31 d’oct. 2013

carrers del record



“Va entrar en els carrers del quadre, carrers del record: hi evocava la llum d'estiu, calenta i seca, dels dies en què havien estat pintats;  els resseguia com una possessió, d'una façana a l'altra, per l'aire quiet de la vila inconscient dels avatars del futur.  Arribà al fumeral de la fàbrica d'extracte,  l'edifici de rajola vermella adossada a l'antic fortí de pedra que tancava la muralla de la vila per aquella banda;  d'allí,  seguint a l'Ebre el reflex gris-blau del fum de la xemeneia, féu cap al vaixell amarrat al moll de les Vídues.

(...)


Malgrat que la intuïció de l'antic llaüter, com­partida per altres vilatans colpits d'aleshores ençà per sensacions paregudes, mai no havia de ser ex­pressada amb paraules, tingué el besllum que la intensitat insòlita de les recordances potser es devia al sotrac que la destrucció de la casa de Llorenç de Veriu a la Baixada de la Ferradura —de la qual tot just el personal començava a tenir consciència— provocava en la memòria de la vila. Potser els car­rers, les places, les cases, els dos rius, amollaven desesperadament els records perquè algú els recollís abans de la demolició i de l'escampadissa ineludible.”

Camí de sirga
Jesús Moncada
pàg. 29 i 36



29 d’oct. 2013

d'un temps d'un poble



Aquest cap de setmana passat vam visitar, dins de la nostra particular ruta per l'obra "Camí de sirga", la localitat natal de Jesús Moncada.  A Mequinensa vam conèixer a la Tere Borbó i al Antonio Blas, que formen part del grup de teatre "Garbinada".


Garbinada Teatre ha portat als escenaris l'adaptació teatral del primer llibre de relats de Jesús Moncada: "Històries de la mà Esquerra",  adaptació, titulada "D'un temps d'un poble",  de la qual porten catorze representacions en llocs com Lleida, la Granja d'Escarp, Vandellòs, Reus, ....i Zaragoza.


25 d’oct. 2013

camí de sirga, 1



“Pilans i parets mestres van esberlar-se bruscament; una fragor eixordadora en la qual es barrejaven el cruixir de jàsseres i bigues, l'ensulsiada d'escales, trespols, envans i revoltons, l'esmicolament de vidres i la trencadissa de maons, teules i rajoles, va retrunyir per la Baixada de la Ferradura mentre la casa s'esfondrava sense remei. De seguida, un núvol de pols, el primer dels que havien d'acompanyar la llarga agonia que començava aleshores, va elevar-se per sobre de la vila i es va esfilagarsar a poc a poc en l'aire lluminós del matí de primavera.
Anys després, quan la malesa encetada aquell dia del 1970 era memòria llunyana, temps amortallat amb teranyines de boira, una crònica anònima va aplegar un feix de testimonis colpidors sobre l'esdeveniment.(...)
Els vilatans s'enganyaven en entestar-se a convertir el dia 12 d'abril del 1970 en una data clau del seu drama col·lectiu, de la mateixa manera que s'equivocaven en sentir-se culpables de no haver assistit a l'esdeveniment. La demolició de la casa número 20 de la Baixada de la Ferradura amb què havia començat l'enrunament de la vila —i l'atzar burocràtic va assenyalar aquella com hagués pogut designar qualsevol altra de les que ja eren buides—, no fou més que l'inici de l'últim acte d'un llarguíssim malson. Quan les màquines tibaren les sirgues d'acer lligades als pilans i l'edifici va caure enmig d'un núvol de pols, feia més de tretze anys que la destrucció de la vila havia començat.”
Camí de sirga
Jesús Moncada

pàg. 9-14

21 d’oct. 2013

històries del jutge de pau Crònides, 2

“..., l'Elisenda, segons acaba d'explicar-me, passa bugada al Segre. Tenim dos rius i podem triar.  El fet que ella hagi escollit el Segre resulta irrellevant per al cas.  Som a l'estiu i, els mesos de calor, l'aigua de l'Ebre es torna molla i no fa sabonera. La tercera circumstància és que, quan és divendres i l'Elisenda renta la roba,  la sogra té per costum donar-li un cop de mà en les feines de la casa.  No se m'embali, descarti conclusions precipitades. Si creu que ens trobem davant d'un sarau tòpic entre nora i sogra, deixi-ho córrer, desenganyi's. Aquestes dues mantenen una relació cordial, afectuosa i tot.

Avui, doncs, la sogra s'ha presentat a punta de dia a cal fill. Feia estona que el xicot, l’Arseni, havia baixat als molls on l'esperava el llaüt, curull de lignit, per emprendre viatge a l'estació de ferrocarril de Faió. (...)  Mentre l'Elisenda se n'anava a fer la bugada, la sogra ha començat a feinejar; més tard, ha despertat els dos néts, els ha rentat i vestit, els ha donat l'esmorzar i els ha enviat a escola. Quan s'ha fet l'hora, s'ha posat a preparar el dinar. Així, quan l'Elisenda tornés del riu i els petits d'estudi, trobarien la taula parada i el menjar a punt. Ara apareix el quart element del trencaclosques: l'arròs. (...)

L'Elisenda ha descobert el nyap a l'hora de dinar. El comentari de la sogra mentre deixava la cassola a sobre la taula del menjador, "Em sembla que l'arròs se m'ha cuit massa", l'ha deixat clavada a la cadira.  Arròs... "¿Arròs? —diu que li ha preguntat—. ¿Que n'has anat a comprar?" "¿Comprar-ne? , ¿Per què havia de fer-ho si me n'has deixat un pot de vidre ple a sobre de la taula de la cuina? —li ha respost la sogra—. Tens ben bé el cap a tres quarts de quinze! ¿l ara què dimonis et passa? ¿Puc saber per què rius com una bleda? ¿Què té de graciós que hagi fet arròs i se m'hagi covat?" (...)

Imagini's, però no passi de ratlla,  perquè l'Elisenda és una dona esplèndida i no vull que vostè se'm trasbalsi i m'inscrigui el casament d'aquest matí al registre de defuncions o faci algun desastre semblant;  imagini's,  dic,  que cada cop que l'Elisenda i l'home fan l'amor, ell fica un gra d'arròs en un pot de vidre, i que això dura d'ençà de la boda.  L'Arseni no se'n descuida mai i el fa feliç escampar el contingut del pot a la taula del menjador, fer el recompte dels grans, substituir-ne els corcats i cantar-li el total a la dona... ¿Oi que, a hores d'ara, vostè ja comença a entendre la reacció de l'Elisenda en veure què tenien per dinar?

«Després de fer-se un tip de riure, ha hagut de tranquil·litzar la sogra. Amb tanta hilaritat, la pobra ja tenia la mosca al nas.  Li ha dit que acabava de recordar una xafarderia que corria aquell matí per la vora del riu entre les bugaderes. Les rialles no tenien res a veure amb l'arròs.  Lluny de ser una argamassa, estava deliciós. (...)

