30 de des. 2012

lectura



Jueces, pero parciales. La pervivencia del franquismo en el poder judicial.

Autores: Carlos  Jiménez Villarejo y Antonio  Doñate Martín

Editorial: Pasado &Presente

Páginas: 330

Octubre  2012

20 €

“La forma en que se realizó la transición… permitió que se amnistiasen los crímenes cometidos en los cerca de cuarenta años de gobierno dictatorial y, lo que es mucho más grave, hizo posible que siguieran administrando justicia los mismos que habían sancionado los abusos ahora perdonados. En estas páginas se encontrará un estudio del lado oscuro de la democracia real en que hemos estado viviendo desde la transición, realizado por miembros del propio colectivo (judicial), que no se limitan a expresar opiniones, sino que aportan su propia experiencia y la fundamentan en una valiosa base documental: en unos textos oficiales que en ocasiones producen vergüenza y en otros casos, indignación y horror.”
Josep Fontana 
(del pròleg)


“Un juez chileno procesó hoy a siete exoficiales del Ejército como responsables del asesinato del cantautor Víctor Jara, ocurrido el 16 de septiembre de 1973 tras el golpe de Estado que encabezó Augusto Pinochet, informaron fuentes judiciales.

La resolución, dictada por el juez especial Miguel Vásquez, de la Corte de Apelaciones de Santiago más de 39 años después del crimen, incluye a siete militares que en esa fecha estaban a cargo de centenares de prisioneros confinados en el Estadio Chile de la capital del país.”

Font: El País, 28/12/2012

29 de des. 2012

La Valse

Maurice Ravel 


Maurice Ravel (Ciboure, Labort, 1875 – París, 1937). Compositor francés de obra vinculada al impresionismo, aunque también al estilo neoclásico y ciertos rasgos de expresionismo. Ravel revoluciono la música para piano y para orquesta, y es un reconocido maestro de la orquestación.
Font: Viquipedia




"La Valse es tanto una encarnación deslumbrante de los años veinte como una sátira deslumbrante de este período.  Comienza como un viaje nostálgico en compás de tres por cuatro, con la Vieja Europa bailando un vals a la luz del crepúsculo. Una gradual intensificación de disonancia y dinámica sugiere la furia de la guerra que acababa de concluir, el hermanamiento del orgullo aristocrático y la maquinaria de destrucción. En los últimos momentos, con el gruñido de los trombones y el estruendo de la percusión, la música se vuelve estridente vigorosa y feroz. De repente parece que estamos en medio de una de esas fiestas con jovencitas descocadas en que corre el alcohol en plena prohibición, y no hay motivo para percibir ninguna brusquedad en la transición, ya que los locos años veinte fueron sufragados por las mismas fortunas que habían financiado los bailes de preguerra Ésta es una sociedad que da vueltas fuera de control,  tambaleándose desde los horrores del pasado reciente hacia los horrores del cercano futuro."

El Ruido Eterno
Alex Ross
Pág: 148

28 de des. 2012

Jenufa

Leoš Janáček 

Leoš Janáček  (Hukvaldy, 1854 – Ostrava, 1928), compositor checo. Estudió música en el Conservatorio de Berlín. Desempeñó el cargo de organista en Brno y dio clases en el Conservatorio de Praga. La producción más importante de Janáček es tardía: encontró su estilo personal a los 50 años, con la ópera Jenůfa, y a partir de ese momento compuso importantes obras en muchos géneros. A este periodo maduro pertenecen sus mejores obras para piano, obras de cámara, la Misa Glagolítica o la Sinfonietta. También tiene importantes recopilaciones de canciones populares eslavas, y música para coros. En la actualidad Janáček es considerado como uno de los grandes renovadores de la ópera del siglo XX.

