30 de des. 2012

lectura



Jueces, pero parciales. La pervivencia del franquismo en el poder judicial.

Autores: Carlos  Jiménez Villarejo y Antonio  Doñate Martín

Editorial: Pasado &Presente

Páginas: 330

Octubre  2012

20 €

“La forma en que se realizó la transición… permitió que se amnistiasen los crímenes cometidos en los cerca de cuarenta años de gobierno dictatorial y, lo que es mucho más grave, hizo posible que siguieran administrando justicia los mismos que habían sancionado los abusos ahora perdonados. En estas páginas se encontrará un estudio del lado oscuro de la democracia real en que hemos estado viviendo desde la transición, realizado por miembros del propio colectivo (judicial), que no se limitan a expresar opiniones, sino que aportan su propia experiencia y la fundamentan en una valiosa base documental: en unos textos oficiales que en ocasiones producen vergüenza y en otros casos, indignación y horror.”
Josep Fontana 
(del pròleg)


“Un juez chileno procesó hoy a siete exoficiales del Ejército como responsables del asesinato del cantautor Víctor Jara, ocurrido el 16 de septiembre de 1973 tras el golpe de Estado que encabezó Augusto Pinochet, informaron fuentes judiciales.

La resolución, dictada por el juez especial Miguel Vásquez, de la Corte de Apelaciones de Santiago más de 39 años después del crimen, incluye a siete militares que en esa fecha estaban a cargo de centenares de prisioneros confinados en el Estadio Chile de la capital del país.”

Font: El País, 28/12/2012

29 de des. 2012

La Valse

Maurice Ravel 


Maurice Ravel (Ciboure, Labort, 1875 – París, 1937). Compositor francés de obra vinculada al impresionismo, aunque también al estilo neoclásico y ciertos rasgos de expresionismo. Ravel revoluciono la música para piano y para orquesta, y es un reconocido maestro de la orquestación.
Font: Viquipedia




"La Valse es tanto una encarnación deslumbrante de los años veinte como una sátira deslumbrante de este período.  Comienza como un viaje nostálgico en compás de tres por cuatro, con la Vieja Europa bailando un vals a la luz del crepúsculo. Una gradual intensificación de disonancia y dinámica sugiere la furia de la guerra que acababa de concluir, el hermanamiento del orgullo aristocrático y la maquinaria de destrucción. En los últimos momentos, con el gruñido de los trombones y el estruendo de la percusión, la música se vuelve estridente vigorosa y feroz. De repente parece que estamos en medio de una de esas fiestas con jovencitas descocadas en que corre el alcohol en plena prohibición, y no hay motivo para percibir ninguna brusquedad en la transición, ya que los locos años veinte fueron sufragados por las mismas fortunas que habían financiado los bailes de preguerra Ésta es una sociedad que da vueltas fuera de control,  tambaleándose desde los horrores del pasado reciente hacia los horrores del cercano futuro."

El Ruido Eterno
Alex Ross
Pág: 148

28 de des. 2012

Jenufa

Leoš Janáček 

Leoš Janáček  (Hukvaldy, 1854 – Ostrava, 1928), compositor checo. Estudió música en el Conservatorio de Berlín. Desempeñó el cargo de organista en Brno y dio clases en el Conservatorio de Praga. La producción más importante de Janáček es tardía: encontró su estilo personal a los 50 años, con la ópera Jenůfa, y a partir de ese momento compuso importantes obras en muchos géneros. A este periodo maduro pertenecen sus mejores obras para piano, obras de cámara, la Misa Glagolítica o la Sinfonietta. También tiene importantes recopilaciones de canciones populares eslavas, y música para coros. En la actualidad Janáček es considerado como uno de los grandes renovadores de la ópera del siglo XX.

Font: Viquipedia

"Cuando Janáček empezó a recopilar canciones folclóricas checas, moravas y eslovacas, su objetivo no era dar con una materia prima que pudiera ser «ennoblecida» en formas clásicas. Lo que quería, en cambio, era ennoblecerse a sí mismo. Se convenció de que la melodía había de ajustarse a las alturas y los ritmos del habla cotidiana, a veces literalmente. Janáček llevo a cabo su investigación en cafés y otros lugares públicos, transcribiendo en papel pautado las conversaciones que oía a su alrededor. (…) [perseguía] engendrar un nuevo naturalismo operístico; podrían mostrar a un «ser en su totalidad en un instante fotográfico»".
El Ruido Eterno
Alex Ross
Pág: 110




