30 de juny 2016

una recomanació per l’estiu i 9

Temps boig
Antonio Manzini
Salamandra, 2016

“El caràcter irascible del policia Rocco Schiavone ha seduït tant els lectors italians que les seves últimes novel·les han ocupat els primers llocs de les llistes de vendes. Amb cada nou episodi, aquest romà de soca-rel —desterrat a una petita ciutat del nord— ha anat adquirint una dimensió més incisiva i profunda que de ben segur delectarà els centenars de milers de lectors que el segueixen.


Després de passar-se nou mesos destrossant les seves Clarks perquè es nega a posar-se unes botes de muntanya adequades al clima de la regió, Schiavone acull amb escepticisme l’arribada d’una teòrica primavera a la vall d’Aosta. La resistència que mostra a sotmetre’s a la realitat del lloc, on ni les estacions de l’any són com haurien de ser, també es posa de manifest en la seva tasca professional. Quan s’assabenta de l’accident d’una furgoneta en el qual han mort el conductor i el seu acompanyant, en Rocco reacciona amb la seva habitual irritació i intenta desentendre’s de l’assumpte. Tot i així, la desaparició poc després de la filla d’una rica família de constructors de la zona li desperta l’instin d’investigador,  i les indagacions per trobar la noia li obren les portes d’un món subterrani que el deixa estupefacte. En Rocco sap molt bé que a la seva enyorada Roma s’hi fan molts negocis tèrbols, però no sospitava que en aquell racó de món perdut entre muntanyes també pogués produir-se una cosa semblant. Finalment,  Schiavone ha de posar fil a l’agulla i treure’s del cap l’espinós assumpte de la seva relació amb la millor amiga de la seva última ex, així com un fet dolorós del seu passat que es nega a acceptar.”

27 de juny 2016

activitats cap de setmana del GAT

Els companys  del Grup Artístic Teatral GAT, el dissabte dia 2 de juliol a les 22 hores, portaran a l’escenari de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès l'obra "Revisió anual (mai no és tard)" de Montserrat Cornet, que hi serà el dia de la representació.

“Tres éssers humans al capvespre de les seves vides envoltats d'un mon de revolució digital i del “corre corre” constant, que se'ns presenta com a la panacea del nostre futur, es troben en una pausa obligada en la cursa de la seva vida diària en un consultori mèdic que esdevindrà un cop a l’any el seu oasi de pau.
Què s’expliquen?  Doncs, tot allò que no s’explica a cap conegut, però, que, amb la certesa què l’interlocutor és un desconegut i segurament no tornarà a veure mai més, et dóna ales per parlar de forma oberta. Una mena de secrets de confessionari que els ajuda a descobrir-se i a descobrir que un no esta tant sol. De la mateixa manera que un castell de cartes s’aguanta perquè unes amb les altres es fan cantó, així, les altres es fan cantó, així, aquestes tres dones, a través de les paraules i de la seva relació, s’ajuden mútuament sense esperar res a canvi.”

Fitxa Técnica

Infermera: Gisela Romero; Rosaura:  Beatriz García; Remei:  Juani Torio;  Glòria:  Ana Garcia-Donas .

Traspunt:  Elisenda Altimira ; Tècnis de sò:  Óscar Altafaja i Emmanuel Velasco;  Decorats:  Francesc Vilaró;  Maquillatge:  Lidia Arjona;  Direcció: Lluís Tusell


El diumenge dia 3 de juliol el GAT celebrarà la diada del seu 40è aniversari amb actes a la Plaça Abad Oliba amb el suport de diferents entitats culturals del poble.

26 de juny 2016

una recomanació per l’estiu, 8

Una niña está pérdida en el siglo XX
Gonçalo M. Tavares
Seix Barral, 2016

Un hombre  que huye de algo no revelado se encuentra por casualidad con una niña que está sola buscando a su padre. La niña tiene una caja con fichas para el aprendizaje de personas con discapacidad intelectual, padece trisomía 21, es decir, síndrome de Down. El hombres se hace cargo de ella y la acompaña en la búsqueda de un padre que nunca aparecerá.  A lo largo del camino, encontrarán tipos extraños que los ayudarán, les aceptarán como son y les mostrarán que otra realidad es posible. Un fotógrafo que retrata a personas con trisomía 21; otro que dibuja carteles para transmitir una inquietud progresiva y aumentar la rabia individual;  los dueños de un hotel cuyas habitaciones tienen nombres de campos de concentración y cuyo trazado -nada casual- sigue la geografía de todos los que hubo en Europa.  El marido tiene tatuada en la espalda la palabra “judío” en varios idiomas, un auténtico escudo de protección contra el fanatismo, porque una de las enseñanzas del libro es que existen hechos que sobrepasan las razones de la inteligencia; también un sorprendente anticuario que parece Don Quijote y que se dedica a escribir series de números pares como si se tratara de una carrera de resistencia; otro que dibuja letras tan pequeñas que es necesario un microscopio para leerlas; incluso con un personaje cuya norma sagrada es que el peso de lo que hay en su habitación debe ser menos de la mitad de su propio peso. Todos ellos son judíos, y han estado en la cárcel o han tenido que huir alguna vez, y conocen la convulsa historia de Europa durante el siglo XX.