Font: Viquipedia

"Cuando Janáček empezó a recopilar canciones folclóricas checas, moravas y eslovacas, su objetivo no era dar con una materia prima que pudiera ser «ennoblecida» en formas clásicas. Lo que quería, en cambio, era ennoblecerse a sí mismo. Se convenció de que la melodía había de ajustarse a las alturas y los ritmos del habla cotidiana, a veces literalmente. Janáček llevo a cabo su investigación en cafés y otros lugares públicos, transcribiendo en papel pautado las conversaciones que oía a su alrededor. (…) [perseguía] engendrar un nuevo naturalismo operístico; podrían mostrar a un «ser en su totalidad en un instante fotográfico»".
El Ruido Eterno
Alex Ross
Pág: 110




"Tras las caracterizaciones individuales se encuentran diseños remolineantes que remedan el girar de la rueda del molino local,  la meticulosa operación de los códigos sociales, o la  molienda del destino. Las armonías suelen tener una brillantez desconcertante, todo agudos destellantes y bajos retumbantes.  La coexistencia en la ejecución de libertad expresiva y rigidez de la notación evoca la vida rural en toda su complejidad.
Jenúfa parece destinada a acabar en tragedia.  El bebé de la heroína se encuentra bajo el hielo del río local; los aldeanos se abalanzan sobre ella con intención vengativa. Entonces la Kostelnícka confiesa que fue ella quien lo hizo, y ellos reencauzan su furia. Jenúfa se queda a solas con su primo Laca, que la ha amado en silencio mientras ella perseguía al inútil de Steva. El tiempo se detiene un instante voluptuoso: la orquesta se regodea en un elemental Do mayor. Luego, sobre acordes palpitantes, cuyo resuello es perceptible, los violines y la soprano empiezan a cantar una nueva melodía en las inmediaciones de Si bemol: una nota mantenida seguida de un motivo que se agita rápidamente y se mueve luego como un pájaro en pleno vuelo, planeando, agitando sus alas, bajando en picado y volviendo a elevarse.  Se trata de la amorosa renuncia de Jenüfa mientras le da permiso a Laca para alejarse de la fealdad que la rodea. Asoma otro tema, esta vez descendiendo libremente por la octava. Es Laca que responde: «Yo soportaría mucho más que eso por ti. ¿Qué importa el mundo, cuando nos tenemos el uno al otro?» Cada uno de ellos canta sucesivamente la melodía del otro, las melodías se funden y la ópera concluye con un destello de sol tonal."
El Ruido Eterno
Alex Ross
Pág: 111

27 de des. 2012

un racó de paraigua (1)


A peu de pàgina del títol de l’obra “Un racó de paraigua”- per cert, títol extret d’una cançó de G. Brassenas, "Le Parapluie"- , Espinàs escriu: 

“La lectura d’aquestes narracions m’ha fet adonar de la influència dels espais sobre els seus protagonistes. En filosofia, l’espai és <> Els objectes sensibles humans, quan canvien d’espai, canvien, a més, ells mateixos”

"Amic Rovira:
Aquí tens el rapport per escrit que completa el que t'he explicat, tal com em vas demanar.
En P.S. ha estat aquesta setmana conscient i pacífic. D'ençà que va deixar el teu servei i viu a casa seva, amb els seus pares, sembla assumir la necessitat de passar-se el dia a la plaça Letamendi sense angoixa. Ha oblidat l'home a qui anomenava Hemingway. Diu que hi va perquè un dia hi tornarà la noia que li va dir, clarament, «gràcies, no fumo». Estic d'acord amb tu que podria ser que no hagués sentit això, sinó els sons de sempre, i que hagués tingut una al·lucinació, necessitat de trobar una sortida a una situació que se li consolidava amb sofriment, però ja saps que jo no em dedico a aquests temes. De tota manera, tendeixo a creure'l. Com me l'he cregut quan assegurava que només sentia umac pindela darantx birinotsu. Ell insisteix que la noia «és l'única persona que puc entendre», i retrobar-la se li ha convertit en una idea obsessiva. Està convençut que ella tornarà a la plaça, un dia o altre, i disposat a esperar el que calgui.
Recomana'm algú que pugui ocupar-se dels pares, que ho necessiten.
P. S. sembla sentir-se feliç amb aquesta guàrdia permanent a la plaça, però es pot produir un deteriorament psicofísic. Pràcticament no menja. Ha abandonat la higiene. Amb aquestes ratlles trobaràs el bloc, n'he comprat un altre perquè penso continuar en contacte amb ell. Estic preocupat. Per què no podem aclarir res? Només tenim interrogants. Francament, no sé què fer, però estic decidit a no abandonar-lo. El problema és que el temps passa. Digue'm què en penses."
UMAC
Un racó de paraigua
Josep M. Espinàs
Pàg. 37-38

