10/10/2026

el llibre d'octubre, fragment

 



“La voz del patriarca rompe al fin el silencio:
    —Hoy ha venido Fochon. La herencia de su madre no lo ha dejado muy satisfecho... Esperaba recibir la mansión de la Vendée, pero la ha heredado su hermana. Su madre sólo le ha dejado el piso de la rue de Rivoli. ¡Escaso premio de consolación!
    El cabeza de familia no ha levantado la vista del plato. Ahora que ha hablado él, los demás pueden tomar la palabra. Eugénie le echa un vistazo a su hermano, quien, sentado frente a ella, mantiene la cabeza inclinada sobre la cena, así que aprovecha la oportunidad.
    —En París se comenta que Victor Hugo está muy débil. ¿Sabes tú algo, Théophile?
    Sin dejar de masticar la carne, su hermano la mira sorprendido.
    —Tanto como tú.
    Su padre la mira a su vez, sin advertir la chispa de ironía que le ilumina los ojos.
    —¿Dónde, de París, has oído eso?
    —En los puestos de periódicos. En los cafés.
    —No me gusta que andes por los cafés. Es vulgar.
    —Sólo voy a leer.
    —Me da igual. Y no menciones el nombre de ese individuo en esta casa. Es cualquier cosa menos republicano, por mucho que digan algunos. 
    La chica, que tiene diecinueve años, reprime una sonrisa. Si no lo provocara, su padre no se dignaría mirarla. Sabe que al patriarca sólo le interesará su existencia cuando la pretenda alguien de buena familia, es decir, de una familia de abogados o notarios. Ése será el único valor que tendrá a ojos de su padre: el valor de esposa. Eugénie imagina lo mucho que se enfurecerá cuando le diga que no quiere casarse. Lo decidió hace tiempo. No está dispuesta a llevar la misma vida que su madre, sentada a su derecha, una vida confinada entre las paredes de un hogar burgués, sometida a los horarios y las decisiones de un hombre, una vida sin ambiciones ni pasión, sin ver otra cosa que su imagen en el espejo —suponiendo que aún se reconozca en él—, una vida sin otro objeto que tener hijos ni otra preocupación que elegir el atuendo del día. Justo todo lo que ella no desea. Es decir, que desea todo lo demás.
    A la izquierda de su hermano, su abuela paterna le dedica una sonrisa. Es el único miembro de la familia que realmente la ve tal como es: optimista y orgullosa, pálida y morena, con la mente despejada y unos ojos curiosos —el izquierdo, con una pinta oscura en el iris—, que lo observan todo y toman nota de todo en silencio. Y, por encima de cualquier cosa, con la necesidad de no sentirse limitada, ni en su saber ni en sus aspiraciones, una necesidad tal que a veces le forma un nudo en la boca del estómago.
    El señor Cléry mira a Théophile, que sigue comiendo con apetito. Cuando se dirige a su primogénito, su tono se suaviza.
    —¿Has podido estudiar los nuevos libros que te di, Théophile?
    —Todavía no, voy un poco retrasado con las lecturas. En cuanto comience marzo, me pongo a ello.    
    —Dentro de tres meses empiezas como pasante en el bufete, para entonces quiero que hayas acabado de revisar todo lo que tienes.
    —Delo por hecho. Y ahora que caigo, mañana a mediodía no estaré. Voy a un salón de debate. Y estará Fochon hijo, por cierto.
    —No menciones la herencia de su padre, o le darás la puntilla. Pero, claro, sí, ve a ejercitar la mente. Francia necesita jóvenes que reflexionen.
    Eugénie alza los ojos hacia su padre.
    —Cuando habla de jóvenes que reflexionen, se refiere a chicos y chicas, ¿verdad, padre?
    —Te lo tengo dicho: el sitio de las mujeres no está en la vida pública.
    —Es triste imaginar París sólo con hombres...
    —Para, Eugénie.
    —Los hombres son demasiado serios, no saben divertirse. Las mujeres, en cambio, saben ser serias, pero también reír.
    —No me contradigas.
    —No le contradigo. Hablamos. Es precisamente lo que usted le anima a hacer mañana a Théophile con sus amigos...
    —¡Basta! Te lo he dicho muchas veces: en mi casa no tolero la insolencia. Puedes levantarte de la mesa.
    El padre golpea el plato con los cubiertos y lanza una mirada desafiante a su hija. Los nervios crispados le erizan los pelos de las patillas y el poblado bigote que le delinean el rostro. La frente y las sienes se le han puesto rojas. Al menos, esta noche Eugénie ha conseguido provocarle alguna emoción.
    La chica deja los cubiertos dentro del plato y la servilleta sobre la mesa, se levanta, se despide de todos con un movimiento de la cabeza y, en absoluto arrepentida por la discusión, abandona el comedor bajo la mirada consternada de su madre y divertida de su abuela.

