canto jo i...., 4

 

El fenomen «Canto jo i la muntanya balla»: prop de 100.000 exemplars venuts i una vintena de traduccions a tot el món

La proposta literària ha sacsejat la narrativa catalana contemporània des que es va publicar, fa tres anys

per osona.com

a nació osona

10/04/2022

    "Irene Solà (Malla, 1990) va guanyar el Premi Llibres Anagrama el 2019 amb Canto jo i la muntanya balla. Des que es va publicar, al maig de fa tres anys, ha estat cada setmana entre les deu novel·les més venudes en català de manera ininterrompuda. En aquest temps, la proposta literària ha fet ballar la narrativa catalana contemporània, acumulant premis i reconeixements i generant, fins i tot, una adaptació teatral. Fins ara, se n'han venut 66.000 exemplars en català (amb 15 edicions) i 23.000 en castellà (12 edicions), i una xifra similar en format digital i audiollibre. La novel·la ha estat traduïda a una vintena de llengües, entre les quals l'anglès, on s'ha editat fa tot just un mes.

    

    Coincidint amb l'arribada de la novel·la a les prestatgeries de les llibreries britàniques, Anne Meadows, la directora editorial de la versió anglesa, Granta Books, ha celebrat l'acollida anglesa, amb crítiques molt bones. En una entrevista amb l'ACN des de la Fira del Llibre de Londres, Meadows titlla la proposta d'Irene Solà de veu "increïblement poètica" i destaca la manera com utilitza la llengua i els diversos punts de vista. "Sona fresc i nou", precisa.

    Alhora, creu que l'autora s'insereix en una nova fornada d'escriptors contemporanis interessats en el paisatge, la natura i la "reconnexió" cap als orígens. La suma de tots dos factors és "nova", al seu entendre, però es fusiona amb una "llarga tradició" literària .

    De la seva banda, l'escriptor britànic Max Porter reconeix en una entrevista a l'ACN que es va "enamorar" del volum de Solà. L'autor, premiat per l'obra Grief is the thing with feathers, creu que és una "carta d'amor" als Pirineus però que és alhora una novel·la que oscil·la entre "l'específic i l'universal", explorant les relacions amb la natura, les generacions passades i futures i que exalta la fascinació per tradició fantàstica. Un "recordatori", afegeix, de "qui hem estat, qui som i qui serem en un futur".

    El director de l'Institut Ramon Llull, Pere Almeda, constata que el nombre de traduccions de la novel·la està sent un "fenomen" que troba poques comparatives i creu que pot contribuir a que altres escriptors facin el salt a nivell internacional. És el cas, per exemple, de Pol Guasch o Marta Orriols.

    Actualment, a més del castellà, Canto jo i la muntanya balla es pot llegir a Itàlia (Blackie Edizioni), França (Seuil), Galícia (Kalandraka), els Estats Units (Graywolf), País Basc (Alberdania), Hongria (Magveto), Croàcia (Vukovic & Runjic), Macedònia del Nord (TRI), Sèrbia (Heliks), Regne Unit (Granta), Bulgària (Colibri), Turquia (Ketebe), Lituània (Alma Littera), Dinamarca (Aurora Boreal), Brasil (Mundareu), Països Baixos (Nobelman), Aràbia Saudita (Dar Athar), Alemanya (Trabantenverlag), Grècia (Ikaros), Corea del Sud (Adonis Books), Polònia (Czarne), Romania (Humanitas).

    Canto jo i la muntanya balla (Anagrama) és un experiment literari sobre la llengua i la literatura, on la mirada hi té una importància cabdal. S'estructura a partir dels punts de vista dels animals, les gotes d'aigua d'una tempesta, els fantasmes, les muntanyes o els personatges mitològics i fantàstics. El relat imagina històries, veus i sons amb una història familiar que és transversal. El seu debut literari, Els dics (L'Altra Editorial), escrita com la segona des d'Anglaterra, va guanyar el Premi Documenta 2017."

canto jo i...., 3

 

Sento jo i la muntanya parla

per Rita Rakosnik

Núvol, el digital de cultura

15/07/2019

Irene Solà és la guanyadora del Premi Punt de Llibre 2019 de Núvol. Solà ha enlluernat lectors i crítics amb la seva segona novel·la, Canto jo i la muntanya balla (Llibres Anagrama). Rita Rakosnik en fa una lectura aprofundida.

    "Canto jo i la muntanya balla és una novel·la que diu el Pirineu com una veu de veus. Coreografiant les subjectivitats narratives que habiten un tros de terra i cel entre Camprodon i Prats de Molló, la seva autora, l’artista i escriptora Irene Solà (Malla, 1990), perfila una constel·lació de maneres d’ésser al món, un hàbitat on sempre es pronuncia en comú i qualsevol intent de monòleg esdevé, per defecte, polifònic. Al llarg dels divuit capítols que la configuren, el lector assisteix a una successió de tableaux fragmentària i suggestiva en què prenen la paraula un reguitzell d’entitats humanes i no humanes, vives i mortes. Pares i fills, germans i germanes, poetes i cabirols, ossos i dones d’aigua, gossos i trompetes de la mort, fantasmes i núvols, i fins i tot, les entranyes de la mateixa muntanya, ressonen entre les línies d’un text marcat per la crueltat joiosa i l’alegria fàtua d’aquest indret fronterer.

    El llibre és un exercici d’investigació estètica i documental sobre el territori, però sobretot és un exercici literari, i més concretament, una proposició estilística. Solà estudia els rastres de la retirada republicana, es nodreix de les llegendes recollides a les Muntanyes maleïdes de Pep Coll o El dia de l’ós de Joan-Lluís Lluís, així com de les descripcions de diverses tesis doctorals sobre la cacera de bruixes històrica a Catalunya, però sempre amb la idea de l’elaboració d’una novel·la en ment. Una novel·la l’arquitectura narrativa de la qual descansa sobre el joc seriós amb les veus i l’exploració dels límits del llenguatge.

    Dos trets d’atzar –un en forma de llamp, l’altre de bala– puntuen fulminants l’argument narratiu, que flueix per sota de tots els capítols, entreteixint-se amb faules i mites, bocins d’història i memòria recosits sobre l’esquena d’una muntanya entesa com a locus no sempre amoenus. La descàrrega elèctrica mata el pare i la metàl·lica el fill. Els dos són poetes. La violència de les seves morts i les tragèdies familiars que desencadenen es contraposen intel·ligentment a la percepció d’una colla de criatures no humanes que les testimonien en primera persona, anul·lant així el melodrama rural i subratllant l’amoralitat de les forces de la natura.

    La literatura ens ha ensenyat que les perspectives no humanes, i especialment, les impostacions anímiques dels animals, solen actuar com a bàlsam desdramatitzador, defugint la morbositat i la cursileria en què acostumem a caure els humans. Penso, per exemple, en Flush, l’exquisida biografia del cocker spaniel de la poeta Elizabeth Barrett Browning, de Virginia Woolf, o en les bèsties d’Ànima, de Wajdi Mouawad. Solà ho sap bé això i utilitza aquest recurs, a més d’una dosi considerable de distanciament irònic i un cert atreviment a l’hora d’explorar la llengua i hibridar formats –la novel·la inclou poemes, un capítol íntegrament escrit en castellà i una sèrie de dibuixos que il·lustren el moviment mil·lenari de les plaques tectòniques terrestres– per intentar contar-nos el temps d’aquesta muntanya on tot es belluga.

    L’origen de la fascinació del poeta envers la muntanya és tan remot com l’origen de la humanitat. Canto jo i la muntanya balla s’insereix en una antiquíssima tradició literària farcida d’escriptors que han sentit el mateix desig d’apropar-se a la muntanya i deixar-se seduir pel seu misteri. Esbossant una genealogia occidental esbiaixada, podria dir-se que Petrarca fou un dels precursors d’una mirada literària purament contemplativa envers la muntanya, deslligada de qualsevol afany de conquesta, però en realitat aquest mateix deler ja el trobem a la Bíblia, amb Moisés pujant al Sinaí i baixant amb el decàleg diví, establint així la unió indissoluble entre cim i paraula revelada, muntanya i sacralitat.

    Seguint les passes d’un llunyà primer poeta, autors com San Juan de la Cruz, Jacint Verdaguer o Friedrich Nietzsche trobaren en l’ascensió a la muntanya una metàfora del tortuós camí cap a l’èxtasi, el coneixement suprem, la transformació radical. Molts d’altres, com Johann Wolfgang Goethe o Jean-Jacques Rousseau, la convertiren en un tropos literari on eros i thanatos funcionen com les dues cares de la mateixa moneda, delimitant-la com a escenari de passions romàntiques irrealitzables en el si de la decadència urbana. Alguns l’assimilaren a l’hermetisme de fortificacions i catedrals, elevant-la a la categoria de símbol d’un univers impertorbable però constantment amenaçat de mort, amb l’exemple paradigmàtic de La muntanya màgica de Thomas Mann. Uns altres tants n’han reivindicat la passejada –aquí la cita a Robert Walser s’escriu sola–, el trànsit pels camins muntanyencs com a refugi on la bellesa pot aparèixer per sorpresa. La síntesi perfecta es donaria, potser, en El poema de la muntanya de Marina Tsvetàieva, on la muntanya és al·legoria de la passió amorosa, però també del mateix procés d’escriptura.

