17 de maig 2020

un estiu tots junts




Aquesta temporada atípica hem decidit continuar amb l'activitat habitual de grup durant l'estiu.

El quatre de juliol ens reunirem per parlar de el llibre La oculta, d'Héctor Abad Faciolince i l'u d'agost serà el torn de Sé lo que estás pensando, de John Verdon.

Com sempre, les lectures compartides, i més en aquests temps, ens uneixen.

15 de maig 2020

cafè amb lletres maig 2020




El proper dijous 21 de maig, a les 19 hores, torna el Cafè amb Lletres en format virtual i en directe, que es podrà seguir al perfil d’Instragam de l’Ajuntament de Cerdanyola.



Aquest mes Irene Solà i el seu llibre Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) conversarà amb la periodista i guionista Anna Guitart.

A la nova novel·la de la escriptora osonenca, la natura i la muntanya són personatges principals i els homes sembla que tan sols hi passen. A Canto jo i la muntanya balla prenen la paraula dones i homes, fantasmes i dones d’aigua, núvols i bolets, gossos i cabirols que habiten entre Camprodon i Prats de Molló, als Pirineus. Una zona d’alta muntanya i de frontera que, més enllà de la llegenda, conserva la memòria de segles de lluita per la supervivència, de persecucions guiades per la ignorància i el fanatisme.

La novel·la ha estat guardonada amb el Premi Cálamo 2019 en la categoria “Otra Mirada” i  distingida amb el 4t premi Llibres Anagrama de Novel·la. També ha guanyat el Premi Núvol 2019 en la categoria de Punt de Llibre.

Irene Solà (Malla, 1990) és llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona i té un Màster en Literatura, Cinema i Cultura Visual per la Universitat de Sussex . El seu llibre de poemes Bèstia (Galerada, 2012) va rebre el Premi de Poesia Amadeu Oller i ha estat traduït a l’anglès (Shearsman Books, 2017). La seva primera novel·la, Els dics, va guanyar el Premi Documenta 2017 (L’Altra Editorial)

14 de maig 2020

dia Internacional dels Museus



El Museu d’Història de Cerdanyola celebra aquest any  el Dia Internacional dels Museus amb activitats virtuals que podreu veure a les xarxes social del Museu de Ca n'Oliver:



Les activitats són les mateixes activitats que estaven previstes en la programació d'aquest any, però reconvertides per tal de poder gaudir del ric patrimoni històric des de casa vostra. Cada dia, entre els dies 16 i 18 de maig, trobareu una proposta diferent. 

Dia 16 maig 2020:

Els temples de la Vall de Feixes: l'església de Sant Iscle i l'ermita de Santa Maria de les Feixes

Visita guiada durant la qual podreu visitar dos dels espais patrimonials més singulars del Museu d'Història de Cerdanyola: l'ermita barroca de Santa Maria de les Feixes i l'església romànica de Sant Iscle i Santa Victòria de les Feixes i descobrir-ne la seva història.

Dia 17 maig 2020:

La vall de les Feixes

Itinerari comentat per la vall de les Feixes durant la qual descobrireu una petita vall que s'obre a la plana del Vallès i que és un reflex de la llarga història de Cerdanyola. En aquest itinerari podreu contemplar la gran riquesa patrimonial d’aquest paratge natural amb masies de diferent tipologia i diversos trams dels aqüeductes que portaven l’aigua als camps.

Dia 18 maig 2020:

El poblat ibèric de Ca n’Oliver

Visita guiada que us permetrà descobrir o redescobrir el poblat ibèric de Ca n'Oliver i la seva evolució, els seus carrers i la vida quotidiana dels seus habitants al segle III aC.

