31 de des. 2010

Mare..., mamá,...mom




Chocolate Genius, col·lectiu de musics format entorn del cantant i compositor de Nova York Marc Anthony Thompson,  canta  a la mare que ja no recorda el nom del fill.

"Per la padrina"

30 de des. 2010

Mila...


(...)  "resolta, se'l mira de fit a fit, com volent fer-li penetrar fins a l'ànima la terrible amenaça.

Desprès baixà lentament del regatell i sense afegir altre mot, sense tombar la cara, sense res més que la roba de l'esquena, la dona, èrtica i greu, amb el cap dret i els ulls ombrívols, emprengué sola la davallada.

Les filtracions de la solitud havien cristal·litzat amargament en son destí."





Solitud, Victor Català, Edicions 62, octubre 2005.
pàgina 355

29 de des. 2010

Solitud, la pel·lícula



Pel•lícula dirigida per Roma Guardiet e interpretada per Omero Antonutti, Núria Cano, Carme Sansa, Pep Tosar i Albert Vidal.  Producció de 1991.

Solitud: la música


Coincidint amb el centenari de la publicació de” Solitud”, l'any 2005, el music manresà Manel Camp va compondré una suite inspirada en la seva relectura de la famosa novel·la de Victor Català.

La suite  consta de dotze moviments ( La pujada, Claror, Sol de Murons, El torrent de Mala-Sang, Floridalba, Primavera, La festa de les roses, Mal de muntanya, El Cimalt, En la Creu, La nit aquella i La davallada) que transcorren en el paisatge del llibre. La música ens “transporta a un ambient íntim, malenconiós i alhora agitat”.




27 de des. 2010

Caterina, l'autora del mes

Ermita de  Santa Caterina, al massís del Montgrí

    Extracte de l’article: “Conversa amb Víctor Català”, de Tomàs Garcés, publicat a la "Revista de Catalunya",  l’agost de 1926


Escriptora:

“Escrivia per distreure’m. En la meva vida de monja i de finestrons tancats, en una vila on no hi havia ni professor de piano, les estones que dedicava a la literatura eren el meu únic esplai. No m’agradava brodar. Caminava poc. Gairebé no conec cap paisatge.

L’any 1900 vaig publicar el primer llibre: un recull de versos, titulat “El cant dels  mesos” .  La meva àvia havia mort l’any 1899, i l’estiu següent, per raó del dol, encara sortíem menys que mai de casa. Un matrimoni amic nostre, però, va venir a fer-nos companyia. Un dia, estava jo escrivint, va acostar-se’m la senyora. Em preguntà què feia. Eren els Cants dels mesos. Els hi vaig llegir, va mostrar-hi complaença. Va demanar-me’ls, no els hi vaig refusar. I al cap d’un mes de ser fora, la senyora va escriure’m: «Tinc imprès el seu llibre, no em faci llençar els diners. Digui’m quin nom d’autor vol que hi posi, si té inconvenient a donar el seu». I tal, si hi tenia inconvenient! Mai a la vida no hauria signat res amb nom de dona. Jo, aleshores, treballava en una novel·la, que no he acabat encara, el protagonista de la qual es deia Víctor Català. Vaig refugiar-me en aquest nom. Heus ací l’origen del meu pseudònim.
  
Em proposava de no descobrir mai la meva personalitat. A Olot vaig haver de trencar la consigna, però. Vaig enviar, a un certamen que es celebrà en aquella ciutat, un monòleg. Fou premiat. Hi hagué unes discussions fantàstiques, es veu, sobre qui era l’autor del treball. Sembla que es tractava d’un monòleg atrevit. Jo no me n’adonava. Quan van saber que l’autor era una dona, l’escàndol va ser més gros. No trobaven correcte que jo contés la història d’un infanticidi. I, no obstant, és que pot tenir límits l’obra de l’artista? No crec que unes normes morals puguin frenar-la. Crec elemental advocar per la independència de l’art. Gràcies a aquesta independència he pogut ser fidel a la meva vocació, que tothom hauria volgut intervenir. No reconec altra norma que la del bon gust, ni altra immoralitat que la de la inutilitat. L’obra mal feta és, per això mateix, també, l’obra immoral.

L’obra:

Els de «Joventut» van demanar-me un altre llibre. «Què preferiu –vaig dir a Lluís Via–, contes o novel·la?» Es decantà per la novel·la. M’hi vaig comprometre, em semblava que en un parell de mesos en sortiria. Jo aleshores escrivia de pressa, no pas com ara. Però tot just arriba a l’Escala, amb ganes de posar mans a l’obra, cau malalta la meva àvia i, poques setmanes després, de l’esforç de vetllar-la, la meva mare. Enmig d’aquest tragí, a batzegades, neix Solitud.

Vaig exposar amb més minuciositat els temperaments de les figures i vaig fer entrar en la narració el paisatge. Quin? Tothom ha reconegut en la muntanya on es desenrotlla l’acció de Solitud la muntanya de Santa Caterina, que es dreça, pàl·lida, entre l’Escala i Torroella. S’hi acosten. No és ben bé la mateixa, vaig procurar desfigurar-la una mica, però així i tot vaig servir-me de molts dels seus elements. No obstant, només hi havia pujat una vegada: un dia, pel meu sant. Vaig enfilar-me pels mateixos aspres camins que seguiren la Mila i En Maties. Vaig respirar l’ambient que havia de plasmar-los.

