31 d’ag. 2014

30 d’ag. 2014

fira tàrrega 2014



petit intent de intertextualitat

“Vivia tancada a casa. El carrer em feia por. Així que treia el nas a fora, m'esverava la gent, els automòbils, els autobusos, les motos... Tenia el cor petit. Només estava bé a casa. De mica en mica, tot i que em costava, m'anava fent la casa meva, les coses meves. La fosca i la llum. Sabia les clarors del dia i sabia on queien les taques de sol que entraven pel balcó del dormitori i de la sala: quan eren llargues, quan eren curtes. I els nens van fer la primera comunió. Tots vam estrenar vestit. La senyora Enriqueta va venir a ajudar-me a vestir la nena. Mentre jo la fregava de dalt a baix amb aigua de colònia, vaig dir, miri, que dreta... i la senyora Enriqueta va dir, se li podria resseguir l'esquena amb una gota d'oli. I li vam posar el vestit i el vel i la senyora Enriqueta amb la boca plena d'agulles de picar li anava enganxant vel i corona als cabells. La Rita, un cop vestida, semblava una nina. Vam fer la festa a casa i acabada la festa vaig entrar al dormitori de la nena i la vaig ajudar a despullar-se i, mentre plegava els enagos damunt del llit, la nena va dir que una amiga seva del col·legi que també havia fet la primera comunió aquell matí tenia el seu pare que se n'havia anat a la guerra, que havien dit que era mort i que feia dos dies els havia tornat, molt malalt, però viu: i que si no n'havien sabut res és perquè havia estat tancat en un presidi, molt lluny, sense que li deixessin escriure cartes... I em vaig girar a poc a poc i vaig veure que la nena em mirava i mentre em mirava em vaig adonar que havia fet un canvi gros en tot aquell temps en què jo lluitava per acostumar-me a la vida nova. La Rita era en Quimet. Els ulls de mico i aquella mena de cosa que no es podia explicar què era però que anava tota de cara a fer patir. I ja va començar l'angúnia i el dormir malament i el no dormir i el no viure.”

La plaça del Diamant
Mercè Rodoreda
Diputació de Barcelona, 2008
pàg. 198-199

“Havien passat els dies. A l'Elvira no li feien goig els xicots que li havien fet l'aleta. Al poble havia costat de trencar-se el gel, però a pleret, i de vegades d'amagatotis, havien començat d'arribar les proposicions de casori. I és que l'havien vista treballar. Ho feia com un home: tant si calia segar com si calia recollir l'herba i, si feia falta, també plantava cara.
Un vespre després de sopar va dir que es volia casar a fora i deixar el pubillatge de la vida de pagès. Tia li va pronosticar tota classe de desventures. Que passaria gana, que l'home que només viu d'un sou està perdut, que ben aviat la veuríem carretera amunt fins a casa a treure's la panxa de pena... Ella deixava dir, la cara serena. Jo no em veia amb cor de trencar-li el propòsit, però no sabia dir en contra de tia. Callava i per dins me'n feia retret, perquè penso que ella esperava que la defensés. Quan l'Angeleta va començar a fer-li'n broma, llavors pla que va saltar com una fera. El Mateu ja havia complit nou anys. Ja començava d'ajudar i en aquella ocasió no s'atrevia a obrir boca perquè coneixia el pa que s'hi donava. La germana gran el posava net, el clenxinava i quan s'embrutava li feia un raig de crits. Qualsevol es posava en aquesta conversa!
Quan me n'anava a aviar, pensava en totes aquestes coses. Era la feina que més m'abellia. Passava moltes hores sola amb els animals i tenia temps per perdre'm en el record del present i del passat. Un clop bellugant les fulles m'allunyava als dies de l'Ermita o als primers temps de ser a casa els oncles. M'encantava amb els pardals i, a l'hora de cridar a la Fosca o a la Clapada per desencaminar-les d'un mal pas, em trobava amb el pensament en blanc. Eren les estones bones dels meus dies. Quan retornava amb els animals brandant les cues contra les mosques, em sentia conformada.
L'endemà del dia que l'Elvira ens havia fet saber que es casaria amb un noi que treballava a la fusta i que aniria a viure a la Noguera, vaig pensar, camí de casa, que ja no em necessitaven. Va ser una idea nova, com un raig de sol que es filtrés davall les branques i m'hagués cegat la vista.
Encara no s'havia casat, però ho faria. I faria molt bé. L'Angeleta també es casaria. Era quieta, treballadora i agradosa, tot en un plegat era difícil de passar per alt. A més a més era bonica. I el Mateu tenia a tia que li ho indicaria tot. Li faria de mare. I als quinze anys seria un jove hereu. Una daga esmolada em feria al mateix instant que apareixia aquest pensament. A pesar del mal em vaig repetir: ja no em necessiten.
I fins que va arribar la primera nit de la Festa Major no hi vaig tornar a pensar. Sentia la música del sarau des del meu llit, fluixeta, això sí. Com si hagués estat ocell que escolta el reclam, vaig alçar-me, vaig vestir-me amb la meva roba negra i a poc a poc, però decidida, vaig acudir al cap de casa. Sota teulat hi havia arraconat el bressol de fusta on havien dormit els meus tres fills quan eren xics, i que havia fet el seu pare amb les seves mans. Senzill. Només als costats tenia una sanefa en ziga-zaga. També vaig veure obert l'armari amb les seves eines. Però no m'hi vaig aturar. Vaig obrir la finestra i vaig treure el cap. La remor del riu em va omplir totalment amb una sentor de brancatge verd i tendre. Quedava molt avall però se sentia fort i em semblava molt més acollidor que l'infern del meu llit. Vaig arrossegar una mica el bressol i vaig girar-lo de bocons sota la finestra. Quan anava a alçar el peu dret per pujar-hi, vaig sentir un soroll suau a la vora. Tia em mirava amb uns ulls molt oberts. Va dir-me: ¿que no pots agafar el son, nena? Em va passar el braç dret per l'esquena i així, ben junta al seu cos petit i ferm alhora, vaig davallar, boca closa, cap al dormitori.”

Pedra de tartera
Maria Barbal
Columna, 2009
pàg.139-142


29 d’ag. 2014

l'autora i la seva obra

Carles Cortés.Com vas escriure Pedra de Tartera?

