27 d’abr. 2017

ruta xocolata i literatura

Comença ruta al cor de la ciutat antiga, enfilem per la Rambla per parlar dels orígens del producte i alguns dels establiments més emblemàtics. A prop de la font de Canaletes hi ha un establiment amb història: el Núria.  Fundat als anys trenta, ha estat testimoni dels moments més intensos del segle xx. Montserrat Roig parla a la seva novel·la Ramona, adéu.

“Mamà, podríem anar al Núria de seguida mentre bevem la xocolata i hi suquem els melindros, amb calma, m’ho expliques. La mare no l’escoltava, caminant cada vegada més de pressa, arborada per la corredissa. Acalorada, repetia, ai, Mundeta, que m’ho veia venir. Tothom ho deia, és un fet consumat, això canvia. No podia acabar d’altra manera. […] Que no veus el que passa? Mamà, la Mundeta amb prou feines si agafava el pas de la seva mare, m’atabales, explica-m’ho d’una vegada, atura’t, no corris tant. Però nena, la República, han proclamat la República!”

Al número 3 del carrer del Carme hi ha la pastisseria Bellart. Un cop dins, hi podem veure un vidre de colors original de l’antiga fàbrica de xocolata Can Garriga. Un cop al carrer d’en Xuclà, trobem un dels establiments més relacionats amb la història dels productes dolços i de cacau: la Granja Viader. La història de la granja es remunta a l’any 1870, quan Rafaela Coma hi va obrir una lleteria, en un temps en què la llet deixa de ser només un aliment per a malalts. El seu fill, Joan Viader i Roig, funda Letona i el 1931 inventa el mític Cacaolat.  El Barri Gòtic n’és testimoni de la popular tradició barcelonina d’anar a esmorzar amb xocolata i melindros en locals històrics, com les granges Pallaresa o Dulcinea, el carrer Petritxol, el més dolç de Barcelona, ha estat font d’inspiració per a molts autors. Hi trobem les rajoles que reprodueixen visualment la popular obra de Santiago Rusiñol L’auca del senyor Esteve. I en el més recent La sombra del viento, de Carlos Ruiz Zafón:


“Algunas tardes apenas leíamos, y nos dedicábamos sólo a conversar o incluso a salir a dar un paseo por la plaza o a caminar hasta la catedral. […] Siempre acabábamos en una granja de la calle Petritxol, compartiendo un plato de nata o un suizo con melindros.»

El plaer d’una xocolata desfeta, com la que podem gaudir a les granges d’aquest carreró, és cantat pel poeta Miquel Martí i Pol:

Xocolata desfeta

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai!, a cremadent.

En xicra o en tassa
prou que ho diu la gent,
mai no n’hi ha massa.

S’hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.

És bona al matí
i quan s’hi berena
té un gustet molt fi.

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai!, a cremadent

Pastisseria Escribà: Jaume Figueras va encarregar el 1902 la decoració de la seva botiga de fabricació i venda de pastes alimentàries, que encara llueix al bell mig de la Rambla. El 1986 s’hi va instal·lar una de les botigues dels famosos pastissers de la saga Escribà. Antoni Escribà, juntament amb Joan Giner, propietari de la pastisseria Mora, van ser els encarregats de revolucionar el món de la pastisseria creativa. És un autor del Raval, el popular Manuel Vázquez Montalbán, qui ens parla d’aquesta saga de pastissers com a mestres xocolaters juntament amb els Foix, en l’article  Vengo de parte de Pepe Carvalho:

“Si quieren conversación y pastelería, vayan a hablar con el pastelero y sobre todo chocolatero Escribà que me ha dedicado más de un retrato en chocolate o compren en la pastelería Foix de Sarrià, al pie mismo de la ascensión hacia Vallvidrera, a espaldas de la ciudad cautiva en su propia retícula gastada. Entrar en casa Foix es como hacerlo dentro de un hipogeo literario porque el propietario de esta tienda fue Josep Vicent Foix, uno de los grandes poetas de lengua catalana de este siglo y su nombre gravita sobre los bizcochos, las bavaresas, los bombones, las trufas húmedas. Pero no hay que temer a las sombras poéticas y el propio Foix lo puso por escrito… “no tinguis por, les ombres son de pedra”.”

Situat al carrer d’en Quintana, els orígens del restaurant Can Culleretes es remunten a l’any 1786, quan l’àvia de Joaquim Pujol va establir una pastisseria on venien natilles, orxata, xocolata… Més de cent anys després, comprà el local Tito Regàs, que el convertí en el restaurant que avui coneixem, i es va fer famós pels seus sopars de duro. Es creu que l’origen del nom prové del fet que s’hi utilitzaven culleretes de metall en lloc de les típiques de fusta. Com que en tenien molt poques, el cambrer havia de demanar-les al mostrador. A la novel·la de Mercè Rodoreda Mirall trencat, aquest indret és un punt de trobada entre dos dels personatges principals, la Teresa i el Nicolau.



