29 de març 2018

epigramas


El epigrama, en su origen,  es una inscripción o un escrito breve grabado sobre piedra, metal u otro soporte cualquiera y destinado para algún sepulcro o monumento privado o público.  Poco a poco fue adquiriendo un carácter más variado, hasta que, siempre dentro de la brevedad, expone de modo rápido e interesante un pensamiento regocijado o satírico, pero siempre ingenioso.

Decía Plinio el Joven del poeta Marco Valerio Marcial , en carta a Cornelio Prisco: “Oigo decir que Valerio Marcial ha muerto y lo llevo con pena. Era un hombre ingenioso, agudo, mordaz y que, escribiendo, tenía a raudales tanto sal como hiel y no menos candor.  Yo le había ayudado con un viático al marcharse; se lo había dado por amistad, pero se lo había dado también por unos versos que compuso sobre mí.  Fue propio de las antiguas costumbres honrar con honores o dinero a quienes habían escrito el elogio ora de los particulares ora de las ciudades. Pero, en nuestra época,  como otras cosas distinguidas y egregias,  también ésta ha caído en desuso entre las primeras.   Porque, luego que hemos dejado de hacer cosas dignas de alabanza, consideramos también inadecuado ser elogiados. ¿Preguntas cuáles son los versos a los que manifesté mi gratitud? Te remitiría a su propio volumen,  si no me supiera algunos de memoria. Si éstos te gustan,  busca los demás en su libro.  Está hablando a la Musa,  le encarga que busque mi casa en el Esquilino, que se acerque con respeto: ‘Pero mira de no llamar a deshora, borracha, a su docta puerta.  Dedica los días enteros a la seria Minerva,  mientras estudia para los oídos de los centunviros lo que los siglos y las generaciones futuras podrán comparar hasta con los papeles de Arpino.  Irás más segura a la hora de las lucernas tardanas. Ésta es tu hora: cuando se entusiasma Baco, cuando la rosa es la reina,  cuando están empapados los cabellos. Entonces, que me lean a mí hasta los rígidos Catones’.

Quien escribió esto de mí, ¿no merecía que lo despidiera entonces con las mejores pruebas de amistad y que me duela ahora como si hubiera muerto mi mejor amigo? Y es que me dio lo máximo que pudo y más me hubiera dado, si hubiera podido. Aunque, ¿qué puede darse al hombre mayor que la gloria,  la alabanza y la eternidad?  Pero es que no será eterno lo que escribió.  Quizás no lo será,  pero él lo escribió como si hubiera de serlo.”

busto del poeta en su ciudad natal


Marco Valerio Marcial nace en Bílbilis (Calatayud), el día 1 de marzo de un año incierto entre el año 38 y el año 41 de nuestra era.  Alrededor del año 64 marchó a Roma para terminar sus estudios jurídicos con la protección de Séneca,  pero la caída en desgracia de éste y su suicidio le dejaron desamparado y le obligó a sobrevivir de forma itinerante como cliente de diversos patronos la mayor parte de los 35 años que pasó allí.  Se ganó sin embargo la amistad de los mayores escritores de ese tiempo,  Plinio el Joven,  Silio Itálico,  el también satírico Juvenal y el gran  Marco Fabio Quintiliano,  que también era hispanorromano.  De la misma manera trabó amistad con el poeta gaditano Canio Rufo.

         Regresó a su Bíbilis natal, y a la vida rural que tanto ansiaba,  el año 98 para pasar sus últimos años. Murió seis años después.  “Era la vida que ansiaba”,  escribió en unos celebres versos su amigo Julio Marcial.

Epitafio de un niño

Aquí estoy enterrado yo, el dolor de Baso, el niño Úrbico, a quien la grandísima Roma dio la raza y el nombre.  Seis meses me faltaban para cumplir los tres años, cuando las tétricas diosas interrumpieron de mala manera su tarea. ¿De qué me ha servido la hermosura, de qué la lengua, de qué la edad? Dedica unas lágrimas, tú que lees esto, a mi túmulo. ¡Ojalá no vaya a las aguas del Leteo, a no ser más tardío que Néstor, el que desees que te sobreviva!