    —Hoy no has podido aguantarte, ¿eh?
    Ha anochecido. En uno de los cinco dormitorios de la casa, Eugénie ahueca los cojines y las almohadas. Detrás de ella, en camisón, su abuela espera a que acabe de prepararle la cama.
    —Necesitábamos divertirnos un poco. La cena estaba siendo triste a más no poder. Venga, abuela.
    Eugénie coge la arrugada mano de la anciana y la ayuda a sentarse en la cama.
    —Tu padre ha estado de mal humor hasta el postre. Deberías procurar no enfadarlo. Y lo digo por ti.
    —No se preocupe, papá ya no podría apreciarme menos.
    Eugénie levanta las delgadas piernas desnudas de su abuela y la ayuda a deslizarlas bajo las sábanas.
    —¿Tiene frío? ¿Le echo otra manta?
    —No, cariño, estoy bien así.
    La chica se pone de cuclillas ante el bondadoso rostro de la mujer a la que arropa todas las noches. La mirada de sus ojos azules la reconforta; su sonrisa, que le alza las arrugas y le pliega los párpados, rebosa ternura. Eugénie la quiere más que a su propia madre; quizá, en parte, porque su abuela la quiere más que si fuera su propia hija.
    —Mi pequeña Eugénie... Tu mayor cualidad se convertirá en tu peor defecto: eres libre.”

((El subratllat és nostre)

El baile de las locas
Victoria Mas
traduit per José Antonio Soriano Marco
Salamandra, 2021
Páginas 26-29

06/10/2026

el llibre de d'octubre, lectures

 

    El ball de les boges (Le bal des folles en el seu títol original en francès), la nostra lectura del mes d’octubre, novel·la escrita per Victoria Mas i publicada el 2019, és un relat històric que recrea la situació de les dones diagnosticades amb "histerisme" a finals del segle XIX.

    La novel·la ens situa al París de l'any 1885, en concret a l'hospital psiquiàtric de la Salpêtrière. Aquest centre, dirigit pel famós neuròleg Jean-Martin Charcot, utilitza la hipnosi per estudiar i exhibir les pacients davant de l'elit parisenca. La trama culmina amb el famós "ball de les boges", un esdeveniment anual de Carnaval on l'alta societat de París assisteix a l'hospital per ballar i observar les internes com si fos un espectacle de fira.

Del llibre s’ha dit:

    Mario Guerrero, a l’espai llegir.cat, titula la seva critica: Les dones del psiquiàtric de Salpêtrière de París. 'El ball de les boges', de Victoria Mas, és la història d'unes dones que es rebel·len contra el patriarcat i l'opressió.

I escriu:

    “El ball de les boges convida a plantejar-se si l’evolució de la societat occidental en tot just un segle i mig ha estat òptima en termes d’igualtat de gènere, però també pel que fa a no titllar de bojos (al menys no ingressar-los en un hospital psiquiàtric sense raons) a persones que parlen o creuen en assumptes impopulars.”


    Laura Fernández, el 12 de febrer de 2021, signa la seva critica a “El País”, Bailad, bailad, malditas. La novelista francesa Victoria Mas recuerda el inhumano y misógino pasado del hospital parisino de la Pitié-Salpêtrière en ‘El baile de las locas’, una novela coral sobre los oscuros inicios de la psiquiatría.

    “Escudándose también en la ficción o, mejor dicho, permitiendo que esta la lleve tan lejos como sea posible, Victoria Mas (Le Chesnay, Francia, 34 años) sí apunta y dispara en El baile de las locas (Salamandra) contra la misoginia del momento. Y también contra la inhumanidad de una sociedad que no sólo negaba cualquier potestad sobre su propio cuerpo —y mente— a la mujer sino que se jactaba de ello invitándose a sí misma a participar de la fiesta.”