    A Canto jo i la muntanya balla no hi trobem una mirada únicament contemplativa, ni la muntanya es constitueix com un decorat per la idealització romàntica. Com a l’obra de Mann, la mort assetja constantment, però ara en un cosmos que, lluny de l’hermetisme, se’ns presenta com a absolutament porós. Malgrat els vincles evidents de la novel·la amb Solitud, la muntanya de Solà no s’antropoformitza del tot, com sí que passa a l’obra de Víctor Català, on la muntanya és feminitzada fins al punt de metamorfosejar-se amb el cos de la Mila en una espècie d’anticipació de l’escarabat kafkià. El relat de Solà tampoc és ascendent, com sí que ho és el de la majoria d’autors citats anteriorment, on la idea de verticalitat o d’ascensió gravitatòria té una presència preeminent. L’engranatge de la novel·la de Solà es posa en marxa, precisament, amb un gest contrari, amb una empenta de descens: l’impacte mortal d’un llamp que baixa i forada el cap d’un home, fent-lo caure a terra anorreat, jacent.

    Crec que aquesta tensió entre verticalitat i horitzontalitat és un dels punts claus del llibre, fent-se especialment notòria en la figura de l’home-os. Com és sabut, l’os és un animal quadrúpede capaç d’incorporar-se i adoptar, quan se sent amenaçat, una posició bípeda, un dels motius que expliquen l’analogia ancestral entre aquest mamífer i l’ésser humà. Una analogia que és ben present al llarg de tot el text: en forma d’un bell mite segons el qual els ossos serien descendents d’un ferrer que negà aixopluc a Déu disfressat de captaire, a la narració de la festa de l’os de Prats de Molló que ens fa la Cristina, o en l’equiparació d’un dels personatges humans, el Jaume, a «un os bru del Pirineu». Així mateix, sentim la veu dels ossos que ens anuncien, en un català del Vallespir, l’arribada d’una primavera salvatge en què per fi es venjaran dels homes arrabassant-los la sobirania de la vila i la muntanya.

    No és una coincidència que l’erecció dels primers homínids s’hagi relacionat directament amb una voluntat de domini i poder sobre l’entorn que comportà, conseqüentment, l’hegemonia de la vista per sobre de la resta de sentits. Tampoc ho és que la construcció del subjecte modern es resumeixi en l’equivalència filosòfica ull = jo. És davant d’aquesta jerarquia que Solà opta per fer-se seus aquests versos de Sylvia Plath: «Sóc vertical / però m’estimaria més ser horitzontal»; fent parlar veus que veuen, sí, però que oloren, toquen, senten i degusten amb la mateixa intensitat. La presència de la ceguesa, literal i figurada, amb l’aparició reiterada d’ulls de vidre, la intervenció de personatges guerxos, o fins i tot, l’esperit d’un fantasma còmicament cec que apaga interruptors, pot interpretar-se com una picada d’ullet –mai millor dit– a un paradigma visual i una manera d’estar-se al món que Solà vol qüestionar o, si més no, fer ballar. Amb el mateix tarannà, l’autora sembla invertir el triangle icònic d’aquesta muntanya divinitzada, pensada en principi per a ser escalada, i convertir-la en embut per on entra i s’escola tot, en matriu generadora de vida i assassina sanguinària a la vegada. En aquest sentit, és significativa la menció de parts, de nens nascuts que s’intercanvien fluidament per difunts, de dones vives que estiben criatures mortes i viceversa.

    Pel que fa a la intertextualitat, a més de la proximitat mencionada amb Victor Català, que reverbera en el particular animisme de Solà, s’entreveu també la influència dels mots de l’última Mercè Rodoreda de La mort i la primavera. L’osonenca ret homenatge a alguns dels seus referents literaris entre línies, citant-los, per exemple, a través de la veu de l’Hilari, que assegura orgullós ser un poeta autodidacte que no enyora el pes de la tradició, però que en una altra vida llegí el Canigó de Verdaguer i El poema de la rosa als llavis de Papasseit, regals del pare poeta que la seva mare guardava a la calaixera de les coses boniques. A Canto jo i la muntanya balla, els llibres –Toni Morrison, Marta Rojals, Stieg Larsson– reposen sobre mobles familiars, sobre la tauleta de nit d’aquella que viu i coneix la muntanya i no pas a la motxilla d’aquell que l’explora i desitja arribar al pic.

    Possiblement, són totes aquestes coses les que han fet afirmar a més d’un articulista lleugerament desorientat que la proposta de Canto jo i la muntanya balla és «d’una contemporaneïtat indiscutible» o «de rabiosa actualitat», expressions que, honestament, mai acabaré d’entendre del tot, ja que tinc el convenciment que la bona literatura roman sempre viva. Si s’observa la cobertura de la majoria de mitjans que s’han fet ressò de la novel·la –que en són molts, per fortuna–, veiem com es menciona gairebé sempre en destacat la inclusió de la subjectivitat narrativa de les bruixes i les dones d’aigua, sens dubte un aspecte important, però que sembla, en ocasions, tractar-se de manera força superficial. Contràriament al que la majoria d’aquests articles defensa, no crec que donar veu a les víctimes silenciades sigui un valor literari en si mateix, com tampoc crec que Solà pretengui fes res de nou aquí; el que em sembla digne de valorar és l’articulació, a través de l’escriptura, d’una muntanya com a locus en la multiplicitat de les seves accepcions: del lloc a la llar, del membre a la matriu, passant pel trajecte vital i tal vegada, per un sepulcre mai segellat del tot. Una muntanya concreta però que apel·la a una universalitat que toca de costat o, en termes del filòsof francès Maurice Merleau-Ponty, una universalitat obliqua, que ens iguala col·locant-nos a tots al mateix nivell.

    En una entrevista recent, Solà afirmava que «l’art contemporani ja s’està interessant des de fa un temps a descentrar la mirada humana», i té raó; un bon exemple el trobem en el treball d’Oscar Holloway (Barcelona, 1989) a l’exposició Captures: The shooting of the future, que pot veure’s aquests dies a la sala d’exposicions de Can Felipa. La mostra explora els estrets vincles entre la fotografia (captura visual) i la cacera (captura física) de la fauna salvatge, resseguint els orígens d’una visualitat vehiculada a través de la presa d’imatges i entesa com a tret o descàrrega (shoot) sobre l’animal que, amb freqüència, esdevé trofeu. Jugant a un joc d’absència-presència, l’artista intervé sobre documents i fotografies –pertanyents majoritàriament al gènere fotogràfic conegut com a camera hunting–, fent desaparèixer el seu objecte, la bèstia, en un intent d’alliberar-la d’un sistema de representació que l’empresona immortalitzant-la sobre el negatiu.

    És en aquest afany de despossessió, juntament amb una predilecció per la fantasmagoria i una reflexió al voltant de la cinegètica, on intueixo una sensibilitat compartida que es pregunta com podem construir una mirada alternativa, menys antropocèntrica, sense ignorar que potser es tracti d’una empresa plena de contradiccions i ambivalències. Tant a la novel·la de Solà com al display expositiu de Holloway, l’estètica no pot deslligar-se de l’ètica, que s’alimenta directament dels debats filosòfics sorgits del posthumanisme i els animal studies, impregnant-se d’una ètica afirmativa d’arrel spinoziana, revisitada per autores com Donna Haraway o Rosi Braidotti.

    Per últim, m’agradaria fer una menció especial als dos últims capítols de Canto jo i la muntanya balla («El ball de la civada» i «El fantasma»), que aconsegueixen recrear amb destresa una atmosfera a cavall entre el somni, la memòria i la revelació del secret. Un medi obscur on té lloc l’atropellament final del cabirol no caçat –el veïnatge amb l’atropellament a l’inici de La mujer sin cabeza de Lucrecia Martel es fa palès aquí– i que sembla remetre a l’accident com a succés que fa possible una certa redempció, un cert alliberament de la culpa. I de la foscor surt llavors un sol «més fort que el passat», com recull la cita de Laxness al principi de la novel·la, i que també la culmina fent aflorar la gradació dels seus colors davant del retrobament de la filla del poeta i el fill de la geganta. Les llàgrimes regeneradores del primer, que ens remunten al plor inicial dels núvols que desencadenen la tragèdia, tancarien un cicle, fent èmfasi en la confiança en què tot tornarà a néixer.

    La prosa de Solà té molt a veure amb la qüestió de plaer i escriptura que Julia Kristeva plantejà des de Roland Barthes: no és escriptura fins que no s’assegura una participació coral entre línies. Basculant entre la dicotomia de no voler explicar res –com l’Hilari amb els seus poemes– i voler explicar-ho tot –com la darrera demanda de la Mia–, la novel·la se’ns regala en intentar dotar de lletra «el xiulet prim que fa el món, al fons de tot de les orelles». Prenent l’audàcia descarada del jove poeta, l’autora crida al món líricament «canto jo i la muntanya balla», però també entona amb tendresa un simultani: «sento jo i la muntanya parla»."

canto jo i...., 2

 

El millor de tot és pedregar

per Irene Pujadas

Diari Ara

07/06/2019

    "Guanyadora de l’últim Premi Llibres Anagrama de novel·la, Canto jo i la muntanya balla és una novel·la formalment valenta, intel·ligent i orgànica protagonitzada en certa manera per una muntanya. Transfronterera i remota, la muntanya és alhora escenari i personatge clau del relat. Apareix com un ens amb vida pròpia, que no parla directament en cap moment (sí que ho fan les plaques tectòniques) però que guarda la memòria de tot el que ha passat entre les seves carenes: les bruixes que van matar-hi en el passat, els camins pels quals els republicans fugien a França, els llamps que et calcinen un dia qualsevol o la lluita per la supervivència dels cabirols i les trompetes de la mort. Un cúmul de passats i presents que s’amunteguen en aquest perímetre geogràfic, un poble de quatre cases al Pirineu, per la zona de Ripoll i Camprodon.