Quieres regalos, no amigos

Me invitabas a tu banquete de cumpleaños a pesar de no ser, Sexto, amigo tuyo. ¿Qué ha sucedido, me pregunto, qué ha sucedido de repente, después de tantas prendas entre nosotros, después de tantos años, que he sido preterido yo, tu viejo camarada? Pero sé la causa. No te ha llegado de mi parte ni una libra de plata hispana depurada ni una toga ligera ni un manto nuevo. No es espórtula la que es objeto de negocio: alimentas regalos, no amigos. Ya vas a decirme: “Que azoten al encargado de las invitaciones”


¿En cuál de tus casas vives?

Tienes casa en las Esquilias, tienes casa en la colina de Diana y el barrio patricio tiene techos tuyos. De este lado tienes a la vista el santuario de la viuda Cibeles, del otro el de Vesta, desde aquí el Júpiter nuevo, desde allá el viejo. Dime dónde encontrarte, dime por qué parte buscarte: quien vive en todas partes, Máximo, no vive en ninguna.

¿Por qué no metes la cabeza?

Zoilo, ¿por qué ensucias la bañera lavándote el culo? Para que se ensucie más, sumerge la cabeza,  Zoilo.

26 de març 2018

ars longa, vita brevis


“La mayor parte de los mortales, Paulino (Pompeyo Paulino, padre o hermano de la mujer de Séneca), se queja a una voz de la malicia de la naturaleza porque se nos ha engendrado para un período escaso, porque el espacio de tiempo que se nos da transcurre tan veloz, tan rápidamente que, con excepción de unos pocos, casi todos los demás quedan inhabilitados ya en la propia preparación de la vida. Y ante este mal, que según creen es general, no solloza solamente la masa y el vulgo necio, también este mismo sentimiento ha sacado quejas de personajes esclarecidos.

Viene de ahí aquella proclama del más grande de los médicos (el primero de los aforismos de Hipócrates de Cos, la cita completa es la siguiente: Ὁ βίος βραχὺς, ἡ δὲ τέχνη μακρὴ, ὁ δὲ καιρὸς ὀξὺς, ἡ δὲ πεῖρα σφαλερὴ, ἡ δὲ κρίσις χαλεπή; ó Vita brevis, ars longa, occasio praeceps, experimentum periculosum, iudicium difficile ó La vida es breve, el arte, largo; la ocasión, fugaz; la experiencia, confusa; el juicio, difícil.") , de que la vida es breve, la ciencia larga. Viene de ahí aquel pleito tan poco propio de un hombre sabio que Aristóteles  planteó a la naturaleza, pues sería que ella le ha regalado a los animales una edad tan larga que alcanzan cinco o diez generaciones, mientras que en el hombre, engendrado para tantas y tan grandes empresas, el límite se ha fijado mucho más acá.

No tenemos un tiempo escaso, sino que perdemos mucho. La vida es lo bastante larga y para realizar las cosas más importantes se nos ha otorgado con generosidad, si se emplea bien toda ella. Pero si se desparrama en la ostentación y la dejadez, donde no se gasta en nada bueno, cuando al fin nos acosa el inevitable trance final, nos damos cuenta de que ha pasado una vida que no supimos que estaba pasando.
busto de Séneca

Es así: no recibimos una vida corta sino que la hacemos corta; no somos menesterosos de ella sino derrochadores. Tal como unas riquezas cuantiosas y principescas, cuando caen en manos de un mal amo, en un instante se disipan, y al revés, cuando, pese a ser escasas, se entregan a un buen custodio, crecen al emplearlas, igualmente la existencia se le expande mucho a quien bien la organiza.

De brevitate vitae (Sobre la brevedad de la vida)
Séneca

Lucio Anneo Séneca, hijo de un rico provincial de la clase de los caballeros (equites), nació en Córdoba en torno al año 1 d.C. Pronto marchó a Roma donde recibió una buena formación con los mejores maestros, oradores, juristas y filósofos. Ejerció la abogacía, destacando por sus dotes de orador. Sufrió las represalias de Claudio y Mesalina, que lo mantienen desterrado en la isla de Córcega durante ocho años, hasta que Agripina, la nueva esposa del emperador, lo hace regresar y le encarga la educación de su hijo, que más tarde, con el nombre de Nerón, alcanza el poder. Durante el mandato de éste, Séneca controla la política romana intentando dar juego al Senado y repartiendo cargos entre gente fiel a sus proyectos. Poco a poco, Nerón se emancipa de las influencias de la madre (a la que hace asesinar) y del viejo maestro, al que, tras haber sido revelado su nombre como participante de un complot político, se le envía la orden de suicidarse. La muerte se muestra esquiva al condenado y sólo le tras abrirse las venas de brazos y piernas, tomar cicuta y sofocarse con los humos de unos baños (65d.C.).

