"Les
relacions entre els habitants d'un determinat lloc propicien relacions
d'amistat o de parentiu que augmenten amb els espais de sociabilitat i de
solidaritat entre ells. D'una banda trobem la sociabilitat interna, realitzada
en l'àmbit familiar entre les diferents generacions que habiten una casa, els
criats i criades si hi ha i els diferents germans i germanes de l'hereu o l’hereva,
sota la supervisió dels avis. La seva pertinença a la casa reforçava la
sociabilitat tant dins de la família, com de cara a la sociabilitat externa amb
els diferents llocs i pobles, sent un motiu d'orgull pertànyer a una
determinada casa.
Aquesta
sociabilitat es reforça a l'hora de realitzar les diferents tasques de la casa,
que la dona duia a terme regularment, com són fer el menjar, la neteja i la
sostenibilitat de la casa, rentar la roba, alimentar els animals de corral, fer
i regar l'hort, ajudar l'home en les feines del camp com la collita del cereal,
batre i un llarg etcètera. També és l'espai on en més d'una ocasió els
familiars polítics tenen més d'un conflicte. Tanta responsabilitat dins l'àmbit
familiar, de vegades, es convertia en xocs com entre la sogra i la nora, ja que
es tractaven l'una a l'altra com rivals en el lideratge moral de la casa, o bé,
perquè la sogra tractava a la nora com una forastera originària d'un vall veí,
a la qual s'ha d'acceptar i han de conviure quotidianament.
Sovint
estàs tasques compten amb la solidaritat veïnal i així les relacions entre
famílies es veuen reforçades des del treball, com pot ser rentar la roba als
safareigs o al riu, batre, collir o la matança del porc i la posterior
elaboració de productes carnis, entre d'altres; activitats totes elles en què
la dona participa activament i d'una manera molt directa.
Al
costat d'aquesta sociabilitat familiar de les cases i masies pirinenques, els
diferents llocs creen espais i actors per socialitzar d'una manera més àmplia
com ara les diferents romeries a les ermites, l'eucaristia dominical, les
festes majors i menors, les festes de les confraries. Aquestes festivitats
regeixen el cicle festiu anual de les localitats i és on l'àmbit folklòric
s'uneix al fet religiós, alhora que es tanquen negocis i matrimonis. En tots
aquests espais de trobada social, negociacions i decisions importants per al
futur de la casa, la dona participa i col · labora en la seva organització amb
el marit, i més encara si ella ha estat l'hereva.
L'església
és un lloc fonamental de sociabilitat entre els individus. La seva importància
social va més enllà de la missa dominical. Els grupets d'abans i després de la
mateixa, la neteja, la preparació dels diferents actes i festivitats al llarg
de l'any o passar el sant casa per casa, reforcen els llaços de la col·lectivitat
amb el món diví. Especialment amb les cerimònies que simbolitzen el pas d'una
etapa a una altra en la vida d'un individu com són el bateig, la primera
comunió, la confirmació, el matrimoni o la mort.
El
primer espai més enllà de la casa familiar que serveix per reforçar estàs
relacions locals és l'escola, lloc on els nens i les nenes adquireixen uns
coneixements i unes pautes morals i comencen a relacionar-se entre si. Amb els
anys, aquestes premisses han deixat pas a una veritable educació i un lloc real
de promoció que, sovint, depenia abans molt del caràcter i les qualitats de la
mestra i el mestre que, gairebé sempre, venien d'alguna localitat llunyana.
Els
mercats setmanals i les fires locals també s'intensifiquen les relacions
socials i econòmiques entre les diferents valls.
Els
cafès i les tavernes, les fondes, les confraries, etcètera, eren altres espais
i organismes per a la sociabilitat eminentment masculina, on l'accés femení era
pràcticament nul. Només durant la II República es recorda corn molts dels
espais habilitats per als cafès i reunions van començar a obrir les seves
portes a les dones que, essencialment, reservaven algun espai confrontant o
superior per a balls i jocs. "
fragment de l’exposició:
“La dona, referent social i cultural al Pirineu”
any 2005
“Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de
la meva vida; encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant
d'aquelles rialles. Poques festes se celebraven per aquells anys. Hi havia
tanta feina! Els diumenges només es
notaven perquè començàvem la jornada de fora més tard, ja que anàvem a missa de
sis. I això les dones, que ni oncle ni la majoria d'homes del poble no hi
entraven. Només el vell de ca l'August i el de casa Sebastià. Des del nostre
banc, que era en els últims rengles de la banda dreta, veia la majoria de la
gent. Silenciosos, una mica encongits per la fresca. Les dones eren com arbrets
coberts d'espessos vels negres. A la sortida, un bon dia escorregut i corrents
cap a casa a recollir les eines o a encendre foc, segons l'època de l'any i la
gent que hi havia a casa.
La festa per excel·lència era la de l'estiu: la
Festa Major! Es feia caure en diumenge, per estalviar, i coincidia amb les
acaballes de la feinada grossa als prats. Dies ha que s'havia segat i batut, i
si el temps no havia estat geniüt s'acabava de recollir l'herba. Encara solia
quedar el redall.
La plaça, ornada amb retallets de papers de
colors, s'havia de regar i d'escombrar molts camins, perquè les vaques
igualment eren portades a aviar i l'embrutaven abans de la missa solemne, que
aquell dia era a les deu, i tornar-hi a l'hora de la processó, i una altra
vegada abans del ball.
Van passar uns quants anys abans que el jovent em
considerés ben bé del poble i no una visita, i per això, fins que en vaig tenir
setze, no em van cridar per portar la plata d'alfàbrega a la sortida de missa.
Això volia dir entrar a la colla dels joves i prendre part en tots els
trencacolls de la festa: des de buscar el músic fins a tallar la coca que es
repartia en una altra plata al mateix temps que els ramets.
Jo no sé si era tímida de natural, per l'edat, o
perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell
lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes.
Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i
de les fadrines va ser per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i
l'altre, que feien córrer, mal m'està dir-ho, que era eixerida com poques
pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola,
em va fer posar vermella fins a l'esquena i l'endemà, en sortir de casa, em
creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m'espiaven. Em
sentia més en fals que mai, com si hagués comès una gran falta que ningú no em
pensava perdonar. Ara, amb tants anys de distància, penso que aquesta intuïció
no anava gens errada, encara que jo molt aviat superaria aquelles pors i
aquells encongiments, perquè la meva vida estava a punt de canviar de nou,
fortament. Aquell hivern vaig conèixer el Jaume. “
Pedra de tartera
Maria Barbal
Columna, 2009
pàg. 39-41