27 d’abr. 2020

votacions temporada 2020-2021




ordretítolautor/aPunts
1La vida ante síRomain Gary161
2La extraña desaparición de Esme LennoxMaggie O’Farrell159
3Nubosidad variableCarmen Martín Gaite120
4Els invisiblesIsabel-Clara Simó107
5Los asquerososSantiago Lorenzo82
6El psicoanalistaJohn Katzenbach78
7Desde la sombraJuan José Millás78
8La amiga estupenda Elena Ferrante 77
9El vell i la marErnest Hemingway72
10Yo voy, tú vas, él vaJenny Erpenbeck71
11El pacienteJuan Gómez-Jurado67
12La impaciencia del corazónStefan Zweig65
13Dientes blancosZadie Smith64
14Sala de esperaJosé Luis Sampedro62
15Que petit és el mónMartin Suter61
16La pesteAlbert Camus56
17Un viejo que leía novelas de amorLuis Sepúlveda50
18Buenos días, tristezaFrançoise Sagan49
19Crónicas marcianasRad Bradbury46
20Pilar PrimNarcís Oller i Moragas42
21Objeto de amorEdna O’Brien38
22CarterTed Lewis35
23La ciudad de los prodigiosEduardo Mendoza32
24Plegarias nocturnasSantiago Gamboa29
25Todo ángel es terribleSusanna Tamaro29
26La joven de la perlaTracy Chevalier26
27Velocidad personalRebecca Miller25
28Lo peor de cada casaTom Sharpe12
29Contrato con DiosJuan Gómez-Jurado12
30Aunque caminen por el valle de la muerteÁlvaro Colomer5
31AntologíaMiguel Hernández5

26 d’abr. 2020

sant jordi 2020... a casa, recomanacions i dos




Lucía Miranda

Cuentos extraños para niños peculiares (Alfaguara), de Ransom Riggs.

Un libro divertido y entrañable que se pregunta qué es lo normal".

“Riggs es también autor de El hogar de Miss Peregrine para niños peculiares (daptado por Tim Burton al cine), donde recopilan cuentos cortos que habrían sido pasados de generación en generación. El volumen se basa en el folclore popular para construir una suerte de tradición cuentística paralela, igualmente tocada por el humor, lo sobrenatural o incluso lo macabro.”

Margarita Leoz

Libro de familia (Seix Barral), de Galder Reguera

"Narrado desde la emoción y la autenticidad, de una engañosa sencillez que nos atrapa y nos obliga a seguir leyendo, está estructurado en capítulos breves que se enlazan entre ellos con gran naturalidad. Narración sobre lo que no supimos o no nos atrevimos a saber de aquellos a quienes amamos".

Carlos Pardo

 Una casa para el señor Biswas (Debolsillo), de V. S. Naipaul

“Uno de esos libros que necesitan ir ganándose lentamente su tiempo. Un libro honesto, duro y emocionante, con materiales más o menos autobiográficos, ya que es la historia del padre de Naipaul, desde su infancia paupérrima a su oficio como periodista. A través del estudio de la comunidad india de la Isla de Trinidad, Naipaul retrata como nadie la complejidad del mundo híbrido y subalterno en el que vivimos”.

25 d’abr. 2020

sant jordi 2020... a casa, recomanacions u




Almudena Grandes

 Temporada de avispas (Tusquets), de Elisa Ferrer

"Una brillante mirada sobre la sociedad de ahora mismo con sus ternuras y sus desgarros, que no puede dejar indiferente a ningún lector"

Zuleijá abre los ojos (Acantilado), de Guzel Yájina

"Una novela sencillamente maravillosa. La historia de una mujer deportada a Siberia en los primeros tiempos de Stalin, que logra no sólo sobrevivir, sino también crecer, empoderarse y ser feliz en circunstancias durísimas, una lectura estupenda para los malos momentos".

Llucia Ramis

Genji, de Murasaki Shikibu,

“Fue escrita hacia el año 1.000 en Japón y es considerada por algunos la novela más antigua de la historia. Mil quinientas páginas llenas de aventuras, arrebatos, desamores, erotismo, traiciones, sagas familiares, luchas de poder y personajes fascinantes de la corte imperial japonesa.