"Tras las caracterizaciones individuales se encuentran diseños remolineantes que remedan el girar de la rueda del molino local,  la meticulosa operación de los códigos sociales, o la  molienda del destino. Las armonías suelen tener una brillantez desconcertante, todo agudos destellantes y bajos retumbantes.  La coexistencia en la ejecución de libertad expresiva y rigidez de la notación evoca la vida rural en toda su complejidad.
Jenúfa parece destinada a acabar en tragedia.  El bebé de la heroína se encuentra bajo el hielo del río local; los aldeanos se abalanzan sobre ella con intención vengativa. Entonces la Kostelnícka confiesa que fue ella quien lo hizo, y ellos reencauzan su furia. Jenúfa se queda a solas con su primo Laca, que la ha amado en silencio mientras ella perseguía al inútil de Steva. El tiempo se detiene un instante voluptuoso: la orquesta se regodea en un elemental Do mayor. Luego, sobre acordes palpitantes, cuyo resuello es perceptible, los violines y la soprano empiezan a cantar una nueva melodía en las inmediaciones de Si bemol: una nota mantenida seguida de un motivo que se agita rápidamente y se mueve luego como un pájaro en pleno vuelo, planeando, agitando sus alas, bajando en picado y volviendo a elevarse.  Se trata de la amorosa renuncia de Jenüfa mientras le da permiso a Laca para alejarse de la fealdad que la rodea. Asoma otro tema, esta vez descendiendo libremente por la octava. Es Laca que responde: «Yo soportaría mucho más que eso por ti. ¿Qué importa el mundo, cuando nos tenemos el uno al otro?» Cada uno de ellos canta sucesivamente la melodía del otro, las melodías se funden y la ópera concluye con un destello de sol tonal."
El Ruido Eterno
Alex Ross
Pág: 111

27 de des. 2012

un racó de paraigua (1)


A peu de pàgina del títol de l’obra “Un racó de paraigua”- per cert, títol extret d’una cançó de G. Brassenas, "Le Parapluie"- , Espinàs escriu: 

“La lectura d’aquestes narracions m’ha fet adonar de la influència dels espais sobre els seus protagonistes. En filosofia, l’espai és <> Els objectes sensibles humans, quan canvien d’espai, canvien, a més, ells mateixos”

"Amic Rovira:
Aquí tens el rapport per escrit que completa el que t'he explicat, tal com em vas demanar.
En P.S. ha estat aquesta setmana conscient i pacífic. D'ençà que va deixar el teu servei i viu a casa seva, amb els seus pares, sembla assumir la necessitat de passar-se el dia a la plaça Letamendi sense angoixa. Ha oblidat l'home a qui anomenava Hemingway. Diu que hi va perquè un dia hi tornarà la noia que li va dir, clarament, «gràcies, no fumo». Estic d'acord amb tu que podria ser que no hagués sentit això, sinó els sons de sempre, i que hagués tingut una al·lucinació, necessitat de trobar una sortida a una situació que se li consolidava amb sofriment, però ja saps que jo no em dedico a aquests temes. De tota manera, tendeixo a creure'l. Com me l'he cregut quan assegurava que només sentia umac pindela darantx birinotsu. Ell insisteix que la noia «és l'única persona que puc entendre», i retrobar-la se li ha convertit en una idea obsessiva. Està convençut que ella tornarà a la plaça, un dia o altre, i disposat a esperar el que calgui.
Recomana'm algú que pugui ocupar-se dels pares, que ho necessiten.
P. S. sembla sentir-se feliç amb aquesta guàrdia permanent a la plaça, però es pot produir un deteriorament psicofísic. Pràcticament no menja. Ha abandonat la higiene. Amb aquestes ratlles trobaràs el bloc, n'he comprat un altre perquè penso continuar en contacte amb ell. Estic preocupat. Per què no podem aclarir res? Només tenim interrogants. Francament, no sé què fer, però estic decidit a no abandonar-lo. El problema és que el temps passa. Digue'm què en penses."
UMAC
Un racó de paraigua
Josep M. Espinàs
Pàg. 37-38

"Essent això així, cal admetre que existeix una primera realitat: el que té una forma immutable, el que de cap manera no neix ni pereix; el que mai no admet en si cap element vingut d'una altra banda, el que mai no es transforma en una altra cosa, el que no és perceptible ni per la vista ni per cap altre sentit, el que sols l'enteniment pot contemplar. Hi ha una segona realitat que porta el mateix nom: és semblant a la primera , però cau sota l'experiència dels sentits, és engendrada, sempre està en moviment, neix en un lloc determinat per a desaparèixer de seguida; és accessible a l'opinió unida a la sensació. Finalment existeix sempre un tercer gènere, el del lloc: no pot morir i brinda un indret a tots els objectes que neixen. Ell mateix no és perceptible més que gràcies a una espècie de raonament híbrid, que no va de cap manera acompanyat de la sensació; amb prou feines s'hi pot creure."

Timeu
Plató

24 de des. 2012

una lectura sonora

portada del llibre 
Llegint i "El ruido eterno" (escuchar el siglo XX a través de su música) d'Alex Ross i escoltant a Satie.


nadal




Sento el fred de la nit
i la simbomba fosca.
Així el grup d'homes joves que ara passa cantant.
Sento el carro dels apis
que l'empedrat recolza
i els altres qui l'avencen, tots d'adreça al mercat.
Els de casa, a la cuina,
prop del braser que crema,
amb el gas tot encès han enllestit el gall.
Ara esguardo la lluna, que m'apar lluna plena;
i ells recullen les plomes,
i ja enyoren demà.
Demà posats a taula oblidarem els pobres
-i tan pobres com som-.
Jesús ja serà nat.
Ens mirarà un moment a l'hora de les postres
i després de mirar-nos arrencarà a plorar.

Joan Salvat i Papasseit (Barcelona, 1894-1924)

23 de des. 2012

l'ofici d'escriure



Quan jo era petit no volia ser metge ni bomber. De fet, no volia ser res. Jugava a inventar-me països, dibuixava mapes, però no volia ser geògraf. No em va passar mai pel cap que hauria de ser alguna cosa.

