— No ens oblidem mai de res —li replica ella amb un esguard sobtadament
enverinat.
Ell assenyala cap a la documentació.
— Us la vaig donar a vós mateixa...
— Aquests papers no han estat mai aquí —s'entossudeix ella. I, definitiva —:
Tercera taula.
Hi seu un homenet que fa punta curosament a un llapis ja prou punxegut i que,
indiferent, diu:
— Deixeu-los aquí. Us seran retornats en sortir, com de costum.
— L'altra vegada no me’ls van tornar —explica ell.
A l'home li rellisca la fulla d'afaitar que enceta un extrem de la taula.
Ell, però, filosòficament, es limita a polir-lo una mica amb el dit ple de
saliva, torna a alçar la mà.
— En sortir —repeteix, sense acceptar el diàleg—. Els trobareu aquí.
L’home baix el toca pel braç.
— Anem.
Surten al passadís i l'acaben de recórrer fins que s'eixampla en un petit vestíbul
on hi ha l'ascensor que ara funciona. El llumet vermell salta d'un pis a
l'altre, s'apaga per tornar-se a encendre, sense obeir les ordres de l’home que
clava el dit al botó corresponent.
— L’altra vegada hi vam passar deu minuts —comenta ell, sense obtenir resposta.
Ara, però, tenen més sort, els llums es van encenent en sentit ascendent, només
un cop rellisquen del tercer al segons pis, d'on pugen de nou sense defallença
fins que la porta s'obre a llur davant.
Empentegen per tal d’incrustar-se en la massa de doctors i d'infermeres, dones
de la neteja i practicants que s’apiloten en una caixa estreta però d’una capacitat
poc ordinària, car més avall encara acull una altra infermera, i dos ajudants
al segon pis, d'on l'ascensor davalla
gairebé vertiginosament fins que algú el torna a cridar des de dalt. Aleshores
frena en sec, remunta amb la mateixa ingravidesa, accepta un individu barbut
que tots saluden i cau de nou
com si
hagués perdut els cables.
En arribar a baix tothom s’escampa cap a les cinc portes que menen als cinc
quiròfans, numerats, i ell s'orienta cap al segon. L’home, però, el subjecta
pel braç.
— Cap aquí.
— No anem al segon?
— És aquest, ara —li diu l’altre, assenyalant el quart—. Mireu.
Al costat de les portes, sobre els
muntants, hi ha les rectificacions,escrites en guix, menudes. Se les mira, mira
l'home que es mig justifica:
— Suposo que és provisional... I ara, a callar.
Empeny la porta i penetren en l’habitació on els acull una atmosfera espessa
de carn humana, de vapors d’èter, de
cloroform, que l'obliga a tancar els
ulls un moment i a obrir la boca en un intent, gairebé inútil, de respirar. El cor se li enfila a la gargamella, encara no
aquietat del trasbals de l’ascensor, el pulmons es desinflen sota les
costelles, la tràquea té un moviment espasmòdic abans d’admetre un glop d’aire
dens i raspós que se li enganxa al paladar. S’asfíxia.
S’asfixien tots.”
Totes les bèsties de càrrega
Manuel de Pedrolo
edicions 62,1980
(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita
l’any 1965)
Pàgines 298-300
“Mai no es llegeix prou, encara que es llegeixi massa.”
“Unes veus mormolen en
la fosca i l’home espera un moment.
— Ja sé que us desagrada —diu seguidament—. I a mi. Però amb escrúpols
d’aquesta mena no es pot fer una guerra —afegeix amb duresa—. I això és una
guerra. Ens cal un màxim de seguretat. Som l’avançada d’un moviment que ha de
començar renunciant a tot, llevat de l’esperança... Però no em feu fer
discursos. Els discursos són per a ells que han d’enganyar i mentir... Si cap
de vosaltres té alguna raó vàlida per a oposar-se a aquesta decisió, que
l'exposi i l'estudiarem.
Hi ha un silenci llarg, perquè ara ni els murmuris no se senten. L'home escruta
la fosca a dreta i esquerra.
— Molt bé. El nostre delegat administratiu té preparades vint-i-vuit documentacions
completes que els indocumentats podeu entrar a demanar-li. S'alcen unes
rialletes i tot seguit s'observa un moviment entre els reunits, alguns dels
quals se separen de la massa dels arbres i avancen cap a la barraca de l'altre
extrem. El xicot el toca pel braç i li diu:
— Vine.
En veure'ls, el cap alça els ulls, dues escletxes concentrades que proven d'identificar-los
en la fosca i que aparentment ho aconsegueixen.