Mentre dinaven en pau i harmonia, la xicota reconstruïa mentalment l'escena d'anit: l’Arseni havia tornat encès del cafè i se n'havien anat al llit de seguida.  Enllestida la feina, sobre la qual no disposo d'informació detallada,  l’Arseni havia afegit el gra d'arròs preceptiu al pot de vidre, però s'havia descuidat el recipient a la taula del menjador.  Li passa sovint. L'endemà, ella el fica al fons de l'armari raconer. Avui, tot i que l'ha vist i ha pensat que el desaria, enfeinada amb els preparatius de la bugada li ha caigut de la memòria. La sogra l'ha trobat i ja sabem la resta.  Quin àpat, senyor secretari. A cada cullerada d'arròs, l'Elisenda, en imaginar-se el que s'estava empassant, havia de fer esforços per no tornar a esclafir de riure. En fi, controlem la imaginació. Veig que vostè comença a trasbalsar-se a desgrat dels meus advertiments. Valdrà més que ens decantem per la banda seriosa de l'assumpte. Si bé reia per dintre, l'Elisenda també estava preocupada pel marit.  L'Arseni es disgustaria en assabentar-se que la comptabilitat amorosa se n'havia anat a can Pistraus.  Són matrimoni però pareix que s'estimen, senyor secretari.

Recordant, com recordava l'Elisenda, que, fa quinze dies, l'home havia repassat el contingut del pot i li havia dit, cofoi, que passaven sis grans dels tres mil, una collita prou galdosa si tenim en compte el temps que fa que van casar-se,  algú amb nocions elementals d'aritmètica no hauria tingut cap problema per resoldre la situació. Per compensar la pèrdua, només li hauria calgut comptar els grans que quedaven al pot i afegir-hi la diferència més els corresponents a les vegades que havien fet l'amor des de l'últim control. Ara bé, com molts súbdits d'aquest gloriós imperi, espill, segons la propaganda oficial, de la resta del món, l'Elisenda no sap de lletra. La guerra va enxampar-la quan començava a anar a estudi.  El pare va morir,  ella va haver de deixar de banda l'escola i va tocar-li pencar des de molt jove.  No sap ni les quatre regles.  Com que les hores passen de pressa i no vol que l’Arseni,  que tornarà d'un moment a l’altre,  tingui la pensada de repassar el contingut del pot i s'adoni del desastre; i com que tampoc no s'ha atrevit a demanar el favor a veïnes i a amigues per por de la xafarderia (imagini's el rebombori), l'única solució que li ha passat pel cap ha estat recórrer a un amic de confiança del seu pare,  que en pau descansí. És a dir, a mi.

Se li ha fet una mica costa amunt,  és clar, sobretot quan ha hagut de recordar les vegades que havien fet la cosa després de l'últim recompte. A més, no acabava d'aclarir-se perquè l'Arseni està boig pel futbol i no li ve d'una rebolcada els diumenges que el nostre equip guanya el partit de la lliga. Com que ni ella ni jo recordàvem els darrers resultats hem decidit arriscar-nos i fer-ne un capmàs. Tres mil divuit.  Per si de cas,  val més que en sobri que no que en falti.  A propòsit, senyor secretari,  ja sé que, de casos com aquest, no li'n van parlar mai a la universitat,  no deuen ni figurar al programa d'estudis, però, ¿què li sembla si,  en lloc d'encantar-se, perdut en unes cabòries fàcils d'endevinar,  agafa una almosta d'arròs i em dóna un cop de mà abans l'Elisenda no torni a recollir el pot?  Ja no tinc la vista tan fina com abans i vaig més lent que no em pensava.”

“Assentament comptable” (fragment)
relat dins: “Calaveres atònites”
Jesús Moncada


20 d’oct. 2013

històries del jutge de pau Crònides

Mequinensa, poble vell
carrer Major
“... mentre resava pel Jaume, me va parèixer sentir una veu, «Berta, Berta», que em cridava. A la primeria, vaig pensar-me que m'havia confós. El fet va coincidir amb les notícies de dos quarts de tres de la tarda de la ràdio nacional d'Espanya, i, a casa, aleshores, s'ensorra el món: el pare,  sempre de conxorxa amb la minyona d'ençà que la pobreta de ma mare va pujar al cel,  que ben guanyat se'l tenia, s'enfurisma i remuga.  ¿Com és possible,  senyor,  que, tot i sent cosins germans, sigueu tan diferents: tu la santedat personificada i ell un bala?  Segons diu, el que pregonen els locutors sobre els progressos del país és un enfilall de bòfies.  La descarada de la Natàlia no solament li fa costat, «Tens raó,  Miquel, es pensen que tenim llana al clatell»,  sinó que l'esperona.  Aleshores em sulfuro però em mossego la llengua i ofereixo el meu sofriment silenciós per la salvació de les seves ànimes pecadores i corruptes. ¿Què vols que faci, oncle?  ¿Engegar-los quatre fresques a la cara? ¿Dir-los que les emissores on conten mentides a coll són les que ells i la vila sencera escolten d'amagat?

Sí, la de París, també la Bibisí dels anglesos, que més valdria que ens tornessin Gibraltar, els lladres, com diu el generalíssim, i sobretot la que anomenen la Pirenaica,  una catèrvola de rojos que es moren d'enveja i ens espelloten de viu en viu. Aquell dia, el pare va empipar-se tant que va apagar la ràdio.  «El pantà més gran d'Europa,  la fàbrica més important del món —va cridar—. Planta-me-la al clatell!  Ja en tinc fins al coll,  Natàlia, anem-nos-en a fer migdiada.»  Migdiada, diu... Si només anessin a podrir palla, rai.  El mal és que, abans d'adormir-se, es lliuren sense fre a la concupiscència.

Mentrestant, jo vaig captar la veu, «Escolta'm, Berta», amb nitidesa. Era evident que no venia del menjador sinó del mateix dormitori. De cop i volta ho vaig comprendre. Vaig quedar-me de pedra picada,  si m'haguessin punxat no m'haurien tret ni una gota de sang. De mica en mica, esporuguida, vaig aixecar el cap i vaig obrir els ulls. Mentre reso, sempre els mantinc tancats per la cosa del recolliment.  Plàcida i tendra, la veu eixia de la imatge del Sagrat Cor. (...)

(...) el Sagrat Cor va tranquil·litzar-me.  En veure'm assossegada, va dir-me que m'havia elegit per a una missió molt especial: fer brillar la glòria divina en la nostra vila d'heretges. Un encàrrec pelut, va reconèixer, n'estava al cas (imagina't si devia estar-ne), però no m'havia d'amoïnar. Ell vetllaria per mi, m'infondria la força necessària per afrontar les dificultats que, sens dubte, trobaria pel camí.  

(...) Mal m'està dir-ho tractant-se del Sagrat Cor: abans que parlés ja li havia vist les dents. Es referia, ben segur, a l'assumpte del Jaume Pedrera. Vaig encertar-ho de ple. Sabem què va fer i deixar-lo cec a la mina amb una barrinada, precisament a ell, per tornar-li la vista amb un miracle ben sonat,  era una jugada de mestre. Pel que es veu, oncle Maties,  al cel se les pensen totes; el que no se li acut a l'un ho barrina l'altre. Quan va acabar d'explicar-me la missió, la imatge va callar i jo vaig quedar-me aclaparada, sense ànim de moure'm del reclinatori.(...)

¿No trobes, oncle, que això hauria d'imposar respecte?  La vila en pes hauria de sentir-se'n orgullosa. A Fraga, a Lleida, a Seròs, en fi a qualsevol altre poble, farien festa grossa si el Sagrat Cor els escollia una filla per a un miracle.  Aquí, ja t'ho pots imaginar, ni cas. ¿Què podem esperar d'una gent que es passen per davall cama que tu siguis cardenal?  I no solament això. Hauries d'haver vist la cara de Crònides mentre li explicava l'escena aquest vespre al jutjat.  Feia l'efecte que veia, jo què sé, el butoni.  Després de preguntar-me, vés a saber per quins set sous perquè sempre et surt amb algun ciri trencat, si la veu celestial feia servir el català oriental o l'occidental, m'ha demanat proves de la conversa. Li he dit que, fora de la meva paraula, només podia invocar el testimoni del Sagrat Cor.