Devia tenir nou anys quan vaig escriure els primers versos, recordo que parlaven del vol de les orenetes.  I als quinze anys vaig aconseguir escriure una novel·la en castellà -l'idioma de l'escola, l'idioma de la literatura que s'hi ensenyava. Era dolentíssima i tòpica. Em devia agradar escriure, sense imaginar-me que seria escriptor.

(...)

Llàstima que aquell nen, que no sabia què volia ser, hagi quedat tan enrere.

El meu ofici
Josep M. Espinàs
Pàg: 9-11

22 de des. 2012

felicitacions



Per mi, les felicitacions de Nadal han de ser una mica més espirituals, ja siguen religioses o paganes. Però han de servir perquè puguem créixer en esperit com a mínim… Jo els desitge a tots vostès un bon Nadal en proporció a la bondat que hagen fet pitjant el botó dels seus escons; en funció del destí al que hagen condemnat els depenents; el destí al que han condemnat els pobres; al destí que han donat als discapacitats amb el seu botó; el destí que els treballadors i treballadores que, en lloc de la felicitació de Nadal del senyor Fabra, han rebut una carta anunciant-los l'acomiadament per un ERO; el destí de famílies que no apleguen a final de mes; el destí que li han donat als que estan en llista d'espera d'un banc d'aliments. Els desitge senyories un Nadal en proporció al destí que han donat als xiquets d'arreu del món que moren per malalties incurables. Els desitge el destí que tenen aquells que han quedat exclosos de la sanitat per no tenir un carnet o per no poder encarar el pagament, el repagament i el 'requetepagament'. En definitiva, senyories, els desitge a tots vostès el Nadal que passaran els desheretats, els desemparats i els oblidats; el mateix destí dels desafavorits de la terra; aquells que aquests dies tornaran a nàixer en un portal. Moltes gràcies.”

Felicitació de nadal de la diputada Mònica Oltra, de Coalició Compromís, als membres de les Corts Valencianes, divendres 21 de desembre de 2012.


18 de des. 2012

Espinàs conversador



L’escriptor ha  dirigit programes d'entrevistes a la televisió com Identitats, a TV3, del 1984 al 1988, Senyals, al Canal 33, del 1989 al 1990, i Personal i Intransferible , del 1991 al 1994, al Canal 33.





Entrevista del 9 d'abril del 1988 pel programa Identitats a l'escriptora Montserrat Roig.



Entrevista feta a la Sílvia Oliver, Félix Pérez, Jordi Crespi i Nadala Batista sobre el teatre de aficionats pel programa Senyals el dia 9 de desembre de 1.989




Entrevista del 3 de març del 1994 pel programa Personal i Intransferible a l’escriptora Teresa Pàmies.

17 de des. 2012

viatge a la lluna

Portada de la primera edició del disc

El “ Viatge a la lluna” va ser un projecte conjunt de Xavier Montsalvatge i Josep  Maria Espinàs de l’any 1966. 

La peça es pot considerar de les primeres narracions musicals catalanes amb  vocació educativa musical - a lʼestil de Pere i el Llop de Prokòfiev o de la Guia dʼorquestra per a joves de Benjamin Britten.

La història narra la tenacitat i la il·lusió dels nens i nenes de la Colla dels Pesquis per construir un coet i aterrar sobre la lluna, i es va poder escoltar per primera vegada en dues audicions els dies 11 i 20 de maig de 1966. El director de cor va ser Oriol Martorell,  el de lʼorquestra, la Municipal de Barcelona, Rafael Ferrer, amb  Espinàs com a narrador.

 L’any 1969 va ser enregistrat per la discogràfica Concèntric. En aquella ocasió, per a interpretar l'obra, es va comptar amb un jove Antoni Ros Marbà  a la direcció de l'Orquestra Ciutat de Barcelona. Les il·lustracions de lʼenregistrament vàren córrer a càrrec de Cesc, i permetien identificar la portada amb  els dibuixos apareguts a la revista infantil Cavall Fort.


 Del 12 de desembre al 6 de gener Murtra Ensemble, amb direcció i dramatúrgia de Pau Miró, posen en escena – Sala Tallers,  del Teatre Nacional de Catalunya- “una reinterpretació del Viatge a la lluna, feta a propòsit del centenari del naixement de Xavier Montsalvatge. El resultat és un espectacle que trena música, teatre i animacions, amb dos actors i catorze músics a escena. Tots ells obren les portes d’un planeta ple de textures, de sabors i de paisatges que desperten la imaginació de petits i grans”.


Text de Espinàs (fragment):

"La narració que escoltarem es diu "VIATGE A LA LLUNA". Abans de començar heu de saber que a cada capítol de la història correspon un determinat grup d'instruments de l'orquestra.
L'ordre d'aparició serà el següent: Per començar, tota l'orquestra alhora. En segon lloc, la família dels instruments de metall: trombons, trompes i trompetes. A continuació, l'extensa família dels instruments de percussió: timbals, bombo, platerets, xilòfon, triangle, caixa xinesa, fuet, gaig blau, xiulet i tam-tam.
Després els instruments de corda: violins, violes, violoncels i contrabaixos units a l'arpa, els metalls i la percussió.
Després la família dels instruments de fusta: flabiol, flautes, oboès, clarinets i fagot. I finalment, el "tuti", és a dir, tots els instruments de l'orquestra conjuntats. (...)
1   Era un diumenge a la tarda, i la Panda dels Inventis no sabia què fer. Es deien els Inventis perquè eren uns nois i unes noies que sempre anaven inventant jocs i històries. Tenien molt enginy i eren bona gent. Aquell diumenge volien fer alguna cosa nova, una cosa extraordinària, una cosa que fos més divertit que tot el que havien fet fins llavors.
Iván, que era el cap de la colla, va dir: - Que cadascú de nosaltres proposi un joc o una aventura, i escollirem el que ens agradi més.
(...)