Maria Barbal. Jo vaig escriure la meva primera novel·la d’una manera força espontània, sense pensar que l’havia d’acabar per publicar, que és un element característic quan tens aquesta consciència d’escriptora. Per què? Doncs perquè com ha quedat palès en moltes intervencions, el llibre sorgeix de la necessitat d’expressar una ferida que ve de la història del nostre país i que va tenir conseqüències individuals i familiars. La necessitat d’expressar una cosa tan senzilla com la vida d’aquesta protagonista em va moure a escriure la novel·la. Com que jo era una persona amb uns estudis relacionats amb la llengua, que estimava la lectura i la literatura oral, vaig escriure un llibre. La meva consciència d’escriptora comença a partir de la rebuda de
Pedra de Tartera, després de la publicació i amb les primeres crítiques. Quant a la “pretensió”… no n’hi havia cap, si no és la d’escriure la novel·la.

Carles Cortés. En publicar-la, vas incorporar un pròleg en el qual justificaves l’opció lingüística, i que va desaparèixer en les edicions posteriors. Què ha canviat en el mercat editorial o en el lector català perquè aquest pròleg ja no tingui sentit?

Maria Barbal. Quan el llibre obtingué el premi, des de l’editorial se’m va comentar que potser el  títol era una mica problemàtic perquè molta gent no entendria el mot tartera. Van començar a trobar dificultats i volien que facilités la tasca a un possible lector ciutadà que se sentís sorprès i no sé si una mica agredit per un vocabulari que li seria estrany. Aquesta nota respon fonamentalment a això. Sona potser a disculpa i per això després es va retirar. M’ha estranyat saber que en algunes edicions ha tornat a aparèixer. Això pot ser resultat d’una meditació de la gent de l’editorial o bé d’una distracció, sincerament no he controlat prou aquest tema.

En tots aquests anys jo vaig revisar el text dos cops ; un, quan va passar de Laia a Empúries ; i l’altre crec que va ser quan va passar d’Empúries a la Magrana. Aquí vaig fer algunes modificacions, vaig treure alguns mots i alguna descripció que em va semblar que no s’avenia amb la protagonista. De fet, a mesura que em parlaven del llibre jo anava prenent consciència d’haver-lo escrit i d’algunes d’aquestes qüestions. Us confesso que a mi em costa llegir-lo, perquè fa més de vint anys que el vaig escriure i jo ara l’escriuria d’una altra manera. No canviaria l’argument, ni els personatges, només alguna sintaxi, substituiria o eliminaria alguns mots. Crec, però, que he de respectar l’escriptora que vaig ser. Alhora, aquests plantejaments me’ls faig precisament gràcies a què el llibre ha tingut vida fins ara, per tant ho considero una fortuna. El que passa és 3que en aquests anys jo he fet un entrenament com a escriptora i ara hi ha un cert distanciament amb aquesta manera d’escriure.  

Carles Cortés .País íntim no és una segona part de Pedra de Tartera, però sí que hi ha una voluntat de revisió històrica o d’abordar un mateix període. Quina relació real hi ha entre País íntim i Pedra de tartera?

Maria Barbal. A País íntim la història és explicada per la néta d’aquesta Conxa. No és una continuació, la història de Conxa només és un rerefons. La neta explica la seva experiència amb la mare, l’Elvira, aquesta filla forta que apareix a Pedra de tartera. A País íntim, l’Elvira parla alhora de la seva experiència amb la seva mare. Al darrere hi ha la història, que condiciona inevitablement la relació. No és una continuació, però el passat hi és present, condicionant. Jo no el volia tornar a treure, però vaig veure que era indispensable.

Carles Cortés .Per què en aquestes novel·les, la primera i l’última, has volgut abordar un tema històric com el de la Guerra Civil? Hi havia, al darrere, una voluntat didàctica, una finalitat de divulgació històrica, o només buscaves fer ficció?

Maria Barbal. La meva intenció no és dir com haurien de ser les coses, però sóc molt conscient que enraono sobre el tema de la injustícia, que és un gran tema, present arreu, que sovint es relaciona amb la guerra però no sempre. Aquest tema a Pedra de Tartera queda molt subratllat, com a rerefons de la vida de la protagonista; a País íntim també hi és molt present, perquè la noia es planteja sempre el perquè: per què la seva mare es comporta amb ella com es comporta; i mentre, la mare es planteja per què li ha passat el que li ha passat. Les respostes a aquests perquès només les té la vida, és a dir ningú. Sóc conscient que parlo d’això però no vull que ningú es vegi obligat a pensar d’una manera determinada.

Carles Cortés .Quin és el poble de la Conxa? Hi ha algun poble que faci de referent de Pallarès o és un poble inventat, barreja de molts de diferents?

Maria Barbal.  (Pallarès) podria ser qualsevol poble del Pallars Subirà o, per què no, de l’Alta Ribagorça o de l’Alt Urgell. Podria ser fins i tot d’alguna altra banda. Ara, en la meva imatge interna, hi ha una vall en concret del Pallars Subirà, però podria haver estat una altra; hauria pogut ser la Vall de Cartabòs, la Vall Farrera, la Vall d’Àneu, la Vall d’Àssua… Qualsevol d’aquestes valls, perquè els pobles s’hi assemblen. De fet, quan Conxa és a l’església a Pallarès i pensa en l’ermita, diu que els àngels de l’ermita la miraven amb els seus ulls i li preguntaven si havia fet bondat. Si hi ha ulls probablement és Àneu.... Això vol dir que ella ha anat de la Vall d’Àneu a una altra vall. Però a una altra vall pròxima, perquè caminant amb l’oncle triga aproximadament un dia.

Carles Cortés .Hi havia una Conxa tal qual o és una barreja de diversos personatges?

Maria Barbal. Hi havia una Conxa tal qual, i jo partia de la imatge d’una persona real i d’un argument verídic d’uns fets històrics. Però és clar, aquí recordaria el que ja s’ha dit, que vaig escriure la vida i la història de moltes persones, de moltes famílies en una època determinada.

Carles Cortés .Potser el personatge existia, però també hi trobem coses teues. Tot i que són èpoques diferents, la protagonista arriba a Barcelona igual com vas fer tu, tot i que en el teu cas hi vas anar a estudiar i molt més jove… Però en els dos casos hi ha un canvi de lloc. En aquest sentiment de trasllat, no creus que hi poden haver elements teus biogràfics, conscients o inconscients?

Maria Barbal. Segur que sí. Justament en l’últim capítol crec que vaig traspassar la meva vivència de noia jove de Tremp, que va a estudiar a Barcelona i que veu les coses diferents, a aquesta protagonista, que és una dona vella i que té unes circumstàncies molt diferents i que es troba també en aquesta gran ciutat. Potser allò de la llet, dels gossos passejant, eren més experiències meves aplicables a la protagonista.