Séneca compuso tragedias (a imitación de los clásicos atenienses), tratados filosóficos (algunos de ellos llamados Diálogos en recuerdo de Platón), Consolaciones, y las Epístolas morales a Lucilio, sin duda, su obra más conocida.

Sobre la brevedad de la vida. Compuesto en torno al año 55, constituye uno de los tratados más honestos escritos nunca sobre el paso del tiempo, sobre la muerte y, por extensión, sobre la vida.

24 de març 2018

dia mundial del teatre




Missatge de l’AADPC (Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya) del dia mundial del teatre 2018

Per Imma Colomer,  actriu i directora  

És un honor i a la vegada una feinada que agraeixo.

S’han dit paraules molt encertades en aquests 70 anys de manifestos per celebrar el Dia mundial del Teatre. D’un any per l’altre és poc temps perquè les coses canviïn però sí que aquests escrits ajuden a reflexionar. Us explicaré un conte: 


Hi havia una vegada una gran foguera en una nit freda, fosca i negra. Va haver-hi gent que el va veure aquest foc, homes i dones s’hi acostaven, nens i vells. Alguns sortien de les cabanes i també s’hi apropaven i es quedaven drets qüestionant al foc, en silenci. Primer va arribar una persona, després cinc, divuit, trenta sers humans al votant d’aquell foc. Una de les dones retira unes cendres, les toca amb les mans, se les frega, s’acarona la cara. Aquesta dona amb la cara ratllada de gris i negre udola,  salta i es mou,  dona voltes,  aixeca els braços,  balla. A poc a poc la gent s’asseu i la mira amb els ulls embadalits, observen.  Cap més soroll al voltant més que el crit d’algun mussol.  La gent espera,  el calor del foc acompanya.  La dona amb la cara grisa i negra s’atura i mira,  una per una,  les persones del voltant de la foguera i amb les mans les anima a udolar.  Fluixet comencen a sentir-se udols profunds i cada vegada més forts i lliures fins que omplen la buidor de la nit.  S’aturen i respiren.  La nit no respon.  La dona de la cara grisa i negra comença a parlar, tothom calla, tothom escolta, i els hi explica aquesta història:

-Hi havia una vegada una gran foguera en una nit freda, fosca i negra. Va haver-hi gent que el va veure aquest foc... Una de les dones retira unes cendres , s’acarona la cara... etc.

I vet aquí que la gent es va quedar encantada escoltant la seva pròpia història.

Aquest relat és per dir que el teatre parla de nosaltres,  ens mostra el que ens passa,  és per això que ens atrapa,  per això ens interessa.  La nit fosca i freda tots la tenim al nostre voltant. Només hem de cercar la foguera,  cuidar-la,  mantenir-la crepitant,  agafar l’energia del foc i la llum,   empoderar-nos pintant-nos la cara i treure de dins les nostres pròpies paraules.

Com revelar-se a la negror i al fred? Com encendre el foc? Com avivar-lo? Com fer sentir el udols? Com riure’ns dels nostres propis fantasmes?

Respecte als ingredients humans que fem servir quan fem teatre crec que no s’ha inventat encara res millor: un actor,  un espai i algú que escolta.  El teatre sobreviu, té sentit. Una part d’ell sempre comença de nou. Per això és efímer i genial a la vegada. Estem entre custodiar els valors de la civilització i experimentar a dojo,  sense por. És esquizofrènic però és la nostra manera de formar part de l’evolució.  Ho necessitem.  Fer teatre és preguntar-se a un mateix i a la societat.