    A l'espai “La cueva de mis libros”, llegim:

    “Como rasgo esencial de la novela he de hacer hincapié en su bruñida prosa, su nervio narrativo y su emotividad. Entrar en ella y deslizarse por ese lugar tan pulido es un auténtico placer intelectual. Pocas novelas poseen este tobogán sentimental en el que abandonarse equivale a dejar todo y gozar con las palabras. Así ha sido. Me la he bebido en dos días y me ha sentado tan bien que sobra añadir cuánto me ha gustado. En apenas unas páginas, ya me había trasladado al París de finales del XIX, al hospital psiquiátrico de la Salpêtrière. Allí me he encontrado rodeada de mujeres histéricas y del ínclito neurólogo Charcot, pionero en utilizar la hipnosis para tratar la histeria y conocido, desde luego, por tener como alumno apasionado al mismísimo Sigmund Freud, dato real que recupero de mis estudios de Psicología.”


    Noemí, a l’espai Telèmac, el 09/07/2022, ens diu: 

     “La novel·la destaca precisament aquest element de performativitat en l'exposició pública de la bogeria. Les noies que participen en les classes magistrals de Charcot se senten protagonistes per un dia, com si fossin estrelles de teatre, de la mateixa manera que es deleixen per anar al ball de primavera amb l'esperança de cridar l’atenció a algú de la bona societat que les pugui arribar a alliberar del seu confinament forçat.”


    L’any 2021 és va fer una pel·lícula de la novel·la. El seu tiotol “Le bal des folles“, amb una durada de 121 minuts, la va dirigir Mélanie Laurent, amb guió de Mélanie Laurent i Christophe Deslandes.

    Aquest és el tràiler de la mateixa:


04/10/2026

ruta poètica Josep Carner (primera part)

 


    Divendres passat, 2 d'octubre del 2026, vam realitzar al Centre Cívic de Montflorit la sessió inicial de la ruta poètica d'aquesta temporada, dedicada a Josep Carner, "el princep dels poetes”.

    Hem elaborat un petit vídeo amb el material essencial de la vetllada,

    Desitgem que us agradi.

 

    La segona part de la ruta, urbana i pel centre de Barcelona, ​​tindrà lloc el proper dissabte 17 d'octubre de 2026.

27/09/2026

lorca a cerdanyola

 

    Divendres passat l'Associació Cultural Vespres Literaris vam organitzar, amb la inestimable col·laboració del nostre amic Jordi Sans, la recreació de la conferència "Como canta una ciudadt de noviembre a noviembre", de Federico García Lorca.

    L'acte s'inscriu a la programació que l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès ha organitzat aquesta tardor per commemorar el noranta aniversari del vil assassinat del poeta.

    L'origen de la conferència és a la xerrada, acompanyada al piano, que sobre Granada va donar Lorca per primera vegada a l'abril o maig del 1933 a Madrid, a la Residència d'Estudiants, amb cançons interpretades per La Argentinita.

    Va ser llegida per primera vegada el 26 d'octubre de 1933 a Buenos Aires, a la Societat d'Amics de l'Art.

    Posteriorment a Montevideo el 9 de febrer de 1934 al Teatre 18 de Juliol.

    A Barcelona la va dictar el 19 de desembre de 1935, per a L’Associació de Música de Cambra, al Casal del Metge.

    Va ser escenificada per primera vegada al Lliure de Gràcia l'11/05/1998, sota la direcció de Lluís Pasqual i interpretada pel Juan Echanove.”

    Si no hi vas poder assistir, t'hem preparat un petit resum del text, imatges i música que et permetin gaudir del geni poètic lorquià.

Enllaç a la noticia al TOT Cerdanyola


20/09/2026

el llibre d'octubre, context

 

    El llibre del mes d'octubre (El ball de les boges, de Victoria Mas, Salamandra, 2021) s'inspira en una festa de disfresses i màscares del Paris de finals del segle XIX, celebrada cada any durant la Mitja Quaresma a l'interior de l'Hospital de la Pitié-Salpêtrière.

    El ball, que combinava la medicina de l'època, l'espectacle i la morbositat social, es caracteritzava per unir dos mons: durant aquella nit, les portes del pavelló psiquiàtric de dones s'obrien per rebre l'alta burgesia parisenca i l'elit intel·lectual, que assistien per ballar i barrejar-se amb les pacients internes.