A casa, quan podia, a tota pressa, anava escrivint la narració. Cada setmana sortien cap a Barcelona uns quants fulls de paper de barba, escrits de vegades amb llapis i sempre a corre-cuita. Quants cops no havia pogut ni repassar-los! I així anava publicant-se, en fulletons, a la revista d’En Via, la meva Solitud. Vaig esmerçar-hi dos anys. Quan va estar llesta aparegué en volum. Volia posar-hi un prefaci, tan ple de disculpes i de vergonya, que En Via el rebutjà. Però el meu pudor literari era tan invencible que no vaig llegir Solitud fins que Marcel Robin la traduí al francès i vaig haver de cotejar la traducció amb l’original.

Solitud és una novel·la d’imaginació. Però calculi la meva sorpresa quan varen dir-me que havia retratat l’ermità de Santa Caterina. Aquest pobre home era també un anormal, havia estat casat sense voler-ho ni poder, li havia fugit la dona, què sé jo! Tothom sabia la seva història, jo no. Quin greu me va saber l’estranya coincidència! A mi no m’agrada de retratar ningú. M’ho veda, no la moral, sinó el bon gust.

 "Caterina Albert. Obrint camí amb Víctor Català", video del programa "Noms"(TV3), de 23 de maig de 2006, dedicat a l'autora  

24 de des. 2010

justícia, venjança, perdó....?


“La mort i la donzella”, escrita per l’autor xilè Ariel Dorfman, és l’obra de teatre sud-americà més vegades portada a escena – Roman Polanski va dirigir la versió cinematogràfica el 1994-.
In-fusió Teatre, companyia de teatre nascuda a Cerdanyola del Vallès el 2005, ens ofereix al Versus Teatre de Barcelona – del 21 al 26 de desembre- el muntatge de tan celebrada obra, que nosaltres vam disfrutar ahir.

Recordem l’argument de la peça teatral:   durant un període de dictadura en un  país in nombrat . Dorfman va escriure l’obra el 1990, durant els anys de transició a la democràcia a Xile-   la jove Paulina Salas és capturada, empresonada i torturada. Els torturadors la mantenen, durant tot el captiveri,  amb els ulls embenats.  Malgrat les múltiples tortures i vexacions , no delata al seu nuvi,  Gerardo Escobar, que participa activament amb els grups opositors al règim.  Anys després, es casaran i aniran a viure a la costa.

Un dia Gerardo - que ara és un prestigiós advocat que l’acaben d’anomenar per formar part d’un comitè d’investigació dels crims de la dictadura- té  problemes amb un dels pneumàtics del seu cotxe i el porta a  casa seva un home .  Un cop dins de  casa, Paulina reconeix la veu del desconegut com  la del que va ser el seu torturador, aquell que, quan la torturava, li posava de fons una música de Franz Shubert: el quartet de corda número 14, més conegut com... “La mort i la donzella” .

L’obra transcorre en el espai tancat de la casa, on els tres personatges discuteixen i s’interroguen sobre  el sentit de la justícia, el perdó, la memòria i l’oblit, en un ambient cada vegada més foll i angoixant.

Un gran treball d’In-fusió Teatre del qual esperem gaudir aviat per la nostra ciutat.

Paulina: Marta Bayarrí
Gerardo: Aleix Rengel
Roberto: Jaume Mimó

Direcció: Teresa Canas i Aleix Rengel




23 de des. 2010

Modernisme i literatura: els noms


Poesia:

Joan Maragall (1860– 1911)

Introductor de Nietzsche i la poesía alemanya  a Catalunya, màxim exponent i defensor d’una  poesia  espontània,  directa  i emotiva...que ell anomena “paraula viva”.

Poesies, 1895
Visions i cants, 1900
Les disperses, 1904
Enllà, 1906
Seqüències, 1911

Jeroni Zanné (1873-1934)

Poeta formalista: “I per la glòria de l'ànima poètica creiem que els versos han d'ésser ben fets; que lo que se'n diu "forma" no és pas un "accident", sinó l'única manifestació possible de la substància poètica; que el treball de llima no és tasca embrutidora, sinó prova de cultura, de bon gust i de "modèstia", com no són tasques embrutidores les del cisellador i de l'harmonista.”, recerca la musicalitat i la perfecció del vers, emmirallat en la música wagneriana i el mestratge de Goethe.

Assaigs estètics, 1905
Imatges i melodies, 1906
Poesies, 1908
Ritmes, 1909
Reialme d’Eros, 1910
Poemes menors, 1911
Elegies australs, 1912

Prosa:

Joaquim Ruyra (1858-1939)

Gran prosista i mestre literari d’escriptors com Josep Pla, Mercè Rodoreda. Salvador Espriu o Pere Calders.

Marines i boscatges , 1903.
La Parada, 1919.
Les coses benignes , 1925.
Entre flames. 1928

Raimon Casellas (1855-1910)

Autor de la novel·la “Els sots feréstecs”, considerada la primera novel·la modernista i, junt amb “Solitud”, representativa de aquest moviment i precursora del naturalisme rural.