El foc del teatre avui es manté viu,  amb energia emergent de les noves generacions,  i la societat en gaudeix d’aquest benefici,  però està amenaçat per la precarietat i la competència. El teatre en molt casos s’ha convertit en una ONG.  Volem que les companyies puguin viure amb una bona entesa amb les sales, que les joves creacions puguin desenvolupar-se,  que no hi hagi tants aturats en el nostre sector,  que els sous s’equiparin però no a la baixa,  que els organismes culturals valorin i recolzin la feina que estem fent.  No al IVA retroactiu de les subvencions.  En els moments durs que estem vivint de dificultats de gestió dels esdeveniments actuals podem perdre el que tenim i la capacitat de fer front a tots aquests problemes.

La M. Aurèlia Capmany deia que “estava enamorada de la intel·ligència”,  sabem que també del teatre.  Desitjant que aquesta intel·ligència planegi sobre tots nosaltres,  tinguem una bona festa!

22 de març 2018

gàrum


El gàrum  és una salsa que condimenta la major part dels plats orientals i ja els antics romans el feien servir.  En el llibre d´Apici, el llibre de receptes romanes del s.I,  el trobem com a condiment de la majoria de receptes.  S´obtenia del premsat  amb sal de peixos i entranyes de peixos, deixats macerar al sol;  el líquid obtingut d´aquesta maceració era recollit i envasat en àmfores.  La fabricació i la comercialització al voltant del gàrum van ser molt importants.  El més fi i apreciat sembla que era obtingut en una explotació romana que hi havia a prop de Cartagena. La seva producció no devia ser fàcil perquè era un producte molt costós, car i valorat. L´utilitzaven sol o bé barrejat amb aigua o vi. La gran utilització  que en feien del gàrum demostra que els agradava molt.  Pràcticament n´hi ha a la major part de receptes;  ve a ser com una manera de posar sal  als menjars. Si s´analitza la sal en les receptes podem comprovar que n´hi ha poques  que portin sal com a ingredient i que quan ho fan no hi ha gàrum,  posar-lo és una manera especial de donar gust de sal als menjars,  és com condimentar amb un concentrat de sal i de peixos o mariscs aromatizats.  El residu que quedava de fer el  gàrum també era envasat i s´anomenava hallec, encara que  no era tan valorat.

La recepta per  fer gàrum ens l´ha deixada escrita Gargilius Martialis:

En un gibrell de 30 litres de capacitat  posaven al fons una capa d´oloroses herbes : anís, fonoll, ruda, menta, alfàbrega, farigola, etc , després una altre de peixos en trossets : molls, anguiles,  sardes,  sardines,  sorells, etc. i a sobre una capa espessa de sal i així alternativament. el deixaven reposar set dies i durant vint dies més el remenaven tot. El suc que sortia  era el gàrum. També hi havia altres tipus de gàrum fets d´ostres i cloïsses.



21 de març 2018

dia mundial de la poesia




LA VIDA FURTIVA

Segurament serà com ara. Estaré despert,
aniré amunt i avall pel corredor. Com un minador
que surt d'un pou, em pujarà
des del silenci de tota la casa, brusc,
el ronc de l'ascensor. M'aturaré a escoltar
el bufeteig de portes de metall, i els passos
del replà, i endevinaré l'instant
que arrencarà a tremolar l'angúnia del timbre.
Sabré qui són. Els obriré de seguida. Tot perdut,
que entrin aquests, a qui ho hauré de dir tot.

Gabriel Ferrater

20 de març 2018

curses de quadrigues

Mosaic romà del gimnàs de la vil·la romana del Casale,
Piazza Aremerina, Sicilia
. Segle III-IV.

Les curses de carros es realitzaven durant tot el dia,  des del primer  fins a l'últim raig de sol. Hi havien diversos tipus de carros;  els de dos cavalls (bigae) que eren els que s'usaven més freqüentment,  o de quatre cavalls (quadrigae) que s'utilitzaven amb menys freqüència.  Cada equip (factio) li pertanyia un carro,  els cavalls i les aurigues.  Cada cursa competien quatre carros,  de diferents factiones, i a cada factio se li atorgava un color, el blanc, el verd, el blau i el vermell. La dificultat més gran en tota la cursa era fer la mitja volta passant el més a prop  possible de les metae,  el perill era si les tocaves podies arribar un provocar un accident mortal, i si per contra tardaves massa en girar,  el risc era estimbar-te amb un altre carro.