— Ah, ja has sortit! —fa—. Em preguntava si series tu o la teva dona. — Avança
la mà, li engrapa els dits en una encaixada que es perllonga—. Per desgràcia,
en perdrem molts, encara —diu.
— Et porto un company —contesta el xicot—. Era a la presó, també.
El cap el fita.
— Eres d’una organització? Us van destruir, potser?
— Vaig protestar perquè mataven la mare.
— Això fem tots —diu l’home—. Però amb paraules no n’hi ha prou. —“
Totes
les bèsties de càrrega
Manuel
de Pedrolo
edicions
62, 1980
(1º
edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)
Pàgines
264
“Sebastià Bennasar recorda que a la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda, l’autora de La
plaça del diamant considera Pedrolo “l’enemic a batre”.
“Totes les bèsties de càrrega és la invitació més impressionant que cap
escriptor català hagi fet a la solidaritat i al servei. És també una de les obres més importants de
l'autor. No sé si la més important. Això
és difícil de dir, perquè, a causa de
l'afany de Pedrolo d'assajar
tècniques diferents, de tractar els
temes més variats i d'assenyalar els problemes més vius i més urgents de la
nostra societat, les seves obres més
importants són diverses. Vull dir que la
més important serà una o serà una altra segons l'angle des del qual s'enfoqui
el judici. Totes les bèsties de càrrega té la seva acció, per dir-ho amb mots d'un comentarista discret,
en un país imaginari, al qual el lector sensible es troba aviat
incorporat perquè, passades les primeres
pàgines, s e sent el protagonista i reviu, en la lectura d'una història metafòrica, la seva aventura de membre d'una comunitat que
es resisteix a la destrucció.
L'obra de Manuel
de Pedrolo es divideix, des d'un
cert punt de vista - segons el meu parer-, en dos grups de textos: l'un per als qui vulguin entendre i l'altre, sobre un món concret i immediat, en el qual aquest món és descrit amb una
minuciositat zolesca. Totes les bèsties
de càrrega pertany al primer grup.
El llenguatge i les imatges de Manuel de Pedrolo en aquest llibre són
d'una gran cruesa; a vegades, alguna escena voreja la caricatura... L'una
cosa i l'altra estan al servei del fi proposat. Res no hi és desplaçat. Per a
dir el que calia dir, Pedrolo havia
de recórrer a procediments originals, i
ho ha fet amb una eficàcia sorprenent. Bé, sorprenent
no, perquè ja ens és coneguda la seva
habilitat narrativa: insòlita. L'acció, aparentment fantàstica, és de fet d'un realisme punyent. Transcorre en un període breu de temps, però aquest període breu de la novel·la abasta
un període d'anys, que el lector coneix, de persecució i de resistència, de dubtes i de febleses, de cansament i de recuperació, de sorpreses i de treball pacient, d'irritació i de cops d'audàcia, d'il·lusions malèvoles i de resignació
impacient... És el resum, en unes
tres-centes pàgines, d'una de les etapes més perilloses de la història d'un
poble. Parlant de la història escrita, Jaume
Vicens Vives, a la seva Notícia de Catalunya, va dir: "Per a la tasca de conèixer-nos
necessitem la col·laboració dels poetes, dels novel·listes, dels assagistes, dels
esperits que tenen el do d'intuir, sense
documentació prèvia, els batecs més
ocults de l'ànima del poble. Una estrofa genial -on les paraules prenen
l'equilibri just forçat pel ritme-, una
descripció espurnejant - on es defineix un esperit individual o col·lectiu-, poden
esclarir en un instant replecs íntims on mai no podrà arribar el més ben muntat
microscopi documental". Totes les bèsties de càrrega és, per al
lector iniciat, aquest complement literari a la història documental que Vicens Vives reclamava en un to una
mica impacient. Amb raó, perquè han estat pocs els narradors catalans
que hagin considerat que el seu servei podia anar més enllà del simple fet
d'escriure en català -que és, naturalment, per si sol, un servei gairebé sempre fet amb més sacrifici
que glòria i guany-. Manuel de Pedrolo ha entès, amb d'altres, que calia anar més enllà d'aquest simple fet
d'escriure en català; i, si ell ha trobat l'època que li proporciona el
tema escaient per a les seves grans ambicions literàries, la nostra època ha
trobat, en aquest autor, el novel·lista que li convenia”.