“Al cap de dos dies Valldaura anà una tarda a Can Culleretes. Tenia el costum d’anar-hi a menjar nata el dia abans de marxar, quan ja tenia la maleta a punt. Era la seva manera de dir adéu a Barcelona. Quan més distret estava va sentir la veu de la Teresa: “Em puc asseure a la seva taula?”. El mosso se’ls acostà de seguida: “Com sempre, senyora Rovira?” La Teresa rigué: “Sí, Joan, nata i ensaïmada”.”

El Palau Maldà, al carrer del Pi, va ser l’escenari on el baró de Maldà va escriure el costumista Calaix de sastre. Remenant dins del calaix, hi trobem les descripcions que el noble va fer del consum de la xocolata, un producte exclusiu que es prenia aleshores dissolt en líquid i molt calent.

“Succehí una de prou calenta a la sala, sa giraren a tres señores les xicras de chocolate, y haventse caigut en lo asiento de una cadira, s’hi va seurer la pubilla Sanjuan a no pensar, y alsada, una taca d’alló furiosa se li veu detrás de les faldillas… brau chasco tingué, señora tan petinetra com en efecte ho es.»

Amb relació al baró de Maldà i la seva època, llegim una breu descripció de Joan de Déu Domènech al llibre Xocolata cada dia:



“La xocolata era una obsessió. En prenia matí i tarda, i sovint se’n bevia més d’una tassa. Era una de les seves menges predilectes i, sense cap mena de dubte, la beguda preferida sobre cap altra. Se l’estimava tant que, a vegades, l’anomenava amb un afectuós diminutiu: el xocolatet. Si trigaven gaire a servir-la, s’impacientava. Ara diríem que hi tenia addicció.”
El baró de Maldà explica que la xocolata s’havia de beure a poc a poc, amb pauses per assaborir-ne cada glop.

La bomboneria Fargas, al mateix carrer, hi sobreviu com la més antiga de la ciutat. Fundada el 1827, el seu interior mostra encara un antic molí xocolater, un dels primers artefactes mecànics que corrien per la ciutat i que permetien moldre les dures llavors de cacau. La tradició la veiem també en aquest poema de Miquel Martí i Pol:

Pa amb xocolata

Un bon tros de xocolata
i un bocí petit de pa
són la solució més bona per berenar.
El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,
i així el compte de la vella
mai no surt.
Però si no surt el compte tant se val,
que res no hi ha com el pa i la xocolata
per berenar.

Els Quatre Gats, inaugurat com a cerveseria,  forma part de la Casa Martí, obra de Josep Puig i Cadafalch. Pere Romeu la va obrir el 1897 i, tres anys més tard, Pablo Picasso hi va fer la seva primera exposició individual i dissenyà la carta del menú del restaurant. Des del moment que es va obrir, aquest cafè taverna es convertí en punt de trobada d’intel·lectuals modernistes, com ara Ramon Casas o Santiago Rusiñol, entre d’altres. La xocolata formava part d’aquestes trobades bohèmies, una beguda isotònica en aquells temps. El moviment noucentista, nascut com a rebel·lió contra el desordre modernista, reivindica el paper de la tradició dins la nostra cultura. Un exemple en seria la xocolata. Ho descriu així Joaquim Rubió i Ors a  “Te, xocolata i cafè”, del seu Glosari:


“Lenta, però segurament, va el te guanyant un lloc dins les costums barcelonines. Prendre’l a mitja tarda, a casa, a les visites, al saló de te públic, odorant de femenines sentors, o al restaurant, o bé en l’intermedi de la representació teatral o del concert, no és ja, entre la gent nostra, cap excepcional elegància… —I, ¡cosa meravellosa, que un esperit vulgar mai hauria previst! És justament la moda del te la que ens ha fet tornar a apreciar delicadament la bona i vella xocolata. La xocolata, caiguda darrerament en gran descrèdit, i relegada gairebé als negligents desdejunis, com a institució tota domèstica, pariona a les camises de nit, als pentinadors, a les flonges pantufles, i indigna com elles de mostrar-se a la llum civil, és revinguda avui a un esplendor màxim i coneix nous dies de glòria, mercès al senyor te, qui ha volgut presentar-se acompanyat d’ella, i oferint tria entre tots dos, a les llamineres preferències dels nostres contemporanis. En canvi, qui sembla haver sèriament patit del predomini de la flairosa planta de Xina és el pobre cafè. —Una senyora a qui una tassa de te és oferta, pot contestar que més se n’estimaria una de xocolata; però, que més se n’estimaria una de cafè, ¿quina senyora com cal gosaria dir-ho, sense veure, a l’instant, lamentablement esvaïda la seva bona reputació?—. I és que, si el te és noucentista i la xocolata tradicional, el pobre cafè és, característicament, vuitcentista.”