Els aurigues (pilots) provenien en la gran majoria de casos de les classes més baixes, i gràcies a córrer aquest tipus de carreres podien ascendir alguna classe social ja que el premi si s'esdevenia campió era una important i gran suma de diners. Tot i així, molts morien ja que les curses eren molt perilloses.

A l'antiga Roma, el lloc més important on se celebraven les curses de cavalls era el Circ Màxim, localitzat entre el turó Palatí i el turó Aventí, que podia albergar  250.000 persones.  Un dels extrems de la pista era més obert que l'altre,  en aquest extrem és on els carros feien cua per començar la cursa. Els romans utilitzaven una sèrie de portes conegudes com a carceres. Les carceres estaven aixecades a l'extrem angulós de la pista i els carros es posaven darrere de les portes, les quals s'obrien per un ressort. Quan els carros estaven preparats, l'emperador (o qualsevol que fos l'amfitrió, tirava un drap conegut amb el nom de mappa per indicar d'aquesta manera el començament de la competició. Les portes s'obririen ràpidament de manera que, en començar al mateix temps, la cursa fos més justa.

Un cop iniciada la cursa, els carros podien avançar entre si per intentar provocar que els seus oponents s'estavellessin contra les spinae . Les spinae tenien unes peces de marbre en forma d'ous i es feien sevir deixant caure un per cada volta completada en un canal d'aigua que corria al llarg de la vora de les spinae. A cada extrem de la spina calia donar la volta als pals (metae), provocant espectaculars impactes en aquesta zona. Als impactes en els quals es destruïa el carro i l'auriga o els cavalls quedaven incapacitats se'ls anomenava naufragium.

Els aurigae, eren cèlebres a tot l'imperi. Una d'aquestes celebritats va ser Scorpus, qui va guanyar a prop de 2.000 curses abans de morir, als 27 anys, en una col·lisió. El més famós de tots va ser Gaius Appuleius Diocles per guanyar 1.462 curses d'un total de  4.257 competicions. Quan Diocles es va retirar als 42 anys després de 24 anys de dedicació, havia aconseguit 35.863.120 sestercis, l'esportista més ben pagat de la història. Els cavalls també podien convertir-se en celebritats.

18 de març 2018

historias de Barcino


Hay luz en Casa de Publio Fama

Juan Miñana

2009 Editorial RBA/RBA Narrativas

384 págs.


Esta es la historia de un joven humilde que se ha convertido en el relator de noticias en la Barcino romana. La llegada a la ciudad de un legionario ex convicto con mala reputación al que le entregan unas tierras, inútiles y casi en su totalidad comidas por el mar, hace agitar el orden local e inquieta a la familia que ostenta gran parte del poder local y desemboca en una serie de actos turbulentos en los que Publio será,  al tiempo,  relator y protagonista.  

En palabras del propio Juan Miñana, el personaje y la novela «es un homenaje soterrado a gente que siempre he admirado en un oficio que requiere técnica,  como Kapuscinski,  Vázquez Montalbán o Huertas Clavería, entre otros».  Fama sufrirá en sus carnes las consecuencias de ejercer un oficio poco reconocido, mal remunerado y con escasa proyección de futuro. Pero, Fama, que aprendió a «leer, escribir, nadar…», podrá resistir los embates de una lucha para nada sorda que nos remite a un debate milenario entre información y poder.

Juan Miñana (Barcelona, 1959), inició su carrera literaria muy joven con la publicación,  en 1979,  del libro Vespre de Festa El año 1985 obtuvo el primer y el tercer galardón en el premio de relatos “Ciudad de San Sebastián”.  Su primera novela,  La claque (1986), una sátira sobre una escuela de aplaudidores, no pasó inadvertida a la crítica, y su consagración como novelista le llegó tras la publicación, en 1991,  de El Jaquemart.  En 1996 publicó La playa de Pekín,  novela que cosechó elogios unánimes.

17 de març 2018

día mundial de la poesia



Antonio Machado definía la poesía como  “palabra esencial en el tiempo" y "lo que dice el alma,  si es que algo dice, con voz propia, en respuesta animada al contacto con el mundo.”

