28 de febr. 2019

totes les bèsties de càrrega, final




“— És la primera vegada, oi?
— La segona —diu ell.
La dona torna a comprovar els papers.
— No ho diu pas, aquí.
— Us devíeu oblidar de consignar-ho.
— No ens oblidem mai de res —li replica ella amb un esguard sobtadament enverinat.
Ell assenyala cap a la documentació.
— Us la vaig donar a vós mateixa...
— Aquests papers no han estat mai aquí —s'entossudeix ella. I, definitiva —: Tercera taula.
Hi seu un homenet que fa punta curosament a un llapis ja prou punxegut i que, indiferent, diu:
— Deixeu-los aquí. Us seran retornats en sortir, com de costum.
— L'altra vegada no me’ls van tornar —explica ell.
A l'home li rellisca la fulla d'afaitar que enceta un extrem de la taula. Ell, però, filosòficament, es limita a polir-lo una mica amb el dit ple de saliva, torna a alçar la mà.
— En sortir —repeteix, sense acceptar el diàleg—. Els trobareu aquí.
L’home baix el toca pel braç.
— Anem.
Surten al passadís i l'acaben de recórrer fins que s'eixampla en un petit vestíbul on hi ha l'ascensor que ara funciona. El llumet vermell salta d'un pis a l'altre, s'apaga per tornar-se a encendre, sense obeir les ordres de l’home que clava el dit al botó corresponent.
— L’altra vegada hi vam passar deu minuts —comenta ell, sense obtenir resposta.
Ara, però, tenen més sort, els llums es van encenent en sentit ascendent, només un cop rellisquen del tercer al segons pis, d'on pugen de nou sense defallença fins que la porta s'obre a llur davant.
Empentegen per tal d’incrustar-se en la massa de doctors i d'infermeres, dones de la neteja i practicants que s’apiloten en una caixa estreta però d’una capacitat poc ordinària, car més avall encara acull una altra infermera, i dos ajudants al segon pis,  d'on l'ascensor davalla gairebé vertiginosament fins que algú el torna a cridar des de dalt. Aleshores frena en sec, remunta amb la mateixa ingravidesa, accepta un individu barbut que tots saluden i cau de nou
com si hagués perdut els cables.
En arribar a baix tothom s’escampa cap a les cinc portes que menen als cinc quiròfans, numerats, i ell s'orienta cap al segon. L’home, però, el subjecta pel braç.
— Cap aquí.
— No anem al segon?
— És aquest, ara —li diu l’altre, assenyalant el quart—. Mireu.
Al costat de les portes,  sobre els muntants,  hi ha les rectificacions,  escrites en guix, menudes. Se les mira, mira l'home que es mig justifica:
— Suposo que és provisional... I ara, a callar.
Empeny la porta i penetren en l’habitació on els acull una atmosfera espessa de carn humana, de vapors d’èter,  de cloroform,  que l'obliga a tancar els ulls un moment i a obrir la boca en un intent, gairebé inútil, de respirar.  El cor se li enfila a la gargamella, encara no aquietat del trasbals de l’ascensor, el pulmons es desinflen sota les costelles, la tràquea té un moviment espasmòdic abans d’admetre un glop d’aire dens i raspós que se li enganxa al paladar. S’asfíxia.
S’asfixien tots.”

Totes les bèsties de càrrega
Manuel de Pedrolo
edicions 62,  1980
(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)
Pàgines 298-300



“Mai no es llegeix prou, encara que es llegeixi massa.”


Manuel de Pedrolo

26 de febr. 2019

totes les bèsties de càrrega, cinc




 “Unes veus mormolen en la fosca i l’home espera un moment.
— Ja sé que us desagrada —diu seguidament—. I a mi. Però amb escrúpols d’aquesta mena no es pot fer una guerra —afegeix amb duresa—. I això és una guerra. Ens cal un màxim de seguretat. Som l’avançada d’un moviment que ha de començar renunciant a tot, llevat de l’esperança... Però no em feu fer discursos. Els discursos són per a ells que han d’enganyar i mentir... Si cap de vosaltres té alguna raó vàlida per a oposar-se a aquesta decisió, que l'exposi i l'estudiarem.
Hi ha un silenci llarg, perquè ara ni els murmuris no se senten. L'home escruta la fosca a dreta i esquerra.
— Molt bé. El nostre delegat administratiu té preparades vint-i-vuit documentacions completes que els indocumentats podeu entrar a demanar-li. S'alcen unes rialletes i tot seguit s'observa un moviment entre els reunits, alguns dels quals se separen de la massa dels arbres i avancen cap a la barraca de l'altre extrem. El xicot el toca pel braç i li diu:
— Vine.
En veure'ls, el cap alça els ulls, dues escletxes concentrades que proven d'identificar-los en la fosca i que aparentment ho aconsegueixen.
— Ah, ja has sortit! —fa—. Em preguntava si series tu o la teva dona. — Avança la mà, li engrapa els dits en una encaixada que es perllonga—. Per desgràcia, en perdrem molts, encara —diu.
— Et porto un company —contesta el xicot—. Era a la presó, també.
El cap el fita.
— Eres d’una organització? Us van destruir, potser?
— Vaig protestar perquè mataven la mare.
— Això fem tots —diu l’home—. Però amb paraules no n’hi ha prou. —“


