13 de set. 2019

blues cerdanyola




El XXIX Festival Internacional de Blues de Cerdanyola del Vallès escalfa motors; demà dissabte, 14 de setembre, a les 19.00 hores, i en la Plaça de l'Abat Oliba , tindrà lloc la presentació del Festival de Blues d’enguany,  amb l'actuació de Johnny Big Stone & The Blues Workers.


11 de set. 2019

El calvari de l'escriptor i quatre


“Es innegable que existeixen, sense el periodisme una pila d'activitats que poden donar un passament al qui tingui la dèria d'ésser escriptor, però també és innegable que àdhuc els més ben situats fora del periodisme, estan lluny d'assolir la preuada independència i la indispensable tranquil·litat  espiritual per fer obres solides, de llarga i difícil gestació i de penós deslliurament. Sempre la terrible proporció directa: a molt sou, molta feina i la més terrible —però indirecta— a poc sou molta angúnia , fan, d'aquells que tenen vocació d'homes de lletres, uns éssers torturats.

L'obra lideraria ha de viure, (...) constantment a dintre nostre. Si fem novel·la, els personatges han d'ésser els nostres companys inseparables, han de menjar, dormir, passejar i divertir-se al nostre costat; han de fer creure a la muller i ais fills que no en fem gran cosa d'ells, que vivim a la lluna, que somniem truites nit i dia. Si teniu les hores comptades, si heu de deixar els vostres estimats fills literaris quotidianament a la porta d'una oficina, o tancar-los sovint a la cambra dels mals endreços a fi que no us destorbin, si heu d'acomiadar-vos-en per alguns jorns per dedicar el vostre temps i el vostre pensament a gents estranyes, avorribles i inoportunes, mai dels mais no us sentireu compenetrats amb ells, mai dels mais ells no arribaran a franquejar-se amb vosaltres, a fer-vos llurs confidències, a dir-vos llurs secrets, a ésser, en un mot, allò que es diu que és carn i ungla. Les interrupcions forçoses exasperen els escriptors, com exasperen tothom que farcí una feina a gust.

En les represes, dura un temps que us sentiu desentrenat, que treballeu en fred, que en repassar el que féreu us sembla dolent, i si quan arribeu a vèncer el vostre desmai, xoqueu, de vell nou, amb el deure o amb l'obstacle imprevist, aleshores és molt possible que us sobrevingui un atac d'abúlia desesperada i arraconeu la ploma i arraconeu el paper i àdhuc arraconeu les ganes de viure.

Son molts que, esclaus d'una ocupació que abassega els seus lleures, es refien sempre, d'un demà providencial. Però aquest demà no arriba. El que arribarà mes aviat del que un hom es creu, son els accidents de la vida i la vellesa prematura o natural. Aleshores, l'amor propi, a voltes es redreça, bota, s'encabrita el mateix que un cavall de pura sang, esperonat. Mans a l'obra. Pestes, lleures escadussers, moments robats a l'obligació, hores de son vençuda, insomnis aprofitats,  pren i deixa, apaga els engrescaments i tornem-los a encendre. De vegades, això últim —acabem de dir-ho— costa tant com de fer marxar un motor subjecte que roba temps a la feina positiva .O estafa l’amo  o estafa l'Estat, o estafa el municipi , o estafa la família . Ha de lluitar contra els que no poden entendre' l i contra els que l'entenen massa ; contra els que li volen mal i contra els rucs i contra els savis. No sap que tingui enemic s fins que triomfa; no li diuen que va desencaminat fins que el veuen seguir  el bon camí ; per cada admirador troba cent consellers; per cada deixeble , cent mestres. Si no sembra adulacions recollirà greuges, i quan haurà ben treballat el pagaran amb un terròs de sucre com un cavall de circ.

I al final comprendrà que no ha arribat enlloc , que està a les beceroles del seu ofici i que es troba ja a l'estat de la bleda i del iodur potàssic , i de dir si vol que l’enterrin amb capellans o sense.

Es pot posar remei a això? En part, jo crec que sí. No estic pas ben convençut de l’eficàcia dels estimulants, sobre la base de premis anuals d'una certa importància. Es tirar un salvavides a l'atzar, és oferir un baló d'oxigen a un que s'ofega sense remei. Ben escatit, potser s'estimuli mes els dolents i els mediocres que els bons. El que escriu per un impuls interior, per un manament irresistible de la seva ànima, no coneix altre estímul que la seva propi a consciencia i un premi en pessetes de tant en tant, no soluciona el seu desfici. Si esta predestinat a suïcidar-se, tanmateix se suïcidarà.
A Catalunya , donades les múltiples disposicions que tenim els catalans, una quantitat en metàl·lic una mica forta farà sortir a dojo poetes, dramaturgs i novel·listes. Amb poc diner tindrem allò que voldrem.

Però, fet i fet, restaran els mateixos, els que ja existien abans, els únics contendents possibles.

Naturalment, que una poma per a la set, encara que haguem de fer-nos-la a l’aranya estira cabells, mai no és de més i sempre esperona , i sempre caldrà agrair-la . Jo desconec en absolut quina cosa pugui ésser aquest patronatge a les lletres que la Generalitat de Catalunya tracta d'instaurar. Per poc que sirguí aquest patronatge, bé valdrà el que val un premi anyal que ha de guanyar-se com es guanya un campionat esportiu.”


El calvari de l'escriptor
per Prudenci Bertrana
[conferència pronunciada el 22 de maig de 1933 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i reproduïda al Diari Mercantil (24-27 de maig, 1933)].


El calvari de l'escriptor, tres


“En l`’art del periodisme hi ha eminències tan respectables com en l’art de la novel·la o de fer poemes; àdhuc us confessaré que en fer de periodista l’escriptor imaginatiu adquireix agilitat, però evidentment el periodisme no és fet per a homes amb escrúpols estètics, lents de concepció, afeccionats al retoc, a la justesa de les imatges i a l'estil depurat. Pau Valéry, segons digué en la conferencia donada en la llibreria Catalònia, no creu en la facilitat. Jo no goso dir que opino com ell i encara menys que ell opina com jo.

No sóc prou digne de vanar-me en públic de coincidir amb un home de la seva magnitud . El cert és que el periodisme exigeix facilitat, una concepció ràpida i una mà lleugera.

