Entrevista a la Roser Rosés que amb 90 anys ha publicat el seu
primer llibre: Trenes tallades. Records d'una nena de Rússia (Edicions Cal·lígraf).
“Aquella
por que va imposar el franquisme a molta gent encara dura”.
per Jordi Bes
Nació digital
14/04/2017
“Als seus 90 anys, relata
com la Unió Soviètica va protegir els republicans que fugien de la Guerra Civil
i reclama que Europa aculli ara els refugiats. Ha ocultat durant 60 anys que va
ser una de les moltes "nenes de Rússia", infants que el govern republicà
va evacuar a l'Est per evitar-los viure la guerra.
"És imperdonable que el
franquisme encara continuï i que no s'hagi reparat aquesta ferida que a tot un
poble se li ha fet", afirma
Rosés
Els pares de la Roser Rosés
(Barcelona, 1926) la van enviar a l'antiga URSS quan tenia 12 anys per
allunyar-la de les bombes de la Guerra Civil, però el que pensava que serien
uns mesos es va convertir en nou anys i un recorregut de més de 12.000
kilòmetres. Rosés va ser una "nena de Rússia". El govern republicà va
evacuar 2.873 infants a la Unió Soviètica durant la guerra, però hi van quedar
atrapats perquè aquest país no tenia relacions diplomàtiques amb l'Espanya de
Franco. Finalment va poder tornar a casa a través de Mèxic, però va mantenir
l'experiència oculta per protegir-se ella i la seva família durant el
franquisme. El seu silenci va durar 60 anys.
Pregunta.-
Durant 60 anys havia mantingut oculta aquesta història, fins i tot íntimament però
fa uns anys va decidir relatar-la. Per què ha hagut d'esperar tot aquest temps?
Resposta.- Potser per aquella por que de seguida vaig
respirar quan vaig venir, amb els documents arreglats. Tot això feia que la
tensió nerviosa i tot plegat fos molt fort. Per la situació de la dictadura
d'aquí, per la situació dels meus pares com a responsables del meu viatge,
doncs hi havia moltes coses que calia no parlar-ne en absolut. El pacte de
silenci va ser tant per la dictadura com per protegir-nos nosaltres mateixos,
perquè si no sabíem res l'un de l'altre si venia la policia i havíem de
declarar no podíem declarar res.
P.-
No fa ni deu anys que va trencar el silenci, m'imagino que primer íntimament.
R.- No, quan em vaig llançar va ser públicament.
P.-
Com ho va fer?
R.-
Es va crear una associació
d'exalumnes de les escoles de la República, en la qual m'hi vaig apuntar de
seguida. Un dia se'm va ocórrer: "Jo tinc una història per explicar, no sé
si us interessaria". Vaig donar quatre pinzellades, em van proposar fer la
xerrada a l'ajuntament de Gràcia i la vaig fer. Em sembla que era el 2008 o el
2009.
P.- Després va venir la part íntima.
R.-
La part íntima va ser més
difícil. Els meus pares se'n van anar a l'altre món sense saber ben bé tot
això. La mare va morir als 101 anys, vull dir que va viure molt com per
poder-li explicar, però suposo que ella en el fons se sentia responsable de tot
això que m'havia passat i no en volia parlar. Aquell silenci que vam mantenir
de protecció al principi, quan se'n podia parlar ja no hi havia una inèrcia que
ens hi aboqués. Suposo que és una mena de silenci que avui encara molta gent
manté per una por d'aleshores que va deixar un pòsit i que no t'atreveixes a
trencar pel que sigui.
P.-
Vostè podria ser la meva àvia i difícilment la gent de la seva generació ha
parlat amb els seus nets de com van viure la guerra.
R.-
Sóc voluntària del Museu
d'Història de Catalunya i parlant amb la canalla això ho veus, no se n'ha
parlat d'això. Aquella por que va imposar el franquisme a molta gent encara
dura avui, avui eh! No en vol parlar perquè els han fet creure que allò
és passat, que allò s'ha d'engolir i t'ho has de guardar i punt, com si fos un
pecat.