    Al cor de la segona novel·la d’Irene Solà hi ha la història de tres amics i una tragèdia, una trama que va destapant-se suaument i crua. La gràcia és que Solà ens la presenta com si pintés un quadre des de perspectives diverses. Canvia l’enfocament contínuament, fins al punt que cada capítol està explicat per un narrador diferent, i n’hi ha dinou... I dels dinous narradors, set no són humans. Solà té una muda per a cada un d’ells: utilitza un lèxic ric i sap com fer parlar les dones del segle XXI, es posa feréstega quan cal posar-s’hi. I de posthumanisme també en podríem parlar, en una novel·la que té un capítol narrat per trompetes de la mort.

   En general domina una alegria de narrar que escapa la coherència però es manté versemblant; els humans s’avancen als esdeveniments i existeixen després d’haver estat disparats, llampegats i penjats. La poca importància que té la mort per als morts (als vius encara els toca la moral) i l’aire fantàstic general fan pensar en una mena de realisme màgic. Solà beu del misticisme rural de Verdaguer, invoca personatges i històries de temps diversos i és molt versàtil, no escatima recursos per explicar el que vol. La proposta qualla i l’atmosfera que acaba construint és estranya, juganera i cruel.

    El que funciona més bé és que la novel·la té una línia argumental principal que se’ns narra a través de veus i perspectives diferents, a vegades com de passada. Un episodi central i ben trist, per exemple, s’explica a través de la mirada externa d’un turista. Això és interessant perquè Solà fa avançar la història i alhora hi posa moltes el·lipsis, de manera que guia el lector però també ens deixa espai per anar a la nostra. El perill que podria tenir l’obra és que una muntanya té molts anys i que encabir-hi moltes històries pot aigualir el relat, però passa molt poc: Solà relaciona totes les subtrames i sosté la història de la Mia, l’Hilari i el Jaume fins al final.

    La tragèdia té tocs d’humor, també, i Solà aprofita per parlar d’altres tangents de la vida rural, com la idealització bleda dels de ciutat, el tedi adolescent o la lluita entre humans i animals pel territori. Parla de la festa de l’ós, a Prats de Molló, que se celebra cada diumenge de Carnaval i en què quatre homes-óssos baixen de les muntanyes després d’un temps d’hibernació i disposats a menjar-se tothom qui trobin -un vestigi folklòric del terror que els animals reals havien ocasionat en el passat-. És interessant i alhora no és un bolet apartat del relat: Solà integra aquestes històries a la trama principal, i de fet a la quarta part del llibre dominen els óssos i les tornades.

    “Les granotes rauquen dins dels ventres. Els peixos deixen de moure’s però no es moren. Però tant li fa”, diuen els núvols després d’haver matat un home amb un llamp. “El millor de tot és pedregar”. Hi ha tot un aire de malifeta: la diversió dels núvols i el riure de les bruixes mortes quan veuen un mort, i quan s’hi pixen a sobre. La Irene Solà també es riu dels morts i dels qui els vetllen. Aquest saber divertir-se intel·ligent és el que converteix aquest collage rural en una gran segona novel·la."

canto jo i...., 1

 

Les veus de la muntanya

A Canto jo i la muntanya balla’, Irene Solà narra la història de dues morts cedint la veu a elements de la natura

per Álvaro Muñoz

a llegir.cat

11/06/2019

    "Abans de llegir una obra sempre tracte de veure què s’hi diu a la xarxa. Vaig trobar un comentari molt curiós d’un tuitaire que recomanava a ulls clucs el llibre i, quan un li preguntava per l’argument contestava: «no t’ho sabria explicar, però m’ha encantat». Em va semblar curiós, però un cop acabada la lectura puc entendre el perquè. L’escriptora Irene Solà guanyà amb Canto jo i la muntanya balla (Anagrama) la 4a edició del premi que convoca la mateixa editorial amb una novel·la de mil veus. És, potser, el fet més definitori d’aquesta, la multiplicitat narrativa.

    Sovint no és un fet estrany, veure llibres narrats des de la perspectiva d’uns i capítols diversos amb la dels altres. Però aquí és on entra la innovació de Solà, i això és donar veu als elements de la natura. Ja des de l’inici Solà ens presenta la mort d’un home, en Domènec, que és travessat per un raig en mig d’un dia de tempesta. Solà no solament ens presenta com viu aquesta mort la gent que l’envolta, sinó també què va pensar aquell raig desat a l’interior d’un núvol grisenc que expulsa la seva fúria en forma de ratlla lluminosa i que parteix un ésser humà en dues parts. La naturalitat amb la qual l’escriptora mallenca s’insereix dins dels elements que ens envolten és d’una subtilesa aclaparadora. Tota la novel·la ocorre en un petit tros de muntanya, entre Prats de Molló i Camprodon, i atén qualsevol element que se’ns pot ocórrer. A la mort d’en Domènec, hem d’afegir-ne una altra, la del seu fill, l’Hilari, ja vint anys després. Però no solament les persones hi conviuen en aquest indret.

    El tuitaire al qual feia referència adés estava confós i era lògic. Canto jo i la muntanya balla no deixa de ser la narració de dues morts i la reacció i evolució dels personatges que hi convivien amb els difunts. Al llibre no trobarem una història gaire complexa, de mil personatges cadascú d’ells amb els seus ets i uts, però Solà narra amb una destresa destacable una història senzilla i la converteix en un passeig deliciós per un llibre que et fa recordar els grans noms de la literatura catalana. Ens és impossible no trobar referències a Mercè Rodoreda o a la Víctor Català, amb un estil més poètic, però unes temàtiques ben compartides.

    Solà sap fer de la muntanya un trencaclosques, presentant al mateix nivell una dona que una tempesta, que uns bolets, o que un animal. Perquè, tot plegat, a la natura l’ésser humà s’anivella amb els components que l’envolta. Per molt desenvolupada que estigui l’espècie, les nostres vides romanen en mans de trons, de pluges, de moviments o d’un animal que ens ataqui. El llibre, a més, queda complementat per analepsis que barregen la realitat i la ficció, la cruesa del pas de les tropes republicanes amb la mitologia de dones d’aigua i la fantasia de bruixes. Tot plegat, l’ésser humà queda, en part, arraconat una mica en pro dels elements que ens acompanyen en aquesta pujada que és la muntanya."

canto jo i...., teatre

 

La montaña baila en la Biblioteca

Joan Arqué y Guillem Albà dirigen la adaptación de la novela de Irene Solà ‘Canto jo i la muntanya balla’, en el teatro de La Perla 29

per Toni Polo Bettonica

El País

14/02/2021

    "Canto jo i la muntanya balla es una fantasía rural en la que Irene Solà da voz, además de a entrañables personajes de la zona de Camprodon, a las nubes, a las montañas, a las brujas, a los corzos… La novela, que le valió el Premio Llibres Anagrama, se podrá “ver” a partir del 17 de febrero en el teatro de la Biblioteca de Catalunya gracias a la adaptación que ha hecho Clàudia Cedó en una producción de La Perla 29 dirigida por Joan Arqué y Guillem Albà.

    La novela había cautivado a los directores, que fueron quienes osaron plantearse llevarla al teatro: “Lo primero que hicimos fue escribir una carta a los Reyes Magos”, dice Joan Arqué. Es evidente que se habían portado muy bien: “¡Nos dijeron que sí a todo!” Irene Solà les dijo que adelante; la editorial Anagrama no puso problemas para que hicieran la adaptación; Clàudia Cedó aceptó escribirla; Judit Neddermann dijo que por supuesto compondría la música… Y Oriol Broggi, director artístico de La Perla 29, les cedió encantado el espacio que le pidieron: la sala abovedada y de tierra de la Biblioteca de Catalunya: “Es un trasplante imaginativo poético, nada fácil”, advierte, expectante, Broggi.

    El “equipo con el alma de la novela” que buscaban estaba medio hecho. Laura Aubert, Anna Sahun, Diego Lorca, Ireneu Tranis, Caterina Tugores y la guitarrista Amaia Miranda lo completan sobre un escenario pelado, como la montaña de Camprodon, un reparto que se desdobla para dar vida a múltiples personajes de la novela.

    “El reto era trasladar unas palabras preciosas a unos actores pero también a unas marionetas, a unos gestos, a unos movimientos”, explica Albà, que valora tanto el espacio sonoro (de Joan Gorro) como la escenografía (de Alfred Casas y ‘la Closca’). “La tierra, una gota de agua o una nube son equivalentes de los seres humanos”, explic el codirector. El eje central de la obra es el de Domènec, el campesino poeta muerto por un rayo, y Sió, su mujer, de la perdida Matavaques, y sus hijos Hilari y Mia. Pero la magia de los picos entre Camprodon y Prats de Molló va mucho más allá: “¡A los humanos nos encantan los humanos! Pero hay otros personajes: las nubes, el agua, las montañas, las trompetas de la muerte, las brujas, los corzos o las mujeres de agua… Rozamos el fregolismo”, explica Albà. Todo discurre en una escenografía a cuatro bandas, absolutamente abierta, y, por supuesto, con un deje ripollenc en las voces.