Abandonem el Barri Gòtic i ens endinsem al barri del Born i la Ribera, on a partir del segle xvii van sortir els primers obradors destinats a la fabricació de xocolata. A la novel·la de Care Santos “Desig de Xocolata” aquest barri hi té molta presència.  En el carrer Argenteria viuen la Sara i el Max,  protagonistes d’una de les tres històries que giren al voltant de la xocolata. Un fragment del llibre ens parla de la tradició xocolatera de la ciutat:

“Em dic Jesús, sóc xocolater i en les pròximes tres setmanes procuraré prendre consciència del que això vol dir en una ciutat de tradició tan xocolatera com Barcelona. Potser molts de vostès desconeixen que viuen en un dels primers llocs on la xocolata va esdevenir una menja aristocràtica, bressol del primer pastisser, de nom Fernandes, que va atrevir-se a fabricar un enginy per agilitzar-ne la fabricació, el port d’on van sortir els grans manufacturers de xocolata del segle xix, com els Sampons, els Amatller, els Juncosa o els Coll… que van crear tradició i, de passada, van guanyar fortunes. El lloc on es va inventar la mona, i on Joan Giner, mestre de mestres, va fer-ne un art on s’exposava als aparadors de la pastisseria Mora. És clar que si parlem d’aparadors no podem oblidar el seu gran amic, l’Antoni Escribà, a qui van anomenar el Mozart de la xocolata per la seva imaginació desbordant. En fi, Barcelona ocupa, per mèrits propis, un lloc en el mapa de la xocolata al món”

Es diu que, a Barcelona, hi va néixer el taller de xocolata sòlida més antic d’Europa, documentat de l’any 1777. El producte es va fer aleshores molt popular. Un dels vestigis és a la Casa Codina, al carrer dels Flassaders, on els esgrafiats barrocs de la façana ens parlen de l’ofici de l’enriquit propietari, un fabricant de xocolata. També al carrer dels Flassaders, al número 44, hi trobem l’Espai Hoffmann, dedicat plenament a la pastisseria i vinculat amb la escola de cuina del mateix nom, situada en aquest barri.  A la plaça de Santa Maria ens sorprèn la presència d’un establiment molt original relacionat amb l’elaboració d’originals bombons: la pastisseria Bubó. Al barri de la Ribera hi ha també la Escola de Pastisseria del Gremi de Barcelona.

Acaba la visita al Museu de la Xocolata, al carrer del Comerç número 36. Es tracta d’un dels museus més importants especialitzats en aquesta temàtica. Si l’Escola de Pastisseria està pensada per als professionals del sector, el Museu és una eina de divulgació del món de la xocolata. Tant el Museu com l’Escola són al convent de Sant Agustí.

El recorregut dolç i literari acaba amb un fragment de Victus, d’Albert Sánchez Piñol.  En ple 1700, la ciutat assetjada mostra la tradició de les xocolatades. Se celebraven, normalment, al camp, als voltants de Barcelona.


“[…] podías coger un carruaje de alquiler que te llevaba a unos diez kilómetros de Barcelona por un precio razonable.[…] Y ahora, déjenme que cuente algo sobre las chocolatadas. Una chocolatada no implicaba necesariamente que solo se comiera chocolate. Según la calaña de los participantes, al chocolate hervido se le añadían productos de lo más perverso, en especial afrodisíacos. Los curas habían declarado la guerra a las chocolatadas y no paraban de sermonear contra aquella moda. Como que el chocolate es negro, nadie podía estar seguro de lo que contenía su tazón. […] Porque la inmensa mayoría de las chocolatadas no contenían más que eso, un inocente cacao hervido con azúcar. Pero todos asistían con la sospecha, si no la convicción, de que se habían vertido venenos amorosos, cuando alguien le tocaba el culo a su nuera luego siempre podía echar la culpa al chocolate.”

26 d’abr. 2017

un petó de xocolata



La història d’amor entre el Biel i la Marta, amb la xocolata com a fil conductor, protagonitza el conte “Un petó de xocolata”, de Ricard Bertran, amb les il·lustracions de la Serafina Balasch.



“Un petó de xocolata” serà inclòs en un projecte didàctic a les escoles de l’Urgell per divulgar la tradició de la xocolata a la pedra d’Agramunt, a través de representacions teatrals i fitxes didàctiques.