Com et deia, estic feta una coca i més sola que la una. «Ja tinc un cosí cardenal i una filla verge i màrtir —va dient el pecador del meu pare pels cafès—, només em faltaria un recaptador d'impostos a la família.» Però no amollaré. Si, contra el parer de tothom, començant pels de casa, vaig denunciar el Jaume per la cama trencada, el trau al front, aquesta macadura general i la senalla plena de peix que vaig deixar-me a casa seva i que no m'han tornat,  va ser perquè aquest profanador d'esglésies recalcitrant, que tant de bo que no recobri mai la vista, rebés una lliçó exemplar per desagraït.  Malauradament, he tornat a topar amb el diable. Si el judici ha estat ignominiós, el final és inqualificable.  Encara que gairebé no puc ni moure el llapis i em veuré obligada,  ja ho veig, a interrompre aquesta carta fins demà (tinc altres coses al pap i, si el franqueig ha de costar-me un ull de la cara, val la pena aprofitar-lo), faré un últim esforç:  veure-ho escrit al paper potser m'ajudarà a calmar-me, ¿Saps què m'ha dit, el poca-vergonya de Crònides, en deixar el cas vist per sentència?  Ha tingut la gosadia d'etzibar-me que, abans de ficar-se on no el demanaven,  el Sagrat Cor dels dallonses —i dic dallonses, estimat oncle Maties, perquè no vull repetir l'espantosa paraula emprada per l'heretge—,  hauria pogut fer-nos el favor de tenir un infart. “

“Amb segell d’urgència” (fragment)
relat dins: “Calaveres atònites”
Jesús Moncada


19 d’oct. 2013

exposició Jesús Moncada



“Mequinensa. Fotografies de Jesús Moncada” és una mostra de fotografies de infantesa de l’escriptor Jesús Moncada. 

Preses al poble vell de Mequinensa abans de desaparèixer engolit pel pantà de Riba-roja, la mostra,  en íntima relació amb els textos de les diferents obres de l’autor de Camí de sirga,  està produïda pel Museu Etnològic de Barcelona en col·laboració amb l’Ajuntament de Mequinensa.

Lloc: sala d’exposicions de l’Ajuntament de Mequinensa (Baix Cinca.
Dates: del 7 de setembre al 3 de novembre de 2013.

Visites: oberta els dissabtes i diumenges de 19.30 a 21.00 hores.

18 d’oct. 2013

Jesús Moncada

“Vaig conèixer en Jesús Moncada quan jeia poc que havia arribat de la seva Mequinensa natal i vam establir relacions de treball en una mateixa empresa. En Moncada encara estava trasbalsat pel canvi geogràfic i es presentava a si mateix com a un jove bàrbar, un pic ferotge, com si es proposés reforçar amb paraules la seva pilositat facial: una abundosa barba negra i un bigoti que hi ja joc. En el tracte, en Moncada semblava voler remarcar la primera impressió que produïa, amb una manera directa d'enfocar els temes i una aparent brusquedat que fugia dels circumloquis. Ara bé: vaig descobrir de seguida que aquell jove de la franja catalana d'Aragó no aconseguiria mai de donar una imatge de barbàrie, sinó tot al contrari. En la seva vida quotidiana, més aviat fa pensar en un tòpic ciutadà anglès. Fuma amb pipa dins uns horaris rigorosament establerts (mai abans de l'hora fixada!), i tria les mixtures de tabac fixant-s'hi molt, no les encén així com així.  És un fanàtic del te, però no pas de qualsevol, sinó d'unes procedències i d'unes marques determinades, que a vegades va a comprar molt lluny del lloc on viu. I planifica el seu temps sense deixar cap hora a l'atzar, és un home de compromisos acceptats i puntualment acomplerts, a la manera d'allò que abans en deien un senyor i que ara tendeix a desaparèixer. Però si ens pensàvem que amb aquests detalls havíem completat el quadre aniríem ben errats, perquè en Jesús Mancada és una persona de grans abrandaments, un apassionat. No passa de res i s'interessa vivament per tot. Pinta, dibuixa i escriu, sense prendre's res a la lleugera,  posant-hi els cinc sentits. S'amoïna per la pàtria i per la marxa de la civilització, participa activament i pateix per tot allò que val la pena de patir-hi, sense inhibir-se de rumiar solucions.

Aquestes confidències, d'un amic parlant d'un amic, poden semblar gratuïtes en uns mots preliminars diguem-ne de presentació. Però penso que no ho són, perquè tot el que he dit es reflecteix en la seva narrativa i, fins a cert punt, en donen alguna clau.

Hi ha altres fets, segurament tant o més importants, que determinen la personalitat d'aquest escriptor.  En Jesús Mancada ha passat per l'experiència de veure desaparèixer sota les aigües (i escombrat per profundes transformacions sòcio-econòmiques) el món de la seva infantesa. Era un món bigarrat, ple de caràcter: la Mequinensa de les mines de lignit i de la navegació fluvial, amb terres d'horta, petits nuclis ramaders i una caça abundant. Minaires, llaüters i hortolans dedicaven els lleures a caçar conills, perdius, senglars (i a vegades cérvols), la qual cosa donava lloc a converses de cafè molt animades, en el transcurs d'unes partides de cartes memorables. Dos rius, l'Ebre i el Segre, unien Mequinensa amb els centres de la seva activitat comercial, i en aquesta confluència, ajocat a les dues ribes, el poble antic havia vist transcórrer els segles amb una immutabilitat trencada, només, per les guerres i pels canvis polítics.  Els costums i l'idioma nostre persistien a desgrat de mutacions imposades lluny d'allí. Administrativament, Mequinensa depèn de Saragossa, però mira de cara a Lleida. Una divisió de vides i d'interessos que sempre marca el caràcter dels homes, però que Mequinensa aguantava tot conservant la fesomia essencial.




De cop i volta, el progrés, amb l'aire que pren a vegades d'atropellar-ho tot, va acabar amb unes cases i uns carrers que havien sobreviscut a les guerres entre cristians i almoràvids, la del francès, les carlines i la guerra civil espanyola. L'antiga Mequinensa havia d'ésser sacrificada a la construcció del pantà de Riba-roja i va quedar negada per l'aigua dels dos rius, es convertí en una vila fantasma, amb les pedres velades per reverberacions submarines. En Jesús Moncada va sofrir aquest procés com si sentís que li robaven els records de la seva infantesa, en va fer un drama personal.  Residia a Barcelona, però ell, que estima de cor la seva terra i la seva família, feia anades i vingudes freqüents i, a cada retorn, es mostrava dolgut i entristit per una pèrdua sentimental irreparable.  Si ho esmento ara, en obrir les portes d'una lectura,  és perquè estic convençut que això fou una de les causes, potser la més poderosa, que incitaren en Moncada a escriure. Volia rescatar amb la paraula alguna cosa molt entranyable que li prenien, i deixar-ne constància escrita perquè no es perdés del tot.  Les primeres narracions que em va donar a conèixer reflectien aquest estat d'esperit i em van interessar profundament. Significaven una aportació molt personal, molt considerable, a la nostra literatura.”