Totes les bèsties de càrrega
Manuel de Pedrolo
edicions 62,  1980
(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)
Pàgines 264


“Sebastià Bennasar recorda que a la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, l’autora de La plaça del diamant considera Pedrolo “l’enemic a batre”.


25 de febr. 2019

obstinat pedrolo




“Totes les bèsties de càrrega  és la invitació més impressionant que cap escriptor català hagi fet a la solidaritat i al servei.  És també una de les obres més importants de l'autor.  No sé si la més important. Això és difícil de dir,  perquè, a causa de l'afany de Pedrolo d'assajar tècniques diferents,  de tractar els temes més variats i d'assenyalar els problemes més vius i més urgents de la nostra societat,  les seves obres més importants són diverses.  Vull dir que la més important serà una o serà una altra segons l'angle des del qual s'enfoqui el judici.  Totes les bèsties de càrrega té la seva acció,  per dir-ho amb mots d'un comentarista discret,  en un país imaginari,  al qual el lector sensible es troba aviat incorporat perquè,  passades les primeres pàgines, s e sent el protagonista i reviu,  en la lectura d'una història metafòrica,  la seva aventura de membre d'una comunitat que es resisteix a la destrucció.

L'obra de Manuel de Pedrolo es divideix,  des d'un cert punt de vista - segons el meu parer-, en dos grups de textos:  l'un per als qui vulguin entendre i l'altre,  sobre un món concret i immediat,  en el qual aquest món és descrit amb una minuciositat zolesca. Totes les bèsties de càrrega pertany al primer grup.

El llenguatge i les imatges de Manuel de Pedrolo en aquest llibre són d'una gran cruesa; a  vegades,  alguna escena voreja la caricatura... L'una cosa i l'altra estan al servei del fi proposat. Res no hi és desplaçat. Per a dir el que calia dir, Pedrolo havia de recórrer a procediments originals,  i ho ha fet amb una eficàcia sorprenent.  Bé,  sorprenent no,  perquè ja ens és coneguda la seva habilitat narrativa: insòlita.  L'acció,  aparentment fantàstica,  és de fet d'un realisme punyent.  Transcorre en un període breu de temps,  però aquest període breu de la novel·la abasta un període d'anys, que el lector coneix, de persecució i de resistència,  de dubtes i de febleses,  de cansament i de recuperació,  de sorpreses i de treball pacient,  d'irritació i de cops d'audàcia,  d'il·lusions malèvoles i de resignació impacient... És el resum,  en unes tres-centes pàgines, d'una de les etapes més perilloses de la història d'un poble.  Parlant de la història escrita,  Jaume Vicens Vives,  a la seva Notícia de Catalunya, va dir:  "Per a la tasca de conèixer-nos necessitem la col·laboració dels poetes,  dels novel·listes, dels assagistes, dels esperits que tenen el do d'intuir,  sense documentació prèvia,  els batecs més ocults de l'ànima del poble. Una estrofa genial -on les paraules prenen l'equilibri just forçat pel ritme-,  una descripció espurnejant - on es defineix un esperit individual o col·lectiu-, poden esclarir en un instant replecs íntims on mai no podrà arribar el més ben muntat microscopi documental".  Totes les bèsties de càrrega és, per al lector iniciat, aquest complement literari a la història documental que Vicens Vives reclamava en un to una mica impacient.  Amb raó,  perquè han estat pocs els narradors catalans que hagin considerat que el seu servei podia anar més enllà del simple fet d'escriure en català -que és,  naturalment,  per si sol,  un servei gairebé sempre fet amb més sacrifici que glòria i guany-.  Manuel de Pedrolo ha entès,  amb d'altres,  que calia anar més enllà d'aquest simple fet d'escriure en català;  i,  si ell ha trobat l'època que li proporciona el tema escaient per a les seves grans ambicions literàries, la nostra època ha trobat,  en aquest autor,  el novel·lista que li convenia”.