Aroa Moreno Durán

“Recomiendo la lectura de los poemas de de Emily Dickinson, una mujer que decidió encerrarse en su casa, no volver a cruzar el umbral de la puerta y reducir al mínimo las personas con las que interactuaba”

24 d’abr. 2020

sant jordi 2020... a casa i tres




Sotabosc

Avancem amb tanta pressa que semblem petits insectes
afamats d’alguna cosa tendra que agonitza.

L’heu tastat, aquest coixí de fulles plenes de taques?
El seu contorn és una serreta mineral,

totalment adaptable al nostres encontorns.
L’horitzontalitat és perillosa perquè ens assoleix

i executa les lleis de la física de manera mecànica.
Ens drecem, ens drecem, com la quilla d’un vaixell

al rall de la tempesta. Si tinguéssim ales n’hi hauria prou
amb el dit d’un nen per esmicolar aquest os de sucre negre.

Però som densos i magnífics, naveguem;
és una capacitat inherent a les nostres existències.

Els grans embalums sembla que es desplacin lentament
i això ens empeny a imitar-los. Malgrat tot parlem

com les formigues i ens passem les paraules
amb la boca, de l’un a l’altre. ¡Quin llenguatge,

la nostra manera de moure’ns! Ballem un Braille invertit
a la pols de la sorra, creditors de topalls

a l’epicentre del castell de focs que fan les pedres.
Els arbres ens observen com si fossin una mare,

amb un esglai oscil·lant al mercuri de la saba;
ens deixen fer perquè intueixen que l’amor

és tan elàstic com una ombra, i tan compacte.
Mireu-los, somriuen amb el revers mat de les fulles.

Els nostres actes responen a deliris fortuïts
però els executem amb la seguretat dels éssers supervivents.

Semblem bossetes de carburants preprogramades,
però ensenyem les dents si estem alegres

i d’això en diem somriure. ¿Veieu el sol
en cadascuna de les coses que us envolten?

Hi veieu els vostres propis ulls? Sou els fills
d’una gran època. Un fetus en una àgora.

El que us ha concedit aquesta capa vermella
és la vostra perseverança en qüestionar

molt més que les vostres condicions externes.
Sou legítims com una estirp postolímpica.

Jo m’he escindit de la colònia fa alguns versos
i segueixo jugant amb els sediments d’una falda.

Aleno. Aleno mentre les altres coses sotsobren.
La cúpula ha transmudat les estrelles en peixos

i em plouen les escates per sobre;
són lents de contacte altament irritants que, tanmateix,

revesteixen aquest món d’una certa màgia.
Des d’aquí estant, cap teoria es conjuga en frau

i sembla possible acréixer qualsevol expectativa
sense afogar les veus que n’ennegreixen les muralles.

Eva Baltasar
Atàviques feres (2009)


Eva Baltasar va néixer a Barcelona, el 26 d'agost de 1978. Va estudiar Pedagogia a la Universitat de Barcelona i a la Freie Universität de Berlín.

A la Universitat de Barcelona, va editar la revista Temps d'Educació i ha col·laborat en un grup de recerca amb l'ajuda de l’Institut de la Dona.

Ha publicat diversos poemaris que li han valgut diversos premis, però la fama i el reconeixement de el públic lector li va arribar amb la novel·la Permagel.


            Poemaris: 
Laia (2008)
Atàviques feres (2009)
Reclam (2010)
Dotze treballs (2011)
Medi aquàtic (2011)
Poemes d'una embarassada (2012)
Vida limitada (2013)
Animals d'hivern (2016)
Neutre (2017)
Invertida (2017)

Narrativa: 
Permagel (2018)
Boulder. (2020) 

Premis:
Miquel de Palol de poesia 2008
Ramon Comas i Maduell de poesia 2008
Benet Ribas de poesia 2010
Les Talúries de poesia 2010
Màrius Torres 2010
Jordi Pàmies de poesia 2011
Miquel Àngel Riera de poesia 2013
Gabriel Ferrater de poesia 2015
Mallorca de Creació Literària, modalitat de poesia 2016
Ibn Jafadja de poesia 2016
Llibreter de narrativa catalana 2018
L'illa dels llibres 2018

l'autora al Cafè amb Lletres




22 d’abr. 2020

sant jordi 2020, per Vespres Literaris




Giraluna

Vespres Literaris, tot celebrant la Diada de Sant Jordi d’enguany, volem retre un petit homenatge a Luis Eduardo Aute amb motiu del seu recent traspàs.