Els sots feréstecs,  1901.
Les multituds,  1906.
Llibre d'històries,  1909.
La damisel·la santa,  1918.
Deu-nos aigua, majestat! ,  1923.


Josep Pous i Pagès (1873-1952)

La seva obra més coneguda: “La vida i la mort d’en Jordi Fraginals”, plasma les teories individualistes dels modernistes. El protagonista de l’obra lluita per construir el seu propi destí.

Per la vida, 1903
Quan es fa nosa, 1904
L’home bo, 1905
Revolta, 1906
La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, 1912

Prudenci Bertrana (1867-1941)

Gran contista, els temes de les seves obres gira al voltant del paisatge, els camperols i les bèsties.

Josafat, 1906
Nàufrags,  1907
L'orgue del diputat,  1924.
Jo ! : memòries d'un metge filòsof,  1925.
Tieta Claudina,  1929.
L'Hereu,  1931
L'Ós benemèrit i altres bèsties,  1932
El vagabund,  1933.
L'impenitent,  1939

Teatre:

Santiago Rusiñol (1861-1931)

Fill d’industrials barcelonins, va decidir convertir la seva afició a l'art en una professió  reivindicant  el paper de la figura de l'artista modern en la societat. Va ser l’impulsor de les Festes Modernistes de Sitges.

L’alegria que passa, 1891
L'home de l'orgue, 1896
El jardí abandonat, 1900
Cigales i formigues, 1901
Llibertat!, 1901
El malalt crònic, 1902
El pati blau, 1903
El místic, 1904
La bona gent, 1906
La mare, 1906

Adrià Gual (1872-1943)

Autor teatral, escenògraf, director d’escena i pedagog. Fundador i creador de l’agrupació teatral Teatre Íntim i de l’Escola Catalan d’Art Dramàtic.

Nocturn,  1896.
Silenci, 1898.
L'emigrant,   1901.
Misteri de dolor,  1904
Blancaflor,  1904
La fi de Tomàs Reynald,  1905
Els tres tambors,   1906
La presó de Lleida,  1906.
Els pobres menestrals,   1908
La pobra Berta, 1909

Donzell qui cerca muller, 1910

20 de des. 2010

la pintura es poesía muda



Carlos Utrera ha rebautizado el blog donde muestra sus trabajos y creaciones: el espacio se llama “habitar un cuadro” y lo podéis seguir  en el enlace que ofrece Vespres Literaris en las pestañas superiores. 

19 de des. 2010

Literatura modernista

Cau Ferrat, Sitges

A Catalunya els joves artistes d’aquet període s’emmirallen en els moviments artístics i culturals que venen de França. A Paris, capital cultural mundial del moment, els creadors abandonen el realisme  i  s’imposen la  recreació d'un món intuït, imaginat, suggerit, evocat.  Els "simbolistes", com ells s’anomenen -especialmentels poetes: Baudaleaire, Mallarmé, Verlaine..-,  rebutgen de ple  el positivisme i el model científic-naturalista imperant fins a les hores. Aquest autors van a  la recerca del “ l’art per l’art” , de l’estètica i la recreació de “paradisos propis” per damunt de la realitat.
Aquesta nova manera de concebre l’art , té un impacte profund en el grup dels modernistes catalans: és nou, és europeu, és modern i és acostar-se a Europa.

Santiago Rusiñol aglutinarà el moviment dels modernistes catalans i totes les  iniciatives que volen modernitzar la societat catalana, al  caliu  de les seves “festes modernistes de Sitges" , celebrades al Cau Ferrat, casa i estudi de l’artista a Sitges. La primera, el 1892, es va dedicar a la pintura, la segona, el 1893, al teatre i a la música simbolistes, la tercera,  el 1894, a la literatura, la quarta, el 1897, al teatre líric català i la cinquena, el 1899, novament al teatre.

El discurs de Rusiñol , amb motiu de d’inauguració de la tercera festa modernista de 1894, ens mostra el trets característics de la literatura modernista.