    Un desafío importante e ilusionante para el que Arqué y Albà que se aferraron al consejo de Broggi: “No tengáis miedo a equivocaros”, les había dicho. “Ya habíamos hecho el payaso juntos”, dicen los dos, que coincidieron en la deliciosa Rhum & Cia. Pero aquí no hay humor, han tenido que amoldarse a un libro “oscuro, con mucha crueldad”, en palabras de Arqué “Hemos hablado mucho entre nosotros”, revela Albà. El montaje tiene sus dos miradas, pero también las del resto del equipo. “Ha sido una creación muy colectiva”, cuenta Arqué. “Nos hemos escuchado mucho entre todos hasta hilvanar una narración llena de falsos diálogos, de magia… Hay cosas en la novela que están tan bien explicadas que hay que ir con mucho cuidado para no traicionarlas”.

    Una de las apuestas del montaje es su banda sonora. La música (en vivo) la ha compuesto la cantautora Judit Neddermann. “Yo siempre he hecho canciones para mí y aquí querían música instrumental”, advierte. “Empecé creando músicas para los momentos que me parecieron del libro y les gustó, así que fuimos estirando de ese hilo”. La compositora valora que la mayoría de actores son también músicos: “Me han ayudado mucho”, confirma. La música, que se acopla a la perfección al espacio sonoro de la obra, incluye dos canciones, con textos de la novela: una de un poema y otra hecha “reordenando palabras de muchas páginas. “La idea es que, casi sin que te enteres, la música te haya entrado y te haya ayudado a entender lo que pasa en escena. Y se nos queda”, dice la guitarrista Amaia Miranda.

    La música ayuda también a enlazar pasajes deslavazados de la novela. “Mantenemos esa fragmentación que da Irene Solà al libro”, dice Albà. “No siempre hay causa-efecto entre una escena y la siguiente, se dejan ir preguntas que luego ya se responderán”."

canvi calendari lectures

 

    La lectura del proper mes de març 2024 serà  "Las primas",  de l'Aurora Venturini, regulant-se, així, el calendari de lectures previst.

xerrada-debat de Vespres febrer 2024

 

    Dintre de la programació de les xerrades debat buimensuals que organitza Vespres Literaris, el proper divendres 2 de febrer de 2024, parlarem de la pel·lícula documental “Abans que sigui tard” del director Fisher Stevens protagonitzada per Leonardo Di Caprio i que aborda el tema del Canvi Climàtic, a l’aula Feixa Baixa del Museu de Ca n’Oliver (Carrer Valencia, 19; de 18h a 21h).

    En aquesta ocasió, per il·lustrar-nos més a fons el tema i moderar el debat comptarem amb la presència de la Paloma Trascasa Castro, doctora en Ciències de la Terra per la Universitat de Leeds (Regne Unit), i especialitzada en dinàmica del clima a gran escala. 

    La Dra. Trascasa treballa actualment com a investigadora postdoctoral al Centre Nacional de Supercomputació de Barcelona, al grup de serveis climàtics.

presentació llibre

 

    El pròxim dijous, 1 de febrer de 2024, l’Associació cultural Vespres Literaris, organitza la presentació del llibre de Jordi San José “Estimades families”, amb la presència de l’autor i la conducció i presentació de l’escriptor Rafael Bellido.

    L’acte tindrà lloc a la sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès, (Plaça Enric Granados, 1), a les 18.30 hores.

L’autor:

    Jordi San José (Sant Feliu de Llobregat, 1957) ha estat mestre de primària, professor de secundària i regidor i alcalde de Sant Feliu de Llobregat. Sempre ha cregut que l’educació i la política són les eines fonamentals per avançar en camins de llibertat, igualtat, fraternitat i sostenibilitat. Com a docent i com a representant de la ciutadania, coneix bé i valora molt la importància de les famílies, les de sempre i les noves formes de família.

L’obra:

    Estimades famílies és un llibre en què retrata la diversitat de models d’agrupació familiar de la nostra societat. L’autor, una mica incòmode amb la idea que a vegades les esquerres han donat a la família, elogia el valor d’aquesta institució que tant s’ha transformat en els últims temps i que tant ha eixamplat el seu abast semàntic.

    Amb paraules de l’autor: “aquest no és un assaig sobre la família, és un text per remarcar el paper decisiu de l’amor com a raó de ser de totes les formes de família”. No és un llibre de teoria de la institució familiar, però s’hi aborden temes com la pobresa, la violència de gènere, la diversitat cultural, els prejudicis per raons religioses, etc. Alumnes i famílies que l’autor ha conegut i tractat es converteixen en personatges de les històries que es van creuant al llarg del llibre. En un institut de secundària de l’àrea metropolitana barcelonina, l’Anna, professora novella, i en Miquel, professor a les portes de la jubilació, compartiran reflexions, alegries, reptes i dilemes fruit de la seva relació amb tots ells. A cadascun dels deu capítols, com deu mesos té un curs lectiu, els lectors s’aproximaran a les necessitats d’un tipus de família: tradicional, monoparental, homoparental, d’acollida, adoptiva, monolingüe o plurilingüe, i a les demandes que fan al sistema educatiu. Segons l’autor, independentment de les característiques, les trajectòries i els problemes que distingeixen cada família, totes basen el dia a dia en un amor incondicional als fills.

    San José, bon coneixedor de tot el que retrata, adopta un punt de vista optimista i respectuós. I subratlla el paper decisiu dels centres educatius i de tot el sistema, docents, famílies i ajuntaments, en la cohesió social. En un món que tendeix a l’individualisme i a la superació dels valors tradicionals, San José ens recorda que la família, independentment de qui la conformi, segueix sent un element indispensable perquè avancem cap a una societat millor, més feliç, cohesionada, igualitària i lliure.

irene solà, relat

 

Reflexions sobre el futur d’Europa des d’una avioneta laosiana

Irene Solà

a Revista Idees

20/01/2020

    "Començo a escriure aquest text en una avioneta diminuta que m’ha de dur de Chiang Mai, al nord de Tailàndia, a Luang Prabang, Laos. L’avioneta té dos seients a cada banda del passadís. Hèlices. Escales de només 5 graons. És l’avioneta més petita en què he volat mai descomptant l’avioneta des de la qual em vaig llançar amb paracaigudes a la Costa Brava. 4.320m d’altura. El meu monitor de salt era romanès, i em deia veus, allò d’allà és el Cap de Creus, allò, el Montseny. Però aquesta és una altra història. Començo aquest text pensant en en Tim, el meu antic cap (my boss) a Londres. Un home curiós, jove, que em va donar una bona feina, molt anglès, tímid, capaç de beure molt i tornar-se boig, i com un gall d’indi, fer tombarelles al bar on fóssim i deixar-se gravar. Però l’endemà entrar a la feina, amb ulleres de sol, una cigarreta electrònica i un cop de cap solitari i sec a tall de “Hi”.

    En Tim, el meu antic cap, en més d’una ocasió es referia a “vosaltres, els europeus”. Abans i després del Brexit. Vosaltres, els europeus, per total i absoluta sorpresa meva. Com si ell no ho fos d’europeu. O per aquesta mateixa norma, com si jo ho fos, d’europea. O ho fos més que ell. Vosaltres els europeus. Vosaltres els europeus. Vosaltres, els europeus, ho feu, això de no dur l’anell de casats, m’havien dit als Estats Units. A vosaltres, els europeus, us agrada caminar, m’havien dit a Tailàndia. Vosaltres, els europeus, passeu per aquesta línia del control de passaports, més agradable, més ràpida, m’havien dit, la majoria de vegades que he agafat un vol. Vosaltres, els europeus, quan vaig pagar la matrícula del màster a Anglaterra. I jo, des d’una avioneta laosiana massa petita, que sobrevola la jungla i el riu Mekong, amb la panxa plena d’sticky rice i khao soi, amb una targeta sim tailandesa al mòbil, havent viscut els últims sis anys a Anglaterra, havent estudiat a Barcelona, Reykjavík i Brighton, i sostenint una visió privilegiada fins al punt que es permet ser desdenyosa d’Europa, provo de pensar en el seu futur per escriure’n algunes coses.

    El sol entra transversal com una llança per la finestra. El meu company de viatge -desencadenant de grans idees-, em diu: “Pensa en el manifest de Zoe Leonard”. I el googlejo, de pressa, abans que els assistents de vol m’obliguin a posar el mòbil en mode avió. Zoe Leonard va escriure aquest manifest fa més de vint-i-cinc anys:

“— Vull una lesbiana per presidenta. Vull una persona amb sida per presidenta, i vull un marica de vicepresident, i vull algú sense assegurança mèdica i algú que hagi crescut en un lloc on la terra estava tan contaminada de residus tòxics que no ha pogut fer res més que agafar leucèmia. Vull una presidenta que hagi avortat amb setze anys, i vull una candidata que no sigui el mal menor, vull un president que hagi perdut el seu últim amant per culpa de la sida, que el segueixi veient cada vegada que s’estira a descansar com el va sostenir en braços mentre es moria. Vull un president que no tingui aire condicionat, una presidenta que hagi fet cua en un hospital, a l’oficina de tràfic, als serveis socials, que hagi estat al paro, a qui hagin desnonat i a qui hagin assetjat sexualment i a qui hagin apallissat per marica, bollera, trans, i a qui hagin deportat. Vull algú que hagi passat nits entre sepulcres i a qui li hagin posat una creu en flames al jardí i que hagi sobreviscut a una violació. Vull algú que hagi estat enamorat i a qui hagin ferit, que respecti el sexe, que hagi comès errors i hagi après d’ells. Vull una dona negra de presidenta. Vull algú amb una dentadura en mal estat i mala actitud, que hagi menjat menjar d’hospital horrible, algú que es transvesteixi, que hagi pres drogues, que vagi a teràpia. Vull algú que hagi sigut insubmís. I vull saber perquè això no és possible. I vull saber exactament quan vam aprendre que un president és sempre un pallasso: sempre un putero i mai una puta. Sempre un cap i no un obrer, sempre un mentider, sempre un lladre al que mai agafen.”