Hem posat les nostres veus a una adaptació, reduïda, del seu curtmetratge de animació  “Vincent y el Giraluna”.

El curtmetratge està dibuixat (en blanc i negre a carbonet), escrit, musicat i dirigit  pel mateix Aute. La història narra la trobada de Vincent Van Gogh i un “Girasol” convertit en “Giraluna”, una bonica metàfora de tots aquells que viuen contra corrent allà on pocs s’atreveixen  a fer-ho.

Nosaltres, les, els de Vespres Literaris, ens sentim Girallunes.




sant jordi 2020... a casa, dos


Un viejo que leía novelas de amor

Luis Sepúlveda

Tusquets Editores, 1993

páginas: 144


Resumen:


Antonio José Bolívar Proaño vive en El Idilio, un pueblo remoto en la región amazónica de los indios shuar (mal llamados jíbaros), y con ellos aprendió a conocer la Selva y sus leyes, a respetar  a los animales y los indígenas que la pueblan, pero también a cazar el temible tigrillo como ningún blanco jamás pudo hacerlo. Un buen día decidió leer con pasión las novelas de amor –“del verdadero, del que hace sufrir”- que dos veces al año le lleva el dentista Rubicundo Loachamín para distraer las solitarias noches ecuatoriales de su incipiente vejez. En ellas intenta alejarse un poco de la fanfarrona estupidez de esos codiciosos forasteros que creen dominar la Selva porque van armados hasta los dientes pero que no saben cómo enfrentarse a una fiera enloquecida porque le han matado las crías.


Fragmento:


“El alcalde no bebía aguardiente como los demás lugareños. Aseguraba que el Frontera provocaba pesadillas y vivía acosado por el fantasma de la locura.

Desde alguna fecha imprecisa vivía con una indígena a la que golpeaba salvajemente acusándola de haberle embrujado, y todos esperaban que la mujer lo asesinara. Se hacían apuestas al respecto.

Desde el momento de su arribo, siete años atrás, se hizo odiar por todos.

Llegó con la manía de cobrar impuestos por razones incomprensibles. Pretendió vender permisos de pesca y caza en un territorio ingobernable. Quiso cobrar derecho de usufructo a los recolectores de leña que juntaban madera húmeda en una selva más antigua que todos los Estados, y en un arresto de celo cívico mandó construir una choza de cañas para encerrar a los borrachos que se negaban a pagar las multas por alteración del orden público.
Su paso provocaba miradas despectivas, y su sudor abonaba el odio de los lugareños.

El anterior dignatario, en cambio, sí fue un hombre querido. Vivir y dejar vivir era su lema. A él le debían las llegadas del barco y las visitas del correo y del dentista, pero duró poco en el cargo. “



Luis Sepúlveda  (1949-2020). Desde joven realizó numerosos viajes, de Punta Arenas a Oslo y de Barcelona a Quito. Visitó también la selva amazónica y el desierto del Sahara. Políticamente comprometido, sufrió prisión durante la dictadura de Augusto Pinochet y posteriormente abandonó el país. El exilio le llevó a Europa, donde ha ido publicando la mayoría de sus novelas y relatos, sin mostrar un especial deseo de regresar a su país, lo que le valió diversas críticas durante un tiempo. Al igual que la de Isabel Allende, su obra literaria no ha sido valorada en correspondencia con su éxito de ventas.

De su ideario político y social destaca su preocupación por el desequilibrio del planeta y el futuro de la humanidad. Pese a su compromiso con la situación de su país, su obra ofrece elementos más cosmopolitas, aunque contiene ciertos rasgos de moraleja y de aliento profético, al tiempo que su escritura aparece como una evolución del neorrealismo hacia nuevas tendencias. Sepúlveda se muestra admirador de Julio Verne y de Joseph Conrad, así como de los chilenos Manuel Rojas, Pablo de Rokha y Carlos Droguett. Con un lenguaje directo, de rápida lectura, cargado de anécdotas, sus libros denuncian el desastre ecológico que afecta al mundo y critican el egoísta comportamiento humano, pero también muestran y exaltan las más maravillosas manifestaciones de la naturaleza.