"És la tercera vegada que el "Cau Ferrat" se reuneix a prop del mar; la tercera vegada que, fugint del soroll de la ciutat, venim a somniar al peu d'aquesta platja hermosa, a sentir-nos bressar al compàs de les onades, a prendre aigües de poesia, malalts com estem del mal de prosa que avui corre a la nostra terra.
Venim aquí fugint de la ciutat, per trobar-nos tots junts i junts cantar lo que ens surti del fons del sentiment, per treure'ns el fred que corre per les venes de tothom aixoplugant-nos sota la bandera de l'art; per banyar-nos i embriagar-nos de sol, de sol i llum que ens assequi per un moment la tristesa de la boira. Venim perquè necessitem expulsar-nos de sobre tanta farsa egoista, tanta sensatesa fingida, tanta farda de sentit comú, tanta serietat fingida o riure estúpid com ha imposat el menestral enriquit per una banda i per altra la democràcia, en aquesta terra nostra que, per por d'ésser boja, se'ns va tornant ensopida [...]
L'art per l'art agonitza, per fer lloc a l'art comerç, a l'art cromo, a l'art barato, a l'art llustrós, que és el que entén la democràcia de l'art. Res de somniar, amics meus; res de veure visions, de sentir passar vaguetats allà on els núvols que es formen a l'atmosfera del pensament; de cloure els ulls mirant per dintre un més enllà difumit, d'enamorar-se d'ombres desconegudes: sempre el natural per pauta, sempre esclaus i lligats d'aquest natural ple de lletgeses i tristors, guarnit de baixeses d'esperit i de misèries morals, habitat d'homes somorts, mirant el passat com un llibre sense fulls, no creient en el pervindré, peixent resignats les engrunes del present [...]
Ella vindrà, aquesta aurora; ella vindrà algun dia, malgrat els núvols negres; i el goig de sentir-la que s'acosta, de pressentir que els artistes aquells i aquells poetes, des de llur tomba immortal i gloriosa ne veuran d'altres com ells, ens fa viure esperançats, en els que creiem en una formosa renaixença. Molts per ells treballen, molts hi somnien, molts coven en el fons del pensament idees noves i veuen passar visions d'un art que vola; molts senten ja la febre de l'empenta; molts hi sofreixen ocults sentin el formigueig de quelcom indecís que els diu pressentiments a cau d'orella i els fa veure colors indefinits; molts hi sospiren i esperen el raig potent de claredat, d'inspiració, de llum ja feta, que els arrencarà del cap la idea nova, la nova llum, l'obra parida del somniat modernisme.
Mentre esperem, amics meus, per al nostre "Cau", per aquest raconet íntim, per aquest riu arrecerat i modest, no volem demanar més que una gràcia: que sigui sempre, el nostre "Cau", un "cau d'il·lusions i esperances"; que sigui un refugi per abrigar en els que senten fred al cor; un pedrís on reposar l'esperit que arriba malalt del camí enfangat de la terra; una ermita prop del mar, hospital dels ferits d'indiferència, i posada de pelegrins de la Santa Poesia, que vinguin a veure espai, a respirar núvols i mar i tempestats i serenes, a curar-se del mal del soroll, a omplir-se els pulmons de pau per tornar a volar amb més alè vers els boscos i bardisses de la vida i continuar la Santa Lluita [...]
Això voldríem, oh poetes!, i, per aconseguir-ho, aquí davant dels nostres ulls tenim dos grans exemples per seguir: les ones per un costat buidant els més durs penyals, i per l'altre la constància de l'home doblegant i dominant el ferro verge. Flexibles com l'aigua amorosa podreu abatre els cors de roca; valents com els manyans de l'Edat mitja podreu doblegar les voluntats de la matèria. Treballem a cops de petons i de martells; i ne tant aquí tots junts, tots dels nostres, sense por d'orelles forasteres a l'art i a la poesia, podrem esbravar-nos cridant lo que no gosem dir moltes vegades rodejats del gran ramat: que volem ser poetes i que depreciem i planyem en els que no sentin la poesia; que estimem més un Leonard de Vinci o un Dant que una província o un poble; que preferim ser simbolistes, i desequilibrats, i fins bojos i decadents, a decaiguts i mansos; que el sentit comú ens ofega; que de prudència a la nostra terra en sobra; que no hi fa res passar per don Quixots allí on hi ha tants Sancho-Panzas que pasturen, ni llegir llibres encantats allí on no se'n llegeixen de cap mena."

  

14 de des. 2010

Els modernistes

Els Quatre Gats, lloc de reunió dels modernistes

El món  intel·lectual català dels vuitanta del segle XIX  viu  immers en una profunda voluntat de modernitzar-se i trencar la concepció tradicionalista i regionalista de la cultura catalana que representa la Renaixença.  Enlluernats per les corrents culturals que venen d’Europa, via França (la novel·la russa, el teatre escandinau o l’arribada de les traduccions franceses del pensament de Nietzsche),  un  grup de escriptors, arquitectes, pintors, científics...,  aplegats al voltant de la revista “Avenç”, volen “modernitzar” la cultura catalana (començant per la llengua i l’ortografia )  per  situar-la a l’altura de la resta d’Europa.
El 2 d’agost de 1892, Jaume Brossa  publica a L'Avenç "Viure del passat", un article que  defineix el propòsit del moviment i representa el punt de partida del modernisme. Transcrivim un fragment...

