Lucía Etxebarria d'Asteinza va néixer a València el 7 de desembre de 1966. Els seus pares procedien de Bermeo i ella va ser l'última de set germans. Va estudiar en un col·legi de monges a València i posteriorment es va traslladar a Madrid, on va col·laborar a Ruta 66 i es va llicenciar en Filologia Anglesa i Periodisme.
Va escriure una biografia novel·lada de Courtney Love y Kurt Cobain: La historia de Kurt y Courtney: aguanta esto (1996) però va ser amb la seva primera novel·la Amor, curiosidad, prozac y dudas, publicada el 1997 que va aconseguir el Premi Nadal i va saltar a la fama, la qual va seguir amb l'aparició.
L'any 2000 va ser convidada per la Universitat d'Aberdeen com a escriptora resident i va impartir classes d'escriptura de guió. Al novembre del mateix any va ser investida Doctora Honoris Causa a Lletres per aquesta universitat. Fruit de la seva estada escocesa és l'assaig En brazos de la mujer fetiche (2002), escrit en col·laboració amb Sonia Núñez Puente.
El 2005 va compilar i traduir La vida por delante: voces desde y hacia Palestina, publicat per l'editorial Fundamentos, i es va convertir en editora de la col·lecció Astarté de l'editorial mr ediciones.
També va publicar poesia encara que el seu llibre Estación de infierno (2001) va ser acusat de plagiar el poeta Antonio Colinas.
El 2007 va publicar Cosmofobia, en què narra la vida de vint personatges que tenen en comú viure al madrileny barri de Lavapiés.
La seva obra ha estat traduïda a vint idiomes.
Ha estat també guionista de cinema, es va iniciar amb Sobreviviré, guió, per a la pel·lícula homònima, escrit en col·laboració amb David Menkes i Alfonso Albacete. Amb aquests mateixos guionistes signarà I love you baby el 2001. I algunes de les seves novel·les han estat adaptades al cinema.
(Font, excriptors.org)
Bibliografia:
Narrativa:
Amor, curiosidad, prozac y dudas (1997)
Beatriz y los cuerpos celestes (1998). Premi Nadal
Nosotras que no somos como las demás (1999)
De todo lo visible y lo invisible (2001). Premi Primavera de Novel·la
Una historia de amor como otra cualquiera (2003)
Un milagro en equilibrio (2004). Premi Planeta
Cosmofobia (2007)
Lo verdadero es un momento de lo falso (2010)
El contenido del silencio (2011)
Dios no tiene tiempo libre (2013)
Cuentos clásicos para chicas modernas (2013)
Le don empoisonné de la folie (2017)
Por qué el amor nos duele tanto (2017)
Selene y los cuatro elementos (2021)
Poesia:
Estación de infierno (2001)
Actos de amor y de placer (2004)
Batirse en vuelo (2017)
Assaig:
La historia de Kurt y Courtney: aguanta esto (1996)
La Eva futura. La letra futura (2000)
En brazos de la mujer fetiche (2002), en col·laboració amb Sonia Núñez Puente
Courtney y yo (2004) (reedició de Aguanta esto).
Ya no sufro por amor (2005)
El club de las malas madres (2009), en col·laboració amb Goyo Bustos
Lo que los hombres no saben - El sexo contado por las mujeres- Coautora i editora (2009)
Liquidación por derribo. Cómo se gestó la que está cayendo (2013)
Tu corazón no está bien de la cabeza. Cómo salí de una relación tóxica (2013)
Más peligroso es no amar (2016)
Mujeres extraordinarias. Una historia de mentiras (2019)
La escritura que cura (2024)
Teatre:
Flores para Sally (2014)
Dios no tiene tiempo libre (2014)
Guio:
Sobreviviré (1999). Dirigit per David Menkes y Alfonso Albacete.
Amor, curiosidad, prozac y dudas (2001). Dirigit per Miguel Santesmases.
La mujer de mi vida (2001). Dirigit per Antonio del Real.
I love you, baby (2001). Dirigit per Alfonso Albacete y David Menkes.
Altres:
La vida por delante: voces desde y hacia Palestina (2005), com editora.
Vulgaria, de Francisco Villena (2009), com prologuista.
Al desembre de 2011 va anunciar la seva retirada indefinida del món literari com a forma de protesta contra la pirateria. El febrer de 2012 va iniciar, juntament amb diversos col·laboradors, un magazine digital, AllegraMag. Aquest va desaparèixer un any després de la seva escassa acollida. El 2013 va participar al reality show de Telecinco Campamento de verano per, segons ella, pagar els seus deutes amb l'Agència Tributària.
El 2013 va publicar dues obres: Liquidación por derribo, una lectura crítica de la situació econòmica espanyola i Tu corazón no està bien de la cabeza: cómo salí de una relación tóxica.
En primer lugar, debo presentarme, si no me conoces. Me llamo Lucía y me dedicó a escribir libros. Cuando era más joven gané varios premios (el Nadal, El Planeta, la primavera, el Barcarola y algunos más). Estudié Periodismo y Filología Inglesa.
A los 51 años empecé a estudiar Psicología con la intención de especializarme en Terapia de Escritura Expresiva, un tipo de terapia que yo había conocido en la Mc Gill University de Canadá. Actualmente estoy haciendo las prácticas en un gabinete de atención psicológica especializado en psicoterapia y psicología clínica. Escogí neuropsicología como optativa.”
La autora del mes de abril, Sara Mesa (Madrid, 1976), estudió Periodismo y Filología Hispánica. Escritora y periodista, sus inicios literarios fueron en poesía, pero el grueso de su obra es narrativa.
Sus obras han estado traducidas a una decena de lenguas, recibiendo el reconocimiento unánime de la crítica, la cual destaca su capacidad para explorar el tejido psicológico de los personajes y crear imágenes precisas que colocan al lector en un territorio incómodo e iluminador al mismo tiempo
El 2020 decidió abandonar el periodismo para dedicarse plenamente a la literatura.
