si sabessis el mar com és bonic, presentació

 

    Dijous passat, dia 22, vam organitzar la presentació del llibre “Si sabessis el mar com és bonic”, de la Gemma Calduch.

    El company Joan Francesc Sánchez, en la seva introducció a l’autora i la seva obra, ens va destacar que Calduch és una nova veu en la narrativa catalana, ja que aquesta és la seva primera obra, amb una personalitat molt marcada.

    El llibre recrea un món devastat singularitzat en el petit poblat pesquer de Port. El relat ens endinsa en una realitat on la fam, el fred i la brutícia són ben presents i on les sirenes, criatures primordials per a la pesca, fa cinc anys que no apareixen. Però tot sembla canviar quan en Príam aconsegueix pescar una i la porta al poble. La presència de la sirena actuarà com a pol catalitzador, provocant reaccions diverses entre els habitants de Port.

    Joan Francesc va observar que “Si sabessis...” és una novel·la sobre la incomunicació i la soledat: personatges que no expressen sentiments, individus que no saben (o no poden) comunicar-se, records que impedeixen tot intent de viure el present, l’enveja, relacions tòxiques. A mesura que avança el relat, la natura es manifesta ingovernable pels humans. Així, la sirena es converteix en símbol de la fragilitat humana, de les pors i de la lluita per la supervivència dels habitants de Port.

    El company Sánchez va subratllar la fluïdesa la narració, on utilitza tant la descripció omniscient com les reflexions, pensaments i diàlegs dels personatges, batin una obra coral de veus, i un llenguatge molt poètic.

    Per la seva part, la Gemma Calduch va manifestar que la obra es fruit d’un un primer relat gestat fa 14 anys, quan feia un curs d’escriptura creativa a l’Ateneu Barcelonès, que pivotava al voltant del tema de la sensació d’estranyesa i falta d’encaix social. Per motius laborals, aquest primer esborrany, va raure al calaix fins que l’aturada de la pandèmia la va empènyer a rescatar l’obra, però desprès de nou anys, les inquietuds e interessos de l’autora havien canviat molt del relat inicial.

    Calduch va puntualitzar que la història, des del començament, és una distòpia futurista trenada pels relats de cinc personatges principals que conformen un espai i una textura de convivència determinada per una natura hostil. Per donar amb el to del relat, es va inspirar en l’obra Mentre em moria, de Faulkner i La mort d’Ivan Ilitx de Tolstoi, que la va ajudar a narrar allò essencial i desempallegar-me de tot artifici.

    En quant al títol de l’obra, està extret d’un vers del poema “L’Empordà” (1909), de Joan Maragall, en el fragment que diu:

“Ella canta: —Pastor, me fas neguit.—

Canta el pastor: —Me fas neguit, sirena.—

—Si sabesses el mar com és bonic!

—Si sabesses la llum de la carena!

—Si hi baixesses series mon marit.

—Si hi pugesses ma joia fóra plena.

—Si sabesses el mar com és bonic!

—Si sabesses la llum de la carena!

La sirena se féu un xic ençà,

i un xic ençà el pastor de la muntanya,

fins que es trobaren al bell mig del pla,

i de l’amor plantaren la cabanya...

Fou l’Empordà.”

    Calduch ens va destacar que el llibre ha patit molta, molta, molta reescriptura. Que va llençar moltes pàgines al llarg de tres anys i mig de escriptura intensa.

    El fet de triar la figura de la sirena com personatge central ve motivat perquè volia reinterpretar el mite de la sirena, dignificar-lo, perquè al llarg del temps s’ha anat frivolitzant: des de la Grècia clàssica, amb aquells personatges que eren una amenaça amb el seu cant, fins a l’edat mitjana es forja la imatge de la sirena perversa, lligada al pecat i la luxúria; Hans Christian Andersen la infantilitza i Disney dibuixa una sirena que viu sola i se sacrifica per un home. Per contra, Calduch vol reivindicar el caràcter monstruós de la sirena, però deslligat de la perversió i de la mort. La Sirena és la vida, l’amor i el poble depèn d’ella. Per altra banda, va destacar, la sirena no necessita dels homes, no necessita la mirada de ningú per existir, viu fora del patriarcat, està emancipada, no és mare i viu entre amigues, en la línia de reforçar el paper de fortalesa dels personatges femenins de l’obra.

cent anys de llunyania, la presentació

 

    Dijous passat, 6 de març, Vespres Literaris va organitzar la presentació del llibre de l'Agustí Jiménez Bakirdjis, “Cents anys de llunyania”, una personal aproximació a la història del seu barri, del seu entorn més vital: el barri de Montflorit de Cerdanyola del Vallès.

    S'inicia el llibre amb una cita de l'obra “L'home a la recerca de sentit”, del neuròleg, psicòleg i filòsof austríac Víctor Frankl, que diu: “Haver estat també és una manera de ser, potser la forma més segura de ser”. Perquè el treball de recerca sobre els orígens i la història del seu Montflorit “de tota la vida” és un acte de “bogeria” i amor cap a un lloc que va tenir una personalitat marcada fins ben entrats els anys cinquanta del segle passat, per passar a ser un barri que “és vist com un indret llunyà” des del centre de la nostra vila.

    L'any 2022 l'autor rep l’encàrrec, per part d’un antic resident de Montflorit desconegut, d’escriure la història del barri “tu, que has passat tants anys a Montflorit i que hi continues vivint (...) Ara (que) es compleix el centenari del nostre (…) barri (…) Cent anys de llunyania (…) fins i tot de solitud. però cent anys també de vida en comú, de bastiment d’una identitat, d’esforços, d’emocions i relacions”.

    Abocat incondicionalment en aquest afany, Agustí basteix un treball profundament documentat i prolix del naixement, desenvolupament i consolidació d'un barri construït per la seva gent que, il·lusionats, l'han habitat i habiten, com l'avi i la mare de l'autor que un llunyà agost del 1931 van rebre afectuosament la visita del president Macià.

    L'obra es divideix en deu capítols, que analitzen l'espai físic, la història dels seus primers pobladors i el naixement del barri l'any 1921. Sense escatimar dades detallades de la planificació i successives millores i equipaments del barri, el llibre no s'oblida de la gent que ha donat personalitat al barri.