Pere Calders
juny de 1981

17 d’oct. 2013

món Moncada: "Tomàs d’Atura"



“— Aviat eixirà el sol. He d’anar a la feina. (...)
      A la mina?
      És clar. (...)
      Enrera, dic!
La veu de l'home anava forta de ràbia. Tanmateix el matxo no es movia. Amb les quatre potes ertes, clavades a la terra que el carbó endolava amb pellams de nit, cap alt, ulls esverats, no feia una passa en direcció als vagons aturats a la via que s'embotia dins de la mina.
—Tira enrera!
El miner es va ajocar —la suor espessa, que regalimava del pelatge de l'animal com la mel de la bresca, va mullar-li la galta; agafà una pota del matxo i provà d'aixecar-la. El Negre es va tibar, l'home sentí l'esbategar violent del cor de la bèstia.
—Què hi ha, Tomàs?
—Res, que aquest dimoni deu voler que m'enganxi jo als vagons.
I Tomàs d'Atura es va dreçar, tot clavant punyada al costellam del Negre.
—Està espantat. Deixa'l tranquil una estona i li passarà —digué Alexandre.
—Ha d'entrar ara, així li hagi d'arrencar la pell. De mi no se'n fot ningú, i menys un matxo.
Alexandre no va contestar; amb Tomàs no hi havia res a fer. Va deixar a terra el pic i el llum de carbur i es posà a fer el cigarret.
—Enrera!
En sentir la puntada de peu al ventre, el Negre, bruscament, ajocà el cap i disparà una potada. Amb un bram, Tomàs d'Atura va anar a caure contra els vagons buits.
—Tomàs! —va cridar Alexandre.
—Deixa'm; no em toquis...!
Premia les dents, Tomàs, i s'aixecava entre renecs. La sang li sortia a galls de l'ull esquerre i s'ennegria —per la galta, el coll, la samarreta— de pols de carbó suat.
—Matxo malparit!(...)
—Matxo malparit!
Tomàs va agafar el pic d'Alexandre; l'aixecà i el deixà caure com un llampec. El Negre es va plegar bruscament amb el ferro clavat al mig del front i espeternegava per terra, per la terra que el carbó cobreix amb una nit que mai no acaba d'anar-se'n. (...)
Van ressonar les barrinades per les galeries. S'aturà la porgadora. Escoltaves el rodar dels darrers vagons. Veies eixir els miners amb el cansament als ossos, carregats amb pics i pales i carburs, d'aquella fosca tràquea d'on semblava que t'arribés un baf de sang,  gorgolls d'aigües perdudes i el gemec de la terra llepant-se les ferides.
Migdia de dissabte. Allà dins es quedaven —arran del pa i del vi de la quinzena següent— la glapa que el dilluns havia d'enfonsar les costelles a Cosme Santapau, l'espurneta de pedra que tres setmanes després es clavaria a l'ull dret de Toni Sansa, les boires minerals de la silicosi, la humitat que acabaria de cruixir al vell Ventura.”
“L’ull esquerre de Tomàs d’Atura” (fragment)
relat dins: “Històries de la mà esquerra”
Jesús Moncada



16 d’oct. 2013

Pissarro

Boulevard Montmartre de nit, Camille Pissarro, 1897


Seixanta-set olis de Camille Pissarro conformen la primera exposició antològica del pare del impressionisme que acull Barcelona.

CaixaForum, Barcelona,  del 16 d'octubre del 2013 al 26 gener 2014

món Moncada: "l’oncle Sebastià"

“L'endemà, una hora abans de la cosa, la gent es va abocar pels carrerons que baixaven al riu, i el mur que donava a l'Ebre, els molls i els llaüts amarrats a la vora van quedar atapeïts de personal.  Jo vaig anar-hi sense la dona.  Li havia agafat por i va quedar-se a casa. A més, estava de quatre mesos i ja se sap. Em vaig ajuntar amb els meus peons i vam seure a la sarna del nostre llaüt.  No bufaven ni el cerç ni la garbinada i el riu estava planet, igual que una bassa. Tothom discutia amb passió i jo no feia més que treure'm el rellotge de la butxaca de l'armilla i mirar l'hora.
A les quatre en punt, el xiular del coet va tallar en sec l'avalot de la gent i l'explosió ens va sotragar. Durant tres o quatre minuts vam quedar immòbils, el mateix que estàtues, però quan vam veure els dos llaüts, després que van passar el colze que fa el riu a l'altura del pont, un udol immens va retrunyir per la vall i va sacsejar fins i tot els codissos de les gleres.
—Ara veurem què passa! —vaig exclamar amb tota la meva ànima.
La puta d'oros! Feia deu anys que l'oncle Sebastià havia perdut un correguda de llaüts de manera miserable! Anava el primer,  però a mitja correguda li van petar tres rems, que això li passa al patró més fi, i se li va destarotar la tripulació. Els peons van perdre el ritme, els rems van començar a topar i allò semblaven les matraques de la Quaresma! I com se'n va aprofitar el Roca, que anava segon i sempre estava a matar amb l'oncle Sebastià! El va passar amb quatre estropades!  Però, tot hauria quedat en un cas de mala sort si el Roca no hagués estat un pinxo.  No en tenia prou de guanyar! A més, va voler escarnir el seu rival, i uns metres abans de la meta va cridar als seus tripulants:  “Nois, fora rems;  per guanyar segons qui no em fan cap falta!”  I el seu llaüt, només amb l'impuls que portava, va arribar el primer. Després, ell i els seus partidaris, que també en tenia, perquè, de rucs, n'hi ha més que peixos, tot era gallejar. Però al vell Sebastià no li roncava qui volia;  la jugada dels rems li havia arribat a l'os, i va desafiar Roca per a la carrera de l'any vinent. “Quan vulguis”, va contestar aquell poca-solta. Però la correguda no va arribar a celebrar-se.  Al cap de dos mesos, mal comptats, unes febres estranyes van consumir el Roca i se'l van endur al fossar en quatre dies.  L'oncle Sebastià va anar a les misses i a l'enterrament, que una cosa no treu l'altra, però al cementiri va dir ben clar que el repte seguia en peu, perquè la mort no tenia res a veure amb una correguda de llaüts, i que quan es trobés Roca a l'altre barri li exigiria la revenja. Deu anys havia tardat a cruixir el vell Sebastià, i ara, l'endemà del seu enterrament, ell i el Roca se les tenien!
Ondéu, quines estropades,  quina força, i quin servar! Cosa com aquella no s'havia vist mai des que el riu és riu! Roca, amb el mocador nuat al cap, aucava igual que un boig; ni deu anys de mort li havien pogut esmolar el posat de pinxo!  Sebastià, en canvi, patronejava amb la mateixa força, però sense bullanga. I els vint-i-vuit remadors de cada nau —els llaüters més fins de tots els temps,  que havien eixit de les tombes per participar en la carrera— es tibaven a cada estropada com si volguessin arrencar els llaüts de la pell del riu i aixecar-los enlaire.
—Au! Au! Au! —avalotava el Roca per marcar el ritme. El devien sentir des de mar, al badoc.
Mentrestant nosaltres ens desfèiem. El que hauria donat jo per córrer aquella correguda. Les proes dels llaüts anaven emparellades; després va semblar que Roca s'avançava,  però Sebastià va forçar i quan faltaven un centenar de metres per a la meta,  ja portava a l'altre un llaüt d'avantatge.  Roca ja no tenia res a fer. Aleshores Sebastià es va treure la boina i, sense girar-se;  la va llençar a l'aigua per damunt de l'espatlla alhora que cridava:
—Ja me la portaràs, cullerot de bassa!
I, entre l'avalotar de la gent, va guanyar. Tanmateix, ningú no va tenir ocasió de felicitar l'un ni de plànyer l'altre, perquè, de forma sobtada, tripulants i patrons van desaparèixer, talment com si els hagués arrabassat un cop de vent.”

