El proper divendres 16 d’octubre de 2026, l’Associació Cultural Vespres
Literaris organitza la presentació del llibre “L’endemà de totes les nits”, de
la Gemma Asins, a les 18.30h a la Sala 22 de l'Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
Transcrivim una entrevista a la seva autora
en el medi EL Temps de data 27 de gener de 2025, realitzada per Xavier Maduell:
Gemma Asins:
«La literatura ha de remoure, sacsejar i trencar
prejudicis»
"A L’endemà de totes les nits (La Magrana, 2024) de Gemma Asins (Almussafes,
1973), la protagonista, Mònica, pateix un avortament que li fa despertar el
fantasma d’un abús sexual sofert quan era xicoteta. Asins és una valenciana
resident a Barcelona, professora de física i química en un institut públic, que
ha treballat també com a mestra en una escola d’escriptura i ha creat aquest
text magnífic que configura la seva primera novel·la.
L'endemà de totes les nits no parla únicament sobre l’abús sexual als
infants. Les seves prop de tres-centes pàgines conviden a moltes més reflexions
i sensacions: la família, la figura materna, la parella, la salut mental, el
dolor, la por, la consciència del propi cos, el procés de reconstrucció
personal, la teràpia psicològica, el perdó, l’esperança... La vida mateixa.
Pregunta —Vuit de cada deu dones que viuen a
Catalunya han patit violència masclista algun cop a la seva vida. En el cas
dels infants, un de cada cinc ha estat víctima d’algun tipus d’abús sexual. La
nostra societat està malalta?
Resposta —No m’atreviria a afirmar això. Crec que la nostra societat ha normalitzat
durant molts anys moltes violències que ara estan eixint a la llum. S’està
trencant «un silenci antic i molt llarg», com cantava Raimon. Ara bé, les dades
ens diuen que l’abús infantil és una xacra, que arrosseguem com a societat i
que cal erradicar.
P —El títol del teu llibre evoca esperança...
R —Al títol li vaig donar moltes voltes. Em va costar molt de trobar. La
història de la Mònica és dura, la lectura et fa patir per ella, però també
volia donar llum; és a dir, que hi ha camins d’eixida. Volia proposar un camí,
una esperança, una eixida. Aquest llibre és el mapa d’un camí. Però només es
tracta d’una proposta, cadascú ha de trobar el seu camí. Unes ho faran
denunciant, d’altres ho resoldran en l’àmbit familiar, o fent les dues coses...
Però el que és clar és que cadascú ha de trobar què li va millor.
P —Què et va motivar a escriure sobre l’abús sexual infantil?
R —Sempre m’han interessat les violències silenciades. Les dones per
desgràcia patim violències. Les xifres són alarmants. Aquest llibre surt de la
necessitat d’entendre aquesta violència i què provoca. Volia explorar com s’ho
fa una víctima per trobar les paraules, per reconèixer-les i articular-les per
primera vegada. Quan som adults ho podem expressar amb més o menys dificultats.
En canvi, un nen o una nena, si pateix un abús, probablement callarà. De fet,
els últims informes de què disposem calculen que el 90% dels infants no ho
diran fins que siguin adults. Desgraciadament, això és així, sobretot si ha
passat en l’entorn familiar, i el 80% dels abusos infantils ocorren en l’àmbit
de confiança dels infants. A mi aquest tema em commou i em remou interiorment.
Soc professora, i en una de les formacions sobre prevenció a la qual vaig
assistir ens insistien que, si no estàs sensibilitzada que l’abús pot passar,
no el veuràs. Si no tens la mirada atenta i no estàs alerta sobre aquest tema,
no el detectes. Això també em va motivar a escriure sobre el tema. Per donar-li
visibilitat.
P —La literatura té una funció social?
R —I tant. Però quan escrius no tens aquesta funció en primer pla. No és que
hagis entès una cosa i l’escriguis per explicar-la a la societat. Diria que va
al revés: jo escric de les coses que encara ara no entenc i escrivint-les puc
veure-hi un ordre. A partir d’un tema que em commou, tinc la necessitat
d’escriure per entendre’l i alhora per entendre’m a mi. Després, quan el text
arribi a cada lectora, aquesta el comprendrà a la seva manera. La literatura té
la capacitat de fer que la lectora es formuli preguntes que encara no s’ha fet
o que miri una determinada situació des d’un punt de vista que potser no s’ha
plantejat. A més a més, un bon llibre ha de ser una provocació, com deia Joan
Fuster. Crec que la literatura ha de remoure, sacsejar i trencar prejudicis. Ha
de provocar una reflexió.
P —A la novel·la insisteix en la idea que l’abús provoca el silenci. Per
què?
R —Quan una víctima pateix un abús, li provoca vergonya, culpa i també por.
Un dels mecanismes de supervivència de les víctimes és fer com si no hagués
passat, guardar silenci i tirar endavant. Però aquestes vivències traumàtiques
sempre tornen. El cos en porta el compte, el cos recorda d’una manera conscient
o inconscient. Volia parlar del caos emocional en què deixa a un infant haver
viscut una violència així. Aquest caos fa que ni tan sols pugui articular les
paraules per demanar ajuda.
