i a Un film; i en les col·leccions en prosa: Drames rurals, Ombrívoles, Caires vius,  La Mare Balena, Contrallums,  Vida mòlta,  Jubileu, i en un dels últims dels seus llibres,  Mosaic, que és un recull de narracions curtetes,  la majoria infiltrades d'intensa poesia i on vibra una força seductora tan intensa que m'atreveixo a afirmar que qui no hagi llegit Mosaic no pot tenir un concepte complet d'aquesta portentosa escriptora, com li deia Narcís Oller."


Joan Oller i Rabassa.
Víctor Català, biografia.
Rafael Dalmau, 1967

18 d’abr. 2018

la llenyataire


“Som en un veritable moment de renaixença. Hi ha, a Catalunya, una gran diversitat de temperaments en eclosió, una riquesa que crec incomparable. En aquesta diversitat rica baso les meves millors esperances.

Comença de collir-se el fruit del vuit-cents. És un segle que cal no menysprear. La novel·la catalana és,  encara,  un gènera vuitcentista. ¿Qui ha respost a la crida de J.M. de Sagarra sinó els autors madurs: Santamaria, Bertrana, Coromines?

El vuit-cents és el pare de la renaixença d'ara. Un esperit de llibertat va informar el nostre pensament i ens va fer sentir l'impuls romàntic de saltar totes les tanques i d'anul·lar tota trava.

L'esforç no va ser pas fàcil. La primera renaixença va ser "el temps del llenyater". No hi havia públic,  ni crítica ni a penes autors.  Els escriptors eren uns herois isolats que anaven donant cops de destral per aquí i per allà,  aterrant malesa.  Avui el camí és més planer.  Els escriptors d'ara poden fer de senyor. Quina joia,  poder constatar la finor d'alguns estils contemporanis! Nosaltres érem cantelluts,  però no ens sap greu de reconèixer-ho:  el patrimoni literari català s'haurà nodrit,  al capdavall,  també una mica,  amb el nostre coratge aspre de llenyaters.”

fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926


17 d’abr. 2018

un film....


“(...)

Albert va ser un personatge irreductible, que va escriure amb una llibertat que frega la provocació.  Menyspreada sovint com a autora d’un sol llibre —la mítica novel·la Solitud (1905)— quan en va publicar més de mitja dotzena, i encasellada dins la “pesta ruralista” dels narradors modernistes, va respondre aquí amb una novel·la urbana però no burgesa, amb lladres i assassinats, gent menestral i lumpen. Després d’una dècada de silenci, la publica per entregues, entre 1918 i 1921, a la revista Catalana, nou bastió dels contraris a Pompeu Fabra i als noucentistes,  i com a llibre el 1926,  quan rep les crítiques més dures.  És ben bé una novel·la maleïda: el 1918, la titula *** (3.000 metres), un exabrupte impossible,  amb els asteriscos que suggereixen una paraula gruixuda o un text censurat. Quan als anys cinquanta publicarà l’obra completa,  n’exclou aquesta novel·la, només reeditada després de la seva mort.

Joan Fuster va qualificar Un film (3.000 metres) de “granguinyolesca i inversemblant: un desencert total”.  Ara no ens ho creiem. Per què? Sembla un precedent de la novel·la negra, i l’encerten els editors amb el fons d’aquest color de la coberta amb què s’ha reeditat. La influència cinematogràfica, present en el títol i en les paraules de l’autora al pròleg (“He fet una pel·lícula”), és clara: en els tipus i les passions, simples i melodramàtics, de vegades caricaturescos, com ho eren en aquella nova diversió de masses.  Hi ha modernitat en aquesta tria, però no és la modernitat intel·lectual que reclamaven els noucentistes. Albert era una dona retreta,  de vida discreta i retirada (menys del que s’ha dit: tenia els mitjans per viatjar i vivia entre l’Escala i Barcelona), però no era una retrògrada: admirava la pedagogia de Maria Montessori —inspiradora dels progressos educatius de la Mancomunitat—, va qüestionar, potser no coherentment però sí amb força, els rols socials de l’home i la dona, i mostrava les pulsions eròtiques dels personatges femenins.