En el artículo “La novelística de Sara Mesa” (en Revista Turia), José María Pozuelo Yvancos escribe: “Sara Mesa está escribiendo una obra narrativa llena de interés, cuya dimensión literaria me parece creciente. (…)
Hay un elemento estilísticamente unitario que da forma interior a su obra novelística: la preocupación por la temática de las relaciones de dominio, de poder y sumisión, está entablada a partir siempre de universos cerrados, en cierto modo microcosmos, que ejecutan alguna forma de distopía. Otro elemento que proporciona unidad a las cuatro novelas es que hay un correlato entre el elemento social (sea de marginación por la crisis, de corrupción desde el poder, o de ambos), con la esfera individual que las tramas recorren. De tal manera que en su novelística parece deducirse la intención de que los elementos de la trama remitan a un estrato simbólico superior, que por otra parte comunica muy bien con el mundo contemporáneo.”
En Cuadernos Hispanoamericanos, de fecha 03/06/2019, Carmen de Eusebio la entrevista, preguntándole:
“Centrándonos en su obra, me interesa un rasgo común en sus libros, esa visión crítica de la sociedad actual, lo que supone una poética de la novela. ¿Podría decirme si ve la novela, al menos la suya, como un compromiso crítico, o hay algo más?
Yo al principio esto no lo veía. La etiqueta de «literatura comprometida» me chirriaba un poco, porque me sonaba a una voluntariedad previa a la escritura, una especie de premisa forzada que dirigía y coartaba la creación. Y cuando yo escribo es más bien al revés, funciono mucho con la intuición, los símbolos, mis propias obsesiones, las imágenes que me rondan y —no sé bien por qué…— evito planificar demasiado, racionalizar demasiado. Sin embargo, con el tiempo, me he dado cuenta de que, en prácticamente todos mis libros, hay algún tipo de denuncia o posicionamiento ético —no desligado de lo estético— que funciona a un nivel más profundo. Es imposible escribir sobre los temas que me interesan —el poder, las ideologías invisibles, los prejuicios, las imposiciones grupales, los abusos de la normatividad, etcétera— desde un lugar neutro, de mero observador. Ya el hecho de pararme a observar es una declaración de intenciones. Así que sí, entiendo que hay algún tipo de compromiso crítico, más conmigo misma que con ninguna ideología externa.”
Inicio su trayectoria literaria con el libro de poemas Este jilguero agenda, Premio Nacional de Poesía «Fundación Cultural Miguel Hernández» del año 2007, y publicado por la editorial Devenir.
El libro se compone de poemas que oscilan entre la observación de la naturaleza y la introspección. La autora dibuja imágenes vívidas que continúan resonando en la mente del lector, invitando a reflexionar sobre la belleza y el dolor que cohabitan en la experiencia humana. Este libro no solo establece a Mesa como una voz poética singular, sino que muestra los temas que continuará explorando en sus futuros trabajos: la soledad, la alienación y la búsqueda de identidad.
Otro rasgo de la escritura de Sara Mesa, presente en esta su primera obra, es la economía lingüística: cada palabra es escogida con meticulosidad y cada imagen es destilada hasta su esencia. Los poemas son breves pero intensos, capaces de conmover y provocar al mismo tiempo. La autora utiliza el lenguaje no solo como medio de expresión sino como una herramienta de exploración, descubriendo las capas de lo cotidiano para desvelar lo extraordinario que pasa desapercibido.
La sobriedad del galápago, libro ganador de la XI Edición de Cuentos Ilustrados de la Diputación de Badajoz (2008, Diputación Provincial de Badajoz), con ilustraciones de Mimi González.
Un aspirante a entomólogo, tímido y enamoradizo, que mantiene a una mantis encerrada en un bote de cristal para extraer de ella sus corrientes eléctricas. Un atormentado y experto ladrón de grandes almacenes que se obsesiona con una chaqueta de precio desorbitado. Una dependienta eficaz y enigmática, que se desenvuelve bien en las sombras más densas. Este triángulo de personajes se anuda en el espacio frío de un centro comercial, día tras día, sin demasiadas esperanzas.
La obra explora las desviaciones de la vida diaria bajo el prisma de una narrativa observadora y sin prejuicios.
No es fácil ser verde (2009, Everest), su tercer libro publicado, es una colección de relatos que retrata a personajes excéntricos, solitarios y angustiados en entornos deshumanizados o asfixiantes, como centros comerciales o casas cerradas. La obra explora desviaciones de la cotidianidad con una mirada fría y desapasionada.
La narradora no pretende explicar ni justificar sus historias, sino simplemente mostrar las desviaciones de lo falsamente llamado cotidiano o diario.
El trepanador de cerebros (2010, Tropo Editores), es una novela coral que narra la vida de un grupo de personajes estrafalarios y marginados en una ciudad caótica y ruidosa. La trama explora las relaciones personales, la necesidad de aceptación y los límites humanos a través de personajes como un enano, unos gemelos ladrones, una niña prodigio y un científico albino.
La novela se caracteriza por esos personajes estrafalarios y el entorno urbano desquiciado donde se mueven, explorando los límites a los que los personajes son capaces de llegar con tal de ser aceptados por el grupo.
Un incendio invisible, Premio Málaga de Novela 2011 (2011, Fundación José Manuel Lara; reeditado en 2017 por la Editorial Anagrama).
Narra la historia de los últimos días de una ciudad, Vado, que está siendo repentinamente abandonada por sus habitantes. El protagonista es un reconocido geriatra, el doctor Tejada, que llega para hacerse cargo de la residencia de ancianos New Life justo cuando todo el mundo se está marchando. Tejada busca un lugar en el que protegerse de sí mismo y su turbio pasado, pero sus propósitos pronto se verán alterados al conocer a algunos de los singulares habitantes que aún permanecen en la ciudad, como la recepcionista de un gran hotel ya sin clientes, una niña de nueve años o un investigador de los fenómenos migratorios.