P.-
En el llibre explica la seva experiència a Rússia, i diu: "Fer-ho
(escriure) potser m'ajudarà a aclarir alguns conceptes i m'alleugerirà el pes
d'aquest silenci que arrossego des de fa tant de temps...". L'ha ajudat?
R.-
Sí, ha estat una mica una
teràpia per trencar aquest silenci, per fer-me menys tímida. Jo era molt tímida
abans i ara parlo en públic moltes vegades.
P.-
Va anar a l'URSS en vaixell. Què va trobar quan va arribar-hi?
R.-
Als 12 anys vaig haver de
fugir de les bombes. Ara penso que l'única cosa que tenia era córrer, fugir i
allunyar-me d'allò. Ens van acollir molt bé, perquè de seguida vam anar a un
hotel de luxe, que posteriorment he anat a visitar per curiositat. Hi ha coses
que em van meravellar. La primera que em va cridar l'atenció va ser que els
coixins fossin quadrats i no llargs.
P.-
Hi anava per poc temps, però va estar fora nou anys.
R.-
Hi anava fins que s'acabés
la guerra. Pensàvem que el final seria imminent.
P.-
Al principi de la seva experiència a l'URSS, pensava amb la seva cosina Lola:
"Nosaltres estàvem convençudes que aquell país era el millor del món, que
Stalin era el gran protector dels infants i que enlloc podríem tenir uns
estudis i una llibertat com allí". Quina visió té avui de Stalin i de
l'aplicació pràctica del comunisme?
R.-
Tot això la història ja ho
ha escrit. No deixava de ser una manipulació política que amb els anys comprens
que tot era fantasia. A banda, la veritat és que allà la qüestió dels estudis
estava molt protegida i, si volies estudiar, podies. A part també que,
nosaltres com a refugiats érem uns privilegiats. D'això ens en vam adonar
després. Vivíem més bé que els propis del país. Teníem uns privilegis que els
del país no tenien.
P.-
Pel fet de ser espanyols?
R.-
Pel fet de ser refugiats
espanyols, i antifranquistes, evidentment.
P.-
En el llibre relata la seva història amb molta serenitat, gairebé com si fos
una observadora. Fins i tot al principi del llibre hi ha una nota al peu que ha
redactat la seva amiga Helena Vidal, segons la qual vostè té "una visió
suau" de la seva experiència a l'URSS. Es calla més coses de les que diu?
R.-
Aquí la clau és que l'Helena
va néixer a Rússia. Els seus pares eren mestres de la colònia. Ella vivia la
vida entre adults i jo vivia la vida entre gent de la meva edat, la canalla.
Ella intuïa coses, suposo, encara que no fos explicat en veu alta. Una vida en
família és molt diferent, pots captar com pensen els pares o com respiren.
Nosaltres no teníem cap punt que ens pogués donar aquesta visió, encara que jo
els dos primers anys vaig tenir la tieta a la colònia, i jo també veia que ella
s'hi va posar d'esquena pràcticament de seguida, a part que li van fer una
broma molt desagradable. Això a mi em feia ballar la bala pensant per què ella
a vegades es posava en contra si tot era tan preciós i tan maco.
P.-
Quina broma li van fer?
R.-
Li van dir com es deia el
director de la colònia, i li van contestar en rus que es deia Llop Ferotge.
Ella el va saludar com a Llop Ferotge i alguns van riure, però ella va quedar
marcada. Els que li van fer la broma eren espanyols, companys d'ella.
P.-
Vivien amb incertesa. Suposo que quan va arribar a Rússia no s'imaginava que
farien tot el perible.
P.-
El que no m'imaginava és que
no fóssim un nucli familiar. No m'imaginava que viuríem en una residència de
canalla, només canalla, en un internat. Jo pensava que portaria vida familiar
com aquí, que en lloc dels pares tindria la tieta i la cosina. Quan fuges d'un
mal pas, que eren els bombardeigs d'aquí, només segueixes el camí que et
marquen i prou. No teníem altra opció.