Amb Un film (3.000 metres), Albert s’avança 15 anys a Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, en el retrat de la Barcelona que alguns no volien que es veiés, i ho fa amb menys altivesa.  És cert que són novel·les prou diferents:  ella té encara un peu en cada segle,  amb certs moments d’inflor retòrica,  tot i que menys que a Solitud, i una omnisciència pròpia del XIX de vegades excessiva, com els intertítols sobrers d’algunes pel·lícules mudes. Però l’agilitat narrativa s’imposa amb la successió d’episodis i alguna el·lipsi eficaç,  com la del primer robatori d’en Nonat,  que deduïm a partir d’un diàleg posterior. I captiva, amb la força d’un viu retrat coral,  la descripció de la Barcelona de l’Errencada del segle XX,  classista,  amb esclats violents, una ciutat en ebullició,  amb comerços i tallers modestos,  amb una bigarrada vida teatral i nocturna.  El Liceu apareix com a pedra de toc del conflicte social,  i en Nonat,  un desarrelat, amb “la seva vida sense fonaments, la seva vida de bolet”,  hi és vist com un intrús.  Som en un territori que, anys a venir, trepitjaran, amb altres registres, Mercè Rodoreda, Juan Marsé i Eduardo Mendoza.

Usant un català popular i eficaç,  embastardit per castellanismes i expressions castellanes que li afegeixen realisme,  sobretot en els diàlegs,  Albert aconsegueix fer una novel·la absorbent,  que ha guanyat amb el temps i que mereix ser reivindicada.”
Una vida sense fonaments
Xavier Dilla
El País, 12/06/2015

16 d’abr. 2018

trobada anual, imatges




Recull d’imatges de la trobada anual 2018



trobada anual, i 3




Dissabte a la tarda és el moment triat per presentar, promocionar i defendre les nostres propostes de lectures per la propera temporada. Enguany s'han presentar vint-i-set títols.



A la nit, vam recordar escriptores i escriptors que hem llegit, o ens agradaria llegir, davant de les seves màquines d’escriure al ritme de la música de la peça musical La màquina de escriure, música instrumental composta per Leroy Anderson l’any 1950.


Un grup de abnegades treballadores del servei municipal de neteja ens van visitar per recordar-nos que sempre hem de depositar la nostra brossa en el cubell corresponent.


Seguidament van recordar a Josep Palau i Fabre, amb el poema “Jo em donaria a qui em volgués”, i al poeta de Burjasot Vicent Andrés Estellés, al que molt aviat llegirem en la seva pròpia terra.

Com la trobada de Vespres Literaris, aquest any, ha coincidit amb l’aniversari dels 87 anys de la proclamació de la Segona República Espanyola, vam celebrar-ho amb lectura de poemes i cançons, finalitzant l’acte amb la lectura del poema de León Felipe, ¿Qué lástima!


 Diumenge al matí, per fi! vam poder gaudir de la primavera en aquest petit racó del Vallès Oriental.





15 d’abr. 2018

trobada anual, 2




Dissabte al matí el vam dedicar a conèixer, nosaltres,  fills de ciutats industrials i de serveis, el món del dur i castigat sector primari.


Vam visitar l’aula d’entorn rural Can Turró, a santa Maria Palutordera, ubicada dins d’una explotació agrícola i ramadera en actiu, on ens van explicar com es el dia a dia de la feina de pagès: un difícil equilibri entre l’esser humà, la terra i els animals.



La granja, d’explotació lletrera, compta amb vaques de  raça frisona, xais, gallines, conills, en una explotació de cicle tancat. Compta també amb un hort de 400 metres quadrats, m2, camps de cultiu de farratge i cereals i diferents arbres fruiters.


L’explotació la treballen dues parelles dedicades a la pagesia des de fa moltes generacions. Els seus orígens son a Parets del Vallès,  a la finca de Can Carena,  però arrel de la pressió urbanística,  l'any 1990 es van traslladar a Santa Maria de Palautordera,  a la finca de Can Turró, envoltada per una gran extensió agrícola i forestal, al costat del Riu Tordera i als peus del Massís del Montseny.


L’aula està oberta des de l’any 2.012 i, a part de visitar tota la granja, vam gaudir d’un taller de com fer mató i formatge fresc impartit per la Margarida.





trobada anual, 1



Desde el viernes ha tenido lugar la habitual reunión anual de Vespres Literaris.