Qüestions a Maria Barbal
Carles Cortés


28 d’ag. 2014

novetat editorial

El proper dos de setembre, Maria Barbal publica una nova novel·la, “‘En la pell de l’altre” , editada per Columna.

Sinopsi del llibre (extret de la pàgina de l’editorial):

“Dues nenes, la Ramona i la Mireia, de famílies ben diferents, coincideixen als anys seixanta a la mateixa escola al barri del Poblenou de Barcelona; quan se separen per continuar estudiant, l’una a la Universitat, l’altra en una acadèmia del barri, no esperen que els seus camins tornin a trobar-se.
Els altres personatges —el Rossend, l’Anna, el Tomàs, el Manuel, el Joan, la Lolín, la Isolda— dibuixen amb elles un entramat de relacions, vinculades al context social i polític dels anys vuitanta i noranta fins a l’assassinat de la periodista Anna Politkóvskaia a Moscou el 2006.

Fragment del llibre:

«Després d’aquell viatge, la memòria tenia un sentit més precís per a la Ramona. Seria un gran honor treballar cada dia, com se li havia proposat, a l’associació Memòria i Llibertat; ella lluitaria amb les dents, si calia, per portar-los tot el reconeixement possible. Encara que allò que l’hauria omplert del tot hauria estat ser-ne membre de ple dret, però tan sols en podien ser sòcies les víctimes o els seus familiars directes. I allò hauria estat com ser igual d’afortunada que la Mireia».


pedra de tartera, 9

la vall d'Àssua
“Pels camins de és una ruta literària per conèixer els indrets més significatius de la novel·la “Pedra de tartera”. L’itinerari transita per la vall d’Àssua, el Montsent i el Pallars Sobirà. La ruta recorre alguns dels indrets on va viure i treballar la Conxa, protagonista de la novel·la.


La ruta comença a Altron i passa per Bordes d'alegre i Pessó, Borda de Botiguet, Vodoliu de la Costa, Camí de Trases, Solati, Bordes d'Opl, Sant Josep d'Olp i torna a acabar a Altron. 

La durada es de unes quatre hores i mitja  i exigent en quant a la dificultat del recorregut.


vista de l'alt pirineu lleidetà desde l'ermita de Sant Josep d'Olp

“Aquell maig de 1931 vam reunir-nos una bona colla de dones de Pallarès per collir carreretes i moixarrons a la muntanya.  Pel camí encara vam aplegar la cunyada del Jaume, l'Agnès, i dues o tres xicotes més de Sarri que van venir amb nosaltres. El Jaume les havia avisades que hi aniríem aquell dimecres.  Érem ben bé deu o onze.

Jo m'havia trobat abans amb la Delina i havíem arreplegat dues cistelles cada una. ¿Les ompliríem? Dins de la més xica portàvem la berena. Pa amb pernil. D'aigua, massa que en trobaríem.

Vam sortir a punta de dia i al principi estàvem esvalotades com criatures, ens semblava que ens havia de faltar temps per xerrar, però, quan va començar la pujada, aviat es van parar les llengües per no quedar sense alè.

M'agradava aquella sortida perquè em sentia enmig dels prats resseguint l'herba fosca de les carreres, sense cap més pensament que es posés al meu cap que la il·lusió boja d'encertar les clapes ben plenes i d'omplir aviat el cistell. La caminada era forta però, després de pujar tant, només quedaria la baixada, que es feia en un no res. Des de dalt es veien tots els poblets a prop, amb els teulats negres i alguna fumera que s'escapava per dir que hi havia vida. Amb les galtes bullint i la fresca al coll, ens aturàvem a esmorzar abans de començar a buscar de valent els bolets preciosos. ¿Qui gosava presentar el guisat de la Festa Major sense acompanyar-lo amb un bon suquet de carreretes? Els moixarrons encara eren més valorats pels paladars fins i, així tendres, els fèiem en truitada.”


Pedra de tartera
Maria Barbal
Columna, 2009
pàg. 86-87



27 d’ag. 2014

pirineu i literatura, 4



“Tothom volia baixar a Ribera per veure el tren. La gent de la Quera tenia curiositat per contemplar de prop aquella màquina que fins llavors només havien pogut ataüllar des d'allà, mentre avançava a poc a poc pel fons de la vall sota una fumera blanca, amb estrèpit de ferralla i esbufecs de bèstia grossa. Jo hi vaig baixar un diumenge al matí en sortir de missa amb una colla d'homes i de canalla. De casa nostra només hi anava jo, perquè el meu veí i el Mingo ja l'havien vist treballar a la carretera i el padrí no volia ni sentir parlar de màquines. El tren era uns centenars de metres més amunt de Ribera (...)

-Aquesta màquina, tal com la veieu -va pontificar el Jaume- té una potència de dos-cents cavalls.

-I això quants bous són?, va preguntar un vell de Castellet.

El jove expert en màquines va calcular que més de mil. I va posar un exemple.

-Penseu que si la carretera fos recta podria carregar en un sol viatge tot el bestiar de la Vallnegra i portar-lo a la fira de Salàs.

-Mala feina fotríem, llamp de Déu!- va remugar el vell-, amb tantes bèsties per vendre, les hauríem de donar regalades, a preu llençat.

Fet i fet, més que no pas per força de la màquina, el que més admiràvem els tafaners era que la balierna de ferro es pogués moure per ella sola, sense necessitat de ser arrossegada per cap animal. El Jaume s'esforçava per fer-nos entendre que es tractava d'una màquina de vapor i que el seu funcionament era molt senzill: així com una olla d'aigua, bullint als quatre galls, fa aixecar la tapadora, doncs de la mateixa manera aquesta caldera plena de milers de litres d'aigua fa moure la màquina i tot el que se li enganxi al darrere.”

El segle de la llum (1997)
Pep Coll


26 d’ag. 2014

pedra de tartera, 8



Amb motiu del 20è aniversari de la publicació de la novel·la "Pedra de tartera", Marius Serra entrevista Maria Barbal pel programa “Alexandria”, de TV3.  L’entrevista va ser emesa el març del 2005.


http://www.tv3.cat/videos/178590660/Maria-Barbal-escriptora

25 d’ag. 2014

pirineu i literatura, 3

Ramon Xuriguera
VERS LA CONQUESTA DE LA MUNTANYA       

    
“El sol penetra amb un aplom xardorós en aquesta planúria luxuriosa de l'Urgell.