La obra que le dio a conocer, Un viejo que leía novelas de amor (1992), es una historia repleta de aventuras ambientada en la selva ecuatoriana, en el mundo de los indios shuar o jíbaros; el libro mereció los premios Juan Chabás de novela corta y Tigre Juan.

Le siguieron Mundo del fin del mundo (1994), sobre la criminal caza de ballenas practicada por empresas japonesas; Nombre de torero (1994), su primera novela negra; Patagonia Express (1995), un libro de viajes; el cuento Historia de una gaviota y del gato que le enseñó a volar (1996), pensado para sus hijos y con un claramente expuesto contenido ecológico, el libro de relatos Desencuentros (1997) o  Diario de un Killer sentimental (1998), a través de la cual parece, según algunas interpretaciones, que el autor abre su obra a nuevos caminos.



Entre otros, podemos leer Historias marginales (2000), Hot line (2002), novela negra protagonizada por un detective mapuche, Los peores cuentos de los hermanos Grim (2004), escrito en colaboración con Mario Delgado Aparaín o La sombra de lo que fuimos (premio Primavera 2009); una de sus últimas obras fue Historia de una ballena blanca (2019)

21 d’abr. 2020

sant jordi 2020... a casa



William Blake, 1757-1827. Poeta, pintor y grabador inglés, creador de una forma de poesía única acompañada de ilustraciones. Su poesía, inspirada por visiones místicas, se encuentra entre las más originales y proféticas de la lengua inglesa, y supone el rechazo de las ideas del movimiento ilustrado en favor del romántico. Hijo de un mercero (persona que comercia con artículos de costura), nació el 28 de noviembre de 1757 en Londres, ciudad en la que transcurrió la mayor parte de su vida. De educación fundamentalmente autodidacta, se dedicó con entusiasmo a la lectura, y recibió las influencias del místico alemán Jakob Boehme y del swedenborgianismo (de Emanuel Swedenborg). Ya desde pequeño, quería convertirse en pintor, por lo que fue a una escuela de grabado y, a la edad de 14 años, entró a trabajar como aprendiz del grabador James Basire. Poco después, estudió durante un breve periodo de tiempo en la Royal Academy, pero se rebeló contra las doctrinas estéticas de su director, sir Joshua Reynolds, defensor del neoclasicismo. Sin embargo, más tarde, entabló amistad con académicos como John Flaxman y Henry Fuseli, cuyas obras pudieron influirle. En 1784 abrió una imprenta y, aunque fracasó al cabo de unos años, continuó ganándose la vida como grabador e ilustrador. Su esposa le ayudó a imprimir los poemas ilustrados por los que es conocido incluso hoy en día.

Blake comenzó a escribir poesía a la edad de 12 años, y su primera obra impresa, Esbozos poéticos (1873), es una colección de poemas de juventud, en los que, entre una serie de elementos bastante tradicionales destacan pasajes que presagiaban lo que sería su estilo posterior. Como el resto de su producción, llegó a muy pocos lectores en su época. Sus poemas más populares, frescos, directos y notables por su elocuencia, fueron los que se incluían en Canción de inocencia (1789). En 1794, perdida la fe en la posibilidad de la perfección humana, el poeta publicó Canciones de experiencia, una obra en cuyos poemas utilizaba el mismo estilo lírico y retornaba a muchos de los temas de su libro anterior. De hecho, cuando se leen en conjunto, se descubre que las dos series de poemas presentan numerosas analogías. Inocencia y experiencia, "los dos estados opuestos del alma humana", contrastan en dos piezas como El cordero y El tigre, que representan respectivamente la inocencia de la niñez y la corrupción y la represión de la vida adulta. Su poesía posterior desarrolla la idea de que la verdadera inocencia resulta imposible sin la experiencia, transformada por la fuerza creativa de la imaginación humana.