Por cuarto año consecutivo hemos celebrado nuestro particular fin de semana en la que consideramos ya nuestra segunda casa: Mas Berenguer, señorial casa, en el núcleo de Samalús, donde disfrutamos del espacio y las comodidades para hablar de libros, de futuros proyectos y de todo lo que se nos ocurra.

Tras el arduo trabajo matinal, trasegando fardos de viandas y recipientes con diversos néctares que habían de nutrir el fatigoso retiro durante el  fin de semana, se inauguró el encuentro con una selección de monólogos, interpretados por las compañeras Rosa, Mari, Mabel,  Loles y Pilar.  El acto, ameno y divertido, fue conducido, magistralmente,  por un maestro de ceremonias de excepción: el señor Torras.

reponiendo fuerzas tras la labor logística




















13 d’abr. 2018

l'opinió de l'editorial


(...) “L'argument d'Un film és fullestonesc: Nonat Ventura, fill bord abandonat a l’Hospici, en surt amb l’ambició de reparar el greuge que li ha fet el Destí i es converteix en un lladre —però no pas un lladre qualsevol, sinó el més refinat i cruel de Barcelona.  La manera d'Un film,  el seu caràcter i el seu estil,  és una cosa indescriptible. Víctor Català va provar de descriure-ho en una endreça encantadora al lector —vosaltres—:
(...)
Amb totes les llibertats: Víctor Català ho anuncia d'entrada i és fidel a si mateix amb aquesta manera de fer que l'allunya de tot allò per què se'l coneixia i reconeixia, des dels monòlegs i els drames rurals fins a l'aclamada Solitud.  Caterina Albert (ja no li diré altrament) sabia perfectament el preu d'aquesta llibertat, ella que s'imposava pseudònim masculí per poder escriure en pau sobre el que li des la gana.  Com ara un infanticidi narrat per la mare,  amb el qual va guanyar els Jocs florals d'Olot l'any 1898 i va moure gran escàndol en saber-se qui era que l'havia escrit.  Més tard ho confessaria per carta a Joan Maragall: "tot lo renou que han mogut los Drames no es deu a altra cosa que a la trista casualitat d’ésser escrits per una dona, en aquesta terra,  en què és més deshonrós per una dona escriure que fer altres disbarats"”


Desenterrar un tresor: Un film de Víctor Català
23/03/2015
fragment del bloc del Club Editor: ”Cartes elèctriques”
l’entrada sencera aquí

12 d’abr. 2018

el pròleg


“Déu te guard


Déu te guard, llegidor meu! Ja fa anys que tu i jo no ens havíem topat en els andarrous d'un nou llibre.  Les circumstancies havien posat un mos a la ploma garladora,  i una llarga pausa s'era oberta en el diàleg.  En escometre't novament no es pas per a dir-te coses de gran interès. La modèstia del rètol et provarà que no han pas estat grosses les meves pretensions.  Mes, també dona bo d'entrar-hi una estoneta al cine,  de tant en tant,  quan no hi ha altra feina a fer. En el pas mogut de les escenes pel blanc parament,  un assaboreix,  per contrast,  el benestar del propi repòs;  les mateixes truculències exhibides,  pel seu nombre i extremositat,  et venen a dir que va de faula i que no cal que t'hi enfondis;  les poques endengues i través psicològiques que es gasten en el teatre mut,  per regla general;  els salts mortals que s'hi fan per damunt de la versemblança,  mantes voltes,  en dir-te que no es tracta de primmiraments ni fantasies amb tots els ets i uts, et lliuren,  per un lapse,  de la tortura de cremar-te els ulls mirant a través del compta-fils...

Dit això,  ja esta dit tot,  gairebé,  el que em cal dir en disculpa meva. He fet una pel·lícula, i com sóc persona de tractar, dintre les meves possibilitats, a cada un segons li correspon, m'agrada també de guardar, escrivint, els miraments deguts a cada gènere, no confonent ni barrejant els termes i condicions d'uns i altres.  Així,  dones,  caríssim llegidor,  si traspasses la llinda d'aquest llibre i et poses a seguir l’argument que en les seves planes es descabdella, no te llames a engaño, no et queixis, després,  pel que hi trobis, no m’exigeixis que et doni més del que t'he promès,  car jo no t'he promès, avui per avui, més que una pel·lícula, amb tota la simplicitat, amb tot el garbuix, amb totes les arbitrarietats, amb totes les desmesures... és a dir, amb totes les llibertats que el gènere comporta.

