31 de gen. 2013

indignació, i 5



"Sobre el que va passar a continuació hi vaig estar cavil·lant moltes setmanes. I mort i tot, com hi estic ara i hi he estat des de no sé quan, tracto de reconstruir la moral que regnava en aquella universitat i de rememorar els meus esforços desesperats per eludir aquella moral que va desencadenar el seguit de contrarietats que han tingut com a desenllaç la meva mort als dinou anys."


Indignació
"sota l'efecte de la morfina"
Philip Roth
pàg: 56

29 de gen. 2013

indignació, 4



"Jo estava en contra de tot el que tenia relació amb l'obligació d'assistir a l'ofici, començant pel lloc on se celebrava. No em semblava just haver d'estar en una església cristiana escoltant durant tres quarts d'hora o més com el professor Donehower o qui fos em clavava un sermó contra la meva voluntat per tal de poder-me llicenciar en una universitat laica. I no hi estava en contra perquè fos un jueu practicant, sinó perquè era un ateu fervent.
Per aquest fet, després del primer mes a Winesburg i d'haver escoltat un segon sermó del professor Donehower sobre «l'exemple de Jesús» encara més carregat de presumpció que el primer, de l'església vaig tornar-me'n de dret a la universitat i em vaig dirigir a la sala de consulta de la biblioteca per fullejar els prospectes universitaris que hi havia buscant una altra universitat on anar, una on pogués continuar estant lliure de la vigilància paterna però on no se m'obligués a trair la meva consciència escoltant ximpleries bíbliques que no tenia gens de ganes de sentir. Per deslliurar-me del meu pare havia triat una universitat que quedava a quinze hores de cotxe de Nova Jersey, desavinent per anar-hi amb autobús o amb tren i a vuitanta quilòmetres de l'aeroport comercial més pròxim, però sense cap voluntat de sotmetre'm a les creences amb què s'adoctrinava automàticament el jovent al cor dels Estats Units.
Per poder aguantar el segon sermó del professor Donehower m'havia vist obligat a evocar una briosa cançó de lletra marcial que havia après a primària en plena Segona Guerra Mundial, quan els seminaris escolars setmanals que es feien per exaltar l'esperit patriòtic consistien a fer-nos cantar a tots els nens junts els himnes de les forces armades: “Lleva les àncores” de la marina, “Els furgons van fent camí” de l'exèrcit de terra, “Ens enlairem cap al cel hostil” de les forces aèries,”«De les sales de Moctezuma” de la infanteria de marina, i els del cos d'enginyers de marina i del cos femení de l'exèrcit. També cantàvem el que ens deien que era l'himne nacional dels nostres aliats xinesos a la guerra començada pels japonesos. Deia així:



 Alceu-vos, vosaltres que us negueu a ser esclaus!
Amb la nostra carn i la nostra sang
construirem una nova Gran Muralla!
El poble de la Xina s'enfronta a l'hora de la veritat.
La indignació omple el cor de tots els nostres
compatriotes.
Alceu-vos! Alceu-vos! Alceu-vos!
Tots els cors amb un sol pensament:
Planteu cara al foc enemic!
Endavant!
Planteu cara al foc enemic!
Endavant! Endavant! Endavant!

Interiorment devia cantar aquesta estrofa cinquanta vegades al llarg del segon sermó del professor Donehower, i cinquanta vegades més durant la interpretació del cor dels seus himnes cristians, i cada vegada posant un èmfasi especial en cada una de les quatre síl·labes que ajuntades formen el substantiu indignació.


Indignació
"sota l'efecte de la morfina"
Philip Roth
pàg: 76-78

27 de gen. 2013

nadie logrará conocerse

Richard Strauss
1864-1949


Nadie logrará conocerse,
de su yo propio desprenderse;
pero prueba cada día
lo que por fin está claro desde fuera,
lo que es y lo que era,
lo que puede y lo que querría.

Goethe






"Metamorphosen, escrita para veintitrés instrumentos de cuerda, comienza con acordes sucesivos de Mi menor, La bemol mayor, Si bemol mayor y  La mayor, aferrados a una línea cromática descendente. Sombrías y dolientes, las armonías recorren once de las doce notas de la escala cromática en solo dos compases, como si quisiera reconocerse que, después de todo, puede que Schoenberg no estuviera tan loco. Líneas contrapuntísticas se entrelazan como el kuzu a una mansión en ruinas. Según va avanzando el movimiento, la música intenta acomodarse en una voz más relajada y lírica, pero se produce una suerte de drenaje a intervalos regulares y resurge un ambiente tristanesco de desesperación herida. En un momento dramático ya cerca del final, la mayoría de los instrumentos se retiran, dejando un Sol sibilante en las violas y violonchelos agudos. El efecto recuerda al clímax del Adagio de la Novena Sinfonía de Mahler, cuando todo el conjunto se desvanece para exponer un Do bemol agudo al unísono en los violines. El grito agudo de Strauss parece preparado para hacer las veces de una dramática sensible previa a la llegada a una región tonal más luminosa, algo similar a la beatifica resignación de Mahler. Lo que hace, en cambio, es gravitar implacablemente hacia el sepulcral Do menor que ha estado sonando en todo momento.

