30 de juny 2012

la ruta dels músics, Piera 2012



Durant dues hores els portals i carrers del Raval de Piera, il·luminats per torxes i espelmes, s’omplen de música per a tots els gustos. 









Cada canción 
es un remanso
del amor.


Cada lucero,
un remanso
del tiempo.
Un nudo 
del tiempo.


Y cada suspiro
un remanso 
del grito.


Federico García Lorca
 


21 de juny 2012

dalí amb vespres

triangle dalinià



"Una vegada més la proverbialment exasperant, egocèntrica, excèntrica i histerico-narcissista autopromoció! Salvador Dalí, de quaranta-un anys, el surrealista mundialment famós, considerat oficialment com el boig número u d'Amèrica, acaba de declarar a la premsa que en vistes a satisfer els desigs idòlatres dels seus nombrosos admiradors, dels col·leccionistes d'autògrafs, dels enemics personals dels esquirols, dels practicants de ioga, etc., Dalí sortirà de l'hotel (el Saint-Regis) a les 11 hores en punt del matí per la porta del bar King Cole que dóna a la Cinquena Avinguda.

No portarà barret però sí una corbata blau marí sense estampats, una agulla de corbata, força vella, que representa el rostre biliós d'un cardenal, tallat en una pedra de lluna, una barretina i un coll postís de color robí, un abric arnat, mitjons de seda, l'un negre,   l'altre   gris,   un bastó tallat en un arbre de fulles   persistents   ornat amb un pom Fabergé, un residu vell i sangonós al trau de l'abric demostrarà que Dalí esgota fins a l'últim sospir vegetal la resta d'un clavell que va portar durant cinc dies. 

Dalí enfilarà el carrer fins a Bonwit Teller, després girarà amb precaució cap al carrer Cinquanta-set, i caminarà fins al Savoy Plazza on desapareixerà dins  d'un  ascensor,  en ocasió d'una visita matinal que durarà tres quarts d'hora,   per  reaparèixer després per comprar diaris russos, espanyols i italians al quiosc de l'hotel, es  quedarà uns  minuts prop de l'hotel Pierre per encarregar   unes    flors, després reprendrà el seu passeig fins a la seva exposició de la galeria Bignou al número 32 del carrer   Cinquanta-set,   a l'edifici Rolls Royce; a dos quarts d'una del migdia sortirà de la galeria i un taxi el recollirà per portar-lo a reunir-se amb la seva dona en un restaurant dels barris elegants, lluny, molt lluny, a les altures de la ciutat.
Si el temps és plujós o el vent és massa fort, Dalí seguirà el mateix programa, vestit de la mateixa manera, però en aquesta ocasió es quedarà enclaustrat dins el seu Cadillac. Se'l podrà reconèixer pel seu xofer minúscul que arbora uns bigotis sofisticats, a l'estil de Budeny, i porta un uniforme gris clar."

Dalí va demanar a un entès que tanqués un moment els ulls a fi d'enregistrar la seva reacció immediata davant “La panera”. 
L'entès va exclamar: «És com un Chardin pintat per Vermeer». «Però a la catalana», va afegir Dalí. Perquè el factor geogràfic és potser el més punyent i el més universal que hi ha en aquesta pintura. En efecte, es pot deduir mitjançant una anàlisi estricta de la tècnica emprada en aquesta pintura, deixant de banda qualsevol mena de lirisme, la realització d'una estereoscòpia hiperestènica obtinguda mitjançant anàlisi.
De fet, el quadre està pintat d'una manera molt fragmentada però fa un efecte de continuïtat dels colors gairebé escultural. Cada fibra de la panera està pintada alternativament en verd i carbassa, de manera que l'ull només en visualitza la síntesi. Així, la paranoia troba el mitjà per realitzar la síntesi visual sense deformar l'objecte, igual que Raymond de Sebonde demostra l'existència de Déu sense recórrer, com ho fa ben al contrari la mística impressionista o postimpressionista, a la seva desmaterialització.

La meva sensació és que Dalí hauria de continuar pintant amb l'estil de la seva Galarina i de la seva “La panera”, sense perdre de vista, tanmateix, una apoteosi com la de l’Apoteosi d'Homer.


Des de la publicació del meu llibre La vida secreta de Salvador Dalí, he donat a la meva dona Gala els noms següents: 
Soloizé, que vol dir «el meu or» en rus, Esquirol, Tzar Saltarineta, en referència al comte Tzar Salta de Puixkin, que sovint he llegit en veu alta per les seves qualitats fonètiques màgiques Flauteta de fusta, perquè de vegades, quan està enrogallada, la seva veu s'assembla a una flauta de fusta que vaig sentir, em sembla, quan la vaig conèixer; Corona de llet àrab, perquè cada vegada que beu llet li'n queda una mica al llavi superior la qual cosa, segons la meva percepció de la morfologia, retalla una forma de corona, i «àrab» perquè és precisament en aquest lloc on m'agradaria representar la imatge d'un àrab lil·liputenc, assegut i fumant una pipa. També l'anomeno Plifaieta, Reixeta, Escaleta, Pinyonet, Pinyoplifaieta, Mediumcelet, perquè va ser ella, Gala, qui va descobrir la resina d'ambre i el medi ultraviscós que em procura uns èxtasis paradisíacs.