Estos personajes parecen atrapados en una especie de letargo moral y con una ciudad que funciona a modo de metáfora de una sociedad que se deshace sin que nadie lo acepte.
Cuatro por cuatro, novela finalista del Premio Herralde de Novela 2012 (2012, Editorial Anagrama).
La novela arranca con la historia de un grupo de chicas, lideradas por Celia, que se han fugado de un colegio pero que son atrapadas y devueltas a la institución. El colegio del que huían, el Wybrany College, es un internado completamente incomunicado del exterior y destinado a los hijos de familias acomodadas, los únicos que pueden aspirar a salvarse de un mundo en descomposición en el que la vida en la ciudad se ha hecho imposible. Pero el Wybrany College también acoge a los llamados «especiales», chicos becados cuyos padres trabajan al servicio del proyecto. Las relaciones entre ambos grupos y entre ellos, los profesores y los miembros de la Dirección, sumirán al lector en un microcosmos dominado por la manipulación y el aislamiento. La narrativa de Mesa se muestra fragmentaria, indirecta y depurada (marca de la casa). La primera parte de la novela es una suerte de enigma cuyo sentido se completará conforme avance la trama. En la segunda parte de la obra la perspectiva cambia con la irrupción de Isidro Bedragare, un profesor sustituto que va recogiendo en un diario su particular visión de los hechos que ocurren en el extraño internado, y que a su vez también esconde un secreto. Narrada con un estilo que juega con la insinuación y las zonas oscuras, nos mostrará un mundo autosuficiente, inquietante y enigmático, definido por normas propias que desvelan las relaciones de poder entre los distintos personajes y una violencia sórdida, latente, siempre a punto de estallar.
Cicatriz Premio Ojo Crítico de Narrativa 2015; Premio Literario Arzobispo Juan de San Clemente 2017 (2015, Editorial Anagrama). Sonia conoce a Knut en un foro literario de internet y, a pesar de los setecientos kilómetros que los separan, establece con él una particular relación marcada por la obsesión y la extrañeza. Entre la atracción y la repulsión, no puede evitar sentirse fascinada por este personaje insólito y perfeccionista, que vive fuera de toda norma social y que la corteja a través de suntuosos regalos robados. «Le gustaba ir siempre bien vestido, incluso para ir a robar una simple lata de conservas. Tan joven y hablando de escritores del XIX. Filosofando. Cuestionándolo todo. Teorizando sobre el individuo y el grupo, y la hipocresía social, y los chivos expiatorios, y Dios y el destino, la virginidad y el sexo. Solía decir que no hay placer comparable a pensar. Y no, no era petulante ni vanidoso. Era simplemente... exhaustivo.»
Su necesidad de poner distancia cuando Knut se vuelve demasiado absorbente, pero también su irrefrenable curiosidad y el ansia de vivir experiencias más allá de una existencia excesivamente reglada, llevarán a Sonia a una doble vida secreta en la que quedará atrapada durante años sin posibilidad de exculparse.
En esta novela, Sara Mesa recupera temas que ya aparecieron en sus primeras obras, dándoles forma a través de un estilo conciso: un mundo frío, sin comunicación y cuyas reglas establecen únicamente los propios personajes que lo habitan.
Cicatriz no es sólo una inquietante historia de amor descompensado protagonizada por dos seres muy distintos, pero a la vez complementarios, es también una reflexión sobre la sociedad de consumo y los robos a gran escala en grandes almacenes, la sumisión y el poder, la anulación del deseo y la carnalidad, el refugio de la infancia, la fantasía como alternativa, la culpa y la expiación, la escritura y la vocación literaria.
Mala letra (2016, Editorial Anagrama). [lectura en Vespres Literaris el mes de marzo de 2025]. La autora de esta novela coge mal el lápiz. Lo ha cogido mal desde niña, cuando algunos profesores se empeñaban en corregirla porque «hay que escribir como Dios manda», e, incapaz de aprender, ha seguido cogiéndolo mal hasta el día de hoy, con todas las consecuencias. Porque... ¿puede acaso salir buena letra de un lápiz torcido? Ésta es una de las cuestiones que planean sobre este conjunto de cuentos: la de la escritura indócil, libre y acelerada, la escritura que araña y rasga la memoria, que destroza los recuerdos y hace de ellos otra cosa. Las historias que aparecen en este volumen abordan temas como la culpa y la redención, la falta de libertad y esos «pequeños instantes, epifanías, revelaciones, imágenes que se abren, palabras que se desdoblan», cuando «algo se quiebra, y todo cambia». Niños que se resisten a obedecer y que viven con asombro y soledad el difícil proceso de crecer; chicas rebeldes cuya rebeldía es subterránea, rabiosa y poco aprovechable; seres atormentados –o no– por los remordimientos y las dudas; picabueyes y nutrias que representan agresión o consuelo; el desconcierto de vidas en apariencia normales que a veces encierran crímenes y otras únicamente el deseo de cometerlos. Sara Mesa ha construido un conjunto de voces con su estilo tenso y sin artificios.
Cara de pan (2018, Editorial Anagrama). «La primera vez la coge tan desprevenida que se sobresalta al verlo.» El encuentro se produce en un parque. Ella es Casi, una adolescente de «casi» catorce años; él, el Viejo, tiene muchos más.
El primer contacto es casual, pero volverán a verse en más ocasiones. Ella huye de las imposiciones de la escuela y tiene dificultades para relacionarse. A él le gusta contemplar los pájaros y escuchar a Nina Simone, no trabaja y arrastra un pasado problemático.
Estos dos personajes escurridizos y heridos establecerán una relación impropia, intolerable, sospechosa, que provocará incomprensión y rechazo y en la que no necesariamente coincide lo que sucede, lo que se cuenta que sucede y lo que se interpreta que sucede.