En la sección final se incorpora un nuevo elemento: una cita de la marcha fúnebre de la Heroica de Beethoven. Es sabido que Beethoven había pensado dedicar la Heroica a Napoleón, pero cuando éste se corono emperador el compositor tachó la dedicatoria.  La obra se publicó finalmente como una «Sinfonia eroica [...] composta per festeggiare il sovvenire di un grand Uomo».  Algunos han supuesto que Strauss estaba diciendo lo mismo sobre Hitler, enterrando a un hombre en el que había creído un día. A la luz de la cita oculta de «Nadie logrará conocerse» de Goethe, es más probable que el héroe al que va a darse sepultura sea el compositor. Hay disonancias angustiadas cuando el himno fúnebre del propio Strauss se sincroniza y desincroniza con el de Beethoven. Cuando parece haber llegado al fondo, baja aún dos largos trancos más:  un Sol grave, luego un Do aún más grave. Es como la fanfarria del amanecer en Also sprach Zarathustra avanzando en un movimiento retrogradado, con la serie armónica rebobinando hasta la fundamental. No hay «luz en medio de la noche», sino solo noche.

Strauss concluyó Metamorphosen el 12 de abril de 1945. Franklin Delano Roosevelt murió ese mismo día. El Adagio para cuerda de Samuel Barber, escrito en un tono vagamente similar a la música que acababa de componer Strauss, sonó en la radio estadounidense.  Esa tarde, en las ruinas de Berlín, la Filarmónica de Berlín presento un programa impecablemente hitleriano que incluía el Concierto para violín de Beethoven, la Sinfonía Romántica de Bruckner y la Escena de la Inmolación de Götterdämmerung. Tras el concierto, miembros de las Juventudes Hitlerianas repartieron cápsulas de cianuro entre el público, o ése es el rumor que se corrió."

El ruido eterno
"fuga de la muerte"
Alex Ross
pág: 421-423


26 de gen. 2013

Indignació, 3

Joseph McCarrthy

"¿On és el seu honor? Cap de vostès ha demostrat tenir ni una engruna d'honor!!! Cap ni un!!! I ara els diré una cosa que em pensava que no hauria de dir mai: sento vergonya de ser el rector d'aquesta universitat. Sento vergonya i disgust i ràbia. No vull que quedi cap dubte sobre la ràbia que sento. I continuaré estant enrabiat durant molt temps, en poden estar segurs.(...) Perquè això és el que són al meu entendre els qui hi van participar i els qui no van fer res per aturar-los: una colla desagraïda, irresponsable i infantil de transgressors vils i covards. Una trepa de nens desobedients. Nens de bolquers esvalotats. Ah, una última cosa. ¿ Sap cap de vostès quantes bombes atòmiques han tirat fins ara els soviètics aquest any 1951? La resposta és dues. Això fa un total de tres bombes atòmiques que els nostres enemics comunistes de la URSS han provat amb èxit des que van descobrir el secret de com produir una explosió atòmica. Com a nació, ens enfrontem a la clara possibilitat d'entrar en una guerra atòmica de conseqüències inimaginables amb la Unió Soviètica, i mentrestant els estudiants de sexe masculí de la universitat de Winesburg porten a terme els seus grans saquejos als calaixos dels tocadors de les pobres noies que són condeixebles seves. Més enllà dels seus dormitoris hi ha un món en flames, i vostès s'encenen amb roba interior. Més enllà de les seves associacions d'estudiants, la història es descabdella cada dia en forma d'operacions militars, bombardejos i grans mortaldats, i vostès en viuen al marge. Doncs no en viuran al marge gaire temps més! Poden ser tan estúpids com vulguin, i fins i tot poden donar mostra, com van fer aquí divendres al vespre, de desitjar ser estúpids amb tota l'ànima; però la història els acabarà passant factura. Perquè la història no és cap decorat; la història és l'escenari! I vostès són a dalt de l'escenari! Ai, com em desespera la seva ignorància supina de l'època en què viuen! I el que més em desespera de tot és que és justament aquesta ignorància el que figura que han vingut a treure's de sobre aquí a Winesburg. ¿En quina època es pensen que viuen, per cert? ¿M'ho saben respondre? ¿Ho saben? , ¿Tenen consciència de pertànyer a cap època? He fet una llarga carrera professional en el món de la política, amb un republicanisme equidistant dels fanàtics de l'esquerra i dels de la dreta.  Aquest vespre, però, per a mi tots aquests fanàtics no són res comparats amb vostès i el seu bàrbar objectiu de diversió desaprensiva. “Passem's-ho bé fent l'animal! Un altre dia practicarem el canibalisme!” Doncs no ho faran pas aquí, senyors meus; entre aquestes parets cobertes d'heura, els qui en aquesta institució tenen la responsabilitat de preservar els ideals i els valors que vostès han ridiculitzat no toleraran les alegries de cap mala acció intencionada. No es pot permetre que això continuï, i no es permetrà que continuï! La conducta de la persona es pot sotmetre a unes normes, i s'hi sotmetrà! La revolta s'ha acabat. El tumult s'ha sufocat. A partir d'aquest vespre, tot i tothom tornarà al seu lloc i es restaurarà l'ordre a Winesburg. I es restaurarà la decència. I es restaurarà la dignitat.
Indignació
"sota l'efecte de la morfina"
Philip Roth
pàg: 182-184

John Edagr Hoover

 Macartisme:és el terme usat per descriure la realització de les acusacions de deslleialtat, subversió o traïció a la pàtria sense cap respecte per les proves o evidències. 

Actitud política interna nord-americana consistent en un anticomunisme absolut que es concreta en la persecució d'homes i institucions declarades antinord-americanes per ser "comunistes", confonent en molts casos, a comunistes amb liberals o simplement progressistes. 

S'origina en un episodi de la història dels Estats Units que es va desenvolupar entre 1950 i 1956.