La poca o molta solvència literària que tu m'hagis amablement concedit per obres anteriors, queda desada en aquesta ocasió; no et fa fermança de res. El novel·lista cedeix accidentalment sos estres al filmaire, per al qual no resen certa mena d'obligacions ni puritanismes. Com la pinta del rústec,  que obre senzillament una clenxa en la forra d'una cabellera embullada,  sense mes pretensions que fer-la dreta i seguida com una carretera,  així la ploma del novel·lista ha tractat, avui, d'obrir una clenxa llisa i ben vistent a través els espessaments de selva verge —sempre de selva verge!— de la vida;  de les facècies, espesses com els cabells al cap,  dels homes i les dones que pul·lulen per la terra.  A banda i banda, l’embull atapeït,  inestroncable,  inexplorat,  perdura,  però el solc simplista i rectitiu està obert i et convida a passejar descansadament la mirada en la seva lluïssor,  sense entrebancs,  en la seva cruesa neta,  d'agençament primitiu,  sense malicies ni coqueteries amagades.

Conseqüent amb aquesta innocència de propòsits i de realitzacions,  l'autor ha posat a servei de l'argument llegendes despullades de verbes retòriques i vanitoses,  de perfils i matisos delicats, de gallardeses de forma,  de casticismes acurats,  de jocs vistosos i enlluernadors de prestimans de la ploma,  que hi haurien escaigut com al Crist el parell de pistoles de què parla l'adagi... No, no;  a cada un lo seu,  com hem dit de bon començament.

Per avui, guaita la pel·lícula, si et ve de grat,  bon llegidor, i no t'encaparris ni m'encaparris ultra mesura amb el que en ella trobis a mancar o a sobrar.  Per a tu i per a mi,  no sigui mes que una estona de repòs espiritual aquesta llarga successió d'escenes mes o menys pobres de substancia i de vestidura;  per a tu i per a mi,  no sigui mes que un petit i fresquívol oasi d'inatenció restauradora entre els assedegaments anguniadors de tasques mes empenyades. I un altre dia serà un altre dia,  en què,  si Déu ens dona vida i salut,  farem tractes nous.
A reveure,  doncs, mon fidel llegidor.  T'estreny les mans,  amb la joia viva d'haver-te retrobat després de llarga absència,  ton amic.


L'AUTOR
Barcelona, 2 juliol 1919"


10 d’abr. 2018

solitud




“Els de Joventut van demanar-me un altre llibre. "Què preferiu —vaig dir a Lluís Via—, contes o novel·la?" Es decantà per la novel·la.  M'hi vaig comprometre,  em semblava que en un parell de mesos en sortiria.  Jo aleshores escrivia de pressa,  no pas com ara. Però tot just arribada a l'Escala,  amb ganes de posar mans a l'obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l'esforç de vetllar-la, la meva mare.  Enmig d'aquest tragí,  a batzegades, neix Solitud.

Tothom m'havia dit que concentrava massa,  que els meus Drames rurals, per exemple, eren gairebé guinyolescs.  En efecte,  jo no em distreia gens de l'acció dels personatges que imaginava.  Anaven a la seva,  i prou.  Prescindia de tot l'accessori.  Al marge del camí que duia al desenllaç no m'aturava a collir-hi floretes. Doncs bé, en posar-me a escriure Solitud vaig pensar a amplificar un "drama rural".  Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge.

L'èxit de Solitud ho va ser del ruralisme.  Fins aleshores cap autor no s'havia abocat,  que jo sàpiga, a estudiar la humanitat elemental que viu en el camp i en la muntanya.  Es feien novel·les de pagesos, a base de tipus convencionals que es distingien només per llur indumentària.  Jo vaig ser sincera,  fidel a fer viure unes ànimes primitives.  Res més.”


fragment de l’entrevista de Tomàs Garcés amb l’autora.
Revista de Catalunya, any III, núm. 26, agost 1926