«…Però m'importa d'afegir que si en el futur he de
ser recordat, m'agradaria ésser-ho no com un simple creador de mons imaginaris,
de ficcions, sinó, per damunt de tot, com un català que en un moment de la
història del seu país, aquell que li tocà de viure, un moment tan difícil i
propici a tots els abandons, va restar fidel a la seva terra i a la seva
llengua i que com que no podia servir-la d'altra manera ni tenia altres
facultats, li donà unes dotzenes o uns centenars de criatures que eren, que
són, també d'aquí, i que, fent això, contribuí a la continuïtat d'un fer
cultural, a la prolongació d'un projecte que ens és propi i a donar fe d'una
manera d'ésser i d'existir prou forta, prou plena de vitalitat, fins i tot prou
exuberant per a permetre en el seu si la presència dels inconformistes que, com
jo, voldrien revisar conceptes i estructures, no per vici ni afany de novetat,
ans perquè l'home els fa mal i els fa mal la pàtria, i voldrien que uns i altra
fossin millors, però ells mateixos, sense pèrdua de personalitat, al contrari,
amb una personalitat acrescuda, prou poderosa per a imposar-se més que per la
força o l'habilitat de maniobra, per la seva integritat i el valor indiscutible
dels principis que tots hauríem de professar: llibertat i justícia en un món
que ara per ara només manipula aquestes paraules que han deixat d'ésser, si ho
foren algun cop, carn de la seva carn i sang de la seva sang.
En la nostra condició de catalans, de poble tan
repetidament maltractat pels atzars de la història, tots sabem que només hi ha
una manera d'ésser lliure i d'ésser just: ser conscients de nosaltres mateixos
i no permetre que mai se'ns arrabassi aquesta consciència, perquè l'home que es
renega ja no és ningú per a decidir i les seves obres ja no li pertanyen: ha
perdut tot sentit de la responsabilitat. Per això sóc i vull seguir essent un
escriptor català, i en aquest concepte poso tot el meu orgull. Vull ésser
responsable i que la meva obra, constructiva o destructora, respongui per mi.
“Les
terres de Lleida han estat el bressol de personatges de renom: escriptors,
músics, polítics, esportistes… Sens dubte, una de les figures més emblemàtiques
ha estat Manuel de Pedrolo, un dels novel·listes catalans més prolífics i
creatius del darrer segle. Pedrolo va néixer al castell de l’Aranyó i va passar
bona part de la seva vida en aquest poblet de la Segarra i a la capital de l’
Urgell, Tàrrega.”
“Ho considereu una
injustícia de la sort, ja ho veig. Però
vós ja hi esteu acostumat, a les injustícies. —Es concedeix una pausa—. A
fer-les, és clar.
— Fer-les, que te les facin... No és tot una mica el mateix? —pregunta amb
un moviment d'espatlles fatalista. S'inclina cap una corda que penja del costat
del vehicle, en recull l’extrem—. Tots dos elements d'una acció, el qui la fa i
el qui la rep, hi participen igualment.
— Això és un criteri de condemnat —l’interromp ell.
— De condemnat? —repeteix l'home, acabant de passar la soga per la banda
posterior del vehicle i subjectant-la a un ganxo clavat a l'altre extrem de la
carrosseria.
— És clar. Tot allò que és confús i que per tant pot justificar-se en tots
els termes, és condemnat a l’extinció. De justificació en justificació s'acaba
per justificar un acte final: la mort. La vostra i la nostra.
— Aleshores també esteu perduts —li fa remarcar el jutge.
— No, perquè no l’acceptem.
— La nostra acceptació suposa i exigeix la vostra.
— Només en termes de relació necessària. La mort, si ha de ser vàlida, reclama
un testimoni. Això és el que acceptem.
— No és tan senzill —fa el jutge, i es grata la barbeta abans de fer un pas
cap a la cabina—. Anem; pugeu. —I mentre s'enfila al seient, darrera la guia —:
No hi ha cap raó perquè la injustícia ens destrueixi primer. Vós partiu d'unes
premisses falses perquè no teniu en compte el poder de... de contaminació. Sabem de malalts que encomanen la seva malura
a d'altres persones que en moren mentre ells sanen.
— Això és situar la discussió en un altre terreny! —protesta ell, enfilant-se
al seu costat.
— Només n’hi ha un —el rectifica el jutge—. Si voleu situar-la en un terreny
acadèmic, podem començar a partir i a delimitar, evidentment, però vós esteu
interessat en els fets i en la veritat que se’n desprèn... si se'n desprèn
alguna. Aleshores la lògica del pensador que manipula conceptes abstractes no
ens serveix.
— D’acord —crida ell per damunt dels espetecs del motor que l’home acaba
d’engegar—. Però aquesta és la vostra lògica, precisament. Us hi segueixo
perquè és l’únic terreny en el qual us podeu moure, l'únic que permet de fer trampes.
Però us pregunto; per què fer-ne?