"Essent això així, cal admetre que existeix una primera realitat: el que té una forma immutable, el que de cap manera no neix ni pereix; el que mai no admet en si cap element vingut d'una altra banda, el que mai no es transforma en una altra cosa, el que no és perceptible ni per la vista ni per cap altre sentit, el que sols l'enteniment pot contemplar. Hi ha una segona realitat que porta el mateix nom: és semblant a la primera , però cau sota l'experiència dels sentits, és engendrada, sempre està en moviment, neix en un lloc determinat per a desaparèixer de seguida; és accessible a l'opinió unida a la sensació. Finalment existeix sempre un tercer gènere, el del lloc: no pot morir i brinda un indret a tots els objectes que neixen. Ell mateix no és perceptible més que gràcies a una espècie de raonament híbrid, que no va de cap manera acompanyat de la sensació; amb prou feines s'hi pot creure."

Timeu
Plató

24 de des. 2012

una lectura sonora

portada del llibre 
Llegint i "El ruido eterno" (escuchar el siglo XX a través de su música) d'Alex Ross i escoltant a Satie.


nadal




Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 1894-1924)

23 de des. 2012

l'ofici d'escriure



Quan jo era petit no volia ser metge ni bomber. De fet, no volia ser res. Jugava a inventar-me països, dibuixava mapes, però no volia ser geògraf. No em va passar mai pel cap que hauria de ser alguna cosa.

Devia tenir nou anys quan vaig escriure els primers versos, recordo que parlaven del vol de les orenetes.  I als quinze anys vaig aconseguir escriure una novel·la en castellà -l'idioma de l'escola, l'idioma de la literatura que s'hi ensenyava. Era dolentíssima i tòpica. Em devia agradar escriure, sense imaginar-me que seria escriptor.

(...)

Llàstima que aquell nen, que no sabia què volia ser, hagi quedat tan enrere.

El meu ofici
Josep M. Espinàs
Pàg: 9-11

22 de des. 2012

felicitacions



Per mi, les felicitacions de Nadal han de ser una mica més espirituals, ja siguen religioses o paganes. Però han de servir perquè puguem créixer en esperit com a mínim… Jo els desitge a tots vostès un bon Nadal en proporció a la bondat que hagen fet pitjant el botó dels seus escons; en funció del destí al que hagen condemnat els depenents; el destí al que han condemnat els pobres; al destí que han donat als discapacitats amb el seu botó; el destí que els treballadors i treballadores que, en lloc de la felicitació de Nadal del senyor Fabra, han rebut una carta anunciant-los l'acomiadament per un ERO; el destí de famílies que no apleguen a final de mes; el destí que li han donat als que estan en llista d'espera d'un banc d'aliments. Els desitge senyories un Nadal en proporció al destí que han donat als xiquets d'arreu del món que moren per malalties incurables. Els desitge el destí que tenen aquells que han quedat exclosos de la sanitat per no tenir un carnet o per no poder encarar el pagament, el repagament i el 'requetepagament'. En definitiva, senyories, els desitge a tots vostès el Nadal que passaran els desheretats, els desemparats i els oblidats; el mateix destí dels desafavorits de la terra; aquells que aquests dies tornaran a nàixer en un portal. Moltes gràcies.”

Felicitació de nadal de la diputada Mònica Oltra, de Coalició Compromís, als membres de les Corts Valencianes, divendres 21 de desembre de 2012.


18 de des. 2012

Espinàs conversador



L’escriptor ha  dirigit programes d'entrevistes a la televisió com Identitats, a TV3, del 1984 al 1988, Senyals, al Canal 33, del 1989 al 1990, i Personal i Intransferible , del 1991 al 1994, al Canal 33.





Entrevista del 9 d'abril del 1988 pel programa Identitats a l'escriptora Montserrat Roig.



Entrevista feta a la Sílvia Oliver, Félix Pérez, Jordi Crespi i Nadala Batista sobre el teatre de aficionats pel programa Senyals el dia 9 de desembre de 1.989




Entrevista del 3 de març del 1994 pel programa Personal i Intransferible a l’escriptora Teresa Pàmies.

17 de des. 2012

viatge a la lluna

Portada de la primera edició del disc

El “ Viatge a la lluna” va ser un projecte conjunt de Xavier Montsalvatge i Josep  Maria Espinàs de l’any 1966. 