Una historia elusiva, obsesiva, inquietante y hasta incómoda, pero al mismo tiempo extrañamente magnética, en la que palpitan el tabú, el miedo al salto al vacío de la vida adulta y la dificultad de ajustarse a las convenciones sociales. En esta novela dos seres desarraigados cruzan sus destinos en un parque. Una defensa de la inadaptación y la diferencia.
Silencio administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático. (Editorial Anagrama, 2019). Ensayo que debatiremos el 11 de abril de 2026.
Un amor. Premio Las Librerías Recomiendan, en la categoría de ficción, 2021. Finalista Premio Strega Europeo, por Un amore, traducción italiana de Un amor. (2020, Editorial Anagrama).
La historia se desarrolla en La Escapa, un pequeño núcleo rural donde Nat, una joven e inexperta traductora, acaba de mudarse. Su casero, que le regala un perro como gesto de bienvenida, no tardará en mostrar su verdadera cara, y los conflictos en torno a la casa alquilada –una construcción pobre, llena de grietas y goteras– se convertirán en una verdadera obsesión para ella. El resto de los habitantes de la zona –la chica de la tienda, Píter el hippie, la vieja y demente Roberta, Andreas el alemán, la familia de ciudad que pasa allí los fines de semana– acogerán a Nat con aparente normalidad, mientras de fondo laten la incomprensión y la extrañeza mutuas.
La Escapa, con el monte de El Glauco siempre presente, terminará adquiriendo una personalidad propia, oprimente y confusa, que enfrentará a Nat no solo con sus vecinos, sino también consigo misma y sus propios fracasos. Llena de silencios y equívocos, de prejuicios y sobrentendidos, de tabús y transgresiones, Un amor aborda, de manera implícita pero constante, el asunto del lenguaje no como forma de comunicación sino de exclusión y diferencia.
Sara Mesa vuelve a enfrentar al lector con los límites de su propia moral en una obra ambiciosa, arriesgada y sólida en la que, como si de una tragedia griega se tratara, las pulsiones más insospechadas de sus protagonistas van emergiendo poco a poco mientras, de forma paralela, la comunidad construye el chivo expiatorio.
Perrita Country, ilustrado por Pablo Amargo (2021, Editorial Páginas de Espuma). Se trata de un relato breve sobre una profesora que rehace su vida en un nuevo hogar acompañada de una perrita y un gato. A través de ellos, va construyendo esa nueva vida que desea. La obra narra la creación de una nueva cotidianidad, explorando el vínculo emocional y el silencio entre humanos y animales.
La familia. Premio Cálamo, categoría Extraordinario, 2023 y 2023 Premio Andalucía de la Crítica 20123 (2022, Editorial Anagrama).
«¡En esta familia no hay secretos!», proclama al inicio de este libro Damián, el padre, un hombre de ideas e ideales fijos obsesionado con la rectitud y la pedagogía. Pero esa casa sin secretos está en realidad llena de grietas, y la opresión que se respira entre sus paredes terminará creando vías de escape, códigos clandestinos, ocultaciones, fingimientos y mentiras. Formada por dos niñas, dos niños, una madre y un padre, esta familia en apariencia normal, de clase trabajadora y llena de buenas intenciones, es la protagonista de una novela coral que abarca varias décadas y en cuyas historias laten el deseo de libertad y la crítica a los pilares que tradicionalmente han sostenido, y todavía sostienen en gran medida, la institución familiar: autoritarismo y obediencia, vergüenza y silencio.
Sara Mesa vuelve a desnudar comportamientos humanos, detectar heridas latentes y retratar en toda su complejidad la fragilidad, las contradicciones y las flaquezas que nos conforman.
Oposición (2025, Editorial Anagrama). La voz narradora de esta novela estudia para consolidar su futuro profesional. Ha conseguido un puesto de interina en una oficina administrativa, y afrontar una oposición parece ser el paso lógico en su carrera. Sin embargo, otro tipo de oposición, la interna, basada en su observación del día a día funcionarial, hace que no lo tenga nada claro. El edificio donde ha sido destinada, tan gigantesco como hermético, es un lugar de jerarquías incomprensibles, que la expulsa al mismo tiempo que la absorbe. Como nadie le explica sus funciones, se ve forzada a improvisar, disimular por vergüenza y registrar su malestar con dibujos y poemas tan desplazados de la realidad como el trabajo mismo. Los funcionarios que la rodean, cada uno con sus particularidades y conflictos, han desarrollado los tics y las manías propios de las rutinas laborales y la obediencia acrítica. Necesitada de vida útil, de pulso verdadero y de juego, la opositora tomará pequeñas decisiones subversivas sin prever sus posibles consecuencias disciplinarias.
Con mirada curiosa, ávida y desencantada, Oposición describe las trampas de los mecanismos burocráticos no solo para quienes las padecen, sino también para quienes las ponen en funcionamiento. Sara Mesa, que conoció el mundo de la Administración por dentro, aborda el relato de la burocracia contemporánea desde la perspectiva de quien se ve atrapado en el tiempo muerto de las tareas inútiles, tratando el problema del tedio y la apatía en una narración brillante, mordaz y de ritmo implacable. Su protagonista, como una heroína azarosa e involuntaria, se enfrenta al peor y más inquietante de los absurdos: el de cómo nos organizamos en sociedad.
L’ autora del mes de gener, Najat El Hachmi (1979), va néixer a Nador (Marroc) i amb vuit anys va anar a viure a Vic, on va estudiar i treballar de tot: empleada de la neteja, cuinera, monitora d'esports... fins a ser mediadora a la Delegació d'Ensenyament de Vic i de tècnica d'acollida a Granollers.
Estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal en llengua amaziga a l'antiga emissora Catalunya Cultura. Ha col·laborat en alguns mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, ha publicat articles al diari El 9 Nou de Vic, a la revista digital Esguard, La Maleta de Portbou, L'Avenç o Letras Libres i El Periódico de Catalunya; actualment col·labora regularment als diaris El País i l’Ara.