Molt patirà aquell que tingui per norma assentar els peus a consciència, esporuguit de petjar en fals, mentre un altre l’empeny constantment i l’obliga a córrer. El neguit de fluctuar entre la possibilitat de caure o de passar per inútil li amargarà l’existència. I amb l’existència amargada no es fa pas res de bo , ni sentiu ganes d'intentar-ho . El periodista, per altra part, està subjecte a totes les vicissituds que afecten els obrers manuals, sense, però, disposar de les seves armes. Un canvi d'orientació econòmica o política, la fallida absoluta de l'empresa, la necessitat de fer economies el poden llançar del diari o almenys li fan sentir el perill de perdre el seu pa de cada dia.

A Catalunya son poques les empreses periodístiques que ofereixen, als escriptors, garanties de respecte i d'inamobilitat, i son encara menys les que els donen un sou raonable. Evidentment, ningú de vosaltres s’imaginarà que a un periodista ben pagat li resti massa temps de fer una obra sòlida, pensada i repensada i escrita amb l’esperit tranquil, sense discontinuïtats, sense encallades i represes destarotadores, sense que la lassitud , la desconfiança , el pessimisme s'emparin del seu esperit. Sí, no hi ha pas dubte que existeixen homes d'un tremp superior que arriben a superar totes les   dificultats i totes les angúnies i fan la seva obra intel·lectual sense deixar de fer la mecànica , de la qual viuen . Però son excepcions, i de les excepcions no en pot pas tirar cap tros a l’olla el crèdit literari de tot un poble . I ara parlem una mica del periodista subaltern. En qüestió de categoria abunden els aspirants a escriptors. Un aspirant a escriptor, tant pot ésser jove com vell, com casat, com solter. U n aspirant a escriptor té la mateixa gana i gasta la mateixa roba i el mateix calçat que els aspirants a grans càrrecs i prebendes, però cobra un jornal de murcià propens a secundar les ordres de la FAL Si pot passar-se amb la mesada que li dona el diari, és que no té criatures ni malalties (...), en menjar en taula de marbre sense estovalles ni tovalló i en entendrir alguna dona del carren Viurà la bohèmia autentica i finirà en satíric rebentador i en pispar estilogràfiques i paraigües dels companys, que és un mitjà com un altre d'assolir fama. Altrament, es veurà obligat a cercar una ocupació suplementària, i si amb una ocupació en té massa per fer la seva obra en puresa, què passarà amb dues?

El periodisme també enllamina. Un hom sap quan hi entra i no sap quan en sortirà. Té la seva part afalagadora. Un hom es fa passar les ganes de veure reproduït el pensament en lletra de motllo , un hom galleja del poder que té i del respecte que fa la premsa, de la qual som un element,  un hom s'arma d'un carnet i d'una insígnia i es creu temible i invulnerable . Els jorns s'escorren entre l’activitat i presumpció.”


El calvari de l'escriptor
 per Prudenci Bertrana
[conferència pronunciada el 22 de maig de 1933 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i reproduïda al Diari Mercantil (24-27 de maig, 1933)].


El calvari de l'escriptor, dos


“Podeu riure, amics meus, de la dita que assegura que una flor no fa estiu. L’opinió d'una persona, sigui de la manera que sigui, sempre és compartida per un tant per cent de mentalitat semblant. A mes, àdhuc els que tenen una idea mes o menys aproximada del calvari dels escriptors, no copsen pas una centèsima part del seu patetisme , ni dels infinits matisos que el fan més cruel i més feixuc. L'escriptor, entre nosaltres —i una mica per tot arreu— és dut d'Herodea a Pilat, és flagel·lat i escarnit i un cop els safons se l'emmenen amb la creu al coll, no troba pas cap Cirineu ni cap Verónica i agonitza entre lladres, no pas com Jesucrist, amb un de dolent a l'esquerra i un de bo a la dreta, sinó amb un de pitjor a cada costat. L'escriptor professional, a Catalunya, gairebé no existeix, els que existeixen han  d'apuntalar-se en el teatre o en el periodisme , els dos braços de la creu on, probablement, restaran clavats i on s’escolarà la seva vida, tot paladejant el fel i vinagre dels nostres jueus.

El teatre proporciona guanys, però a costa de transigir en una pila de coses.

La primera d'aquestes coses i la mes greu, és la mentalitat del públic que, actualment encara , acut a les taquilles dels teatres. Després d'acontentar aqueix públic, que no sap res de literatura, cal cultivar l'empresari, el primer actor i la primera actriu, Fer un treball subterrani,  llarg, constant i deixar la modèstia a la porteria del teatre o enmig dels sabatots vells dels còmics, tenir compte a adular a temps i a no abandonar la trinxera d'entre bastidors i disputar-la, si convé , a sang i a foc, contra el company o contra l’amic. Més val fer obres dolentes i saber-les dur a port que fer-les bones i adormir-se a la palla . Altrament, si veiessin la cara que posen els còmics i empresaris en sentir parlar dels literats! Per a ells una comèdia o drama escrit literàriament és quelcom que els esborrona. No , per Déu, res literari no, Tot seguit venen els calaixos escurats i uns quants espectadors que pesen figues i es petrifiquen en llurs seients, d'on cal arrabassar-lo s amb ternals, feina que augmenta les despeses. L'escriptor que tasta els èxits teatrals difícilment sap passar-se'n sense aplaudiments i diners!...

Qui és prou sant per refusar-los? Qui és prou sant per girar l’esquena al públic i als drets d'autor i fer el propòsit de treballar per a ell i llançar la seva obra al carrer a fi que cadascú la paladegi tot sol, en la intimitat de la cambra i del coixí. Qui, avesat als esclats d'entusiasme, als crits de l'autor, als què?, sabrà avenir-se al silenci que esdevé després de publicar un Ilibre,  silenci que produeix la sensació depriment d'haver-lo tirat a un pou, silenci que a vegades ni els crítics interrompen?

Quan tal periodisme , és un ofici abassegador.

En el periodisme tenim el capatàs, la reglamentació, la disciplina més o no tan militar; i en les hores que l'escriptor se n'allibera, se sent encara esclau, dominat per la rutinària confecció de frases i paràgrafs i de llocs comuns, empastifat del baf del maquinisme de la literatura que acaba d'expel·lir. Aleshores li costa de tornar a prendre la ploma. Es menjar sobre pair És voler paladejar una llaminadura amb l'estómac ple de faramalla. Jo, entengui's bé, no blasmo la literatura periodística. Es una cosa digna i bona, però quan un hom aspira a una altra de millor ens sembla menys bona i digna del que realment és. El periodisme per al poeta i l’escriptor imaginatiu té una horrible semblança amb el purgatori. La paraula sola em suggereix la visió d'una pila d’ànimes nues i arraulides amb les mans juntes l'esguard al cel, resant i sospirant en espera d'una ma caritativa ,  purament imaginaria que les vingui a treure de les flames. El periodista per vocació no ha cremat mai en aquest purgatori.”

