S'ha escrit molt sobre Charles
Bukowski , la quantitat de tinta gastada per parlar de l'escriptor és només
comparable al que el mateix artista va escriure al llarg de la seva vida. I és
que el poeta maleït, l'escriptor dels borratxos, els treballs de mala mort i
els hotels barats va ser prolífic fins als últims dies de la seva vida.
En el pla cinematogràfic no
sembla ser diferent i comptem amb tres pel·lícules basades, en part o
totalment, en “Factòtum”, l'autobiografia que Bukowski va escriure narrat sota
el seu alter ego: Henry Chinaski.
Las primera, “Ordinaria locura”, de 1981,
dirigida per Marco Ferreri i protagonitzada per Ben Gazzara, s'acosta a la
figura de Bukowski amb cert romanticisme i malenconia i aconsegueix apropar-nos
a la sensació que ens evoquen els seus llibres i la figura del antiheroi.
La segona, “El borracho”, de
1987, dirigida per Barbet Schroeder (director del documental “The Charles
Bukowski tapes” i de la coneguda “Mujer blanca soltera busca…”) i
protagonitzada per Mickey Rourke. El guió es del propi Charles Bukowski.
La
pel·lícula mostra un món de perdedors i marginats, de nits i núvies de ningú,
d'alcohol i cigarrets. Manca la varietat de bars i de personatges peculiars als
quals es troba l'escriptor en el llibre, així com els hilarants treballs
d'estar per casa, però tot i així el mateix Charles Bukowski va voler veure’s
reflectit d'aquesta manera, ja que va assistir a gairebé tots els dies del
rodatge.
L’última pel·lícula porta per
títol el mateix que el llibre, “Factótum”. Obra del 2005, dirigida per Bent Hamer, amb Matt Dillon en el paper de
Chinaski.
És una pel·lícula progressiva en la que en certs moments un pot
sentir Bukowski en la seva recerca de la llibertat per mitjà del rebuig als
lligams: més bars, més putes barates, més treballs de mala mort i més màquines
d'escriure. Una pel·lícula més rodona a
l'hora de perfilar la narració del llibre en què es basa, sobretot, per l’elecció
de l'actor protagonista.