Avui la travessem ràpidament, lliscant damunt la veta blanca de la carretera que segueix el curs del Segre. Lleida, que hem deixat fa un moment, disminueix al nostre darrera com un llonguet terrós, alt i una mica geomètric. La veu de la muntanya s'estén al nostre davant entre les blavors confuses de l'horitzó. Durant anys i anys ha romàs impracticable, desconeguda, abandonada a les seves dimensions on la riquesa i la bellesa bategaven sense que ningú no se'n pogués gaudir. Només algun arriscat excursionista s'atrevia a internar-se en el laberint de valls i de massissos, i encara l'esforç era desproporcionat a les considerables dificultats de les descobertes. La gent del país, aïllada tot l'hivern per la invasió de les neus, sense alenada a l'estiu per depassar l'espessor de les abruptes muralles, restava separada de tot contacte i insensible a la beutat de llurs indrets. (...)

La descoberta de la muntanya començà amb la construcció de la carretera de la Vall d'Aran. Per aquest nervi blanc i sinuós que creua de l'un cap fins a l'altre tot el bloc occidental de les comarques de Lleida, s'oferí a l'avidesa del turista, facilitant- li l'accés a les regions que semblaven més impracticables. La indústria i l'enginyeria han deixat a tot el llarg del camí rastres considerables de la seva activitat.

Aquesta tarda d'agost repassem el fil d'aquest itinerari amb el rostre llimat per l'aire que s'esmuny pels costats de l'automòbil.

A la sortida de Balaguer neix un paisatge pelat i terrós i la carretera s'assuauja amb els primers revolts anunciadors del començament de la muntanya.

Acabem de deixar la llenca fresca i sucosa de les margeres del Segre i en trobem de cop i volta davant l'aridesa de les terres de darrera del Sant Crist. Ací comença la naixença dels turons, primer, fins com a galtes, després, tivants com a pits, i més tard amples i rodons com a cranis, amb un lleu borrissol de timons escampat d'ací d'allà.

Les oliveres apunten a banda i banda, formant fileres cansades o isolant-se en petites tofes blanquinoses.

Ara el terreny sembla més aprofitat; sovintegen els roures incipients i on vulga que girem l'esguard trobem aquesta feixuga geometria de les terres regirades per la rella. Apunten les alzines. La carretera llisca pel centre i té no sé quina gràcia alada i blanca entre les ferides sangonoses dels solcs.

Pressentim que estem lluitant amb un pendent suau però continu. Al cim hi ha una estesa de cases. És el poble de les Avellanes. Or a les eres. Durant un moment, gaudim d'una altura dominant, d'un repòs d'ulls alt i dilatat i absent de tot obstacle. Al fons s'endevinen els blocs blavissos i compactes del Montsec.

Davallem tot el que hem pujat. Ara creix una vegetació curta i negra arrapada al rocam. La terra s'estreny amb un vermell de coàgul; les alzines s'espesseeixen a banda i banda del vehicle; tornem a pujar amb una resignada constància. De sobte, com si ens aboquéssim al barandar d'un balcó meravellós, s'obre als nostres peus la magnífica raconada de la Vall d'Ager, miniaturada, com una immensa gota d'aigua vista al microscopi, fina de tons i transparentada per una llum suau i encalmada. Al mig, entre quadros minúsculs de terres de cultiu i fileres d'arbres invisibles, hi ha el poble que dóna nom a la vall.

La carretera ens hi atansa fent giravolts. Al front, l'espessa cortina del Montsec priva de veure el que hi ha darrera. Ara avancem pel bell mig de la vall i veiem passar a la nostra dreta la taca terrosa d'Ager arraulida al peu de la Col·legiata. Una punta del Montsec creix desmesuradament com si se'ns volgués tirar a sobre. Fontllonga i la Baronia es perfilen sobre la superfície del llac que comença a la presa hidràulica de Camarassa i s'estira, amb una longitud de catorze quilòmetres, fins ací on som nosaltres. Els ulls s'emplenen de la blavor de l'aigua. Al fons, cobert per l'abast de la inundació, hi dorm un poble: Oronés. En èpoques que el llac és baix, una punta de campanar trenca el mirall de l'aigua com si no es resignés a ofegar-se del tot.

Ja som a l'extrem de la vall. La punta del Montsec que se'ns tirava a sobre, ara sembla que ens vulgui privar el pas; però ens trobem davall, aparedats en una estretor de muntanyes verticals. En realitat perforem un llit d'ombres on les estalactites afinen llur pacient orfebreria. El Noguera Pallaresa salta al nostre costat grassonet i viu. Travessem el pas d'Els Terradets.

Entrem a la Conca de Tremp. Dilatació de confins. Pobles esparsos com a vols de moixons aturats, amb el coll blanc i les ales terroses. El color negrenc de les cases que trobem a la vora, ens fa pensar, per contrast, en l'argila encesa i pròdiga de l'Urgell.

Tremp; cases blanques i rengleres de xops a l'entrada; després el llac, dens, amb blavor mediterrània i onades diminutes amb una cresta blanca. Salàs; evocació atrafegada de fires d'ases, de muls i de cavalls, on la gent encara compta amb unces.

Anem pujant. Després d'abandonar els carrers de Pobla de Segur, penetrem en el seguit de blocs isolats i dramàtics que anuncien el pas de Collegats. L'Argenteria passa pels nostres ulls com una estampa fantasmagòrica. Les muntanyes se succeeixen a ambdues bandes del camí, amples i ratllades de pins com a immensos cartipassos plens de pals. El riu va esdevenint prim. L'expectació de les salines de Gerri de la Sal fa pensar en una estesa inacabable de diamants. Després comencen les primeres teulades de pissarra. Sort, Rialp; petits camins tortuosos flanquegen els costats de les muntanyes. Alenades de fresca passada directament pels pins. Llavorsí. Per la vora de la carretera passen els músics amb els instruments amagats dins d'una funda verda i les sabates penjant a la mà. No fa gaire que n'hem trobat dos més asseguts en un ribàs. Quina festa major els espera?

Comença una llenca de prats frescos i estrets entre la carretera i el riu. Escaló; les cases són d'un negre de tinta d'impremta. Sentim la muntanya al moll de l'os; el paisatge ens la refrega per la pell; l'aire ens la duu a l'esperit.

A mesura que els límits rocosos s'ageganten, nosaltres disminuïm de dimensió. Sentim l'altura, la llisor i la limpidesa de l'altura... El cel és d'un blau sonor i pròxim. L'automòbil es deté avorat a la carretera. D'allí mateix arrenca un caminet prim i tortuós que va flanquejant la muntanya, lligant-la com un fil. A darrera hi ha Espot. D'Espot es passa als Encantats i al llac de Sant Maurici. Rera el llac hi ha la Vall d'Aran...