El calvari de l'escriptor
per Prudenci Bertrana



[conferència pronunciada el 22 de maig de 1933 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i reproduïda al Diari Mercantil (24-27 de maig, 1933)].

El calvari de l'escriptor, u




Prudenci Bertrana (Tordera, 1867 - Barcelona, 1941) , és conegut sobretot per la novel·la Josafat (1906),  la primera de la seva producció en aquest gènere, i pel recull Proses bàrbares (1911), però publica els seus primers contes l'any 1903, considerats de gran qualitat. La producció contística de Bertrana té tres motius principals: el paisatge, els camperols i les bèsties. La seva obra novel·lística, estructurada des d'una observació minuciosa i detallada del món, parteix de l'experiència de la pròpia vida com a home i escriptor. És, però, en la trilogia Entre la terra i els núvols —integrada per L'hereu (1931), El vagabund (1933) i L'impenitent (1948)— on es reflecteix més el pòsit autobiogràfic, recollit al voltant de les frustracions personals, la més dolorosa de les quals és la mort de tres fills.

El calvari de l'escriptor
per Prudenci Bertrana

[conferència pronunciada el 22 de maig de 1933 a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i reproduïda al Diari Mercantil (24-27 de maig, 1933)].

“Senyores, amics:  No és la primera vegada que tinc l’honor de parlar-vos des d'aquest lloc. Tampoc no és la primera vegada de lamentar-me que els meus dots de conferenciant no siguin els que us mereixeu, ni els que caldria per no deslluir un moment la tasca benemèrita de la vostra entitat, a la qual han contribuït homes de més traça i més saber que no pas jo. En defecte d'altres qualitats, procuraré posar en aquesta conferencia l'únic recurs que sempre tinc a mà per als casos desesperats.

Jo porto sempre en la meva barca, així que navego en els mars procel·losos dels conferenciants, el salvavides de la franquesa i de la sinceritat i no deixo d'usar-lo, però refiat, naturalment, en la providència. I la providència , en aquest cas,  és la vostra atenció afectuosa.

El tema que he escollit resulta un sí és no és alarmant. El calvari de l’escriptor resulta, a primera vista, que hagi de determinar un llòbrec seguici de reflexions i planys, capaços de treure'ns la gana de sopar.

No temeu , procuraré  estalviar-vos i estalviar-me emocions inútils. El calvari dels escriptors de Catalunya no s'aplanaria pas amb unes quantes llàgrimes que poguéssim vessar ací vosaltres i jo en col·laboració sentimental. Per altra part, tant em desplau el paper de víctima com el de redemptor, i la vida m'ha ensenyat a estalviar als altres allò que m’afligia a mi.

A l'hora de començar aquesta conferencia m'assalta un dubte. Parlar del calvari dels escriptors, no serà parlar d'una cosa massa sabuda i massa vella i massa axiomàtica, i àdhuc massa aprofitada per alguns, a fi de produir entendriments remuneradors? Potser sí. Però ara de poc he pogut convèncer-me que encara existeixen ciutadans, amb tot l’aspecte de persones intel·ligents, que estan creguts que l'escriptor posseeix una mena de pólvores de la Mare Celestina mitjançant les quals, com qualsevol prestidigitador, amb uns quants cops de ploma , converteix les quartilles en bitllets de banc. Vos rai, em deia l'altre jorn un bon senyor, vos rai, que mentre preneu cafè podeu escriure un article i adinerar-lo en qualsevol diari! Els ulls d'aquest bon senyor parpellejaven d'enveja. Déu poderós! Quants cafès no hauria pres ell de trobar-se en el meu lloc!”

8 de set. 2019

abrimos curso



Todo inicio de temporada depara reencuentros, intercambios y confidencias, mas la de ayer tuvo un carácter muy especial porque decidimos, a propuesta del gran Pepe, celebrarnos, deleitarnos y agasajar los éxitos deportivos y humanos de una de las compañeras más antiguas de nuestro singular grupo:, Nuria Reina Serna.

Nuria, nuestra Nuria, este pasado mes de marzo de 2019 participó en las Olimpiadas Especiales celebradas en Abu Dhabi, allá en, para nosotros, lejanos Emiratos Árabes, obteniendo el sábado 16 de marzo de 2019 la medalla de oro en la especialidad de gimnasia rítmica.

Para esta familia que formamos Vespres Literaris era necesario reconocer la dedicación, el esfuerzo y el sacrificio que han llevado hasta este éxito deportivo, pero, por encima de este reconocimiento, el acto de ayer significó reconocer la valentía, el coraje y la decisión de una mujer excepcional.


Y un poema de nuestra querida Gioconda Belli para tí:


Estoy viva como fruta madura...

Estoy viva
como fruta madura
dueña ya de inviernos y veranos,
abuela de los pájaros,
tejedora del viento navegante.

No se ha educado aún mi corazón
y, niña, tiemblo en los atardeceres,
me deslumbran el verde, las marimbas
y el ruido de la lluvia
hermanándose con mi húmedo vientre,
cuando todo es más suave y luminoso.

Crezco y no aprendo a crecer,
no me desilusiono,
ni me vuelvo mujer envuelta en velos,
descreída de todo, lamentando su suerte.
No. Con cada día, se me nacen los ojos del asombro,
de la tierra parida,
el canto de los pueblos,
los brazos del obrero construyendo,
la mujer vendedora con su ramo de hijos,
los chavalos alegres marchando hacia el colegio.

Si.
Es verdad que a ratos estoy triste
y salgo a los caminos,
suelta como mi pelo,
y lloro por las cosas más dulces y más tiernas
y atesoro recuerdos
brotando entre mis huesos
y soy una infinita espiral que se retuerce
entre lunas y soles,
avanzando en los días,
desenrollando el tiempo
con miedo o desparpajo,
desenvainando estrellas
para subir más alto, más arriba,
dándole caza al aire,
gozándome en el ser que me sustenta,
en la eterna marea de flujos y reflujos
que mueve el universo
y que impulsa los giros redondos de la tierra.

