30 de nov. 2012

final de camí

Lake Elsinore és una ciutat al Comtat de Riverside, Califòrnia, Estats Units.



              “Vaig comprar el cinquè parell de botes en un lloc que es deia Lake Elsinore el 3 de gener de 1972. Al cap de tres dies, mort de cansament, vaig pujar un turó i vaig entrar a la ciutat de Laguna Beach amb quatre-cents tretze dòlars a la butxaca. Des de dalt del promontori ja es veia l'oceà, però vaig continuar caminant fins a l'aigua. Eren les quatre de la tarda quan em vaig treure les botes i vaig sentir la sorra a les plantes dels peus. Havia arribat a la fi del món, i més enllà només hi havia aire i onades, un buit que s'estenia fins a les costes de la Xina. Aquí és on començo, em vaig dir, aquí és on s'inicia la meva vida.


Em vaig estar a la platja una llarga estona, esperant que s'esvaïssin les últimes miques de sol. Darrere meu, la ciutat trafegava amb els sorolls reconeixibles de l'Amèrica de finals de segle. Quan vaig mirar cap a la corba de la costa, vaig veure que els llums de les cases s'anaven encenent un per un. Després la lluna va sortir del darrere dels turons. Era una lluna plena, rodona i groga com una pedra roent. La vaig seguir amb la mirada mentre s'elevava en el cel de la nit i no vaig deixar de contemplar-la fins que no va trobar el seu lloc en la foscor.”
El Palau de la Lluna
Paul Auster
Pàg. 379


llibreries

Llocs de trobada, de descobriments, de saviesa, de coneixement, d'intercanvi i, sobretot, d'amor pels llibres.


25 de nov. 2012

Thomas Moran

Thomas Moran

Thomas Moran, pintor americà especialitzat en paisatgisme. Els seus llenços mostren la grandesa i immensitat del llunyà Oest.
Va néixer a Bolton, Lancashire, Anglaterra, el 12 de gener de 1837. Els seus pares van emigrar als Estats Units quan aquest tenia 7 anys d'edat. Tres dels seus germans van ser artistes, i va aprendre a pintar del seu germà Edward. Es va familiaritzar amb la tasca de Washington Allston, Rembrandt Peale, John Neagle, i altres artistes d'Amèrica. El 1853 va començar a treballar com a aprenent en una empresa de gravat en fusta de Filadèlfia. Va ser en aquesta època quan va començar a pintar i dibuixar de debò, explotant les seves habilitats com a gravador i il · lustrador.
A principis de 1860, Thomas Moran va viatjar per la regió del Llac Superior, al nord de Michigan, quedant fascinat per grandesa de la naturalesa del país. Va pintar i va realitzar nombrosos esbossos sobre els paisatges dels Grans Llacs. Després d'aquest primer viatge, va iniciar un altre a Londres, per veure les obres del famós paisatgista Turner.
William Henry Jackson
En tornar als EUA, Moran, obsessionat amb el tractament dels paisatges que havia descobert a la Galeria Nacional de Londres, i amb renovada fascinació pels paisatges salvatges, el van empènyer a enrolar-se en l'Expedició Geològica organitzada pel govern i comandada pel geòleg Ferdinand V. Hayden el 1871 al que avui és el Parc Nacional de Yellowstone. Moran va ser contractat, juntament amb el fotògraf William Henry Jackson, per documentar el paisatge de la regió. També va ser el començament d'una fructífera col · laboració amb Jackson a qui acompanyaria de nou a l'èpica expedició comandada per John Wesley Powell que el 1873 va explorar el Gran Canó.
Va ser en aquest viatge quan Thomas Moran va pintar les seves dues obres més famoses, "Grand Canyon of the Yellowstone" i "The Chasm of the Colorado", ambdues van ser adquirides per un col · leccionista anònim per la suma de 10.000 dòlars cadascuna i exhibides al Capitoli de Washington. Això li va donar a Moran, fama i diners. El 1875 va realitzar la seva tercera gran obra "Mountain of the Holy Cross", una visió d'un famós pic de Colorado.
L'estil artístic de Thomas Moran és hereu de la 'Escola del Riu Hudson'. Va morir l'any 1926.

Grand Canyon of the Yellowstone, 1872
oli sobre llenç
245,1 x 427,8
Smithsonian American Art Museum

The Chasm of the Colorado, 1873-74
oli sobre llenç
214,3 x 367,6
Smithsonian American Art Museum

Mountain of the Holy Cross, 1875
oli sobre llenç
208,6 x 163,2
Smithsonian American Art Museum
“—Ja reprenc el fil, noi —va dir—. Vostè no es preocupi per això. Faci anar la ploma i tot anirà bé. Al final, quedarà tot dit, tot haurà sortit. Parlava de Long Island, oi? Del Thomas Moran i de com va començar la cosa. Ho veu?, no me n'he oblidat. Vostè continuï apuntant cada paraula. No hi haurà necrològica si no apunta cada paraula.
»El Moran va ser qui em va convèncer que hi anés. Ell havia estat a l'Oest als anys setanta, tot allò ho havia vist de dalt a baix. No va viatjar sol com el Ralph, és clar, no va recórrer aquelles terres desolades com un pelegrí ignorant; no tenia, com l'hi diria, no tenia els mateixos objectius. El Moran ho va fer sense estar-se de res. Ell era l'artista oficial de l'expedició del Hayden del 1871, i després hi va tornar amb el Powell el 73. Vam llegir el llibre del Powell fa un parell de mesos, totes les il·lustracions eren del Moran.
Recorda el dibuix del Powell penjant del precipici, agafant-se amb un sol braç per salvar la vida? És molt bo, m'ho ha de reconèixer, el vell en sabia un niu, de dibuixar. El Moran es va fer famós pel que va pintar allà, va ser qui va ensenyar als americans com era l'Oest. El primer quadre del Grand Canyon va ser del Moran, està exposat a l'edifici del Capitoli de Washington; el primer quadre de Yellowstone, el primer quadre del Gran Desert Salat, els primers quadres del territori de les gorges del sud de Utah, tots eren del Moran. El Manifest Destiny. Ho van cartografiar tot, ho van dibuixar tot fins que va ser engolit per la gran màquina de beneficis americana. Eren les últimes parts que quedaven del continent, els espais en blanc que encara no havia explorat ningú. Ara ho teníem allà: tot representat en una preciosa tela perquè ho veiés tothom. La punxa daurada clavada als nostres cors!"