    Per la nostra part, hem d'elogiar una feina que reivindica un barri que ens va acollir cap a l'any 2005 i del qual, amb aquesta obra, avui coneixem molt millor.

Gràcies, Agustí!!!!

la genètica de les passions, la presentació

 

    Dimarts passat, 4 de març, vam organitzar la presentació del llibre “La genètica de les passions”, de l'autora Montserrat Espallargas.

    A la presentació, realitzada pel nostre company Xavier Martorell, aquest va destacar la influència de la narrativa naturalista vuitcentista francesa a l'autora, que es constata en el ric i acurat llenguatge (amb un marcat component baleàric) i la utilització d'un ampli ventall de recursos lingüístics.

    Martorell va destacar que la narrativa de Espallargas és fluida, abundosa en metàfores i comparacions que enriqueixen els escenaris narratius, utilitzant un llenguatge i un ritme que introdueix el lector ràpidament en la trama.

    L'autora situa els espais de la novel·la a quatre escenaris de l'illa de Mallorca: s'Albufera de Mallorca, el Barri de Santa Catalina de Palma, la platja de Muro i el poble Sa Pobla. En aquest escenari, natural i salvatge, a l'autora li agrada recrear-se en la descripció de la fauna i la flora que l'habita. Davant aquest escenari idíl·lic, l'obra es va endinsant en el tema que ens vol mostrar: la violència infantil al si de famílies disfuncionals, un tema sòrdid i molt dramàtic.

    En la seva elaboració, Espallargas va necessitar set anys, entre documentar-se i donar forma a un llibre que, ens va confessar, li ha causat molt d'esforç i una implicació personal extrema, fins a arribar a emmalaltir.

    El llibre arrenca amb la mort d'un dels tres germans que la protagonitzen, circumstància detonant que permet anar descobrint el perquè d'aquesta mort i què amaga. Darrere del fet hi ha una gran tensió familiar, fruit d'unes passions descontrolades que es manifesten violentament. L'obra es basa, en part, en la història de tres germans mallorquins que coneix l'autora des de fa més de trenta anys, però també els seus propis records, fantasmes i pors als quals s'ha hagut d'enfrontar durant la creació i escriptura d'aquest llibre.

cent anys de llunyania, i 2

 

La descoberta

    "Com hem fet en altres apartats d'aquest estudi, hem volgut esgotar, però, totes les possibilitats d’esbrinar almenys si el poema existia i, eventualment, en quina data havia estat escrit. Així ha estar com, gràcies a l'ajut de la doctora Margarida, "Mita", Casacuberta, i, molt especialment, de la professora Irene Muñoz Pairet, ambdues de la Universitat de Girona i versades en l'obra de Víctor Català, hem pogut saber que el poema, despullat del títol i de la referencia cronològica que tant s'han repetit a Cerdanyola, es va escriure i que se'n conserven dos manuscrits al Fons Víctor Català de l'Arxiu Històric de l'Escala. Un d’aquests originals no porta data, però l’altre està datat el febrer de... 1923! Així, doncs, pren cos la possibilitat que fos Caterina Albert qui, directament o indirecta, acabés promovent la denominació del barrí. No debades, el que consta en ambdós manuscrits es, simplement: "Montflorit". El text datat es el següent:

Montflorit

Montflorit ! La gaya terra

del bell veure i del bell nom,

espargida entre pla i serra

per millor plaure a tothom!

Per tothom ets temptadora

com terra de promissió

que en tu grilla y fruita alhora

la Ilavor de l’il·lusió

A recés de Barcelona

sents ronca'l mar allunyat

i l’espay te dón corona

dels blaus pics de Montserrat

Betes d'aigua cristallines

van faixante erms y conreus

y entre ells lo carril camina

ab l’esquerp pas de guineu

Anys enllà als íbers vegeres

ran de tos cims crestejar

y parlar a grans fogueres

ab los de Puig Castellar

Grecs y Romans los seguiren

de llur gloria a retaló

y en ta gleva enseboliren

misteris i resplandó

Al baixar ells de l'altura

mateix que màgica allau,

el mantell de la boscura

cobreix sola l'ampla afrau

En son si'l senglar espunta

l'ullal en l'alt pinatell

y no be lo sol apunta

tot son refilets d'aucell

Per ço al hom que desvarieja

reclós dintre la ciutat

de cop li revé l’enveja

de la joya que ha deixat

Car ets tu massa atrayenta

per romandre en solitud

y en ta solitud plaenta

hi veu ell gaudi y salut

Ab l'or de tes ginesteres

d’espígol, menta y timó

gams de la ciutat traydora

li clamen bon guaridó

Montflorit! la gaya terra

del vell veure i del bell nom,

espargida entre pla i serra

per millor plaure a tothom!

Qui t'apropa s'enamora

del més màgic fadament

y sols a la teva vora

sap trobar contentament

Montflorit! D'una veu calda,

cantarem ton dolç encís.

rebnos com mare en sa falda

reb l'infant enyoradís

    L'altre manuscrit es molt semblant al que acabem de reproduir —no s'ajusta a les normes ortogràfiques actuals, es cert, però hem preferir transcriure'l tal com va ser escrit—, amb la particularitat que no hi figuren els quartets tercer i quart i que hi ha petites modificacions en sis versos. Tot i que la troballa del poema, que Irene Muñoz afirma que "segur que es de Víctor Català", no resol definitivament l’autoría del "bateig" de Montflorit, almenys ens desvela una possibilitat que, incrèduls!, gairebé havíem desestimar. Més enllà, però d'aquests versos, hem documentat quatre contes que Víctor Català va escriure la tardor de 1948 a les golfes de la torre —on s'allotjava quan feia alguna estada amb la família— i indiscutiblement sorgits de la seva ploma, perquè estan signats i datats. Publicats els anys 1950 i 1951 dins dels reculls titulats, respectivament, Vida mota i Jubileu, i curosament reeditats l'any 2018, son els següents:

- "Cocktail" signat a l’”Àtic de Montflorit" l’1 de desembre de 1948.

- “L’Aleixeta", signat a l’"Àtic de Montflorit" el 15 de setembre de 1948.