Baixem del vehicle; el pit s'infla d'aquesta alenada gerda que creix amb l'escolada de la terra. Som al Mall; toquem amb els dits aquest tros de ferro clavat al peu de la muntanya i cantat en la llegenda verdagueriana. El fil blanquinós que solqueja el massís que tenim al davant, es perd en el trèmol vagarós del crepuscle. Ara el nostre bastó es clava en les ferides del camí. Pugem amb els ulls penjats de les branques dels pins i a les carenes que obstaculitzen l'horitzó. La carretera, al fons, s'esmuny com una cinta que es desfila en el no-res. Quan arribem a Espot és nit closa.
Ramon Xuriguera (1901-1966)


Ramon Xuriguera , va ser un escriptor i crític d'art lleidatà  que es va exiliar a França després de la guerra civil.

“Vers la conquesta de la muntanya” és un article de Xuriguera publicat al diari “La Publicitat” l’any 1929;  i recollit, a finals del 1937,  en el llibre “Presència de Catalunya”, una extensa antologia sobre el paisatge català seleccionada per Josep Janés i Olivé i il·lustrada per Enric Climent.


24 d’ag. 2014

pirineu i literatura, 2


Al mes d’agost de 1956 els escriptors Camilo José Cela i Josep Maria Espinàs van  emprendre un viatge per les comarques del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Val d’Aran i l’Alta Ribagorça.

Les seves vivències es van reflectir en dos llibres de viatges: Viaje al Pirineo de Lérida, 1965, del primer i Viatge al Pirineu de Lleida, 1957, del segon (rebatejada A peu pel Pallars i la Vall d'Aran). 


“La vida se inventó para vivir y para dejar vivir, para caminar, para amar a las mujeres que cruzan por el camino, para comer el pan honesto y el jamón curado, para beber el agua de la fuente y el vino de los lagares, para ver mundo y hablar de las cosechas y las navegaciones, para bañarse en el restaño del río que cae del monte y secarse después del sol, sobre la yerba».
Camilo José Cela
Viaje al Pirineo de Lérida


“Tornant a Boí, seguim altra vegada la carretera que puja al costat de la Noguera de Tor. La vall es fa definitivament sorruda, angoixosa, solitària. Ja no trobarem cap poble.
Aquí dalt, en un punt molt estret hi ha Caldes de Boí. Les fonts d'aquestes caldes, d'antiga fama, han passat una època de decadència. En aquest segle l'home s'ha après la lliçó de la comoditat, i per a pujar fins aquí es necessita la paciència i la tossuderia de l'ós del Pirineu. D'altra banda, el balneari havia quedat una mica desmantellat i trist, en el seu aïllament la muntanya li queia damunt.
Ara això ha canviat. Ara s'hi pot arribar amb automòbil –ha de ser un automòbil que resisteixi una mica, que tingui també la paciència i la tossuderia de l'ós– i al capdamunt es troba un balneari nou, un edifici enorme i alegre, realitzat amb un gust molt afinat i ple d'això que en diem luxe. En el punt més agressiu de la Ribagorça, Caldes de Boí s'ha convertit en un refugi còmode. A l'aire lliure s'ha instal·lat una piscina d'aigua termal. L'hotel és una de les peces més considerables i ambicioses del nostre país. Un té la impressió que l'arriscada aventura de ressuscitar aquest racó de món té l'èxit assegurat.”
Josep Maria Espinàs

 Viatge al Pirineu de Lleida

pirineu i literatura, 1


“Segons la llegenda, el nom d'aquesta comarca (hauríem de pronunciar Pallàs, amb la erra muda), ve de palla. Resulta que fa molt temps hi hagué una sequera que afectà al llarg d'unes anyades bona part de Catalunya. El blat tot just aixecava un pam i, doncs, no tenien palla per alimentar els rucs. En aquestes valls, en canvi, es van salvar de la calamitat. La pluja va ser tan generosa, que no sabien on encabir la palla. En comptes de cremar-la o de fer-la podrir per fer fem, la llençaven al riu amb la intenció de fer dentetes a la gent de pravall. Aquests van començar a dir que el riu baixava de les valls de la palla, d'aquí ve el nom de Pallars. “
Pep Coll (1949)


Pep Coll és un escriptor que ha convertit els Pirineus en un univers literari. Ente les seves obres destaquem:


Muntanyes Maleïdes, de 1993; El rei de la Val d'Aran, de 2002; El salvatge dels Pirineus, de 2005 o Dos taüts negres i dos de blancs,  de 2013.

23 d’ag. 2014

música i poesia africana



VIAJE

Aunque llegué al final del viaje,
jamás sentí que hubiera llegado.
Tomé la carretera
que sube despacio la cuesta de las preguntas, y que me lleva
incluso a descender a la tierra que conduce a casa. Yo sé
que mi carne está limpiamente mordisqueada,  perdida
para el perturbado pez entre las vainas susurrantes.
Yo los dejé atrás en mi ruta

Y así también, con el pan y el vino,
necesito la repartición de derrota y carestía.
Yo los dejé atrás en mi ruta,
jamás sentí que hubiera llegado,
aunque amor y bienvenida me atrapan en casa.
Los usurpadores pasan mi copa en cada
banquete como en una última cena

Wole Soyinga

traducción de Rafael Patiño

22 d’ag. 2014

pedra de tartera, 7



“Amb el símbol clar de la pedra de tartera, és a dir, de tot allò que, assegurat en un ordre estantís, és arrossegat irremissiblement cap a l'oblit, Maria Barbal ha novel·lat el món desaparegut del Pallars Jussà. L'autora, inclosa en la generació dels setanta amb Solsona i Moncada, mostra una veu personal i madura, ara, per primera vegada, amb tot el cicle complet. Tenir aplegades aquestes tres obres permet veure l'evolució d'una ploma que no fa concessions a les modes i que porta l'impuls d'un llenguatge que s'arbora en els boscos del passat per assolir poèticament un present de memòria. Una narrativa que, a mans de les autores,  té noms tan rellevants com Carme Riera, Núria Perpinya, Mercè Ibarz i Imma Monsó, per dir-ne unes quantes de les que mostren fins a quin punt cal oblidar altres condicions per observar obres de qualitat indiscutibles.