Pero cada uno de ellos, en su rareza vista de cerca, es un ser único que invita a mirar la realidad de otro modo y que tiene su propia filosofía de vida. “A veces, dice el protagonista que acompaña a la niña, estamos vivos solo para aceptar lo que va pasando, y avanzar”.

24 de juny 2016

un castell de conte



L'Agrupació Musical de Cerdanyola de Vallès, de la que formen part alguns membres de Vespres Literaris,  oferirà els dies 30 de juny i 1 de juliol, a les 22 hores,  el tradicional concert al Castell de Sant Marçal, que enguany arriba a la seca  quinzena edició amb la novetat que faran dues sessions.


El repertori estarà basat en contes i llegendes musicals, com l'Ocell de foc de Stravinski o el Tristany i Isolda, de Wagner , acompanyades d'un espectacle de dansa aèria per part d'Adriana Segurado, que també ha realitzat les coreografies que han treballat al llarg de tot el curs els alumnes de quart d'ESO i sisè de primària de les escoles:  Col·legi Montserrat i l'EM La Sínia.

23 de juny 2016

exposición Aziz Salama


Nuestro querido amigo Aziz Salama expone sus nuevas creaciones en Vilada, Berguedà, dentro de los actos de la fiesta mayor de dicha localidad.


Podréis visitar la exposición en el Casal Pirinenc  de dicha localidad: mañana, día 24, de 12 a 13.30 y de 17 a 19 horas;  y el sábado 25 de 17 a 19 horas.









22 de juny 2016

una recomanació per l’estiu, 7

La vella capitana
Josep M. Espinàs
La Campana, 2016


«El respecte em sembla compatible amb alguns apunts satírics. He evitat tant com he pogut el to transcendent i solemne i m’he acostat a la mort com a fet natural, quotidià, repetit. Però ple de matisos.
La meva mirada aspira a ser una personal reflexió sobre un fet íntim i alhora social, a vegades amb un punt d’humor, perquè la mort és, també, un fet vital».


Josep M. Espinàs

una recomanació per l’estiu, 6

Cosecha
Jim Crace
Hoja de lata, 2016

Mientras el verano languidece y las últimas espigas de cebada son recogidas, una comunidad rural inglesa siente que una amenaza difusa se cierne sobre ella. Tres forasteros —dos hombres y una magnética mujer— se establecen en los límites del bosque y desencadenan los acontecimientos que llevarán a la destrucción de la aldea de Walter Thirsk en apenas siete días: la cosecha se nubla por el humo y el miedo; los castigos crueles se ciernen sobre los inocentes y el mundo cotidiano de los campesinos desaparecerá igual que el agua entre los dedos de una mano. Tan solo Walter quedará para contarlo.

“Lo mítico se injerta en lo cotidiano del mismo modo en que los habitantes de la aldea de Walter Thirsk parecen simbolizar la humanidad entera, y su vertiginosa decadencia, la de la sociedad que nos abriga. Pronto advierte Thirsk que “el aire estaba lleno de amenazas y maldiciones”, y su relato anhelando un día sin sangre es el relato de la destrucción diabólica de su pueblo, como si el mismísimo Señor de las Moscas se hubiese detenido en él para ejercer su poder maligno.”

Javier Aparicio Maydeu

El País, 15/06/2016

18 de juny 2016

una recomanació per l’estiu, 5

Si no puc volar
Estel Solé
Rosa dels vents, 2016

Resum:

L'Ànnia té gairebé quaranta anys, és periodista, però treballa passejant els gossos d'un grup de veïnes pijes. S'està engreixant a marxes forçades i continua portant calces amb dibuixets com quan era adolescent.