Per la Latifa Laamarti, doctora en llengües i literatures hispàniques, al seu article “La narrativa de Najat el Hachmi, publicada a la revista “Hispanismo del Magreb”, el 14/04/2021, la nostra autora del mes “se libera en sus novelas y narra sus historias con un estilo realista, en un monologo interior continuo y desde una perspectiva reflexiva critica. Es profunda la crítica que hace al machismo dominante en los dos mundos a los que ella pertenece, al racismo y al eurocentrismo que afectan de forma directa a los inmigrantes no europeos.
(…)
Lo primero que destacamos de Najat el Hachmi es su osadía en expresarse y en exponer sus ideas. Najat El Hachmi se libera en sus obras y libera su pensamiento de todos los tabús y ataduras y cuenta, desde dentro, sus historias en un monólogo interior continuo como vemos en La hija extraña, El último patriarca y Madre de leche y miel. Su estilo es muy realista, un realismo desnudo y crudo que pone al descubierto verdades humanas e injusticias sociales, pues Najat El Hachmi narra desde una perspectiva plural reflexiva crítica que le permite cuestionar los esquemas socioculturales de los dos lugares a los que ella pertenece. Es evidente su deseo de deshacerse de todas esas herencias culturales propias y otras coloniales que la tradición, las instituciones y las leyes le imponen por su condición de mujer y la de inmigrante marroquí. Podríamos decir que la literatura que nos ofrece esta escritora es utilitaria en el sentido de que se sirve de la escritura para dar a conocer otra realidad pensada y presentada al lector desde la periferia. “
En un article al diari Ara, del 29/01/2025, ens diu:
“Fa exactament vint anys que vaig publicar el meu primer llibre: Jo també soc catalana. En aquell text hi vaig voler abocar tots els temes vinculats amb la meva condició de filla d’immigrants que m’inquietaven i em condicionaven: la identitat, la llengua, les dones i la religió. Ho vaig fer il·luminada per una de les experiències vitals més transcendentals que existeixen: la maternitat. Quan et neix un fill no et queda més remei que decidir qui ets, quins valors, quina cultura, quina llengua li vols transmetre. Potser una mica ingènuament vaig decidir que el millor que podia fer era reivindicar-me “d’aquí” i va resultar que aquest “aquí”, en el nostre cas concret, era la catalanitat, encara que una catalanitat real i no la construcció ideal que alguns han volgut representar. Real i, per tant, impura, mestissa, contaminada d’elements externs des del principi. No vaig fer-me catalana perquè pogués triar entre una infinitat d’opcions disponibles sinó perquè aquesta era la forma que tenia la ciutadania en el meu entorn immediat. Un entorn de barri de classe treballadora, amb vigatans dels “de tota la vida” que treballaven a les adoberies, catalans que parlaven castellà, gitanos. Més enllà també hi havia la cultura, la literatura i l’accés a una educació superior a la qual arribaven pocs dels meus companys (recordo, per exemple, la soledat de trepitjar l’Institut Jaume Callís per fer BUP quan tots els meus companys de primària o bé se n’anaven a FP o bé es quedaven a casa). També vaig decidir, coneixent la composició demogràfica de Catalunya i la seva història no de terra d’acollida sinó de terra d’immigrants, que la catalanitat havia de ser capgirada i ressignificada pels “nous catalans” del segle XXI. Si la majoria dels “autòctons” tenien en el seu arbre genealògic individus que havien nascut fora del país, per què no podíem fer el mateix els qui veníem d’altres continents? Això sí, ja des de llavors em vaig adonar que els principals obstacles per a la nostra integració no eren ni la llengua ni uns valors culturals diferents sinó la segregació, l’exclusió, la pobresa i les nombroses dificultats que ens trobem els qui vam cometre l’error de néixer en un lloc equivocat.”
L'últim patriarca. Editorial Planeta. 2008
L'últim patriarca és la història d'una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d'anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partícips. Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l'ordre de les coses. Aquesta és una història familiar, una història on les contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions fetes de desencontres. Una història definida pel trencament que suposa la separació .La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell neix fins que ella està a punt de començar la universitat. Ella vol entendre què ha fet del seu pare el tipus de persona que és, quines circumstàncies l'han convertit en una figura autoritària i dèspota, al mateix temps que inicia diversos intents per desfer-se del pes que té en la seva vida.
Aquest llibre el vam llegir al grup en maig de 2020
La caçadora de cossos. Editorial Planeta. 2011
Una dona jove se’n va al llit amb tota mena d’homes, els col·lecciona. Està convençuda que això és el que la satisfà i l’allibera. Tanmateix, quan comença a treballar netejant la casa d’un home que l’observa i l’escolta s’adona que alguna cosa no rutlla. Potser la seva caça de cossos no és res més que un mecanisme per fugir d’ella mateixa.
Najat El Hachmi, en aquest llibre, reflexiona sobre el cos, la sexualitat i les contradiccions del desig femení en la societat contemporània; com la cultura dominant perverteix i manipula el desig.
La filla estrangera. Edicions 62. 2015
La filla estrangera narra l’entrada en la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc i criada en una ciutat d’interior de Catalunya. És la història de la seva rebel·lió personal, del dilema que comporta el fet de sortir o no sortir del món de la immigració i del dur conflicte intern que suposa trencar l’estret vincle emocional que la uneix amb la mare. La jove protagonista d’aquesta novel·la ha acabat l’etapa de l’institut i amb tan sols divuit anys ha de decidir si accepta el matrimoni arreglat amb el cosí que li proposa la mare o si marxa sola a Barcelona per desenvolupar el seu talent. Al llarg del relat, en què la llengua actua com a element actiu de la trama, símbol de les dificultats de comunicació i del xoc d’identitats, la noia reflexiona, entre moltes altres coses, sobre la llibertat, les arrels, les diferències generacionals o la complexa realitat personal, social i cultural que la condició d’immigrant imposa.