9 obstinats
Vicenç Riera Llorca

24 de febr. 2019

manuel de pedrolo, dietari




«…Però m'importa d'afegir que si en el futur he de ser recordat, m'agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris, de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva llengua i que com que no podia servir-la d'altra manera ni tenia altres facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que són, també d'aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d'un fer cultural, a la prolongació d'un projecte que ens és propi i a donar fe d'una manera d'ésser i d'existir prou forta, prou plena de vitalitat, fins i tot prou exuberant per a permetre en el seu si la presència dels inconformistes que, com jo, voldrien revisar conceptes i estructures, no per vici ni afany de novetat, ans perquè l'home els fa mal i els fa mal la pàtria, i voldrien que uns i altra fossin millors, però ells mateixos, sense pèrdua de personalitat, al contrari, amb una personalitat acrescuda, prou poderosa per a imposar-se més que per la força o l'habilitat de maniobra, per la seva integritat i el valor indiscutible dels principis que tots hauríem de professar: llibertat i justícia en un món que ara per ara només manipula aquestes paraules que han deixat d'ésser, si ho foren algun cop, carn de la seva carn i sang de la seva sang.

En la nostra condició de catalans, de poble tan repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha una manera d'ésser lliure i d'ésser just: ser conscients de nosaltres mateixos i no permetre que mai se'ns arrabassi aquesta consciència, perquè l'home que es renega ja no és ningú per a decidir i les seves obres ja no li pertanyen: ha perdut tot sentit de la responsabilitat. Per això sóc i vull seguir essent un escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi.

Res més.»

Manuel de Pedrolo, 1962.

22 de febr. 2019

lletres amb cau: Manuel de Pedrolo




“Les terres de Lleida han estat el bressol de personatges de renom: escriptors, músics, polítics, esportistes… Sens dubte, una de les figures més emblemàtiques ha estat Manuel de Pedrolo, un dels novel·listes catalans més prolífics i creatius del darrer segle. Pedrolo va néixer al castell de l’Aranyó i va passar bona part de la seva vida en aquest poblet de la Segarra i a la capital de l’ Urgell, Tàrrega.”

Pedrolo a la revista “Personatges de Lleida”