P.-
Van haver de fugir de la Guerra Civil, després de la Segona Guerra Mundial. Com
va portar aquest sempre fugir?
R.-
Com que hi havia tanta
necessitat, la qüestió de sobreviure és el més important, i treus forces des de
no sé on, però vas vivint dia a dia com pots. Afortunadament, vaig sobreviure,
cosa que no pot explicar tothom, perquè molts s'hi van quedar. Aquestes
situacions límit comporten moltes malalties, moltes mancances d'alimentació, de
passar molt fred, coses d'aquestes i és clar, et van fent forta, et fan
endurir, et van fent créixer cada vegada més de pressa.
P.-
Vostè es definiria com una supervivent?
R.-
Trobo que és una paraula una
mica grossa, però sí, és una supervivència per haver superat dificultats que
altres s'hi van quedar.
P.-
La formació que va rebre a l'URSS diferia del que es va trobar després a l'Espanya
franquista. També era diferent de la que havia rebut durant la República?
R.-
No diferia massa. Me'n vaig
adonar després que la qüestió política revertia a totes les activitats que
teníem. La sort que crec que vaig tenir és que, malgrat tenir 12 anys, vaig
tenir una formació [durant la República] bastant sòlida i estimava molt el país
perquè l'escoltisme també me'l va fer estimar. Aleshores tot això crec que era
una base important per tenir la il·lusió de tornar algun dia.
P.-
Si l'hagués enganxat més petita, potser ho hauria viscut diferent.
R.-
Exacte. Tinc companys que
els ha costat entendre'm perquè eren menors o no havien tingut la sort de tenir
l'educació que vaig rebre aquí en temps de la República. Vista després
l'educació del franquisme i tot plegat, va ser una llàstima que allò es perdés.
Era una obra capdavantera i molt important.
P.-
En què la va marcar a vostè i va diferir dels seus companys que no van tenir
tant de temps de formació durant la República?
R.-
Estava en mans d'uns mestres
que em coneixien prou a fons per saber si podia continuar estudis o no. No
calia ni que m'examinessin, si el mestre deia, pot passar, doncs passava
tranquil·lament. Ja veus que confien en tu, cosa que reverteix després que en
els anys tinguis aquest sentiment de poder confiar en gent o no. És un
ensenyament que no es pot ensenyar si no és amb l'exemple que et donen els
mestres. Això és un sentiment que avui en dia no es troba enlloc, en cap
estament que puguis confiar tu plenament amb una persona que desconeixes. Jo no
sé si tu ara tens sensació que jo confio en tu.
P.-
Crec que sí.
R.-
(Rialles) És un sentiment
que a mi me'l van fer entendre amb la pràctica, em van donar la lliçó, i avui
en dia això no s'ensenya.
P.-
En alguna etapa de la seva vida va perdre aquesta confiança?
R.-
No ho sé. A vegades em
pregunten si pensaves en els pares, t'enyoraves de la família, jo què sé! Hi ha
moments en què no pots pensar ni en la família ni en res perquè hi ha altres
coses que t'empenyen a veure què menjaràs avui. Passar gana, et fa sentir que
no tens familiars, amics ni ningú. Quan tens gana, o fam millor dit, no pots
pensar en l'amistat. És molt dur, però és així. És clar ara qui no ho viu això
no ho pot sentir.
P.-
Durant el temps que va estar fora, va comunicar-se amb la família que estava
aquí?
R.-
No, excepte des de Mèxic,
quan ens escrivíem en castellà.
P.-
Vostè a l'estranger no va parlar en català i no ho va fer fins que va tornar
aquí i va retrobar-se amb la seva mare.
R.-
Mai. La mare i el germà em
van venir a esperar a Vigo i, sense adonar-me'n, els vaig parlar en català. A
Mèxic, com que ja estava avisada per l'oncle que no es podia escriure en
català, als pares els escrivia en castellà, perquè hi havia censura i no es
podia escriure en català.
P.-
El fet de no parlar català venia marcat per la por?