El Palau de la Luna
Paul Auster
Pág. 190-191

Chief Washalie and family in front of his teepee, c 1870-90
fotografia: William Henry Jackson

Grand Canyon of the Colorado, c 1870-90
fotografia: William Henry Jackson

Yellostone River Waterfall, c 1870-90
fotografia: William Henry Jackson



22 de nov. 2012

poetes

 “El to de la meva veu l'assossegava, em deia, i fins i tot quan ja estava massa dèbil per dir res, volia que continués parlant. No es preocupava pel que deia, la qüestió era que pogués sentir la meva veu i saber que m'estava allà amb ell.  Jo xerrava sense parar i passava d'un tema a l'altre segons com em sentia d'humor. No sempre era fàcil sostenir aquesta mena de monòleg, i quan veia que se m'acabava la inspiració, tenia un seguit de recursos per continuar parlant: refonia els arguments de novel·les i pel·lícules, recitava poemes de memòria - a l'Effing li agradaven especialment Sir Thomas Wyatt i Fulke Greville - o comentava notícies del diari del matí.”
El Palau de la Lluna
Paul Auster
Pág. 273-274

Thomas Wyatt
Thomas Wyatt va néixer a Allington Castle, Kent, Anglaterra l'any 1503. Poeta i diplomàtic anglès al servei del rei Enric VIII, va ser l'introductor de les formes poètiques italianes en l'Anglaterra del Renaixement.

SOBRE PARAULES ENGANYOSES

Allà on un home les busqués
sempre belles paraules trobaria;
tan assequibles són que res valen,
doncs vent només és la seva substància.
Això sí: ​​veus belles i assenyades ...
harmonia tan dolça,  quan és vista?

Fulke Greville

Fulke Greville va néixer a Beauchamp Court, prop de Alcester, Anglaterra el 3 d'octubre de 1554. Va ser un poeta i dramaturg anglès.


"Oh, esgotadora condició humana, nascuda sota una llei, destinada a complir una altra, engendrada amb una vanitat que tot i això se li prohibeix, concebuda malalta i a la qual s'ordena viure sana."



21 de nov. 2012

els Anasazi

 
  
“Vam travessar amb penes i treballs el centre de l'estat i després vam enfilar el territori del canyó, al sud-est, el que en diuen les Quatre Cantonades, on confluexien Utah, Arizona, Colorado i Nou Mèxic.  Aquesta era la regió més estranya de totes, un món oníric de terra vermella i roques retorçades,  estructures immenses  que s’alçaven com les ruïnes d'una ciutat perduda construïda per gegants. Obeliscs, minarets, palaus: tot era  reconeixible i aliè a la vegada,  no podies evitar veure formes conegudes quan les miraves, encara que sabessis que era atzar, l’esput petrificat de glaceres i erosions, un milió d'anys de vents i intempèrie. Polzes, conques dels ulls, penis, bolets, éssers humans, barrets. Era com trobar imatges en els núvols. Ara tothom sap com són aquets llocs, vostè mateix els ha vist centenars de vegades. El Glen Canyon, el Monument Valley, el Valley of the Gods.  És on filmen totes les pel·lícules d’indis i cowboys, i l’home  de Marlboro dels collons hi galopa cada nit a la televisió. Però les imatges no te’n diuen res, Fogg. Tot és massa immens perquè es pugui pintar o dibuixar,  ni tan sols les fotografies poden transmetre la sensació que et produeix. Està tot tan distorsionat que és com intentar reproduir les distàncies de l’espai còsmic: com més veus, menys hi pot fer el teu llapis. Veure-ho és fer que s'esvaeixi.

Vam voltar per aquells canyons unes quantes setmanes. Passàvem algunes nits en antigues ruïnes índies, les coves dels penya-segats on vivien els Anasazi. Eren tribus que van desaparèixer mil anys enrere;  ningú sap què els va passar. N’han quedat les ciutats de pedra, els pictogrames, els estris de terrissa, però les persones han desaparegut.”
El palau de la Lluna
Paul Auster
Pág: 200-201



La regió anomenada "Les Quatre cantonades", coneguda així per la confluència de quatre estats: Arizona, Utah, Colorado i Nou Mèxic, és per als indígenes la terra dels anasazi o antics, en idioma navajo. Es van extingir fa molt però, segons es diu, els seus esperits continuen tenint una poderosa presència. El 1897 els ramaders a la recerca de bestiar que s'havia allunyat d'un ramat, va realitzar una troballa sorprenent: els antics morades en cingles, a Colorado. Els espectaculars edificis i artefactes trobats eren evidència tangible d'una civilització avançada que havia desaparegut. Més tard trobaria altres restes a Utah i Arizona. El 17 d'octubre de 1897, a la recerca d'aquesta llegendària ciutat pèrdua, es va descobrir aquest món amagat i misteriós. Es van trobar edificis que mai s'havien vist ni imaginat en aquest territori, edificis sense suport de fins a cinc pisos d'alt. Una de les estructures en el lloc arqueològic, que posteriorment seria anomenat Poble Bonic, conté més de 650 habitacions.