La seva vida és un desgavell. Després de divorciar-se a causa dels seus problemes d'infertilitat, s'instal·la a casa del seu avi; l'únic home amb qui realment pot conviure. En una de les caixes del trasllat descobreix un secret molt ben guardat: la mentida més gran que el seu exmarit li ha amagat fins ara.
El retrobament amb el seu millor amic Max, que ha tornat de Londres per passar uns dies, capgira del tot la seva existència.

Un tastet:

1

Més que a la mort, el mentider tem el dia en què la seva mentida serà descoberta; l’instant inevitable en què s’adonarà que ja és inútil mirar de prendre una drecera en la conversa per tal de canviar de tema o despistar; quan ja serà massa tard per armar una cuirassa d’excuses o preparar una coartada.

Tard o d'hora, tots els mentiders ensopeguen amb la desagradable pedra de la veritat.

—Em dónes els papers del divorci i enllestim? La Natàlia m'espera —em va dir amb ganes de fugir del meu davant.

M'hauria agradat treure tota l’artilleria pesant i disparar-li quatre bales al pit en forma d’insult i de retret, però em vaig limitar a caminar fins al sofà de manera pausada, com una serp ferida que no és capaç de córrer, però que imposa perquè malgrat el dolor que arrossega podria atacar en qualsevol moment. De dins la bossa en vaig treure un sobre blanc tancat. Em vaig apropar a ell i l'hi vaig donar amb l’expressió més neutra possible. Ni tota la seva intel·ligència li hauria permès endevinar que dins aquell sobre blanc s'hi amagava una sorpresa del passat que estava a punt d’explotar-li a la cara.

—Ha costat, però al final ho hem aconseguit, eh? —va dir.

Jo no vaig contestar.

—Suposo que estan signats? —em va demanar mig bromejant.

—Comprova-ho tu mateix —vaig respondre molt seriosa i expectant.

Les mans li suaven pels nervis i, incapaç d’obrir-lo, va acabar estripant el sobre de mala manera. En va treure els documents que hi havia a dins i en llegir les primeres línies d’aquell imprès es va quedar pàl·lid, encarcarat. Es va empassar la saliva un parell de vegades abans de poder pronunciar cap paraula i llavors em va dedicar una mirada que destil·lava penediment i ràbia a parts iguals.

—Això no són els papers del divorci, Ànnia —va murmurar recalcant l'evidència.

—No, això és el que vaig trobar dins la carpeta sense nom del teu ordinador vell —vaig contestar-li.

Va aixecar les celles intentant dir-me que no sabia de què li parlava.

—L'ordinador que et pensaves que estava espatllat i que et vas deixar a casa amb les caixes del trasllat. El recordes?

Va fer unes passes enrere fins que va topar amb el sofà i va apuntalar el cul al respatller. Per uns moments, vaig pensar que cauria rodó a terra.

—Et puc oferir una copeta de vi o bé una camamilla? —li vaig proposar en veure'l tan nerviós.

—Som a casa meva! —va cridar-me—. Això t’ho hauria d'oferir jo!

—Però com que no ho has fet i et veig nerviós, he pensat que t’aniria bé prendre alguna cosa que et calmi. Ens espera una llarga conversa per davant.

Llavors vaig fer una petita pausa i me'l vaig mirar. Ell estava capcot, incòmode de veure's en una situació tan desagradable i que l'havia agafat per sorpresa.

—Vas mentir molt bé. Com t’ho vas fer perquè et cregués? —li vaig demanar sabent que encara trigaria una estona a contestar-me i a reconèixer la farsa.

Quan es veu acorralat, el mentider fa del silenci el refugi ideal des d'on mira de tramar qualsevol diàleg, qualsevol paraula o expressió que li permeti, com a mínim, ser perdonat.

Va ser un encert fotre'm aquelles dues copes de vi abans de pujar a casa del meu ex. Aquell dia l’alcohol, en lloc d’alterar-me, em va endinsar en un estat perfecte de calma des d’on vaig dirigir amb mestria la situació. Lluny de fer un numeret amb crits, estridències i objectes que volen per l’aire i es trenquen, vaig actuar sense fissures. Quan vaig pronunciar les paraules que l’acusaven, vaig expiar tot el patiment que havia viscut durant els darrers anys. Per unes hores, em vaig sentir menys estúpida del que és habitual. Veure com la seva cara intentava trobar l’expressió correcta per afrontar-ho va ser plaent com una bufetada que fa mal, però t’agrada. Vaig escopir la veritat com qui escup la metzina que l’estava enverinant.

A mesura que la conversa avançava, el Joan s’anava convertint en un gosset poruc i acorralat que no sabia com escapar-se, entortolligat en els fils del seu propi engany.