Viure del passat

"Les diatribes llançades contra el caràcter espanyol en general ens porten a dirigir algunes amonestacions al caràcter català en particular.[...] Si fóssim francs i sincers, hauríem de reconèixer que del renaixement literari ja es va oblidant un immens bagatge que abans ens havia  complagut i que ara veiem que es fullaraca. L'excessiu culte al passat que s'apoderà del regionalisme esterilitzà tota concepció moderna, convertint el catalanisme literari en una resurrecció arqueològica. D'una literatura que sols havia de tenir per inspiradora l'ànima del poble, ses costums i sos ideals, ses alegries i ses tristeses, se'n va fer un conreu d'hivernacle, la major part deguda a la llavor que ens donà el romanticisme francès.[...] A èpoques noves, formes d'art noves. El fonament de la cultura d'una generació ha de reposar  sobre lo bo de l'anterior; mes si aquesta porta un patrimoni dolent, és preferible menysprear-lo, no fer-ne cas i començar foc nou. Si Catalunya vol seguir el camí que li correspon, deu agafar  nous procediments en la creació de l'obra d'art, procediments que estiguin en consonància amb  el medi que la volti, procurant influir sobre ell per millorar-lo.. les anteriors generacions ¿què  ens deixen en la literatura catalana? Un lema mort, que no diu res a la imaginació popular; un peu forçat que ha vingut obligant vàries generacions de versificadors a repetir les mateixes  idees, idèntics conceptes i imatges retòriques.[...] problemes que (sembla impossible!) fins ara no han cridat l'atenció d'alguns aficionats. Un d'ells és la reforma lingüística, que ha d'acabar amb l'anarquia gramatical que ha estat imperant en el camp literari.[...] a més, s'hauria de procurar fer el que no ha pogut efectuar-se amb cinquanta anys de "soi-disant" renaixença, això  és, la creació d'un centre de cultura propi, genuïna expressió del nostre caràcter, marcant ben bé la diferència existent entre la nostra estructura moral i intel·lectual i la dels demés pobles que ens envolten. Havent volgut fer de Catalunya una raça de comerciants, verament fenícia, hem oblidat el desenrotllament de l'ànima catalana[...]  En aquest punt, com en molts d'altres, les nacions del Nord ens assenyalen bé prou el camí.[...] 
Pel  per vindre de Catalunya no cal esperar res de l'aristocràcia ni de la burgesia, que ha estat en el present segle la monopolitzadora de la riquesa catalana, sinó que tenim que girar els ulls vers  la massa anònima, adscrita a la gleva, conservadora del geni de la raça, la que s'ha emportat la  pitjor part en la relaxació del nostre caràcter, i que, moguda per diferents i oposades influències,  és l'única que ens pot donar nova saba si volem reanimar l'esperit regional de Catalunya.[...] Per mig de la desfeta que hi ha de conviccions polítiques, molt ens anima veure la desconfiança i la indiferència pels catalans demostrada envers tot el que ve del poder central (tan de bo fos així també en altres coses, verbigràcia, en els espectacles i altres importacions castellanes), fent-nos creure que desitgen una política nova, emmotllada al nostre mode d'ésser; política que sols  pot resultar de l'autonomisme radical."

Jaume Brossa: "Viure del passat" (fragment), "L'Avenç", 2a època, IV, núm. 9, 1892.

11 de des. 2010

Diccionari



A  Internet trobem un  "Diccionari Biogràfic de Dones".  Els impulsors de l’idea el presenten així:

“...és un projecte de recerca que neix amb l’objectiu de donar relleu a la contribució de les dones a l'esdevenir de la història dels territoris de parla catalana. “ (...) “ s’emmarca en el recorregut que investigadores i investigadors de diverses àrees de coneixement i grups de recerca universitaris en estudis de les dones i del gènere van iniciar, ja fa unes dècades, per tal que les dones, protagonistes de la vida, també ho fossin de la història.” (...)
“Es tracta de portar a la llum uns noms a través dels quals podem percebre la lluita de les dones per sobreviure en la societat patriarcal en la qual es movien, però també els espais de llibertat que han sabut crear al llarg dels segles”(...)


Un article pel debat


Fa uns dies la Victoria Hermida, una companya de Vespres Literaris, ens va enviar un article - que reproduïm aquí en el bloc-   de la escriptora Lucia Etxebarria que il·lustra molt bé la obstinada persistència de molts  tics masclistes i  sexistes en el món literari. Tics recolzats en la errònia creença ,  d’ una  part important dels creadors i crítics literaris,  que el món de la literatura es un món, essencialment,  masculí .