Les parets estan cobertes de misterioses pintures i inscripcions, res trobat abans o després a Amèrica del Nord s'acosta en magnitud al canó del Chaco. Els arqueòlegs es van sorprendre de la riquesa de la ceràmica, les armes, les eines, la joieria, cadascuna de les peces una obra d'art.
Els arqueòlegs situen als anasazi entre els anys 900 i 1250 de la nostra era.




20 de nov. 2012

els viatges de John de Mandeville


John de Mandeville es el protagonista (ficticio) del relato "Viajes de John de Mandeville '. En el libro se relatan los supuestos  viajes supuestos de su protagonista por lejanos lugares de oriente.  La obra apareció por primera ve en lengua  anglo-normanda y se difundió por Europa entre los años  1357 y 1371. Se desconoce quién fue el autor de la obra y, a pesar de su carácter totalmente ficticio, cuando el libro fue publicado muchos creyeron que John de Mandeville era un personaje real; así como el libro una verdadera referencia geográfica.
En el libro, Mandeville es un caballero inglés que durante treinta y cuatro años se dedicó a viajar por el mundo y a relatar cuanto veía.


"[…] y puesto que muchos hombres desean oír hablar de la Tierra Santa y de ello sacan solaz y consuelo, yo, John Mandeville, Caballero, aunque no me lo merezca, que nací en Inglaterra en la ciudad de Saint Albans, crucé el mar en el año de Nuestro Señor Jesucristo 1322, el día de San Miguel, y a partir de esa fecha he pasado largo tiempo en el mar y he recorrido muchas tierras diferentes, muchas provincias, reinos e islas […] De tales tierras e islas hablaré más detalladamente, después. Y a su debido tiempo os describiré, según se me vayan ocurriendo, algunas de las cosas que existen allí. Y especialmente a aquellos que desean y tienen la intención de visitar la ciudad santa de Jeusalén y los santos lugares de los alrededores, les indicaré el camino que deben tomar para ir. Pues yo he hecho y recorrido ese camino muchas veces en la buena compañía de muchos señores. ¡Gracias sean dadas a Dios! Debéis saber que he traducido este libro del latín al francés, y lo he traducido de nuevo del francés al inglés para que todos los hombres de mi país puedan entenderlo. Pero los señores y caballeros, y otros nobles y hombres respetables que no saben mucho latín y han estado en ultramar, puedan conocer y saber si digo o no la verdad, y si me equivoco en la descripción, por olvido o por alguna otra causa, pueden rectificarla y corregirla. Porque las cosas que sucedieron hace largo tiempo ante la mente y la vista de un hombre pasan pronto al olvido, pues la mente del hombre no puede comprender ni retener todo, a causa de la fragilidad humana”

Los viajes de Sir John Mandeville


18 de nov. 2012

els viatges de Saint Brendan


Sant Brendan de Clonfert (488-577) va ser un dels primers sants irlandesos.

 Conegut  sobretot per la seva llegendària recerca de la “illa dels benaurats”, viatge referit en una obra del segle IX que es va seguir copiant i difonent fins al segle XV amb més o menys variants. De “Navigatio Sancti Brendani” (navegació del Sant Brendan) hi ha moltes versions que relaten com es va establir en algun lloc de l'Atlàntic amb seixanta pelegrins, i fins i tot que va arribar a descobrir Amèrica al segle V.


Navigatio Sancti Brandani:

Navigatio...és un periple llegendari a la Terra de Promissió. Segons la Navigatio Sancti Brandani, Brandán va tenir notícia de la seva existència a través del relat de Barinto, un monjo que ja havia visitat en aquell lloc. Barinto, entre llàgrimes, li explica que Mernoc, potser el seu propi fill, havia partit cap a Islàndia o illa de Sant Ailbeo a fer penitència. Barinto tem que no pugui tornar, doncs les aigües ja no trigaran a congelar, i sol · licita a Brandán que vagi a buscar-lo. Brandán va decidir construir un curragh i partir cap a Occident en companyia de catorze monjos. A ells se sumaran després tres més que acabaran sent font de conflictes.

Brandán i els seus companys van vagar durant set anys per l'oceà, trobant illes meravelloses, monstres marins i la terra on habiten els condemnats,  per assolir finalment el paradís dels benaurats. En la seva navegació arribar primer a la illa del "castell deshabitat" on van ser rebuts per un gos que els va guiar fins a una vila despoblada. Allí van romandre durant tres dies, trobant sempre menjar preparat per a ells, tot i que van ser incapaços de veure una sola persona, excepte un diable etíop. Un dels nouvinguts mor després d'admetre haver robat.

Després arriben a una illa amb un jove que els porta pa i aigua. Les següents estacions van ser "l'illa de les ovelles", que s'ha volgut identificar amb les illes Fèroe, on passen la Setmana Santa, i "l'illa-peix", que posteriorment seria coneguda com Illa de Sant Brandán: una insola completament desproveïda de vegetació en la qual Brandán celebra la missa de Pasqua. Després de la celebració van decidir encendre una foguera per escalfar-se i quan es van asseure al voltant del foc es van estremir en comprovar com l'illa va començar a moure. Es van dirigir ràpidament al seu vaixell i es van allunyar precipitadament d'ella. Es tractava, en realitat, del peix gegant anomenat Jasconius.

La següent etapa del viatge va transcórrer al "Paradisus Avium" (Paradís dels ocells), habitada per ocells de tota mena que es van unir als monjos en les seves oracions. Un d'ells confessarà al sant que els ocells habitants de l'illa són àngels que es van mantenir neutrals en l'enfrontament entre l'arcàngel sant Miquel i Lucifer.