A Charles Chaplin, el 1952 no se li va permetre tornar als Estats Units a causa dels seus constants crítiques socials. En aquells dies, el responsable de l'FBI, Edgar Hoover, va tractar d'implicar els serveis secrets britànics com a part d'un "internacionalisme" actiu. Tot dins d'un pla de llarg abast que, singularitzat pels mitjans a Hollywood, estava destinat a escapçar el moviment obrer de manera que fins a la socialdemocràcia més moderada pogués ser titllada de "comunista".

Hoover vivia obsessionat per trobar la prova de la militància comunista a Chaplin. 

Chaplin va reaccionar a la seva expulsió amb la pel · lícula "Un Rei a Nova York" (1957), rodada a Londres.  En la pel · lícula, un deposat monarca europeu busca refugi a la ciutat de Nova York, on es converteix accidentalment en una celebritat de la televisió, sent més tard acusat injustament de ser comunista.


Indignació, 2


“—No estic d'acord a haver d'assistir a l'ofici quaranta vegades abans de llicenciar-me perquè se'm lliuri el títol, senyor degà. No veig quin dret té la universitat d'obligar-me a escoltar un sacerdot del credo que sigui ni una sola vegada, o a escoltar un himne cristià que invoca la divinitat cristiana ni una sola vegada, quan sóc un ateu a qui, si li haig de ser sincer, li molesten profundament les pràctiques i les creences de tota religió organitzada. —Tot i l'atordiment, estava embalat.— No necessito els sermons de cap moralista professional que em digui com m'haig de comportar. I encara necessito menys cap Déu que m'ho digui. Sóc perfectament capaç de fer una vida virtuosa sense empassar-me creences que són impossibles de demostrar i del tot inversemblants; que, al meu entendre, no són més que contes de fades per a infants que els adults es creuen, i que tenen tanta base real com creure en el pare Noel. M'imagino que coneix, degà, l'obra de Bertrand Russell. Bertrand Russell, l'eminent matemàtic i filòsof britànic, va guanyar l'any passat el premi Nobel de literatura. Una de les obres literàries per les quals se li va concedir el premi Nobel és un assaig llegidíssim que inicialment va pronunciar en forma de conferència l'any 1927 i que es titula “Per què no sóc cristià”. ¿ Coneix aquest assaig, senyor degà?
Indignació
"sota l'efecte de la morfina"
Philip Roth
pàg: 92

Bertrand Russell
Per què no sóc cristià, llibre del matemàtic i filòsof Bertrand Russell, es basa en una conferència pública que va tenir lloc el 6 de març de 1927 a l'ajuntament de Battersea, Londres, promocionada per la delegació del Sud de Londres de la National Secular Society. Aquest mateix any es distribueix en forma de pamflet, reeditant-se més tard,  ja en format de llibre.



 “La religión se basa, pienso, principal y primariamente en el miedo. El miedo es el padre de la crueldad, y por tanto no es sorprendente que crueldad y religión han ido tomadas de la mano. La ciencia puede ayudarnos a superar este cobarde temor en que ha vivido la humanidad por tantas generaciones. La ciencia puede enseñarnos, y yo pienso que nuestros propios corazones pueden enseñarnos, a dejar de buscar apoyos imaginarios, a dejar de inventarnos aliados en el cielo, sino mejor a mirar a nuestros propios esfuerzos aquí en la tierra para hacer de este mundo un lugar más adecuado para vivir, en vez de la clase de lugar que las Iglesias han hecho de él durante todos estos siglos.”

“Pienso que todas las grandes religiones del mundo (...) son tan falsas como dañinas. Es evidente, como cuestión lógica que, ya que discrepan entre sí, no más que una de ellas puede estar en lo cierto. Con muy pocas excepciones, la religión que acepta un hombre es la de la comunidad en que vive, lo que hace obvio que la influencia del ambiente es lo que lo ha llevado a esa religión.”

“La mayoría de las personas cree en Dios porque se les ha enseñado desde la más temprana infancia a hacerlo, y ésta es la razón principal. Luego creo que la siguiente razón más poderosa es el deseo de seguridad, una especie de sentimiento de que hay un gran hermano que cuidará de uno. Esto juega un muy profundo papel en influir en los deseos de las personas de creer en Dios.”

“A mi modo de pensar hay un muy grave defecto en el carácter moral de Cristo, y es que creía en el infierno. Yo no siento que ninguna persona que realmente sea profundamente humana pueda creer en un castigo eterno. Ciertamente Cristo, tal como lo retratan los Evangelios, creía en el castigo eterno, y uno encuentra repetidamente una furia vengativa hacia aquellos que no escuchaban sus prédicas: una actitud que no es rara en los predicadores, pero que desdice algo de la excelencia superlativa.”
Bertrand Rusell
Per què no sóc cristià
(fragments)