R.-
Era per inèrcia. Ja feia nou
anys que parlava en castellà.
P.-
La seva relació amb el rus va anar canviant amb els anys. De voler oblidar-lo
quan va tornar a l'Espanya franquista a impartir classes a l'Escola Oficial
d'Idiomes i treballar a l'agència literària AFZ, que representava els drets
d'autors soviètics a Espanya. Com es va reconciliar amb el rus?
R.-
Era una nosa. Era una por
que jo tenia que, si la policia sabés que jo sabia rus, també era un punt en
contra. Després em vaig assabentar pel diari que hi havia l'Escola Oficial
d'Idiomes i que ensenyaven la llengua russa, i em va començar a picar el
cuquet. Els 70 ja avançats vaig decidir anar a l'Escola Oficial d'Idiomes,
refer la llengua russa i treure'm el diploma per poder-la ensenyar. Vaig fer
classes al club de la UNESCO i de reforç a la mateixa Escola d'Idiomes als
alumnes que començaven. Gràcies a saber el rus em va sortir la feina a
l'agència AFZ, on vam consolidar l'amistat amb l'Helena Vidal i la seva mare.
P.-
Primer es va adaptar a una URSS on no havia arribat la Segona Guerra Mundial in
situ, després a un país més guerra; a una part més propera a Europa i a una
d'Àsia, a Kokand (l'Uzbekistan). Va estar a Crimea, va conèixer les
estridències de Nova York, la vida alegre de Mèxic i va arribar a l'Espanya
franquista de la postguerra. Com va ser el seu retorn?
R.-
El primer impacte gros va
ser a Baltimore, perquè desembarcar en un port ple de negres a l'estiu el 4 de
juliol i amb aquella calor, tot tan lluent, l'època del plexiglàs, va ser un
impacte molt trist. Veníem d'un lloc amb tanta austeritat, havent passat aquella
guerra, i que allà hi hagués aquella opulència semblava que no podia ser. Els
11 que anàvem ens vam quedar petrificats. D'anar de pitjor a millor és un
xupa-xup tan llaminer que de seguida t'hi agafes, però hi va haver molts
contrastos que ens costava d'entendre.
P.- Quan va tornar aquí va trobar un
ambient d’ofec.
R.-
L'oncle em va alliçonar molt
bé. La vida a l'URSS no existia, que sabéssim rus tampoc existia, sempre havíem
viscut entre França i Mèxic, i aquí s'acabava la cosa. Explico en el llibre que
vam compartir cabina amb una dona americana [en el vaixell entre l'URSS i els
Estats Units per arribar a Mèxic]. No fa gaires dies, quan vaig fer la
presentació del llibre al Museu d'Història de Catalunya, un oient em va dir:
"Aquesta dona que va venir a la cabina a viure amb vosaltres, estàs segura
que era una ciutadana americana i prou? Perquè estic segur que era una espia
que venia a treure-us alguna cosa". I llavors penses, potser sí, és clar.
Ella deia que sabia el rus, i no sabia res de res. La meva cosina ni jo no vam
pensar mai que aquella dona pogués venir a espiar.
P.-
Amb la publicació del llibre li han fet veure alguna cosa més?
R.-
Aquesta n'és una, però n'hi
ha d'altres. De comentaris de gent. Per exemple, el que explico de la tieta,
que l'estrany és que no l'haguessin enviat al Gulag. El meu oncle suposo que
tenia prou crèdit a l'URSS perquè no li fessin res a la tieta.
P.-
Ho diu perquè la tieta no estava d'acord amb el règim soviètic.
R.-
No estava d'acord, sí.
Maleïa el fred perquè no se li eixugava la roba del nen. I se li va morir la
nena, això va ser un cop molt dur. A més, sent el marit metge, penses que la
podria haver salvat. Suposo que va ser el que la va destarotar més, i crec que
fins i tot la va desequilibrar una mica, perquè va tenir una temporada que
estava molt agressiva.