Tornats a la mar, navegaren durant tres mesos fins que, exhausts, van aconseguir arribar a la illa de Ailbe, habitada per monjos. Els monjos havien realitzat un estricte vot de silenci, i havien residit allà durant vuitanta anys sense patir malaltia o desgràcia alguna. El viatge continua, retornant a algunes de les illes per les que ja han passat, fins a arribar a una illa amb tres anacoretes, on es perd el segon dels monjos estranys. Després visiten "l'illa dels raïms", on obtenen el vi necessari per a la consagració. Retornen a Ailbe per passar el Nadal. Després de abandonar aquest lloc,  va arribar la prova més terrible que van haver d'afrontar sant Brandán i els seus companys: El pas de l'Infern. Monstres sense nombre es van acostar a la nau escopint enormes ràfegues de foc. Els monjos van reprendre el rumb de pressa però no van poder evitar que el tercer dels frares estranys fos devorat per una d'aquestes criatures.

El seu viatge va prosseguir, i la següent etapa va tenir lloc al costat d'un enorme pilar de vidre que van trigar gairebé tres dies en vorejar, a través d'un mar ple de boira. Finalment van arribar a la frontera de la Terra Promesa, on van ser rebuts per un anacoreta, sant Pau l'Ermità que ha viscut a la seva illa seixanta anys. Per fi, després de tornar-se a trobar amb Jasconius troben l'illa del Paradís, de la qual el relat no fa cap descripció i van tornar a Irlanda, lloc on Brandán va morir poc després d'arribar.

La llegenda de Sant Brandán i el seu viatge al paradís influirà sobre altres relats hagiogràfics difosos per tot Europa occidental, com les narracions viatgeres de Saint-Malo a Bretanya o sant Amaro a Espanya. Els intents de localitzar la ubicació de les illes visitades per Brandán començar ja al segle XII amb Honori d'Autun, qui parlava d'una illa situada a l'oceà Atlàntic crida Perduda, a la qual hauria arribat Brandán, però que si la buscava no es trobava.
A les illes Canàries encara persisteix la llegenda popular d'una illa que apareix i desapareix des de fa diversos segles, i que va ser batejada com a illa de Sant Borondón. Segons els "testimonis" que diuen haver vist l'illa normalment la situen en extrem occidental de l'arxipèlag, entre les illes de La Palma, La Gomera i El Ferro. Hi ha relats des de segles que narren l'aparició de l'illa, de la visió per molts testimonis i de la seva posterior desaparició, mentre altres persones atribueixen l'estranya aparició causa d'alguna acumulació de núvols a l'horitzó oa un fenomen de miratge. La llegenda de Sant Borondón va arribar a adquirir tal força a Canàries que durant els segles XVI, XVII i XVIII es van organitzar expedicions d'exploració per descobrir i conquerir-la. Fins i tot Leonardo Torriani, enginyer encarregat per Felipe II per fortificar les Illes Canàries a la fi del segle XVI, descriu les seves dimensions i localització i aporta com a prova de la seva existència les arribades fortuïtes d'alguns marins al llarg del segle XVI.



Font: Wikipedia



17 de nov. 2012

Thomas Cole


Thomas Cole (1 febrer 1801 - 11 de febrer de 1848), va ser un pintor nord-americà, d'origen britànic, nascut a Bolton, Lancashire (Anglaterra).
Va iniciar la seva carrera artística com xilògraf. En 1819 va emigrar als Estats Units d'Amèrica amb els seus pares i va continuar treballant com a gravador.
El 1823 va començar a estudiar a l'Acadèmia de Belles Arts de Pennsylvania (Filadèlfia) ia pintar paisatges.
Dos anys després es va traslladar a Catskill, a l'estat de Nova York, sobre el riu Hudson. Aviat va adquirir fama pels seus paisatges de to al · al·legòric i romàntic, que es consideren les primeres pintures paisatgístiques importants del país.
A causa de la seva fama, va atreure a un grup de paisatgistes nord-americans que després arribarien a ser coneguts com l'escola del Riu Hudson.

El curs de l'Imperi. La consumació de l'Imperi, 1836
oli sobre llenç
129.5 x 193
The New York Historical Society
"Mi habitación estaba al final de un largo vestíbulo. Era un cuartito con una ventana que daba a un patio trasero, un rudi­mentario cubículo no mayor que la celda de un monje. Esto era territorio conocido para mí y no tardé en sentirme a gusto entre el escaso mobiliario: una anticuada cama de hierro con barras verticales en la cabecera y en los pies, una cómoda y una librería que cubría una pared, ocupada fundamentalmente por libros rusos y franceses. Había un solo cuadro en la habitación, un grabado grande dentro de un marco negro, que representaba una escena mitológica llena de figuras humanas y de una plétora de detalles arquitectónicos. Más adelante supe que era una reproduc­ción en blanco y negro de una de las tablas de una serie de pinturas de Thomas Cole titulada El curso del imperio, una saga visionaria del esplendor y la decadencia del Nuevo Mundo. Deshice mi equipaje y comprobé que todo lo que poseía cabía perfectamente en el primer cajón de la cómoda. Sólo había traído un libro, un ejemplar de bolsillo de las Pensées de Pascal que Zimmer me había dado como regalo de despedida. Por el momento lo puse encima de la almohada y luego retrocedí un paso para examinar mi nueva habitación. No era gran cosa, pero era mía. Después de tantos meses de incertidumbre, me consolaba simplemente poder estar entre aquellas cuatro paredes, saber que ahora había un sitio en el mundo que podía llamar mío."

El palacio de la luna
Paul Auster
pág. 140-141

El curs de l'Imperi. L'Estat Salvatge, 1834
oli sobre llenç
100.33 x 161,29
The New York Historical Society


El curs de l'Imperi. L'Estat o la Pastoral d'Arcàdia, 1834
oli sobre llenç
100.33 x 161,29
The New York Historical Society

El curs de l'Imperi. Destrucció, 1836
oli sobre llenç
84,5 x 160,7
The New York Historical Society

El curs de l'Imperi. Desolació, 1836
oli sobre llenç
99,7 x 160,3
The New York Historical Society

The Oxbow, 1836
oli sobre lleç
130,8 x 193
Metropolitan Museum of Art (Nova York)



concert "CORALS EN ACCIÓ"


16 de nov. 2012

Piranesi

 Vespres Literaris us recomana la visita a l'exposició: "les Arts de Piranesi: arquitecte, gravador, Antiquari, vedutista (1) i dissenyador", que CaixaForum Barcelona ofereix fins al 20 de gener de 2013.