“Revenja per a un difunt”
 (fragment)
relat dins: “Històries de la mà esquerra”
Jesús Moncada


15 d’oct. 2013

món Moncada: "l’esmolet Aristides"

“Va acabar la transmissió. Els capitostos s'aixecaren per anar a dormir.
—Un esdeveniment que passarà a la història — salmejava el rector amb veu de baix.
—I a nosaltres ens ha tocat l'honor de presenciar-lo —afegí l'alcalde en to de transcendència.
—Sublim, sublim! Em sento emocionat —deixà anar el secretari, entre dos badalls.
—Ens en podem sentir orgullosos. El mèrit no és tan sols dels americans. És una empresa de tota la humanitat.
—Molt ben dit, senyor rector. I els russos que es fotin! —solfejà l'alcalde.
—Senyor alcalde, senyor alcalde! —renyà, paternal-ment, el capellà—. Es pot dir el mateix amb paraules que sonin millor a l'orella...
—Dispenseu-me. És que...
—Ja, ja, estimat. Us comprenc. Sou una d'aquelles ànimes generoses i apassionades, entre les quals —i això no us ho hauria de dir perquè no caigueu en la vanitat— l'església sempre ha trobat els més fidels col·laboradors.
—Exagereu, senyor rector...
—Guaiteu, quina modèstia! I ara que parlem de l'església: us heu fixat en l'escala de la trona? Hi ha quatre graons baldats...
—No en parlem més. Demà mateix us faré enviar el fuster —concedí, afalagat, l'alcalde.
—Cal deixar ben endreçat aquest món, abans d'estrenar el nou.
—Estrenar un món! Quina frase sublim, senyor rector —badallà el secretari mentre el grup sortia del Central. Fora, a la plaça, els va bordar el gos de sota els porxos.
—Ho heu sentit, Gòdia? Ho heu sentit? —preguntava Aristides, excitadíssim.
—El què?
—Això que ha dit el senyor rector! Un món per estrenar, novet de trinca!
—Sí, sí, però no us entenc... Ei, Aristides! On aneu tan de pressa? Aristides! Aristides!
—Deixa'l anar —va remugar Sàssola—. A aquest tipus, sembla que li falta un bull.
—Em permets que et digui una cosa, molt seriosa-ment, Sàssola?
—Avant.
—Ets un cretí.
Des de la porta de la pallera es veia el cel i, al cel, la lluna.  Aristides, ajagut a terra, se la mirava.
—Ja t'ho deia abans,  Aristides:  això de no tenir feina no podia durar gaire. Un món per estrenar, nou de trinca! La d'eines que deu haver-hi per esmolar! No te les acabaràs. Renoi, quins tips de treballar et podràs fer, fins i tot els diumenges! És clar que ho hauràs de dir als companys, cal no ser avariciós. Pobres! Quina alegria els donaràs! Vols dir que no enyoraràs tot això d'aquí? Bé hauràs de venir de vacances alguna vegada, dic jo, encara que només sigui per veure els amics... Un món per estrenar!
Se sentien els grills. El cel era com de fum i, per la banda del poble, semblava que volia clarejar el dia. Aristides,  somniós, es mirava el carretó arrambat a la paret de la pallera.
—Hauràs de fer un pensament i canviar les moles. Estan molt gastades. I pintar el carretó. No et pots presentar a la lluna fet un safarós.”

“La lluna, la pruna” (fragment)
relat dins: “Històries de la mà esquerra”
Jesús Moncada


14 d’oct. 2013

món Moncada: "el vell Ibars"

“Els cinc vellets van fer cercle. Gairebé es tocaven les viseres de les gorres.
Aquella migdiada, quan el vell Ibars anava al cafè de Silveri,  havia ensopegat els de la colla de l'estanquer. Estaven asseguts a les escales de la porta de l'església i escoltaven amb la boca oberta el Negre, un xofer que feia sovint viatges a Barcelona, a dur carbó de les mines. El camioner explicava una nit de gresca a la ciutat. El vell Ibars va plegar el discurs amb fils i filets i li havia faltat temps per arribar al cafè i contar-ho als amics amb  les inevitables afegidures de collita pròpia. Tot havia anat bé fins que toparen amb la paraula «buat», justament quan el Negre hi entrava...
—El Negre diu que el lloc era més aviat petit —va continuar el vell procurant esquivar la maleïda paraula—. A dins no s'hi veia un sacre. Només hi havia uns llums vermells d'allò més escarransits, que ni mataven la fosca ni res; havies d'anar gairebé a palpons. El Negre i el seu ajudant van seure en una taula prop de l'escenari i van demanar per beure una cosa que ara mateix no en recordo el nom. De camí van tenir dues paies enganxades a roda! I apa!  Al cap d'una estona comença a tocar l'orquestra i vet aquí que surt a l'escenari una noia rossa d'allò més bonica... Resulta que l'escenari representava un dormitori. La noia fa veure que té son i es comença a treure la roba. Molt a poc a poc.
—Davant de tothom? —va esverar-se el Remigi.
—És clar! —va replicar el narrador—. On seria la gràcia, si s'amagués? Aleshores la gent no hi aniria. Això ho entén qualsevol!
—Hòstia, noi! —va exclamar el Blanc.
—Ho feia a poc a poc. Ara em trec una mitja, ara l'altra; això em fa nosa, allò també. Es veu que va llançar les lligacames al públic! Al Negre li va faltar poc per agafar-ne una!
—I es va despullar del tot?
—De pèl a pèl?
—Només es va quedar amb unes calces petitones, però ensenyava el melic i les anques! Tenia la cuixa ferma i una pell...! El Negre ja no hi veia de cap ull! No us dic res si la noia arriba a treure's les calces; allò s'acaba... Però es veu que els tenen manat que no es despullin del tot. I és el que jo dic: que se n'hi fum a ningú si la noia rossa es vol quedar com el dia que va néixer? No és ben seu tot el que té? I si ho vol ensenyar, què? El Negre diu que això de les calces és cosa del govern. Tanmateix, jo ficaria la mà al foc i no em cremaria que també en té la culpa el bisbe!
—Es veu d'una hora lluny! —va reblar Sagarra—. Els joves encara no saben amb qui se la juguen.
—D'això que fa la noia en diuen un «estripis» —va afegir Ibars amb suficiència—. Es veu que a l'estranger ho fan tot sovint.
Els vellets van emmudir, encauats en les seves cabòries. Va ser Ibars qui va trencar el silenci al cap d'una estona.
—Prou! —va amollar.
Els altres el van mirar amb inquietud.
S'havia posat dempeus, els ulls li lluïen d'una manera estranya.
—No em mireu com si fos un boig! El que sóc és una somera, el mateix que vosaltres! La mar salada! A Barcelona passen aquestes coses i nosaltres ens estem aquí, igual que una colla de pepets! Qualsevol dia ens morirem i adéu-siau! El que hauríem de fer és aprofitar el temps i anar a veure la noia rossa! Què diríeu si un dia d'aquests fotíem tots plegats el camp a Barcelona? Eh? No us agradaria veure això de l'«estripís»?”