P.-
Durant aquest viatge que van fer en vaixell cap als Estats Units, van passar
per Gibraltar, però els espanyols van ser els únics que no van desembarcar. Com
recorda aquell moment?
R.-
El nen tenia 5-6 anys [el
seu nebot Victorín, fill de la tieta], i ell no sabia què era físicament
Espanya. Però sentia Espanya, Espanya, Espanya i passar per Gibraltar era
Espanya, i que deixessin baixar tothom menys nosaltres, els 11 espanyols...
Recordo amb nostàlgia que penses, deixa baixar els altres. Almenys trepitjar
una mica la terra ens hauria fet il·lusió, però no va poder ser. Va ser una
cosa política ben feta, però no enteníem per què.
P.-Per
protegir-los.
R.-
Políticament no podíem tocar
terra espanyola, s'entén.
P.-
En el llibre no he sabut trobar cap menció a la transició espanyola. Creu que
va servir per tancar ferides de la Guerra Civil i el franquisme?
R.-
Opino que la transició va
continuar amb... no cal recordar, no cal recordar, memòria fora! I ara hem d'anar
buscant la memòria històrica perquè llavors no se li va donar cap valor i es va
deixar a part. Una cosa que tenia una importància cabdal van fer que la gent
continués amb la por.
P.-
Segueix obert el debat sobre la transició i si s'ha de recuperar la memòria
històrica. Hi ha partits que diuen que s'han tancat les ferides i n'hi ha que
no. S'ha de recuperar?
R.-
És clar, intento recuperar el que em toca a mi.
És un granet de sorra i faig el que puc i amb molt entusiasme. És imperdonable
que el franquisme encara continuï i que no s'hagi reparat aquesta ferida que a
tot un poble se li ha fet. A Alemanya mateix amb el nazisme, parlo oficialment,
els han procurat posar-hi una mica de remei, amb el que es pot, perquè no es
pot més que demanar perdó i punt. No crec que això arregli res, però almenys
que quedi clar que se sentin culpables.
P.-
Qui hauria de demanar perdó avui?
R.-
Ho hauries de preguntar a un
altre, jo estic massa ressentida per marcar la gent, però la immensa majoria de
polítics que encara manen avui ho haurien de fer. Oficialment s'hauria de fer,
i això no ha passat. No crec que demanant perdó s'arregli res, però declarar-se
culpable és imprescindible, és una història que hem viscut i que portem marcada
encara. Jo vaig veure morir un amic, vaig veure com uns pares portaven el cos
de la seva filleta morta fugint d'un bombardeig, i jo tenia 12 anys. Això no ho
explico en el llibre perquè em va semblar massa dur. No pot ser que la gent
deixi de saber-ho, no pot ser. Avui en dia és imprescindible.
P.-
Segons relata el seu germà en el llibre, el seu pare va ser detingut en la seva
absència pocs mesos després d'acabar-se la Guerra Civil per "rojo
separatista", i va ser represaliat pel franquisme. Va poder parlar mai
amb el seu pare d'aquest episodi?
R.-
Mai. El pare eren coses que,
quan començaves a explicar... Jo tenia dèria d'explicar coses. Una vegada
estava amb la mare explicant-li que li volia fer un regal. Vaig aprendre a
Rússia a fer el que aquí després se n'ha dit macramé, i li vaig demanar que em
comprés una mena de cintes perquè li faria un cinturó. Arran d'això vaig tenir
ocasió de parlar una mica de com vivíem allà. I la mare em va tallar: "No,
no, no cal que expliquis res més, això ja està". Volent dir, m'interessa
el macramé i prou. Si la mestra era bona, si era dolenta, si vas passar-t'ho bé
o malament ja no en vam poder parlar. Ella em deia: "Ja sabem que ho has
hagut de passar molt difícil, però aquí també ho hem passat molt malament, per
tant val més que ni nosaltres ni tu ens en parlem". Així va quedar la cosa,
no en parlàvem.
P.-
En tot el seu perible, vostè s'imaginava en algun moment que cauria el mur de
Berlín i es desmembraria l'URSS?