21 de febr. 2019

totes les bèsties de càrrega, quatre


 “Ho considereu una injustícia de la sort,  ja ho veig. Però vós ja hi esteu acostumat, a les injustícies. —Es concedeix una pausa—. A fer-les, és clar.
— Fer-les, que te les facin... No és tot una mica el mateix? —pregunta amb un moviment d'espatlles fatalista. S'inclina cap una corda que penja del costat del vehicle, en recull l’extrem—. Tots dos elements d'una acció, el qui la fa i el qui la rep, hi participen igualment.
— Això és un criteri de condemnat —l’interromp ell.
— De condemnat? —repeteix l'home, acabant de passar la soga per la banda posterior del vehicle i subjectant-la a un ganxo clavat a l'altre extrem de la carrosseria.
— És clar. Tot allò que és confús i que per tant pot justificar-se en tots els termes, és condemnat a l’extinció. De justificació en justificació s'acaba per justificar un acte final: la mort. La vostra i la nostra.
— Aleshores també esteu perduts —li fa remarcar el jutge.
— No, perquè no l’acceptem.
— La nostra acceptació suposa i exigeix la vostra.
— Només en termes de relació necessària. La mort, si ha de ser vàlida, reclama un testimoni. Això és el que acceptem.
— No és tan senzill —fa el jutge, i es grata la barbeta abans de fer un pas cap a la cabina—. Anem; pugeu. —I mentre s'enfila al seient, darrera la guia —: No hi ha cap raó perquè la injustícia ens destrueixi primer. Vós partiu d'unes premisses falses perquè no teniu en compte el poder de... de contaminació.  Sabem de malalts que encomanen la seva malura a d'altres persones que en moren mentre ells sanen.
— Això és situar la discussió en un altre terreny! —protesta ell, enfilant-se al seu costat.
— Només n’hi ha un —el rectifica el jutge—. Si voleu situar-la en un terreny acadèmic, podem començar a partir i a delimitar, evidentment, però vós esteu interessat en els fets i en la veritat que se’n desprèn... si se'n desprèn alguna. Aleshores la lògica del pensador que manipula conceptes abstractes no ens serveix.
— D’acord —crida ell per damunt dels espetecs del motor que l’home acaba d’engegar—. Però aquesta és la vostra lògica, precisament. Us hi segueixo perquè és l’únic terreny en el qual us podeu moure, l'únic que permet de fer trampes. Però us pregunto; per què fer-ne?
— No n’hi ha, de trampa —denega el jutge mentre el tricicle avança per l'espai ara gairebé lliure, car ja queden pocs venedors, la majoria acaben de carregar les caixes i es disposen a emprendre l'èxode cap a la porta, prop d’on s'arrengleren potser mitja dotzena de vehicles de tota mena—. I no solament no n’hi ha, sinó que no pot haver-n’hi. Vós teniu una confiança excessiva en el cervell de l’home i en les seves facultats. Si pogués fer trampa, una conversa com aquesta no seria possible, hauríem superat la situació que la provoca. La trampa és un privilegi que ara per ara només és reservat als déus.
— I als jutges —somriu ell, afegint—, fins on els representeu. —El mira fitament—. Oi que sabeu que heu creat, o que esteu creant, un món nou, un ordre nou?
— Ben cert —assenteix l’home amb naturalitat, tombant per darrera d’una carreta molt llarga que li intercepta el pas.
— Però heu estat tan ocupats creant-lo que ni heu tingut ocasió d’adonar-vos de la naturalesa d'aquesta creació, en què es basava, a què obeïa, de què se servia per a arribar a ser...
— És una concepció diferent de les coses —l'interromp el jutge—. Sempre és el mateix.
— No —el contradiu ell—. O sí, en la mesura que una negació admet distintes interpretacions. Perquè és això. l'heu basada en una negació.
L’altre riu blanament, frena per col·locar-se darrera l’últim vehicle de la filera que s’adreça a la porta de sortida.
— És una contradicció en termes. No es pot crear amb negacions.
— Exacte. Per això tot és fals. Es tracta, doncs, d’una falsa creació, d’un fals nou ordre. Però això és símptoma d'alguna altra cosa: que heu exhaurit totes les altres possibilitats. I com que aquesta no és una autèntica possibilitat, vol dir que les heu exhaurides totes. Tornem a la mort, doncs, la que heu escollit per a nosaltres i per a vosaltres. Ara, si voleu, podeu repetir: tots dos elements d’una acció hi participen igualment... Però ja no és una acció. Som al moment que succeeix aquesta acció i el qui queda n'inicia una altra: contemplar un cadàver.
El jutge torna a riure, se’l mira i reposa les mans sobre la guia del tricicle immòbil.
— I qui ha de decidir de qui és el cadàver?
— Ningú. Teòricament ja ha estat decidit.
— Ah, teòricament! —es burla l’altre—. I vós qui sou, per a decidir res teòricament?
— I vós? —li replica.
Tot d'una es fiten com dos galls de panses, gairebé a punt d'agredir-se, fins que el jutge es veu obligat a engegar darrera l'altre vehicle que avança uns tres metres. Torna a frenar i, menys hostilment, descriu un gest amb el braç, sembla recollir la ciutat contra el seu pit, i diu:
— Tot és obra nostra.”


Totes les bèsties de càrrega
Manuel de Pedrolo
edicions 62,  1980
(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)
págines 186-188





 “Un dels llibres que vaig escollir aquest any per l'assignatura de Creació Catalana Contemporània de la URV va ser “Totes les bèsties de càrrega” del nostre autor Manuel de Pedrolo, és una de les novel·les més destacades de l'autor ja que fa una síntesi brillant d'un dels moments més difícils de la història de Catalunya. L'obra va ser escrita el 1963 però no va poder ser publicada fins el 1967 pels impediments de la censura.”



llegir tot l'article a : les lletres, un món

20 de febr. 2019

el fil invisible, la presentació




Us oferim les imatges de la presentació del llibre de la Gemma Lienas,  El fil invisible, que va tenir lloc ahir a la sala Enric Granados, de la Biblioteca central de Cerdanyola del Vallès, i presentat per les companyes Eva i Fabiola.





En l'obra, que t'atrapa des del primer moment, el personatge principal, Júlia Coma, està preparant un documental sobre la Rosalind Franklin, una química que va tenir un paper decisiu en el descobriment de l'estructura de la doble hèlix de l'ADN , l’any 1953.  La història se li resisteix i,  a falta d'un mes per lliurar el guió,  rep una carta amb remitent de l'illa bretona de Batz (França),  d'on és originària la família de la seva àvia materna.  La carta és una invitació a la festa de l'aniversari de la seva besàvia, que compleix cent anys. Júlia dubte de si anar o no, però una vegada que descobreix que la científica va viatjar diverses vegades a la illa, decideix acceptar la invitació. El viatge l'ajudarà a reflexionar sobre la idea de ser mare, un tema molt present en l'obra, i també serà el punt de partida per investigar un misteriós secret familiar ocorregut durant l'ocupació nazi de l'illa.