Pedra de tartera és si fa no fa una novel·la catàrtica, breu pel seu caràcter iniciàtic de descoberta i recuperació del món rural del segle XX.  Se'ns hi presenta una vida lligada a la terra, una realitat humana avesada al sacrifici, en què els sentiments s'exposen només quan són assimilables a un ordre previst per les condicions naturals. La protagonista femenina, des del seu jo, repassa la seva vida,  recupera la solitud de la noiesa i assimila els afronts d'uns fets històrics que li furten una felicitat fugissera.  És la saviesa d'una veu que s'ha construït en l'exili de tot, en la creixença autònoma d'un cor que no ha cedit als altres perquè la vida rural comporta això,  l'ascetisme de les passions més exaltades, la supervivència a través del silenci. Un món del tot matèric que arriba fins i tot a abastar la llengua: "I pensava que una llengua és com una eina que cadascú l'agafa a la seva manera, encara que serveixi per a la mateixa cosa". El principi matèric acaba, però, amb l'arribada a Barcelona d'aquesta dona que s'ha fet gran i passa a ser l'observadora de la vida dels fills. L'arribada a la ciutat comporta un ritme diferent, en la vida i en la llengua.

Mel i metzines torna a ser una recup eració del paisatge i del temps de la pagesia, en la veu del seu protagonista, Agustí Ribera Gaià. L'encàrrec d'unes memòries el confronta amb els seus orígens. Novament el personatge viu el seu exili formador,  en sortir de la casa paterna sense haver acabat la infància, per anar a estudiar i treballar primer a Rialp i després a França. Els convulsos sentiments del noi s'acaren a un efectiu realisme de la vida rural que empetiteix sovint l'individualisme i l'afirmació dels personatges. A la ploma segura d'una prosa que avança planera s'hi incardinen escenes d'una poètica afinada. I el punt interessant de la prosa de Barbal és aquest:  bastir el record sense nostàlgia,  acceptant l'inevitable transcurs dels anys, dosificant un contingut lirisme amb una ferma voluntat de versemblança.  Allò que Agustí Ribera acaba aprenent, després dels seus temps al camp d'Adge,  i dels seus anys a París, és la qualitat de l'enyor, l'emoció que no permet a qui marxa tornar a ser mai de cap lloc.  El sentit del gust,  en els seus contrastos, conforma el teixit de les emocions i l'estructura narrativa. Aquesta darrera novel·la ens aprima la frontera entre el món atàvic i primitiu de taupaire i el de cuiner refinat de l'Hotel Durvan. Perquè ha conegut les metzines arriba a la mel. En aquestes obres els personatges sobreviuen gràcies a un equilibri de forces que els ve donat per un coneixement total de l'experiència.

A Càmfora, la darrera novel·la del cicle,  hi trobem un projecte narratiu diferent.  Una discussió familiar en un bar de poble és l'origen de la partida d'un jove matrimoni cap a Barcelona. La distància i els desavinguts i reiterats apropaments a la casa natal aniran descobrint una xarxa de silencis i ocultacions que enverina totes les relacions. El paisatge humà i les perversions provocades pel sentit de la propietat són l'eix d'aquesta última part del tríptic del Pallars.
De món complet podem qualificar aquesta reedició que explica també el camí cap a la maduresa narrativa de la seva autora.”

Cicle del Pallars
Susanna Rafart

Avui, 23 de juny de 2002

setmana del llibre en català



32a edició de la Setmana del Libre en Català
"Lectura feta a mà"

av. de la Catedral
Barcelona
del 5 al 14 de setembre de 2014

21 d’ag. 2014

música africana

l'instrument mbira

El proper 7 de setembre comencem els tallers de audicions musicals del proper curs, i comencem amb un tast de música africana popular.


Transcrivim una breu introducció al tema i una selecció de músiques. 

“L'immens desert del Sàhara divideix Àfrica en dues regions musicals diferenciades. La música del nord comparteix molts trets amb la de l'Orient Mitjà. La música subsahariana és coneguda per tot el món pels seus ritmes sofisticats. Els conjunts de tambors, xilòfons i altres instruments toquen seguint diversos models rítmics i mètriques diferents que creen estructures complexes anomenades polirítmiques.  Fins i tot instruments musicals diferents als de percussió, com la Mbira o les banyes es toquen de manera percussiva, per exemple,  tirant d'una corda o accentuant fortament la veu. És comú, en molts pobles, el que en la música interpretada en grup, hi hagi una veu que actua com a líder, i la resta de veus li van contestant alternativament. A més d'acompanyar les danses, la feina, les cerimònies i les processons reals, s'usa també per a la comunicació, imitant al llenguatge parlat.
Les funcions socials que tradicionalment, ha complert la música a l'Àfrica, ha condicionat la seva submissió als imperatius dels dirigents, especialment pel que fa a la seva vinculació amb la religió es refereix.  
En les societats islamitzades, sovint, es considera que la música desvia a la gent del seu fi principal, el culte a Déu. En aquestes societats, la música és consentida durant períodes festius però reprimida en la seva utilització social més transcendent. 
En les societats que mantenen la seva religió tradicional, la música, habitualment, va lligada de manera indissociable amb els actes socials de dimensió religiosa. o com a instrument de comunicació amb el sobrenatural, utilitzant-la en la curació de les persones, en els dominis diaris de caça, la pesca o les activitats agrícoles.  
A les regions cristianitzades, no s'ha reprimit la música, però moltes vegades, s'ha intentat que sigui utilitzada únicament com a participant de les cerimònies religioses. Des dels anys setanta del segle passat, la música religiosa no ha tingut inconvenient a incorporar els ritmes populars als textos litúrgics.
La varietat de músiques és enorme i, moltes vegades, sense connexions aparents entre elles. És impossible confondre la música vocal de l'Àfrica Oriental amb la dels països occidentals. En l'occident central africà (Senegal, Níger, etc) destaquen dues característiques que no es donen en altres latituds: l'existència de músics professionals, els griots, barreja de músics i historiadors oficials de les classes aristocràtiques; i la utilització dels tambors com a mitjà de comunicació. A l'Àfrica Oriental, destaca la utilització d'una multitud d'arpes i lires que s'estenen des de la Vall de Nil fins a la Vall del Rif, i que alguns les consideren històricament, com hereves de les cultures de l'Egipte dels faraons.
A l'Àfrica central, on, tradicionalment, els tambors han estat l'ànima de la creació musical, aquests, a partir de la música congolesa contemporània, han anat sent relegats a un segon lloc. Un altre tret distintiu és la gran varietat de textures vocals i instrumentals polifòniques com són les creacions de la música dorze i les més conegudes dels pobles pigmeus. Encara que la música polifònica està molt estesa per tot el continent, hi ha regions, com el Sahel, on és desconeguda.

balafon


Dels instruments africans, a més de les innombrables varietats de tambors, cal assenyalar les moltes varietats de xilòfons i destacar, potser com l'únic instrument d'origen netament africà,  l'mbira , inexistent en altres continents. Els occidentals han adoptat el terme de balafon, per designar la varietat de xilòfons. Es diu que el terme balafon ve de la paraula Mandingo "bales" “que volen parlar”.

lletraferits 2014



20 d’ag. 2014

pedra de tartera, 6


Pedra de tartera és la novel·la que em va convertir en escriptora. Qui va escriure-la era una persona empesa per una inquietud fonda i per l’admiració a una dona conformada i amable. No pas algú que se sentís escriptora. La inquietud provenia de no acabar d’entendre els fets. Les emocions amb què parcialment m’havien arribat eren doloroses, quasi tràgiques; en canvi, la informació presentava per a mi alguns buits. I encara no comprenia si aquella història em pertanyia com una herència indefugible o era un episodi circumstancial en la meva vida.