(1)    El vedutisme (veduta, “vista” en italià) és un gènere pictòric molt típic del Settecento italià (segle XVIII), desenvolupat sobretot a la ciutat de Venècia. Les “vedute” són vistes generalment urbanes, en perspectiva on es reprodueixen imatges panoràmiques de la ciutat, descrivint amb minuciositat els canals, monuments i llocs més típics, sols o amb la presència de la figura humana. Concebudes com records per viatgers, les vedute van tenir molt èxit, arribant la seva influència a gairebé tots els racons d'Europa, i iniciant una característica forma de representar el paisatge que va ser imitada per molts artistes europeus. Els seus majors exponents van ser Canaletto, Bellotto,  Guardi, Marieschi i  Carlevarijs.
 (font Wikipedia)

del programa de mà:

El 1740 Giambattista Piranesi (Venècia, 1720 - Roma, 1778) va arribar per primera vegada a Roma en el seguici de l'ambaixador de Venècia als Estats Pontificis. El descobriment de l'antiguitat romana va provocar-li una fascinació sense límits, acompanyada d'una sensació d'impotència davant la incapacitat d'imitar la grandesa dels antics. Piranesi va substituir llavors les eines d'arquitecte pel burí de gravador, que li permetia exposar les seves idees arquitectòniques i influir en el gust contemporani amb la mateixa llibertat que els pintors i els escultors.

(...) (la exposició) Reuneix una àmplia selecció dels gravats de Giambattista Piranesi, des de la primera sèrie de làmines realitzada el 1743, “Prima Parte di Architetture e Prospettive” (Primera part d'arquitectures i perspectives), fins als seus darrers treballs de la dècada de 1770 dedicats als estudis d'objectes i mobiliari. Són més de 250 gravats procedents de la Fonda-zione Giorgio Cini que mostren la complexitat, la versatilitat i el caràcter multidisciplinari de i'obra de Piranesi des d'un punt de vista triple: artístic, teòric i professional.
A partir de les làmines de Piranesi, Factum Arte ha elaborat prototips de vuit objectes, la qual cosa ha ofert una oportunitat única de reflexionar sobre els seus processos creatius i d'entendre l'originalitat i la modernitat de l'”estil Piranesi”. L'exposició inclou també fotografies de Gabriele Basilico (Milà, 1944), que ha recorregut amb la seva càmera els indrets que va retratar Piranesi a “Vedute di Roma” (Vistes de Roma): un homenatge al gran mestre d'un artista que ha centrat sempre la seva tasca en l'arquitectura i la fotografia paisatgística.



Gravats, objectes i fotografies posen en relleu l'extraordinària modernitat de l’artista venecià i la seva gran influència sobre 'art dels darrers dos segles. La seva sèrie més coneguda, “Carceri d'Invenzione” (Presons imaginàries), va servir d'inspiració per a la poesia romàntica i la novel·la gòtica. Quant a “Le Antichità Romane” (Les antiguitats romanes) van fixar una imatge misteriosa de la ciutat sotmesa al pas del temps i van obrir el camí als paisatges metafísics de Giorgio de Chirico o Salvador Dalí. La magnitud colossal dels seus panorames i vistes i el contrast entre l'esperit visionari i l'execució realista de les làmines fan dels gravats de Piranesi un espectacle inesgotable.





fotografies: Montse Prim.


14 de nov. 2012

lazarillo

"Jove captaire"
B.E.Murillo, circa 1650
oli sobre llenç
Museu del Louvre, Paris

"No es mi intención sugerir que todo esto me agradaba. No había nada de romántico en agacharse a recoger migajas y la novedad que pudiera suponer al principio pronto desapareció. Me acordé de una escena de un libro que leí una vez, El lazarillo de Tormes, en el que un hidalgo muerto de hambre se pasea por todas partes con un palillo de dientes en la boca para dar la impresión de que acaba de tomar una copiosa comida. Empecé a adoptar yo también el disfraz del palillo de dientes y siempre cogía un puñadito cuando entraba en una cafetería a tomar un café. Me servían para tener algo que masticar en los largos períodos en que no tenía qué comer, pero además le daban cierto aire elegante a mi apariencia, pensaba yo, un toque de autosuficiencia y tranqui­lidad. No era mucho, pero necesitaba todos los puntales que pudiera conseguir. Me resultaba especialmente difícil acercarme a un cubo de basura cuando me parecía que alguien me observaba y siempre procuraba ser lo más discreto posible. Si mi hambre generalmente vencía mis inhibiciones, era simplemente porque mi hambre era demasiado grande."
El palacio de la Luna
Paul Auster
Pág. 84