18 de febr. 2019

el fil invisible, fragment




“Primera part

30 d’agost del 2009

Frisava per ser a l’avió, estripar el sobre i llegir-ne la carta.

Havia estat una de les primeres persones a posar-me davant del mostrador d’embarcament i mirava amb atenció el personal de terra que potinejava els teclats i les pantalles, però no semblava tenir pressa per instal·lar-nos a la panxa de la nau.

Li havia assegurat a la Cristina que no llegiria aquella carta fins que no fos a l’avió a punt de volar cap a Barcelona, i ho estava complint, tot i que notava que el sobre, dins de la bossa de mà, clamava perquè el tragués a fora.

—Targeta d’embarcament i document d’identificació —em va dir l’hostessa.

Vaig passar el control i, arrossegant l’equipatge sobre les rodetes, vaig córrer literalment per la passarel·la i vaig aconseguir entrar la segona a l’avió.

La correguda no em va servir per asseure’m més ràpidament, perquè la viatgera que havia entrat abans que jo em va sotmetre a una espera forçosa mentre maldava per encabir la maleta dins del compartiment.

«Au, va, que és per avui!», vaig pensar, impacient.

Havia passat trenta dies de vacances a l’illa de Batz, a la Bretanya francesa, amb la meva fins aleshores desconeguda besàvia. Només arribar-hi i sense haver-m’ho proposat, havia estirat un fil que m’havia abocat damunt un secret familiar molt ben guardat. De mica en mica, n’havia anat traient l’entrellat, però, finalment, se m’havia resistit l’última —i per a mi més important!— informació. I estava gairebé segura que la carta que em cridava des de la bossa contenia aquesta darrera peça del trencaclosques.

—Vol que l’ajudi? —li vaig proposar a la dona que es barallava amb l’equipatge.

Unint esforços, vam empènyer el maletot, que no semblava que hagués pogut ser admès a bord i que, no obstant, hi era, desafiant-nos amb la seva nansa i el seu volum exagerat. Per fi, vam entaforar-l’hi, després d’abonyegar-ne un dels costats.

Vaig buscar el meu seient: 17C.

Sense perdre ni un segon, em vaig asseure el millor possible en aquell espai tan reduït, vaig obrir la bossa i en vaig treure el sobre. El meu nom, Júlia Coma, hi estava escrit amb tinta negra i amb una cal·ligrafia que, em constava, era masculina; era del notari que la Yvonne, la besàvia, havia citat la tarda del 24 d’agost.

Vaig esquinçar el sobre. Per fi, podria completar el forat que durant aquelles vacances familiars havia anat omplint.

—Perdoni... Em pot deixar passar?

El veí del 17B em va fer alçar i, mentre ell repetia els gestos que uns minuts abans havia fet jo, vaig descordar-me alguns botons de la samarreta.

Quina calor! La temperatura era molt alta, i l’espai tan exigu l’amplificava. Per què no funcionava l’aire? No ho podia entendre. Era inhumà deixar que els passatgers ens bullíssim en aquella atmosfera d’humitat xafogosa.

Vaig asseure’m i, mentre esperava que el del seient contigu s’acabés d’acomodar i em permetés llegir la carta amb una certa intimitat, vaig usar el sobre mig obert com a vano.

L’home no era d’una gran diligència!

Sense parar de ventar-me, vaig mirar per la finestreta. L’últim raig de llum del dia va creuar el vidre i em va espetegar contra els ulls. Els vaig tancar, ferida.

Quan els vaig tornar a obrir, el sol havia desaparegut de l’horitzó i començava a fosquejar.”

El fil invisible
Gemma Lienas
Edicions, 62

Demá, dimarts 19 de febrer,  els de Vespres Literaris,organitzem la presentació del llibre de la Gemma Lienas,  “El fil invisible”. 

L'acte, presentat i conduit per la nostra companya  Fabiola Gil, comptarà amb la presència de l'autora i tindrà lloc a l'espai Enric Granados,  de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès (Plaça d'Enric Granados, 1), a les 19.00 hores.


16 de febr. 2019

el fil invisible




El proper dimarts, 19 de febrer de 2019,  Vespres Literaris, organitza la presentació del llibre de la Gemma Lienas,  “El fil invisible”.  L'acte, presentat i conduit per la nostra companya  Fabiola Gil, comptarà amb la presència de l'autora i tindrà lloc a l'espai Enric Granados,  de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès (Plaça d'Enric Granados, 1), a les 19.00 hores.