- "L'anada de Musiú Arban" signat a l’"Àtic de Montflorit, dotze del matí del dia de deixar-lo per anar a Barcelona", 18 d’octubre de 1948.

- "Honni soit qui mal y pense", signat a l’”Àtic de Montflorit, deu-dotze del 12 de setembre de 1948".

    Caterina Albert tenia 79 anys quan va escriure aquestes narracions i gairebé no va escriure res més fins a la seva mort a l'Escala, el 27 de gener de 1966, a 96 anys. L'any 1956 es va instal·lar al llit de la seva casa empordanesa —o millor dit, com explica Marta Pessarrodona, a dos llits de dues cambres — i, tot i que no estava malalta i que cada dia es llevava per rentar-se i donar una volta pel jardí, hi va fer vida durant anys i enllitada rebia les visites. Era una excèntrica? Probablement. En qualsevol cas, indòmita Í independent — Pompeu Fabra la va definir com "una mula de mal ferrar"—, tenia com a lema: "deixeu-me fer i jo deixaré fer" . Tot un caràcter! Amèlia va enviudar d'Isidre Riera l’estiu del 1951 i va tornar a la casa pairal, on va passar la resta de la seva vida amb la seva germana gran. Però, mentre que Caterina va ser enterrada al cementiri Vell de la seva localitat natal, les restes d’Amèlia, que va morir a Barcelona, reposen al cementiri de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona, juntament amb les del seu espòs Í els dels seus cunyats.”

Cent anys de llunyania.

Agustí Jiménez Bakirdjis

autoedició, febrer 2025

pàgines 53-54

    Avui organitzem la presentació del llibre “Cent anys de llunyania. Una aproximació a la història del barri de Montflorit (Cerdanyola del Vallès)", del Agustí Jiménez Bakirdjis. L'acte, presentat i conduit pel nostre company Andrés Córdoba, comptarà amb la presència de l’autor i tindrà lloc al Centre Cívic de Montflorit (carrer Mare de Déu dels Dolors, 17) a les 18.30 hores.

Us hi esperem!!!!!!!

cent anys de lunyania

 

Torre dels germans Riera de Montflorit (any 1929?).
Al centre de la fotografia hi ha Amèlia Albert.
 A la part dreta, el jove matrimoni format per Magí Esquerré
(amb la seva filla Aurora) i la seva dona Mercè Gallén.
Al centre, reproducció del David de Verrocchio, feta amb ciment
al taller d’Albert Lena
(Arxiu Aguilar).

5-2

Una visitant il·lustre

    "El matrimoni format per l'advocat i polític Lluís Albert Paradeda i la pubilla Dolors Paradís Farrés va tenir cinc fills, que van néixer a la casa pairal de l'Escala: Caterina, la primogènita; Francesc, Martí i Amèlia, la benjamina. Aquesta última estava casada amb Isidre Riera i Modolell i va viure de primera mà la construcció de la torre Riera i les primeres dècades de la urbanització de Montflorit. En una fotografia exposada a la Casa-Museu "El Clos del Pastor", a la citada localitat empordanesa, es pot veure Amèlia acompanyant Caterina Sallés i Farrés, una saurina que era cosina de la família i que, segons sembla, tenia una gran sensibilitat per trobar vetes d'aigua, en algun paratge no determinat de Montflorit. No cal recordar la importància que tenia en aquells primers anys de la urbanització -també en dècades posteriors- comptar amb un pou dins de les finques, atès que l'aigua potable encara trigaria a arribar.

    A hores d'ara sembla inqüestionable que Caterina Albert i Paradís, la germana gran d’Amèlia, va fer estades a Montflorit en la primera dècada de la urbanització del barrí. Aquest va ser, de fet, el motiu que l’actual propietari encarregués la placa "VÍCTOR CÁTALA 1922-1927" que ja hem comentat. Joan Riera i Pou està convençut que "va participar molt activament en la configuració del Montflorit inicial"; molt especialment en tot allò que tenia a veure amb "la part artística de la torre" edificada pels seus familiars, on va plantar tamarindes. Ella va ser, a més, qui va regalar la reproducció del David de Verrocchio modelada per Viladomat que durant dècades va decorar la façana principal de la casa.

    Caterina Albert ja era una escriptora consagrada quan va visitar per primera vegada Montflorit, i ja feia anys que havia estat premiada als Jocs Florals de 1898 per La infanticida i havia escrit els Drames rurals (1902) i la novel·la Solitud, la seva cimera literària (1905). Aquestes tres obres, i d'altres menys cèlebres, s'inclouen en l'etapa modernista d'aquesta autora, més coneguda, com és sabut, pel seu nom de plumme, Víctor Català. Però en l'època en què va fer les primeres escades a la torre Riera, Caterina Albert publicaria diversos reculls de contes i altres narracions, i la seva segona novel·la, Un film (3.000 metres) (1926). No va ser l’escriptura, però, l’única disciplina intel·lectuals o artística practicada per Albert, a qui també van temptar la pintura i l’escultura. Un vessant menys conegut d’aquesta "donassa" va ser l'arqueologia, com explicava l'escriptora Ma Àngels Anglada. Atès aquest "interès apassionat de caire arqueològic-històric" de què parla Anglada, ens podem preguntar si, durant els seus sojorns a Montflorit, Caterina Albert/Víctor Català va mostrar algun interès per les restes iberes que hi havia al Turó de Ca n’Oliver. Ho desconeixem, però si es va involucrar tant en la urbanització inicial del barrí no es improbable.

    Es coneixien Víctor Català i Josep Viladomat ? Fa de mal dir, però no podem oblidar que el David modelat per l’escultor manlleuenc va acabar convertint-se en un regal que l’ escriptora va fer a la seva família per contribuir a la decoració de la seva -d'ells- residencia d’estiueig. Per altra banda, hem vist que l'art de l’escultura no era aliè a l’escriptora. Amb qui si va coincidir a la torre "familiar" va ser amb el matrimoni format per Magí Esquerré i Mercè Gallén. Així es pot comprovar en unes fotografies aportades per Albert Lázaro, que fins i tot va arribar a qualificar Caterina com a "padrina laica" del segon fill del matrimoni, Víctor. En qualsevol cas, la coincidència amb aquesta parella i els seus fills devia tenir lloc en alguna estada posterior de l'autora, ja als anys trenta.