2
 
Mirar aquell documental sobre la fi de l’univers no va ser una bona idea. I encara menys fer-ho sota els efectes de dos gintònics massa carregats, amb una desproporció total entre la quantitat de ginebra i de tònica. He tingut malsons tota la nit.

El cosmos m’angoixa, em fa pensar en la mort i la mort em causa claustrofòbia. El Big Bang fot por: «Una creació simultània a tot l'espai que va continuar expandint- se fins als nostres dies». Pensar que tot és tan casual, efímer i inexplicable, fins i tot la nostra existència, turmenta el meu ego de tal manera que, quan hi penso, la respiració em comença a fallar. Cada vegada inflo més el pit per fer-hi entrar més aire, i m’adono que res no té sentit. M’imagino tancada en una caixa de fusta barata, enterrada, però sense estar morta del tot. Em desperto a sota terra i crido, i esgarrapo la caixa, i intento trencar-la, però ningú em ve a socórrer i, al final, em desmaio. O el que és pitjor, imagino el meu cos cadàver entrant dins un forn crematori. Tothom em dóna per morta, i és segur que ho estic, però ho puc sentir tot. Sento les converses de familiars i amics que han vingut a l’enterrament i, ara que la caixa on m’han posat i jo ens precipitem cap al forn que m’ha de desintegrar, m’adono que els meus sentits estan més vius que mai. Noto que em començo a cremar i que la meva carn es torna brasa. Vull cridar, però ningú no em sent perquè no em surt la veu.

M’he llevat amb ressaca i amb la ferma convicció que ahir hauria d’haver-me’n anat a dormir d’hora i amb un parell de somnífers a sota la llengua. Però els divendres a la nit són durs sense parella i t’acabes empassant el primer que enganxes a la tele. Els amics casats i amb fills fa temps que van deixar de contestar trucades i missatges per a sortides espontànies i només participen en les activitats programades amb temps. Hi va haver un dia en què jo també tenia algú que m’abracés al sofà, però ara m’adapto a poc a poc a estar soltera una altra vegada i miro de molestar el mínim possible els feliços i casats.

Aquesta setmana la Martina, una actriu amiga comuna del grup, ha estrenat una obra de teatre, Animals de companyia. Com que no vam poder anar a l’estrena perquè era entre setmana i volíem veure l’obra tots junts, vam quedar d’anar-hi avui dissabte. La Marta i el Pau han fet reformes a casa i ens les volien ensenyar. Així que ens van convidar a fer una barbacoa a casa seva a l’hora de dinar per passar el dia junts i després anar al teatre.

Ahir a la nit la Carme va enviar un missatge al xat de grup preguntant a quina hora era la barbacoa d’avui i si havíem de portar postres. Aprofitant l’avinentesa, vaig atrevir-me a demanar si algú s’animava a prendre una copa. Un parell d’hores més tard, el Pau va escriure: «Us esperem a partir de les 13.30 h. I no cal que porteu res».

Em va doldre que tothom passés per alt la meva pregunta, que ni tan sols la contestessin amb un fals: «Ostres, m’encantaria, guapa, però avui impossible. Ens veiem demà». Tenia l’esperança que el Carles, l’altre solter del grup, em trucaria i em diria que havia anat a sopar amb uns amics de la feina o del gimnàs i que si m’hi volia apuntar. Però res, cap senyal de vida tampoc del Carles. Si el Max no visqués a Anglaterra, segur que hauria vingut a rescatar-me. El trobo tant a faltar! Divorciar-se i quedar-se sol és suportable, però fer-ho quan el teu millor amic viu a l’altra punta d’Europa, no hauria d’estar permès. «Fins que el Max no torni a viure a Barcelona, no em pots abandonar!», li hauria d’haver dit al Joan quan em va demanar el divorci.

Ahir a la nit vaig estar temptada de comprar-me un bitllet i enviar un missatge al Max. «Nen, d’aquí a una estona arribo a Londres. Em véns a buscar a l’aeroport i sortim a cremar la ciutat?» Però, al final, vaig optar per preparar-me un gintònic. Mentre tallava la llimona per posar- ne mitja rodanxa dins la copa, pensava en les grans personalitats que s’han declarat enganxades a l’alcohol. No hi ha cap biografia interessant sense una certa predisposició a l’alcoholisme. Els gintònics, els Manhattans i els whiskies amb gel han servit de flotador salvavides a gent molt digna i que admiro profundament. Oi, estimat Bukowski? «Si passa alguna cosa dolenta beus per oblidar; si passa alguna cosa bona beus per celebrar-ho, i si no passa res beus per fer que passi alguna cosa.» I això és just el que vaig fer: em vaig fotre dos gintònics per omplir el buit que sento al mig del pit des de fa temps, per omplir l’espai que hi ha entre el món i jo —aquella 18 distància feixuga i impossible d’escurçar—, per fer que el meu cos tornés a sentir. I ho vaig aconseguir. Vaig sentir la feliç lleugeresa dels primers minuts d’embriaguesa i després vaig sentir el pes profund i pesant de la soledat del bevedor. Perquè, és clar, fotre’t un gintònic asseguda al sofà de casa mentre el teu avi ronca com un animal adormit a la seva butaca del menjador, és força més depriment que glamurós.