Nois i noies que m'escolteu. La Colla dels Inventis no va tornar de la Lluna, encara que tenien el seu coet a punt. Això vol dir que tot el que hi van descobrir els va agradar molt. Allà segueixen, i sens dubte, esperen que vagi més gent de la Terra. Gent decidida i alegre com ells. Gent que tingui ganes d'estudiar i de treballar ... Gent que cregui que cal fer de veritat un món millor ... I que s'interessi per la gent que no coneix, la gent que és diferent. Si vosaltres sou així, no ho dubteu: arribareu molt lluny ...

A les tres!, A les dues!, ¡A la una!:
¡A la Lluna!"


16 de des. 2012

Espinàs viatger

Josep Maria Espinàs pujat a cavallet
sobre de Camilo José Cela

"Sobre la porta del cafè hi ha un text que diu: «Edificio reconstruido en 1984 por la Sociedad de Cazadores de San Esteban de Litera y el Coto de Caza de San Roque. Propiedad de la Cámara Agraria Local». La dona i l'home del bar parlen entre ells en castellà, però amb nosaltres ella s'ha passat al català, que és la seva llengua. Hi ha poc moviment de gent, en aquesta hora. No sé si en alguna d'aquestes cases del poble s'amaga, protegint-se de la calor, el senyor Viudas, que és nascut aquí, però si hi fos tampoc no aniria a trucar a la seva porta, tot i que deu ser una persona interessant, perquè és catedràtic a la Universitat de Càceres i estudiós de dialectologia. Antonio Viudas Camarassa valora molt el castuo —l'extremeny— i ha publicat diversos textos sobre la parla popular de la Llitera. En la seva opinió, la parla de Llitera pertany a una de les varietats del dialecte ribagorçà. Però el lector dels meus viatges a peu ja sap que no hi vinc a empaitar ningú ni a forçar res, sinó al contrari: hi vinc a ser emotivament forçat per la vida que flueix espontàniament al meu voltant. No fabrico el que vull que passi en aquests llibres, només narro el que passa pel camí de les hores viscudes.
Perquè de tant en tant és bo per a mi, penso —i no sé si també per a d'altres escriptors— exercir la malícia de l'ofici al servei de la ingenuïtat, recuperable, de l'home. Ingenu, en dret romà, volia dir «nascut lliure». Renéixer, doncs, en el camí i en els pobles, davant dels arbres i els homes, a la llibertat de mirar sense haver d'interrogar-se, a la llibertat d'escriure sense haver de consultar. Deu ser per alimentar aquesta difícil innocència que a la fonda m'han donat, per postres, un cremosín de vainilla que és «ideal para el consumo infantil». Abans, però, ho confesso, una amanida cum laude, un corder de doctorat i unes patates fregides amb la perfecció de l'alta cultura de l'oli.
Mentre dinàvem, a les tres en punt s'ha engegat una escandalosa sirena. Que jo sàpiga, a Sant Esteve no hi ha indústria, i menys una gran fàbrica. A més, avui dia les sirenes fabrils ja no sonen. La mestressa de la fonda m'ho explica: és una sirena que sona quatre vegades al dia, a les nou, a la una, a les tres i a les set. No pas per convocar obrers. Un senyor la va regalar al poble. Ha substituït les campanades de l'església. Sant Esteve, màrtir, els hagi perdonat."

A peu per la Llitera. Viatge a la frontera de la llengua
Josep Maria Espinàs
La Campana, 1990
Pàg. 66-67

 Llibres de viatges de Jose M. Espinàs:

Viatge al Pirineu de Lleida,  1957
Viatge al Priorat. Barcelona, 1962
Viatge a la Segarra. Barcelona, 1972
A peu per la Terra Alta, 1989
A peu per la Llitera, 1990
A peu per l'Alt Maestrat, 1991
A peu pels camins de cendra, 1994
A peu per l'Alcalatén, 1996
A peu pel Matarranya, 1996
A peu pel Comtat i la Marina, 1998
A peu per Castella, 1999
A peu pel País Basc, 2000
A peu per Extremadura, 2001
A peu per Mallorca sen veure el mar, 2005
A peu per Aragó. El Somontano, 2006
A peu per l´Alt Camp, 2007
A peu per Múrcia, 2009

12 de des. 2012

Espinàs canta



Josep Maria Espinas és un dels fundadors, l'any 1960, dels Setze Jutges, el grup que iniciaria el moviment de la Nova Cançó. 
Enregistra diversos discos amb cançons pròpies, adaptacions de Georges Brassens i cançons per a infants, i també escriu i enregistra amb interpretació pròpia la narració per a infants Viatge a la Lluna (1969), amb música de Xavier Montsalvatge.