Indignació, 1


"Uns dos mesos i mig després que les entrenades divisions de Corea del Nord, armades pels soviètics i els comunistes xinesos, travessessin el paral·lel 38 el 25 de juny del 1950 i comencessin les tribulacions de la guerra de Corea, vaig entrar a Robert Treat, una petita universitat del centre de Newark batejada en honor del fundador de la ciutat al segle disset. Jo era el primer membre de la nostra família que rebia educació superior. Cap dels meus cosins havia passat de secundària, i ni el meu pare ni els seus tres germans havien acabat l'escola elemental. «Treballo per guanyar-me la vida», em deia el meu pare, «des dels deu anys». Era el carnisser del barri, i jo li vaig lliurar les comandes amb la bicicleta al llarg de tota la secundària excepte durant la temporada de beisbol i les tardes en què havia de participar en els tornejos entre instituts com a membre del grup de debat. Pràcticament des del dia que vaig deixar la carnisseria —on havia estat treballant setmanes de seixanta hores entre el gener, en què m'havia tret el títol de secundària, i el setembre, que era quan començava la universitat— i vaig començar les classes a Robert Treat el meu pare va començar a tenir por que em morís. Potser la seva por anava lligada a la guerra, on les forces armades dels Estats Units, sota els auspicis de les Nacions Unides, s'havien afanyat a entrar per secundar els esforços del mal entrenat i pobrament equipat exèrcit sud-coreà; potser anava lligada al gran nombre de baixes que les nostres tropes sofrien davant la potència de foc comunista i amb el temor que, si el conflicte s'allargava tant com s'havia allargat la Segona Guerra Mundial, em reclutarien per combatre i em moriria al camp de batalla coreà tal com els meus cosins Abe i Dave havien mort a la Segona Guerra Mundial."

Indignació
"sota l'efecte de la morfina"
Philip Roth
pàg: 15-16

Masacre en Corea, 1951
Pablo Picasso
oli sobre fusta
110x210
Museu Picasso, Paris


L'obra s'inspira en els afusellaments del 3 de maig, pintat per Goya el 1814,  i va servir de propaganda per al Partit Comunista Francès, del qual Picasso era militant.

En l'escena un riu divideix a dos grups humans. D'una banda tenim a un grup de persones nues que pateixen davant el que passarà,  excepte un nen petit que juga indeferente a tot,  potser perquè encara no coneix la naturalesa salvatge de l'home.

Davant, un grup de soldats estan preparats per disparar. Porten armes molt sofisticades, de fins a tres boques, i encara que també van nus, tots porten un casc que oculta els seus rostres.  Només el soldat que està al comandament descobreix la seva cara, mentre que alça una espasa amb una mà, i amb l'altra subjecta un bastó o un pal, una de les primeres armes de l'ésser humà.

20 de gen. 2013

"el diccionario"

Una escena de l'obra

Amb text de Manuel Calzada Pérez, direcció de José Carlos Plaza, i interpretació de Vicky Peña, Helio Pedregal i Lander Iglesias, l'obra ens introdueix en la història de Maria Moliner, una dona pionera en la cultura espanyola, a través de moments clau de la seva vida. El muntatge és   el  memorable retrat d'una dona que va consagrar la seva vida a reivindicar la cultura com a clau de la igualtat.

Al Teatre Romea fins el 10 de febrer.

"Vivimos en un momento social en el que el lenguaje, tacaño, tosco y perezoso, (tomo con admiración un titular de Javier Marías) se ha convertido en un elemento que genera lo contrario para lo que fue creado: el desconocimiento del que habla. El lenguaje ha dejado de ser vínculo de comunicación entre los seres. Las palabras se generalizan y cualquiera de ellas vale para expresar un todo impreciso. Y justo ahora aparece a contracorriente Manuel Calzada y su "Diccionario": una sorprendente proclama de amor a las palabras, a los matices de la expresión, a la claridad, a la manifestación de la riqueza y complejidad de nuestros sentimientos.

De los muchos hilos que forman la trama de la obra, uno destaca por encima de todo: la capacidad del ser humano para superar las circunstancias que le han sido impuestas en el transcurso de su vida.

Una mujer, abandonada por el padre en su adolescencia, con enormes dificultades eco-nómicas y sociales para acceder incluso a la educación, obligada a recorrer diversos puntos de la geografía española para desarrollar su trabajo compaginado con las faenas propias del ama de casa española, represaliada por el franquismo, obligada a callar y a renunciar externamente a sus creencias para sobrevivir. Sobrevivir... ¡un verbo tan irremediablemente pegado a nuestro pueblo!

Pues esa mujer es capaz de crear un diccionario, el diccionario más útil, más coherente, más profundo de la lengua castellana. Ella y sus fichas, ella y su amor al lenguaje, ella y su superación constante y su honda rebeldía frente a una sociedad que minimiza al ser, le aplasta y le obliga a comportarse sin personalidad, sin creatividad. La obra nos habla de las enormes posibilidades que encierra el ser humano... María Moliner abre la puerta a nuestras facultades más escondidas, es un canto de esperanza, un aliento fresco contra la aceptación, contra la inmovilidad, contra la apatía o el abatimiento.

Extracte de la presentación del director, José Carlos Plaza



María Moliner 
"María Moliner hizo una proeza con muy pocos precedentes: escribió sola, en su casa, con su propia mano, el diccionario más completo, más útil, más acucioso y más divertido de la lengua castellana. Se llama Diccionario de uso del español. (…) lo escribió en las horas que le dejaba libre su empleo de bibliotecaria, y el que ella consideraba su verdadero oficio: remendar calcetines. Uno de sus hijos, a quien le preguntaron hace poco cuántos hermanos tenía, contestó: «Dos varones, una hembra y el diccionario». Hay que saber cómo fue escrita la obra para entender cuánta verdad implica esa respuesta. (…)