“Strip-tease” (fragment)
relat dins: “Històries de la mà esquerra”
Jesús Moncada


13 d’oct. 2013

món Moncada: "el coix Silveri"

“El poble patia, des de feia molts anys d'una mala ferida. Gent forastera, arribada de tot arreu construïa una presa per tallar el riu; volien dominar-lo, lligar-lo per fer electricitat, i l'aigua de l'embassament havia de colgar el poble i l'enterraria per sempre més. Van ser uns temps molts durs, esgarrifosos, maleïts. Ningú no pensava en la gent que havia de quedar-se sense casa, sense saber on anar ni què fer. Mentre la presa creixia sense parar, nit i dia, tot un poble angoixat lluitava a la desesperada per poder sobreviure. A la fi va ser aconseguit allò que tothom volia. Una nit, els homes van ser convocats a reunió i se'ls va fer saber que en el termini de dos anys —els que calien per acabar la presa—, seria construït un poble nou, i que, arribat el moment d'abandonar el vell, pagarien a cadascú tot allò que l'aigua s'engolís. A més a més, els caps de casa cobrarien com a indemnització, cinquanta mil pessetes per cada membre de la família.
En aquell mateix moment, el poble va revifar, la gent, esgotada, seca, va retrobar la il·lusió i l'alegria —entreviades tanmateix d'una certa tristor—; van començar els somnis, les esperances, els projectes, i va començar també la nit d'amor del coix Silveri...”
“Nit d’amor del coix Silveri” (fragment)
relat dins: “Històries de la mà esquerra”
Jesús Moncada




L’obra “Mequinensa”, estrenadal’any passat al Teatre Nacional de Catalunya , pren com a punt de partida la mirada forana d’un nouvingut a aquest punt fronterer de l’Aragó on es troben el Segre i l’Ebre.  Homenatge a l’obra narrativa de Jesús Moncada,  la peça és una immersió a la peculiar vida quotidiana del seu poble natal,  amb un paisatge dominat per les aigües dels dos rius, on centra la major part de la seves novel·les i reculls de contes , en una Mequinensa mítica on els morts conviuen amb els vius..  
La dramatúrgia va correr a càrrec de Marc Rosich i la direcció de Xicu Masó.

10 d’oct. 2013

nobel de literatura 2013

Alice Munro

Avui s'ha donat la notícia de la concessió del Nobel de Literatura 2013 a l'autora canadenca Alice Munro per la seva: "narrativa fina i subtil, caracteritzada per la claredat i el realisme psicològic".


La temporada 2009-2012, vam llegir el seu llibre "Escapada". 



“Toda la parafernalia de la enfermedad había desaparecido. El cuarto que fuera dormitorio de Sylvia y su marido – luego convertido en cámara mortuoria -, estaba limpio, ordenado para que pareciera que allí no había pasado nunca nada. Carla le ayudó en esa faena durante los pocos días frenéticos transcurridos entre la cremación del marido y la partida de Sylvia rumbo a Grecia. Las prendas de ropa que León había usado y algunas que no se había puesto nunca – incluso regalos de las hermanas que jamás salieron de los paquetes -, fueron apiladas en el asiento trasero del coche y entregadas en la tienda de segunda mano Sus píldoras, sus enseres de afeitarse, las latas sin abrir de tónicos que lo sostuvieron tanto tiempo como fue posible, los paquetes de galletas de sésamo que una vez comiera adocenas, los frascos de plástico llenos de una loción que le aliviaba el dolor de espalda, las pieles de cordero donde yacía… Todo eso fue a parar a bolsas de plástico arrastradas afuera como la basura, sin que Carla cuestionara nada. Nunca dijo, “A lo mejor alguien podría usar eso”, ni señaló que cartones enteros de latas estaban sin abrir. Cuando Sylvia dijo, “Querría no haber llevado la ropa al pueblo. Querría haberlo quemado todo en el incinerador”, Carla no se mostró sorprendida.
Limpiaron el horno, restregaron las alacenas, enjuagaron paredes y ventanas. Un día Sylvia estaba en el salón repasando las cartas de pésame recibidas. (No había papeles acumulados ni libretas que fuera necesario revisar, como sería de esperar tratándose de un escritor. No había trabajos sin terminar ni borradores garabateados. Meses antes él le había dicho que había tirado todo. “Sin contemplaciones.”) La pared en declive de la fachada sur de la casa tenía grandes ventanales. Sylvia levanto los ojos, sorprendida por la sombra de Carla, las piernas desnudas, los brazos desnudos en lo alto de la escalera, la cara resulta coronada con un rizo de pelo color diente de león, demasiado corto para la trenza. Rociaba y restregaba vigorosamente el cristal. Cuando vio que Sylvia la miraba se detuvo, extendió los brazos como si estuviera despatarrada allí y puso cara de gárgola tontucia. Las dos se echaron a reír. Sylvia sintió que esa risa la recorría de pies a cabeza como una corriente juguetona. Volvió a sus cartas y Carla reanudó la limpieza. Decidió que todas esas palabras amables – sinceras o de cumplido, elogiosas o compungidas – podían seguir el camino de las pieles de cordero y las galletas.
Cuando oyó que Carla apartaba la escalera y se quitaba las botas en la terraza se sintió de pronto cohibida. Se quedó donde estaba con la cabeza inclinada mientras Carla entraba en la habitación camino de la cocina, para meter el cubo y los trapos bajo el fregador. Carla apenas hizo un alto, era rápida como los pájaros, pero de refilón dejó caer un beso en la cabeza inclinada de Sylvia. Siguió de largo silbando algo casi inaudible.”

Alice Munro
Escapada 
(fragment)


6 d’oct. 2013

obrint camí


Per encetar el viatge a l'obra de Jesús Moncada, us enllacem un treball multimèdia realitzat per Arlene Orduña, Asier Suescun i Eduard Riera, membres de Kompaso, un grup de professionals de la comunicació i el periodisme i viatgers que han produït una proposta de ruta, de  viatge literari, al “Camí de Sirga” de Jesús Moncada.


5 d’oct. 2013

lectura del mes



"Por primera vez,  Ava contó solamente lo que vio. De lo que sintió no dijo nada"


Ava lo dijo después
Silvia Adela Kohan
pág: 7

4 d’oct. 2013

mi cocina literaria



por Roberto Bolaño

"Mi cocina literaria es,  a menudo,  una pieza vacía en donde ni siquiera hay ventanas.  A mí me gustaría,  por supuesto,  que hubiera algo,  una lámpara,  algunos libros,  un ligero aroma de valentía,  pero la verdad es que no hay nada.

A veces, sin embargo, cuando soy víctima de irrefrenables ataques de optimismo (que finalizan, por otra parte, en alergias espantosas) mi cocina literaria se transforma en un castillo medieval (con cocina) o en un departamento en Nueva York (con cocina y vistas de privilegio) o en una ruca en los faldeos cordilleranos (sin cocina, pero con una fogata). Metido en estos trances generalmente hago lo que hace toda la gente: pierdo el equilibrio y pienso que soy inmortal. No quiero decir inmortal literariamente hablando, pues esto sólo lo puede pensar un imbécil y a tanto no llego, sino literalmente inmortal, como los perros y los niños y los buenos ciudadanos que aún no se han enfermado. Por suerte, o por desgracia, todo ataque de optimismo tiene un principio y un final. Si no tuviera final, el ataque de optimismo se convertiría en vocación política. O en mensaje religioso. Y de ahí a sepultar libros (prefiero no decir "quemarlos" porque sería exagerar) hay un solo paso. Lo cierto es que, al menos en mi caso, los ataques de optimismo se acaban, y con ellos se acaba la cocina literaria, se desvanece en el aire la cocina literaria, y sólo quedo yo, convaleciente, y un ligerísimo aroma de ollas sucias, platos mal rebañados, salsas podridas.