Demà farà just un any que comparteixo pis amb l’home de la meva vida, el meu avi. Al cap d'unes setmanes que es morís la meva àvia, vaig rebre una trucada de la meva mare.

—Nena, sembla ben bé que hagis trepitjat merda! Sense feina i divorciada! Posa't les piles perquè així no vas bé —em va dir.

Ella sempre tan animosa i positiva.

—I aviat sense pis, perquè no el puc continuar pagant —vaig afegir jo.

—D’això et volia parlar... —va insistir—. Te n’hauries d’anar a viure amb el teu avi!

Vaig pensar que la meva mare s’havia begut l’enteniment i la proposta em va semblar d'allò més egoista.

—Tu te n'has anat a viure a una comuna amb el hippy del teu nòvio i jo m’he d’ocupar del teu pare? —li vaig retreure.

—També és el teu avi! I el lloc on visc no és una comuna hippy! És una casa rural, que, per cert, ens està quedant preciosa! Amb els diners que guanyem venent els formatges artesanals que fem amb la llet de les cabres que vam comprar i les verdures de l’hortet ecològic, n’estem traient prou diners per reformar la casa —em va explicar.

—No sé si és una bona idea que visquis a l’Alt Urgell, mama. L'avi no està fi. Algun dia passarà una desgràcia i tu estaràs il·localitzable i sense cobertura, com sempre —li vaig contestar.

Ella em va dir que no pensava tornar a Barcelona, que ja s'havia passat prou anys amargada i vivint la vida a petició i a voluntat dels altres i que ara era on volia ser, a la muntanya. Que s'hi sentia tan feliç. Un temps enrere es va declarar insolvent i va treure els pocs diners que li quedaven al banc. Devia molts diners a Hisenda d’unes quantes multes que li van posar per culpa d’uns negocis que no li van anar bé. I quan va conèixer el hippy amb qui viu ara, va decidir que no pensava pagar ni un euro del que devia.

—Que em vinguin a buscar! Que vinguin! Si mai em troben, duré el garrot a la mà. I, llavors, que guanyi el més fort. A mi ja no m’enganyen més. Ells sí que són tots uns lladres i uns farsants —deia.


Al principi se’m va fer dur, però aviat vaig adonar-me que era bastant millor conviure amb el meu avi que amb segons quines parelles o companys i companyes de pis que he tingut. Ell tolera d’una manera increïble el meu desordre, em cuida com una reina i no es fica mai amb el que faig o deixo de fer. Tot i que la nostra convivència ha superat les meves expectatives, les nits dels caps de setmana reconec que la seva presència fa que em senti tan vella com ell. Semblem dos ancians en una residència: els divendres a la nit juguem al dòmino —quan ell no cau adormit després de sopar—. Els diumenges al matí anem al parc a jugar a la petanca; ell, jo i els seus amics jubilats, viudos i curiosos. Cada diumenge en falta un perquè estan tots bastant cascats i cauen com mosques. Els dijous, sessió de cinema; preferentment westerns i clàssics d’avui i de sempre. La resta de la setmana la tenim més lliure per no atabalar-nos amb tanta activitat. Ell s’entreté escrivint a l’ordinador i navegant per internet, i també fa construccions amb escuradents i peces petites: cases, cotxes, jardins. No són tan bones per exposar-les al MoMA, però em tenen bastant impressionada. Ens ho passem prou bé, però, de tant en tant, com per exemple ahir a la nit, m’abandono del tot als desitjos de la meva ànima envellida i me’n vaig a l’armari de la meva difunta àvia, agafo una de les seves bates d’estar per casa i m’hi embolico com a mesura de protecció. L’avi va donar moltes de les seves pertinences quan ella va morir, però l’armari de l’habitació que compartien no el va buidar. «Si mai tornés i veiés que ho he llençat tot, s’enfadaria molt amb mi. I després de tant de temps sense veure-la, no seria agradable haver-hi de discutir», em va dir una dia que li vaig demanar per què no ho llençava tot. Quan m’abrigo amb una d’aquelles bates, a vegades tinc por que la meva àvia aparegui per sorpresa i m’escridassi per haver-la agafat sense permís. M’aniria tan bé ara una de les seves esbroncades! És curiós, però el que més trobo a faltar d’estar en parella són els crits i les discussions. Sovint, quan discutíem amb el Joan odiava que la conversa pugés de to, però després m’adonava que darrere d’aquelles baralles hi havia una forta preocupació per l’altre. En el fons, eren una oportunitat per reconciliar-nos, créixer i fer-nos més forts. Mentre hi ha crits i ganes de saltar al ring per defensar la teva opinió en un tema en concret, encara hi ha esperança. L'amor es mor quan falten les forces per continuar el combat.