R.-
No. Quan vaig començar a
treballar a l'agència literària me'n vaig començar a adonar que allò no anava
bé, i així va ser. Per exemple, van tancar l'agència, fundada a Barcelona, i la
van traslladar a Madrid. Com a comiat a tots els clients i les editorials vaig
enviar una carta dient que s'havia centralitzat a Madrid.
P.-
Això era un senyal per vostè?
R.-
Que la cosa no anava bé, sí.
Ja veies que la gent que venia cada vegada et demanava més papers, cada vegada
et feia passar més comprovacions, etcètera.
P.-
Quina relació manté amb Rússia?
R.-
Cap. Tota la gent que
coneixia ja no existeixen. He fet uns quants viatges sempre que he pogut, però
la darrera persona amb qui tenia relació deu fer un parell d'anys que va morir.
P.-
En el seu relat de l'estada a Kokand, és l'únic lloc en el llibre que es
refereix als espanyols com a refugiats, però durant l'entrevista també s'ha
definit així. Es consideraven refugiats?
R.-
Sí, és clar. El que passa
que la majoria de nens no ho sabíem veure perquè els adults eren exiliats
polítics, bàsicament. I els nens, de polítics, encara no en teníem res. Havíem
de ser refugiats. Ens van acollir com a refugiats, evidentment.
P.-
Conjuntament amb la Segona Guerra Mundial, ara és el moment de la història amb
més refugiats a Europa. Quan veu les imatges dels refugiats d'avui li recorden
a la seva època?
R.-
És una situació completament
diferent. Les imatges d'avui en dia em recorden les imatges de quan fugien cap
a França en acabar-se la guerra aquí, que van anar a parar a camps de
concentració a Argelers. Això sí que és comparable. Amb els refugiats com a
nens no té res a veure. Dins de les circumstàncies d'aquell moment a l'URSS ens
van acollir molt bé. Encara que perdéssim el caliu familiar i totes aquestes
coses, ens sentíem protegits.
P.-
Vostès van ser acollits en un hotel de luxe els primers dies, després els van
traslladar a les colònies, però Europa avui el que ha fet és tancar fronteres o
posar-ho molt difícil als refugiats.
R.-
És inhumà totalment, no ho
entenc. Durant la guerra van venir molts espanyols de les altres províncies a
refugiar-se a Catalunya, i els vam acollir. Avui en dia la qüestió dels
refugiats es mira d'una altra manera. Aquí mateix de gent ens en falta.
Nosaltres aquí per comoditat o pel que sigui les parelles ja no tenen tants
fills. També ens cal que vingui gent de fora a ajudar-nos una mica, com sempre
ha passat. Quan es va fer el metro de Barcelona van venir molta gent de Múrcia,
per exemple. Als forasters, que amb el franquisme els van dir xarnegos, llavors
els deien murcians, perquè bàsicament venien de Múrcia. Són migracions que
sempre s'han donat. On vam anar nosaltres a l'URSS quan ens van desplaçar amb
motiu de la invasió nazi va ser a la República Autònoma d'Alemanys del Volga.
Eren uns alemanys que en temps de la Caterina III van anar a buscar feina allà.
P.-
Què hauria de fer Europa avui, per tant?
R.-
Doncs acollir. Políticament
jo no hi entenc, però crec que humanament hi hauria d'haver una solució que els
polítics haurien de resoldre, haurien de ser més humans.
P.-
A més de la crisi dels refugiats, avui hi ha un fantasma que recorre Europa,
que és l'ascens de l'extrema dreta. Es pot assimilar al període previ a la
Segona Guerra Mundial?
R.-
Són coses que em fan pensar
molt, i amb certa por, clarament. Els records del nazisme són molt nefastos, i
que aquesta gent encara puguin aixecar el cap seria terrible.
P.-
Hi ha elements que li van pensar en aquella època?
R.-
Em fan
pensar, no, em fan témer que pugui ser com aquella època. No és que em facin
pensar que sí, sinó que em fan témer que pugui ser, que és diferent, perquè en
el fons, en el fons, sóc optimista. No penso mai que pugui ser una cosa així.