Mare de llet i mel. Edicions 62. 2018
A l’epíleg de La filla estrangera (2015), la narradora anunciava: «Escriuria la seva història (la història de la mare) i així podria ser jo sense ser per ella però també ser jo sense ser contra ella».
Tres anys hi ha esmerçat Najat El Hachmi a escriure la novel·la Mare de llet i mel. Hi narra en primera persona la vida d’una dona musulmana del Rif, la Fàtima, que ja adulta, casada i mare, deixa la seva família, el poblet on ha nascut, i emigra a Catalunya sola amb la seva filla, on malda per tirar endavant.
Mare de llet i mel ens ofereix una visió exhaustiva i convincent de l’experiència de la immigració des del punt de vista d’una dona musulmana , i alhora en ofereix un fresc complet del que suposa ser dona avui dia en el món rural musulmà.
Sempre han parlat per nosaltres. Edicions 62. 2019
Poques veus tenen tanta autoritat per parlar de feminisme i identitat com Najat El Hachmi. Més enllà de la seva condició d’immigrant i de filla de família musulmana marroquina, el seu món narratiu és un món de dones. Amb aquest coneixement de primera mà, s’ha format una opinió sobre el que suposa ser feminista avui dia. Per això ha escrit aquest assaig, per exposar el seu punt de vista i denunciar les múltiples trampes i formes de discriminació que pateixen les dones.
La seva mirada, a més, s’enriqueix amb les particularitats amb què es troben les dones immigrades a Europa, que experimenten la següent paradoxa: viuen en una societat moderna i democràtica, on la igualtat de drets és una realitat legal i on existeix una consciència feminista creixent, i, en canvi, a les “filles” de procedència migratòria musulmana encara els costa treure la veu a l’esfera pública per denunciar el masclisme concret en el qual creixen.
Feminisme i identitat. Un assaig valent i necessari.
D’aquest llibre, Vespres Literaris, vam organitzar la seva presentació a Cerdanyola del Vallès el 15 de gener de 2020
Dilluns ens estimaran. Grup 62/ El lunes nos querrán.Destino. 2021
Lectura del mes de gener 2026
Els secrets de la Nur. Estrella Polar. 2025
La primera novel·la juvenil de Najat El Hachmi.
La Nur és una nena de 12 anys molt intel·ligent, filla de pares immigrants. Un dia, la tutora de la Nur convoca els pares i els dóna una gran notícia: ha estat escollida per cursar els estudis secundaris al millor institut de Barcelona de manera gratuïta, gràcies a una beca.
D'una banda, la Nur està contenta, perquè que l'hagin becada és una recompensa al seu esforç, però al mateix temps no vol marxar lluny ni deixar l'Amal, la seva cosina i gran amiga, amb qui ha anat tota la vida al col·legi.
Quan arribi el setembre descobrirà un món molt diferent del seu, que la portarà a veure clarament les desigualtats i el rebuig que es creen al voltant d'allò que per a alguns és desconegut: a l'institut se sentirà diferent per primera vegada, però, lluny de quedar-se de braços creuats, s'enfrontarà al racisme alhora que intenta construir una identitat pròpia, a cavall entre dues cultures i entre la infantesa i la joventut.
La Viola Ardone, la nostra autora del mes de novembre, va néixer a Nàpols. Dedicada professionalment a l’ensenyament, escriu des de sempre. El seu debut literari va ser l'any 2012, amb la novel·la La ricetta del cuore in subbuglio (La recepta del cor en turbulencia), editat per Salani. L’any 2016 publica Una rivoluzione sentimentale (Una revolució sentimental). El 2019 va publicar la novel·la Il treno dei bambini (El tren dels infants) [que vam llegir a Vespres Literis l’abril de 2024], editat per Einaudi; tot un èxit editorial a la Fira del Llibre de Frankfurt d'aquell any i traduïda a més de trenta idiomes. Oliva Denaro (La decisió) es publica l’any 2021, de nou per Einaudi. L’any 2023 publica la seva darrera, de moment novel·la, Grande meraviglia, a Einaudi.
Per conèixer millor a l’autora, una entrevista al diari “La Reppublica” del 16/12/2018, per Luigi Razzano:
La ricetta del cuore in subbuglio, obra publicada l’any 2012 per l’editorial Salani.
SINOPSI: La Dafne és arquitecta, viu a Milà, té molta confiança en si mateixa i és independent, i cerca la seva força en les lleis i els símbols de les matemàtiques, intentant calcular els algoritmes de les emocions. Però la seva infància ha romàs amagada en algun lloc. No té records. Alguna cosa està enganxada dins seu. Decideix anar a veure un terapeuta que li suggereix que miri enrere i trobi aquella nena que s'ha perdut en algun lloc dins seu, que li agafi la mà i intenti escoltar la seva veu... A través del fil dels records, la Dafne adulta redescobreix la Dafne nena, la seva ciutat, Nàpols, la seva família. Aquesta trobada no serà fàcil, perquè el que la Dafne nena té a dir de vegades és commovedor i tendre com un pastís de diumenge, de vegades inquietant, com malsons en una habitació fosca... i és precisament allà, en una infància plena dels colors, sabors i sons del Sud, que la Dafne descobreix una recepta, senzilla i eficaç, com les que van aprendre de les seves àvies assegudes a la cuina amb els seus davantals plens d'olors i sabors. Una recepta senzilla i especial per curar-nos de la nostra insuficiència, per escoltar-nos, comprendre'ns, confrontar-nos i, de tant en tant, fins i tot perdonar-nos.
Una rivoluzione sentimentale, de l’any 2016, també a Salani.