P —A sobre la víctima ha de carregar amb la culpa?
R —La víctima carrega molts anys amb la culpa. La culpa per no haver parlat,
per no haver demanat ajuda, per no haver-se defensat, per tantes coses... El
que volia en aquesta novel·la era trencar aquest prejudici que encara recau
sobre la víctima. Un infant agredit no parla quan vol, parla quan pot. I sovint
arribarà a l’edat adulta sense haver-ho revelat. Aquesta novel·la no va només
d’un abús, va de què passa a un infant quan ha de callar i guardar silenci
durant anys.
P —I què passa quan l’agressor és dins de la família?
R —Al sentiment de culpa se li suma el pes de trencar la família. La culpa i
la vergonya han de canviar de bàndol: el culpable és l’agressor. Aquest tipus
de delicte no hauria de prescriure mai. Encara ens queda molta feina per
canviar les lleis en aquest sentit.
P —Un altre aspecte recurrent en la novel·la és el del cos: escoltar el cos
com una brúixola.
R —Sí, crec que la consciència del propi cos és important en el procés de
reparació de les víctimes. Després d’un abús, sovint el cos es tanca i d’alguna
manera és com si es desconnectessin els circuits i s’anestesiessin les
emocions. Es tracta també d’un mecanisme de supervivència per no sentir dolor.
La Mònica cerca les pistes per trobar-se millor com si fos una detectiva del
seu cos. Es pregunta què necessita, què li va bé i què no. Necessita entendre
què li ha passat i per què. És una pregunta molt recurrent en les víctimes. Es
pregunten per què l’agressor els va fer allò, sobretot si aquest és un familiar
o un conegut. Però aquesta recerca em sembla que no té resposta.
P —Per què?
R —Perquè l’abús no té una explicació racional. Que algú agredeixi així un
infant potser no ho arribarem a entendre mai. La Mònica necessita trobar el
camí per sortir-se’n i necessita saber com ho han fet altres víctimes. Per mi
és molt important el paper dels referents; més en un tema com aquest, que
encara avui és un tabú i a les víctimes els costa tant parlar. Aquesta és una
novel·la coral: he volgut donar veu amb la figura de la Mònica a moltes dones
que encara avui no han alçat la veu.
P —La protagonista de L’endemà de totes les nits, Mònica, es deleix per una
figura materna empàtica i la troba en un germà. A totes les famílies hi ha
alguna figura de salvació?
R —No sé si a totes les famílies hi és, però al voltant de cada persona
potser sí. És molt important reconèixer els fils que ens sostenen. En el cas de
les víctimes de violència és essencial. També forma part de la prevenció
reflexionar amb els nostres infants i reconèixer amb ells i elles, en tots els
seus àmbits quotidians (família, escola, lleure), un adult de referència a qui
recórrer si els passa alguna cosa dolorosa. És molt important també com
l’entorn més immediat acull la víctima quan aquesta decideix parlar.
P —Parlant de fils que sostenen, la Mònica troba refugi en una feina que
l’omple. Ella és professora i a les classes se sent lliure. Què significa per a
ella la ciència?
R —La ciència és un altre fil que la sosté. Aquesta mirada científica que
busca la racionalitat, ella la utilitza per trobar respostes i el fet
d’entendre la fa sentir millor. Com a científica que és, vol entendre el caos,
el seu caos. Li vol trobar un sentit.
P —El text té molts moments intensos i inquietants i altres de contemplatius
i poètics. El dolor pot ser font d’expressió?
R —El dolor pot ser una font de creació. L’escriptura és un buidatge: l’art
permet crear alguna cosa fora de mi on em puc reconèixer. Crear amb les mans fa
que ens sentim lliures i, a més, transformar el dolor en art pot ser reparador
perquè en el resultat podem trobar-hi fins i tot bellesa.
P —En un moment del relat, la protagonista diu que quan va patir l’abús no
existien les xarxes socials i que li podrien haver anat bé per trencar
l’aïllament. Com a mestra d’institut, creus que les xarxes aporten alguna cosa
bona als adolescents?
R —La tecnologia en ella mateixa no és ni bona ni dolenta. Depèn de l’ús que
li donem. Potser en algun cas podria pal·liar l’aïllament que senten algunes
víctimes... És difícil de dir.
P —Al llibre, un moment decisiu en el procés de la Mònica es produeix
caminant pel Montseny. Les excursions a la natura poden ser guaridores?
R —Penso que sí que ho poden ser. Caminar per la natura et permet mirar a
terra per observar el camí, aixecar la mirada i deixar-te endur per les vistes,
les olors, els sons, el vent a la cara, el sol a la pell... Tot això guareix. I
a mi que m’agrada escriure, caminar em fa baixar el ritme i entrar al ritme
lent de la literatura. El món literari que construeixo escrivint, l’observació
de la natura me’l fa farcir de matisos i detalls."