    S'ha escrit a bastament que l'autora del topònim Montflorit va ser Caterina Albert. N'hi ha proves? No exactament: cal recordar aquells plànols d'agost del 1921 i el fulletó promocional on ja es parlava de la "Urbanización Montflorit de los Sres. Riera Hnos."; o l’escrit de l'Ajuntament de Cerdanyola, d'aquell mateix any, que feia referencia als terrenys del "Manso Oliver, llamados Montflorit". Però tampoc no podem descartar que l’escriptora escalenca, que com sabem va fer estades a Montflorit des dels inicis del barrí, arribes a fer, en aquells primers temps, algun suggeriment o proposta sobre el nom que havia de donar-se-li.

    Hem de reconèixer que, quan vam començar aquest treball, la hipòtesi d'aquest bateig "caterinalbertià" ens semblava atractiva i que, fins i tot, tenia un punt romàntic que convidava a creure-la; però, per altra banda, ens semblava poc consistent, si teníem en compte que els documents suara esmentats podien haver estat anteriors a qualsevol estada de l'aurora a Montflorit. Per acabar-ho d'adobar, bona part dels defensors d’aquella idea s'havien fet ressò d'una estada de Víctor Català a la torre Riera a principis dels anys quaranta, en el decurs de la qual hauria escrit un poema titulat: "Montflorit, estiu del 1941-1942"; i tant el títol com l’estil del poema, en el qual costava reconèixer l'enorme autora de Solitud, ens van convèncer, o gairebé, que Caterina Albert no podia ser-ne l'autora ni, molt probablement, la creadora del topònim."

Cent anys de llunyania.

Agustí Jiménez Bakirdjis

autoedició, febrer 2025

pàgines 51-53

    Demà organitzem la presentació del llibre “Cent anys de llunyania. Una aproximació a la història del barri de Montflorit (Cerdanyola del Vallès)", del Agustí Jiménez Bakirdjis. L'acte, presentat i conduit pel nostre company Andrés Córdoba, comptarà amb la presència de l’autor i tindrà lloc al Centre Cívic de Montflorit (carrer Mare de Déu dels Dolors, 17) a les 18.30 hores.

presentació llibre

 

El proper dijous, 6 de març de 2025,  l’Associació Cultural Vespres Literaris, organitza la presentació del llibre “Cent anys de llunyania. Una aproximació a la història del barri de Montflorit (Cerdanyola del Vallès)”, de Agustí Jiménez Bakirdjis.  L'acte, presentat i conduit pel nostre company Andrés Córdoba, comptarà amb la presència de l’autor i tindrà lloc al Centre Cívic de Montflorit (carrer de la Mare de Déu dels Dolors, 17), a les 18.30 hores.

L'autor:

Agustí Jiménez Bakirdjis va néixer a Barcelona l’any 1954. Va estudiar a la facultat de Ciències Econòmiques de la Universitat de Barcelona (UB)  i durant la seva vida laboral ha treballat en el camp de l’Organització Administrativa.

Des del 1.999 al 2.015 va col·laborar amb les publicacions “El Forat del Vent” i “TOT Cerdanyola”, ambdues de Cerdanyola del Vallès, i amb la Revista-Llibre semestral “Vallesos”.

L’any 2.023 va publicar “Per amor a la música. La vida de Jordi Morral i Masià”.

“Cent anys de llunyania” és el seu segon llibre.

L’obra:

Cent anys de llunyania. Una aproximació a la història del barri de Montflorit, és fruit d’un intens treball de documentació que abasta de l’època ibèrica fins a l’actualitat i que incideix tant en els fets històrics com en la vida social i econòmica, la cultura, les relacions personals i, fins i tot, les anècdotes d’aquest barri de Cerdanyola del Vallès.

 

presentació llibre

 

    El proper dimarts, 4 de març de 2025, l’Associació Cultural Vespres Literaris, organitza la presentació del llibre “La genètica de les passions”, de Montserrat Espallargas. L'acte, presentat i conduit pel nostre company Xavier Martorell, comptarà amb la presència de l’autora i tindrà lloc a la Sala Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès (Plaça d'Enric Granados, 1), a les 18.30 hores.

L'autora:

    Montserrat Espallargas i Barceló és llicenciada en Ciències de la Comunicació i Diplomada en Publicitat i Màrqueting per la Universitat Autònoma de Barcelona. Autora de Tot ho dono per perdut (2016, premi Joan Marqués Arbona de la Vall de Sòller), Vides de filferro (2017, LII premi Recvll Joaquim Tuyra 2016 ) i El Clan de Sa Ràpita (2018, premi Ferran Canyameras 2017) .

L’obra:

IV Premi Ciutat d'Alcoi de Novel·la Isabel-Clara Simó de Novel·la 2023

    Na Malen, na Lita i en Tomàs han crescut envoltats d’un passat familiar violent i obscur que contrasta radicalment amb l’escenari calm de s’Albufera de Mallorca. Aquest delicat equilibri s’ensorra amb la mort d’en Tomàs, moment exacte en què s’obren les cicatrius invisibles amb què els ha empremtat la brutalitat del que han viscut: la culpa, la vergonya, els secrets. És l’instant absolut en què els qui el sobreviuen comencen a entendre que l’origen de la seva història és en les passions que han doblegat la família.

    A La genètica de les passions, Montserrat Espallargas ha bastit una novel·la que explora els mecanismes psicològics i físics que han sofert els fills i filles de les famílies víctimes de la violència de gènere, del que ha estat la seva existència, i de la possibilitat que han tingut, o no, de refer les seves vides.

    Hi ha clans de moltes menes, el pitjor de tots és el de la família.

crònica "contes del baix llobregat"

 

    El passat dijous, 13 de febrer de 2024, Vespres Literaris va organitzar la presentació del llibre “Contes del Baix Llobregat”, un volum que conté trenta contes dedicats a cadascuna de les poblacions que conformen aquesta comarca.

    Els contes els signa un vallesà “exiliat voluntari”, segons les seves paraules, a una comarca que ens descobreix i transmet, acuradament, el seu amor per ella: Rafael Bellido. Al final de cada conte una il·lustració, signada per la Joana Llordella (pintora i il·lustradora emocional), ens obsequia amb una segona lectura enriquida del conte.