 Hoy, en el Centro Cívico Banús-Bonasort  y gracias a la Librería Éfora, hemos escuchado la palabra de Lucía Estrada, Álex Martínez Marco, Rubén Darío Lotero, Joan Margarit, Luís Hernán  Rincón, Miquel Martí i Pol, Jorge Debravo y Miguel Méndez Camacho a través de la voz de Mònica González, Gustavo Arias, Miquel Esparrach y Jordi Sans; acompañados por la música original de Miguel Ángel Sanz Ruiz.

Un recital que tendréis la oportunidad de volver a disfrutar el próximo lunes, 19 de marzo, a las 19 horas, en la propia Librería Éfora.



Eurídice

No dudes
continúa el camino
      aun si en mi lugar
                                escuchas
un canto de serpientes

   acaso sea
   lo más verdadero

   lo más parecido
   a mi sombra
que te alcanza.


Lucía Estrada, poeta colombiana (Medellín, 1980)






exposición Carlos Utrera en Valladolid



Imágenes de la exposición que  Carlos Utrera ha instalado en el Centro Cívico Delicias (Avda. Juan Carlos I, 20), de la ciudad de Valladolid.  Lo podéis visitar hasta el 28 de marzo,










16 de març 2018

el riu vermell: rubricatus


Rubricatus

Isabel García Trócoli

Editorial: EDHASA, 2017

Pág:  576

“Año 13 a.C. Gayo Celio, veterano centurión de las guerras cántabras, y sus compañeros de la Cuarta Macedónica reciben a Octavio Augusto en el puerto de la ibérica Barkeno, allá donde el Rubricatus vierte sus enrojecidas aguas.  El motivo: la fundación de la colonia Barcino.
El viejo centurión, magistrado de la ciudad, ha contraído matrimonio en extrañas circunstancias con la hija de un poderoso patricio de Tarraco.  Lucio Celio,  su hijo,  es su gran esperanza para obtener gloria y riquezas en Roma.
En la colonia, Barkal, último noble layetano, es consciente de que su cultura está herida de muerte, y vive al estilo romano junto a su hija Garza, fruto de su relación con una misteriosa hechicera.

Cuando las ambiciones familiares y políticas se desbordan, envidias y venganzas ahogan la amistad entre ambos pueblos. Lucio –Lug para los layetanos–, educado a caballo entre las dos culturas,  que ha tenido una venturosa vida en las legiones acantonadas en Egipto y en Germania,  vuelve a Barcino tras la muerte de su padre. Allí se reencontrará con Garza. Pero nada le será fácil: la colonia se ha convertido en una pujante ciudad donde Roma impone su ley con mano de hierro a unos indígenas que se resisten a morir.”





Licenciada en Historia Antigua y Arqueología por la Universidad de Barcelona, Isabel García Trócoli ha impartido cursos en la universidad, colaborado en diversas editoriales como traductora y productora de contenidos y ha trabajado en museos de la ciudad de Barcelona como educadora y guía.  

14 de març 2018

dia mundial de la poesia a Cerdanyola, 2




La Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès acull, el proper dimarts 20 de març, a les 19 hores, un recital poètic amb música, “Bon vent i barca nova”,  a càrrec de l’actriu Anna Barrachina, veu,  i l’acordió de Maurici Villavecchi ,  amb motiu de la celebració del dia mundial de la poesia el 21 de març.

dia mundial de la poesia a Cerdanyola

i el dilluns, 19 de març, nova oportunitat per gaudir del recital a la mateixa llibreria Èfora, a les 19 hores. 

dia mundial de la poesia




El poema d’aquest any és obra del poeta valencià Mar Granell, un dels fundadors de la revista literària Cairell (1979-1981) i Premi Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (1976) per Llarg camí llarg.

La poesia


És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

Marc Granell


13 de març 2018

l’aqüeducte




L’aigua va ser sempre un element fonamental pels romans. Fonts públiques i termes eren equipaments que no podien mancar a cap ciutat romana, i per poder tenir aigua en abundància i garantida, els romans no dubtaven d’anar a cercar-la a on es trobava i mai s’exhauria, ja fossin fonts,  rius o llacs.  Per portar-la normalment s’havien de recórrer centenars de kilòmetres i salvar valls i muntanyes. Per aconseguir-ho els enginyers romans van idear una de les obres de l'arquitectura més espectaculars, que per si sola fa reconeixible l'urbanisme romà: l’aqüeducte.