El Museu de Ca n'Oliver també s'adhereix a la proposta de l'ICOM centrada en un objecte amb la capsula:

Els lleons de Ca n'Oliver, símbols del poder a la Cultura Ibèrica.
El director del Museu, Joan Francès Farré explicarà la història d'uns fragments escultòrics  zoomorfs conservats al Museu i ho relacionarà amb als objectes vinculats a l'aristocràcia de Ca n'Oliver.



la retornada, 2




13 de maig 2020

la retornada, 1


La sensibilidad del acero

por Javier Aparicio Maydeu


“"En las cosas que escribimos afloran recuerdos de nuestro pasado. Entre nosotros y los personajes que inventamos nace una relación particular, tierna y materna, una relación cálida, de una intimidad carnal y asfixiante”. Lo confiesa Natalia Ginzburg en Las pequeñas virtudes, pero podría haberlo confesado Donatella Di Pietrantonio después de escribir la última frase de su novela La Retornada, el recuerdo vívido de su infancia que una mujer relata con la voz firme de quien sufrió el oprobio de ser devuelta a sus padres biológicos y de haber ganado la batalla de la supervivencia pero haber perdido la de la identidad. Años de bienestar junto a su madre adoptiva, la tía Adalgisa, y junto a una playa del litoral de los Abruzos, la tierra natal de la autora y el lugar en el que se desarrolla la acción, convertidos en dolorosa memoria desde que se la fuerza a convivir en el pueblo con su verdadera familia, numerosa y humilde hasta la mutua indiferencia.

Espléndido el contraste entre la crueldad infantil y la desidia adulta, entre lo manual y lo intelectual, y preciosa es la complicidad que la protagonista traba con su hermana menor, Adriana. Escarceos sexuales con su hermano Vincenzo, un granuja de medio pelo que muere clavado como Cristo y deja en la narradora una herida más. La madre es la amargura; el padre, el progenitor desidioso, y Sergio, el hermano feroz. Deudas, mendrugos, rutinas y reproches. Cada familia infeliz lo es a su manera, dejó escrito Tolstói en Ana Karenina. En las escenas domésticas y en el comportamiento cotidiano sí hay neorrealismo, y también ese léxico familiar de Ginzburg, trufado de banalidades trascendentes y de las más sutiles ironías de la vida. En las relaciones de amistad de la protagonista se evoca el Bassani de El jardín de los Finzi-Contini, su episodio incestuoso con Vincenzo y la pérdida de la inocencia la vinculan con aquella Ginia de El bello verano, de Pavese, y la orfandad y el desvalimiento de la protagonista la hermanan con Elisa, la heroína de Mentira y sortilegio, de Elsa Morante, tanto como su decidida voluntad de revelar su historia familiar.

La confesión monológica de la protagonista, que puede leerse como un atestado moral, nada tiene que ver con el estilo decimonónico après la lettre de Morante, pero Mentira y sortilegio impregna La Retornada con su obsesiva voluntad de delatar el universo familiar y sus enigmas, con la desdicha íntima de saberse hija del desprecio. La memoria ficticia es aquí tan exacta que la fantasía de una vida inventada deviene incuestionable realidad de una existencia verdadera. El tejido verbal sustenta en la novela el tejido emocional con excepcional maestría, seductoras imágenes poéticas se yerguen en el texto, y la prosa de Pietrantonio consiste en revestir de acero la sensibilidad. Tal vez en el oxímoron de su entrañable dureza se esconde el motivo de haber vendido un cuarto de millón de ejemplares. Calvino, lector de la editorial durante años, se la hubiese recomendado sin dudarlo a don Giulio. “


El País
07/12/2019

10 de maig 2020

calendari temporada 2020-2021


datatítolautor
05/09/2020La vida ante síRomain Gary
03/10/2020La extraña desaparición de Esme Lennox Maggie O’Farrell
07/11/2020Nubosidad variable Carmen Martín Gaite
12/12/2020Els invisibles Isabel-Clara Simó
09/01/2021El vell i la mar Ernest Hemingway
06/02/2021El psicoanalistaJohn Katzenbach
06/03/2021Desde la sombra Juan José Millás
10/04/2021La amiga estupenda Elena Ferrante
08/05/2021Los asquerosos Santiago Lorenzo
05/06/2021Yo voy, tú vas, él va Jenny Erpenbeck
1er reservaEl paciente Juan Gómez-Jurado
2o reservaLa impaciencia del corazón Stefan Zweig
3er reservaDientes blancos Zadie Smith

9 de maig 2020

l'últim patriarca, i sis




“Em separo. Què t’ha pegat? No. Què t’ha insultat? No. Què no et dona diners per pagar el menjar? No. Doncs no entenc per què et vols divorciar, no ho saps que una noia divorciada ja és de segona categoria? Què penses fer?, el teu pare t’ho farà pagar car si tornes a casa. No tornaré a casa, i ella ja no entenia res. He llogat un apartament, estic treballant en restaurant a les tardes i estudio als matins. M’ho puc permetre. Però, però... I no sabia quin era el però perquè de fet tota la situació era un però enorme a tota la tradició, a tot l’ordre establert que a ella li havien ensenyat. Un ordre que ja s’acabava, almenys en la nostra família.”