Cançons escrites per Josep M. Espinàs:

A la vora de la nit
Aquell any trenta-cinc ó (Quan jo era petit)
Cadascú fa el seu paper ó (Cançó del lepisma)
Cançó dels adjectius possessius
Cant del Barça ó (Himne del Barça) (amb Jaume Picas i Manuel Valls)
Càntic (i Salvador Espriu)
Desperta ferro
El teu ofici
Els noctàmbuls
Els planificadors
Germà
Jo fumo amb pipa
L'agenda
L'esperança
L'estudiant i el matí d'hivern
La murga del que tenim
La noia del gelat
La vida és una guitarra
Les contradiccions
Les noies que passen
Quantes hores malgastades
Quimet del Bar Pastís
Recepta de cuina
Tot depèn
Tu no estàs sol
Un dia qualsevol
Una parella als afores
Viaje a la Luna ( i Xavier Montsalvatge) 

30 de nov. 2012

final de camí

Lake Elsinore és una ciutat al Comtat de Riverside, Califòrnia, Estats Units.



              “Vaig comprar el cinquè parell de botes en un lloc que es deia Lake Elsinore el 3 de gener de 1972. Al cap de tres dies, mort de cansament, vaig pujar un turó i vaig entrar a la ciutat de Laguna Beach amb quatre-cents tretze dòlars a la butxaca. Des de dalt del promontori ja es veia l'oceà, però vaig continuar caminant fins a l'aigua. Eren les quatre de la tarda quan em vaig treure les botes i vaig sentir la sorra a les plantes dels peus. Havia arribat a la fi del món, i més enllà només hi havia aire i onades, un buit que s'estenia fins a les costes de la Xina. Aquí és on començo, em vaig dir, aquí és on s'inicia la meva vida.


Em vaig estar a la platja una llarga estona, esperant que s'esvaïssin les últimes miques de sol. Darrere meu, la ciutat trafegava amb els sorolls reconeixibles de l'Amèrica de finals de segle. Quan vaig mirar cap a la corba de la costa, vaig veure que els llums de les cases s'anaven encenent un per un. Després la lluna va sortir del darrere dels turons. Era una lluna plena, rodona i groga com una pedra roent. La vaig seguir amb la mirada mentre s'elevava en el cel de la nit i no vaig deixar de contemplar-la fins que no va trobar el seu lloc en la foscor.”
El Palau de la Lluna
Paul Auster
Pàg. 379


llibreries

Llocs de trobada, de descobriments, de saviesa, de coneixement, d'intercanvi i, sobretot, d'amor pels llibres.


25 de nov. 2012

Thomas Moran

Thomas Moran

Thomas Moran, pintor americà especialitzat en paisatgisme. Els seus llenços mostren la grandesa i immensitat del llunyà Oest.
Va néixer a Bolton, Lancashire, Anglaterra, el 12 de gener de 1837. Els seus pares van emigrar als Estats Units quan aquest tenia 7 anys d'edat. Tres dels seus germans van ser artistes, i va aprendre a pintar del seu germà Edward. Es va familiaritzar amb la tasca de Washington Allston, Rembrandt Peale, John Neagle, i altres artistes d'Amèrica. El 1853 va començar a treballar com a aprenent en una empresa de gravat en fusta de Filadèlfia. Va ser en aquesta època quan va començar a pintar i dibuixar de debò, explotant les seves habilitats com a gravador i il · lustrador.
A principis de 1860, Thomas Moran va viatjar per la regió del Llac Superior, al nord de Michigan, quedant fascinat per grandesa de la naturalesa del país. Va pintar i va realitzar nombrosos esbossos sobre els paisatges dels Grans Llacs. Després d'aquest primer viatge, va iniciar un altre a Londres, per veure les obres del famós paisatgista Turner.
William Henry Jackson
En tornar als EUA, Moran, obsessionat amb el tractament dels paisatges que havia descobert a la Galeria Nacional de Londres, i amb renovada fascinació pels paisatges salvatges, el van empènyer a enrolar-se en l'Expedició Geològica organitzada pel govern i comandada pel geòleg Ferdinand V. Hayden el 1871 al que avui és el Parc Nacional de Yellowstone. Moran va ser contractat, juntament amb el fotògraf William Henry Jackson, per documentar el paisatge de la regió. També va ser el començament d'una fructífera col · laboració amb Jackson a qui acompanyaria de nou a l'èpica expedició comandada per John Wesley Powell que el 1873 va explorar el Gran Canó.
Va ser en aquest viatge quan Thomas Moran va pintar les seves dues obres més famoses, "Grand Canyon of the Yellowstone" i "The Chasm of the Colorado", ambdues van ser adquirides per un col · leccionista anònim per la suma de 10.000 dòlars cadascuna i exhibides al Capitoli de Washington. Això li va donar a Moran, fama i diners. El 1875 va realitzar la seva tercera gran obra "Mountain of the Holy Cross", una visió d'un famós pic de Colorado.
L'estil artístic de Thomas Moran és hereu de la 'Escola del Riu Hudson'. Va morir l'any 1926.