— No n’hi ha, de trampa —denega el jutge mentre el tricicle avança per l'espai
ara gairebé lliure, car ja queden pocs venedors, la majoria acaben de carregar
les caixes i es disposen a emprendre l'èxode cap a la porta, prop d’on s'arrengleren
potser mitja dotzena de vehicles de tota mena—. I no solament no n’hi ha, sinó
que no pot haver-n’hi. Vós teniu una confiança excessiva en el cervell de
l’home i en les seves facultats. Si pogués fer trampa, una conversa com aquesta
no seria possible, hauríem superat la situació que la provoca. La trampa és un
privilegi que ara per ara només és reservat als déus.
— I als jutges —somriu ell, afegint—, fins on els representeu. —El mira fitament—.
Oi que sabeu que heu creat, o que esteu creant, un món nou, un ordre nou?
— Ben cert —assenteix l’home amb naturalitat, tombant per darrera d’una
carreta molt llarga que li intercepta el pas.
— Però heu estat tan ocupats creant-lo que ni heu tingut ocasió d’adonar-vos
de la naturalesa d'aquesta creació, en què es basava, a què obeïa, de què se
servia per a arribar a ser...
— És una concepció diferent de les coses —l'interromp el jutge—. Sempre és
el mateix.
— No —el contradiu ell—. O sí, en la mesura que una negació admet distintes
interpretacions. Perquè és això. l'heu basada en una negació.
L’altre riu blanament, frena per col·locar-se darrera l’últim vehicle de la
filera que s’adreça a la porta de sortida.
— És una contradicció en termes. No es pot crear amb negacions.
— Exacte. Per això tot és fals. Es tracta, doncs, d’una falsa creació, d’un
fals nou ordre. Però això és símptoma d'alguna altra cosa: que heu exhaurit totes
les altres possibilitats. I com que aquesta no és una autèntica possibilitat,
vol dir que les heu exhaurides totes. Tornem a la mort, doncs, la que heu
escollit per a nosaltres i per a vosaltres. Ara, si voleu, podeu repetir: tots
dos elements d’una acció hi participen igualment... Però ja no és una acció. Som
al moment que succeeix aquesta acció i el qui queda n'inicia una altra:
contemplar un cadàver.
El jutge torna a riure, se’l mira i reposa les mans sobre la guia del
tricicle immòbil.
— I qui ha de decidir de qui és el cadàver?
— Ningú. Teòricament ja ha estat decidit.
— Ah, teòricament! —es burla l’altre—. I vós qui sou, per a decidir res teòricament?
— I vós? —li replica.
Tot d'una es fiten com dos galls de panses, gairebé a punt d'agredir-se, fins
que el jutge es veu obligat a engegar darrera l'altre vehicle que avança uns
tres metres. Torna a frenar i, menys hostilment, descriu un gest amb el braç,
sembla recollir la ciutat contra el seu pit, i diu:
— Tot és obra nostra.”
Totes les bèsties de càrrega
Manuel de Pedrolo
edicions 62, 1980
(1º edició en la mateixa editorial, 1967; escrita
l’any 1965)
págines 186-188
“Un dels
llibres que vaig escollir aquest any per l'assignatura de Creació Catalana
Contemporània de la URV va ser “Totes les bèsties de càrrega” del nostre autor
Manuel de Pedrolo, és una de les novel·les més destacades de l'autor ja que fa
una síntesi brillant d'un dels moments més difícils de la història de
Catalunya. L'obra va ser escrita el 1963 però no va poder ser publicada fins el
1967 pels impediments de la censura.”
Us oferim les imatges de la presentació del llibre
de la Gemma Lienas, El fil invisible, que va tenir lloc ahir a
la sala Enric Granados, de la Biblioteca central de Cerdanyola del Vallès, i presentat
per les companyes Eva i Fabiola.
En l'obra, que t'atrapa des del primer moment, el personatge principal,
Júlia Coma, està preparant un documental sobre la Rosalind Franklin, una química que va tenir un paper decisiu en el
descobriment de l'estructura de la doble hèlix de l'ADN , l’any 1953. La història se li resisteix i, a falta d'un mes per lliurar el guió, rep una carta amb remitent de l'illa bretona
de Batz (França), d'on és originària la
família de la seva àvia materna. La
carta és una invitació a la festa de l'aniversari de la seva besàvia, que
compleix cent anys. Júlia dubte de si anar o no, però una vegada que descobreix
que la científica va viatjar diverses vegades a la illa, decideix acceptar la
invitació. El viatge l'ajudarà a reflexionar sobre la idea de ser mare, un tema
molt present en l'obra, i també serà el punt de partida per investigar un
misteriós secret familiar ocorregut durant l'ocupació nazi de l'illa.