    A la presentació, conduïda per la nostra companya Fabiola, vam comptar amb la presència i la paraula de tots dos.

    Després de la presentació de la Fabiola i abans de les paraules de l'autor dels textos, Gustavo Arias, membre de Vespres Literaris, va llegir un fragment del conte “El respirador de Morfeu”, dedicat a la localitat de Collbató.

El respirador de Morfeu

    Després de la lectura,  Bellido va remarcar que el llibre, en essència, és una reflexió molt personal al voltant de la petjada que el pas del temps deixa al nostre íntim moll humà i, fent la mirada enrere, l'empremta deixada per tots els companys, amics i família que ens acompanyen en el viatge. Rafael Bellido ens recomana una lectura assossegada del llibre (dos o tres contes cada dia), i respectar-ne l'ordre imprès. En essència, va subratllar, el llibre és un cant a la pau, la fraternitat i una defensa dels valors democràtics davant dels crits i renecs d'intolerants i tafurs.

A continuació, la companya de Vespres Literaris Carmen Canalejo va llegir el conte “Els últims de Filipines”, ambientat a les platges de Viladecans.

    Després de llegir-lo, Joana Llordella ens va transmetre les seves impressions del llibre: va destacar que el llibre sempre l’emociona profundament, i, tan sols per això, ja és una obra d'art. El llibre, va subratllar, mostra una nostàlgia viva d'un espai, un temps anat i les absències que deixa. En aquest àmbit narratiu, de comunió total amb l'autor del textos, va anar creant les seves imatges.

Moltes gràcies als creadors, a la Fabiola i als assistents pel clima d'enteniment mutu creat.

crònica presentació mammalia

 

per Fina Guasch

    El passat dimarts 21,  a la tarda,  l’Associació Cultural Vespres Literaris, va organitzar la presentació del llibre Mammalia d’Elisenda Solsona. La sessió va ser conduïda pel nostre company Joan Francesc i va tenir lloc a la sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès amb la presència de més d’una trentena d’assistents, que vam poder gaudir de la presència de l’escriptora i de la seva claretat i generositat en explicar la seva motivació per escriure un relat tan colpidor.

    La novel·la, que narra una realitat distòpica situada en un present-futur no gaire llunyà, enllaça molts temes, com els problemes de fertilitat, la indústria de la reproducció assistida, incloent-hi termes com l’ovodonació o la maternitat subrogada, i els límits ètics que es presenten davant de tots aquests temes, correlacionant-los entre si com a capes pràcticament invisibles que s’intercalan en tota la narració fins a arribar a un gir final del tot inesperat. 

    L’autora va trigar cinc anys a fer la novel·la. Va dedicar gairebé tant de temps a escriure-la com a les revisions posteriors, ja que, segons ens va explicar la pròpia Elisenda, és molt perfeccionista, i va afegir… “havia d'anar donant les pistes de manera dosificada, d'una manera que el lector s'enganxés, però que no intuís massa què és el que havia passat, perquè el final fos sorprenent”. I efectivament, el resultat final així ho demostra, perquè la novel·la ha estat nominada com a finalista al premi Òmnium Cultural d’aquest any.

    I com a mostra del que vam viure a la presentació, aquí trobareu l’enregistrament de l’audio de l’entrevista

    La claretat d’Elisenda tant en l’explicació de com va anar construint la novel·la com la seva generositat en fer-nos partícips de l’experiència vital que va viure i que va ser el motor principal per explicar aquesta història, així com la bona sintonia amb el nostre company conductor de l’entrevista, van fer que els assistents poguéssim aprofundir en la història i ens va deixar a tots amb ganes de descobrir els detalls d’aquesta novel·la tan prometedora.

    I res millor per acabar aquesta crònica que recollir les paraules de Joan Francesc tancant la sessió:

    “Com hem vist Mammalia no és només una novel·la sobre la maternitat; ens trobem davant d’una obra que explora la recerca d’identitat, que s’endinsa als racons més profunds de la psique femenina i que qüestiona les nostres pròpies nocions de família, desig i memòria. Moltes Gràcies Elisenda per la teva meravellosa prosa i sobretot per compartir-la amb nosaltres”.

Veure noticia de la presentació al Cerdanyola Info

fira del llibre d'ocasió antic i modern 2024

 

La Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern 

homenatjarà enguany Joan Salvat-Papasseit

    La 73 Fira del Llibre d'Ocasió Antic i Modern de Barcelona, ​​que se celebrarà del 20 de setembre al 6 d'octubre al Passeig de Gràcia, reunirà 27 llibreries de tot Catalunya, tindrà la traductora Dolors Udina com a pregonera i homenatjarà el poeta Joan Salvat-Papasseit dins el marc de l'Any Salvat-Papasseit. Aquesta mostra, comissariada per Àlex Pons, propietari de la llibreria L’Illa de Tresor, oferirà un recorregut cronològic per la vida i obra del poeta, amb una àmplia selecció de materials originals, des de llibres i revistes fins a poemes manuscrits, dibuixos, fotografies i objectes personals.

    Organitzada pel Gremi de Llibreters de Vell de Catalunya, la Fira del Llibre d’Ocasió, Antic i Modern és la més antiga del seu tipus a Europa. 

    El cartell d'enguany ha estat creat per la il·lustradora Ana Yael, especialista en poesia visual i il·lustració conceptual. El cartell és una oda al llibre com a finestra no només de coneixement sinó de grans històries.

la setmana 2024

 

42a edició de La Setmana del Llibre en català 

    La Setmana del Llibre en Català 2024 se celebrarà del 20 al 29 de setembre. De forma excepcional aquesta edició tindrà lloc al passeig de Lluís Companys, ja que el Moll de la Fusta estarà afectat per la celebració de la Copa Amèrica, i en unes altres dates, coincidint amb les festes de la Mercè.

    

    Hi haurà 298 expositors, 195 segells editorials, 24 llibreries, 1 distribuïdor, 13 universitats i 11 institucions d’arreu dels Països Catalans.

    Les presentacions de La Setmana tindran diversos formats: converses autor-editor, taules rodones, recitals, entrevistes als autors, etc. ; i es presentaran prop de 100 novetats literàries en català que irrompran a la tardor.