L'ancià dels dies


Como era su costumbre, adornó los Cantos con dibujos que exigen del lector una visión extremadamente imaginativa de las complejas relaciones entre dibujo y texto. No se sabe a ciencia cierta el método que utilizaba para estampar su obra. La explicación más plausible parece ser aquella según la cual primero escribía el texto y después realizaba los dibujos de cada poema sobre una plancha de cobre, usando algún líquido insensible al ácido, por lo cual quedaban en relieve cuando se aplicaba. Entonces, le daba una capa de tinta de color, lo estampaba, y retocaba los dibujos a mano con acuarela. A Blake se le considera prerromántico, pues rechazó el estilo literario e intelectual del neoclasicismo, y su obra gráfica desafiaba las convenciones artísticas del siglo XVIII. Defendió siempre la imaginación frente a la razón, pues consideraba que las formas ideales debían construirse no a partir de la observación de la naturaleza sino de las visiones interiores. También su estilo lineal y basado en rítmicas repeticiones significa un rechazo al estilo académico imperante en la época, y sus figuras se pueden retrotraer a la estatuaria de las sepulturas medievales, que había copiado cuando era aprendiz, y a las obras de los manieristas posteriores.

Resulta especialmente evidente la influencia de Miguel Ángel en la potencia del escorzo y en la exagerada musculatura de algunas de sus figuras, sobre todo en una muy conocida, la llamada El anciano de los días, que conforma el frontispicio de su poema Europa, una profecía (1794). Gran parte de su pintura estuvo dedicada a temas religiosos: ilustraciones para la obra de John Milton, su poeta favorito (a pesar de que rechazaba firmemente su puritanismo), para El viaje del peregrino de John Bunyan, y para la Biblia, además de las 21 ilustraciones que realizó para el Libro de Job. Entre sus ilustraciones de temas paganos se encuentran las que llevó a cabo para la edición de los poemas de Thomas Gray y las 537 acuarelas para Ideas nocturnas de Edward Young, de las que tan sólo 43 fueron publicadas.

En los denominados Libros proféticos, una serie de extensos poemas escritos a partir de 1789, Blake creó una compleja mitología personal e inventó sus propios personajes simbólicos, que reflejaban sus preocupaciones sociales. Verdaderamente innovadores tanto en pensamiento como en expresión, de ellos escribió el autor: "Debo crear un sistema o permanecer esclavizado por los de otros". Blake fue un inconformista radical en la línea en que lo fueron otros librepensadores ingleses, como Mary Wollstonecraft o Thomas Paine. En poemas como La revolución francesa (1791), América, una profecía (1793) y Visiones de las hijas de Albión (1973), presenta las figuras de su propia mitología, como Urizén, símbolo de una moralidad represiva, y Orc, el arquetipo de rebelde. En Europa, una profecía (1794) expresó su condena hacia la tiranía política y social del siglo XVIII, mientras que en El libro de Urizén (1794), denuncia la tiranía religiosa, y en El viajero mental (1803) pone en evidencia la explotación de los sexos. Entre los Libros proféticos se encuentra una obra en prosa, El matrimonio del cielo y el infierno (1790-1793), que desarrolla la idea de su autor según lo cual "sin contrarios no hay progreso" e incluye, asimismo, los ‘Proverbios del infierno’, uno de los cuales dice: "Los tigres de la ira son más sabios que los caballos de la instrucción". En 1800 el poeta se trasladó a la ciudad costera de Felpham, donde vivió y trabajó durante tres años, bajo el patrocinio de William Hayley. Allí llevó a cabo profundas exploraciones espirituales que le prepararon para sus obras de madurez, las grandes épicas visionarias escritas y decoradas entre 1804 y 1820. Milton (1804-1808), Vala o Los cuatro Zoas (es decir, aspectos del alma humana, 1797; reescrito después de 1800) y Jerusalén (1804-1820) no poseen ni los argumentos ni los personajes ni la métrica tradicionales, y sus versos libres, de carácter retórico exigen nuevos modos de lectura. En ellos permanece omnipresente la visión de un tipo nuevo y superior de inocencia, la del espíritu humano triunfante sobre la razón.