una recomanació per l’estiu, 4

El ruido del tiempo
Julian Barnes
Anagrama, mayo 2016

El 26 de enero de 1936 el todopoderoso Iósif Stalin asiste a una representación de Lady Macbeth de Mtsensk de Dmitri Shostakóvich en el Bolshoi de Moscú. Lo hace desde el palco reservado al gobierno y oculto tras una cortinilla. El compositor sabe que está allí y se muestra intranquilo. Dos días después aparece en Pravda un demoledor editorial que lo acusa de desviacionista y decadente. Un editorial aprobado o acaso escrito de su puño y letra por el propio Stalin.

Son los años del Gran Terror, y el músico sabe que una acusación como ésa puede significar la deportación a Siberia o directamente la muerte. Pero Shostakóvich sobrevive, compondrá música heroica y patriótica durante la Segunda Guerra Mundial y el régimen comunista lo enviará como uno de sus representantes al Congreso Cultural y Científico por la Paz Mundial en Nueva York, donde repetirá, sin salirse jamás del guión, aquello que le dictan los comisarios políticos.

La historia de Shostakóvich y Stalin es un ejemplo particularmente desolador de las relaciones entre el arte y el poder. Uno de los más grandes compositores del siglo XX adaptó su arte a la estética oficial, abjuró de amigos y maestros, se postró ante el dictador para sobrevivir en un periodo en el que sus conocidos caían como moscas. Él salvó el pellejo y, ya muerto Stalin, acabó consagrado como uno de los grandes creadores soviéticos, pero por el camino dejó una parte de su alma, de su dignidad y de su ambición artística.

En esta novela,  Barnes reconstruye la vida del músico –los recuerdos de su infancia y su convulsa vida íntima, las relaciones con sus esposas, sus amantes y su hija–, pero sobre todo aborda las dolorosas decisiones que tuvo que tomar en unos momentos históricos sombríos, e indaga en el miedo y la culpa, en la dificultad de comportarse con honestidad en tiempos de barbarie, y en la difícil supervivencia del arte en esos años aciagos.


8 de juny 2016

Una recomanació per l’estiu, 3

La guerra no tiene rostro de mujer
Svetlana Aleksievich
Debate, 2015
            
          Casi un millón de mujeres combatió en las filas del Ejército Rojo durante la segunda guerra mundial, pero su historia nunca ha sido contada. Este libro reúne los recuerdos de cientos de ellas, mujeres que fueron francotiradoras, condujeron tanques o trabajaron en hospitales de campaña. Su historia no es una historia de la guerra, ni de los combates, es la historia de hombres y mujeres en guerra. ¿Qué les ocurrió? ¿Cómo les transformó? ¿De qué tenían miedo? ¿Cómo era aprender a matar? Estas mujeres, la mayoría por primera vez en sus vidas, cuentan la parte no heroica de la guerra, a menudo ausente de los relatos de los veteranos. Hablan de la suciedad y del frío, del hambre y de la violencia sexual, de la angustia y de la sombra omnipresente de la muerte.  Alexiévich deja que sus voces resuenen en este libro,  que pudo reescribir en 2002 para introducir los fragmentos tachados por la censura y material que no se había atrevido a usar en la primera versión

Una recomanació per l’estiu, 2

Una tumba para  Boris Davidovich
Danilo Kis
El Acantilado, 2006

            
"Más vale estar entre los perseguidos que entre los perseguidores". El hombre que en 1972 cerró una de sus novelas con esta frase protagonizó cuatro años más tarde el escándalo literario más sonoro de la posguerra en Yugoslavia. El hombre se llamaba Danilo Kiš, había nacido en 1935 en la frontera serbia con Hungría y, en 1976, publicó Una tumba para Boris Davidovich, un libro que le lanzó de cabeza al pantano de los perseguidos. Como recordó Joseph Brodsky en el prólogo que puso al frente de la obra cuando ésta se publicó en Estados Unidos, los personajes de aquel libro -rumanos, ucranios e irlandeses- no habían puesto un pie en Yugoslavia, pero las autoridades de Belgrado se lo tomaron como un ataque intolerable. "No hay duda de que los comunistas -para quienes Moscú es la Roma eterna- han percibido mi libro como un sacrilegio", declaró Danilo Kiš.