SINOPSI: Tothom té dret a la seva pròpia Revolució: fins i tot la Zelda, una bella investigadora universitària de bona família, que es troba ensenyant gairebé per caprici en un obscur institut provincial, i que mai no ha estat contaminada per la viscosa qüestió de l'amor. La Zelda creu que no té res a ensenyar, però els seus alumnes aconsegueixen aprendre d'ella coses que mai no sospitaven que sabien. Són molt joves i encara no saben gairebé res de la vida, però tot just han començat a entendre què no volen. I ja no volen l'abocador que enverina el seu poble. Però la Revolució, com sabem, és com un llumí que, un cop encès, ho inflama tot, ho subverteix i ho redueix al no-res. I el vent que sorgeix de la protesta dels joves de Scogliano comença a bufar en direcció a la Zelda, i acaba per interrompre la seva vida ben cuidada i asèptica. Així que ella també es veurà obligada a sortir als carrers de la seva pròpia existència i embrutar-se les mans amb les matèries primeres de la vida: la cura, l'amor, la responsabilitat, el rebuig, l'esperança. Viola Ardone explica una història de desig i redempció, amb el teló de fons d'un Nàpols tan real i vibrant com les passions que, fins i tot latents, cremen dins l'ànima. Perquè tots i cadascun de nosaltres tenim dret a la nostra pròpia Revolució. I la Revolució, tard o d'hora, arribarà.
Il treno dei bambini, obra de 2019, publicada per Einaudi, y publicada en català el 2020 per Columna amb el títol El tren dels nens, traduïda per Alba Dedeu.
SINOPSI: De vegades cal que renunciem a tot, fins i tot a l’amor d’una mare, per descobrir el nostre destí.
Mai cap novel·la ho ha explicat amb aquest candor obstinat.
Nàpols, 1946. El petit Amerigo es veu obligat a abandonar el seu barri per pujar a un tren juntament amb altres milers de nens del sud. Després de la Segona Guerra Mundial el Partit Comunista italià ha organitzat una sèrie de viatges perquè els nens creuin tota la península i s’allotgin temporalment amb famílies del nord, i coneguin així una vida diferent lluny de la misèria que els envolta. Amb l’astorament propi dels seus set anys i alhora la mirada intel·ligent d’un nen del carrer, l’Amerigo ens mostra una Itàlia que surt d’una guerra com si ens ho sentíssim per primer cop, i ens explica la història commovedora d’una separació, aquell dolor que es marca a foc i del qual un no es pot escapar perquè és l’única manera de créixer.
Oliva Denaro, publicada per Einaudi l’’any 2021 y publicada en català el 2023 per Columna amb el títol La decisió, traduïda per Mercè Ubach Dorca, el llibre que estem llegim.
El seu últim llibre publicat, Grande meraviglia, també en Einaudi, l’any 2023.
SINOPSI: “L'amor és incomprensible, una forma de bogeria.” A la mirada sincera d'Elba, el manicomi esdevé un lloc còmic i terrible, com la vida mateixa, que Viola Ardone narra amb tota la seva ferocitat i bellesa. Després de «El tren dels nens» i «Oliva Denaro», «La gran meravella» completa una trilogia ideal del segle XX. En aquesta novel·la sobre el pas a l'edat adulta, el vincle d'una noia jove amb l'home que decideix alliberar-la revela la necessitat molt humana de reconeixement dels altres, de sentir la pròpia existència. Elba rep el nom d'un riu del Nord: va ser la seva mare qui el va triar. Vivien juntes, en un lloc que ella anomena el mig món, que en realitat és un manicomi. Aleshores la seva mare va morir, i tot el que va haver de fer va ser créixer, compilar el seu «Diari de malalties mentals» i explicar als nouvinguts a la planta sobre les doctores Colavolpe i Lampadina, la infermera Gillette i la gossa Nana. Del seu univers, en definitiva, l'únic que coneix. Almenys fins que un jove psiquiatra, Fausto Meraviglia, es proposa alliberar-la del manicomi —o millor dit, eliminar els manicomis per complet; al cap i a la fi, això és el que mana la llei Basaglia, aprovada uns anys abans. El Dr. Meraviglia s'emporta Elba a viure a casa seva, com una filla: l'única que ha escollit, i gràcies a ella, ell, que mai ha estat un bon pare, aprèn el pes i la força de la paternitat. Amb la seva escriptura intensa, original i musical, Viola Ardone demostra que l'amor dels altres mai depèn només de nosaltres. Aquest és el seu misteri, però també la seva meravella.
La autora del mes d’octubre, Lea Ypi, va néixer a Tirana (Albánia), l’any 1979.
És la filla gran de Xhaferr Ypi i Vjollca Veli, ciutadans “normals” sota el règim comunista, però que després es van involucrar en la política democràtica albanesa durant una part de la infància de la nostra autora, abans dels disturbis civils albanesos de l’any 1997.
Ypi va créixer tant a l'Albània comunista com a la procomunista, fent de l'experiència d'aquesta transició el tema principal del llibre que estem llegint:Free: Coming of Age at the End of History (2021).
La seva família, històricament musulmana, es va veure obligada a ser atea sota el règim comunista (Ypi afirma que ara és agnòstica). Un dels seus besavis paterns, Xhafer Ypi, va ser breument primer ministre d'Albània en la dècada de 1920, i també va encapçalar molt breument el govern albanès al començament de l'ocupació italiana. El seu fill, l'avi de Ypi, va ser empresonat pel govern comunista d'Albània durant 15 anys.
Ypi va obtenir la seva llicenciatura en filosofia a la Universitat La Sapienza de Roma l’anty 2002, i en literatura, a la mateixa institució, l’any 2004. Va rebre el seu mestratge en investigació per part de l'Institut Universitari Europeu el 2005 i el seu doctorat en teoria política per l'Institut Universitari Europeu, tutelada per Peter Wagner. Abans d'unir-se a la London School of Economics, va ser investigadora postdoctoral premiada en el Nuffield College, Oxford.