La peça es pot considerar de les primeres narracions musicals catalanes amb  vocació educativa musical - a lʼestil de Pere i el Llop de Prokòfiev o de la Guia dʼorquestra per a joves de Benjamin Britten.

La història narra la tenacitat i la il·lusió dels nens i nenes de la Colla dels Pesquis per construir un coet i aterrar sobre la lluna, i es va poder escoltar per primera vegada en dues audicions els dies 11 i 20 de maig de 1966. El director de cor va ser Oriol Martorell,  el de lʼorquestra, la Municipal de Barcelona, Rafael Ferrer, amb  Espinàs com a narrador.

 L’any 1969 va ser enregistrat per la discogràfica Concèntric. En aquella ocasió, per a interpretar l'obra, es va comptar amb un jove Antoni Ros Marbà  a la direcció de l'Orquestra Ciutat de Barcelona. Les il·lustracions de lʼenregistrament vàren córrer a càrrec de Cesc, i permetien identificar la portada amb  els dibuixos apareguts a la revista infantil Cavall Fort.


 Del 12 de desembre al 6 de gener Murtra Ensemble, amb direcció i dramatúrgia de Pau Miró, posen en escena – Sala Tallers,  del Teatre Nacional de Catalunya- “una reinterpretació del Viatge a la lluna, feta a propòsit del centenari del naixement de Xavier Montsalvatge. El resultat és un espectacle que trena música, teatre i animacions, amb dos actors i catorze músics a escena. Tots ells obren les portes d’un planeta ple de textures, de sabors i de paisatges que desperten la imaginació de petits i grans”.


Text de Espinàs (fragment):

"La narració que escoltarem es diu "VIATGE A LA LLUNA". Abans de començar heu de saber que a cada capítol de la història correspon un determinat grup d'instruments de l'orquestra.
L'ordre d'aparició serà el següent: Per començar, tota l'orquestra alhora. En segon lloc, la família dels instruments de metall: trombons, trompes i trompetes. A continuació, l'extensa família dels instruments de percussió: timbals, bombo, platerets, xilòfon, triangle, caixa xinesa, fuet, gaig blau, xiulet i tam-tam.
Després els instruments de corda: violins, violes, violoncels i contrabaixos units a l'arpa, els metalls i la percussió.
Després la família dels instruments de fusta: flabiol, flautes, oboès, clarinets i fagot. I finalment, el "tuti", és a dir, tots els instruments de l'orquestra conjuntats. (...)
1   Era un diumenge a la tarda, i la Panda dels Inventis no sabia què fer. Es deien els Inventis perquè eren uns nois i unes noies que sempre anaven inventant jocs i històries. Tenien molt enginy i eren bona gent. Aquell diumenge volien fer alguna cosa nova, una cosa extraordinària, una cosa que fos més divertit que tot el que havien fet fins llavors.
Iván, que era el cap de la colla, va dir: - Que cadascú de nosaltres proposi un joc o una aventura, i escollirem el que ens agradi més.
(...)

Nois i noies que m'escolteu. La Colla dels Inventis no va tornar de la Lluna, encara que tenien el seu coet a punt. Això vol dir que tot el que hi van descobrir els va agradar molt. Allà segueixen, i sens dubte, esperen que vagi més gent de la Terra. Gent decidida i alegre com ells. Gent que tingui ganes d'estudiar i de treballar ... Gent que cregui que cal fer de veritat un món millor ... I que s'interessi per la gent que no coneix, la gent que és diferent. Si vosaltres sou així, no ho dubteu: arribareu molt lluny ...

A les tres!, A les dues!, ¡A la una!:
¡A la Lluna!"