25 d’abr. 2017

cacáhuatl



Cacáhuatl. 51 dolços poemes de xocolata amarga
Lluís Riera Callís, Pol Vila i Ollé
Pol·len edicions, 2016


Cacáhuatl....  és un llibre que es menja a mesura que el vas llegint, i que amb una mica d’actitud us pot portar a organitzar vetllades molt plaents (…)Aquest és un llibre que aporta la filosofia de les sensacions viscudes i per viure, recreades amb passió i acolorides amb l’olor i la saliva que genera el maridatge de paraula i paladar”

Extracte del pròleg de Josep Manel Busqueta.


Lluís Riera Callís, autor dels poemes, és pastisser de cinquena generació, especialitzat en xocolata. Políticament compromès, lletraferit poèticament, rapsode i escriptor. Aquest és el seu quart llibre.

Les fotografies són d’en Pol Vila i Ollé qui es dedica a la fotografia des d’abans dels 18 anys. Participa en el moviment artísticopolític (fotoprotesta), i es destaca per treballar l’obra fotogràfica com a conjunt d’imatges que supera la individualitat.


La dissenyadora d’aquest llibre és  Mai-t Carbonell,  investigadora experimental i crítica en estereotips y contradiccions. La seva proposta busca visibilitzar y trencar les normatives formes que el llenguatge pren en la comunicació. Conceptes, idees, sensacions, necessitat, lluita, aprenentatge, tenen múltiples sentits en aquest llibre i en el seu projecte.



“La voz cacao deriva del náhuatl cacáhua, forma radical de cacáhuatl: el grano o fruto del cacao