    I l’avió s’enlaira. Amb delicadesa i seguretat, per sorpresa meva. I jo obro el GoogleDrive, sense dades mòbils, i començo a prendre les notes que seran l’embrió d’aquest article. I ignoro el desencadenant de bones idees que seu al meu costat. Ell fulleja la revista de l’avió. Llegeix un article sobre Ho Chi Minh. La ciutat, no l’home. (L’antiga Saigon). Jo en voldria saber més de Ho Chi Minh, sobretot de l’home. És un vol d’aproximadament una hora i ens porten menjar i beguda gratis. Fins i tot cervesa. La companyia russa amb què vam volar al sud-est asiàtic no ens en donava de cervesa gratis.

    Però tornant on érem, si haig de pensar en el futur d’Europa, si haig d’agafar la llefiscositat aquesta del “vosaltres, els europeus”, ho vull fer com Zoe Leonard en el seu manifest. En una clau que jo llegeixo com a irreverent, i per tant positiva, o almenys viva, o almenys disposada a coses, a lluites, a idees. I almenys no només alarmista, pessimista, negativa i desencantada. Que no és que cregui que ningú està equivocat quan diu que tot se’n va a la merda. Que jo desitjaria que no tot se n’anés a la merda, però no sé fins a quin punt el guanyaria, el combat dialèctic, la discussió acalorada i profètica, la batalla final que vaticinés per sempre i sense marxa enrere ni caramelets de l’esperança, la negror absoluta de mort i de gola de llop del futur d’Europa.

    I me n’adono ara. Prometo que me n’adono ara. Que lligo caps just ara mateix. Ni abans, ni després, ara. Jo que sempre arribo tard a lligar caps. I m’omple la sensació aquesta fantàstica de quan de cop i volta tot té sentit. Tot té tant sentit. Tant més sentit del que tu mateixa et pensaves que tenia. La vaig veure. Just abans de marxar de Londres i venir cap al sud-est asiàtic, la vaig veure. Una exposició de Zoe Leonard on hi havia només fotografies fetes des de dalt d’avions. Et voilà! No hi vaig ni pensar, en aquell moment, en el seu manifest. Totes les imatges eren en blanc i negre. En recordo una d’un riu que brillava com una pell de serp, just com ara, sota meu, marroneja el Mekong. Era una bona exposició. Fina i alhora freda. En una galeria comercial a Savile Row. Desconnectada de tot, sense sentit, ni deure, ni profunditat. Com una anècdota. Com l’anècdota en què em rebolco ara, jo que sempre arribo tard a lligar caps, tot pensant en el futur d’Europa i en el manifest de Leonard, i mirant el Mekong, des de la finestra d’aquest avió.

    El Mekong és impressionant. En comparació amb el Ter, el Ritort, fins i tot l’Ebre. La llegenda del Mekong comença en un llac sota el Tibet, on vivien dos dracs. Un es deia Souttoranark i l’altre Souvanranark, i eren amics i es feien regals. Una vegada, en Soutto va caçar un elefant, i en va donar la meitat a en Souvan. Els elefants tenen el pèl molt curt, però molta carn. Al cap d’uns dies, en Souvan va anar a caçar amb la intenció de tornar-li el regal, però no va tenir tanta sort, i no va trobar ni elefants, ni rinoceronts, ni cérvols, ni búfals d’aigua, sinó que va caçar només un porc espí. El va tallar, i va regalar la meitat de la carn a en Soutto, juntament amb algunes punxes que li van semblar molt curioses. Quan en Soutto va veure les punxes tan llargues del porc espí, es va imaginar que aquella bèstia era gegantina, i es va indignar que el seu amic hagués caçat un animal tan gros, i li hagués donat una porció ridícula i insultant de carn. I es va enfadar, i li va dir tantes vegades a en Souvan que era un desagraït, un egoista i un mal amic, que els dos dracs van començar una batalla caòtica i mortífera. Van aixecar tanta polseguera que el sol no es va poder veure en set dies, els ocells i les bèsties van fugir i l’aigua va esdevenir per sempre més fangosa i opaca. Finalment, el rei dels déus va intervenir per separar-los, i els va convertir en dos rius que no confluirien mai. Soutto es va transformar en el Mekong, i Souvan va esdevenir el riu Nan. I encara avui en dia la gent diu que si poses aigua dels dos rius, dins la mateixa ampolla, l’ampolla explota.

    A mi, personalment, no m’agrada la llegenda d’Europa. El toro blanc preciós, que és Zeus, que enganya, segresta i viola una noia, que es diu Europa. Que se l’emporta mar a través, lluny dels seus amics i la seva família. Em sembla un mal nom per a un continent. Un nom amb una història trista. I un error de càlcul, o una vulneració més, si tenim en compte que aquest continent ha actuat més sovint com el toro que com la noia.

    L’avioneta vola entremig de les muntanyes, espectacularment, tan a prop del riu i amb el sol que baixa, com nosaltres, i que es fica, ara si i ara no, per les finestres, que a moments, haig de deixar de pensar en el que penso per mirar només a fora. Es veuen cases i barques, i envoltant-ho tot, ficant-se a tot arreu, els arbres. La selva. Els assistents de vol ens reparteixen els visats per entrar a Laos, perquè les omplim abans d’aterrar. Agafo el paperet i baixo la safata del seient de davant per poder escriure, jo que amb feines si sé, què és un visat. Li demano a la noia que m’ha donat el paperet si em deixa un bolígraf i em contesta que el que tenia, ja l’ha prestat. I jo ja no em puc escapolir més parlant de llegendes, descrivint l’avioneta, mirant per la finestra. És l’hora. Em toca saltar al ring, embrutar-me les mans, repartir la carn.

    El futur d’Europa, tot sencer, immens com una boca amb moltes dents petites però afilades, un paladar rugós, una campaneta vermella i un forat negre que desprèn una olor punxeguda de peix podrit, de fusta de naufragi, de plàstics desfets, d’algues, de cossos de ventres inflats, i de la barreja de tot el que s’ha empassat per arribar fins aquí, sense gaire mirament, em reclama. Però com penso jo en el futur d’Europa sense que tot plegat sembli un eslògan polític gairebé infantil en forma de vídeo emocionant? I com carai penso jo en el futur d’Europa des d’aquesta butaca d’avioneta, tan còmode com el privilegi, que sobrevola el Mekong? I com ho faig per pensar en el futur d’Europa, i descabdellar les meves fantàstiques idees, sense fer servir la paraula no, i dir només tristors i predir només desgràcies?

    Li demano en anglès, al senyor que seu al meu darrere, si em deixarà el seu bolígraf per omplir el visat, quan ell acabi. Em mira, i deu haver deduït el meu accent perquè em respon en castellà: “Es de Huelva”, em diu. Imagino que és una broma. I que m’està demanant que quan acabi de fer-lo servir, li torni: “Es de Huelva” a.k.a. (que vol dir) “Es de vuelta”. I a mi em sembla indignant que insinuï, que pensi, que puc no tenir la intenció de tornar-li un bolígraf de plàstic BIC. I li dic, mira, jo vull pensar, vull imaginar, vull augurar un futur d’Europa que, així com a entitat, com a concepte abstracte metafòric i simbòlic, presti un bolígraf sense patir que no li tornin. Un futur d’Europa lèsbic, parafrasejant Zoe Leonard, continuo. Un futur d’Europa marica. I un futur d’Europa amb leucèmia, i amb sida i amb l’energia per combatre-les i la lliçó apresa pel que fa a polítiques mediambientals. L’home obre uns ulls com dues pilotes de tennis. Un futur d’Europa que hagi viatjat amb pastera, que s’hagi aferrat a la panxa metàl·lica i fosca d’un camió i que hagi mirat als ulls de qui s’ofegaven al Mediterrani i no ens perdoni, ni a tu ni a mi, però continuï endavant, carregant el pes de la seva ràbia. Auguro un futur d’Europa sense cadàvers al mar. Auguro un futur d’Europa on la tensió entre llibertat i seguretat no la perdi sempre la mateixa. Auguro un futur d’Europa que hagi avortat amb setze anys. Un futur d’Europa que hagi fet cues, que hagi estat desnonat, que hagi esperat massa en un hospital, en una oficina d’immigració, que hagi vist morir-se algú que estimava mentre el sostenia en braços, que hagi estat a l’atur. Un futur d’Europa al que hagin assetjat sexualment i apallissat i deportat. Auguro un futur d’Europa a qui hagin pintat per enèsima vegada esvàstiques i símbols feixistes a la façana, i que hagi combatut l’extrema dreta i el terrorisme. I sobreviscut a una violació en grup, li crido. I jutjat una violació en grup amb fermesa i respecte i empatia cap a qui s’ha de tenir empatia. I hagi erradicat la violència de gènere fins al punt que als nens a les escoles els sembli tan estrany el concepte, com la forma d’una cassette. Auguro un futur d’Europa que hagi dormit en camps de refugiats i no estigui disposat a que ningú en construeixi mai més cap. Un futur d’Europa que hagi demanat perdó pels genocidis i per tots els mals del colonialisme. Un futur d’Europa que hagi perdut, i que hagi estat enamorat, i que hagi estat ferit, que respecti el sexe, que hagi comès errors i n’hagi après alguna maleïda cosa alguna punyetera vegada. Auguro un futur d’Europa insubmís, esperançat, lluitador, capaç i millor. Un futur d’Europa compost no d’una persona, no d’un president de res, ni d’una cambra, ni d’uns diputats, ni d’uns escons, sinó de molta gent, de tots nosaltres, de tots els que vulguin ser-hi, de tu i de jo. I auguro tot això perquè no vull augurar tota la resta. Perquè si tinc la llibertat de voler, de pensar, de desitjar el que vulgui, no vull augurar els desastres, ni les injustícies, ni les males decisions o les negligències o la maldat crua i pelada en forma del nom que li vulguem donar; capitalisme recalcitrant, racisme, ignorància, patriarcat, homofòbia, supremacisme blanc, transfòbia, extrema dreta, pobresa, la nostra incapacitat de fer alguna cosa…