La cocina literaria, me digo a veces, es una cuestión de gusto, es decir es un campo en donde la memoria y la ética (o la moral, si se me permite usar esta palabra) juegan un juego cuyas reglas desconozco. El talento y la excelencia contemplan, absortas, el juego, pero no participan. La audacia y el valor sí participan, pero sólo en momentos puntuales, lo que equivale a decir que no participan en exceso. El sufrimiento participa, el dolor participa, la muerte participa, pero con la condición de que jueguen riéndose. Digamos, como un detalle inexcusable de cortesía.

Mucho más importante que la cocina literaria es la biblioteca literaria (valga la redundancia). Una biblioteca es mucho más cómoda que una cocina. Una biblioteca se asemeja a una iglesia mientras que una cocina cada día se asemeja más a una morgue. Leer, lo dijo Gil de Biedma, es más natural que escribir. Yo añadiría, pese a la redundancia, que también es mucho más sano, digan lo que digan los oftalmólogos. De hecho, la literatura es una larga lucha de redundancia en redundancia, hasta la redundancia final.

Si tuviera que escoger una cocina literaria para instalarme allí durante una semana, escogería la de una escritora, con la salvedad de que esa escritora no fuera chilena. Viviría muy a gusto en la cocina de Silvina Ocampo, en la de Alejandra Pizarnik, en la de la novelista y poeta mexicana Carmen Boullosa, en la de Simone de Beauvoir. Entre otras razones, porque son cocinas que están más limpias.

Algunas noches sueño con mi cocina literaria. Es enorme, como tres estadios de fútbol, con techos abovedados y mesas interminables en donde se amontonan todos los seres vivos de la tierra, los extinguidos y los que dentro de no mucho se extinguirán, iluminada de forma heterodoxa, en algunas zonas con reflectores antiaéreos y en otras con teas, y por supuesto no faltan zonas oscuras en donde solamente se vislumbran sombras anhelantes o amenazantes, y grandes pantallas en las cuales se observan, con el rabillo del ojo, películas mudas o exposiciones de fotos, y en el sueño, o en la pesadilla, yo me paseo por mi cocina literaria y a veces enciendo un fogón y me preparo un huevo frito, incluso a veces una tostada. Y después me despierto con una enorme sensación de cansancio.

No sé lo que se debe hacer en una cocina literaria, pero sí sé lo que no se debe hacer. No se debe plagiar. El plagiario merece que lo cuelguen en la plaza pública. Esto lo dijo Swift, y Swift, como todos sabemos, tenía más razón que un santo.

Así que este punto queda claro: no se debe plagiar, a menos que desees que te cuelguen de la plaza pública. Aunque a los plagiarios, hoy en día, no los cuelgan. Por el contrario, reciben becas, premios, cargos públicos, y, en el mejor de los casos, se convierten en best-sellers y líderes de opinión. Qué término más extraño y feo: líder de opinión. Supongo que significará lo mismo que pastor de rebaño, o guía espiritual de los esclavos, o poeta nacional, o padre de la patria, o madre de la patria, o tío político de la patria.


En mi cocina literaria ideal vive un guerrero, al que algunas voces (voces sin cuerpo ni sombra) llaman escritor. Este guerrero está siempre luchando. Sabe que al final, haga lo que haga, será derrotado. Sin embargo recorre la cocina literaria, que es de cemento, y se enfrenta a su oponente sin dar ni pedir cuartel."

2 d’oct. 2013

ocho reglas



ocho reglas para escribir ficción
por Kurt Vonnegut


"1. Utiliza el tiempo de un completo desconocido de forma que él o ella no sienta que lo está malgastando.

2. Dale al lector al menos un personaje con el que él o ella se pueda identificar.

3. Todos los personajes deben querer algo, aunque sea un vaso de agua.

4. Cada frase debe hacer una de estas dos cosas: revelar un personaje o hacer que la acción avance.

5. Empieza tan cerca del final como te sea posible

6. Sé sádico. No importa cuán dulces e inocentes sean tus protagonistas, haz que les pasen cosas horribles (para que el lector compruebe de qué madera están hechos)

7. Escribe para contentar únicamente a una persona. Si abres la ventana para hacerle el amor al mundo, o lo mismo para hablarle, tu historia cogerá una neumonía.


8. Dale a tus lectores toda la información posible lo más rápido posible. Para mantener el suspense. Los lectores deben tener una idea general de lo que está pasando, cómo y porqué, de modo que puedan acabar la historia ellos mismos; las cucarachas pueden comerse las últimas páginas."