Marcos Augusto Morínigo
Diccionario del Español de América

Anaya y M & Muchnick, 1993

24 d’abr. 2017

lectures

“—¿El fiscal Chacaltana?
Un hombre bajito y de lentes, mal afeitado y con el pelo grasiento comía un chocolate a su lado. Su bata médica estaba manchada de mostaza, salsa criolla y una cosa marrón, pero mantenía los hombros limpios para disimular en su blancura la caspa que nevaba de su cabeza.
—Soy Faustino Posadas, médico legista.
Le extendió una mano manchada de chocolate, que el fiscal estrechó. Luego lo llevó por un pasadizo oscuro lleno de dolores. Algunas personas se le acercaban gimiendo, pidiendo ayuda, pero el médico las derivaba con un gesto a la primera sala, con la enfermera, por favor, yo sólo veo muertos.
—No lo había visto antes —dijo el médico mientras entraban en un pabellón nuevo, con otra sala de espera—. ¿Usted es de Lima?
—Soy ayacuchano, pero viví en Lima desde que era guagüita. Me trasladaron hace un año.
El forense se rió.
— ¿De Lima a Ayacucho? Debe haberse portado mal, señor Chacaltana... —luego carraspeó—. Si... me permite que lo diga.
El fiscal distrital adjunto nunca se había portado mal. No había hecho nada malo, no había hecho nada bueno, nunca había hecho nada que no estuviese estipulado en los estatutos de su institución.
—Yo pedí mi traslado. Mi señora madre está aquí y yo no había venido en veinte años. Pero ahora que no hay terrorismo, todo está tranquilo, ¿no?
El forense se detuvo ante una puerta frente a una sala llena de parturientas en el ala de obstetricia. Cambió de mano su chocolate y sacó una llave del bolsillo.
—Tranquilo, claro.
Abrió la puerta y entraron. Posadas encendió las luces de neón blancas, que parpadearon un rato antes de terminar de encenderse. Uno de los focos siguió temblando intermitentemente. En la oficina había una mesa cubierta con una sábana. Y bajo la sábana un bulto. Chacaltana se sobresaltó. Rogó al cielo que fuese sólo una mesa.
—Yo... sólo vine a recepcionar el documento corresp...
—El acta, sí.
El doctor Posadas cerró la puerta y se acercó a un escritorio. Empezó a revolver entre los papeles.
—Pensé que estaría por acá... Un momento, por favor...
Santiago Roncagliolo
Siguió revolviendo. Chacaltana no podía quitar la mirada de la sábana. El médico lo notó. Preguntó:
— ¿Lo ha visto?
— ¡No! Yo... recogí la declaración de los agentes a cargo.
— ¿Los policías? Ni lo vieron.
— ¿Cómo?
—Le ordenaron al dueño del local que guardase el cuerpo en una bolsa antes de entrar. No sé qué puedan haber dicho.
—Ah.
Posadas dejó por un momento de revolver entre sus papeles. Se volvió hacia el fiscal.
—Debería verlo.
Chacaltana pensó que la diligencia se estaba prolongando demasiado.
—Yo sólo necesito el inf…
Pero el médico se acercó a la mesa y quitó el velo. El cuerpo carbonizado los miró. Tenía, en efecto, los dientes apretados, pero en poco más de ese bulto negro se podía reconocer un origen humano. No olía a muerto. Olía como las lámparas de keroseno. La luz parpadeó.
—No nos han dejado gran cosa para trabajar. ¿Ah? —sonrió Posadas.
Chacaltana volvió a acordarse de ir a ver a su madre. Trató de recuperar la concentración. Se secó el sudor. No era el mismo sudor de antes. Era frío.
— ¿Por qué lo tienen en obstetricia?
—Falta de espacio. Además, da igual. La morgue ya no tiene congelador. Se fundió con los apagones.
—Los apagones acabaron hace años.
—No en nuestra morgue.
Posadas volvió a su escritorio con sus papeles. Chacaltana dio una vuelta alrededor de la mesa tratando de mirar hacia otra parte. La incineración era irregular.
Aunque la cara mantenía ciertos rasgos de cara, las dos piernas se habían convertido en una única prolongación oscura. Del lado que quedaba hacia arriba emergían unas protuberancias retorcidas, como ramas de un arbusto fosilizado. Chacaltana sintió una arcada pero trató de disimular un acto tan poco profesional. Posadas fijó en él dos ojitos achinados y desconfiados, como de rata.
— ¿Usted va a llevar la investigación? ¿Y los cachacos?
—Los señores de las fuerzas armadas —corrigió el fiscal— no tienen por qué intervenir. Este caso no corresponde al fuero militar.
Posadas pareció sorprendido de oírlo. Dijo secamente:
—Todos los casos corresponden al fuero militar.
Había algo de desafío en el tono de Posadas. Chacaltana trató de hacer valer su autoridad.
—Falta efectuar las verificaciones del caso. Técnicamente, aún podría incluso tratarse de un accidente...
— ¿Accidente?
Dejó escapar una carcajada seca que lo hizo toser y miró al cadáver, como para compartir la broma con él. Tiró al suelo el envoltorio del chocolate y sacó un paquete de cigarrillos. Le ofreció uno al fiscal, que lo rechazó con un gesto. El forense encendió uno, expulsó el humo con otra tos y dijo con tono serio:
—Varón entre cuarenta y cincuenta años, según parece. Blanco, por lo menos blanquiñoso. Hace dos días era más alto.
El fiscal distrital adjunto se sintió en la obligación de mostrar frialdad profesional. Sintió frío. Temblorosamente dijo:
— ¿Alguna... pista sobre la identidad del occiso?
—No quedan ni marcas físicas ni efectos personales. Si llevaba el DNI, debe estar por ahí adentro.
Chacaltana observó el cuerpo, que parecía deshacerse al mirarlo. Una pasta negra se le impregnó en la memoria.
— ¿Por qué descarta usted el accidente?
Posadas parecía esperar la pregunta con orgullo indulgente, como un profesor ante el niño tonto de la clase. Abandonó el escritorio, tomó posición a un lado de la mesa y comenzó a exponer mientras señalaba varias partes del cuerpo:
—Primero lo rociaron con keroseno y lo encendieron. Hay restos de combustible por todo el cuerpo...
—Podría haber perecido en un incendio. Alguien tuvo miedo de denunciarlo y escondió el cuerpo. Los campesinos suelen temer que la policía...
—Pero no les bastó con eso —continuó Posadas, al parecer sin oírlo—. Lo quemaron más.
Dejó que el silencio diese un efecto más dramático a sus palabras. Su mirada de rata esperaba la pregunta de Chacaltana:
— ¿Cómo qué más?
—Nadie queda así sólo porque le hayan prendido fuego, señor fiscal. Los tejidos resisten. Mucha gente sobrevive incluso a quemaduras totales con combustible. Accidentes de carretera, incendios forestales... Pero esto...
Aspiró el humo y lo expulsó sobre la mesa, a la altura del rostro negro. Parecía fumar él, ahí echado. La luz parpadeó. El médico concluyó:
—Nunca había visto a nadie tan carbonizado. Nunca había visto nada tan carbonizado.
Volvió a sus papeles sin tapar al occiso. Bajo una lámpara estaba el informe que buscaba. Se lo pasó al fiscal. Tenía algunas manchas de chocolate en una esquina de la hoja. Chacaltana le dio un rápido vistazo y constató que faltaban tres copias, pero pensó que podría sacarlas él mismo, no sería una falta grave. Hizo un gesto de despedida. Quería salir rápido de ahí.
—Hay algo más —lo detuvo el forense—. ¿Ve esto? ¿Estas puntas como garras en el costado? Son los dedos. Se retuercen así por efecto del calor. Sólo están de un lado. De hecho, si se fija usted bien, el cuerpo está como desequilibrado. Es difícil notarlo a primera vista en este estado, pero a este hombre le faltaba un brazo.
—Un manco.
Chacaltana guardó el papel en su portafolio y lo cerró.
No. No era manco. Al menos no hasta el martes. Hay residuos de sangre alrededor del hombro.
— ¿Se había herido, quizá?
—Señor fiscal, le quitaron el brazo derecho. Se lo arrancaron de cuajo o lo cortaron con un hacha, quizá lo serrucharon. Atravesaron el hueso y la carne de un lado a otro. Eso tampoco es fácil. Es como si lo hubiera atacado un dragón.
Era verdad. La parte que correspondía al hombro parecía hundida, como si ahí ya no hubiese una articulación, como si ya no hubiese nada que articular. Chacaltana se preguntó cómo lo habrían hecho. Luego prefirió no preguntárselo más. La luz parpadeó de nuevo. El fiscal rompió el silencio:
—Bueno, supongo que todo eso está registrado en el informe...
—Todo. Inclusive lo de la frente. ¿Ha visto su frente?
Chacaltana trató de preguntar algo para no ver la frente. Trató de pensar en algún tema. El médico no le quitaba los ojos de encima. Finalmente, mintió:
—Sí.
—Su cabeza parece haber estado más alejada de la fuente de calor, pero no por descuido. Después de quemarlo, el asesino le marcó una cruz en la frente con un cuchillo muy grande, quizá de carnicero.
—Muy interesante...
Chacaltana sintió un vahído. Pensó que era hora de irse. Quiso despedirse con un gesto profesional, decoroso:
—Una última pregunta, doctor Posadas. ¿Dónde se podría incinerar un cuerpo hasta tal grado? ¿En un horno de pan... en una explosión de gas?
Posadas tiró al suelo el cigarrillo. Lo pisó y tapó el cuerpo. Luego sacó otro chocolate. Le dio un mordisco antes de responder:
—En el infierno, señor fiscal.”