En el diccionario de la Real Academia de la Lengua las palabras son admitidas cuando ya están  gastadas por el uso y sus definiciones rígidas parecen colgadas de un clavo. Fue contra ese criterio de embalsamadores que María Moliner se sentó a escribir su diccionario en 1951. Calculó que lo terminaría en dos años, y cuando llevaba diez todavía andaba por la mitad. «Siempre le faltaban dos años para terminar», me dijo su hijo menor. Al principio le dedicaba dos o tres horas diarias, pero a medida que los hijos se casaban y se iban de la casa le quedaba más tiempo disponible, hasta que llegó a trabajar diez horas al día, además de las cinco de la biblioteca. En 1967 -presionada sobre todo por la Editorial Gredos, que la esperaba desde hacía cinco años- dio el diccionario por terminado. Pero siguió haciendo fichas, y en el momento de morir tenía varios metros de palabras nuevas que esperaba ver incluidas en las futuras ediciones. En realidad, lo que esa mujer de fábula había emprendido era una carrera de velocidad y resistencia contra la vida.
Su hijo Pedro me ha contado cómo trabajaba. Dice que un día se levantó a las cinco de la mañana, dividió una cuartilla en cuatro partes iguales y se puso a escribir fichas de palabras sin más preparativos. Sus únicas herramientas de trabajo eran dos atriles y una máquina de escribir portátil, que sobrevivió a la escritura del diccionario. Primero trabajó en la mesita de centro de la sala. Después, cuando se sintió naufragar entre libros y notas, se sirvió de un tablero apoyado sobre el respaldar de dos sillas. Su marido fingía una impavidez de sabio, pero a veces medía a escondidas las gavillas de fichas con una cinta métrica, y les mandaba noticias a sus hijos. En una ocasión les contó que el diccionario iba ya por la última letra, pero tres meses después les contó, con las ilusiones perdidas, que había vuelto a la primera. Era natural, porque María Moliner tenía un método infinito: pretendía agarrar al vuelo todas las palabras de la vida. «Sobre todo las que encuentro en los periódicos», dijo en una entrevista. «Porque allí viene el idioma vivo, el que se está usando, las palabras que tienen que inventarse al momento por necesidad».

En 1972 fue la primera mujer cuya candidatura se presentó en la Academia de la Lengua, pero los muy señores académicos no se atrevieron a romper su venerable tradición machista. Sólo se atrevieron hace dos años, y aceptaron entonces la primera mujer, pero no fue María Moliner.  Ella se alegró cuando lo supo, porque le aterrorizaba la idea de pronunciar el discurso de admisión. « ¿Qué podía decir yo », dijo entonces, «si en toda mi vida no he hecho más que coser calcetines?»

Extractes de l'article “La mujer que escribió un diccionario”, de  Gabriel García Márquez,  publicat a “El País” el 10 de febrer de 1981


"A los bibliotecarios rurales

Estas Instrucciones van especialmente dirigidas a ayudar en su tarea a los bibliotecarios provistos de poca experiencia y que tienen a su cargo bibliotecas pequeñas y recientes. Porque, si el éxito de una biblioteca depende en grandísima parte del bibliotecario, esto es tanto más verdad cuanto más corta es la historia o tradición de ese establecimiento. En una biblioteca de larga historia, el público ya experimentado, lejos de necesitar estímulos para leer, tiene sus exigencias, y el bibliotecario puede limitarse a satisfacerlas cumpliendo su obligación de una manera casi automática. Pero el encargado de una biblioteca que comienza a vivir ha de hacer una labor mucho más personal, poniendo su alma en ella. No será esto posible sin entusiasmo, y el entusiasmo no nace sino de la fe. El bibliotecario, para poner entusiasmo en su tarea, necesita creer en estas dos cosas: en la capacidad de mejoramiento espiritual de la gente a quien va a servir, y en la eficacia de su propia misión para contribuir a este mejoramiento.

No será buen bibliotecario el individuo que recibe invariablemente al forastero con palabras que tenemos grabadas en el cerebro, a fuerza de oírlas, los que con una misión cultural hemos visitado pueblos españoles: «Mire usted: en este pueblo son muy cerriles: usted hábleles de ir al baile, al fútbol o al cine, pero… ¡A la biblioteca…!».

No, amigos bibliotecarios, no. En vuestro pueblo la gente no es más cerril que en otros pueblos de España ni que en otros pueblos del mundo. Probad a hablarles de cultura y veréis cómo sus ojos se abren y sus cabezas se mueven en un gesto de asentimiento, y cómo invariablemente responden: ¡Eso, eso es lo que nos hace falta: cultura! Ellos presienten, en efecto, que es cultura lo que necesitan, que sin ella no hay posibilidad de liberación efectiva, que sólo ella ha de dotarles de impulso suficiente para incorporarse a la marcha fatal del progreso humano sin riesgo de ser revolcados: sienten también que la cultura que a ellos les está negada es un privilegio más que confiere a ciertas gentes sin ninguna superioridad intrínseca sobre ellos, a veces con un valor moral nulo, una superioridad efectiva en estimación de la sociedad, en posición económica, etcétera. Y se revuelven contra esto que vagamente comprenden pidiendo, cultura, cultura… Pero, claro, si se les pregunta qué es concretamente lo que quieren decir con eso, no saben explicarlo. Y no saben tampoco que el camino de la cultura es áspero, sobre todo cuando para emprenderlo hay que romper con una tradición de abandono conservada por generaciones y generaciones.