Soy la mujer que piensa.
Algún día
mis ojos
encenderán luciérnagas.


Gioconda Belli




7 de set. 2019

llibre de Vespres Literaris




S'ha editat el llibre que recull el treball de les companyes i companys del taller d'escriptura de la passada temporada; el seu títol SOLEDATS 7 SOLEDATS i han participat en el mateix Mabel Giuliano, Francisco Martínez, Juani Tori, Andrés Còrdova, Joana Moreno, Josep Maria Riera i Loles Garcia.

L'edició del mateix ha anat a càrrec de la Kira Riera i la portada és obra de la Marutxi Beamount, a les que volem agrair des d'aquí el seu gran treball.

5 de set. 2019

clarissa, mi lectura y siete





                La guerra ha terminado y el odio se ha instalado en la vida cotidiana, todos los ideales,  todas las teorías han sido desmanteladas ya que toda guerra, toda posguerra está fuera de toda lógica y, es esta realidad, todos han fracasado.

“Ara era massa tard, havia de continuar vivint aquesta mentida, havia de fer creure al minyó que era el fill d'un altre.


1921-1930

Foren els anys morts per a la Clarissa. Només tenia el fill.”

página 190-191


4 de set. 2019

clarissa, mi lectura, seis




Zweig muestra en la obra su profundo rechazo a la guerra, una guerra que sabe que libran los “pequeños”, “los de abajo”, cuando los que toman las decisiones esperan sentados el desenlace de aquello que han provocado. La evolución de los personajes de la novela refleja el miedo, la incertidumbre de aquellos momentos, la rabia contra un enemigo igual de perdido que ellos, la imperiosa necesidad de luchar por unas ideas impuestas.

“... És sempre la mateixa historia d'aquesta idea il·lusòria de l'Estat; ho destrueix tot. L'Estat, el poble, la nació, l'invisible, l’abstracte s'oposa a la vida. Ha estat una vergonya, una vergonya. Jo he passat vergonya.
Per primera vegada la Clarissa va veure aquell home desanimat. La tristesa li enterbolia la mirada.
-I la dissort és que precisament la senyora Kutschera havia de fer el discurs dels delegats estrangers aquest vespre. Ella hi va insistir, tot i que de fet no se l'havia proposada. I ara imagini's l’escàndol si avui no es presentés, si el seu lloc a la taula d'honor estigués ostensiblement buit, amb la qual cosa per a la gent que ha vingut amb il·lusió i alegria es demostraria que tot el que hem dit sobre la comprensió i l’amistat internacional ha estat un discurs buit i que basta el pretext més petit per a trencar aquestes relacions tot just iniciades. Sortirà als diaris i el rumor s’escamparà. El treball de setmanes ha quedat destruït, i, en comptes d'una confiança reforçada, aquestes persones s'emportaran a casa una mala impressió, la pitjor de totes: que les hem ofès. Cal evitar l’escàndol sigui com sigui, i vostè m'hi ha d'ajudar. Cal que expliqui a la seva compatriota enfurismada que avui no hi pot faltar. Ha de parlar-hi.
La Clarissa s'ho rumia.
-Per descomptat que ho intentaré, si hi insisteix. Però tinc un mal pressentiment. La conec, aquesta senyora Kutschera; és allò que a Viena en diem una «manefla». Está en tots els grups i en totes les associacions, però les coses li interessen només en la mesura que pot fer-les seves. Suposo que se la pot arribar a convèncer que parli, però no estic segura, gens segura, del que dirà. Ni tan sols ahir al vespre tampoc no ho sabia del cert. Vam parlar, assegudes l'una al costat de l'altra, i m'hi sentia prou bé. Aleshores s'hi va afegir la russa ... Fins aleshores encara creia que ens enganyem a nosaltres mateixos amb la imatge de la roda gegantina que és el món, però vaig veure dar que cada nació n'és un petit engranatge. Anem-Ia a veure, doncs.
Hi van anar plegats. La irritació d'en Léonard era gairebé impossible de calmar.
-No és l'únic motiu -va serrar els punys-. Es tracta del seu maleït nacionalisme, que fa esclatar els partits. A escala internacional. Ho espatlla tot. És el mal que posa una sola pàtria per damunt de totes les altres. Ens veiem arrossegats a les bestieses de les nostres pàtries. Al xovinisme. ¿De que ens serveix ser sincers i tenir bona voluntat, si una dotzena de personatges de dalt no ho valen ser? Veuen una altra bandera com el toro veu la capa vermella. Ens hem d'alliberar del xovinisme. Al diable les pàtries!
-Però vostè hi pertany, a una pàtria, vostè és francès. També té interessa construir França.
-Sí, sóc francès. Però no sóc marroquí. Ningú no m'ha demanat que pensi així. Des del 1907 ens ho demanen a tots, des que vam annexionar la regió de Xauia. Era necessària pera la producció industrial del nostre país, necessitàvem matèries primeres. ¿És aquesta regió l'home, l’obrer, el ciutadà, el pagès? ¿Que té? ¿Que té Rússia? La immensitat. Hem d'aprendre a pensar en conceptes. Com el de gran potencia. Però no ens podem situar enlloc que no sigui allà on som. Un no pot avançar un pas més enllà d'on es troba el seu cor. Hem de pensar amb el nostre cervell de manera conscient i positiva. Hem de ser sincers. Veure la França que som de fet, i l’Àustria i la Sèrbia. Nosaltres, la gent petita, no som res; però som nosaltres aquells a qui valen arrossegar cap als seus interessos i convertir-nos en carn de canó. El sol, la terra, la llengua, l’art ... , això és França, i no Xauia ni la Guaiana ni Madagascar. No en representen ni un cabell. Em sento babau com un camperol i al capdavall em dic: a mi, ¿que m'importa? Cal pensar de manera primitiva per a pensar correctament. Cal reeducar-nos i alliberar-nos d'aquesta il·lusió, i ser senzills, ben sincers. I em dic a mi, això no m'importa.”

páginas 77 a 79

3 de set. 2019

clarissa, mi lectura, cinco



Sigo avanzando en la lectura, parece cada vez más claro que Zweig, a través de Clarissa y de las personas que tienen vínculos con ellas- su padre, que encarna la rigidez militar; la ciencia, representada por el doctor Silberstein, la política, encarnada en su amado Léonard, etc.-, el autor plasma sus ideales humanísticos. Pero estos elevados ideales, que Clarissa comparte, chocan con la realidad, con la cruda realidad que les rodea y condiciona. Esta contradicción entre el ideal y la realidad marcan la vida de nuestra protagonista, una contradicción vital que arrastrará, como nos muestra Zweig,  a lo largo de su vida.