Santiago Roncagliolo (1975), escriptor, dramaturg i guionista peruà. Escriu sobre les pors.
En aquest fragment del llibre “Abril rojo”, ens descriu un forense amant de la xocolata i un cadàver amb un braç serrat... temes, entre d’altres,  de les nostres lectures de aquest mes.

Abril Rojo
Santiago Roncagliolo

Alfaguara, 2006

22 d’abr. 2017

votacions 2017


Resultat del recompte de les votacions de les propostes de lectures per la propera temporada. 

Aquest any ha sigut una votació molt renyida.


Feliç diada de Sant Jordi per les companyes i companys de Vespres Literaris i tots els lletraferits. 

Ens llegim....




ordretítolautor/aPunts
1Tierra desacostumbradaJhumpa Lahiri106
2El rumor del oleajeYukio Mishima99
3El procèsFranz Kafka97
4La piedra lunarWilkie Collins96
5RagtimeE.L. Doctorow93
6El tren de los huérfanosChristina Baker Kline82
7El jardín secretoFrances Hodgson Burnett81
8La luz que no puedes verAnthony Doerr81
9BarcinoMª Carmen Roca Costa78
10A cada cual, lo suyoLeonardo Sciascia78
11Amb uns altres ulls. La biografia de Montserrat RoigBetsabé Garcia74
12Cuatro hermanasJetta Carleton74
13Ciudad de cristalPaul Auster72
14El árbol de la cienciaPio Baroja71
15La casa del propósito especialJohn Boyne69
16El hombre rebeldeAlbert Camus69
17Ens veurem allà daltPierre Lemaitre65
18Me llamo rojoOrhan Pamuk58
19La leyenda del ladrónJuan Gómez-Jurado57
20El sanador de caballosGonzalo Giner54
21El cuento de la criadaMargaret Atwood52
22Desayuno con particulasSonia Fernández-Vidal49
23Lo que esconden las olasEmma Lira48
24La tavernaEmile Zola45
25El loboJoseph Smith44
26Verd aiguaMarisa Madieri44
27El rastroGloria Fuertes40
28La noche del cazadorDavis Grubb39
29ExpiaciónIan McEwan38
30La biblioteca de los muertosGlenn Cooper38
31Donde se esconde el airePaz de la Orden31
32El asedioArturo Pérez-Reverte15

21 d’abr. 2017

la industrialització de la xocolata



Bo i que ja al 1585 s’inicià el desenvolupament del comerç del cacau a la península Ibèrica, no fou fins el segle XVIII que s’introduí a la resta d’Europa, començant per França i Itàlia. Espanya va ser, doncs, el primer país exportador de xocolata i no és pas per casualitat que la primera fàbrica s’obrís a Barcelona l’any 1780.