L’últim patriarca
Najat   El Hachmi
Edicions 62, 2008
Página : 326

la cuina de vespres literaris



Caballa con “bobetas”- fideos-; plato típico de Cádiz

por Juan Mesa

INGREDIENTES:

4 caballas
1 cebolla
1 puerro
4 tomates maduros
1 pimiento verde
3 dientes de ajo
250 gramos de fideo grueso
½ vaso de vino blanco
Laurel
Perejil
Sal
Pimienta
Aceite de oliva


PASOS PREVIOS:

Picar la cebolla, la parte blanca del puerro (reservar la parte verde para el caldo que se ha de preparar), el pimiento verde y laminar tres dientes de ajo.



Triturar los tomates.

En una cazuela con aceite, saltear los fideos hasta dorarlos y reservar.




Preparar las caballas, separando los lomos a trozos, reservándolos  en la nevera. Las espinas y cabezas de las mismas nos servirán para el caldo que se ha de preparar.

Hacer una picada con un diente de ajo, perejil fresco, sal y ½ vaso de vino blanco.

PREPARACIÓN:

1.Rehogar en una cazuela el picadillo, añadiendo una hoja de laurel.



2.Añadir el tomate y sofreír.



3.En un cazo u olla con agua hirviendo, poner los restos de la caballa, la parte verde del puerro. Salar y mantener en un fuego medio-alto.

4.Añadir los fideos a la cazuela con el sofrito y verter el caldo obtenido.




5.Cuando el fideo este casi cocido, poner los lomos de caballa y la picada por encima. Rectificar de sal.
1




Buen provecho…..

Afegeix un títol



7 de maig 2020

i'últim patriarca, quatre



per Joan Solà

“La novel·la L’últim patriarca, de Najat El Hachmi (Barcelona: Planeta 2008), m’ha produït una excel·lent impressió tant pel contingut com per la forma. Tot fa pensar que és poc o molt autobiogràfica, i sobretot a la primera part (la història del pare jove) ens introdueix en un món poc conegut per la majoria dels lectors. L’autora, nascuda al Marroc el 1979, va viure i
estudiar a Vic des dels vuit anys, després va fer Filologia àrab. També es va dedicar a la nova  llengua i cultura catalanes. Sembla difícil que als vuit anys una persona pugui absorbir amb tanta exactitud una nova llengua, però aquesta és la realitat que se’ns manifesta a la novel·la. Cal tenir en compte que cada persona té unes habilitats peculiars, i El Hachmi per força ha de tenir una bona dotació lingüística.

Vegin tres fragments del llibre que sonen d’allò més naturals: «El pare va anar a casa d’ells i s’hi devia quedar fins tard perquè tot allò va passar que nosaltres ja dormíem», «L’ase no feia anar les orelles d’aquella mena de manera que indicava que alguna cosa estava a punt de passar», «no li podíem veure el rostre d’allà estant, palplantats davant la porta rovellada que acabava de tancar-se. La mare somreia però no sabia ben bé com posar-s’hi». Fins i tot hi trobem algun divertiment verbal: «la mare [...] va anar desperta tot el viatge per por que algú em raptés, que ens robessin, que ens degollessin, que ens vés a saber què essin en aquell trajecte del tot desconegut». Mirant amb lupa, s’hi podrien esmenar dos o tres detalls, no pas més, però això us passarà amb la major part de publicacions actuals; en lloc de doldre, a «Ssi Foundou tenia uns braços que li arribaven fins als genolls i unes mans que havien de doldre si et pegaven», en català diem «t’havien de fer mal».