Bàrcino, des de la seva fundació, va tenir resolt el subministrament de l’aigua,  essent el seu lloc d’obtenció les fonts del Besòs, fins arribar al mont Taber. Una part important del seu recorregut era soterrani,  s’han trobat restes arqueològiques al carrer del Coronel Monasterio, a Sant Andreu, si bé l’entrada a la colònia es feia mitjançant el sistema més conegut, es a dir, per un pont d'arcs. A la plaça Vuit de març es pot veure un conjunt d’arcs integrats en una paret mitgera d’un edifici del segle XIX del carrer Durán i Bas,  i que va ser descobert a l’any 1988. També podem veure restes de la base d’un dels pilars de l’aqüeducte a la casa de l’Ardiaca.



Tradicionalment s’havia considerat que eren dos els aqüeductes que servien d’aigua a la ciutat, però els darrers estudis arqueològics de la Carme Miró i Alaix conclouen que només era un,  que es desdoblava a l’entrar a la colònia.  Aquest aqüeducte va estar en funcionament fins el segle IX.

Per tenir una imatge de com podia ser l’entrada a Bàrcino de l’aqüeducte, l’any 1958, i sota la direcció de l’arqueòleg Josep Serra-Ràfols, es va fer la reconstrucció d’un dels arcs a la Plaça Nova, al costat de la d’una de les portes principals de l’entrada, la Porta Preatoria, situada al nord-oest de la muralla, que donava inici al Decumanus Maximus.

Font: http://cicerobarcino.blogspot.com.es/


12 de març 2018

plaça sant miquel

termes romanes de Caldes de Montbui

La història de l'església de Sant Miquel i de la plaça que en du el nom és un dels relats més desgraciats  de la Barcelona vella.  Sant Miquel era una de les esglésies més antigues de la ciutat. El temple va ser construït en temps de Ramon Berenguer IV, pels volts de l'any 1147, segurament sobre una basílica anterior bastida sobre les antigues termes que, en part, estan soterrades sota la plaça.  Aquest reaprofitament de la infraestructura romana va ser la causa que la nau de l'església tingués la peculiaritat d'estar alçada per sota del nivell del carrer.  El paviment de la nau conservava el mosaic de les antigues termes del segle II,  amb peixos i monstres marins negres sobre fons blanc, que va ser arrencat durant l'enderroc i es conserva avui al Museu d'Arqueologia de Catalunya.



Aquestes termes públiques podrien ser els banys que el senador barceloní Luci Minici Natal Quadroni va donar a la ciutat l'any 125, com es fa constar en una de les dues inscripcions conservades al Museu d'Arqueologia de Catalunya, que l'esmenten a ell i al seu pare, també senador i company de l'emperador Trajà.

Durant l'excavació del jaciment realitzada en la campanya de 1968 es va identificar, entre d'altres estructures, les sales corresponents a un apoditerium (vestidor), al caldarium i al frigidarium, així com l'entrada del forn i el que podria ser la piscina. T ambé va ser descobert un cardo minor, que coincideix amb l’actual Baixada de Sant Miquel i el carrer de la Font de Sant Miquel, que separa les termes d’una casa romana (domus), parcialment destruïda en aixecar l'edifici nou de l’Ajuntament.


Però la troballa més excepcional del jaciment de la plaça de Sant Miquel va ser la inscripció, fragmentada en tres parts, amb el nom fundacional de Bàrcino i que permetia confirmar l'origen augustal de la colònia.



11 de març 2018

el tophet de cartago




En la Biblia Tophet o Topheth, era un lugar en Jerusalén donde los adoradores, influenciados por la religión cananea,  participaban en el sacrificio de niños a los dioses Moloch (Moloch es el nombre bíblico de un dios cananeo asociado con el sacrificio de un niño.  El nombre de esta deidad también se escribe a veces Molech, Milcom o Malcam) y Baal,  quemándolos vivos.  

Tophet se convirtió en sinónimo del infierno dentro de la cristiandad.  

En el centro de la ciudad suiza de Berna, se encuentra una estatua gigante (la Kindlifresserbrunnen), una bestia grotesca que devora niños pequeños, una estatua cuyo propósito simbólico se ha perdido en el tiempo.