En aquesta obra, guanyadora del 38è premi BBVA Sant Joan l’any passat, l’autora barcelonina dibuixa una intriga a partir d'una doble trama: d'una banda, un misteriós secret familiar,  i de l'altra,  la recuperació del treball d'una científica de meitat del segle XX

L'autora:

Gemma Lienas (Barcelona, 1951), té més de vuitanta títols publicats i la seva obra ha estat traduïda a l'alemany, brasiler, eslovac, francès, gallec, italià, portuguès, serbocroat, basc, xinès i grec.
L’any 2008 va rebre pel conjunt de la seva obra el Premi “Participando creamos espacios de Igualdad” en la categoria de Arte y Cultura,  atorgat pel Consejo de las Mujeres del Municipio de Madrid; i l’any 2010 va rebre,  pel seu paper a la literatura catalana de finals del segle vint i inicis del vint-i-u i per la seva lluita feminista, la medalla Francesc Macià al Treball de la Generalitat de Catalunya.

Ha estat membre de Dones de Catalunya, membre fundadora de Dones en Xarxa, membre del Consell de participació del Memorial Democràtic de Catalunya (2009-2010) i membre fundadora de Feministes de Catalunya.

Diputada al parlament de Catalunya (2015-2017), directora d’edicions a diverses editorials (1982-1998),  professora en dos postgraus a la Universitat de Barcelona (1989-2002), professora de llengua i literatura a batxillerat 1979-1982) i professora en una escola per a nens i nens amb necessitats educatives especials (1972- 1978);  ha col·laborat amb diferents mitjans de comunicació:  en premsa escrita (El Punt Diari,  El Periódico,  El País), en ràdio (Catalunya Ràdio,  Catalunya Cultura,  Com Ràdio,  Ràdio 4,  La Ser) i TV (8TV).