Grand Canyon of the Yellowstone, 1872
oli sobre llenç
245,1 x 427,8
Smithsonian American Art Museum

The Chasm of the Colorado, 1873-74
oli sobre llenç
214,3 x 367,6
Smithsonian American Art Museum

Mountain of the Holy Cross, 1875
oli sobre llenç
208,6 x 163,2
Smithsonian American Art Museum
“—Ja reprenc el fil, noi —va dir—. Vostè no es preocupi per això. Faci anar la ploma i tot anirà bé. Al final, quedarà tot dit, tot haurà sortit. Parlava de Long Island, oi? Del Thomas Moran i de com va començar la cosa. Ho veu?, no me n'he oblidat. Vostè continuï apuntant cada paraula. No hi haurà necrològica si no apunta cada paraula.
»El Moran va ser qui em va convèncer que hi anés. Ell havia estat a l'Oest als anys setanta, tot allò ho havia vist de dalt a baix. No va viatjar sol com el Ralph, és clar, no va recórrer aquelles terres desolades com un pelegrí ignorant; no tenia, com l'hi diria, no tenia els mateixos objectius. El Moran ho va fer sense estar-se de res. Ell era l'artista oficial de l'expedició del Hayden del 1871, i després hi va tornar amb el Powell el 73. Vam llegir el llibre del Powell fa un parell de mesos, totes les il·lustracions eren del Moran.
Recorda el dibuix del Powell penjant del precipici, agafant-se amb un sol braç per salvar la vida? És molt bo, m'ho ha de reconèixer, el vell en sabia un niu, de dibuixar. El Moran es va fer famós pel que va pintar allà, va ser qui va ensenyar als americans com era l'Oest. El primer quadre del Grand Canyon va ser del Moran, està exposat a l'edifici del Capitoli de Washington; el primer quadre de Yellowstone, el primer quadre del Gran Desert Salat, els primers quadres del territori de les gorges del sud de Utah, tots eren del Moran. El Manifest Destiny. Ho van cartografiar tot, ho van dibuixar tot fins que va ser engolit per la gran màquina de beneficis americana. Eren les últimes parts que quedaven del continent, els espais en blanc que encara no havia explorat ningú. Ara ho teníem allà: tot representat en una preciosa tela perquè ho veiés tothom. La punxa daurada clavada als nostres cors!"

El Palau de la Luna
Paul Auster
Pág. 190-191

Chief Washalie and family in front of his teepee, c 1870-90
fotografia: William Henry Jackson

Grand Canyon of the Colorado, c 1870-90
fotografia: William Henry Jackson

Yellostone River Waterfall, c 1870-90
fotografia: William Henry Jackson



22 de nov. 2012

poetes

 “El to de la meva veu l'assossegava, em deia, i fins i tot quan ja estava massa dèbil per dir res, volia que continués parlant. No es preocupava pel que deia, la qüestió era que pogués sentir la meva veu i saber que m'estava allà amb ell.  Jo xerrava sense parar i passava d'un tema a l'altre segons com em sentia d'humor. No sempre era fàcil sostenir aquesta mena de monòleg, i quan veia que se m'acabava la inspiració, tenia un seguit de recursos per continuar parlant: refonia els arguments de novel·les i pel·lícules, recitava poemes de memòria - a l'Effing li agradaven especialment Sir Thomas Wyatt i Fulke Greville - o comentava notícies del diari del matí.”
El Palau de la Lluna
Paul Auster
Pág. 273-274

Thomas Wyatt
Thomas Wyatt va néixer a Allington Castle, Kent, Anglaterra l'any 1503. Poeta i diplomàtic anglès al servei del rei Enric VIII, va ser l'introductor de les formes poètiques italianes en l'Anglaterra del Renaixement.

SOBRE PARAULES ENGANYOSES

Allà on un home les busqués
sempre belles paraules trobaria;
tan assequibles són que res valen,
doncs vent només és la seva substància.
Això sí: ​​veus belles i assenyades ...
harmonia tan dolça,  quan és vista?

Fulke Greville

Fulke Greville va néixer a Beauchamp Court, prop de Alcester, Anglaterra el 3 d'octubre de 1554. Va ser un poeta i dramaturg anglès.


"Oh, esgotadora condició humana, nascuda sota una llei, destinada a complir una altra, engendrada amb una vanitat que tot i això se li prohibeix, concebuda malalta i a la qual s'ordena viure sana."



21 de nov. 2012

els Anasazi

 
  
“Vam travessar amb penes i treballs el centre de l'estat i després vam enfilar el territori del canyó, al sud-est, el que en diuen les Quatre Cantonades, on confluexien Utah, Arizona, Colorado i Nou Mèxic.  Aquesta era la regió més estranya de totes, un món oníric de terra vermella i roques retorçades,  estructures immenses  que s’alçaven com les ruïnes d'una ciutat perduda construïda per gegants. Obeliscs, minarets, palaus: tot era  reconeixible i aliè a la vegada,  no podies evitar veure formes conegudes quan les miraves, encara que sabessis que era atzar, l’esput petrificat de glaceres i erosions, un milió d'anys de vents i intempèrie. Polzes, conques dels ulls, penis, bolets, éssers humans, barrets. Era com trobar imatges en els núvols. Ara tothom sap com són aquets llocs, vostè mateix els ha vist centenars de vegades. El Glen Canyon, el Monument Valley, el Valley of the Gods.  És on filmen totes les pel·lícules d’indis i cowboys, i l’home  de Marlboro dels collons hi galopa cada nit a la televisió. Però les imatges no te’n diuen res, Fogg. Tot és massa immens perquè es pugui pintar o dibuixar,  ni tan sols les fotografies poden transmetre la sensació que et produeix. Està tot tan distorsionat que és com intentar reproduir les distàncies de l’espai còsmic: com més veus, menys hi pot fer el teu llapis. Veure-ho és fer que s'esvaeixi.