Tú, bibliotecario, sí debes saberlo, y debes comprenderles y disculparles y ayudarles. No es extraño que una biblioteca recibida con gran entusiasmo quede al poco tiempo abandonada si se la confía a su propia suerte: no es extraño que el libro cogido con propósito de leerlo se caiga al poco rato de las manos y el lector lo abandone para ir a distraerse con la película a cuya trama su inteligencia se abandona sin esfuerzo. Todo esto ocurre; pero no ocurre sólo en tu pueblo, ni lo hacen sólo tus convecinos; ocurre en todas partes, y ahí radica precisamente tu misión: en conocer los recursos de tu biblioteca y las cualidades de tus lectores de modo que aciertes a poner en sus manos el libro cuya lectura les absorba hasta el punto de hacerles olvidarse de acudir a otra distracción.

La segunda cosa que necesita creer el bibliotecario es en la eficacia de su propia misión. Para valorarla, pensad tan sólo en lo que sería nuestra España si en todas las ciudades, en todos los pueblos, en las aldeas más humildes, hombres y mujeres dedicasen los ratos no ocupados por sus tareas vitales a leer, a asomarse al mundo material y al mundo inmenso del espíritu por esas ventanas maravillosas que son los libros. ¡Tantas son las consecuencias que se adivinan si una tal situación llegase a ser realidad, que no es posible ni empezar a enunciarlas…!

Pues bien: esta es la tarea que se ha impuesto y que está llevando a cabo el Ministerio de Instrucción Pública por medio de su Sección de Bibliotecas y en la que vosotros tenéis una parte esencialísima que realizar.

Pròleg de “Instrucciones para el Servicio de pequeñas bibliotecas”, publicades a València el 1937, i que va redactar Maria Moliner


"El diccionario de la Academia es el diccionario de la autoridad. En el mío no se ha tenido demasiado en cuenta la autoridad"

María Moliner

19 de gen. 2013

Philip Roth i Newark

carrer de Newark, Nova Jersey, anys trenta



"Sacha Verna- En La conjura contra América elabora un retrato muy preciso del Newark de los años 30 y 40. ¿Regresó usted para esta novela al lugar de su infancia para refrescarse la memoria?

Philip Roth- Siempre he vuelto a visitar Newark a lo largo de los años. Se dio la feliz coincidencia de que la revista suiza Du quisiera dedicarme un número. Aquella gente quería ver la casa donde nací, así que organizamos una excursión de un día a Newark. Era julio y hacía un calor infernal. Newark es hoy una de las zonas más peligrosas de América. Pero la calle en la que crecí volvió a ser habitable gracias al dinero del Estado. Está casi igual que durante mi infancia.

S.V. -¿Y la casa?

P.R. -Llamamos y le pregunté a la inquilina si me daba permiso para ver el piso en el que crecí, que significaba mucho para mí. Fue muy, muy amable. Dijo que sí. Avisó al hombre que ahora vive en el piso y pude entrar. Se lo digo: fue uno de los momentos más bellos de mi vida. El piso estaba como lo recordaba: el suelo de parque, el rincón, sobre cuyo suelo caía la luz del sol. La capa de pintura de las paredes, que es demasiado gruesa porque se pintaron con excesiva frecuencia. De repente, todo volvía a estar allí. Aquello no me bastaba en absoluto, e incluso pregunté si podía abrir armarios. Pero ahora veía a mi madre otra vez delante de mí, cómo trasteaba allí dentro. No me quería ir de ninguna manera y buscaba todas las excusas imaginables para quedarme un rato más. Le habría pagado con mucho gusto al inquilino del piso y me habría mudado al momento. Nuestro alquiler ascendía a 48 dólares y supuse que el inquilino ahora no debía de pagar mucho más. Fue una experiencia espectacular.

S.V. -Así que ¿pudo usted disponer de amplios recursos para La conjura contra América?

P.R. -Lo veía todo muy claro. Una única oportunidad para escribir esta novela. Todo suena muy sentimental, pero no creo haber transfigurado el lugar de mi infancia o mi propia infancia. Crecí realmente muy protegido. Vivíamos en un barrio estupendo, un barrio de trabajadores con buenas escuelas y vecinos amables. Tenía amigos increíbles y la vida de la comunidad judía -en esta zona de Newark prácticamente sólo vivían judíos- era enormemente rica. Hubo la guerra, por supuesto, pero como todos los que me rodeaban se portaban tan admirablemente, de niños jamás tuvimos miedo de verdad.

S.V. -Sin embargo, el Philip de su novela se siente tan desesperado en dos ocasiones que intenta escapar. ¿Más tarde no se atrevió usted nunca a hacerlo?

P.R. -No. Yo era un jovencito amable, a quien le gustaba su casa, su cocina, su madre y su cama. Aún me gustaría tener todo aquello. No, nunca pensé en escaparme. Pero cuando terminé el instituto estaba decidido a dejar aquella pequeña comunidad, como la mayoría de jóvenes. Durante un año estuve en el colegio de Newark por motivos económicos. Después fui a un colegio en Pensilvania, y aquello fue el principio de mi independencia. Tenía una curiosidad inaudita y empecé a leer libros en serio. Sabía que Estados Unidos ofrecía algo más que la comodidad de Newark. De Pensilvania me fui a Chicago para seguir estudiando, luego me enrolé en el ejército, más tarde partí hacia Italia con una beca, hasta que al final aterricé en Connecticut. Lo que quería decir: nunca tuve la intención de romper la relación con mi familia o con mi pasado. Quería marcharme, pero por curiosidad, no por despecho.

S.V. -No ha vuelto a vivir jamás en Newark.