P.-
Es pot ser optimista amb les persones malgrat tot
el que ha viscut?
R.-
Sí, sí. En
cas contrari, sempre t'enfonses més aviat. Això em dona sempre una mica més
d'energia.
P.-
Vostè ha viscut diverses "barcelonEs". Al
principi del llibre explica que va néixer al número 14 del carrer Floridablanca
l'any 1926, i en la seva infantesa jugava al carrer amb altres nens. D'aquella
època en recorda sons d'un món ja extingit: el piano de manubri, el clam de
l'home que comprava pells de conill, la trompeta de l'escombriaire, el
recollidor de fems, l'home que venia terres d'escudelles, el vigilant i els
serenos. Com ha viscut la transformació de la ciutat?
R.-
El trauma
gros ja va ser retrobar una Barcelona diferent quan vaig tornar l'any 1947,
fosca, deixada i bruta. La mica de transformació positiva que ja es va notar
cap als anys 56 i 57 ja va donar una mica d'esperança, però encara hi havia
totes aquelles connotacions fosques de la tradició, sobretot de les tradicions
religioses que dominaven. Si tocava venir Franco a Barcelona, tot quedava
bloquejat, només es podien manifestar les coses religioses, les coses militars
i punt, s'ha acabat. Tot això em fa recordar que ara ha vingut Rajoy a
Barcelona, i jo que vaig molt a Badalona, la línia del tren de Barcelona a
Badalona era una indecència de la brutícia que hi havia a costat i costat de
via. Doncs ha desaparegut! Per què? Perquè venia Rajoy. Això és el mateix que
quan venia Franco, que es rentava la cara de Barcelona. Què passa? És semblant,
és igual, és comparable, és paral·lel?
P.-
Crec que estava previst netejar la via des de fa
temps.
R.-
Potser sí,
però són casualitats d'aquelles que recorden llavors! Sé que les obres de la
Sagrera són un desastre, i he pensat que potser Rajoy tenia previst anar a la
Sagrera.
P.-
De moment ha passat de llarg.
R.-
Sí, sí, ha
passat de llarg, però saps allò que et recorda ben bé que era així.
P.-
Vostè relata la seva història a qui la vol
escoltar, però ja ha explicat tot el que voldria explicar?
R.-
No crec que
d'aquell temps hagi d'explicar res més, ja està tot. Era un record per als meus
fills i punt, no tenia cap intenció d'editar cap llibre i tenia coses més
íntimes que vaig treure. És una síntesi també de la meva evolució de
desintoxicació política. Costa de veure una cosa que t'han inculcat de petita.
Per això dic que vaig tenir molta sort de tenir els mestres que vaig tenir
abans de la guerra en l'època de la República perquè t'ensenyaven a pensar, i
això és molt important a la vida.
P.-
A què es refereix quan parla de
"desintoxicació política"?
R.-
Pensa que
vaig arribar a ser komsomol allà. Jo anava cap a la
política de dret. Hi ha molts companys que encara viuen que això ho porten a
dins, i no els ha desaparegut. La veritat és que m'ha costat molt, a part que
ha estat durant molts anys en estat letàrgic, que no s'ha manifestat en cap
sentit. Hi ha molts companys que això m'ho poden retreure. "Oh, després
que t'han acollit...", però jo penso de la meva manera i ja està.
P.- Es refereix a
la desintoxicació del comunisme i l'URSS.
R.-
Sí. Sóc
d'esquerres, no sóc de cap partit polític, però bàsicament el feixisme és el
meu enemic. Sempre lluitaré contra això i a favor del poble, que pugui ser
lliurepensador i pugui pensar com vulgui.”
NOTA:
Aquest dissabte, 20 de març, parlarem amb
l'autora del llibre "Trenes
tallades. Records d'una nena de Rússia ", la Roser Rosés.
La xerrada serà a les 18 hores en format virtual amb invitació.