Frisava
per ser a l’avió, estripar el sobre i llegir-ne la carta.
Havia
estat una de les primeres persones a posar-me davant del mostrador
d’embarcament i mirava amb atenció el personal de terra que potinejava els
teclats i les pantalles, però no semblava tenir pressa per instal·lar-nos a la
panxa de la nau.
Li havia
assegurat a la Cristina que no llegiria aquella carta fins que no fos a l’avió
a punt de volar cap a Barcelona, i ho estava complint, tot i que notava que el
sobre, dins de la bossa de mà, clamava perquè el tragués a fora.
—Targeta
d’embarcament i document d’identificació —em va dir l’hostessa.
Vaig
passar el control i, arrossegant l’equipatge sobre les rodetes, vaig córrer
literalment per la passarel·la i vaig aconseguir entrar la segona a l’avió.
La
correguda no em va servir per asseure’m més ràpidament, perquè la viatgera que
havia entrat abans que jo em va sotmetre a una espera forçosa mentre maldava
per encabir la maleta dins del compartiment.
«Au, va,
que és per avui!», vaig pensar, impacient.
Havia
passat trenta dies de vacances a l’illa de Batz, a la Bretanya francesa, amb la
meva fins aleshores desconeguda besàvia. Només arribar-hi i sense haver-m’ho
proposat, havia estirat un fil que m’havia abocat damunt un secret familiar
molt ben guardat. De mica en mica, n’havia anat traient l’entrellat, però,
finalment, se m’havia resistit l’última —i per a mi més important!— informació.
I estava gairebé segura que la carta que em cridava des de la bossa contenia
aquesta darrera peça del trencaclosques.
—Vol que
l’ajudi? —li vaig proposar a la dona que es barallava amb l’equipatge.
Unint
esforços, vam empènyer el maletot, que no semblava que hagués pogut ser admès a
bord i que, no obstant, hi era, desafiant-nos amb la seva nansa i el seu volum
exagerat. Per fi, vam entaforar-l’hi, després d’abonyegar-ne un dels costats.
Vaig
buscar el meu seient: 17C.
Sense
perdre ni un segon, em vaig asseure el millor possible en aquell espai tan
reduït, vaig obrir la bossa i en vaig treure el sobre. El meu nom, Júlia Coma,
hi estava escrit amb tinta negra i amb una cal·ligrafia que, em constava, era
masculina; era del notari que la Yvonne, la besàvia, havia citat la tarda del
24 d’agost.
Vaig
esquinçar el sobre. Per fi, podria completar el forat que durant aquelles
vacances familiars havia anat omplint.
—Perdoni...
Em pot deixar passar?
El veí
del 17B em va fer alçar i, mentre ell repetia els gestos que uns minuts abans
havia fet jo, vaig descordar-me alguns botons de la samarreta.
Quina
calor! La temperatura era molt alta, i l’espai tan exigu l’amplificava. Per què
no funcionava l’aire? No ho podia entendre. Era inhumà deixar que els
passatgers ens bullíssim en aquella atmosfera d’humitat xafogosa.
Vaig
asseure’m i, mentre esperava que el del seient contigu s’acabés d’acomodar i em
permetés llegir la carta amb una certa intimitat, vaig usar el sobre mig obert
com a vano.
L’home
no era d’una gran diligència!
Sense
parar de ventar-me, vaig mirar per la finestreta. L’últim raig de llum del dia
va creuar el vidre i em va espetegar contra els ulls. Els vaig tancar, ferida.
Quan els
vaig tornar a obrir, el sol havia desaparegut de l’horitzó i començava a
fosquejar.”
El fil invisible
Gemma Lienas
Edicions, 62
Demá, dimarts 19 de febrer, els de Vespres Literaris,organitzem la presentació del llibre de la Gemma Lienas,“El
fil invisible”.
L'acte, presentat i conduit per la nostra companyaFabiola
Gil, comptarà amb la presència de l'autora i tindrà lloc a l'espai Enric Granados,de la Biblioteca Central de Cerdanyola del
Vallès (Plaça d'Enric Granados, 1), a les 19.00
hores.
El proper dimarts,
19 de febrer de 2019, Vespres Literaris,
organitza la presentació del llibre de la Gemma
Lienas, “El fil invisible”.L'acte, presentat i conduit per la nostra
companya Fabiola Gil, comptarà amb la presència de l'autora i tindrà lloc a l'espai Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del
Vallès (Plaça d'Enric Granados, 1), a les 19.00 hores.