    I aleshores l’avioneta aterra. I és l’aterratge més subtil, més suau, més ben fet i més agradable de la història. Fins al punt que enmig de la vehemència del meu discurs ni tan sols m’he adonat que pràcticament érem a terra. L’aeroport és diminut, els assistents de vol s’aixequen eficients, l’avioneta corre per la pista i la gent comença a inquietar-se, a desfer-se els cinturons, a baixar les maletes dels compartiments superiors. El senyor de Huelva que encara em mira esparverat, em diu que ho sent, però que ara ja no hi ha temps de deixar-me el bolígraf. I se’l guarda, sibil·lí, a la butxaca. El desencadenant de bones idees tampoc té bolígraf. Somriu perquè la meva diatriba contra l’home ha sigut graciosa. Quan siguem a l’edifici de l’aeroport haurem de trobar un bolígraf per omplir el visat. Serà complicadíssim. Ningú tindrà un bolígraf, o ningú ens voldrà deixar un bolígraf per por que no li tornem, i l’únic bolígraf que ens prestarà un guàrdia de l’aeroport, no funcionarà. Però tot això encara no ho sabem. I ens arrepengem al seient i mirem per la finestra. Des d’aquí no es veu el Mekong. Es veu l’edifici relativament petit, es veuen palmeres més enllà de les pistes d’aterratge i es veu el sol, que és immens, rodó i taronja."

irene solà, obra i 4

 

Irene Solà: “El que dona sentit a tota la resta és escriure”

    Entrevistem l’autora de la celebrada Canto jo i la muntanya balla, que publica una nova novel·la, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres.

per Montserrat Serra

VilaWeb

22/05/2023

    "El 2019, Irene Solà (Malla, Osona, 1990) va guanyar el premi Anagrama de novel·la amb Canto jo i la muntanya balla. En aquests quatre anys de recorregut i amb una pandèmia entremig, Solà s’ha convertit en l’escriptora catalana que més llibres ha venut (més de cent mil exemplars en català). Durant mesos i mesos el seu llibre ha estat al capdamunt de la llista i no tan sols s’ha convertit en un best-seller, sinó que també comença a ser un long-seller. Ha estat reconeguda internacionalment: el llibre s’ha traduït a una vintena de llengües i ella ha rebut premis diversos, entre els quals el de Literatura de la Unió Europea 2020. Fins i tot la companyia la Perla 29 n’ha fet una adaptació teatral d’èxit. Abans de Canto jo i la muntanya balla, Solà havia publicat Els dics (l’Altra Editorial, 2018), que obtingué el premi Documenta, i molt inicialment, en poesia, Bèstia (premi Amadeu Oller per a joves poetes inèdits, 2012).

    Ara ha arribat a les llibreries una nova novel·la, Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres (Llibres Anagrama), amb un estat d’opinió inicial molt favorable, i amb un desplegament publicitari de l’editorial prou insòlit, que, per exemple, anuncia el llibre amb un gran cartell de la coberta en moltes cartelleres de Barcelona.

    Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és la història d’una nissaga de dones que neixen i moren en un mas antic amagat en un bosc frondós de les Guilleries. El llibre poua en la cultura popular, en la literatura oral, de rondalles i llegendes i en la de la cuina medieval, per construir un món en bona part màgic, un món ple de sensualitat i sensorialitat, d’olors, de cossos que senten, que s’enamoren, que estimen, cossos adolorits, que s’amaguen, que són objecte de violència i crueltat, en què l’animalitat té un paper destacat, en què la foscor pot ser lluminosa, amb el dimoni que no encarna el mal i que és una figura central. Dones mancades d’alguna part del seu ésser (tangible o intangible), que les connota.

PREGUNTA: Abans de començar a parlar d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, voldria demanar-vos com us ha canviat la vida l’èxit aclaparador de Canto jo i la muntanya balla.

RESPOSTA: Canto jo i la muntanya balla ha estat un procés d’aprenentatge espectacular en molts àmbits. Però em sembla que el procés d’aprenentatge hi és des del començament, des que em vaig posar a escriure Els dics. Perquè la meva manera de treballar està marcada pel fet que vaig estudiar Belles Arts. D’aquests estudis, en vaig aprendre a desenvolupar projectes, a perseguir impulsos i interessos, a entendre què m’interessa. Vaig aprendre a trobar, a identificar quines preguntes vull fer i amb tot això construir un projecte creatiu. Quan vaig acabar Belles Arts me’n vaig anar a Anglaterra a estudiar un màster de literatura, perquè tenia moltes ganes de fer una formació una mica més teòrica. I hi vaig aprendre molt, però també em vaig adonar que tot allò que hi aprenia tenia ganes que arribés la nit per plasmar-ho en un camp totalment creatiu.

P: No sou una teòrica, vaja.

R: M’agrada, m’interessa molt, però tota aquesta teoria m’interessa per endur-me-la a un camp creatiu, a un camp pràctic. M’agrada i m’interessa la part d’anàlisi i d’investigació, però no tant per a transformar-la en una publicació (un paper), sinó per dur-ho cap a un terreny creatiu. I quan em vaig posar a escriure Els dics, m’ho vaig passar molt bé i no volia que s’acabés la diversió, i també vaig veure les possibilitats infinites i el camp per recórrer que tenia. De seguida em vaig posar a escriure el Canto jo… i, com Els dics, ho vaig fer en un espai de molta llibertat, de gaudi, en un espai molt propi, que té a veure amb els meus interessos, amb les coses que vull descobrir, les coses que vull aprendre; un espai molt honest cap a una mateixa, un espai també molt irreverent. I vaig escriure el Canto jo… encara a Anglaterra.

P: Vau acabar Canto jo i la muntanya balla i de seguida el vau presentar al premi Anagrama?

R: Al final del Canto jo… em va passar igual, que no volia que s’acabés la diversió, l’aprenentatge. Aleshores me’n vaig anar als Estats Units a fer una residència d’escriptura, i no em vaig emportar el manuscrit del Canto jo…, que ja es trobava molt acabat. Me n’hi vaig anar amb la pàgina en blanc. I va ser llavors que vaig començar a escriure aquest llibre, molt abans que passés absolutament res amb el Canto jo…

P: Enmig del procés d’escriptura d’aquest nou llibre deu esclatar l’èxit de Canto jo i la muntanya balla.

R: Sí, és veritat. El Canto jo… comença a fer tot un viatge espectacular. Sempre dic que no el fa sol, perquè molta gent l’acompanya (editors, traductors, llibreters, etc.). I és un camí en què aprenc moltes coses. En la mesura que puc, per exemple, vaig a conèixer els meus editors internacionals i em sembla molt enriquidor veure altres contextos, conèixer autors d’altres llocs… De fet, la primera cita del llibre nou és un vers d’una poeta hongaresa que vaig conèixer en la presentació del Canto jo… a Hongria.

P: Llegim la cita: “…semblava malvada, però només era vella…” d’Anna T. Szabó.

R: Vaig tenir una conversa amb ella, amb públic, espectacular. Havia fet una lectura molt profunda del Canto jo…, l’havia connectat amb diversos autors hongaresos, em va passar les referències i quan vaig arribar a casa, em vaig posar a llegir els seus llibres de poemes. Em va al·lucinar el seu treball, fins al punt que decideixo que aquest vers formarà part del nou llibre.

P:Devia ser difícil d’escriure un nou llibre enmig de l’eclosió i l’èxit de Canto jo i la muntanya balla.

R: Una de les coses que també he après, tot i que és espectacular l’enriquiment i l’aprenentatge que pots fer viatjant i acompanyant el Canto jo…, és que hi ha certes coses que només aprens sola a casa teva, escrivint. I, per tant, també he après a intentar trobar un equilibri. Per mi, el que dóna sentit a tota la resta és escriure. El sentit de tot plegat és dedicar tant de temps i tanta energia com em sigui possible a desenvolupar projectes creatius o literaris.

P: En aquests moments els vostres projectes creatius prenen forma literària, però podrien acabar essent una peça d’art visual?