El Tophet de Cartago, también llamado tofet de Salambó, es una antigua área sagrada dedicada a las deidades fenicias Tanit y Baal, ubicada en el barrio cartaginés de Salambó, cerca de los puertos púnicos.  Comprende un gran número de tumbas de niños que, de acuerdo a interpretaciones, habrían sido sacrificados o enterrados en este lugar después de su muerte prematura.

La cuestión del destino de estos niños está fuertemente vinculada con la religión fenicia y púnica, pero principalmente a la forma como los ritos religiosos fueron percibidos por los judíos en el caso de los fenicios o por los romanos durante los conflictos que los opusieron a los cartagineses. De hecho, el término «tofet» designa originalmente un lugar cercano a Jerusalén, sinónimo del infierno: ese nombre que procede de las fuentes bíblicas induce a una interpretación macabra de los rituales que se supone tuvieron lugar y corrobora una hipótesis compartida por los interlocutores que revelaron fuentes sobre los fenicios en general y sobre los púnicos en particular: la religión en Cartago era «infernal». En fecha más reciente, el imaginario colectivo ha sido alimentado por la novela de Gustave Flaubert  Salambó (1862), cuyo nombre proviene del barrio donde fue descubierto el santuario.

La gran dificultad para determinar la causa de los entierros reside en el hecho de que las únicas fuentes escritas que se refieren al rito del sacrificio de niños no proceden de la ciudad de Cartago, sino de fuera. Por su parte, las fuentes arqueológicas —estelas y cippos— están sujetas a múltiples interpretaciones. El debate sigue vivo. Hoy en día se debate si el Tofet de Cartago constituye sencillamente un cementerio infantil o si bien fue un recinto religioso en el que se consagraban los recién nacidos –o, en su defecto, un animal– a Baal-Amón y a Tanit, su consorte divina, como símbolo de agradecimiento por una súplica atendida.
Con todo, el hecho de que el tipo de epígrafes grabados en las estelas sea votivo en lugar de funerario y de que en muchas de las urnas coexistiesen los despojos de ovejas y cabras junto a los humanos, incinerados al mismo tiempo –algo que no se hallaría en un cementerio convencional–, hace plausible la tesis del sacrificio y sugiere que los autores romanos no andaban del todo errados.

10 de març 2018

Luci Minici Natal Quadroni Ver

Monument a Luci Minici a l'Anella Olímpica de Montjuïc.

Al museu de Lepcis Magna,  a Líbia, s’exposa una inscripció dedicada a un barceloní: Luci Minici Natal Quadroni Ver.

Luci Minici Natal Quadroni Ver (Lucius Minicius Natalis Quadronius Verus) va néixer a Bàrcino l’any 96 d.C. El cognom de Quadroni que fa afegir als noms paterns suggereix que la seva mare degué provenir d’aquesta altra important família,  a la qual va pertànyer un senador de Bètulo (Badalona),  anomenat Quint Licini Silvà Granià Quadroni Pròcul .

 La carrera política de Minici va començar als divuit anys, durant el regnat de Trajà i als primers temps en proximitat als alts càrrecs que exercia el seu pare.  Immediatament després de la mort de Trajà, segueix un període d’estancament durant els primers anys del govern d’Adrià,  però al cap d'un temps reprèn la seva carrera meteòrica amb aquest emperador fins a ascendir a les responsabilitats més elevades amb Antoní Pius.

Luci Minici Natal és l’únic "barceloní", que se sap,  que va participar -i a més va vèncer- en els Jocs Olímpics de l’antiguitat.  Consta la seva victòria en la cursa de carros durant els 227ens Jocs Olímpics (129 d.C.),  quan ja havia assolit la categoria de pretor.  Ara bé,  la seva participació no degué ser pas com a auriga sinó com a propietari de la quadriga i dels cavalls.  Aquesta gesta va quedar plasmada en una inscripció a la base de la quadriga vencedora, que va deixar al santuari d'Olímpia com a donació commemorativa.  La inscripció la va refer posteriorment,  quan ja es trobava a la fi de la seva carrera, per afegir-hi els càrrecs que la van culminar: cònsol i governador de l’Àfrica Proconsular.  En motiu dels Jocs Olímpics del 1992 es va encarregar una còpia de la inscripció conservada a Olímpia,  que avui es pot veure davant l’edifici de l’INEFC, a Montjuïc.