En aquesta obra, guanyadora del 38è premi BBVA
Sant Joan l’any passat, l’autora barcelonina dibuixa una intriga a partir d'una
doble trama: d'una banda, un misteriós secret familiar, i de l'altra, la recuperació del treball d'una científica de
meitat del segle XX
L'autora:
Gemma Lienas
(Barcelona, 1951), té més de vuitanta títols publicats i la seva obra ha estat
traduïda a l'alemany, brasiler, eslovac, francès, gallec, italià, portuguès,
serbocroat, basc, xinès i grec.
L’any 2008 va rebre pel conjunt de la seva obra el
Premi “Participando creamos espacios de Igualdad” en la categoria de Arte y
Cultura, atorgat pel Consejo de las Mujeres
del Municipio de Madrid; i l’any 2010 va rebre, pel seu paper a la literatura catalana de
finals del segle vint i inicis del vint-i-u i per la seva lluita feminista, la
medalla Francesc Macià al Treball de la Generalitat de Catalunya.
Ha estat membre de Dones de Catalunya, membre
fundadora de Dones en Xarxa, membre del Consell de participació del Memorial
Democràtic de Catalunya (2009-2010) i membre fundadora de Feministes de
Catalunya.
Diputada al parlament de Catalunya (2015-2017),
directora d’edicions a diverses editorials (1982-1998), professora en dos postgraus a la Universitat
de Barcelona (1989-2002), professora de llengua i literatura a batxillerat
1979-1982) i professora en una escola per a nens i nens amb necessitats educatives
especials (1972- 1978);ha col·laborat
amb diferents mitjans de comunicació: en
premsa escrita (El Punt Diari, El
Periódico, El País), en ràdio (Catalunya
Ràdio, Catalunya Cultura, Com Ràdio, Ràdio 4, La Ser) i TV (8TV).
— Sí
—diu, reconeixent-lo tot d'una—. Us heu disfressat... —i mig assenyala el
bigoti llarg i caigut, postís, les celles amples i robustes, la perruca que li
canvia el color dels cabells.
—
Forçosament —contesta l’home.
— Us
coneixíeu? —s’estranya la noieta.
Tots dos
assenteixen, mirant-se encara, potser una mica recelosos, però ja amb un inici
de somrís.
— Ja no
sou jutge? —s'interessa aleshores.
— Només
tinc servei dia per altre —explica l’home.
— No cal
que us pregunti si ho saben, això, els vostres superiors...
— M’he
de guanyar la vida —fa l’home—. Tinc una família.
Ell
assenyala la noieta que s'ha traslladat cap a l'altra banda de parada, on un
client regateja el preu d'una forquilla vella, a la qual falta una pua.
— Tampoc
no deuen saber que protegiu o permeteu que la vostra filla protegeixi les
nostres noies...
— No
saben res, oficialment. Que potser teniu la intenció de denunciar-me?
Ell
branda el cap amb un gest perplex.
— Ahir
us mostràveu molt sever. Teníeu ganes de condemnar-me...
— No
—diu l'home—. Per què no seieu una estona?
— He
vingut a buscar la mare.
— No hi
és, aquí. Seieu —repeteix amb la mà allargada cap una màrfega rebentada que es
veu a tocar de la paret, al fons de la parada.
Després
d'una vacil·lació s'hi instal·la, i l'home es deixa caure al seu costat amb
sospir. La noieta se'ls gira i, amb la forquilla a les mans, pregunta:
— La hi
puc rebaixar?
L’home
assenteix, es treu un paquet de tabac, el convida i tots dos encenen lentament
mentre es miren amb ullades parpellejants per culpa de la flama.
— Sé que
volen matar-la —fa aleshores el jutge.
— La
mare?
L’altre
només mou el cap, afirmativament.
— Ho
sabeu ara o ja ho sabíeu ahir?
— Ahir.
I des de sempre. Hem vingut a matar-la; si no les coses no tindrien sentit.
— Ho
aproveu, doncs?
L’home
recull una espiral de rellotge de terra, la va descargolant.
— No
m’ho ha preguntat mai ningú. Faig una funció tècnica i les meves opinions no
poden interessar. Una funció que obeeix unes regles segons les quals es
desenvolupa. No queda marge per a res més. O, si voleu: sóc un instrument. I un
instrument només pot actuar segons les seves característiques, és forçat a
actuar-hi sempre que es troba en el context degut i en funcionament. Unes
tisores, tallen; un ribot, riboteja...
Ell
abraça tots els objectes a llur entorn amb un gest ample que a poc a poc va
comprenent fins i tot les altres parades, el mercat sencer.
— I
això? —diu.
— Això?
—repeteix l’altre, incomprensiu.
— Sí. L’instrument només té una vida, la de la seva
funció. No se li permet cap altra possibilitat, les desviacions no formen part
de la seva naturalesa mentre continua en bones condicions, és a dir: mentre
continua essent útil, instrument.