15 de febr. 2019

totes les bésties de càrrega, tres




 “— Sou vós, oi?
— Sí —diu, reconeixent-lo tot d'una—. Us heu disfressat... —i mig assenyala el bigoti llarg i caigut, postís, les celles amples i robustes, la perruca que li canvia el color dels cabells.
— Forçosament —contesta l’home.
— Us coneixíeu? —s’estranya la noieta.
Tots dos assenteixen, mirant-se encara, potser una mica recelosos, però ja amb un inici de somrís.
— Ja no sou jutge? —s'interessa aleshores.
— Només tinc servei dia per altre —explica l’home.
— No cal que us pregunti si ho saben, això, els vostres superiors...
— M’he de guanyar la vida —fa l’home—. Tinc una família.
Ell assenyala la noieta que s'ha traslladat cap a l'altra banda de parada, on un client regateja el preu d'una forquilla vella, a la qual falta una pua.
— Tampoc no deuen saber que protegiu o permeteu que la vostra filla protegeixi les nostres noies...
— No saben res, oficialment. Que potser teniu la intenció de denunciar-me?
Ell branda el cap amb un gest perplex.
— Ahir us mostràveu molt sever. Teníeu ganes de condemnar-me...
— No —diu l'home—. Per què no seieu una estona?
— He vingut a buscar la mare.
— No hi és, aquí. Seieu —repeteix amb la mà allargada cap una màrfega rebentada que es veu a tocar de la paret, al fons de la parada.
Després d'una vacil·lació s'hi instal·la, i l'home es deixa caure al seu costat amb sospir. La noieta se'ls gira i, amb la forquilla a les mans, pregunta:
— La hi puc rebaixar?
L’home assenteix, es treu un paquet de tabac, el convida i tots dos encenen lentament mentre es miren amb ullades parpellejants per culpa de la flama.
— Sé que volen matar-la —fa aleshores el jutge.
— La mare?
L’altre només mou el cap, afirmativament.
— Ho sabeu ara o ja ho sabíeu ahir?
— Ahir. I des de sempre. Hem vingut a matar-la; si no les coses no tindrien sentit.
— Ho aproveu, doncs?
L’home recull una espiral de rellotge de terra, la va descargolant.
— No m’ho ha preguntat mai ningú. Faig una funció tècnica i les meves opinions no poden interessar. Una funció que obeeix unes regles segons les quals es desenvolupa. No queda marge per a res més. O, si voleu: sóc un instrument. I un instrument només pot actuar segons les seves característiques, és forçat a actuar-hi sempre que es troba en el context degut i en funcionament. Unes tisores, tallen; un ribot, riboteja...
Ell abraça tots els objectes a llur entorn amb un gest ample que a poc a poc va comprenent fins i tot les altres parades, el mercat sencer.
— I això? —diu.
— Això? —repeteix l’altre, incomprensiu.
— Sí.  L’instrument només té una vida, la de la seva funció. No se li permet cap altra possibilitat, les desviacions no formen part de la seva naturalesa mentre continua en bones condicions, és a dir: mentre continua essent útil, instrument.
— És més complicat, ja ho sé —sospira el jutge.
— No —protesta ell—. És més senzill, perquè vós disposeu d'aquesta altra possibilitat que a l'instrument se li nega. I la utilitzeu, l'escolliu...
— Només dia per altre —li recorda el jutge.
— Sempre, doncs! Digueu: em consideràveu culpable, ahir?
— Sí.
— Ah! —se sorprèn ell—. I avui?
— També.
— També? —augmenta la seva estranyesa.
— La llei és la mateixa avui que ahir i ella defineix clarament...
— Si és així —el talla ell—, si aquesta és la vostra opinió, ni dia per altre no escolliu una altra possibilitat.
— Sí, però en allò que afecta la llei no puc sostenir dos parers.
— Així i tot els sosteniu. Sabeu que no és permès, segons la llei, de protegir les nostres noies que no han estat esterilitzades. I vós en protegiu una.
— La protegeix la meva filla.
— La qual es fa culpable.
— Ben cert.
— Per què no la jutgeu, doncs?
— Ningú no l’ha acusada. Cal que hi hagi una delació, de primer, i la llei no m'obliga a delatar.
— Pot fer-ho un altre. Quina seria aleshores la vostra actitud?
— S’identificaria amb la llei.
Ell es mou, exasperat, llença el cigarret a terra, l'esclafa amb el peu i va alçant els ulls cap a la noieta que ara és a llur davant, muda, però escoltant. Llambrega de nou cap a l’home.
— En aquest cas, per què ho permeteu? Vull dir: per què permeteu que la vostra filla protegeixi una de les nostres noies? No us fa por que pugui ser castigada?
— Sí. Però no és just que se us persegueixi.
— La llei ho ordena. No és justa, doncs?
— No —diu el jutge simplement—. La llei no serveix la justícia, sinó la conveniència.
— I és convenient perseguir-nos, tractar de matar la mare?
— En aquest moment, sí.
Ell traça unes ratlles en l'espai de terra que queda entre una cafetera abonyegada i un muntet d'agulles d'estendre la roba, reflexiona:
— És veritat que heu dit que heu vingut a matar-la perquè si no les coses no tindrien sentit...
— No tindria sentit que haguéssim vingut i que ens quedéssim.
— Però és injust —repeteix ell.
— Sí, ho és.
— I vós serviu la injustícia...
— La servim tots.
— Us adoneu que la vostra actitud moral és insostenible?
— No n'hi ha cap, de sostenible —precisa el jutge—. Si hi fos, no caldria una llei.
— I cal obeir-la? Fins al final, sense reserves?
— Sí —diu l'home.
— Però vós la infligiu. Teniu una parada al mercat del rovell sense coneixement dels vostres superiors, que no l'autoritzarien, que us desposseirien del vostre càrrec, si ho sabien.
El jutge somriu.
— La llei especifica que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i obligacions. Entre ells, per tant, el dret de tenir una parada al mercat del rovell. És el nostre reglament intern que no ens ho permet, però en aquest cas contradiu la llei general, de cara a la qual no sóc culpable.
— I els nostres, de drets? —pregunta aleshores la noieta, inesperadament.
— Que no se us respecten, potser? —replica el jutge, alçant els ulls.
— Sabeu perfectament que no —diu ell—. Us consta la injustícia...
L'home mou el braç, l'atura amb la mirada.
— No tornem a caure en aquesta confusió. La llei és la mateixa per a tots i us protegeix en la mesura que sou ciutadans. No us pot protegir en tot allò que la contradiu, perquè aleshores es negaria a ella mateixa.
— La contradiu que les nostres dones puguin procrear, per exemple?
— No, sempre que siguin sanes i integrades a la comunitat. Tampoc no poden procrear les nostres, si no ho són. No us heu de deixar impressionar perquè aquest cas es presenti rarament entre nosaltres mentre és habitual entre vosaltres. La llei és la mateixa per a tots —repeteix.
— I injusta —recalca encara ell.
— I injusta.
— I per què fer una llei injusta?
— No n’hi ha cap que no sigui per a algú o altre.
— Però la injustícia té graus. És injust d’espoliar el veí, però és més injust de llevar-li la vida.
Una veu clara i fresca, agradable, ressona al seu damunt.
— No es convencerà pas!...
Aleshores veu la noia, bella i esplèndida, potser d’uns vint anys, que li somriu amb uns ulls falaguers i maliciosos.
— És la meva amiga —presenta la noieta.
Ella li allarga el càntir que duu a la mà.
— Vols beure?
— Vols? —remarca ell.
— És clar. He nascut aquí, jo. Fa molts anys que hi viu, la família.
— No vol dir res.
— Per a mi, sí.
— I ho aprova? —diu ell, assenyalant el jutge.
La noia riu, amb una rialla fresca com l’aigua que transpira del càntir.
— No ho sap.
— Com, que no ho sap?
— S’ha fet un embolic —aclareix ella— i es pensa que se’n sortirà bastint tot de teories ximples. Oi, pare? Què hi dius?
L'home passeja els ulls de l'un a l'altre, mou el cap amoïnadament.
— No us entenc, quan parleu així.
— L'ocupant típic —fa la noia, i torna a riure.
— Típic, potser no —la rectifica ell—. Al capdavall reconeix que es fa una injustícia, tot i que no sembli disposat a rectificar en nom d'una mena d'escepticisme que, d'altra banda, li fa tolerable que tu ajudis les nostres noies.
— Es diria que l’entens! —exclama ella.
— No, no l’entenc.
— No m'agrada que em discuteixin en termes estranys —protesta l’home.
— Us ho són perquè voleu —li diu la noieta.
— De què parla, ara aquesta? —rondina l’home.
Però ningú no li contesta, ell s'ha girat de nou cap a la seva filla que torna a allargar-li el càntir.
— Au, beu una mica.
Ara ell accepta el càntir, tragueja sense treure-li els ulls de sobre, examinant el seu cos que vibra com un jonc, però després, en acabar, diu:
— I tu per què ho ets, així?
— La culpa és d'ell,  per bé que no ho reconeixeria mai. He sentit parlar tant de la llei que m'he vist obligada a escollir la justícia.
— No és solament això, n'estic segur.
— Potser no. No ho sé. Què hi fa? Jo sóc una dona i no tinc per què buscar explicacions. Encara cerques la mare, tu?
— Sí. Com ho saps?
— Ho sap tothom. Però em penso que no la busques bé.
— Per què? —s'estranya.