"Argumento de una novela: Un periodista ochentón verifica, entristecido, que su potencia sexual ya no es la que era. Cosas de la edad. Llama entonces a su proxeneta de confianza, aquel que le proporciona - a él y a media ciudad - los mejores Chaperos, y le pide que le busque un jovencito al que nadie haya tocado. El proxeneta le llama unos días después: ha localizado a un magrebí de barriada obrera, de catorce años, virgen con garantía, cuya familia está de acuerdo en vender los favores del chaval porque el padre está en paro desde tiempo inmemorial. La noche acordada, el proxeneta le proporciona una droga al chico para tranquilizarlo y favorecer los avances del anciano pero con tan mala fortuna que el chico, agotado tras una jornada particularmente dura - pues a pesar de su corta edad ya trabaja ilegalmente en una fábrica - se queda tan profundamente dormido como para hacer imposible su desfloración.
 El viejo permanece toda la noche contemplándolo, extasiado con su belleza y cuando vuelve a casa el ochentón lleva tal calentón encima que, ante la visión de la dérriere de su secretario, que está agachado recogiendo unos papeles, no puede contenerse y le viola. Luego, le arroja unos billetes a modo de compensación.
 Si este libro se publicara en España, el escándalo sería mayúsculo, del tipo del que le cayó encima a Arthur C Clarke en 1998, cuando The Mirror le acusó de ser un pedófilo. O sin ir más lejos, mi amiga Lola Beccaria tuvo que oír de todo a propósito de la publicación de su novela " Una mujer desnuda", en la que se narran las relaciones de una prepúber con un amigo de su padre. 
Pero resulta que cuando sale al mercado un libro con el mismo argumento, el mismo, pero con la sutil diferencia de que el putero es un señor heterosexual y la niña vendida y la criada violada (análmente, por cierto) dos mujeres, nos encontramos entonces con "una admirable historia de amor... una estupenda metáfora de la sociedad donde todos caben con suficiencias o exageraciones, una novelita-joya que contiene sabias frases de prosa brillante, desbordante, donde la pasión tardía se enseñorea en el corazón del viejo", en palabras de la crítica. Toma ya. Botón de muestra que describe al aluvión de reseñas favorables que se ha desbordado por los suplementos culturales españoles, unánimes en su admiración. Sí, me estoy refiriendo a la última novela de García Márquez, al que, como Premio Nóbel, se supone que debemos respeto. Premio Nóbel de la Paz fue también Henry Kissinger, responsable directo del golpe de Estado Militar contra Allende y de toda las dictaduras (incluidas las que falsamente se disfrazan de democracias) que campean hoy en América Latina. 
¿Les he convencido con este ejemplo del androcentrismo imperante en la critica literaria? Pues daré otro: En cada entrevista, cada una, que he hecho de entre las más o menos veinticinco a propósito de la edición francesa de mi libro "Una historia de amor como otra cualquiera" me han hecho la misma pregunta: ¿Por qué sus protagonistas son mujeres? Estoy por ver que alguien le pregunte a Houllebeq o a Beigbeder la cuestión inversa. Y no se lo preguntan porque, pese a que las mujeres seamos mayoría en el mundo ( 53% de la población), a día de hoy lo masculino es la norma y lo femenino es la desviación, y por eso resulta tan extraño que se escriba sobre mujeres. 
Podría escribir sobre muchísimas escritoras injustamente olvidadas o no reconocidas en su valía: Ángela Figueras Aymerich, María Teresa León, Rosa Chacel... Podría hablar de una conversación con la hija de Carmen Laforet en la que ella me confirmó lo que yo ya sospechaba: que su madre había dejado de escribir incapaz de soportar la presión y las críticas (algo parecido me pasó a mí, que me planteé muy en serio abandonar el oficio después de la reacción que suscitó mi segunda novela, Beatriz y los cuerpos celestes). 
Podría escribir de Ana María Matute, que sufrió los embates de una censura feroz que le impidió ejercer su escritura en libertad. Podría hablar de cómo El País, el supuesto diario "progresista español", publicó, para cerrar el último número del siglo veinte de su suplemento cultural, un artículo titulado " Los mejores escritores españoles del siglo" en el que no se incluía a una sola mujer... 
Y entre tanto mientras todo el mundo se rasga las vestiduras al hablar de páginas de pedofilia en Internet, el Nóbel, sus editores y su agente se llenan los bolsillos de plata, y en este país se oculta el triste hecho de que el 75% de los hombres que pegan a sus mujeres abusan también de sus hijas, y la sociedad bienpensante cierra los ojos al pasar por la calle de la Cruz, por la Montera, o por la casa de Campo, donde muchas menores de edad se ven obligadas a vender su cuerpo para lucrar a las mafias que las explotan, porque vivimos en un mundo plagado de millones de putas tristes que no lo son porque les da la gana, sino, precisamente, porque una cultura machista, perpetuada por la literatura, por los textos escolares, por el cine, por la publicidad, por la tradición, ha enseñado y sigue enseñando a los varones que la explotación y el maltrato a la mujer no solo es un hecho permisible, sino romántico. Como también enseña que la mujer deseable es aquella mujer bella que no habla, que solo nos escucha, y jamás nos contradice y, por lo tanto, si se pasa la vida dormida, tanto mejor, porque ya se sabe que, desde siempre, a los hombres nos gusta cuando callamos, porque estamos como ausentes y porque calladitas estamos más monas, y que el amor, según mucha literatura, no es un intercambio adulto y consensuado en el que cada cual da y recibe, sino una relación de dominación en la que una parte de la pareja se somete totalmente a la otra. 
¡Lucía, por favor, es solo ficción!, dirán algunos. Pero cito a Florence Thomas cuando escribe: "El lenguaje es el fundamento de la reproducción del sexismo; es un aparato de construcción y de representación de la realidad y por consiguiente de la acción sobre ella por medio de elaboraciones simbólicas. A través de él internalizamos ideas, imágenes, modelos sociales y concepciones de lo femenino y de lo masculino, entre otras.." En cristiano: que de lo que se lee, se aprende, y que la única forma de cambiar la sociedad pasa por intentar transformar los modelos de representación que reproducen las estructuras dominantes. 
En un país como Colombia, en el que casi 40.000 menores de edad practican (y no libremente) la prostitución, según estimaciones más que fiables de la DAS y la Interpol, y en el que todas las fuentes coinciden en afirmar que el ingreso de niños y niñas a la prostitución es cada día mayor y las edades de vinculación cada vez más tempranas, ¿no podría haber aprovechado el Premio Nóbel la plataforma que le ofrecen su fama y su prestigio para ayudar a luchar contra semejante lacra en lugar de idealizarla y glorificarla? Y cuando media España protesta unánimemente contra los casos de prostitución infantil de Barcelona ¿no es hipocresía que nadie, en ninguno de los medios mal llamados suplementos culturales de este país se haya atrevido a alzar el gallo para decir que García Márquez puede escribir mejor o peor, pero que lo que ha escrito se llama apología de la explotación infantil y de la violación, y que como tal debe leerse, y nunca como historia de amor? 
Me gustaría que este artículo se fuera pasando en red a todos los colectivos feministas, o a las listas de correos. En el hecho de que todos los suplementos "culturales" españoles han puesto la novela por las nubes. Si admitimos en hipótesis que sí, que cada cual puede escribir lo que le dé la gana dado que todo se puede hacer desde la ficción -o eso dice la crítica- y que lo importa es la belleza de la obra, y que por eso García Márquez tiene derecho a escribir sobre lo que a él le guste, al menos tengamos en cuenta que lo que no se puede hacer, desde la crítica, es llamar "historia de amor" a una relación de abuso, porque eso SI que es hacer apología, o no advertir que el protagonista de este libro en ningún momento se cuestiona la legitimidad de comprar los favores sexuales de una menor y de drogarla para que los realice, ni de violar análmente a una criada que depende del violador para su sustento. Combatamos al machismo institucional desde la red, que es lo único que nos queda."