Beatriu


Aparte de sus grandes libros, el poeta inglés escribió otras obras, como Una isla en la luna (1784), una divertida sátira sobre sus primeros años de vida. Además, una colección de cartas y un cuaderno de notas con apuntes y algunos poemas breves que escribió entre 1793 y 1818, al que se denominó el Manuscrito Rossetti, pues lo adquirió en 1847 el poeta, también inglés, Dante Gabriel Rossetti, uno de los primeros artistas que reconocieron el valor de Blake. Sus últimos años, pasados en la pobreza, fueron aliviados por la amistad de un grupo de jóvenes artistas admiradores de su figura. Murió en Londres, el 12 de agosto de 1827, dejando inconcluso un ciclo de dibujos inspirados en la Divina Comedia de Dante. Muchos poetas posteriores, entre ellos Swinburne, Yeats y Emily Dickinson, asimilaron su visión y su estilo literarios.”

  © M.E., El Poder de la Palabra








ETERNITAT

Qui el goig voldria presoner
la vida alada fa malbé.
Però qui el besa a vol alçat
viu l’alba de l’eternitat.

William Blake       

(Traducció de Miquel Desclot)


20 d’abr. 2020

dos amants com nosaltres




fragment:


                “No hi havia a la biblioteca dos amants com nosaltres. No ens podíem amar del matí a la nit ni feroçment ni de cap altra manera, només esgarrapàvem entre les estanteries breus instants d'intimitat que no trobàvem enlloc mes. Ja ens hauria agradat fer com el poeta valència i rodolar per terra entre abraçades i besos, però les nostres circumstàncies no ens permetien més que escoltar-nos el batec compassat i incessant del desig aturant-nos la respiració quan les nostres pells es fregaven. No teníem vocació de platònics ni volíem un amor sublimat sense cos ni carn ni gemecs ni mullena, però ens havíem de conformar amagant-nos entre Ileixes plenes de volums que ningú no consultava.

El nostre racó preferit era el passadís que formaven els prestatges deis diccionaris i els de poesia. Hi havíem anat a parar per casualitat, era l'espai mes arrecerat de la biblioteca, arrecerat de les mirades xafarderes d'aquells que tot ho volien saber i tot ho volien explicar sobre els joves com nosaltres, a punt d'esgarriar-se. La majoria d'usuaris preferien les novel·les, la política o la historia, la sociologia, les guies de viatge o els receptaris de cuina. Ja ningú no es deixava perdre entre les pagines d'aquells volums que havien costat anys, dècades, de fer. La nostra professora ens havia parlat d'un senyor que havia sortit a la televisió perquè s'havia mort i per això n'explicaven la vida, que l'havia dedicada, tota sencera, a buscar i investigar entre papers cadascuna de les paraules que algú havia escrit alguna vegada, que algú havia dit algun cop. Ara nosaltres recolzàvem el cap damunt la filera de nou volums que era la seva descomunal obra i ens miràvem als ulls i ens era igual que el senyor Coromines bagues rastrejat l'origen de mots que nosaltres no coneixíem ni faríem servir mai. Feina teníem a concentrar els nostres esguards, l'ull en l'ull, tots quatre de color d'avellana. De tant en tant baixava un doll de llum dels finestrals que havien conservat en reformar el vell rnonestir per convertir-lo en biblioteca i en el fons de les nostres pupil·les esclarides pel sol de les tardes gelades ens semblava endevinar-hi un pòsit profund només a l'abast d'uns quants i ens dèiem, sense pudor, que havíem inventat l'amor, que nosaltres érem els primers d'estimar-nos, que ningú no s'havia sentit mai així tot i que al costat tinguéssim l'expressió de tants poetes que havien buscat paraules precises per transmetre exactament allò que sentíem nosaltres per primer cop. Ens recordem així, lleugerament inclinats l'un cap a l'altra, però han passat els anys, molts anys, i no aconseguim que els nostres cossos tornin a ser aquell batec despreocupat, aquella carn tremolosa i electritzada que s'atreia mes enllà de les nostres particulars voluntats. Llavors encara no sabíem el que era el dolor. “


Najat El Hachmi

19 d’abr. 2020

l'autora del mes: l'obra 7



“Dos amants com nosaltres” és el títol del relat de la Najat El Hachmi , de l’any 2019, i que trobem dins del recull de relats L’illa del tresors: cent anys de biblioteques públiques a Catalunya ; una recopilació de contes inèdits d'autores i autors catalans sobre biblioteques.