AGENDA D'ACTIVITATS

lectures d'estiu i 14

 

Fuego la sed

María Sánchez

La Bella Varsovia, 2024

Lumen, 2024

pàgines: 114

SINOPSI:

    "Un cuerpo habita un lugar: un cuerpo con sus circunstancias y su historia, en un lugar también con sus circunstancias, también con su historia. Ese lugar no es un decorado, porque tiene la vida de los fantasmas y las estrellas fugaces, la sequía, la hierba, un rebaño de cabras, las huellas que deja en la tierra todo lo que también fue. En los poemas de Fuego la sed toman la palabra los cuerpos y los lugares, sí, para contarnos la historia de un peligro: el que acecha a un mundo —el nuestro— que se extingue. María Sánchez ha escrito un libro militantemente político, militantemente lírico, sobre nuestra relación con nuestro entorno: sobre la forma en la que las decisiones humanas repercuten en el curso de un arroyo o en el vuelo de un pájaro, sobre la desmemoria por la que nos imponemos al territorio, y borramos la posibilidad de otras experiencias.

    La publicación de Cuaderno de campo, el primer libro de poemas de María Sánchez, supuso una revolución en nuestra literatura: una visión del medio rural lejos de los estereotipos, que abrió caminos y planteó un debate. En tiempos de emergencia climática, Fuego la sed ensancha la conversación, reflexiona y nos incluye, apela a la escucha para el conocimiento propio."

L’ AUTORA :

    María Sánchez (Córdoba, 1989) es veterinaria y trabaja con razas autóctonas en peligro de extinción, defendiendo otras formas de relación con la tierra como la agroecología, el pastoreo y la ganadería extensiva.

    Ha publicado los poemarios Cuaderno de campo (La Bella Varsovia, 2017 y Fuego la sed (La Bella Varsovia, 2024), el ensayo Tierra de mujeres (Seix Barral, 2019) y Almáciga (Geoplaneta, 2020; con ilustraciones de Cristina Jiménez), un pequeño vivero de palabras del medio rural de las diferentes lenguas de nuestro territorio. 

    Sus poemas han sido publicados en revistas y antologías, y se han traducido al alemán, eslovaco, francés, inglés, italiano, polaco, portugués y rumano.

    Colabora con el suplemento Comer de La Vanguardia y coordina los proyectos Almáciga, que ensancha el libro homónimo, y Las entrañas del texto, con reflexiones sobre el proceso de creación. 

    Entre otros, ha obtenido los premios Orgullo Rural 2019 de la Fundación de Estudios Rurales, Nacional de Juventud 2019 en la categoría de Cultura, Fademur 2019, Fundación Princesa de Girona 2021 en la categoría de Artes y Letras, y la Medalla de Andalucía al Mérito Medioambiental 2023. 

    Ha disfrutado de las residencias literarias de Villa Waldberta (2021) y Escrita no remoto (2023).

     Vive en una aldea en Galicia.

Nadie lo registró

decían que estaban más que acostumbrados
a mirar a la muerte una y otra vez
a la cara

sin memoria
así puedes maldecir un lugar
y despoblarlo

pero una rabia silenciosa
siempre nacerá de los vestigios
de la historia

cuando alguien muere
lloramos
formamos parte del ritual
nos abrazamos nos entregamos
sin mesura
a la despedida

por qué no puedo hacer lo mismo
con un arroyo
un sendero un pantano
una dehesa una familia de árboles
un rebaño un árbol
un ser que se desvanece

ya no llora este paisaje

a nosotros nos cosieron los párpados
para que los muertos no supieran
no contaran

ellos siempre señalaron:

renegad de la nostalgia
en ella también se esconden

el poder
la violencia
la sequía

Fuego la Sed

María Sánchez

lectures d'estiu, 13

 

Poesía completa

Ana María Moix

Lumen, 2024

pàgines: 208

    Coincidiendo con el décimo aniversario de su fallecimiento, Lumen recupera e incorpora a su catálogo la poesía completa de Ana María Moix, junto con material inédito.

    Ana María Moix fue una poeta excepcional: irónica y tierna, melancólica y provocadora, intensamente moderna. 

    En vida, Moix publicó los libros Baladas del Dulce Jim, No time for ­ owers y Call me Stone, reunidos por Lumen en 1983 con el título de A imagen y semejanza. 

    Ese corpus es el que abre esta Poesía completa al cuidado del editor y crítico literario Andreu Jaume, en la que ven la luz por primera vez dos poemarios inéditos, Palabras, por ejemplo y Cancionero para una dama , escritos entre 1966 y los primeros años de la década de los setenta. La escritora y traductora fue la única mujer que formó parte de la mítica antología de los Nueve novísimos poetas españoles (1970) preparada por Josep María Castellet.

lectures d'estiu, 12

 

Tengo algunas preguntas para usted

Rebecca Makkai

traductora: Aurora Echevarría

Sexto Piso, 2024

pàgines: 552  


SINOPSI:

    Bodie Kane, autora de un podcast de gran éxito, es invitada a regresar como profesora a Granby School, el internado de élite de New Hampshire en el que se graduó en 1995. En el taller que imparte, sus alumnos proponen crear un true crime sobre el célebre caso que tuvo lugar en Granby durante su época de estudiante, y que durante dos décadas Bodie ha preferido relegar al olvido: el asesinato de Thalia Keith, una de sus antiguas compañeras del instituto. Pese a que en su día un hombre –Omar Evans, el entrenador de atletismo del centro– fue condenado y encarcelado por el crimen, con el tiempo se han ido acumulando evidencias que ponen en duda su culpabilidad. A medida que Bodie vuelve a recorrer el majestuoso campus de Granby, los recuerdos afloran y las dudas comienzan a cercarla: ¿es posible que durante todos estos años ella dispusiera inadvertidamente de información clave para resolver el caso?

    Hipnótica y tremendamente actual, la novela de Rebecca Makkai reflexiona sobre el género del true crime y aborda algunos temas acuciantes de nuestro tiempo: el Me Too y la superación solo aparente de las actitudes machistas, el poder destructor de las redes sociales y la cultura de la cancelación, los mecanismos que articulan la memoria individual y la colectiva…

FRAGMENT:

    "«Has oído hablar de ella», digo, como un desafío, una certeza. A la mujer sentada en el taburete de al lado en el bar del hotel, que ha cometido el error de entablar conversación; al dentista, que se queda sin preguntas sobre mis hijos y se interesa por lo que he estado haciendo. 