Sabem que a l’any 1777, a Barcelona, un xocolater de nom Fernandes va inventar un giny per fer xocolata sòlida, tot una novetat en aquells anys. La màquina del senyor Fernandes, de la qual ens parla en Joan Amades,  no devia ser gaire diferent de la mostrada en el dibuix: una andròmina mig mecànica i mig hidràulica.  Malauradament ens l’hem d’imaginar, perquè de la màquina original no n’ha quedat res: ni un dibuix, ni una descripció ni el testimoni d’algú que l’hagués vista de prop. Sembla ser que durant un temps la van tenir exposada al carrer Sant Silvestre, on hi havia la seu del Gremi de Xocolaters de la ciutat.  Se sap que va despertar l’interès dels pastissers de París, els quals van enviar una comissió d’experts a Barcelona a investigar-ne les excel·lències.

El mateix dietari del Baró de Maldà (Rafael d’Amat i de Cortada) deixa constància de l’existència d’una fàbrica de moldre xocolata, a Manresa.  Escriu el dia 11 de setembre de 1810: “Anàrem i entràrem a veure la fàbrica del xocolate […], veient ja lo xocolate mòlt,  sentint-se son olor aromàtic que pareixia percerbir-ne lo gust d’ell sent beguda; com a mi un de tants aficionats al xocolate, com que en prenc matí i tarda, com lo pa quotidià”.


Una mica més endavant, al segle XIX, apareix un recull anònim de receptes excepcional: La cuynera catalana (1835), en què s’inclouen les “pastillas de xacolata” i els “bascuyts de xacolata”. Aquest receptari és considerat el primer tractat de cuina escrit en català després del buit en la materia que seguí al Llibre del Coch (1520), un buit, certament, molt sospitós. És, per tant, el pont entre la cuina medieval i l’actual, mentre no trobem d’altres referents.

A Catalunya, durant els segles XVII i XVIII, només podien elaborar i vendre xocolata les persones que formaven part d’un gremi. De gremis que poguessin fer xocolata, fins al segle XIX, en trobem només a Barcelona. I des de la ciutat, es distribuïa per tot el territori. Això no vol dir que no hi haguessin xocolaters a altres ciutats; però de gremis, no.  Els xocolaters podien elaborar el producte a la seva botiga o a la mateixa casa de qui els encarregava la xocolata (així ho preferien les classes benestants).  Per fer-los la xocolata havien de portar els estris: una pedra i els ingredients per fer la barreja: cacau, sucre i espècies. Sota la pedra rectangular i llisa encenien una flama ben generosa que escalfava les faves de cacau fermentades, torrades i espellofades i hi feien córrer per sobre un corró també de pedra, per tal de fer la mòlta. Els xocolaters havien de ser homes forçuts i de constitució robusta.

La introducció de la xocolata a Catalunya
Gemma Bufias

Fragments del treball presentat al 15è Simposi sobre la Descoberta Catalana d’Amèrica

20 d’abr. 2017

sant jordi 2017



16a Marató de lectura

Programa de la Marató de lectura d'enguany, dedicada a Prudenci i Aurora Bertrana


Dia: diumenge 23/04/2017
Lloc: Plaça de Francesc Layret.
Des de les 7:30 hores

Inauguració de la Marató de lectura
" Sabíeu que..." Curiositats i anècdotes sobre Prudenci i Aurora Bertrana
Horari: de 7.30 a 9.00

Xocolatada - Lectures dramatitzades
"Els Bertrana" Lectures participatives de l'obra de Prudenci i Aurora Bertrana
Horari: de 9.00 a 11.00

Tallers literaris per a tots els públics
Racó de lectura. Construeix el teu drac de Sant Jordi. Arbre dels desitjos
Horari: de 10.00 a 14.00

Espectacle infantil. 
Contes i cançons. "Dracs, prínceps i princeses"
Cia. El Pot Petit
Horari: d’11.00 a 12.00

"Aurora Bertrana i les seves coetànies"
Contes i poemes
Horari: de 12.00 a 13.00

Bertrana amb Jazz
Horari: de 13.00 a 14.00

"Prudenci Bertrana més que un escriptor modernista"
Horari: de 14.00 a 15.30

Què diuen dels Bertrana?
Horari: de 15.30 a 16.00

"Paraules de l'exili". Històries de refugiats
Horari: de 16.00 a 16.30

"Josafat". Lectura dramatitzada
Horari: de 16.30 a 17.30

Espectacle infantil "Paraules que tenen màgia"
Cia. Rosa Fité
Horari: de 17.30 a 18.30

Cloenda amb música i lectura
Concert de música de l'Escola de Música de Cerdanyola i lectures de Premis Nobels.
Per acabar amb el 'Blowin'in the wind' de Bob Dylan
Horari: De 18.30 a 19.30


19 d’abr. 2017

pastissos literaris i 5


Brownie de Elizabeth Bishop


Elizabeth Bishop (1911 - 1979). Poeta estatunidenca, distingida com a poeta llorejada dels Estats Units (1949-1950) i Premi Pulitzer de poesia el 1956.