Altres detalls lingüístics responen del tot a la tònica del país, i l’autora se’ls ha trobat així. Els tics que ens encomanen certes classes de català, com ara l’ús de les combinacions pronominals li ho i la hi («ho ha donat tot pels seus fills i mira com li ho paguen», «no la hi concedeixis»), a la vora, però, de n’hi en lloc de la forma li’n paral·lela d’aquelles («n’hi va donar les culpes a ell»). O bé la mania d’escriure si us plau en qualsevol context («li va dir [...] que si us plau el perdonés»). O l’ús dels pronoms el, la en lloc de ho com a atributs («què hauria passat si ell hagués estat el meu pare, però no l’era»). Algun altre cas ens ve de la malmesa llengua dels mitjans, com ara aquestes el·lipsis, estranyes al català: «No és que tingués por de l’avi, que ja no, o de decebre la mare, que tampoc». El Hachmi no fa, en canvi, pràcticament cap concessió lèxica a la llengua ambiental: hi trobo un cop bueno i, més estranyament, «que si fulanita s’ha casat o menganito s’ha comprat un cotxe».

Per molts anys, Najat. Vostè ja té prou personalitat per enfrontar-se sense por a la llengua. Faci-ho. Per als qui hem nascut aquí vostè ens és un honor. Sigui’ns també un estímul.”

AVUI, Cultura
13 de desembre del 2008

6 de maig 2020

i'últim patriarca, tres


per Antoni Isarch

“Al pròleg de Jo també  sóc  catalana (2004), Najat El Hachmi  definia  encertadament  el seu recull contístic  com  a «llibre  de  caràcter  vivencial»,  «híbrid transgenèric» o  «relat  de  tipus  autobiogràfic». A L’últim patriarca, en canvi, aquestes fórmules narratives  només són útils com a punt de partida, vàlides per caracteritzar inicialment el contingut de la novel·la però imprecises per determinar  allò  que  aquesta  és  exactament, sobretot  tenint  en  compte  l’avenç  que suposa en relació amb l’obra anterior. I és que l’autora ha dut a terme una aprofundida elaboració literària que, a banda d’esvair qualsevol dubte sobre l’estatus genèric del llibre, ficcionalitza el que de manera reduccionista podria ésser llegit només  com  un  cúmul  d’experiències personals.  L’adaptació  d’uns  recursos concrets a un nou gènere, però, sempre implica certs riscos, i si la valoració final de L’últim patriarca ha de ser positiva en termes generals, no podem passar per alt que  presenta  alguns  problemes  d’ordre tècnic i estructural.

La  història,  d’argument  lineal  i  senzill ,es  descabdella  sense  complicacions  en les dues parts en què es divideix, vagament sostingudes sobre dos motius ben tòpics: la figura de l’hereu escampa, en el cas de Mimoun, i el conflicte generacional, en el cas de la secció protagonitzada per la narradora. La disposició gairebé  paral·lela  de  les  històries  dels  dos caràcters principals, i el fet que el pes del relat  recaigui  exclusivament  sobre  ells, concentra  l’atenció  en  el  fort  contrast  de llurs personalitats. Mentre el pare és incapaç  de  canviar  el  seu  destí,  la  filla adopta una actitud dinàmica i es revolta, cada cop amb més fermesa, contra l’autoritat paterna.  Assistim, de fet, a la crònica d’una caiguda anunciada que posa el punt final al particular itinerari d’alliberament de la narradora, perquè Najat El Hachmi ha disseminat al llarg de l’obra tot de pistes que anticipen el desenllaç. Insistir, per exemple, que «aquell no és el destí que li toca viure» a Mimoun,o presentar-lo repetidament com el «gran patriarca», apunten en aquesta direcció. Però  sobretot,  allò  que  determina  amb claredat la diferència entre els dos personatges és l’univers referencial que contextualitza les seves peripècies vitals. Si la  rica  tradició  oral  amaziga  servia  per explicar (i justificar) els fets protagonitzats per Mimoun, els referents culturals que  trobem  en  la  segona  part  actuen sovint  com  a  correlat  de  les  situacions viscudes per la protagonista: La casa de Mango Street, Solitud, La plaça del diamant, però també el cinema (Poltergeist, Superman),  permeten  aquest  joc.  De  l’oralitat s’ha passat a l’escriptura, present en les al·lusions a Joyce, Espriu o Faulkner en els escrits de la narradora i fins i tot en el recorregut per les paraules del Diccionari que,  alfabèticament  disposades al final dels capítols 4-27 de la segona  part,  revelen  l’assumpció  d’una nova realitat a través del llenguatge.