    El ball va aconseguir gran notorietat a finals del segle XIX, sota la direcció del neuròleg Jean-Martin Charcot. Encara que a l'inici es va plantejar amb intencions terapèutiques (donar a les pacients un moment de normalitat, distracció i llibertat), la realitat és que el ball va acabar convertint-se en una mena de “teatre” o espectacle públic.

    Al centre, en aquella època, no només hi havia dones amb malalties mentals greus, també es recloïa dones diagnosticades amb l'aleshores anomenada "histèria", joves rebels, víctimes d'abusos, epilèptiques o aquelles que simplement no encaixaven en els estàndards imposats per la societat patriarcal del moment.

    Per a la festa, les internes confeccionaven disfresses i màscares molt elaborades El dia de la festa, els convidats de l'alta societat acudien moguts per una barreja de curiositat i fascinació morbosa, esperant presenciar algun brot, atac o comportament excèntric de les internes en un entorn controlat.

Per aprofundir en el tema us proposem la lectura dels articles:

    “El reality show del siglo XIX: el Baile de las Locas en París. Durante la Belle Époque el manicomio Salpêtrière abría sus puertas a una fiesta de disfraces en la que la élite francesa bailaba con las pacientes, en un juego de espejos precursor de los 'realities'”, signat per Jorge Herrero i publicat a “El Confidencial” el 21/02/2026.

    Al bloc de Miquel Bruguera sobre curiositats de la història de la medicina, llegim l’article “L’escola de neurologia de Charcot a l’hospital de la Salpêtrière a Paris”, de data 08/07/2021.

    Montero Glez signa, a "El País", l’article: “El extravagante doctor Charcot y sus peculiares maneras de diagnosticar la histèria”, de data 22/06/2024.

    Al bloc “Gomeres: salud, historia, cultura y pensamiento”, de 27/12/2017, Andrea Serrano Pontes, Andrea. Marta Martín Martín, i Laura Mancilla Pérez, signen l’article “La desconocida historia de la Histeria”.

    A “El Mundo” del 05/02/2021, llegim l’article de la Vanessa Graell “La cárcel psiquiátrica de París donde se encerraba a mujeres 'histéricas' y 'alienadas'. “

    En el espacio “BBC News Mundo", llegim l’article de la Dalia Ventura, de data 30/05/2021, "El teatro de las locas": el oscuro experimento de los inicios de la psiquiatría en el hospital más grande de París!".

19/09/2026

5ª sessió Cinefòrum 2025-2026, la crònica

 

    El passat dimarts 15 de setembre va tenir lloc una nova sessió del Cinefòrum de Vespres Literaris, que en aquesta ocasió duia per títol “Sanitat en tensió: què passa quan una professió basada en la cura és gestionada amb criteris de rendiment, productivitat i falta de temps?”. Com introducció al tema van poder veure la pel·lícula “Matronas”, una producció francesa de l’any 2023 que precisament posa el focus en aquesta paradoxa.

    El film narra el procés d’iniciació de dues llevadores acabades de llicenciar, que comencen la seva pràctica plenes d’il·lusió a un hospital públic marcat per la falta de personal i recursos, i on la tensió constant que es respira fa que la seva vocació topi amb la realitat del sistema.

    La directora, Léa Fehner, va explicar que, després dels seus parts i el contacte amb les llevadores, es va plantejar “que les havia portat a fer aquesta feina tan emocionant com invisible, que oscil·la entre qüestions mèdiques, feministes i psicològiques” i que la denúncia per la manca de recursos va estar al cor del projecte perquè aquest aspecte de la professió va sorgir de seguida a les històries de les llevadores que les van acompanyar durant el temps que tant ella com els actors protagonistes van passar als hospitals investigant i aprenent abans de començar el rodatge.

    El llargmetratge està a mig camí entre la ficció i el documental. De fet, moltes escenes són de parts reals que després es van barrejar amb la filmació. També hi ha altres aspectes que contribueixen a aquest to realista, com per exemple: la tria com a protagonistes, en comptes d’actors famosos que haguessin restat credibilitat al projecte, de dues actrius totalment desconegudes; l’ús de la càmera en mà, que es mou al ritme del personal, transmetent la tensió de l’hospital, submergeix a l’espectador en el caos, la urgència, però també en la intimitat d’una sala de parts; el muntatge accelerat; o la utilització del so real de l’hospital en comptes d’una música efectista.

    El resultat és una pel·lícula que aconsegueix convertir la tensió en indignació perquè, com diu la directora, “una maternitat pública és un tresor de la humanitat i, quan ens adonem de l’estat de crisi i fragilitat en què es troba, només podem enfadar-nos”.