A Bishop  li agradava fer postres. Feia pastissos per els aniversaris i, quan se'n va anar a viure al Brasil, enfornava de forma regular, especialment brownies i se'ls donava als veïns!.


La seva recepta de brownie va quedar per escrit: la va enviar a Robert Lowell [ (1917 - 1977) . Poeta nord-americà.  En paraules seves, "Els poetes que més directament van influir en mi ... van ser Allen Tate, Elizabeth Bishop, i William Carlos Williams”],  per carta perquè ell pogués fer-la.

Lluvia hacia la mañana

La gran jaula de luz se ha roto en el aire,
liberando, creo, cerca de un millón de pájaros
cuyas salvajes sombras en ascenso no regresarán,
y todos los cables vienen cayendo.
Sin jaula, sin pájaros que espanten; la lluvia
se abrillanta ahora. Es pálida la cara
que probó el rompecabezas de su prisión
y lo resolvió con un beso inesperado,
cuyas pecosas manos, sin sospechar, plantaron.

Elizabeth Bishop


La recepta:

4 quadrats de xocolata amarga (o al voltant d'una tassa de xocolata)
4 ous
1/2 tassa de mantega
2 1/2 tasses de sucre blanca
1 tassa de farina
2 culleradetes de vainilla
2 tasses de nous picades

Fondre la xocolata i la mantega junts, es fonen juntament amb la meitat del sucre i una mica d'aigua. Deixar refredar una mica i batre els ous i la resta del sucre.

Tamisar la farina, afegir la vainilla i les nous. La pasta és molt densa - no corre molt. Posar la pasta en un motlle quadrat.


Enfornar  al voltant de 45 minuts.  una hora, depenent del gruix.  Ha de ser sec a la part superior, just allunyant-se de les vores,  però encara força humit al mig. Tallar en quadrats en el motlle i retirar amb espàtula.



18 d’abr. 2017

concert de sant jordi





El concert es divideix en dues parts. A la primera, sota la direcció de Borja Mascaró, els músics interpretaran un recull de les suites 1 i 2 de L'Arlésienne, de Georges Bizet; amb la JOC rebent el suport de la secció de vents de la Banda. A la segona part la Banda interpretarà Quadres d'una exposició, de Modest Mussorgski. en la versió arranjada per a gran orquestra que va fer Maurice Ravel, amb la incorporació dels violoncels i el contrabaix de la JOC.

pastissos literaris, 4



Pastís de Kit Kat per Roald Dahl

Roald Dahl (1916 – 1990), novel·lista, escriptor de contes i guionista gal·lès d'ascendència noruega, famós com a escriptor per a nens i adults. Entre els seus llibres més populars hi ha Charlie i la fàbrica de xocolata,  James i el préssec gegant,  Matilda,  Les bruixes i Històries imprevistes.

Sabeu quin era el pastís de xocolata favorit de Roald Dahl?  Era el KitKat: es menjava un Kit Kat cada dia com a mínim.  Dahl era un expert en dolços:  el seu gos menjava Smarties, a la seva primera dona el va portar llet rosa quan es va posar malalta (s’han de liquar maduixes amb la llet i sucre fins que quedi tot homogeni, Servir amb ratlladures de xocolata per sobre).


Dahl tenia clares opinions sobre com havia evolucionat la indústria de les xocolatines al llarg del segle XX. I per a un expert en xocolatines no és estrany descobrir que el seu pastís favorita és la que coneixia com Kit-Kat Pudding, una recepta molt senzilla segons la seva dona Valerie que consisteix a agafar diversos Kit-Kat, apilar posant entre uns i altres crema xantillí i congelar el conjunt perquè sigui un tot. 

17 d’abr. 2017

any palau i fabre

JO EM DONARIA A QUI EM VOLGUÉS

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés,
d'aquest donar-me: com si ho fes
un jo de mi que m'ignorés.

Jo em donaria a qui es donés
a canvi meu per sempre més:
que res de mi no me'n quedés
en el no-meu que jo en rebés.

Jo em donaria per un bes,
per un de sol, però que besés
i del besat em desbesés.

Jo em donaria a qui em volgués,
com si ni jo me n'adonés:
com una almoina que se'm fes..

L’any Palau i Fabre començarà el proper 21 d’abril de 2017, per commemorar del centenari del naixement de l’escriptor Josep Palau i Fabre (1917 – 2008).


Poeta, assagista, narrador, dramaturg, traductor, crític, historiador i col·leccionista d’art, Palau i Fabre és un dels grans escriptors catalans de la segona meitat del segle XX i, alhora, una de les figures més rellevants.