Tanmateix, la concreció d’aquest relat de ficció en  un  punt  de  vista  creïble  no acaba  d’estar  ben  resolta.  La  modalitat de veu narrativa adoptada posa en qüestió l’eficàcia d’un element essencial pera l’èxit d’una història com és la versemblança. Els fets, explicats amb posterioritat al moment en què tenen lloc per una veu femenina i més aviat innocent, tot i que  plenament  conscient  de  la  seva narració («Amb  un  record  tan  poc versemblant no vaig tenir altre remei que fer-ne ficció, de tot allò», p. 176), es ressenten  de  les  vacil·lacions  a  l’hora  de fixar la distància des de la qual aquesta instància narrativa ens parla: de vegades és  incapaç  de  reconèixer  i  comprendre coses que es revelen com a evidents per al  lector (mitjançant,  per  exemple,  el report de totes les variants possibles sobre uns esdeveniments que la narradora qualifica  com  les  «versions  oficials»).D’altres,  racionalitza  amb  sorprenent lucidesa  determinades  situacions  o,  en virtut  de  la  seva  progressiva  visibilitat, complementa allò que altres personatges no  expliquen.  En  aquest  sentit,  les  falques  culturals  citades  més  amunt,  que haurien  de  cohesionar  el  discurs  de manera  implícita,  no  s’integren  satisfactòriament  en  el  conjunt  perquè  en molts  casos  se  n’arriba  a  explicitar  la funció  (p.  177,  p.  199,  p.  222,  p.  269,etc.)  i  queden  desplaçades  del  teixit narratiu. El ritme ràpid (i val a dir que força  àgil)  que  imprimeix  aquesta  veu que es vol propera a la narració oral, provoca  que  altres  aspectes  no  acabin  de quedar ben definits: hi ha una certa descompensació entre el retrat dels dos protagonistes  i  la  resta  de  personatges;  ni tan sols la mare, que és la font d’informació principal de la narradora per a la construcció de la història, gaudeix d’una entitat  prou  sòlida.  Per  altra  banda,  el context històric i l’ambientació espacial estan poc desenvolupats. I el final, precipitadíssim i sorprenent, voreja el desconcert  per  l’evidència  del  seu  sentit,  que fins i tot l’epígraf del capítol revela. Malgrat les reserves que genera el desencaixament entre una bona història i una adequació  tècnica  irregular,  Najat  El Hachmi  ha  creat  una  novel·la  correcta, que assaja diversos registres i defuig el melodramatisme per mitjà del sentit de l’humor, i que, sobretot, sap copsar amb eficàcia  els  moments centrals  del  relat, especialment en la primera part (la bufetada  que  Mimoun  rep  als  sis  mesos,  el perdó implorat al sogre i a l’esposa, la trucada de tota la família al pare). L’obra  guanyadora  del  darrer  Premi Ramon  Llull,  al  marge d’assoliments  i febleses, inaugura una trajectòria novel·lística que caldrà seguir, ni que sigui per confirmar  si  guanya  en  exigència  o  si, pel contrari, està destinada a adreçar-se a una franja de públic majoritària amb què invariablement cal comptar per al reeiximent de la literatura catalana.”


Revista Els Marges
Número 86

5 de maig 2020

i'últim patriarca, dos


veus de frontera


“En apenas unas horas ha pasado de ser una desconocida a atraer todos los focos. La gesta de Najat el Hachmi, escritora de origen marroquí proclamada ganadora del Premio Ramon Llull (el Planeta de las letras catalanas), ha sido acogida con una mezcla de entusiasmo y curiosidad. El cambio que se constata día a día en la sociedad española, transformada ya por el fenómeno de la inmigración y el mestizaje, empieza también a abrirse camino en el ámbito literario.