    Per tant, la pel·lícula era un magnífic punt de partida per a una reflexió molt més àmplia: el present i el futur de la sanitat pública. I, per aprofundir en aquest tema, van tenir la sort de poder escoltar el doctor Antoni Barbarà Molina, metge internista amb cinquanta-cinc anys d’exercici professional, activista social i cofundador de Dempeus per la Salut Pública i de Marea Blanca de Catalunya.

 



    L’eix central de la seva intervenció va girar entorn de les dificultats que, per manca de recursos, afronta avui el sistema sanitari públic, immers en un procés constant de mercantilització que es manifesta en les retallades pressupostàries, la precarització de les condicions laborals i una transferència creixent cap al sector privat. El doctor Barbarà va aportar la dada de què un 65% del pressupost de sanitat es deriva a externalitzacions, la qual cosa suposa una donació de diners públics per beneficis privats: és el que ell anomena una “parasitació” del sistema.

    Per el ponent, hi ha dues maneres oposades d’entendre la salut i la sanitat: una, basada a entendre la salut com un be comú i un dret universal i, l’altra, basada en una visió mercantilista que converteix l’assistència sanitària en un negoci. Per ell, aquestes dues opcions són incompatibles, i defensar la idea d’una sanitat que barregi ambdós conceptes és, en realitat, una fal·làcia, perquè mentre el sistema públic té la vocació d’atendre tothom sense discriminacions de cap mena, les assegurances privades apliquen filtres i criteris de selecció, i és, finalment, la sanitat pública qui acaba assumint els casos més complexos i costosos. En aquest sentit, també va qüestionar el concepte de copagament, considerant-lo un terme enganyós, ja que en realitat és un repagament: la ciutadania ja ha finançat el sistema mitjançant els impostos. També va criticar com la sanitat privada substitueix la figura del titular de drets per la de client, convertint la salut en una mercaderia.

    El doctor Barbarà va defensar una pràctica mèdica centrada en les persones, on els professionals disposin del temps necessari per mirar als ulls dels pacients, escoltar-los i atendre’ls adequadament. Va definir la salut com la capacitat de viure la vida de manera autònoma, solidària i gratificant, i va recordar que els principals determinants de la salut no són exclusivament mèdics, sinó també socials; és a dir, disposar d’un sostre, tenir feina, accés a la cultura i, en definitiva, formar part d’un entorn humà i humanista.

 


 

    Finalment, ens va explicar com Marea Blanca lluita per defensar una sanitat pública de qualitat, en codecisió i on els treballadors i treballadores siguin reconeguts i tinguin condicions laborals dignes. El moviment reclama que els recursos públics es destinin íntegrament als serveis públics, d’aquí l’eslògan: “La sanitat no es ven”. Va acabar fent una crida a la mobilització ciutadana per no perdre els drets aconseguits, perquè, com va dir: “La salut és lluitar, perquè lluitar és salut”.

18/09/2026

cómo canta una ciudad de noviembre a noviembre

 


    La l’Associació Cultural Vespres Literaris, amb motiu del 90è aniversari de l’assassinat del poeta i dramaturg Federico García Lorca, participa en els actes que organitza l’Ajuntament de Cerdanyola del Vallès-“Cerdanyola-Lorca (1898-1936)".


    La nostra participació consisteix en una lectura dramatitzada de la conferencia “Cómo canta una ciudad de noviembre a noviembre”, dictada per el poeta en diferents indrets als anys trenta del segle passat. L'origen de la conferència és a la xerrada, acompanyada al piano, que sobre Granada va donar Lorca per primera vegada a l'abril o maig del 1933 a Madrid, a la Residència d'Estudiants, amb cançons interpretades per La Argentinita. 

    A la nostra posada en escena, la conferència estarà teatralitzada pel Jordi Sans. El treball de muntatge i documentació ha anat a càrrec del companys de Vespres Literaris Xavier Martorell i Andrés Córdoba.

La conferència tracta de descriure'ns una ciutat, Granada, mitjançant els sons, mitjançant les cançons que se senten als carrers. Aquesta música canvia amb les estacions, igual que canvien els colors, les olors o els costums.

    L’acte tindria lloc a la Sala Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès , el divendres 25 de setembre de 2026, a les 18.00h.

Us hi esperem!!!!