Lucia Etxebarria 

8 de des. 2010

Veus amagades

Les germanes Brontë

"A lo masculino pertenece en esta sociedad completamente oficial, todo lo que compete a lo público, empezando por la escritura..."

George Duby , "Dones del segle  XII".

Al llarg dels segles, les  dones no han pogut estudiar, ni expressar-se  i , molt menys,  escriure – excepte en la reclusió dels convents –malgrat que moltes vegades  sabien escriure  millor que els homes. Aquest anonimat de la literatura femenina és pales en els manuals d'història de la literatura on molt pocs noms de dones han aconseguit trencar la llosa de  la marginació i l’oblit.
La literatura femenina, durant molts segles, s’ amagat directament en  l’anonimat o darrera d’un  pseudònim masculí, com en el cas de la nostra autora del mes.

Madame de la Fayette (1634-1693), autora de la primera novel·la històrica francesa “La Princesa de Cléves”, considerada la primera novel·la moderna, mai va confessar ser-ne  l’autora. 

En 1810, Jane Austen (1775-1817) va publicar anònimament – en lloc del nom de  l’autora del llibre posava un lacònic : “By a Lady”- , el seu títol més famós: “Sentit i sensibilitat”.  La neboda de l’autora britànica va rebre una carta de la seva tia Cass “demanant-me que no digués que la tia Jane era la autora del llibre”. Així, tota la seva obra va restar a l’anonimat, fora del cercle familiar,  fins la seva mort.

Fernán Caballero és el pseudònim utilitzat por l’escriptora Cecilia Böhl de Faber y Larrea (1796 – 1877), narradora andalusa, que va escriure, entre d’altres: “La hija del sol” , “la flor de las ruinas”, “La gaviota”, “Clemencia”,...  

George Eliot és el pseudònim que va utilitzar l’escriptora britànica  Mary Ann Evans (1819-1880), considerada una de les grans novel·listes del segle XIX, amb obres com: “El molí de Floss”, “Silas Marner”, “El germà Jacob”...

Les germanes Brontë: Charlotte (1816-1855), “Jane Eyre”, Anne (1820-1949) “Agnes Grey” i Emily (1818-1848) “Cumbres borrascosas”, van recórrer al pseudònim masculí en els seus començaments signan com  Currer, Acton i  Ellis Bell, respectivament.

Darrera del nom George Sand trobem a l’Amandine Aurore Lucile Dupin, ( 1804 -1876), prolífica escriptora francesa autora d’obras com:  Indiana”,  “Lelia”, “El company de França”, “Consol”, “Els mestres somiadors”...


Discurso



Mario Vargas Llosa pronunció ayer el discurso de aceptación del Premio Nobel de Literatura 2010. En el mismo, el autor peruano resigue su biografía que siempre ha estado ligada a un amor y a una pasión :  la literatura y la creación...”tenemos que seguir soñando, leyendo y escribiendo, la más eficaz manera que hayamos encontrado de aliviar nuestra condición perecedera, de derrotar a la carcoma del tiempo y de convertir en posible lo imposible.”

5 de des. 2010

Un llibre molt especial


Aquest mes  estem llegint  Solitud, la famosa novel·la modernista  de Caterina Albert (Victor Català).
Ens fa molta il·lusió aquesta lectura pel vincle que l’autora empordanesa té amb el barri de Montflorit-  on va viure temporades i va apadrinar el nom que porta - , el barri de Cerdanyola on el grup fa les seves trobades mensuals i moltes altres activitats . 

Una mostra d'aquesta relació és la poesia que va escriure sobre el barri després d'una estança a la Torre "Riera":




Montflorit, estiu del  1941 - 42.

Montflorit! La gaia terra

del bell viure i del bell nom! 
espargida entre pla i serra 
per millor plaure a tothom.
Per tothom ets temptadora 
com terra de promissió
que en tu grilla i fruita alhora 
la llavor de la il·lusió.