“L’endemà, la Clarissa es presenta al servei sanitari amb el desig exprés de ser assignada no pas a un hospital vienès, sinó a un de campanya, al front, tal com volia el pare. Al conseller àulic Silberstein, que havia pogut escapar-se de Londres amb l'últim tren, va haver de comunicar-li que plegava de la feina; amb gran sorpresa per part d'ella, aprova totalment la seva decisió, però no pas pels habituals motius patriòtics.

-El meu consultori privat no m'interessa en aquest molent-li va explicar-. Ara rebré malauradament abundant material per als meus estudis sobre les psicosis cròniques de la humanitat. La gran sala de concerts no bastarà per a acollir tots aquells que es tornaran folls i també seria massa petita per a fer-me de consultori. Ara no són quatre els guillats, sinó tothom, de fet. Quan trobo algú que em parla d'«enemics» i els ulls li brillen d'odi, el cor em diu que l'hauria de posar sota observació. Els homes més pacífics tenen de cop un complex d'odi i parlen i veuen les coses com folls. Els professors es tornen rucs i, com més vells, més ximples. Fa bé, Clarissa, de no quedar-se a Viena. Un no ha d'enquistar-se ara, com si fos d'un altre segle o pertanyés a un altre poble. Un no pot ser neutral a la força.. Es vol eliminar tot el que és francès. Només hi ha una possibilitat d'adoptar una posició normal i humana davant la guerra: anar-la a veure i no deixar-se-la descriure pels baladrers que no trepitgen el front. Qualsevol altra cosa és enganyar-se i mentir-se, anestesiar-se i embriagar-se en abstraccions.”

páginas 103-104


“La Clarissa es tombà. L'assalta de sobte la idea que en endavant estaria sola durant anys i anys. Hauria de callar, sempre callar. No podia confiar-se al pare ni al germà. Estaria sola a tot arreu, a tot arreu sola amb el seu secret. Abraçà el seu germà. Per primera vegada questa idea l’espanta. No hi havia res ni ningú important pera ella, ni el pare, ni el germà, ni la casa ni el país. Tots tenien alguna cosa contra ella. El pare abraça el fill. Ella recorda que el noi anava a la mort. I tanmateix no pensava en ell, sinó en l’altre, que per a ella ho era tot.”

página 103

27 d’ag. 2019

clarissa, mi lectura, cuatro

Kapellbrücke (puente de la capilla), en Lucerna


En su proceso de transformación, nuestra protagonista sufre su primera gran transformación mediado el relato.
“Abans de continuar el viatge fins a Lucerna, la Clarissa es va aturar un dia a Zuric. Tan sols durant les primeres hores es va sentir una mica cohibida. Per primera vegada a la vida depenia només de si mateixa. Era el seu primer viatge i dormiria en un llit estrany, una sensació encara nova. Tenia la impressió que ara i aquí el seu cos era més seu, i li fou més fàcil d'entaular conversa amb una dona al tren; quan un sap que pertany a una comunitat, nota allò que té en comú amb els altres; quan un és estranger, esta més obligat a com pondre-se-les sol. A Viena era la filia d'un tinent coronel i una secretaria; aquí era una dona jove amb un discret ves tit de llana que es passejava a la ventura pels carrers. Quan un surt de la rutina, es retroba a ell mateix. Gairebé li sabia greu de no tenir més temps pera descobrir coses noves.
página 63

Asistimos al primer encuentro con Léonard,  un profesor francés de ideas socialistas, convencido del poder de las masas y humanista,  que lamenta la falta de unión del pueblo.

“El que jo volia era una simple barreja d'atmosferes. Els grans personatges admiren els altres des de lluny, perquè creuen que la proximitat no és bona. M'estimo més la gent petita.Són «la sal de la terra».”
página 69

“ (...) l'organització parteix dels grans esperits, l’element humà ve dels pe tits. Fixi's en aquests petits mestres. Ja sé que semblen una mica ridículs amb els seus vestits provincians, malgirbats, les seves ulleres i les seves menuderies. Agafi'n una dotzena; un de sol té un aspecte miserable, llastimós, però junts tenen un poder immens: constitueixen el futur, en són la base. Un se n'adona de seguida, si es fixa només en els
aspectes exteriors, recognoscibles a primer cap d'ull, abans de captar tot amb els ulls, els sentits i la sensibilitat. Perquè tot depèn de com es mira i des d'on es mira. Encara que sigui un carallot de mestre. M’agradaria que pogués llegir les nostres petites revistes que, totes juntes, no arriben en un any al tiratge de Le Matin o Le Fígaro en un dia; hi trobaria el pols del socialisme real, en reconeixeria el veritable es perit. Cadascun dels grans diaris estén el seu radi d'acció, però el centre queda buit. Sé que vaig en contra de les seves idees com contra les de l’època, que s'estima més les síntesis. Però la meva visió del món m'obliga a anar-hi en contra, perquè s’està formant una resistència en contra d'ell. Hi ha noms que ens són familiars, però no els trobarà en la premsa sensacionalista; els importa ben poc, a aquestes persones, que la gent no les conegui. Vet aquí l’esperit de la nostra època; just abans de les eleccions, els parlamentaris recuperen la memòria, aleshores les van a veure d’aquesta manera valen guanyar-se els seus vots. Ah, jo estimo aquesta gent petita, gent sense ambició, que no es fa sentir, reservada. Són els forts o els justos damunt els quals, segons la Bíblia, esta bastit el món.”
página 72

Y Clarissa se abre al mundo...

“Els Alps començaven a encendre's. De primer, els núvols havien tingut una claror esmorteïda i ara prenien una lluïssor rosada. El vaixell s'acostava a Lucerna. De mica en mica tots havien emmudit. L'excursió els havia extenuat. El sol havia anat lentament a la posta. Es feu sentir una lleugera fresca. Els rastres es desdibuixaven cada vegada més. El mont Pilatus encara es veia. En tenia prou amb poca llum per a mostrar el cim. La Clarissa es retira a la coberta de popa. Volia recollir-se. Havia pres consciencia que ja
no estava sola al món. “
página 84

24 d’ag. 2019

stefan zweig centre salzburg




Stefan Zweig vivió en Salzburgo durante quince años. De 1919 a 1934, residió en una pequeña casa señorial en Kapuzinerberg, conocida como el "Paschinger Schlössl". Fue en Salzburgo donde Zweig escribió varias de sus obras más exitosas, incluyendo "Momentos estelares de la humanidad", colecciones en prosa "Amok" y "Confusión de sentimientos", las biografías de Joseph Fouché y Maria Antoinette, así como obras de teatro y ensayos.