P.R. -Lo gracioso es que dejé mi casa para salir por el mundo, y después he pasado el resto de mi vida escribiendo sobre mi casa."

fragment de l'entrevista realitzada a Philip Roth per Sacha Verna per a "El Cultural" (www.elcultural.es)


13 de gen. 2013

l'autor del mes




Professor universitari, novel·lista, editor, assagista ..., Philip Roth és el cronista de la innocència i la desil·lusió americanes Fa cinc dècades que transforma l'experiència en ficció (ens resistim ha creure que no tornarà a escriure), des del llenguatge i la sensibilitat, convençut que els records del passat no són els records dels fets, sinó els records de la nostra imatge dels fets.
Amb una trentena de novel·les de variada temàtica, el subjecte narrador és ara un humorista irònic, com porta a terme meditacions sobre la identitat o anàlisis sobre la postmodernitat.
Roth ha aconseguit un delicat i rar equilibri entre la acceptació popular de la seva obra i l'aclamació de la crítica.
Per Roth, l'objecte de la literatura és alterar la visió uniforme de la realitat i posar en dubte les conviccions i les convencions. Per a això utilitza un llenguatge complex, d'estil molt penetrant i reflexiu; i amb una galeria de personatges enredats per les forces socials que modelen les seves vides quotidianes. L'heroi, o antiheroi, en les obres de l’autor novaiorquès, viu tenallat pel seu temps i esquinçat per la dicotomia deure-desig. Els personatges, alter egos del seu creador, i que de vegades es diuen com ell mateix,  tornen la seva vida al revés perquè puguem contemplar-la i jutjar-la. I filtrant dades ,moltes vegades  biogràfiques, crea una existència imaginària a partir del drama real de la vida mateixa  Així, el novel·lista esdevé, sobretot, un creador de personatges amb un fort vincle entre la seva existència i el moment    històric, entre la vida privada i la publica.

Fragments de l’article:
Manuel Górriz Villarroya
Turia nº 75, junio-octubre 2005



5 de gen. 2013

memòria de Salvador Albert i Pey

nínxol de Salvador Albert i Pey al cementiri vell de Cerdanyola del Vallès

El 6 febrer 2011 ens fèiem ressò de la publicació d'un Edicte de l'Ajuntament de Cerdanyola del Vallès pel qual s’anunciava l'inici del “procediment per declarar l'extinció del dret funerari, donat l'abandonament de la sepultura”, d'un seguit de nínxols del cementiri vell de la nostra ciutat. Entre els nínxols afectats,  hi havia el de Salvador Albert i Pey,  polític i escriptor gironí que va morir l’any 1944 a la nostra ciutat.

Durant aquestes festes,  ens ha arribat a la bústia electrònica de Vespres Literaris, el correu d'Àngels, una veïna de Palamós i  parenta llunyana de Salvador Albert . Àngels ens diu en el mateix  que un nét de l'escriptor, també de nom Salvador Albert,  ciutadà i resident a Bèlgica havia llegit, amb molta tristesa, la nota del nostre Bloc.

En l'actualitat el nínxol on reposen les restes de Salvador Albert ja està expropiat, però no assignat... confiem que les gestions de la família, que sabem que s’han iniciat , i la sensibilitat de l'administració permetin preservar les restes i la memòria de Salvador Albert i Pey.

Hem extret del bloc  “Scala Hannibalis, viatge en el temps per l’Escala-Empúries i altres volades”, una semblança de Salvador i de la seva  relació amb una altra il·lustre resident temporal a la nostra ciutat: Caterina Albert.

"Salvador Albert i Pey (1868-1944) havia nascut a Palamós però vivia a Sant Feliu de Guíxols. Estudià la carrera de magisteri i després la d’enginyeria que no acabaria. Era un home auster, senzill, que els obrers de les fàbriques de taps i els pescadors el veien com un apòstol. Exercí de mestre a escoles de St. Feliu fent classes nocturnes perquè hi poguessin assistir els fills dels obrers. Entre d’altres, escriví el llibre “Involución” (1908) on exposà algunes idees sobre l’escola i el mestre. Sovint feia conferències al Centre Instructiu de la població, societat subvencionada pels obrers.
Aquest mestre milità de jove en el republicanisme possibilista. L’any 1910, recentment afusellat el mestre Ferrer i Guàrdia, un jove Salvador Albert superà contra pronòstic Francesc Cambó a les eleccions de diputats a Corts d’aquell any en el districte de la Bisbal amb uns resultats humiliants per al líder de la conservadora Lliga Regionalista. El prestigi i la popularitat de l’Albert continuava creixent. El pedagog i editor Josep Dalmau i Carles (1857-1928), en “El Defensor”, periòdic portaveu del Magisteri, considerà Albert «una de les intel·ligències més sòlides i complexes de Catalunya, en filosofia, literatura, arts, idiomes i economia».
Els dos Albert, Caterina i Salvador, havien coincidit moltes vegades en trobades i tertúlies particulars. Els unia també una forta amistat amb l’historiador Carles Rahola Llorenç (1881-1939). Albert era un assidu dels Jocs Florals que es celebraven a Barcelona i arreu. Caterina Albert havia presidit els Jocs Florals de 1917 i Salvador Albert formava part del jurat dels Jocs de l’any següent. Segons publicà el diari El Autonomista el 15/4/1920, Salvador Albert, en ocasió d’un homenatge que l’Ateneu Empordanès de Barcelona va retre a Víctor Català, va pronunciar un discurs molt emotiu: “L’homenatjada és una glòria empordanesa i catalana (...). Amb un temperament rebel fa el que sempre ha somiat”; a l’acte hi assistiren, a més de Salvador, els escriptors Lluís Via, Joaquim Ruyra, Prudenci Bertrana, representants d’ajuntaments empordanesos i molts altres.
Durant molts anys fou la figura indiscutible i rellevant del moviment republicà i federalista del Baix Empordà. Albert portà la representació parlamentària del districte de la Bisbal a Madrid durant set legislatures, la darrera a les Corts Constituents de la II República. Estimava el poble i ajudava amb el seu verb i la seva ploma a orientar-lo, dignificar-lo. Alternava la política amb la literatura; destacà també com a poeta, filòsof, periodista, assagista.
Salvador Albert, ambaixador