R: Aquests últims processos artístics, creatius, han agafat forma de llibre. Però per mi és un projecte artístic, creatiu. També faig més coses que em conviden a fer, algun projecte concret o mostrar alguna obra que ja tinc feta, però la major part de les energies creatives acaben agafant forma de novel·la.

P: És aquest punt de partida diferent, a partir de la disciplina de les arts visuals, que fa segurament que la vostra manera d’afrontar la literatura tingui aspectes poc convencionals. Hi ha lectors a qui aquest fet els ha resultat molt atractiu i n’hi ha que els costa més i fins i tot el rebutgen. Canto jo i la muntanya balla diria que té lectors d’extrems: o el defensen a totes o el rebutgen perquè no hi han entrat. Hi ha hagut gent que ha fet crítiques dures. Com l’heu encarada aquesta part?

R: Quan escrius un llibre, el dónes al món. El dónes a aquells a qui els agradarà, el dónes a aquells a qui no els agradarà i el dónes a aquells que no sabran ni que existeix o que no els importarà, perquè de fet el món és molt gran i jo no deixo d’escriure en català. Al llibre li surten quatre potes, li surt una cua, es posa a fer un viatge, un viatge molt llarg, que inclou ficar-se en cases on jo no entraré mai, que inclou parlar en llengües que no entenc. I el llibre, en aquest camí, es trobarà tota mena de reaccions i jo crec que totes estan bé.

P: És una actitud molt positiva.

R: És que és tot el que inclou publicar un llibre.

P: Recordo que quan us vaig entrevistar pel Canto jo i la muntanya balla ja em vau explicar que estàveu submergida en el procés de documentació d’Et vaig donar ulls… i que llegíeu moltes llegendes i rondalles i folclore. I, de fet, el punt de partida del llibre, de la història de les dones del mas Clavell, és una llegenda protagonitzada pel dimoni.

R: Sí, és un conte, literalment, un pacte amb el dimoni.

P: És un mas que situeu a les Guilleries, però que podria ser a molts altres llocs que tinguin un bosc frondós.

R: Exacte, jo trio les Guilleries perquè és una gran terra per a amagar-se. És un lloc on s’ha amagat tothom, pràcticament. Però la meva manera de treballar en relació amb el territori crec que permetria escriure històries com les que jo escric a qualsevol lloc. Vull dir que escric una història, construeixo uns personatges, construeixo tot un seguit de connexions i d’idees i les situo en un lloc. Però el lloc no és el tema, el lloc és on jo acabo situant-me.

P: Existeix el mas Clavell?

R: No hi ha cap casa que sigui el mas Clavell. Hi ha un joc més d’imaginar o de construir amb la imaginació els espais d’aquesta casa. Amb tot, m’he passejat per les Guilleries i sí que he tingut interès per acostar-me a aquest territori.

P: Ara em feu pensar que hi ha més autors que recentment també s’han situat a les Guilleries, que és el seu paisatge literari: Ramon Mas, Ferran Garcia, la poesia de Jaume Coll Mariné… Però avancem. Us proposo de parlar de tres dones importants d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres, que també permeten d’estirar fils diferents. Evidentment, comencem per la Joana.

R: La Joana és la matriarca. La Joana és el fantasma més vell, i no perquè es morís primer, sinó perquè va néixer primera. I la Joana és la que comença aquesta estirp. La Joana en un moment determinat, aproximadament al segle XVI, decideix fer un pacte amb el dimoni i vendre’s l’ànima a canvi de casar-se amb un home. Ella vol una casa i vol un home. I es casa amb Bernadí Clavell, que és l’hereu del mas Clavell. Però passa que la Joana, quan fa el pacte, demana molt clarament un home sencer i a en Bernadí Clavell li falta el dit petit del peu esquerre. Llavors la Joana trenca el pacte amb el dimoni i conserva l’home, la casa i l’ànima. Però la Joana molt aviat entendrà o creurà entendre que trencar el pacte ha tingut conseqüències: a tots els seus fills i descendents del mas Clavell els faltarà alguna cosa. Una part del cor, la llengua, les pestanyes, la memòria, la capacitat de sentir dolor, etcètera.

P: En relació amb la Joana, m’interessa parlar del dimoni. No és el dimoni de la religió catòlica, aquest dimoni no encarna el mal.

R: El dimoni d’aquesta novel·la es troba molt inspirat per l’imaginari popular i pel nostre món de llegendes i pel nostre folclore. Per exemple, Fàbregas, que és un folclorista, parla d’aquesta idea que a Catalunya el dimoni petit guanya la batalla al dimoni gran. I adjectiva el poble català com un poble menfotista. Que, davant una batalla tan universal com la de Déu i el diable, aquí sigui més important que el bestiar creixi i es reprodueixi, que puguem menjar un plat d’escudella cada dia i anar tirant. El nostre dimoni acaba tornant a atributs més propers, els de les divinitats paganes gairebé. És més semblant a un follet, a un dimoniet. I acaba convertint-se en aquest personatge amb molts atributs i que es pot representar de moltes maneres. De fet, el llibre juga a representar, a agafar tants atributs com sigui possible, a convertir-lo en un personatge canviant i volàtil. Però en el fons no deixa de ser un dimoni que té un punt d’irònic, perquè qualsevol pastor amb una mica de punyeteria el pot enredar. I acaba essent un personatge d’escala molt més humana, simpàtic i petitó, més que no pas el dimoni gros.

P: En algun moment pensava en els Pastorets.

R: Jo no hi pensava directament, però els Pastorets forma part d’aquest imaginari del nostre dimoni. I, a més a més, en el cas del llibre, el dimoni també és un personatge que posa en qüestió o fa trontollar certa estructura patriarcal, hegemònica i que obre possibilitats d’irreverència, de llibertat, per a moltes d’aquestes dones del mas Clavell.

P: Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és una història molt màgica, però també és una història molt humana. I és dins la dimensió humana on hi ha el mal present. Perquè hi ha molta violència, molta brutalitat i molt de dolor.

R: Jo veig que el llibre és molt ple de contrastos, de dualitats. Hi ha una presència constant de la foscor, però crec que és una foscor generalment lluminosa, perquè no hi hauria foscor sense llum o no hi hauria llum sense foscor. Hi ha una presència constant de la mort i hi ha aquesta idea de la nit i el dia. La novel·la comença en la foscor i acaba en la foscor, però necessita tot un dia entremig. I és això mateix amb els moments de tristesa i els moments d’alegria, o els moments de dolor i els moments de plaer. Hi ha aquest joc, aquesta intenció de parlar d’un cicle i de parlar d’un tot, perquè quan agafes les dues puntes d’una dualitat parles de tot el que hi ha entremig.

P: La Joana també representa la cultura popular. La Joana és una explicadora de contes i d’acudits i és bromista i riallera.

R: La Joana, per exemple, és molt diferent de la Margarida, n’és gairebé l’antítesi. La Margarida és algú que es vol establir com a cronista, vol fer prevaler la seva versió dels fets per damunt de totes les altres. A la Joana li interessa poc el record. Cadascuna d’aquestes dones té una relació amb el record i amb la memòria diferent i a la Joana li interessa molt més el gaudi, la diversió i abstreure’s i explicar històries i gaudir d’explicar històries i riure.

P: Ara parlàveu de la Margarida. Qui és la Margarida?

P: La Margarida és una filla de la Joana. La Margarida és un personatge a qui, dins d’aquesta genealogia de mancances, o de les suposades mancances, li falta un tros de cor, té el cor més petit que els altres, té un cor fibrat. I la Margarida és un personatge que en un moment determinat de la història es casa amb un senyor que es diu Francesc Llobera, que s’acaba anomenant “en Clavell” (agafa el nom de la casa), i que és un bandoler. A mi la Margarida em permetia parlar, per exemple, de l’amor romàntic, de com es construeix l’amor romàntic i en relació amb les dones. I és un personatge que ha estat molt divertit d’escriure perquè és un personatge ràpid, enfadat i gens avergonyit d’estar tan enfadat. I tenia un seguit d’idees de com havia de ser el món i de com havia de ser la seva existència i l’existència dels altres al món. I quan això no ha anat exactament com havia previst, se li han desmuntat els esquemes.

P: És una dona ressentida.

R: Sí, una mica, sí.

P: I en aquest mostrari de dones, la Margarida encarna la dona beata o que entén la religió d’una manera repressiva, que té una devoció per Déu, de qui arriba a enamorar-se.

R: Potser algú la pot llegir com a beata, però fan molta gràcia els somnis eròtics que té amb Déu, i amb el seu marit, i com els connecta, perquè l’un li fa pensar en l’altre. Vull dir que hi ha molta broma darrere de la Margarida, també.

P: Perquè és una família de descreguts.

R: Sí, sí, i la Margarida està enfadada amb la seva família, considera totes les dones de la família unes descregudes i unes burxadores de llagues.

P: Doncs, quin paper hi té la religió?

R: La religió que a mi m’ha interessat i que he explorat és una religió molt pagana, molt relacionada amb el folclore. Hi ha tot un seguit de contes i de llegendes catalans que connecten amb la religió, que a mi em semblen fantàstics. Aquesta divisió entre les coses que suposadament va fer Déu i les coses que suposadament va fer el diable em sembla preciosa. Pots entendre per què uns animals i unes plantes es col·loquen a la banda de Déu i uns altres a la banda del diable, però és relatiu. Jo sempre dic que a mi el folclore m’interessa molt, perquè crec que dins del folclore hi ha una mica d’ADN de les maneres de mirar el món, de les maneres d’entendre’l, de les maneres d’intentar explicar-lo com a grup, maneres grupals molt antigues o maneres que fem servir des de fa molts anys i que ens parlen de com som i carreguen les nostres virtuts i carreguen les nostres faltes. Tot això em serveix per a reflexionar des del present. Per això aquest és un llibre que passa avui, que passa durant tot un dia. Hi ha una intenció clarament contemporània, clarament crítica, feminista, perquè el que faig amb tots aquests materials és parlar des d’ara.