— És més
complicat, ja ho sé —sospira el jutge.
— No
—protesta ell—. És més senzill, perquè vós disposeu d'aquesta altra
possibilitat que a l'instrument se li nega. I la utilitzeu, l'escolliu...
— Només
dia per altre —li recorda el jutge.
—
Sempre, doncs! Digueu: em consideràveu culpable, ahir?
— Sí.
— Ah!
—se sorprèn ell—. I avui?
— També.
— També?
—augmenta la seva estranyesa.
— La
llei és la mateixa avui que ahir i ella defineix clarament...
— Si és
així —el talla ell—, si aquesta és la vostra opinió, ni dia per altre no
escolliu una altra possibilitat.
— Sí,
però en allò que afecta la llei no puc sostenir dos parers.
— Així i
tot els sosteniu. Sabeu que no és permès, segons la llei, de protegir les
nostres noies que no han estat esterilitzades. I vós en protegiu una.
— La
protegeix la meva filla.
— La
qual es fa culpable.
— Ben
cert.
— Per
què no la jutgeu, doncs?
— Ningú
no l’ha acusada. Cal que hi hagi una delació, de primer, i la llei no m'obliga
a delatar.
— Pot
fer-ho un altre. Quina seria aleshores la vostra actitud?
—
S’identificaria amb la llei.
Ell es
mou, exasperat, llença el cigarret a terra, l'esclafa amb el peu i va alçant
els ulls cap a la noieta que ara és a llur davant, muda, però escoltant. Llambrega
de nou cap a l’home.
— En
aquest cas, per què ho permeteu? Vull dir: per què permeteu que la vostra filla
protegeixi una de les nostres noies? No us fa por que pugui ser castigada?
— Sí.
Però no és just que se us persegueixi.
— La
llei ho ordena. No és justa, doncs?
— No
—diu el jutge simplement—. La llei no serveix la justícia, sinó la conveniència.
— I és
convenient perseguir-nos, tractar de matar la mare?
— En
aquest moment, sí.
Ell
traça unes ratlles en l'espai de terra que queda entre una cafetera abonyegada
i un muntet d'agulles d'estendre la roba, reflexiona:
— És
veritat que heu dit que heu vingut a matar-la perquè si no les coses no
tindrien sentit...
— No
tindria sentit que haguéssim vingut i que ens quedéssim.
— Però és
injust —repeteix ell.
— Sí, ho
és.
— I vós
serviu la injustícia...
— La
servim tots.
— Us
adoneu que la vostra actitud moral és insostenible?
— No
n'hi ha cap, de sostenible —precisa el jutge—. Si hi fos, no caldria una llei.
— I cal
obeir-la? Fins al final, sense reserves?
— Sí
—diu l'home.
— Però
vós la infligiu. Teniu una parada al mercat del rovell sense coneixement dels
vostres superiors, que no l'autoritzarien, que us desposseirien del vostre
càrrec, si ho sabien.
El jutge
somriu.
— La
llei especifica que tots els ciutadans tenen els mateixos drets i obligacions.
Entre ells, per tant, el dret de tenir una parada al mercat del rovell. És el
nostre reglament intern que no ens ho permet, però en aquest cas contradiu la
llei general, de cara a la qual no sóc culpable.
— I els
nostres, de drets? —pregunta aleshores la noieta, inesperadament.
— Que no
se us respecten, potser? —replica el jutge, alçant els ulls.
— Sabeu
perfectament que no —diu ell—. Us consta la injustícia...
L'home
mou el braç, l'atura amb la mirada.
— No
tornem a caure en aquesta confusió. La llei és la mateixa per a tots i us
protegeix en la mesura que sou ciutadans. No us pot protegir en tot allò que la
contradiu, perquè aleshores es negaria a ella mateixa.
— La
contradiu que les nostres dones puguin procrear, per exemple?
— No,
sempre que siguin sanes i integrades a la comunitat. Tampoc no poden procrear
les nostres, si no ho són. No us heu de deixar impressionar perquè aquest cas
es presenti rarament entre nosaltres mentre és habitual entre vosaltres. La
llei és la mateixa per a tots —repeteix.
— I
injusta —recalca encara ell.
— I
injusta.
— I per
què fer una llei injusta?
— No
n’hi ha cap que no sigui per a algú o altre.
— Però
la injustícia té graus. És injust d’espoliar el veí, però és més injust de
llevar-li la vida.
Una veu
clara i fresca, agradable, ressona al seu damunt.
— No es
convencerà pas!...
Aleshores
veu la noia, bella i esplèndida, potser d’uns vint anys, que li somriu amb uns ulls
falaguers i maliciosos.