El maig de 1931, recent proclamada la República, fou nomenat ambaixador d’Espanya a Bèlgica (1931-34). Havent tornat de Brussel·les, es retirà de la política arran d’alguna crítica i es refugia a Ventalló a la modesta casa pairal de la seva dona. Allí, sol, amb els seus llibres i amb els seus records, es convertí en un ciutadà apagat i pensatiu. Ningú va saber donar resposta exacta de la seva retirada i del seu aïllament. L’escriptor modernista Prudenci Bertrana (1867-1941), que llavors vivia a Sant Pere Pescador, fou dels pocs que el va poder visitar. Digué: “Fa una vida d’ermità; només llegeix, escriu i cuida les flors”. Durant la campanya electoral del febrer de 1936, en voler anar a saludar-lo els oradors d’ERC Miquel Santaló (1887-1962) i Josep Irla (1876-1958) que acabaven de fer un acte a l’Escala, la Caterina Albert els féu desistir tot dient: “És inútil. En Salvador no rep amics ni tan sols llegeix el diari. Una vida d’absència”.
Envellia de pressa. Vingué la guerra i la revolució i va continuar a Ventalló. Allí, allunyat de tot i de tothom, va viure en el seu oasi de pau fins que uns falangistes uniformats i armats se l’endugueren emmanillat a la presó de Girona. Havent estat condemnat a trenta anys, va ser alliberat per septuagenari, amb poca salut i mig cec, als cinc anys de captiveri. Mesos després moriria pobrament en gairebé l’anonimat a Cerdanyola del Vallès. Una mort silenciosa com silenciosos foren els últims anys de la seva vida."


2 de gen. 2013

el sonet LXVI


El sonet LXVI, de William Shakespeare, un cant contra tot totalitarisme

Shakespeare ho va escriure fart de les restriccions que el puritanisme anglès imposava a la seva llibertat creativa. 

Entre 1927 y 1939, l’autor jueu-alemany de novel·les històriques Lion Feuchtwanger va escriure una   trilogia novel· lística titulada La sala d'espera (Der Wartesaal) , on narra l'ascens del nazisme. 
En el tercer volum, Exil, recrea l'existència, a l'exili francès,  d'un poeta imaginari anomenat Harry Meisel, que viu obsessionat amb el Sonet 66 de Shakespeare. Inspirat per ell, Meisel es proposa escriure 13 relats cínics, un per cada vers acusador del poema. L'acció de tots ells transcorreria en l'Alemanya de Hitler i  il·lustraria el sentit profètic de cada un dels versos ... encara saltant-se l'últim de tots, el de l'esperança, el que convida a seguir vivint a fi de no deixar sola a la persona estimada. Meisel decideix eliminar-lo, convençut que en un món on impera el nazisme ja no queda amor que justifiqui agafar-se a la vida.   Així, "de tot això cansat", el Meisel de la novel · la es mostra conseqüent i posa fi voluntari a la seva existència.

A partir de la novel·la de Feuchtwanger, el Sonet 66 va passar a convertir-se en un lament simbòlic dels intel·lectuals afectats pel nazisme i dispersos en una diàspora forçosa.

Cansado ya, la muerte sólo quiero,
Viendo a lo que aquí el mérito se presta,
Y viendo a la miseria en son de fiesta,
Y tenido por noble al trapacero.

Escupido el honor, y el verdadero
Hombre en quien la virtud se manifiesta.
Sujeto a la ignorancia, tan funesta,
El mérito, el saber, ente el dinero.

Amordazado el arte, la locura
Insultando al talento, descocada;
Cediendo la verdad a la impostura.

El Bien sirviendo al Mal… Mi alma cansada.
Buscaría la muerte en su amargura
Si no separase de mi amada.

Versió de Jaime Martí-Miquel (1895) 

De todo esto cansado, pido el mortal descanso,
al ver nacer mendigo aquel de mayor mérito,
y la enclenque torpeza, ornada alegremente,
y la fe más sincera, vilmente traicionada
y el honor refulgente, donado innoblemente,
y la casta virtud, forzada a ser buscona,
y recta perfección, afrentada con saña,
y fuerza mutilada, por el poder corrupto
y el arte amordazado, con toda autoridad,
y la docta locura, oprimir al talento,
y la honradez sencilla, mal llamada simpleza,
y al Bien que cautivado, sirve al Mal, su Señor.

Cansado de estas cosas, quiero dejar el mundo,
salvo que por morir, dejo solo a mi amor.

Versió de Ramón García González

y…l’original

Tired with all these, for restful death I cry,
As, to behold desert a beggar born,
And needy nothing trimm'd in jollity,
And purest faith unhappily forsworn,
And guilded honour shamefully misplaced,
And maiden virtue rudely strumpeted,
And right perfection wrongfully disgraced,
And strength by limping sway disabled,
And art made tongue-tied by authority,
And folly doctor-like controlling skill,
And simple truth miscall'd simplicity,
And captive good attending captain ill:
Tired with all these, from these would I be gone,
Save that, to die, I leave my love alone.

William Shakespeare