Vam voltar per aquells canyons unes quantes setmanes. Passàvem algunes nits en antigues ruïnes índies, les coves dels penya-segats on vivien els Anasazi. Eren tribus que van desaparèixer mil anys enrere;  ningú sap què els va passar. N’han quedat les ciutats de pedra, els pictogrames, els estris de terrissa, però les persones han desaparegut.”
El palau de la Lluna
Paul Auster
Pág: 200-201



La regió anomenada "Les Quatre cantonades", coneguda així per la confluència de quatre estats: Arizona, Utah, Colorado i Nou Mèxic, és per als indígenes la terra dels anasazi o antics, en idioma navajo. Es van extingir fa molt però, segons es diu, els seus esperits continuen tenint una poderosa presència. El 1897 els ramaders a la recerca de bestiar que s'havia allunyat d'un ramat, va realitzar una troballa sorprenent: els antics morades en cingles, a Colorado. Els espectaculars edificis i artefactes trobats eren evidència tangible d'una civilització avançada que havia desaparegut. Més tard trobaria altres restes a Utah i Arizona. El 17 d'octubre de 1897, a la recerca d'aquesta llegendària ciutat pèrdua, es va descobrir aquest món amagat i misteriós. Es van trobar edificis que mai s'havien vist ni imaginat en aquest territori, edificis sense suport de fins a cinc pisos d'alt. Una de les estructures en el lloc arqueològic, que posteriorment seria anomenat Poble Bonic, conté més de 650 habitacions.


Les parets estan cobertes de misterioses pintures i inscripcions, res trobat abans o després a Amèrica del Nord s'acosta en magnitud al canó del Chaco. Els arqueòlegs es van sorprendre de la riquesa de la ceràmica, les armes, les eines, la joieria, cadascuna de les peces una obra d'art.
Els arqueòlegs situen als anasazi entre els anys 900 i 1250 de la nostra era.




20 de nov. 2012

els viatges de John de Mandeville


John de Mandeville es el protagonista (ficticio) del relato "Viajes de John de Mandeville '. En el libro se relatan los supuestos  viajes supuestos de su protagonista por lejanos lugares de oriente.  La obra apareció por primera ve en lengua  anglo-normanda y se difundió por Europa entre los años  1357 y 1371. Se desconoce quién fue el autor de la obra y, a pesar de su carácter totalmente ficticio, cuando el libro fue publicado muchos creyeron que John de Mandeville era un personaje real; así como el libro una verdadera referencia geográfica.
En el libro, Mandeville es un caballero inglés que durante treinta y cuatro años se dedicó a viajar por el mundo y a relatar cuanto veía.


"[…] y puesto que muchos hombres desean oír hablar de la Tierra Santa y de ello sacan solaz y consuelo, yo, John Mandeville, Caballero, aunque no me lo merezca, que nací en Inglaterra en la ciudad de Saint Albans, crucé el mar en el año de Nuestro Señor Jesucristo 1322, el día de San Miguel, y a partir de esa fecha he pasado largo tiempo en el mar y he recorrido muchas tierras diferentes, muchas provincias, reinos e islas […] De tales tierras e islas hablaré más detalladamente, después. Y a su debido tiempo os describiré, según se me vayan ocurriendo, algunas de las cosas que existen allí. Y especialmente a aquellos que desean y tienen la intención de visitar la ciudad santa de Jeusalén y los santos lugares de los alrededores, les indicaré el camino que deben tomar para ir. Pues yo he hecho y recorrido ese camino muchas veces en la buena compañía de muchos señores. ¡Gracias sean dadas a Dios! Debéis saber que he traducido este libro del latín al francés, y lo he traducido de nuevo del francés al inglés para que todos los hombres de mi país puedan entenderlo. Pero los señores y caballeros, y otros nobles y hombres respetables que no saben mucho latín y han estado en ultramar, puedan conocer y saber si digo o no la verdad, y si me equivoco en la descripción, por olvido o por alguna otra causa, pueden rectificarla y corregirla. Porque las cosas que sucedieron hace largo tiempo ante la mente y la vista de un hombre pasan pronto al olvido, pues la mente del hombre no puede comprender ni retener todo, a causa de la fragilidad humana”

Los viajes de Sir John Mandeville


18 de nov. 2012

els viatges de Saint Brendan


Sant Brendan de Clonfert (488-577) va ser un dels primers sants irlandesos.

 Conegut  sobretot per la seva llegendària recerca de la “illa dels benaurats”, viatge referit en una obra del segle IX que es va seguir copiant i difonent fins al segle XV amb més o menys variants. De “Navigatio Sancti Brendani” (navegació del Sant Brendan) hi ha moltes versions que relaten com es va establir en algun lloc de l'Atlàntic amb seixanta pelegrins, i fins i tot que va arribar a descobrir Amèrica al segle V.