L’admiració naixia de conèixer una víctima de la guerra, semblant a la protagonista, que es comportava amb un tarannà pacient i constructiu. No es queixava ni alçava la veu, somreia, escoltava i servava el dolor amb modèstia, actuava per afavorir la reconstrucció de la vida de família en el seu present tan difícil.

Hi havia les paraules, és clar. Escrivim utilitzant-les. I calia buscar-les. Vaig triar el que em va semblar més senzill. Com si la protagonista, Conxa, m’expliqués la història de la seva vida, amb la perspectiva de la vellesa, des d’una modesta porteria de la capital. Vaig triar les que m’apareixien pròximes a les que un personatge real de l’època hauria fet servir. Una dona gran que hagués viscut en un poble del Pirineu la major part de la seva vida i que acabés de ser descarregada com un moble en una vorera de l’Eixample barceloní.

Així va començar tot.

I és clar que jo havia estudiat Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona i que tenia unes quantes lectures, però no era gens conscient que m’introduïa dins una escriptura de ficció amb base real. Tampoc, que posava en paraules una part de la història que encara resultava escandalosa i alçava recels. La guerra havia tret el nas ja en unes quantes novel·les, alguna d’extraordinària com La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, però encara no era còmode enraonar de les víctimes ni de les fosses ni del que representa una dictadura en un poble de pocs centenars d’habitants després de tanta pèrdua.

De seguida vaig notar que el que havia escrit removia els dintres. M’atorgava honors i mirades de biaix. Qui pensi que la literatura de ficció té signe neutre s’equivoca. Jo no buscava ni l’una ni l’altra reacció, ja ho he dit, volia entendre i, si calia, acceptar el que em pertocava.

Des de l’inici de la seva publicació, el llibre no va deixar indiferent. El premi juvenil d’editorial Laia, el “Joaquim Ruyra” del 1984, modest en dotació econòmica i en expectativa literària, va ocupar un espai als diaris i va desencadenar continuades intervencions durant un temps desacostumat. Opinions, crítiques literàries, comentaris, cartes. Hi van participar lectors, crítics, professors, escriptors...

Sense cap promoció, la novel·la va iniciar un recorregut que no ha parat encara. Els professors van començar a fer-lo llegir als alumnes; entre els adults, els qui havien viscut la guerra s’hi reconeixien, o no, els fills d’aquells, la valoraven en relació als records dels seus. I així la novel·la va anar fent-se dels lectors.

Va rebre dos premis més, el Crexells i el de la Generalitat, tots dos durant el 1985. Joaquim Vilà Folch, mestre i crític de teatre, en va fer una adaptació per a l’escena pensant en tres actrius. Amb la col·laboració d’elles, en va sortir una peça per al grup “El Triangle” de Cornellà, que van portar-la a recórrer el país durant els primers noranta, sempre dins el circuit de teatre d’aficionats, amb un gran èxit i premis de direcció, d’interpretació i de dramatúrgia. Aquest text teatral de Vilà Folch acaba de ser traduït a l’alemany per Heike Nottebaum i tindrà la seva representació al Festival de Meiningen (W. d’Alemanya) el 23 d’abril del 2011. També l’any vinent, al gener, s’espera l’estrena al Teatre Nacional de Catalunya en adaptació de Marc Rosich i direcció de Lurdes Barba; entre altres, la representaran actors del Celler d’Espectacles de Lleida.

Al cinema no ha tingut tanta sort. Hi ha hagut alguns intents. El que va anar més enllà va ser el de l’equip bàsic Poch-Güell, que fa poc va portar a terme Les veus del Pamano a les nostres pantalles, i que anys abans s’havia interessat per Pedra de tartera.

Les traduccions de Literatura Catalana han estat una assignatura pendent fins fa ben poc. El treball de l’Institut Ramon Llull ha estat, en aquest sentit, notable i clau. Ja abans de Frankfurt 2007, la porta de la gran fira del llibre mundial en aquesta ciutat alemanya, l’IRL va despertar un interès cap a les obres d’autors catalans que, sortosament, sembla haver obert un camí cert.

Anys abans, Pedra de tartera s’havia traduït a l’asturià, al portuguès, al castellà, al francès i al romanès, en aquest ordre. Després de la traducció a l’alemany, han vingut les de llengües com el neerlandès, l’eslové, l’anglès i el serbi. És a punt de sortir a l’italià. He firmat contractes per l’hebreu i per l’occità. S’ha reeditat la traducció castellana a El Aleph i altres novel·les meves han estat traduïdes a l’alemany (País íntim i Emma; en procés, Càmfora).

Els comentaris sobre la meva obra des de 2007 s’han relacionat amb la gran rebuda que Wie ein Stein im Geröll, la versió alemanya de Heike Nottebaum amb estudi de Pere Joan i Tous, dins l’editorial berlinesa Transit, va tenir a Alemanya. Hi he fet una trentena de lectures. Allí m’he sentit, per primera vegada, una autora normal. Vol dir una escriptora més, entre els centenars de creadors d’arreu, que participa amb ells, gràcies als traductors, d’un intercanvi lliure de lectures i de tradicions culturals.

Com vaig escriure en la fita dels vint anys de la primera edició, penso que és difícil que pugui encara escriure un text tan personal com Pedra de tartera que tants lectors s’han fet seu. Endevino que l’argument d’aquesta novel·la em va ser cedit per la veu d’algú que se sentia oblidat tan sols perquè jo hi posés les paraules. Em sento profundament agraïda per aquest regal com també per cada persona que el rep.”