El "Stefan Zweig Center Salzburg"en el Mönchsberg fue fundado en octubre de 2008. El "Edmundsburg", un edificio que data del siglo XVII y ubicado sobre la Felsenreitschule, alberga una exposición que se centra en la vida y obra del autor austríaco. A lo largo del año, el "Salón de Europa" acoge numerosos eventos especiales y lecturas, conferencias y conferencias científicas sobre la historia literaria y cultural europea.

23 d’ag. 2019

descubrir a Stefan Zweig




por  Pepe Gutiérrez-Álvarez
(extracto)


“No fue hasta que llegué a Barcelona descubrí por primera vez que existían las librerías, unas tiendas con escaparates que ofrecían libros, un lugar que cada vez me resultaba más llamativo y que estaba asociado a la cultura, algo que me avergonzaba no tener.
(…)
Estaba como perdido en un bosque sin nadie que me ayudara. En mi ambiente más inmediato raramente se podía hablar de libros en plural, normalmente sucedía como en casa de los abuelos que tenían dos ejemplares. Ni tan siquiera el profesor republicano de la escuela nocturna de San Ramón tenía mucha idea. No comencé a tener un cierto mapa hasta el día que descubrí –después de pasar por el lugar durante más de un año seguido- que existía una biblioteca pública en un rincón pegando con la comisaría de Collblanch
(…)
Una tarde me encontré la biblioteca cerrada por defunción del bibliotecario al que siempre le estaré agradecido.

Cuando esto sucedió yo ya estaba probando un cierto método de lectura que consistía en comenzar con biografías e introducciones, un método que me sirvió para sacar sobresaliente en los cursos de bachillerato nocturno a los que estuve asistiendo hasta que me impliqué como activista. Las historias eran muy diversas, pero en lo de las biografías el espacio fue ocupado por dos autores,  Stefan Zweig, André Maurois en mucho menor grado más Emil Ludwig cuyos personajes no me interesaban tanto.
(…)
No sabría decir porque, supongo que no existirían muchos problemas de derechos de autor,  pero el hecho era que, tanto Zweig como Maurois se encontraban sin dificultad en todo tipo de ediciones, se veían tanto en los escaparates como en los puestos de Els Encants. Eran autores eminentemente didácticos  que te permitían abrir la puerta a la una cultura que se le negaba al pueblo, acceder a los primeros escalones del nada fácil arte de leer sin perderte demasiado por los muchos vericuetos. Los ensayos biográficos tenían la virtud de situarte ante personajes,   especialmente ante los grandes novelistas del siglo XIX de manera que te permitían   elaborar ciclos muy amplios de lecturas más o menos sistemáticas. El sistema significó una superación de las lecturas al azar. Autores como Tolstói, Dickens, Balzac, Goethe y otros, me sedujeron durante largas temporadas durante las cuales    buscaba robar tiempo en los descansos laborales, en el tiempo de las comidas, en los viajes, en la espera del autobús incluso caminando. Recuerdo que Pedro me llamó “lletraferit”,  una expresión catalana que me tuvo que explicar y que más o menos se podía traducir por “loco por los libros”.
(…)
Entre lecturas y conversaciones pude saber algunas cosas sobre aquel refinado  autor, un sensible erudito de entre guerra al que, sobre el papel,  la vida le había tratado muy bien, pero su viejo mundo se estaba deshaciendo y no estaba nada claro que fuese para mejor. Provenía de casa bien, sus padres eran judíos de fortuna en la Viena culta y decadente de entre siglos.  A Stefan le hicieron estudiar en aquélla ciudad y en Berlín, aunque él se graduó en Filosofía en Viena; antes que escritor fue un hombre de mundo, un buscador, un cosmopolita que residió en Francia, Italia, Inglaterra, Bélgica.
(…)
Sus experiencias de narrador se iniciaron bajo la influencia de otro escritor austriaco: Arthur Schnitzler (1862-1931), al que acabaría conociendo a través del cine gracias a un cineasta extraordinario Max Ophuls, responsable de maravillas como La ronda (1950), el mejor Schnitzler jamás filmado (lo siento por Kubrick), y también del mejor Stefan Zweig del llamado Séptimo Arte, Carta a una desconocida, realizada dos años antes, una joya más conocida gracias a Joan Fontaine y Louis Jourdan, a cual más inmenso en una penetrante descripción psicológica del “amor” amén de evocación nostálgica de Austria y de unos tiempos que no volverán.