Professora de Teoria política a la London School of Economics i de Filosofia a l’Australian National University, Lea Ypi està especialitzada en teoria crítica i marxisme i centra la seva recerca en qüestions vinculades a la justícia global, la migració i la teoria democràtica. Els seus interessos de recerca són la teoria política normativa (inclosa la teoria democràtica, les teories de la justícia i les qüestions de migració i drets territorials), el pensament polític de la Il·lustració (especialment Kant), el marxisme i la teoria crítica, així com la història intel·lectual dels Balcans, especialment la seva Albània natal.
Una obra que proporciona una perspectiva original sobre el paper dels partits polítics a la teoria democràtica i promou un nou camp d'anàlisi interdisciplinària, reunint fonts i literatura que normalment s'exploren de forma aïllada les unes de les altres.
En la que explora la intersecció entre la justícia global i l'agència política en el context d'un ordre mundial que canvia ràpidament. Aquest llibre ha influït en la configuració dels debats sobre com els individus i els Estats han de fer front als reptes d'un món globalitzat.
Aquest llibre examina la controvertida postura de Kant sobre el colonialisme en el context dels seus compromisos cosmopolites més amplis. El llibre explora l'oposició cada cop més madura de Kant a la conquesta i la colonització europees, i la implicació d'aquesta oposició en el seu pensament moral i polític en general.
Tots els capítols aborden temes complexos i poc investigats en l'àmbit de la migració. Els capítols debaten l’abast del dret a la llibertat de moviment, si hem de reconèixer el dret humà a la immigració i si seria legítim restringir l’emigració. Examinen críticament els criteris per a la selecció de possibles immigrants i per a l'adquisició de la ciutadania, així com les tensions entre les reivindicacions dels futurs immigrants i les dels residents. Aborden qüestions com ara l'explotació dels treballadors migrants i la responsabilitat pels refugiats.
Free: Coming of Age at the End of History, Penguin, 2021 (en castellà: “Libre: El desafío de crecer en el fin de la historia”. Anagrama. 2023)
Proporciona una interpretació original d´un dels conceptes més importants i difícils del sistema crític de Kant. Combina una anàlisi curosa de fonts històriques amb l'estudi de literatura secundària recent en diversos idiomes, i iIl·lustra la importància de pensar la filosofia des d'una perspectiva sistemàtica i mostra la rellevància del treball de Kant per a un enfocament sistemàtic.
Quan Lea Ypi descobreix que un desconegut ha publicat a les xarxes socials una foto de la seva àvia, Leman, de lluna de mel als Alps italians, s'enfronta a preguntes profundament inquietants. De petita, li havien dit que tots els registres de joventut de la seva àvia havien estat destruïts quan la policia va arribar i s'ho va endur tot en els primers dies del comunisme a Albània. Però allà era Leman amb el seu marit, Asllan Ypi: una parella molt elegant que s’acaba de casar en plena Segona Guerra Mundial.
La seva tasca acadèmica ha estat reconeguda amb el Premi de l'Acadèmia Britànica a l'Excel·lència en Ciències Polítiques i el Premi Leverhulme a l'Excel·lència en Investigació. És membre de l'Acadèmia Britànica, de l'Acadèmia Europea i de l'Acadèmia Albanesa de Ciències.
Nascuda a París, Lisa See és una novel·lista establerta als Estats Units des de molt jove que va créixer al si d'una família d'origen xinès.
Filla de Carolyn See(de soltera Laws), escriptora i professora d'anglès nord-americà, que va influir profundament en la passió per la literatura i la causa de les dones; i de Richard See, antropòleg nord-americà.
La nostra autora és besnéta de Fong See, immigrant xinès que es va establir a Los Angeles i va arribar a ser el patriarca de Chinatown. La seva primera obra, On Gold Mountain: One-Hundred-Year Odyssey of My Chinese American Family, 1995, narra la vida i fets del seu besavi Fong. See va escriure també el llibret per a l'òpera basada en aquesta novel·la.
Després de graduar-se a la Universitat Loyola Marymount (1979), inicia la seva experiència literària com a corresponsal de Publishers Weekly, un setmanari en el qual va treballar durant tretze anys. Alguns dels seus articles, a més, van ser publicats en mitjans com el The New York Times, Vogue i The Washington Post.
El seu segon llibre, Flower Net. Harper Collins, 1997; La telaraña china, Debolsillo, 2002, una novel·la que la va donar a conèixer a nivell mundial. Li han seguit els títols:
- The Interior. Harper Collins, 1999. La trama china, Debolsillo, 2002.
- Lady Tan's Circle of Women Simon & Schuster, 2023. El círculo de las mujeres de la doctora Tan. Salamandra, 2024.
A la seva pàgina oficialpodem llegir: “… sempre li han intrigat les històries perdudes, oblidades o encobertes deliberadament, ja sigui en el passat o actualment.”
A la mateixa pàgina, llegim: "Sóc d'ascendència xinesa. El meu rebesavi va venir aquí a treballar en la construcció del ferrocarril transcontinental. El meu besavi va ser el padrí/patriarca del barri xinès de Los Angeles. No semblo xinesa en absolut, però vaig créixer en una família xinesa-nord-americana molt nombrosa.
A tots els escriptors se'ls diu que escriguin sobre allò que saben. La meva família és el que sé. I el que no sé —el llenguatge secret de les dones, per exemple— m'encanta descobrir tant com pugui i després aplicar la meva sensibilitat al tema. Suposo que el que intento dir és que, en molts sentits, em trobo a cavall entre dues cultures. Intento incorporar el que sé de les dues cultures a la meva obra. El meu costat nord-americà intenta obrir una finestra a la Xina i al que és xinès per als que no ho són, mentre que el meu costat xinès s'assegura que el que escric sigui fidel a la cultura xinesa sense que sembli massa «exòtic» o «estranger». El que vull que la gent entengui dels meus llibres és que totes les persones comparteixen experiències vitals comunes —enamorar-se, casar-se, tenir fills, morir— i emocions comunes —amor, odi, cobdícia, gelosia—. Aquests són els universals; les diferències estan en les particularitats dels costums i la cultura.”