El Hachmi, afincada en Cataluña desde hace 20 años, rompe tópicos y habla sin tapujos. En la novela galardonada, L'últim patriarca (que publicará la Editorial Planeta en castellano el 5 de marzo con el mismo título: El último patriarca), la autora ajusta cuentas con el machismo y la violencia de los jefes de familia chapados muy a la antigua. En contraposición a esa figura cruel, emerge la de su hija: una joven que busca la libertad desprendiéndose de un legado social que no ha elegido. El Hachmi conoce bien la lucha cotidiana de su protagonista; porque sin ser ésta una obra autobiográfica, bebe de algunas de sus experiencias.

Eso sí, el destino de El Hachmi cambió de forma abrupta al descubrir tempranamente su vocación: la literatura. "Mi escritura tiene una herencia muy palpable: la tradición oral de mi país de origen. Hasta los ocho años, no supe lo que era un televisor. Todo lo que era ficción, lo que pertenecía al mundo de la imaginación, lo recibí entonces a través de los cuentos que me narraba mi madre. La fantasía empezaba cuando se apagaba la luz", rememora la galardonada, nacida en Nador en 1979. "Fue en Cataluña donde aprendí a escribir y leer. Leía todo lo que se me ponía por delante. Ya no había espacio para esa tradición oral, porque las formas de convivir no son las mismas", añade.

¿Cuál es su relación con ese legado? ¿Ruptura, integración en el nuevo país...? "Es una relación complicada y con momentos de autoodio. He intentado alejarme de unos orígenes que duelen, porque cuesta compaginarlos con el resto de mi vida. Luego he entendido que cuando no es posible destruir algo, sólo queda la posibilidad de asumirlo", sostiene la autora, quien reconoce una gran fascinación por Lorca y Antonio Machado, si bien su gran referente es Mercè Rodoreda.

Lo de los colectivos como etiqueta para definir a las personas le pone enferma. "Es una palabra que no sé a qué hace referencia. Pertenecer al colectivo marroquí... Pues nunca he tenido esa sensación. La gente cuando emigra establece sus propias redes sociales. Es eso lo que facilita la identificación, no el nacimiento. Incluso me parece peligroso que el poder busque representantes de las comunidades de inmigrantes, porque los grupos humanos son heterogéneos", defiende la escritora, que tampoco siente ninguna afinidad por caer en el victimismo.

"El patriarcado es un orden social que no perjudica sólo a la mujer y a la hija. También afecta a los chicos menores de edad, gente de la que se habla poco. Ellos quedan en segundo término, aunque también padecen situaciones límite. En su caso, la confrontación es mayor a veces, porque se niegan a repetir un legado patriarcal que rechazan. Desgraciadamente, todavía no hay preocupación social por los hijos varones".

Su primer libro apareció en 2004 con título inequívoco: Jo també sóc catalana (Yo también soy catalana). "Era puramente autobiográfico y me centré en el hecho de haber emigrado. El título no es contundente, porque cuando llevas 20 años viviendo en un lugar, cansa mucho que todavía se te considere una extranjera. Los paisajes y la gente que quiero son los que he conocido en todo ese tiempo y no los de una infancia algo mítica al habitar ya en el recuerdo. Yo me siento catalana y punto. Por eso, nunca me planteé utilizar una lengua literaria que no fuera el catalán".

Y lo hace con pasión: "Escribir es la máxima forma de libertad. Me permite yuxtaponer situaciones que otros autores no harían al no compartir mi realidad. Hablo de lo que me interesa: los individuos de frontera".”