— No hi pot haver una mare sense fills. I els fills s'acaben, cada dia n'hi ha menys. N'hauríeu de fer molts i només parleu. Saps on és, la mare? — pregunta decidida—. Vols que t'ho digui?
— On?
Ella toca el ventre de la noieta amb el palmell de la seva mà dreta. — Aquí —la desplaça cap al seu propi ventre—. I aquí.”


Totes les bèsties de càrrega
Manuel de Pedrolo
edicions 62,  1980
(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)
págines 170-175

“En efecte, la producció de l'autor segarrenc és un immens trencaclosques, les peces del qual s'han revelat amb una regularitat aparent però enganyosa. Mentre algunes obres, les menys nombroses, apareixien poc després de la seva escriptura, la majoria ho feien molts anys després de la seva creació i en un desordre absolut. Això ha provocat sovint el desconcert dels seus seguidors -després de llegir una obra contemporània s'encaraven amb una que duia vint o més anys inèdita, per tornar després a una creació recent i recuperar tot seguit un altre vell manuscrit, etc.— i, el que és pitjor, ha induït molts comentaristes i certs crítics a fer apreciacions tan absurdes com poc fonamentades. Tot, per haver desatès el petit detall de la cronologia, encara que Pedrolo sempre fixava al final de cada obra la data de la seva composició, sovint fins i tot amb la precisió exacta dels dies esmerçats en l'escriptura.
Avui que, lamentablement, l'autor ja no és entre nosaltres però que, sortosament, sembla que ja queden pocs originals inèdits de l'escriptor, la crítica —sense gaire excepcions— no ha fet encara l'esforç d'una relectura ordenada i sistemàtica, per tal de revisar judicis anteriors i, sobretot, procedir a una anàlisi global i articuladora d'aquest corpus literari impressionant. Però no cal que ens n'estranyem massa.  En contra del que diu el tòpic,  som un país mandrós,  i la mandra intel·lectual és,  potser,  la més vistent de totes.  A més,  en les capelletes universitàries, Pedrolo sempre ha tingut força mala premsa. I ja se sap que, en aquest mateix país del qual parlàvem, la crítica més activa procedeix i/o és tributària de certs gurus que, fa una pila d'anys, van decidir que Pedrolo era matèria non sancta. Ells deuen saber el perquè.”



Guillem-Jordi Graells
Rellegir Pedrolo
 Barcelona, Edicions 62, 1992