1 d’oct. 2013

para contar historias

Para contar historias

por Gabriel García Márquez

"Empiezo por decirles que esto de los talleres se me ha convertido en un vicio. Yo lo único que he querido hacer en mi vida -y lo único que he hecho más o menos bien- es contar historias. Pero nunca imaginé que fuera tan divertido contarlas colectivamente. Les confieso que para mí la estirpe de los griots, de los cuenteros, de esos venerables ancianos que recitan apólogos y dudosas aventuras de “Las mil y una noches” en los zocos marroquíes, esa estirpe, es la única que no está condenada a cien años de soledad ni a sufrir la maldición de Babel. Era una lástima que nuestro esfuerzo quedara confinado a estas cuatro paredes, a los contados participantes de uno u otro taller. Bueno, les anuncio que muy pronto romperemos el cascarón. Nuestras reflexiones y discusiones, que hemos tenido el cuidado de grabar, se transcribirán y serán publicadas en libro, el primero de los cuales se titulará “Cómo se cuenta un cuento”. Muchos lectores podrán compartir entonces nuestras búsquedas y además nosotros mismos, gracias a la letra impresa, podremos seguir paso a paso el proceso creador con sus saltos repentinos o sus minúsculos avances y retrocesos.
Hasta ahora me había parecido difícil, por no decir imposible, observar en detalle los caprichosos vaivenes de la imaginación, sorprender el momento exacto en que surge una idea, como el cazador que descubre de pronto en la mirilla de su fusil el instante preciso en que salta la liebre. Pero con el texto delante creo que será fácil hacer eso. Uno podrá volver atrás y decir: “Aquí mismo fue”. Porque uno se dará cuenta de que a partir de ahí -de esa pregunta, ese comentario,  esa inesperada sugerencia- fue cuando la historia dio un vuelco, tomó forma y se encauzó definitivamente. (…)
Estamos aquí para contar historias. Lo que nos interesa aprender aquí es cómo se arma un relato, cómo se cuenta un cuento. Me pregunto, sin embargo, hablando con entera franqueza, si eso es algo que se pueda aprender. No quisiera descorazonar a nadie, pero estoy convencido de que el mundo se divide entre los que saben contar historias y los que no, así como, en un sentido más amplio, se divide entre los que cagan bien y los que cagan mal, o, si la expresión les parece grosera, entre los que obran bien y los que obran mal, para usar un piadoso eufemismo mexicano. Lo que quiero decir es que el cuentero nace, no se hace. Claro que el don no basta. A quien sólo tiene la aptitud pero no el oficio, le falta mucho todavía: cultura, técnica, experiencia... Eso sí: posee lo principal. Es algo que recibió de la familia, probablemente no sé si por la vía de los genes o de las conversaciones de sobremesa. Esas personas que tienen aptitudes innatas suelen contar hasta sin proponérselo, tal vez porque no saben expresarse de otra manera. Yo mismo, para no ir más lejos, soy incapaz de pensar en términos abstractos. De pronto me preguntan en una entrevista cómo veo el problema de la capa de ozono o qué factores, a mi juicio, determinarán el curso de la política latinoamericana en los próximos años, y lo único que se me ocurre es contarles un cuento. Por suerte, ahora se me hace mucho más fácil, porque además de la vocación tengo la experiencia y cada vez logro condensarlos más y por tanto aburrir menos.
La mitad de los cuentos con que inicié mi formación se los escuché a mi madre. Ella tiene ahora ochenta y siete años y nunca oyó hablar de discursos literarios, ni de técnicas narrativas, ni de nada de eso, pero sabía preparar un golpe de efecto, guardarse un as en la manga mejor que los magos que sacan pañuelitos y conejos del sombrero. Recuerdo cierta vez que estaba contándonos algo, y después de mencionar a un tipo que no tenía nada que ver con el asunto, prosiguió su cuento tan campante, sin volver a hablar de él, hasta que casi llegando al final, ¡paff!, de nuevo el tipo -ahora en primer plano, por decirlo así-, y todo el mundo boquiabierto, y yo preguntándome, ¿dónde habrá aprendido mi madre esa técnica, que a uno le toma toda una vida aprender?  Para mí, las historias son como juguetes y armarlas de una forma u otra es como un juego. Creo que si a un niño lo pusieran ante un grupo de juguetes con características distintas, empezaría jugando con todos pero al final se quedaría con uno. Ese uno sería la expresión de sus aptitudes y su vocación. Si se dieran las condiciones para que el talento se desarrollara a lo largo de toda una vida, estaríamos descubriendo uno de los secretos de la felicidad y la longevidad. El día que descubrí que lo único que realmente me gustaba era contar historias, me propuse hacer todo lo necesario para satisfacer ese deseo. Me dije: esto es lo mío, nada ni nadie me obligará a dedicarme a otra cosa. No se imaginan ustedes la cantidad de trucos, marrullerías, trampas y mentiras que tuve que hacer durante mis años de estudiante para llegar a ser escritor, para poder seguir mi camino, porque lo que querían era meterme a la fuerza por otro lado. Llegué inclusive a ser un gran estudiante para que me dejaran tranquilo y poder seguir leyendo poesías y novelas, que era lo que a mí me interesaba. Al final del cuarto año de bachillerato -un poco tarde, por cierto- descubrí una cosa importantísima, y es que si uno pone atención a la clase después no tiene que estudiar ni estar con la angustia permanente de las preguntas y los exámenes. A esa edad, cuando uno se concentra lo absorbe todo como una esponja. Cuando me di cuenta de eso hice dos años -el cuarto y el quinto- con calificaciones máximas en todo. Me exhibían como un genio, el joven de 5 en todo, y a nadie le pasaba por la cabeza que eso yo lo hacía para no tener que estudiar y seguir metido en mis asuntos. Yo sabía muy bien lo que me traía entre manos.
Modestamente, me considero el hombre más libre del mundo -en la medida en que no estoy atado a nada ni tengo compromisos con nadie- y eso se lo debo a haber hecho durante toda la vida única y exclusivamente lo que he querido, que es contar historias. Voy a visitar a unos amigos y seguramente les cuento una historia; vuelvo a casa y cuento otra, tal vez la de los amigos que oyeron la historia anterior; me meto en la ducha y, mientras me enjabono, me cuento a mí mismo una idea que venía dándome vueltas en la cabeza desde hacía varios días... Es decir, padezco de la bendita manía de contar. Y me pregunto: esa manía, ¿se puede trasmitir? ¿Las obsesiones se enseñan? Lo que sí puede hacer uno es compartir experiencias, mostrar problemas, hablar de las soluciones que encontró y de las decisiones que tuvo que tomar, por qué hizo esto y no aquello, por qué eliminó de la historia una determinada situación o incluyó un nuevo personaje... ¿No es eso lo que hacen también los escritores cuando leen a otros escritores? Los novelistas no leemos novelas sino para saber cómo están escritas. Uno las voltea, las desatornilla, pone las piezas en orden, aísla un párrafo, lo estudia, y llega un momento en que puede decir: “Ah, sí, lo que hizo éste fue colocar al personaje aquí y trasladar esa situación para allá, porque necesitaba que más allá...” En otras palabras, uno abre bien los ojos, no se deja hipnotizar, trata de descubrir los trucos del mago. La técnica, el oficio, los trucos son cosas que se pueden enseñar y de las que un estudiante puede sacar buen provecho. Y eso es todo lo que quiero que hagamos en el taller: intercambiar experiencias, jugar a inventar historias, y en el ínterin ir elaborando las reglas del juego.

Éste es el sitio ideal para intentarlo. En una cátedra de literatura, con un señor sentado allá arriba soltando imperturbable un rollo teórico, no se aprenden los secretos del escritor. El único modo de aprenderlos es leyendo y trabajando en taller. Es aquí donde uno ve con sus propios ojos cómo crece una historia, cómo se va descartando lo superfluo, cómo se abre de pronto un camino donde sólo parecía haber un callejón sin salida... Por eso no deben traerse aquí historias muy complejas o elaboradas, porque la gracia del asunto consiste en partir de una simple propuesta, no cuajada todavía, y ver si entre todos somos capaces de convertirla en una historia (…)
Por lo pronto uno tiene que tener muy claro cuál es la historia que quiere contar. Partiendo de ahí, tiene que estar dispuesto a luchar por ella con uñas y dientes, o bien, llegado el caso, ser suficientemente flexible y reconocer que tal como uno la imagina, la historia no tiene posibilidades de desarrollo, por lo menos a través del lenguaje audiovisual. Esa mezcla de intransigencia y flexibilidad suele manifestarse en todo lo que uno hace, aunque a menudo adopte formas distintas. (…) Cuando estoy escribiendo una novela me atrinchero en mi mundo y no comparto nada con nadie. Soy de una arrogancia, una prepotencia y una vanidad absolutas. ¿Por qué? Porque creo que es la única manera que tengo de proteger al feto, de garantizar que se desarrolle como lo concebí. Ahora bien, cuando termino o considero casi terminada una primera versión, siento la necesidad de oír algunas opiniones y les paso los originales a unos pocos amigos. Son amigos de muchos años, en cuyos criterios confío y a quienes pido, por tanto, que sean los primeros lectores de mis obras. Confío en ellos no porque acostumbren a celebrarlas diciendo qué bien, qué maravilla, sino porque me dicen francamente qué encuentran mal, qué defectos les ven, y sólo con eso me prestan un enorme servicio. Los amigos que sólo ven virtudes en lo que escribo podrán leerme con más calma cuando ya el libro esté editado; los que son capaces de ver también defectos, y de señalármelos, ésos son los lectores que necesito antes. Claro que siempre me reservo el derecho de aceptar o no las críticas, pero lo cierto es que no suelo prescindir de ellas. (…)

Alguien me preguntó si no sería posible matar dos pájaros de un tiro asistiendo por las mañanas al taller de fotografía submarina que se está realizando aquí mismo, y le contesté que no me parecía una buena idea. Si uno quiere ser escritor tiene que estar dispuesto a serlo veinticuatro horas al día, los trescientos sesenta y cinco días del año. ¿Quién fue el que dijo aquello de que si me llega la inspiración me encontrará escribiendo? Ése sabía lo que decía. Los diletantes pueden darse el lujo de mariposear, de pasarse la vida saltando de una cosa a otra sin ahondar en ninguna, pero nosotros no. El nuestro es un oficio de galeotes, no de diletantes."