25 anys de “Pedra de tartera”
Maria Barbal

14/05/2010

17 d’ag. 2014

pedra de tartera, 5

"Les relacions entre els habitants d'un determinat lloc propicien relacions d'amistat o de parentiu que augmenten amb els espais de sociabilitat i de solidaritat entre ells. D'una banda trobem la sociabilitat interna, realitzada en l'àmbit familiar entre les diferents generacions que habiten una casa, els criats i criades si hi ha i els diferents germans i germanes de l'hereu o l’hereva, sota la supervisió dels avis. La seva pertinença a la casa reforçava la sociabilitat tant dins de la família, com de cara a la sociabilitat externa amb els diferents llocs i pobles, sent un motiu d'orgull pertànyer a una determinada casa.

Aquesta sociabilitat es reforça a l'hora de realitzar les diferents tasques de la casa, que la dona duia a terme regularment, com són fer el menjar, la neteja i la sostenibilitat de la casa, rentar la roba, alimentar els animals de corral, fer i regar l'hort, ajudar l'home en les feines del camp com la collita del cereal, batre i un llarg etcètera. També és l'espai on en més d'una ocasió els familiars polítics tenen més d'un conflicte. Tanta responsabilitat dins l'àmbit familiar, de vegades, es convertia en xocs com entre la sogra i la nora, ja que es tractaven l'una a l'altra com rivals en el lideratge moral de la casa, o bé, perquè la sogra tractava a la nora com una forastera originària d'un vall veí, a la qual s'ha d'acceptar i han de conviure quotidianament.

Sovint estàs tasques compten amb la solidaritat veïnal i així les relacions entre famílies es veuen reforçades des del treball, com pot ser rentar la roba als safareigs o al riu, batre, collir o la matança del porc i la posterior elaboració de productes carnis, entre d'altres; activitats totes elles en què la dona participa activament i d'una manera molt directa.

Al costat d'aquesta sociabilitat familiar de les cases i masies pirinenques, els diferents llocs creen espais i actors per socialitzar d'una manera més àmplia com ara les diferents romeries a les ermites, l'eucaristia dominical, les festes majors i menors, les festes de les confraries. Aquestes festivitats regeixen el cicle festiu anual de les localitats i és on l'àmbit folklòric s'uneix al fet religiós, alhora que es tanquen negocis i matrimonis. En tots aquests espais de trobada social, negociacions i decisions importants per al futur de la casa, la dona participa i col · labora en la seva organització amb el marit, i més encara si ella ha estat l'hereva.

L'església és un lloc fonamental de sociabilitat entre els individus. La seva importància social va més enllà de la missa dominical. Els grupets d'abans i després de la mateixa, la neteja, la preparació dels diferents actes i festivitats al llarg de l'any o passar el sant casa per casa, reforcen els llaços de la col·lectivitat amb el món diví. Especialment amb les cerimònies que simbolitzen el pas d'una etapa a una altra en la vida d'un individu com són el bateig, la primera comunió, la confirmació, el matrimoni o la mort.

El primer espai més enllà de la casa familiar que serveix per reforçar estàs relacions locals és l'escola, lloc on els nens i les nenes adquireixen uns coneixements i unes pautes morals i comencen a relacionar-se entre si. Amb els anys, aquestes premisses han deixat pas a una veritable educació i un lloc real de promoció que, sovint, depenia abans molt del caràcter i les qualitats de la mestra i el mestre que, gairebé sempre, venien d'alguna localitat llunyana.

Els mercats setmanals i les fires locals també s'intensifiquen les relacions socials i econòmiques entre les diferents valls.

Els cafès i les tavernes, les fondes, les confraries, etcètera, eren altres espais i organismes per a la sociabilitat eminentment masculina, on l'accés femení era pràcticament nul. Només durant la II República es recorda corn molts dels espais habilitats per als cafès i reunions van començar a obrir les seves portes a les dones que, essencialment, reservaven algun espai confrontant o superior per a balls i jocs. "

fragment de l’exposició:
“La dona, referent social i cultural al Pirineu”
any 2005

“Ara sé que va començar aleshores l'època feliç de la meva vida; encara que, ben mirat, tot el mal estava a l'aguait al voltant d'aquelles rialles. Poques festes se celebraven per aquells anys. Hi havia tanta feina!  Els diumenges només es notaven perquè començàvem la jornada de fora més tard, ja que anàvem a missa de sis. I això les dones, que ni oncle ni la majoria d'homes del poble no hi entraven. Només el vell de ca l'August i el de casa Sebastià. Des del nostre banc, que era en els últims rengles de la banda dreta, veia la majoria de la gent. Silenciosos, una mica encongits per la fresca. Les dones eren com arbrets coberts d'espessos vels negres. A la sortida, un bon dia escorregut i corrents cap a casa a recollir les eines o a encendre foc, segons l'època de l'any i la gent que hi havia a casa.
La festa per excel·lència era la de l'estiu: la Festa Major! Es feia caure en diumenge, per estalviar, i coincidia amb les acaballes de la feinada grossa als prats. Dies ha que s'havia segat i batut, i si el temps no havia estat geniüt s'acabava de recollir l'herba. Encara solia quedar el redall.
La plaça, ornada amb retallets de papers de colors, s'havia de regar i d'escombrar molts camins, perquè les vaques igualment eren portades a aviar i l'embrutaven abans de la missa solemne, que aquell dia era a les deu, i tornar-hi a l'hora de la processó, i una altra vegada abans del ball.
Van passar uns quants anys abans que el jovent em considerés ben bé del poble i no una visita, i per això, fins que en vaig tenir setze, no em van cridar per portar la plata d'alfàbrega a la sortida de missa. Això volia dir entrar a la colla dels joves i prendre part en tots els trencacolls de la festa: des de buscar el músic fins a tallar la coca que es repartia en una altra plata al mateix temps que els ramets.
Jo no sé si era tímida de natural, per l'edat, o perquè, pobra de mi, no era filla de la casa on vivia. Com si ben bé aquell lloc no em pertoqués i només gosava anar com si caminés de puntetes.
Crec que la meva entrada a la colla dels fadrins i de les fadrines va ser per dos motius: un entretoc de tia al senyor rector, i l'altre, que feien córrer, mal m'està dir-ho, que era eixerida com poques pubilles de la contrada. I aquest descobriment en veu dels altres, tota sola, em va fer posar vermella fins a l'esquena i l'endemà, en sortir de casa, em creia que tothom em mirava diferent i que darrere els porticons m'espiaven. Em sentia més en fals que mai, com si hagués comès una gran falta que ningú no em pensava perdonar. Ara, amb tants anys de distància, penso que aquesta intuïció no anava gens errada, encara que jo molt aviat superaria aquelles pors i aquells encongiments, perquè la meva vida estava a punt de canviar de nou, fortament. Aquell hivern vaig conèixer el Jaume. “
Pedra de tartera
Maria Barbal
Columna, 2009

pàg. 39-41