Els autors que han escrit un relat són: Maria Barbal, Sebastià Bennasar, Xavier Bosch, David Cirici, Martí Gironell, Pau Joan Hernàndez, Francesc Miralles, Núria Pradas, Llucia Ramis, Albert Sánchez Piñol, Care Santos, Màrius Serra, Sílvia Soler,  Coia Valls i la nostra autora del mes.

18 d’abr. 2020

sempre han parlat per nosaltres




fragment:

“Si dic feminisme dic llibertat. No pas la llibertat de triar, no pas la llibertat de consumir, no pas la que consisteix a situar-se davant d’una estanteria plena d’opcions i decidir-me per una qualsevol, sigui la que sigui, comporti el que comporti. No, quan dic feminisme, quan dic llibertat, vull dir viure sense que se’m relegui a un segon lloc, sense que la meva vida,
la meva opinió, el meu plaer i el meu dolor valguin menys que la vida, l’opinió, el plaer i el dolor dels meus germans homes. Quan dic llibertat dic dignitat, deixar de sentir-me tancada a la cuina, a la casa, a la família, a la religió o a la tribu. Treure’m del damunt les innombrables mordasses, lleis del silenci, normes ancestrals que em limiten, que fan que la meva existència sigui infinitament més limitada del que podria ser, que em releguen, una vegada i una altra, a ocupar un lloc sense valor, sense importància.

Per això feminisme, llibertat, no serà mai triar sotmetiment, discriminació, un ordre natural segons el qual m’he de conformar a ser un succedani. Feminisme no és adaptar-se a una llibertat vigilada per les estructures de la mateixa societat, la cultura o la religió ni claudicar davant les excuses que s’esgrimeixen quan alço la veu per denunciar, o tan sols descriure, aquestes discriminacions. Avui dia, necessito expressar de nou la reivindicació de sempre, no perquè aquesta sigui diferent sinó perquè les estratègies dels qui ens volen silenciar han canviat, el masclisme s’ha rearmat en formes que no ho semblen i l’emmascaren, en noves teories, retòriques i discursos enlluernadors. Però totes acaben al mateix lloc de sempre: la perpetuació de l’ordre antic, abans considerat natural, segons el qual no només assumim la nostra subjecció sinó que la defensem com a tret identitari, cultural i religiós.

En les pàgines que segueixen explicaré el masclisme concret d’on vinc i de quina manera aquest masclisme ha mutat en teories aparentment feministes. És a dir, diré el que és i ha estat sempre obvi per tornar a desmuntar, les vegades que calgui, aquest nou embolcall amb què ens presenten les normes ràncies del patriarcat. Diré de nou feminisme per continuar
defensant una llibertat sencera, sense restriccions ni vigilància.”


17 d’abr. 2020

l'autora del mes: l'obra 6


Sempre han parlat per nosaltres

Najat El Hachmi

Edicions 62, 2019

pàgines:  112

Resum:

Poques veus tenen tanta autoritat per parlar de feminisme i identitat com Najat El Hachmi. Més enllà de la seva condició d’immigrant i de filla de família musulmana marroquina,  el seu món narratiu és un món de dones. Amb aquest coneixement de primera mà, s’ha format
una opinió sobre el que suposa ser feminista avui dia. Per això ha escrit aquest assaig, per exposar el seu punt de vista i denunciar les múltiples trampes i formes de discriminació que pateixen les dones.

La seva mirada, a més, s’enriqueix amb les particularitats amb què es troben les dones immigrades a Europa, que experimenten la següent paradoxa: viuen en una societat moderna
i democràtica, on la igualtat de drets és una realitat legal i on existeix una consciència feminista creixent, i, en canvi, a les “filles” de procedència migratòria musulmana encara els costa treure la veu a l’esfera pública per denunciar el masclisme concret en el qual creixen.

                Els  de Vespres Literaris vam organitzar la presentació d’aquest llibre el passat  15 de gener de 2020,  a l'espai Enric Granados,  de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès.



16 d’abr. 2020

Sant Jordi (virtual) 2020 a Cerdanyola del Vallès



“La 19ª Marató de lectura i el programa de Sant Jordi es faran a través de les xarxes socials.