16 de des. 2012

Espinàs viatger

Josep Maria Espinàs pujat a cavallet
sobre de Camilo José Cela

"Sobre la porta del cafè hi ha un text que diu: «Edificio reconstruido en 1984 por la Sociedad de Cazadores de San Esteban de Litera y el Coto de Caza de San Roque. Propiedad de la Cámara Agraria Local». La dona i l'home del bar parlen entre ells en castellà, però amb nosaltres ella s'ha passat al català, que és la seva llengua. Hi ha poc moviment de gent, en aquesta hora. No sé si en alguna d'aquestes cases del poble s'amaga, protegint-se de la calor, el senyor Viudas, que és nascut aquí, però si hi fos tampoc no aniria a trucar a la seva porta, tot i que deu ser una persona interessant, perquè és catedràtic a la Universitat de Càceres i estudiós de dialectologia. Antonio Viudas Camarassa valora molt el castuo —l'extremeny— i ha publicat diversos textos sobre la parla popular de la Llitera. En la seva opinió, la parla de Llitera pertany a una de les varietats del dialecte ribagorçà. Però el lector dels meus viatges a peu ja sap que no hi vinc a empaitar ningú ni a forçar res, sinó al contrari: hi vinc a ser emotivament forçat per la vida que flueix espontàniament al meu voltant. No fabrico el que vull que passi en aquests llibres, només narro el que passa pel camí de les hores viscudes.
Perquè de tant en tant és bo per a mi, penso —i no sé si també per a d'altres escriptors— exercir la malícia de l'ofici al servei de la ingenuïtat, recuperable, de l'home. Ingenu, en dret romà, volia dir «nascut lliure». Renéixer, doncs, en el camí i en els pobles, davant dels arbres i els homes, a la llibertat de mirar sense haver d'interrogar-se, a la llibertat d'escriure sense haver de consultar. Deu ser per alimentar aquesta difícil innocència que a la fonda m'han donat, per postres, un cremosín de vainilla que és «ideal para el consumo infantil». Abans, però, ho confesso, una amanida cum laude, un corder de doctorat i unes patates fregides amb la perfecció de l'alta cultura de l'oli.
Mentre dinàvem, a les tres en punt s'ha engegat una escandalosa sirena. Que jo sàpiga, a Sant Esteve no hi ha indústria, i menys una gran fàbrica. A més, avui dia les sirenes fabrils ja no sonen. La mestressa de la fonda m'ho explica: és una sirena que sona quatre vegades al dia, a les nou, a la una, a les tres i a les set. No pas per convocar obrers. Un senyor la va regalar al poble. Ha substituït les campanades de l'església. Sant Esteve, màrtir, els hagi perdonat."

A peu per la Llitera. Viatge a la frontera de la llengua
Josep Maria Espinàs
La Campana, 1990
Pàg. 66-67

 Llibres de viatges de Jose M. Espinàs:

Viatge al Pirineu de Lleida,  1957
Viatge al Priorat. Barcelona, 1962
Viatge a la Segarra. Barcelona, 1972
A peu per la Terra Alta, 1989
A peu per la Llitera, 1990
A peu per l'Alt Maestrat, 1991
A peu pels camins de cendra, 1994
A peu per l'Alcalatén, 1996
A peu pel Matarranya, 1996
A peu pel Comtat i la Marina, 1998
A peu per Castella, 1999
A peu pel País Basc, 2000
A peu per Extremadura, 2001
A peu per Mallorca sen veure el mar, 2005
A peu per Aragó. El Somontano, 2006
A peu per l´Alt Camp, 2007
A peu per Múrcia, 2009

12 de des. 2012

Espinàs canta



Josep Maria Espinas és un dels fundadors, l'any 1960, dels Setze Jutges, el grup que iniciaria el moviment de la Nova Cançó. 
Enregistra diversos discos amb cançons pròpies, adaptacions de Georges Brassens i cançons per a infants, i també escriu i enregistra amb interpretació pròpia la narració per a infants Viatge a la Lluna (1969), amb música de Xavier Montsalvatge.



Cançons escrites per Josep M. Espinàs:

A la vora de la nit
Aquell any trenta-cinc ó (Quan jo era petit)
Cadascú fa el seu paper ó (Cançó del lepisma)
Cançó dels adjectius possessius
Cant del Barça ó (Himne del Barça) (amb Jaume Picas i Manuel Valls)
Càntic (i Salvador Espriu)
Desperta ferro
El teu ofici
Els noctàmbuls
Els planificadors
Germà
Jo fumo amb pipa
L'agenda
L'esperança
L'estudiant i el matí d'hivern
La murga del que tenim
La noia del gelat
La vida és una guitarra
Les contradiccions
Les noies que passen
Quantes hores malgastades
Quimet del Bar Pastís
Recepta de cuina
Tot depèn
Tu no estàs sol
Un dia qualsevol
Una parella als afores
Viaje a la Luna ( i Xavier Montsalvatge)