El sacrilegio consistía en reunir siete relatos que mostraban el choque (mortal) de sus protagonistas con la "necesidad histórica". Y donde dice historia vale decir sistema comunista. La curiosidad del caso reside en la sutileza de los jerifaltes yugoslavos, que, para evitar todo tufo a fosfatina política, acusaron a Kiš de plagio. Entre los supuestamente plagiados estaban Joyce y Borges, pero en la lista, entre cómica y patética, también tenían un sitio, paradójicamente, otros dos perseguidos: Alexander Solzhenitsin y Nadezhda Mandelstam. Haciendo buena la frase de que nadie se preocupa tanto por los poetas como los dictadores, los críticos en nómina empezaron hablando del libro como "un collar de perlas robadas" y terminaron compitiendo por colocar el título más ingenioso y macabro al frente de sus ataques. El concurso lo ganó éste: "Una tumba para Danilo Kiš".
 
Danilo Kis
En cierto sentido, aquella mezcla entre crítica literaria y fiscalía del Estado había dado en el clavo, porque la obra de Kiš habla, sobre todas las cosas, de la muerte. Sin metáforas. "La historia que sigue a continuación, una historia que nació de la sospecha y de la duda, tiene la única desgracia (que algunos llaman suerte) de ser verdadera". Así reza la primera línea de Una tumba para Boris Davidovich que -traducida por Nevenka Vasiljevic y acompañada por el prólogo estadounidense de Brodsky- recupera ahora la editorial Acantilado.  (…)  un autor que, con más prestigio que lectores (…), fue, sobre todas las cosas, un exiliado. Y un superviviente. Criado, como decía él mismo, entre tres religiones -la judía, la ortodoxa y la católica- y dos lenguas -la serbocroata y la húngara-, Kiš fue testigo con siete años de la masacre de judíos serbios a manos de fascistas húngaros durante la II Guerra Mundial. Con 10, recibió la noticia de que su padre, superviviente de la matanza de Novi Sad, había muerto en Auschwitz. Ese hecho daría lugar a una célebre trilogía formada por Jardín, ceniza; Penas precoces y El reloj de arena. Este último, publicado en 1972, abrió las puertas al nuevo Danilo Kiš, consciente para siempre de que los escritores alimentan la falsa impresión de que mientras crean su mundo, están cambiando el mundo. Siempre pendiente de las víctimas inmoladas en el altar de las ideologías, su obra se convirtió en una suerte de ficción documental hecha de textos fragmentarios que mezclan con crudeza la sangre y la poesía: "Los documentos que utilizamos se expresan con el terrible lenguaje de los hechos y en ellos la palabra alma tiene un deje blasfemo", dice el narrador de uno de sus relatos.

Asentado en Francia, a Danilo Kiš le tocó vivir allí la incomprensión de una "izquierda-caviar" a la que ponía nerviosa la sola mención del Gulag soviético. Fue en París y no en Belgrado donde se desencantó de la política. "No te fíes de las estadísticas, de las cifras, de las declaraciones públicas: la realidad es aquello que no se ve a simple vista", escribió en sus Consejos a un joven escritor. ¿Y qué es la realidad? "La realidad es la hierba que crece y los pies que la pisan". Danilo Kiš no llegó a contemplar la caída del muro de Berlín. Murió unas semanas antes, en octubre de 1989. Padecía cáncer. Tenía 54 años. Hay quien dice que se suicidó.”

Javier Rodríguez Marcos
El País

21/12/2006

6 de juny 2016

dia orwell

























Eva Torralba, companya de Vespres Literaris,  ens fa arribar aquest interessant enllaç en el dia Orwell avui a Barcelona.