"Pues estando yo en tal estado, pasando la vida que digo, quiso mi mala fortuna, que de perseguirme no era satisfecha, que en aquella trabajada y vergonzosa vivienda no durase. Y fue, como el año fuese estéril de pan, acordaron el Ayuntamiento que todos los pobres extranjeros se fuesen de la ciudad, con pregón que el que de allí adelante topasen fuese punido con azotes. Y así, ejecutando la ley, desde a cuatro días que el pregón se dio, vi llevar una procesión de pobres azotando por las Cuatro Calles, lo cual me puso tan gran espanto, que nunca osé desmandarme a demandar.
Aquí viera quien vello pudiera, la abstinencia de mi casa y la tristeza y silencio de los moradores, tanto, que nos acaeció estar dos o tres días sin comer bocado ni hablaba palabra. A mi diéronme la vida unas mujercillas hilanderas de algodón, que hacían bonetes y vivían par de nosotros, con las cuales yo tuve vecindad y conocimiento. Que de la laceria que les traía, me daban alguna cosilla, con la cual muy pasado me pasaba.
Y no tenia tanta lástima de mi como del lastimado de mi amo, que en ocho días maldito el bocado que comió. A lo menos en casa bien lo estuvimos sin comer. No sé yo cómo o dónde andaba y qué comía, i Y velle venir a medio día la calle abajo, con estirado cuerpo, más largo que galgo de buena casta! Y por lo que toca a su negra que dicen honra, tomaba una paja, de las que aún asaz no había en casa, y salía a la puerta escarbando los dientes, que nada entre sí tenían, quejándose todavía de aquel mal solar, diciendo:
—Malo está de ver que la desdicha desta bivienda lo hace. Como ves, es lóbrega, triste, oscura. Mientras aquí estuviéramos, hemos de padecer. Ya deseo que se acabe este mes por salir delia.
Pues estando en esta afligida y hambrienta persecución, un día, no sé por cual dicha o ventura, en el pobre poder de mi amo entro un real, con el cual el vino a casa tan ufano como si tuviera el tesoro de Venecia. Y con gesto muy alegre y risueño me lo dio diciendo:
-Toma, Lázaro, que Dios ya va abriendo se mano. Ve a la plaza, y merca pan y vino y carne. ¡ Quebremos el ojo al diablo! Y más te hago saber porque te huelgues, que he alquilado otra casa. Y en esta desastrada no hemos de estar mas de en cumpliendo el mes. J Maldita sea ella y el que en ella puso la primera teja, que con mal en ella entre! Por nuestro Señor, cuanto ha que en ella vivo, gota de vino ni bocado de carne no he comido, ni he habido descanso ninguno; mas tal vista tiene y tal oscuridad y tristeza. Ve y ven presto, y comamos hoy como condes.
Tomo mi real y jarro y, a los pies dándoles prisa, comienzo a subir mi calle encaminando mis pasos para la plaza muy contento y alegre. Mas, ¿qué me aprovecha, si está constituido en mi triste fortuna que ningún gozo me venga sin zozobra? Y así fue éste. Porque yendo la calle arriba, echando mi cuenta en lo que le emplearía, que fuese mejor y más provechosamente gastado, dando infinitas gracias a Dios que mi amo había hecho con dinero, a deshora me vino al encuentro un muerto, que por la calle abajo muchos clérigos y gente en unas andas traían.
Arriméme a la pared, por darles lugar, y desque el cuerpo pasó, venían luego a par del lecho una que debía ser mujer del difunto, cargada de luto, y con ella otras muchas mujeres, la cual iba llorando a grandes voces y diciendo:
—Marido y señor mío, ¿adónde os me llevan? ¡A la casa triste y desdichada, a la casa lóbrega y oscura, a la casa donde nunca comen ni beben!
Yo que aquello oí, juntóseme el cielo con la tierra y dije:
— ¡Oh desdichado de mi! Para mi casa llevan este muerto."

Lazarillo de Tormes
edició de Joseph V. Ricapito
Pág. 167-170



13 de nov. 2012

Tesla

torre Wardenclyffe

"Yo era joven entonces. Veinticinco o veintiséis años, soltero todavía. Tenía la casa de la calle Doce en Nueva York, pero pasaba la mayor parte del tiempo en Long Island. Me gustaba aquello, allí es donde pinté mis cuadros y soñé mis sueños. La casa ha desaparecido ya, pero ¿qué se podía esperar? De eso hace mucho tiempo, y las cosas evolucionan, como se suele decir. El progreso. Los bungalows y los chalets lo han invadido todo. Todos los imbéciles tienen coche propio. Aleluya.
El nombre del pueblo era Shoreham. Lo sigue siendo, que yo sepa. ¿Está usted escribiéndolo todo? Sólo voy a decir las cosas una vez y si usted no toma nota, se perderán para siempre. Recuérdelo, muchacho. Si no hace usted bien su trabajo, le mataré. Le estrangularé con mis propias manos.
El nombre del pueblo era Shoreham. Casualmente, allí fue donde Tesla construyó su Torre Wardenclyffe. Estoy hablando de 1901, 1902, el Sistema de Radio Mundial. Probablemente usted nunca ha oído hablar de eso. J. P. Morgan era el promotor financiero y Stanford White hizo los planos arquitectónicos. Ayer hablamos de él. Le pegaron un tiro en la terraza del Madison Square Garden y el proyecto se hundió después de eso. Pero los restos permanecieron allí quince o dieciséis años más, una torre de sesenta metros de altura, se la veía desde todas partes. Gigan­tesca. Como un centinela robot que se elevaba por encima de la tierra. Yo la llamaba la Torre de Babel: emisiones de radio en todos los idiomas, todo el maldito mundo parloteando, justo en el pueblo donde yo vivía. Finalmente la demolieron durante la Primera Guerra Mundial. Decían que los alemanes la usaban como estación espía, así que la derribaron. Yo ya no estaba allí, no me importó. Tampoco habría llorado por eso aunque hubiera estado allí. Que todo se derrumbe, es lo que yo digo. Que todo se derrumbe y desaparezca de una vez por todas.
La primera vez que vi a Tesla fue en 1893. Yo no era más que un muchacho entonces, pero recuerdo bien la fecha. Fue cuando la Exposición Colombina de Chicago, mi padre me llevó allí en tren, era la primera vez que viajaba. La idea era celebrar el cuarto centenario del descubrimiento de América. Sacar todos los inventos e ingenios y enseñar a todo el mundo lo listos que eran nuestros científicos. Veinticinco millones de personas fueron a ver la exposición, era como ir al circo. Expusieron la primera cremallera, la primera rueda Ferris, todas las maravillas de la nueva era. Tesla estaba a cargo de la exposición de Westinghouse, a la que llamaban El Huevo de Colón, y recuerdo que entré en el teatro y vi a un hombre alto, vestido con un esmoquin blanco, de pie en el escenario, hablándole al público con un acento extraño (resultó que era serbio) y la voz más lúgubre que se pueda oír. Realizó trucos mágicos con la electricidad, hizo girar pequeños huevos metálicos alrededor de la mesa, hizo saltar chispas de las yemas de sus dedos, y todo el mundo se quedó con la boca abierta, entre ellos yo, porque jamás hablamos visto nada igual. Eran los tiempos de las guerras de la CA y la CI entre Edison y Westinghouse y la exhibición de Tesla tenía cierto valor propa­gandístico. Tesla había descubierto la corriente alterna unos diez años antes -el campo magnético rotatorio- y esto suponía un gran avance respecto a la corriente directa que Edison había estado usando. Tenía mucha más potencia. La corriente directa necesitaba una estación generadora cada dos o tres kilómetros; con la corriente alterna, bastaba una sola estación para toda una ciudad. Cuando Tesla vino a Estados Unidos trató de venderle su idea a Edison, pero el gilipollas de Menlo Park le rechazó. Pensó que eso haría que su bombilla quedara obsoleta. Ya estamos otra vez con la maldita bombilla. Así que Tesla le vendió su corriente alterna a Westinghouse y comenzaron a construir la planta gene­radora de las cataratas del Niágara, la central eléctrica más grande del país. Edison pasó al ataque. La corriente alterna es demasiado peligrosa, aseguró, puede matar a una persona si se acerca a ella. Para demostrar su teoría, envió a sus hombres a hacer demostra­ciones prácticas en las ferias de los condados y los estados. Yo vi una cuando era un crío y me hice pis en los pantalones. Llevaban animales al escenario y los electrocutaban. Perros, cerdos, incluso vacas. Los mataban ante tus propios ojos. Así fue como se inventó la silla eléctrica. Edison la concibió para probar los peligros de la corriente alterna y luego se la vendió a la prisión de Sing Sing, donde todavía la usan. Maravilloso, ¿no? Si el mundo no fuese un lugar tan hermoso, podríamos convertirnos todos en cínicos.
El Huevo de Colón puso fin a la controversia. A Tesla lo vio mucha gente y se perdió el miedo. El hombre era un lunático, desde luego, pero al menos no estaba metido en eso por dinero. Unos años después, Westinghouse tuvo problemas económicos y Tesla rompió en pedazos su contrato de derechos con él como gesto de amistad. Millones y millones de dólares. Simplemente lo rompió y se dedicó a otra cosa. Ni que decir tiene que murió en la ruina."