    A veces saben a quién me refiero de inmediato. Otras preguntan: «¿No fue ese en el que el tipo la tuvo encerrada en el sótano?». 

    ¡No! No. Ese no. 

    ¿Ese en el que la apuñalaban? No. ¿En el que se subía a un taxi con…? Esa era otra chica. ¿Ese en el que ella iba a la fiesta de la fraternidad, en el que él usaba un palo, en el que utilizaba un martillo, en el que ella lo conocía en un centro de rehabilitación y él…? No. ¿Ese en el que él la miraba correr todos los días? 

    ¿Ese en el que ella cometió el error de decirle que no le venía la regla? ¿El del tío paterno? Espera, ¿el otro del tío paterno? 

    No, el de la piscina. El del alcohol en el…, el pelo de ella alrededor de…, con el tipo que confesó… Exacto. Ese. 

    Asienten, reconfortados por… ¿Por qué? 

    La mujer del taburete de al lado saca el tallo de apio de su Bloody Mary y lo mordisquea. El dentista me pide que me enjuague. Le dan vueltas a su nombre en la lengua, en la memoria. 

    –De ese me acuerdo perfectamente –dicen. 

    «Ese», porque ¿qué es ella ahora sino un caso? Un caso que se conoce o no, un caso con un conjunto limitado de detalles, un caso que, para dominarlo, requiere memorizar mapas y cronologías. 

    –¡El del internado! –exclaman–. Claro que me acuerdo, el del vídeo. ¿Tú la conocías? 

    Es la de la foto que sale si se busca «asesinato en New Hampshire», al lado de otras fotografías policiales de las tragedias relacionadas con las metanfetaminas de los últimos años. La foto –ella riéndose con la boca, no con los ojos, un signo de profunda infelicidad– suele derivar en clickbait. Solo es un recorte de la fotografía del equipo de tenis que sale en el anuario escolar; quien conoció a Thalia puede ver que no estaba realmente disgustada, simplemente le sonreía sin ganas a la cámara. 

    Fue el caso ese del que se habló tanto. 

    Ese en el que ella era suficientemente joven, blanca, guapa y rica como para que la gente le prestara atención. 

    Ese en el que todos éramos suficientemente jóvenes para pensar que alguien más listo que nosotros tendría las respuestas. 

    Ese en el que quizás nos equivocamos. 

    Ese en el que todos, colectivamente, cada uno soportando solo el peso de una pluma, quizás nos equivocamos."

Pàgines 7 i 8

lectures d'estiu, 11

 

A les dues seran les tres

Sergi Pàmies

Quaderns Crema, 2023

pàgines: 144

per Carlota Rubio

Quadern, El País

14/12/2023

    "Un cop l’any, a les dues són les tres, i no és igual. Cada vegada que el canvi d’hora evidencia que ni tan sols el temps és una certesa inexpugnable, tot trontolla una mica. No es pot evitar el somriure irònic quan és Sergi Pàmies qui titula així un recull de relats sobre la relació atzarosa amb la memòria. Cinc anys després de L’art de portar gavardina (Quaderns Crema, 2019), Pàmies continua barrejant passat, present i imaginació, tot confiant, diu, que els recursos de la narrativa breu l’ajudaran a entendre el que encara és una incògnita. Un llibre troba lectors si el context ho permet, i A les dues seran les tres és el millor del 2023 perquè ve de gust que la narrativa torni a importar tant com la veritat.

    Si els contes de L’art de portar gavardina depuraven literàriament el desamor, la vellesa dels pares i els fracassos adults, A les dues seran les tres serveix a l’autor per preguntar-se sobre què escriure quan tot està relativament bé. És un Pàmies menys ficcional i més autobiogràfic que el dels primers llibres, però sota una façana aparentment senzilla hi ha una estructura narrativa complexa sostenint cada relat. I el Pàmies/narrador ho va avisant. A ‘Dies històrics’, la història d’un conte que no ho arriba ser, explica que volia escriure sobre dos homes que tenen la seva primera cita de Tinder el dia de l’atemptat a les Rambles. Quan descobreix que la cançó ‘Jueves’ de La Oreja de Van Gogh parteix d’una idea semblant, conclou que ha comès un error de judici, i que cal “mantenir-se al marge de l’intent —definitivament demagògic— de posar la realitat al servei de la ficció en comptes de posar la ficció al servei de la realitat”. A ‘La segona persona’, un Pàmies jove vol ser poeta i demana consell a un poeta sènior —que signa amb tres consonants—. Aquest li diu que “la poesia, al meu entendre, també és un artifici”. La recomanació li serveix per passar dels versos narcisistes adolescents a “aplicar un criteri més artesanal per transformar en prosa les turbulències que els havien inspirat”.

    Cal certa violència contra un mateix perquè l’autoficció no es conformi amb justificacions autocomplaents o l’enaltiment de l’autenticitat. Ho explica Vivian Gornick a La situació i la història, un assaig sobre la literatura del jo que Mar Molero ha traduït al català per a L’Altra Editorial: “Tota obra literària té una situació i una història. La situació és el context o les circumstàncies, a vegades la trama; la història és l’experiència emocional que interessa a qui escriu: el discerniment, la saviesa, la cosa que un ha vingut a dir. (...) Qui escriu narrativa personal, com el poeta o el novel·lista, s’ha d’implicar amb el món, perquè aquesta implicació crea experiència, l’experiència crea coneixement i al final és el coneixement —o potser el moviment cap al coneixement— el que compta”. Entre muntanyes de llibres que confonen l’experiència pròpia amb la literatura, A les dues seran les tres sobresurt perquè el jo de Pàmies ens arriba elaborat en forma de coneixement. El desig individual de comprendre es transforma i esdevé una eina útil també per al lector indeterminat. “Llegir a través de la necessitat pròpia, limitada però aclarida, vaig concloure, era ensenyar-se a un mateix a com escriure més bé, i com ensenyar més bé a escriure”, diu Gornick.