— És la
meva amiga —presenta la noieta.
Ella li
allarga el càntir que duu a la mà.
— Vols
beure?
— Vols?
—remarca ell.
— És
clar. He nascut aquí, jo. Fa molts anys que hi viu, la família.
— No vol
dir res.
— Per a
mi, sí.
— I ho
aprova? —diu ell, assenyalant el jutge.
La noia
riu, amb una rialla fresca com l’aigua que transpira del càntir.
— No ho
sap.
— Com,
que no ho sap?
— S’ha
fet un embolic —aclareix ella— i es pensa que se’n sortirà bastint tot de
teories ximples. Oi, pare? Què hi dius?
L'home
passeja els ulls de l'un a l'altre, mou el cap amoïnadament.
— No us
entenc, quan parleu així.
—
L'ocupant típic —fa la noia, i torna a riure.
— Típic,
potser no —la rectifica ell—. Al capdavall reconeix que es fa una injustícia,
tot i que no sembli disposat a rectificar en nom d'una mena d'escepticisme que,
d'altra banda, li fa tolerable que tu ajudis les nostres noies.
— Es
diria que l’entens! —exclama ella.
— No, no
l’entenc.
— No
m'agrada que em discuteixin en termes estranys —protesta l’home.
— Us ho
són perquè voleu —li diu la noieta.
— De què
parla, ara aquesta? —rondina l’home.
Però
ningú no li contesta, ell s'ha girat de nou cap a la seva filla que torna a
allargar-li el càntir.
— Au,
beu una mica.
Ara ell
accepta el càntir, tragueja sense treure-li els ulls de sobre, examinant el seu
cos que vibra com un jonc, però després, en acabar, diu:
— I tu
per què ho ets, així?
— La
culpa és d'ell, per bé que no ho
reconeixeria mai. He sentit parlar tant de la llei que m'he vist obligada a
escollir la justícia.
— No és
solament això, n'estic segur.
— Potser
no. No ho sé. Què hi fa? Jo sóc una dona i no tinc per què buscar explicacions.
Encara cerques la mare, tu?
— Sí.
Com ho saps?
— Ho sap
tothom. Però em penso que no la busques bé.
— Per
què? —s'estranya.
— No hi
pot haver una mare sense fills. I els fills s'acaben, cada dia n'hi ha menys.
N'hauríeu de fer molts i només parleu. Saps on és, la mare? — pregunta
decidida—. Vols que t'ho digui?
— On?
Ella
toca el ventre de la noieta amb el palmell de la seva mà dreta. — Aquí —la
desplaça cap al seu propi ventre—. I aquí.”
Totes les bèsties de càrrega
Manuel
de Pedrolo
edicions
62, 1980
(1º
edició en la mateixa editorial, 1967; escrita l’any 1965)
págines
170-175
“En efecte, la producció de l'autor segarrenc és un immens trencaclosques,
les peces del qual s'han revelat amb una regularitat aparent però enganyosa.
Mentre algunes obres, les menys nombroses, apareixien poc després de la seva
escriptura, la majoria ho feien molts anys després de la seva creació i en un
desordre absolut. Això ha provocat sovint el desconcert dels seus seguidors
-després de llegir una obra contemporània s'encaraven amb una que duia vint o
més anys inèdita, per tornar després a una creació recent i recuperar tot
seguit un altre vell manuscrit, etc.— i, el que és pitjor, ha induït molts
comentaristes i certs crítics a fer apreciacions tan absurdes com poc
fonamentades. Tot, per haver desatès el petit detall de la cronologia, encara
que Pedrolo sempre fixava al final de cada obra la data de la seva composició,
sovint fins i tot amb la precisió exacta dels dies esmerçats en l'escriptura.
Avui
que, lamentablement, l'autor ja no és entre nosaltres però que, sortosament,
sembla que ja queden pocs originals inèdits de l'escriptor, la crítica —sense
gaire excepcions— no ha fet encara l'esforç d'una relectura ordenada i
sistemàtica, per tal de revisar judicis anteriors i, sobretot, procedir a una
anàlisi global i articuladora d'aquest corpus literari impressionant. Però no
cal que ens n'estranyem massa. En contra
del que diu el tòpic, som un país
mandrós, i la mandra intel·lectual és, potser, la més vistent de totes. A més, en les capelletes universitàries, Pedrolo
sempre ha tingut força mala premsa. I ja se sap que, en aquest mateix país del
qual parlàvem, la crítica més activa procedeix i/o és tributària de certs gurus
que, fa una pila d'anys, van decidir que Pedrolo era matèria non sancta. Ells
deuen saber el perquè.”