5 de juny 2016

antonio machado en soria, adenda

Juan Rejano
El company Josep M. Torras ens fa arribar material complementari al voltant de la figura d'Antonio Machado. Entre els papers, he triat  aquests records i un poema de l’escriptor exiliat cordovès Juan Rejano:

“Mis pobres huesos andaban de tumbo en tumbo por las inquietas arenas del campo de concentración de Argelès-sur-Mer, cuando una mañana con viento mistral sacudiendo chabolas y barracas me sorprendió la noticia de la muerte de Machado. No sé si la leí en un periódico o si alguien me la dio de palabra.  No sé tampoco si la recibí el mismo día 22, o al día siguiente. Lo que sí recuerdo es que la desaparición de don Antonio resonó como un golpe seco en mi corazón, como el primer golpe terrible que la España desterrada recibía. Y,  bajo esta amarga impresión, como si la muerte diera vida a los entrañables fantasmas todavía cercanos, comenzaron a desfilar por los ojos de mi alma los entumecidos campos de Castilla, los olivares andaluces, las plazuelas provinciales con su rumor de fuente y de chiquillería retozona,  los silenciosos huertos de limoneros y mirlos, el alfanje del Guadalquivir y la lengua legendaria del Duero... Todo el sensible mundo que acabábamos de perder, recreada con mágica simplicidad por el poeta.
De un diario poético del campo de concentración que entonces escribí en apuntes, nació poca después este pequeño poema:

22 de febrero

Ha muerto

Ya estoy más solo.
Lo escuché en la voz del viento.
Puedo decirlo sin lágrimas.
No puedo decirlo: ha muerto.

Tuvo una espina clavada
en el corazón. Fue bueno.
Cantó. Soñó. Un amor tuvo
y se le fue pronto. Viejo,
solo y pensativo, andaba
de noche por algún pueblo.

Amor, no puedo escribirlo
y puedo escribirte : ha muerto.

Dicen que al morir le hallaron
a España dentro del pecho.

Juan Rejano


 Juan Rejano (1903-1976), escritor, periodista y poeta, nacido en Puente Genil, se hizo poeta en el exilio mexicano.  Antes del exilio apenas si había publicado algún que otro escrito en revistas literarias como Ideales, Bética o la Revista Popular. En 1927se establece en Málaga, donde trabaja como bibliotecario de la Sociedad Económica de Amigos del País y entabla amistad con Emilio Prados, Manuel Atolaguirre y José María Hinojosa y colabora en la revista Litoral.

Durante los primeros años de la República trabaja periodista en Madrid.  Durante la Guerra Civil colabora en tareas de propaganda del bando republicano. Su compromiso le lleva , tras la contienda,  a los campos de concentración franceses y de ahí a México, donde llegó en 1939 a bordo del Sinaia.

En México se vuelca de lleno en la poesía. Memoria en llamas es el libro que da inicio a una carrera poética que alternó con el periodismo literario y la crítica.

acomiadem el curs



Ahir vam acomiadar el curs amb regals per als organitzadors de la magnífica ruta soriana que hem fet recentment  i per a nosaltres mateixos,  de la mà del nostre incansable i generós artesà Sergi.


Gràcies, José Antonio, Pilat, Sergi i a tots els membres de Vespres Literaris per fer, sempre,  els que més ens agrada: compartir allò que estimem.


4 de juny 2016

final de curs taller de la bona vida

Parc de "la Muntanyeta", Sant Boi LLob.



Gracias, Fermin,  por tú dedicación , los  nuevos puntos de vista y enseñanzas que hemos disfrutado a lo largo de este curso.

El próximo seguro que compartiremos ideas, pensamientos y sentimientos que, sin duda, no enriqueceran.

Los alumnos, no muy aplicados: Juan, Chefi, Mari, Paco. Lola, Mabel, Montse y Andrés. 





"llegat", obra de Lorenzo Quinn
 “Allò que fa gran un poble és la seva gent i el seu llegat.
Quan vaig rebre l'encàrrec de crear una obra per a Sant Climent de Llobregat,em vaig proposar no fer alguna cosa simplement decorativa que s'anés apagant amb al pas dels anys, sinó que al contrari, vaig pensar en una obra viva: com la seva gent.
Em va fascinar l’històric de les cireres de Sant Climent i vaig decidir realitzar una obra que reflectís aquest llegat comú: El tronc del cirerer està format per una ma d'home i una de dona que sostenen unes branques que simulen l'ADN humà, en les quals hi ha tantes cireres com habitants té el poble.
Cada any s'hi hauran d'incloure noves cireres que representaran els nous habitants arribats al poble.
És per això que denomino aquesta obra un "monument viu", perquè amb el pas dels anys anirà creixent i florint perquè tots els ciutadans s'hi vegin reflectits.”
Lorenzo Quinn