P: I qui és la Bernadeta?

R: La Bernadeta és una senyora molt vella, molt vella, tan vella que no sap ni quants anys té, que s’ha descomptat. La Bernadeta es va morint. De fet, el dia que narra la novel·la és el seu últim dia de vida. I les altres dones que han habitat el mas la vetllen. I el que fan, de fet, és preparar una festa de benvinguda per quan la Bernadeta es mori.

P: Què li manca a la Bernadeta quan neix?

R: Va néixer sense pestanyes i els ulls li picaven molt quan era una nena, perquè, sense pestanyes, totes les porqueries del món li entraven als ulls. I només plorava i només plorava i la seva família, una mica per indicacions de la Joana, va decidir de donar-li aigua de farigola. I li van donar molta aigua de farigola, però la nena continuava plorant i, com més plorava, més aigua de farigola li donaven. I tanta li’n van acabar donant, que la Bernadeta va acabar veient el que no hauria hagut de veure o el que no li tocava veure. La Bernadeta veia coses que havien passat o que encara havien de passar. Una cosa que fa constantment la novel·la és crear dualitat. És una sort o és una desgràcia veure-ho tot? És millor veure-ho tot o no tenir memòria, com la Marta, una altra dona del mas Clavell. Sense memòria viu amb més lleugeresa. O bé l’Àngela, que no sent el dolor, i s’ha passat tota la vida obsessionada amb les coses que no entén pel fet de no sentir mal.

P: Un dels temes del llibre, la memòria i l’oblit.

R: És un llibre que s’interessa profundament per la memòria i l’oblit: pel que recordem i pel que oblidem, tant a escala individual com a escala col·lectiva, tant voluntàriament com involuntària. Tot el llibre reflexiona molt sobre això i sobre què triem del record per tal de narrar-lo i què no volem veure. Però aquest és un llibre que és ple de fantasmes i el fantasma no deixa de ser aquesta figura clàssicament relacionada amb la memòria i amb l’oblit. Però, a més a més, el fantasma també és aquest personatge que no es pot tocar, és incorpori. I alhora el llibre parla des de la corporalitat, des de la carnalitat i ja no parlem tan sols de la carnalitat dels cossos de les dones, sinó també del cos de la foscor, com si gairebé la poguessis tocar; el cos de la casa, el cos del paisatge… I, això que dèiem, és un llibre ple de descripcions de mort, fins i tot de tortura, però també de descripcions constants de parts i de plaer… D’aquí ve aquesta presència constant de les olors, de les pudors, de les textures, dels gusts…

P: Utilitzeu el recurs abarrocat d’aclaparar o embolcallar el lector amb successions llargues d’adjectius per descriure un element corpori o eteri, com al principi feu descrivint la foscor.

R: Hi ha molts jocs amb el llenguatge. Anomenar les coses és gairebé com si les anessis posant al món, com si les anessis col·locant tu dins el llibre. Sí, anar fent aquesta llista és la creació, anomenar aquestes coses és com col·locar-les al llibre i omplir aquest llibre, aquest dia, aquesta casa d’històries.

P: “La foscor era morada i bellugadissa, opaca, grana i alhora blava, zumzejant, pigallada, cega, espessa, fonda i brillant a la vegada.” Així comença el llibre.

R: Escriure és una cosa molt orgànica, d’explorar les paraules més que de patir-les. Hi havia ganes de joc, de buscar l’adjectiu, per tocar i tastar aquesta foscor. Descriure la foscor remetia directament a moltes coses del llibre, al títol mateix i a moltes de les intencions i sentits de l’obra."

irene sola, obra 3

 

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres

Irene Solà

Anagrama, 2023

Pàgines : 184

SINOPSI :

    Amagat entre muntanyes acinglerades i desavinents, en algun lloc remot de les Guilleries transitat per caçadors de llops, bandolers, emboscats, carlins, sortilleres, maquis, pilots de ral·lis, fantasmes, bèsties i dimonis, el mas Clavell s’agafa a terra com una paparra. És una casa, sobretot, habitada per dones, on un sol dia conté segles de records. Els de la Joana, que per trobar marit va fer un pacte que inauguraria una progènie aparentment corcada. Els de la Bernadeta, a qui manquen les pestanyes i, de tanta aigua de farigola com li van abocar als ulls quan era una nena, va acabar per veure el que no li tocava. Els de la Margarida, que en lloc d’un cor sencer en té un de tres quarts, rabiüt. O els de la Blanca, que va néixer sense llengua, amb la boca com un niu buit, i no parla, només observa. Aquestes dones, i més, avui preparen una festa.

Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres, d’Irene Solà: 

L’alè sobrenatural

    Irene Solà narra, amb una alta maduresa i una imaginació agosarada, una saga familiar des de la mirada de cinc generacions de dones a Et vaig donar els ulls i vas mirar les tenebres.

per Ponç Puigdevall

Quadern/El País

10/05/2023

    "L’Alexandra, filla de la Marta, neta de la Dolça, de petita s’entestava a esbrinar l’edat de la seva besàvia Bernadeta. La impacientava que la resposta fos que molts, o que no ho sabia, o que s’havia despistat en comptar-los: exigia concreció, creia que la majoria de coses que formaven l’entorn familiar al mas Clavell, a les Guilleries —l’escenari gairebé exclusiu d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres—, eren “ridícules i poc acurades”, i no entenia que “en aquella casa, i en aquella muntanya, i a tot arreu, si ho pensaves, el temps havia fet sempre el que li havia donat la gana”. És just aquesta independència irredempta del pas del temps que Irene Solà (Malla, 1990), a la seva última novel·la, agafa com a motiu rector per narrar, amb una alta maduresa tècnica i una imaginació agosarada, una saga familiar vista des de la mirada de cinc generacions de dones: moltes i diferents són les vivències de cada una —amb caçadors de llops, amb bandolers, amb carlins, amb feixistes i republicans, amb maquis, amb treballadors que construeixen una presa, amb tractoristes entusiastes dels ral·lis—, però totes menyspreen la raó i la lògica, viuen empresonades en un món fet de mites, supersticions i rondalles, i accepten com a únic camí possible la fantasia, la intuïció emfàtica del paper altíssim de la imaginació per encarar-se a la sordidesa de la vida real i apropiar-se i subvertir l’esmerat procés de destrucció de la seva feminitat per part del despotisme masculí.

    És en aquesta zona d’alè sobrenatural on el lector d’Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres s’instal·la des de la primera pàgina, escoltant en tot moment una veu desbordant de passió per narrar com si defensés el sabor de les velles llegendes explicades a la vora del foc: és de matinada i al mas Clavell —”cada racó tenia una negror pròpia, pesada, cavernosa i pregona”—, la Bernadeta dorm “com una fruita podrida caiguda de l’arbre”, sense saber que totes les dones mortes de la família s’han reunit al seu voltant per organitzar el banquet amb el qual li donaran la benvinguda a l’altre món una vegada deixi de respirar. Es desenganyarà si pensa el mateix que la seva filla, la Margarida, i s’imagina “el seu traspàs com un esclat lluminós, un espasme de glòria, un goig definitiu, un èxtasi ofegador al so dels llaüts i les trompetes d’un exèrcit d’àngels”: hi trobarà “només una rotllana de dones brutes i malcarades. Grotesques i ordinàries”, “com si fos el mateix dimoni obrint-li les portes de l’Infern”. Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és un mosaic de jovialitat, humor, llum vitalista i joc escatològic, una farsa carnavalesca —l’eufòria dels cossos es mescla amb la putrefacció de la carn, i les ridiculeses són serioses i terribles— on les dones mortes, mentre van enllestint els preparatius de l’àpat homèric que retran a la seva parenta, recorden els avatars de les seves vides, sempre extravagants i imponents gràcies al torrent verbal de la prosa d’Irene Solà, veloç i tocada d’una magnètica audàcia lírica que transmuta cada racó de la novel·la com aquell llamp que cau durant una nit de tempesta i “es va estendre com una teranyina i va il·luminar les muntanyes i els arbres. Va assenyalar les gotes de pluja, el camí, l’hort, l’era, i la teulada”.

    No és menor el grau d’eficàcia de l’autora en el moment d’anar distribuint els fils infinits de les històries que hi desgrana sense que ni una sola se li escapi de les mans i quedi òrfena de conclusió. En un primer moment, el lector pot pensar que se li escamoteja alguna informació, que no disposa de les dades necessàries per entendre els moviments que presencia —la matriarca de la família, per exemple, agafa un drap, tres ganivets, una madeixa de cordill i un ganxo, la Dolça carrega tres cossis i una cadira, i totes dues surten a fora i ho deixen tot sota un castanyer—, però després d’unes quantes històries, quan altres assumptes li han segrestat igualment la fascinació, de sobte obté els detalls que li faltaven: sense adonar-se’n, havia estat presenciant els preparatius per escorxar un cabrit. El lector només ha de tenir paciència i confiança: el dibuix de la història sempre es completa perquè el traç d’Irene Solà a Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres és d’una precisió mil·limètrica."