La idea persegueix mantenir un programa essencial a la nostra ciutat, que presenta dues activitats ben arrelades: la tradicional Marató de 12h de lectura pública que es podrà veure i escoltar a través de les xarxes socials.

La segona proposta vol fer visibles altres propostes literàries que demostren que la ciutat continua apostant pel foment de la lectura.

19ª Marató de lectura On Line!

Fer col·lectivament es faci una marató de 12 h seguides de lectur on line emetent-se a través de Youtube. La iniciativa està oberta a tothom, hi es podra fer enviant dues gravacions de vídeo a l’adreça electrònica santjordi2020@cerdanyola.cat

Els enregistraments hauran de ser els següents:

1. La lectura d’un poema o un fragment d’una novel·la (en català o en castellà) triiades lliurement, d’uns 3 minuts.

[ Instruccions per a la gravació dels vídeos:
Es pot gravar amb càmera, ordinador, mòbil... La gravació en mòbil ha de ser en pla horitzontal.
El pla ha de permetre veure la cara i també fins a sobre el pit.
Els vídeos s'han d’enviar al correu electrònic indicat entre el dimarts 14 d'abril i el dilluns 20 d'abril de 2020, ambdós inclosos.
En el correu electrònic s’ha d’indicar:
El títol del llibre o del poema que ha llegit i l’autor/a.
Nom i cognoms.
En cas de fer-ho en nom d'un col·lectiu, organització, empresa, grup, entitat..., si s'escau, cal posar també el nom de l’entitat que correspongui.
Fer constar la autorització a emetre el vídeo incorporant aquesta frase: «Autoritzo l’emissió d’aquest vídeo en el marc de la celebració la 19a Marató de lectura pública de Cerdanyola del Vallès]

2. La lectura del poema Les roses recordades de Salvador Espriu, representatiu de la Diada. Un cop es rebin s’editaran i es farà una acció especial i conjunta entre totes les persones lectores, que es visualitzarà durant la marató de lectura on line.

Cada lectura portarà sobreimprès el nom de la persona (i representació de l’organització, si s’escau), títol del fragment o llibre i autor/a. Tots els vídeos es penjaran i s’obriran a les xarxes el dia de Sant Jordi en horari de les 9 a les 21 h.

Sant Jordi a la ciutat

El dijous 23 d’abril. Entre les 11 h i les 20 h, les xarxes socials Instagram live, Youtube i Zoom, emetran espectacles en directe, fent possible que a Cerdanyola del Vallès es visqui la festa del llibre i de la rosa.
La jornada es viurà amb el visionat de les activitats gravades prèviament, relacionades amb la lectura i la tradició de Sant Jordi i seguiment, en directe, dels espectacles amb opció interactiva, que ofereix la programació dissenyada des del Servei de Cultura. Tots adreçats a públic familiar, joves i adults.

Programa:

1.       Gravades prèviament:

Vídeo: taller Fem la rosa d'origami (col·laboració Museu d'Art de Cerdanyola)

Vídeo de l'auca de Cerdanyola (col·laboració Museu d'Art de Cerdanyola)

Recomanacions literàries d'aquest Sant Jordi per part de les llibreries de Cerdanyola

Píndoles - Breu presentació dels llibres dels autors/es locals

2.       Activitats en directe:

Espectacle familiar al matí: El Castell del Drac, amb d’Esbò Teatre

Espectacle familiar a la tarda: Va de cançons i poemes! amb Jordi Tonietti

Taller familiar - "La guardiola per als meus llibres"

Sessió del Cafè amb lletres

Concert d'adults al vespre: Poetes de la terra, amb Family band


LES ROSES RECORDADES

Recordes com ens duien
aquelles mans les roses
de sant Jordi, la vella
claror d’abril? Plovia
a poc a poc. Nosaltres,
amb gran tedi, darrera
la finestra, miràvem,
potser malalts, la vida
del carrer. Aleshores
ella venia, sempre
olorosa, benigna,
amb les flors, i tancava
fora, lluny, la sofrença
del pobre drac, i deia
molt suaument els nostres
petits noms, i ens somreia.


Salvador Espriu