El palacio de la Luna 
Paul Auster
pág: 182-184

Nikola Tesla
Nikola Tesla, va néixer al poble de Smiljan, en l'Imperi Austrohúngaro, prop de la ciutat de Gospić (actual Croàcia), el 10 de juliol de 1856 i va morir a la ciutat de Nova York, el 7 de gener de 1943. 
Inventor, enginyer mecànic i enginyer elèctric, va ser el promotor més important del naixement de l'electricitat comercial. Se li coneix, sobretot, per les seves nombroses i revolucionàries invencions en el camp de l'electromagnetisme, desenvolupades a finals del segle XIX i principis del segle XX. 
Les patents de Tesla i el seu treball teòric van establir les bases dels moderns sistemes de potència elèctrica per corrent altern, incloent el sistema polifàsic de distribució elèctrica i el motor de corrent altern, que van contribuir al naixement de la Segona Revolució Industrial.

La torre Wardenclyffe

La idea inicial deTesla consistia en proveir d'energia elèctrica, a nivell mundial, per mitjà d'una torre que a més transmetria senyals de ràdio i imatges. Aquesta construcció, que es va denominar la Torre Wardenclyffe, mesurava 57 metres d'alt i tenia un diàmetre de 20,7 metres. Finançada en principi pel banquer John Morgan, el qual participo en el projecte convençut que només estava competint contra Marconi per veure qui aconseguia emetre el primer senyal de ràdio transatlàntica. Però, quan Morgan va saber que Tesla estava potencialment en condicions de generar energia de forma gratuïta, va retirar el seu suport al projecte en no reportar benefici econòmic.
Si bé la Torre Wardenclyffe mai va arribar a ser formalment operativa, Tesla va aconseguir posar-la en marxa en reiterades ocasions amb èxit. El principi del projecte era induir un camp elèctric a la ionósfera, a una freqüència determinada, perquè fos inofensiu per a la vida.

La película

Títol: Tajna Nikole Tesle (El secret de Nikola Tesla),  1980
Director: Krsto Papic
Guió: Ivo Bresan, Ivan Kusan, Krsto Papic
Musica: Andjelko Klobucar
Fotografia: Ivica Rajkovic
Repartiment: Petar Bozovic, Strother Martin, Orson Welles, Dennis Patrick, Oja Kodar, Boris Buzancic






12 de nov. 2012

moonlight

Ralph Albert Blakelock


Ralph Blakelock va néixer a Nova York el 15 d'octubre de 1847. Entre els anys 1869 i 1972, va viatjar sol per tot l'oest americà, passant llargues estades entre les tribus d'indis americans. 
De formació autodidacta, va ser un gran paisatgista i pintor d'escenes de la vida quotidiana dels indígenes.

Casat el 1877 amb Cora Rebecca Bailey, van tenir nou fills. La família va patir múltiples penalitats econòmiques, vivint pràcticament en la pobresa. 
El 1891 va patir la seva primera crisi nerviosa. L'any 1899, va patir una crisi molt violenta, i va ser internat a l'asil estatal de Middletown, Nova York.  A partir d'aquest moment es va passar els vint anys restants de la seva vida en institucions mentals.

El 1916, un dels seus paisatges es va vendre en una subhasta per 20.000 dòlars, establint un rècord per la venda d'una pintura d'artista viu als Estats Units. Va morir el 9 d'agost de 1919.