De su producción juvenil sólo le quedó a Stefan Zweig algo esencial en un escritor afanoso de “profesionalizarse”: la conciencia aguda y omnipresente del papel decisivo que el estilo propio ha de desempeñar en su obra, así como de una exquisita preocupación por llegar a los lectores incluyendo a los más atrasados como era mi caso. Pero, al menos durante casi toda su juventud, no fue la literatura lo que absorbió al inteligente y culto judío y viajero que fue Zweig. Durante muchos años siguió siendo un ávido viajero. Estuvo en la India, China, Canadá, África… y fue lo suficientemente inteligente y conocedor de sus propias limitaciones para no caer en la fácil tentación de hacer libros de viajes, un terreno en el que, al menos que yo sepa,  no destacó.
(…)
En 1912 conoció a la que fue su esposa, la también escritora Friederike Marie von Winternitz, que se separó de su anterior marido para unirse a él. Los viajes le sorprendieron en 1917 en Suiza, en plena guerra mundial. (…) La forzada inmovilidad de su estancia lejos de la odiosa guerra, la aprovechó Stefan para estrenar en Suiza un drama antibélico Jeremías y entablar una larga amistad con otro escritor pacifista, el novelista francés Romain Rolland,
(…)
Al acabar la “Gran Guerra”, Zweig se estableció en Salzburgo e inició su fase más fecunda de escritor, la que va de 1918 a 1934. Publicó novelas cortas: Amok (1922), Confusión de sentimientos (1926) y empezó a trabajar en abundantes ensayos de base psicoanalítico-freudiana. Entre ellos los dedicados a: Holderlin, Kleist, Nietzsche (La lucha con el demonio, 1925), Balzac y Dickens, Dostoyevski (Tres maestros, 1919), ensayos que se leían de un tirón y que te abrían el apetito. Zweig no compartió el rechazo del psicoanálisis freudiano por parte de autores de su generación. Muy al contrario, fue siempre un freudiano preparadísimo, lo suficientemente agudo para percibir la importancia del campo de posibilidades literario-biográficas que ofrecían las teorías del Dr. Freud sobre la relación entre la  “psique” y el destino individual. No se olvide que el mismo Freud confesaba haber tenido grandes ambiciones literarias. Zweig vino a constituirse en el realizador capaz de tales ambiciones y lo hizo fundamentalmente, con la serie de biografías históricas, especialmente con la muy puntillista María Antonieta (1933).
(…)
Creo que mi primera lectura de Zweig fue su biografía de Erasmo de Rotterdam (1934), autor del que había leído el Elogio a la locura, un lejano precedente del surrealismo. Le siguieron unas tras de otra hasta llegar a la última de la serie: Americo Vespucio (1942). Estos libros habían sido precedidos por el tomo Tres maestros: Casanova, Stendhal, Tolstói, que significaron otras fases de larga durada de lecturas de títulos subyugantes, de aquellos que no podías dejar de leer. Y toda esta obra le había ayudado a verse a sí mismo como escritor europeo culto, hijo de una cultura moribunda, la burguesa europea, cuya decadencia significaba también la tragedia íntima de su vida. Desde 1934, Zweig emprende una serie de viajes, vive en Inglaterra (su libro sobre María Estuardo lo terminó allí) por último, en 1935, se va a Brasil y a Argentina. A su vuelta, vive en Italia algún tiempo. Aquellos años son para él de difícil adaptación a una crisis interior que afecta también su vida afectiva: en 1938 se divorcia de Friederike von Winternitz para unirse a Lotte Altmann, su secretaria, si bien sigue manteniendo una buena amistad con su ex esposa.

A Zweig, la descomposición de la Austria de su juventud y el apogeo de la barbarie fascista, le amargó los últimos años de vida. Tanto fue así que en 1940 dejó su muy amada Europa –la Europa de Erasmo y de Freud- para emigrar como tantos otros y otras a los Estados Unidos, pero el país del dólar no los recibe precisamente con los brazos abierto, y finalmente al Brasil. Por esta época escribió un libro que fue una especie de testamento intelectual: El mundo de ayer 1946). Son unas memorias en que va asomando un desencanto cada vez mayor, una pérdida creciente de las esperanzas depositadas en el poder de la cultura y del elemento racional en la historia, que a él, como judío alemán culto, le parecían una conquista de las masas y a la vez, baluarte y garantía contra el avance de la barbarie. Al cabo de dos guerras mundiales, Stefan veía que todas estas esperanzas no han servido para nada.
(…)
Zweig fue para mí parte de un tránsito, parte central de una seducción de lecturas que me resultaron mucho más asequibles, más cercanas, uno de los soportes con los que construir una adicción a la literatura que, con todas sus enormes limitaciones, me permitió transitar con una mayor claridad. Leer sus ensayos sobre Balzac, Dickens, Dostoivski me llevaron a dedicar meses de concentración a los autores citados con la sensación que, al menos en algo los conocía.
A diferencia de otros autores, Zweig no fue estimado como un autor peligroso por las autoridades culturales del franquismo y posiblemente, tampoco debía de dar mucho problema a los editores con el asunto de los derechos, de manera que sus obras aparecían en los escaparates y en las ediciones en formato de pequeño periódico que durante un tiempo se podían comprar en los kioscos a precios irrisorios.
                (…I
Es por todo eso que no puedo citar a Zweig sin un profundo agradecimiento amén de un lamento por la pérdida de un tiempo en el que creía que lo podía leer todo porque tenía delante mía todo el tiempo del mundo. Buena parte de su obra está en las estanterías de las bibliotecas públicas, felizmente conquistadas con las libertades y que a los jóvenes les debe de parecer –afortunadamente- lo más normal del mundo. Sin embargo, yo no recuerdo haber visto nunca una hasta principios de los años sesenta. Estaba instalada en un autobús rojo que me recordaba algunos vistos en películas británicas que permaneció durante unos días aparcado en la calle Amadeo Vives del barrio de Pubilla Casas. Desde unas ventanas se veían la estantería y dentro una chica joven dispuesta a atender, un detalle que impidió  par preguntar qué libros ofrecían.

Por entonces, todavía no era un lletraferit.”

21 d’ag. 2019

stefan Zweig, memorialista


“Mai no m'he atribuït tanta importància que m'hagi sentit temptat a contar a d'altres la historia de la meva vida. Van haver de passar moltes coses, infinitament moltes més que es solen correspondre a una generació—esdeveniments, catàstrofes i proves—, abans que trobés prou coratge per a començar un llibre que té el meu Jo com a protagonista, o, mes ben dit, com a centre. Ben lluny de mi la intenció de posar-me en primer pla, si no es en el sentit del conferenciant que explica coses amb diapositives: l’època proporciona les imatges, jo tan sols hi poso les paraules, i ben mirat no serà el meu destí el tema de la narració, sinó el de tota una generació, de la nostra generació única, que ha portat el pes del destí com segurament cap altra en el curs de la historia. Cadascun de nosaltres, fins al mes petit i insignificant, s'ha vist trasbalsat en la seva existència mes íntima per les sotragades volcàniques, gairebé ininterrompudes, de la nostra terra europea; i enmig del seu nombre infinit, no em puc atribuir cap altre protagonisme que el d'haver-me trobat com a austríac, com a jueu, escriptor, humanista i pacifista, justament allà on aquests sismes han produït els efectes mes devastadors. Tres vegades m'han ensorrat casa i existència, m'han separat de la meva vida anterior i del meu passat, i amb vehemència dramàtica m'han llançat al buit, aquest «no sé on anar» que ja m'és tan familiar. Però no me'n planyo; justament l’apàtrida esdevé lliure en un sentit nou i tan sols qui ja no està lligat a res no ha de tenir consideració amb res. És per això doncs, que espero poder complir una de les condicions principals de tota descripció fidedigna d’una època: la sinceritat i la imparcialitat.”