A recés de Barcelona 
sents ronca'l mar allunyat 
i l'espai te don corona
dels blaus pics de Montserrat.

Betes d'aigua cristallina 
van faixant-te cims i conreu 
i entre ells el carril camina 
amb l'esquerp pas de guineu.

Anys enllà als íbers vegeres 
ran de tos cims crestejar 
i parlar a grans fogueres 
amb els de Puig Castellar.

Gregs i Romans els seguiren 
de llur glòria i retaló
i en ta gleva enseboliren 
misteris i resplandó.

Al baixar ells de l'altura 
mateix que màgica allau, 
com un mantell la boscura 
cobreix tota l'ample afrau.

En son si'l sengallar espunta 
l'ullal en l'alt pinatell
i no bé el sol apunta 
tot són refilets d'aucell.

Per ço al hom que desvarieja 
reclòs dintre la ciutat
de cop li revé l'enveja 
de la joia que ha deixat.

Car ets tu massa atraienta 
per romandre en solitud 
i en ta solitud plaenta
hi veu ell gaudi i salut.

Amb l'or de tes ginesteres 
pur dels afanys que dón l'or
en daurar vol ses quimeres 
i enriquir a seny son cor.

Amb ta flaire embaumadora 
d'espígol, menta i timó 
gams de la ciutat traïdora
li clamen bon guaridó.

Montflorit! la gaia terra
del bell viure i del bell nom! 
espargida entre pla i serra 
per millor plaure a tothom.

Qui s'apropa s'enamora 
del més màgic fadament 
i sols a la teva vora 
sap trobar contentament.

Montflorit d'una veu calda 
cantarem tot dole, encís. 
Reb-nos com mare en sa falda 
reb l'infant enyoradís!

Víctor Català

29 de nov. 2010

El documental

Francisco Boix: un fotógrafo en el infierno,  documental dirigido por Llorenç Soler en el año 2000. 
El documental nos narra la vida de este fotógrafo barcelonés,  exiliado tras la Guerra Civil Española,  que acabó en el campo de concentración de  Mauthausen.  Destinado en el laboratorio fotográfico del campo, consiguió sacar los negativos de unas 2.000 fotos que posteriormente servirían de prueba acusatoria en el  juicio, del cual fue el único testigo español.

28 de nov. 2010

Los estudios


Ensayos y estudios sobre el Holocausto:

La destrucción de los judíos europeos, de Raul Hilberg. Akal , 2005 (1456 páginas)

Nacido en Viena en 1926, la familia de Hilberg dejaría Austria en 1938, para instalarse, tras un paso fugaz por Cuba, en Nueva York. Raul Hilberg comenzaría a estudiar el Holocausto en 1948, cuando estaba destinado como soldado del ejército estadounidense en suelo alemán y pasó varias semanas en Múnich, trabajando en el cuartel general del antiguo Partido Nazi.
Publicada en 1961, la monumental obra constaría de tres volúmenes.  Hasta 2005 no ha aparecido la traducción al castellano (muy cara).
El trabajo de Hilberg, de referencia en los estudios sobre el holocausto, analiza “la escala y la intensidad de la operación, aplicada por una burocracia alemana metódica y eficaz”. El estudio solo se podía realizar  desde el punto de vista de   “… los perpetradores —aquellos que habían iniciado o puesto en práctica las medidas antijudías— que son los que tenían una visión general de los acontecimientos”; descarta, por tanto,  los relatos  y la  literatura  de los supervivientes, los ficheros y las anotaciones existentes de las víctimas, iniciando un estudio pormenorizado dentro “de la  cadena de mando en la toma de decisiones”, lo que le permitió, como historiador, “adoptar una perspectiva alemana y ver el avance de los sucesos a través de ojos alemanes”.
En una entrevista contesta a los reproches que se le hacen a su obra:  Yo no puedo responder  a la pregunta del “porqué” ya que me he pasado toda la vida investigando los hechos. Quería saber cómo sucedió, cuáles fueron los hechos sucesivos y en qué orden se produjeron. Qué decisiones se tomaron, quién sufrió las consecuencias quien fue víctima de ellas. Eso era para mí lo principal: el esclarecimiento de lo sucedido.

Holocausto; una historia, de Deborah Dwork  y  Roert Jan Van Algaba Pelt , Algaba, 2004

Los autores analizan el Holocausto como fenómeno dentro de la historia de los judíos en Occidente, desde el antijudaísmo tradicional, pasando por la Ilustración, el nacimiento del estado-nación, la I Guerra Mundial o el inestable período de entreguerras.

Els catalans als camps nazis, de Montserrat Roig, Edicions 62, 2001

Obra publicada en 1977, tracta dels ciutadans nascuts o immigrats en els Països Catalans que van patir la deportació als camps nazis. Són ells mateixos qui parlen a través de les paraules de Montserrat Roig. Un llibre que narra la lluita dels deportats republicans per resistir davant la degradació i la barbàrie del nazisme i per mantenir-se fidels als seus ideals.

Vida i mort dels republicans als camps nazis, de Rosa Toran, Edicions Proa, 2002

Llibre basat  en el testimoniatge dels supervivents republicans dels camps de concentració nazis.