    Tant en la narrativa com en els seus articles, Sergi Pàmies escriu contra la grandiloqüència i l’afectació, perquè la realitat no necessita paraules grandiloqüents i afectades que la defensin. El que ens diuen aquests contes és que hi ha molta més riquesa en la digressió artesanal que en el discurs prefabricat, i que la literatura serveix per aprofitar-se de l’atzar i imaginar desenllaços possibles. Tanquem un any prolífic, on s’ha premiat, elogiat i qüestionat la necessitat de la literatura de l’experiència. I per això és bonic fer-ho encapçalant la llista del que ens hem de quedar amb un llibre que celebra l’ofici d’escriptor i el procés laboriós de trobar les paraules correctes per a les coses."

lectures d'estiu, 10

 

Los Escorpiones

Sara Barquinero

Lumen, 2024

páginas: 816

Los Escorpiones, de Sara Barquinero: chifladura genial sobre el desvalimiento

    En la novela, la huida hunde a los personajes en infiernos narrados con una solvencia visual y plástica pasmosa y una libertad de estilo que elevan el libro a experimento genialoide de una escritora superdotada para la narración de las intimidades averiadas

por Jordi Gracia

Babelia, El País

17/04/2024

    "Ignoro la fortuna comercial que este 23 de abril le esperan a las tropecientas páginas de Los Escorpiones, de Sara Barquinero, pero solo por el hecho de existir sería una buena noticia que anduviese en alguna lista. Su extravagancia no está en sus 800 páginas de extensión, sino en la complejidad de la narración, la sutileza y la trabazón interna de una multitud de historias que no se separan de la voluntad de explorar por tierra, mar y aire el desvalimiento de múltiples personajes en busca de ansiosa y falsa solución a sus desmoronamientos. Ni consiguen explicación ni consiguen rampa de salida, o quizá sí, porque el suicidio casi siempre está ahí revoloteando. La concepción unitaria de una historia que abarca desde las conspiraciones políticas de D’Annunzio y el fascio en 1922 hasta más allá del presente (el tiempo de la narración termina en 2025) no se resiente si el lector se deja mecer por la trama mullida y detecta y anuda las alusiones, los guiños, las pistas de historias entrelazadas que no quieren melodramatizar la angustia vital y el desnortamiento sino narrarlo desde la evidencia de una normalidad rutinaria, dolorosa y persistente.

    Sara es como se llama la autora y la Sara protagonista comparte algunos datos externos con ella: junto a Thomas, lleva los mandos de un relato que tiene muchos portavoces porque así es la realidad material del desvalimiento individual y colectivo. No hay una condición previa ni material ni estructural ni moral ni biológica, no hay una clase tampoco escogida que predetermine una vida sumida en el sentimiento de la desgracia y la impotencia para estabilizar la cabeza, el deseo, las fantasías y la tristeza. Las adicciones son parte sustancial de la existencia de los personajes en forma de alcohol, hierba, cocaína, farmacopea, drogas sintéticas (o foros de internet y videojuegos) sin que nada llame la atención más allá de la autojustificación crónica de otro autopermiso, una raya más, otra pasti, o no, ahora no, pero va a ser que sí, mientras la huida hunde un poco más a los personajes, o a algunos de los personajes, en infiernos a menudo narrados con una solvencia visual y plástica pasmosa y una libertad de estilo, recursos y métodos que elevan el libro a experimento genialoide de una escritora superdotada para la narración de las intimidades averiadas sin grasa sobrante, tensa y precisa, sin digresiones predicativas, sin sermonear casi en ningún momento (quizá alguna vez hacia el final), sintiéndose dueña y señora de un cosmos de historias sin limitación geográfica ni temporal.

    Pero quizá el don más alto de este experimento está en urdir un equilibrio caprichoso y paradójicamente vitalista entre la autonomía de las múltiples historias del libro y la única historia que cuenta, un poco al modo de la historia de historias que es el Quijote: la tentación de atribuir a teorías conspirativas y marcianas los daños íntimos que padece cada cual según sus aficiones y sus delirios, sus fantasías y sus ansiedades, en particular cuando una determinada gama de videojuegos parece estar en el centro de todos los males sin que llegue a saberse si sí o si no (aunque todos sepamos que la cuenta de resultados es la causa que justifica la existencia de cualquier empresa). El músico que no ha vuelto a encontrar la ruta a la creación o la perpetuación de una metáfora musical —la turbación irrevocable que causa la exposición a un determinado sonido, incluidas las camareras— a lo largo de todo el libro contienen dosis poderosas de verdad moral para iluminar existencias perdidas o arruinadas, y sin que asome ni la autocompasión ni el arrepentimiento, sino solo la voluntad de explorar vidas fronterizas pero también sus recursos de supervivencia. La disrupción de introducir un episodio con hechos históricos relacionados con el fascismo (como narcótico tan poderoso como la más poderosa de las drogas o el más destructivo de los videojuegos) tampoco tiene nada de caprichoso y hace sentido en la exploración de Sara Barquinero en torno a la autodestrucción y el poder: tanto la deriva infernal y propiamente dantesca de algunos de esos episodios como el diario narrativo que cuenta otra vida malograda encajan en la historia de forma fluida.

    Como cualquier experimento original y único, también esta novela impone sus propias condiciones de lectura, pero seguramente la primera de ellas consiste en aceptar embarcarse en una ruta plagada de vueltas y revueltas, con mucho tiempo por delante y la gratificación cierta de una prosa segura de sí misma, sin cabriolas pero con momentos de gran brillantez, con atrevimientos libérrimos y una naturalidad de voz desprejuiciada y consistente para las drogas, el sexo y el miedo a la vida, a la pura vida, que obligan a sacarse el sombrero o el cráneo ante el talento y el poder narrativo de Barquinero. El gigantismo del libro es lo de menos, evidentemente, sea la que sea la pereza de los críticos con prisa y “mala fama”, como titula su propia columna Alberto Olmos, experto perdonavidas incluso ante escritores de 30 años con el talento de esta mujer. Los Escorpiones pide la libertad de tiempo de lectura que Sara Barquinero se ha dado a sí misma para escribirlo, aunque no todo el mundo la tenga: una chifladura genial, intrigante y convincente, sea o no sea hoy el día del libro."