Stefan Zweig
El món d’ahir. Memòries d’un europeu.
traducció de Joan Fontcuberta
Quaderns Crema, 2001
pàgines 9 i 10

20 d’ag. 2019

clarissa, mi lectura, tres




Es conocida la precisión psicológica en los retratos de los personajes de Stefan Zweig, especialmente si estos son femeninos;  amigo y admirador de Sigmund Freud , en  sus novelas supo explorar las pasiones de sus contemporáneos.

En Clarissa, no obstante ser una novela inconclusa, vemos como Zweig va definiendo el carácter y la personalidad de la protagonista a fuer de definir la de su padre, el teniente coronel Leopold Franz Xaver Schuhmeister.

“Més endavant, quan hi pensava, no podia sostreure's al sentiment que el seu pare li havia arrabassat tot l'encís espontani dels llibres i de la pintura durant l’època escolar donant-li dia rere dia la mateixa mesura d'una dosificació regular pura ment espacial, mentre que al cap del temps hagué d'adonar-se que una sola hora d'exaltació desplega
en nosaltres moltes més coses que un mes o un any, i que el pare havia Fet l’escola conventual més metòdica i monòtona que no era realment. Tanmateix, no fou capaç de contenir una pregona emoció quan, després de la mort del pare, troba al seu escriptori, ordenades, les fitxes, els dies viscuts. El pare les havia empaquetat tal com ella les havia enviat, d'una manera exemplar, com no es podia esperar altrament. Ella no ho havia sabut mai. Ell n'havia estat molt satisfet. Ell hi havia subratllat coses amb tinta vermella. Un dia que ella no fou capaç de recitar un vell poema, de poc que el pare no de falleix de vergonya i dissort, perquè era un home orgullós, de manera que va agafar un regle amb el qual va ratllar una persona morta amb una alegria morta. Cada mes estava lli gat amb una cinta, i cada semestre guardat en una capsa de cartró que contenia el butlletí de notes i un informe de la mare superiora sobre els progressos i el comportament de la Clarissa; els vespres, l'home solitari mirava de compartir a la seva manera la vida de la filia, i ella pogué descobrir a les respostes de la mare superiora amb quina alegria --alegria que ell mai no havia gosat manifestar --tractava a la seva manera maldestra de seguir la seva evolució i que per a aquest fi no
coneixia altre mètode que el seu i només el seu. Coma prova, la Clarissa fulleja algunes d'aquestes fit xes. No li digueren res. Allò que un dia havia estat la seva vida ara només produïa un remoreig sec. Lliçons sobre coses que ella havia oblidat feia temps. Prova, dones, de re cordar com havia estat realment, i poques coses d 'aquells dies desapareguts li revingueren a la memòria.”
pàginas 11-12

Zweig lo dibuja como un hombre serio y comprometido con su labor y papel en el ejército, que le llevan a ser metódico e inflexible en su trabajo --¿tal vez un refugio tras la muerte de la esposa?—llegando incluso a la brusquedad de las formas sociales con sus hijos.  La rigidez que marca su vida atrapan a Clarissa, tal vez sin pretenderlo, ni pensarlo; así,la infancia de Clarissa está marcada por las visitas dominicales del padre al internado, siempre iguales: el beso en la frente, repasar la semana, escuchar la lección al piano…pero sin apenas unas muestras de afecto tímidas, cohibidas y reprimidas en mor del cumplimiento de las obligaciones.

“Ella notava prou bé que, mentre s'inclinava sobre el quadern per a presentar-li un exercici, l’esguard del pare descansava tendre i d'alguna manera emocionat en els cabells o el clatell de la filla; i en aquests moments potser ella esperava secretament que per una vegada, una sola vegada, li acariciés els cabells amb la mà que reposava damunt la taula; a dretcient dedicava més estona que no calia a fullejar el quadern, enduta per l'agradable sentiment bategant de sentir-se estimada; però després, quan alçava el front, l'esguard del pare, massa tímid per a trobar-se amb els seus ulls, de seguida maldava per concentrar-se en el text. Un cop completat aquest magre i titubejant examen, ell tenia un últim pretext per a omplir el temps i evitar de trobar-se sol amb ella, una situació a la qual no es veia amb forces de fer front: «¿Vols tocar per a mi la darrera peça que has après?». Aleshores la Clarissa s'asseia al piano i tocava. Sentia a l’esquena la mirada del pare que l’embolcallava. Quan acabava la interpretació i romania asseguda com suspesa en el buit, ell se li apropava i li xiuxiuejava alguna cosa amable: «Sembla una peça difícil, però l'has interpretada a la perfecció. Estic molt satisfet amb tu». Després venia el comiat, el mateix petó paternal
que només li fregava lleugerament el front, i un cop que el fiacre demanat al moment exacte s'havia allunyat, ella sentia una recança estranyament aclaparadora, però gens clara, com si ella mateixa o el seu pare s'haguessin oblidat de dir alguna cosa i la conversa s'hagués interromput precisament a l'instant en que hauria d'haver començat de debò, i aquell que se n ‘anava sentia també una insatisfacció en vers ell mateix a penes encoberta. Entre una visita i una altra, el pare s’esforçava per trobar preguntes que poguessin afectar-la més enllà dels aspectes pràctics i revelar-li part dels seus desigs i inclinacions, però fins i tot davant la filla ja gran la seva incapacitat creixia en lloc de minvar, i en els moments decisius, quan es trobava cara a cara amb ella i sentia la seva mirada, es tornava indefens, incapaç; de parlar-li amb naturalitat.”

pàginas16-17

Este carácter sobrio y seco se muestra en todos los episodios de su vida, también cuando decide dimitir ante la desconfianza de sus colegas y superiores, o cuando se suceden las revueltas políticas y la guerra, trabajando de forma incansable con una férrea fidelidad a la patria y a la causa. Con este carácter, el padre somete a Clarissa a una disciplina que mutila la espontaneidad y las disposiciones naturales de la niña, llegando a hacerla responsable de sus propias decisiones siendo aún una joven inexperta, que se ha limitado a corresponder a las indicaciones del padre estricto y solitario. Clarissa jamás le contradice ni cuestiona sus decisiones, siguiendo un sentido de la lealtad, del honor y de la honra inculcados por el progenitor pero que lastraran, en cierto modo, su vida de adulta, cuando tenga que tomar sus propias decisiones.