Israel Punzano Sierrra
El País, 02/02/2008


4 de maig 2020

l'últim patriarca, u



La filla del patriarca

per Marc Romera


 “No és nova la discussió sobre si certes obres han de ser considerades literatura o si es tracta d’històries ben narrades que atrapen el lector i que, fora d’una trama que pot més o menys colpir i aportar un cert grau de coneixement, no hi ha aportació des del punt de vista de l’estètica, que és un dels fonaments i fins i tot contingents de qualsevol tipus d’expressió artística. Llibres com els de Ruiz Zafón o El noi del pijama de ratlles, emboliquen històries truculentes amb un llenguatge més apropiat per a un conte per a infants que no per a una novel·la adulta. Però aquests llibres no només funcionen sinó que són un èxit comercial, i d’això en podríem treure la conclusió que les ambicions literàries, les que aposten per unes estructures complexes, per uns personatges que no es quedin en la pura ombra, per un llenguatge treballat i fins i tot personal (que és el que defineix l’autèntic creador), cada dia són més llunyanes dels gustos d’una gran massa de lectors que no per lectors se’n podria dir consumidors de literatura. Si tenim en compte que en el món de la música i altres mitjans els productes de baixa qualitat arrosseguen masses i les exquisideses no deixen d’existir per minoritari que sigui el seu mercat i que la gran massa social només demana productes de distracció i evasió com més senzills i menys pretensiosos millor, conclouríem que aquest és un debat estèril. I és estèril perquè una competència entre el que és purament comercial i el que és estrictament artístic seria una guerra estúpida i sense sentit. I tot això ve a tomb perquè el llibre d’El Hachmi ha estat utilitzat en alguns àmbits de debat, sobretot blocs literaris, per encendre aquesta mena de polèmiques. L’últim patriarca és un llibre amb història truculenta escrit en un llenguatge senzill que bé es podria aplicar a l’utilitzat per dirigir-se a un infant. En aquest sentit, l’èxit de l’operació, la capacitat de generar empatia amb aquest lector que busca entreteniment però també una mica d’agitació espiritual i implicació social —i aquí apareix la teoria de l’Escola del Ressentiment de Bloom—, està assegurat. Però la novel·la de la Hachmi va més enllà. El que no se li pot negar és l’ambició literària. El Hachmi no només aconsegueix hipnotitzar el lector amb un relat que enganxa i que avança sense fissures, malgrat una certa acceleració en el tram final, sinó que és capaç de crear uns personatges que van molt més enllà de la caricatura a què ens té acostumats aquest tipus de llibres d’èxit. D’aquesta manera, cada acte, cada decisió, cada reacció dels personatges principals de la història està del tot justificat i la novel·la creix sense que la senzillesa del llenguatge que la basteix sigui una simple trampa per atrapar el lector de producte fàcil. L’últim patriarca fuig d’una doble moral que massa sovint abarateix el producte. El narrador no jutja ni condemna ni justifica les conductes dels seus protagonistes, només les exposa. Els actes violents del patriarca no són més que conseqüència del període d’aprenentatge vital del mateix, de la mateixa manera que després la seva filla actuarà condicionada per tot el que ha anat vivint més com a testimoni que com a protagonista. En aquest sentit, la narració avança segura cap a un final efectiu, tot i que potser una mica forçat per la necessitat de remarcar el gir radical en la postura vital amb què es conclou el llibre. Najat El Hachmi aconsegueix, així, un èxit comercial que s’agafa a la literatura de qualitat i no n’oblida els referents, convertint la narradora i protagonista de la novel·la en una mena de Colometa empeltada de Mila —els referents són constants— que ha de sobreviure a la seva pròpia guerra i al seu propi aïllament, mostrant descarnadament alguns dels problemes greus a què s’ha d’enfrontar certa immigració que no només arriba amb una llengua diferent sinó amb una cultura, creences, prejudicis que a voltes esdevenen obstacles gravíssims per a la integració real, que és la que comença dintre de casa.”

3 de maig 2020

roser de maig 2020



Aquesta tarda, a les 18h, Cançons i lletres de festa major,  amb Jordi ToniettiEn directe per l'instagram del Roser de Maig  

 l'instagram del Roser de Maig  https://www.instagram.com/roserdemaig/

llibres i música en temps de desassossec




La Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB ha creat la pàgina Llibres i música en temps dedesassossec, la seva aportació als moments estranys que vivim, en forma de reflexions i consells literaris, filosòfics i musicals a l’entorn de la persona i de les pestes que ens afligeixen, col·lectives, però també individuals.

2 de maig 2020

roser de maig 2020


roser de maig 2020




Els companys i companyes de  Afocer Agrupació Foto-Cine Cerdanyola-Ripollet ens proposen para aquesta Festa Major participar en el seu concurs de fotografía.

Heu d’entrar al seu web afocer.cat, descarregar-vos un dels photocalls que estan penjats i compartir-lo a l'Instagram les vostres  fotos més divertides.

Termini: fins a les 00h del 5 de maig per penjar-les amb el hashtag #roser20_afocer i #roserdemaig2020