Navigatio Sancti Brandani:

Navigatio...és un periple llegendari a la Terra de Promissió. Segons la Navigatio Sancti Brandani, Brandán va tenir notícia de la seva existència a través del relat de Barinto, un monjo que ja havia visitat en aquell lloc. Barinto, entre llàgrimes, li explica que Mernoc, potser el seu propi fill, havia partit cap a Islàndia o illa de Sant Ailbeo a fer penitència. Barinto tem que no pugui tornar, doncs les aigües ja no trigaran a congelar, i sol · licita a Brandán que vagi a buscar-lo. Brandán va decidir construir un curragh i partir cap a Occident en companyia de catorze monjos. A ells se sumaran després tres més que acabaran sent font de conflictes.

Brandán i els seus companys van vagar durant set anys per l'oceà, trobant illes meravelloses, monstres marins i la terra on habiten els condemnats,  per assolir finalment el paradís dels benaurats. En la seva navegació arribar primer a la illa del "castell deshabitat" on van ser rebuts per un gos que els va guiar fins a una vila despoblada. Allí van romandre durant tres dies, trobant sempre menjar preparat per a ells, tot i que van ser incapaços de veure una sola persona, excepte un diable etíop. Un dels nouvinguts mor després d'admetre haver robat.

Després arriben a una illa amb un jove que els porta pa i aigua. Les següents estacions van ser "l'illa de les ovelles", que s'ha volgut identificar amb les illes Fèroe, on passen la Setmana Santa, i "l'illa-peix", que posteriorment seria coneguda com Illa de Sant Brandán: una insola completament desproveïda de vegetació en la qual Brandán celebra la missa de Pasqua. Després de la celebració van decidir encendre una foguera per escalfar-se i quan es van asseure al voltant del foc es van estremir en comprovar com l'illa va començar a moure. Es van dirigir ràpidament al seu vaixell i es van allunyar precipitadament d'ella. Es tractava, en realitat, del peix gegant anomenat Jasconius.

La següent etapa del viatge va transcórrer al "Paradisus Avium" (Paradís dels ocells), habitada per ocells de tota mena que es van unir als monjos en les seves oracions. Un d'ells confessarà al sant que els ocells habitants de l'illa són àngels que es van mantenir neutrals en l'enfrontament entre l'arcàngel sant Miquel i Lucifer.

Tornats a la mar, navegaren durant tres mesos fins que, exhausts, van aconseguir arribar a la illa de Ailbe, habitada per monjos. Els monjos havien realitzat un estricte vot de silenci, i havien residit allà durant vuitanta anys sense patir malaltia o desgràcia alguna. El viatge continua, retornant a algunes de les illes per les que ja han passat, fins a arribar a una illa amb tres anacoretes, on es perd el segon dels monjos estranys. Després visiten "l'illa dels raïms", on obtenen el vi necessari per a la consagració. Retornen a Ailbe per passar el Nadal. Després de abandonar aquest lloc,  va arribar la prova més terrible que van haver d'afrontar sant Brandán i els seus companys: El pas de l'Infern. Monstres sense nombre es van acostar a la nau escopint enormes ràfegues de foc. Els monjos van reprendre el rumb de pressa però no van poder evitar que el tercer dels frares estranys fos devorat per una d'aquestes criatures.

El seu viatge va prosseguir, i la següent etapa va tenir lloc al costat d'un enorme pilar de vidre que van trigar gairebé tres dies en vorejar, a través d'un mar ple de boira. Finalment van arribar a la frontera de la Terra Promesa, on van ser rebuts per un anacoreta, sant Pau l'Ermità que ha viscut a la seva illa seixanta anys. Per fi, després de tornar-se a trobar amb Jasconius troben l'illa del Paradís, de la qual el relat no fa cap descripció i van tornar a Irlanda, lloc on Brandán va morir poc després d'arribar.

La llegenda de Sant Brandán i el seu viatge al paradís influirà sobre altres relats hagiogràfics difosos per tot Europa occidental, com les narracions viatgeres de Saint-Malo a Bretanya o sant Amaro a Espanya. Els intents de localitzar la ubicació de les illes visitades per Brandán començar ja al segle XII amb Honori d'Autun, qui parlava d'una illa situada a l'oceà Atlàntic crida Perduda, a la qual hauria arribat Brandán, però que si la buscava no es trobava.
A les illes Canàries encara persisteix la llegenda popular d'una illa que apareix i desapareix des de fa diversos segles, i que va ser batejada com a illa de Sant Borondón. Segons els "testimonis" que diuen haver vist l'illa normalment la situen en extrem occidental de l'arxipèlag, entre les illes de La Palma, La Gomera i El Ferro. Hi ha relats des de segles que narren l'aparició de l'illa, de la visió per molts testimonis i de la seva posterior desaparició, mentre altres persones atribueixen l'estranya aparició causa d'alguna acumulació de núvols a l'horitzó oa un fenomen de miratge. La llegenda de Sant Borondón va arribar a adquirir tal força a Canàries que durant els segles XVI, XVII i XVIII es van organitzar expedicions d'exploració per descobrir i conquerir-la. Fins i tot Leonardo Torriani, enginyer encarregat per Felipe II per fortificar les Illes Canàries a la fi del segle XVI, descriu les seves dimensions i localització i aporta com a prova de la seva existència les arribades fortuïtes d'alguns marins al llarg del segle XVI.



Font: Wikipedia