Moonlight,  1885 (Ralph Balkelock)
Oli sobre llenç
68,7 x 81, 3
Brooklyn Museum (Nova York)

"(..) Luego llegué a Luz de luna, el objetivo de mi extraño y complicado viaje, y en ese primer momento no pude evitar sentirme decepcionado. No sabia qué era lo que esperaba -algo grandioso, quizá, una chillona exhibición de superficial brillan­tez- pero ciertamente no el sombrío cuadrito que tenía ante mí. Medía sólo sesenta y siete por ochenta centímetros y a primera vista parecía casi carente de color: marrón oscuro, verde oscuro, un mínimo toque de rojo en una esquina. No había duda de que estaba bien ejecutado, pero no contenía nada de la intensa espec­tacularidad que yo había supuesto atraería a Effing. Tal vez mi decepción no era tanto debida al cuadro como a mí mismo por haber interpretado mal a Effing. Se trataba de una obra profunda­mente contemplativa, un paisaje de introspección y calma, y me sentía confuso al pensar que aquel cuadro hubiera podido decirle algo al loco de mi jefe.
Traté de apartar a Effing de mi mente, luego retrocedí como medio metro y empecé a mirar el cuadro con mis propios ojos. Una luna llena perfectamente redonda ocupaba el centro del lienzo -el centro matemático exacto, me pareció- y este pálido disco blanco iluminaba todo lo que había por encima y por debajo de él: el cielo, un lago, un árbol grande con ramas como arañas y las montañas bajas del horizonte. En primer término habla dos pequeñas zonas de tierra, separadas por un riachuelo que corría entre las dos. En la margen izquierda se veía una tienda india y una hoguera; parecía haber varias figuras sentadas alrededor del fuego, pero era difícil distinguirlas, eran sólo mínimas sugerencias de formas humanas, unas cinco o seis, enrojecidas por el reflejo de las ascuas de la hoguera; a la derecha del árbol grande, separada de las otras, se veía una solitaria figura a caballo que miraba por encima de la corriente, completamente inmóvil, como perdida en sus pensamientos. El árbol que tenía detrás era unas quince o veinte veces más alto que él y el contraste le hacia parecer enano, insignificante. Él y su caballo no eran más que siluetas, perfiles negros sin profundidad ni individualidad. En la otra margen las cosas eran aún más tenebrosas, casi totalmente sumidas en las sombras. Había unos cuantos árboles pequeños con las mismas ramas como arañas del árbol grande y luego, en la parte inferior, una diminuta mancha de claridad que me pareció podría ser otra figura (tumbada de espaldas, tal vez dormida, tal vez muerta, tal vez contemplando la noche) o tal vez los restos de otra hoguera, no pude llegar a una conclusión. Me entregué de tal modo al estudio de estos oscuros detalles de la parte inferior del cuadro que cuando finalmente levanté la vista para examinar otra vez el cielo, me sorprendió ver lo luminoso que era todo en la mitad superior. Incluso teniendo en cuenta la luna llena, el cielo parecía demasiado visible. La pintura brillaba a través de las agrietadas capas de barniz que cubrían la superficie con una intensidad antinatural, y cuanto más me adentraba hacia el horizonte, más luminoso se volvía ese resplandor, como si allí fuera de día y las montañas estuvieran iluminadas por el sol. Una vez que noté esto, empecé a ver otras cosas raras en el cuadro. El cielo, por ejemplo, tenía una tonalidad fundamentalmente verdosa. Salpica­do por los bordes amarillos de las nubes, se arremolinaba en torno al árbol grande en un denso torbellino de pinceladas, adquiriendo forma de espiral, un vórtice de materia celestial, en el espacio profundo. ¿Cómo podía ser verde el cielo?, me pregun­té. Era del mismo color del lago, y eso no era posible. Excepto en la negrura de la más negra de las noches, el cielo y la tierra son siempre diferentes. Blakelock era claramente un pintor demasia­do diestro para no saber eso. Pero si no había intentado represen­tar un paisaje real, ¿qué era lo que se había propuesto? Hice todo lo que pude por imaginármelo, pero el verde del cielo me lo impedía. Un cielo del mismo color que la tierra, una noche que parecía el día y todas las formas humanas empequeñecidas por la grandeza del paisaje, sombras ilegibles, simples ideogramas de vida. No quería hacer juicios simbólicos atrevidos, pero, basándo­me en la evidencia del cuadro, no parecía tener alternativa. A pesar de su pequeñez en relación con el entorno, los indios no revelaban ningún temor ni ansiedad. Estaban cómodamente sen­tados, en paz consigo mismos y con el mundo, y cuanto más pensaba en ello, más me parecía que esa serenidad dominaba el cuadro. Me pregunté si Blakelock no habría pintado el cielo verde para poner de relieve esa armonía, para mostrar la conexión entre el cielo y la tierra. Si los hombres pueden vivir cómodamente en su entorno, parecía decir, si pueden aprender a sentirse parte de las cosas que les rodean, entonces quizá la vida en la tierra estará imbuida de un sentimiento de santidad. Naturalmente, era sólo una suposición, pero se me ocurrió que Blakelock habla pintado un idilio norteamericano, el mundo que los indios habían habita­do hasta que apareció el hombre blanco para destruirlo. La placa que había en la pared decía que el cuadro había sido pintado en 1885. Si la memoria no me fallaba, eso era justo a la mitad del periodo entre el Último Baluarte de Custer y la masacre de Wounded Knee; en otras palabras, al final, cuando ya era dema­siado tarde para conservar la esperanza de que ninguna de estas cosas sobrevivieran. Tal vez, pensé, este cuadro quería represen­tar todo lo que habíamos perdido. No era un paisaje, era un monumento, una canción fúnebre para un mundo desaparecido."

El palacio de la luna
Paul Auster
pág: 176-179