Anomeno la meva dona: Gala, Galaluchka, Gradiva (perquè ha esdevingut la meva Gradiva), Oliva (a causa de l'oval del seu rostre i el color de la seva pell), Oli veta, el diminutiu català d'oliva, i els seus derivats delirants, Olihueta, Orihueta, Bubi-reta, Burihueteta, Su-lihueta, Solibubuleta, Oli-buribuleta, Cihueta, Si-bueta. També li dic Lleoneta, perquè rugeix com el lleó de la Metro Goldwyn Mayer quan s'enfada; Tapir, Petit nefus (perquè s'assembla a un animal petit i vigorós del bosc); Abella (perquè descobreix i m'informa de totes les essències que són mel per al meu esperit i per al rusc laboriós del meu cervell). Em porta llibres rars sobre màgia que han nodrit la meva màgia, em porta l'irrefutable document històric que demostra la veracitat de la meva tesi en el moment en què l'estic elaborant, la imatge paranoica que el meu subconscient desitjava, la fotografia d'un quadre desconegut destinat a revelar un nou enigma estètic, el consell que preservarà del romanticisme una de les meves obres massa subjectives. També dic a Gala Poilue noisette, Cabellera noisette (a causa del borrissol finíssim de color avellana que recobreix les seves galtes); i també Campaneta de pell de pèl (perquè em llegeix en veu alta durant les meves llargues sessions de pintura produint un murmuri que em recorda una campaneta de pell, gràcies a això m'assabento de coses que, segons ella, no podria saber mai).

Així cada mes dibuixo un nou símbol en l'escut heràldic de Gala, que creixerà com el meu amor."

Text: Salvador Dalí
Fotografia: Montse Prim





Añadir leyenda



Dalí i Vespres Literaris una trobada....

14 de juny 2012

dalí vist per pla




"(...) sempre que en el curs d'aquests anys s'expressà amb sinceritat autèntica aparegueren de seguida les seves qualitats de dibuixant al servei del seu descobriment : del descobriment del paisatge de l'Alt Empordà, que ha estat, és i serà l'obsessió de la seva vida. Sobre aquesta base inicià els primers tempteigs de les seves grans síntesis posteriors, realitzats amb una precisió prodigiosa, amb un lúcid realisme. Quan nosaltres, els empordanesos, veiérem aquella tartana posada sobre el pla dilatat, sota la volta del cel net, esbandit, lluent i immens, constatàrem que el nostre pintor ens havia nascut — el pintor que havia descobert i comprès (tan bé com un pagès de la terra) el nostre país.
A partir d'aquest descobriment, Dalí ha posat aquest paisatge en totes les obres que fins ara ha fet. Es pot assegurar, a més a més, que, d'aquest paisatge, ja no se'n podrà separar mai més, perquè aquest és un element de la seva formació, que està pastat en ell mateix, en la seva real naturalesa. Més endavant, i per raons naturalíssimes, cregué que s'havia d'especialitzar en un rodal concret d'aquest paisatge, i sens dubte creient que la marina de Cadaqués en formava l'alcaloide més pur, més esventat, més lineal i més sintètic, s'hi establí. Així, convertí Cadaqués, i encara més especialment Portlligat, en la companyia inseparable de totes les grans composicions que en els últims anys ha fet. És un paisatge en verd gris, d'oliveres i vinyes i llistó sec i la geologia dels llécols pirinencs de color de plom, sobre els quals la llum flota com una bava de cargol tornassolada i prima. Si l'Alt Empordà és impintable, aquest rodal de la marina de Cadaqués sembla, encara, més estèril. No té color, tot hi és lineal i estricte, sec. Esventat furiosament per les arriades del nord, el seu aire arriba a limpiditats superiors a la de les terres empordaneses. Els  miratges de l'acostament de les coses s'hi donen constantment. És un paisatge que us envaeix d'una corporeïtat immediata que us para en sec. Tota la pintura de Dalí precisament està afectada del miratge de l'acostament — per la tendència del paisatge a envair-vos, a aproximar-se als vostres sentits, a fer sentir, a través d'un xoc que de vegades és literalment físic, la seva presència. No és un paisatge lànguid i passiu, que es deixa mirar amb una displicent indiferència, tocat d'un instint de fredor separativa. És, al contrari, un exabrupte que us ve a torbar, cordial o brusc, que se us fixa en la pupil·la i ja no en podeu prescindir. El miratge de l'acostament, de la invasió, creat pel fenomen meteorològic tantes vegades al·ludit, no solament constitueix l'esperit de la terra d'aquest rodal, sinó que és un element importantíssim en la pintura de Salvador Dalí. Ell tracta també de fer una pintura envaïdora, aclaparadora,  una pintura que s'acosta, triomfal i present. Obeeix el “genius loci” del país.
Aquest paisatge, dèiem, és l'alcaloide del de l'Alt Empordà, potser perquè encara és més auster, perquè té una botànica més pobra, perquè és més lineal i precís. El de l'Alt Empordà sempre és una mica panoràmic, dilatat, obert. (...)  A la marina de Cadaqués, tot es reclou en horitzons més tancats, més limitats, més petits. Només us hi podeu acarar amb el dibuix més precís. És un paisatge per a dibuixar i acolorir. Mai per a pintar amb els ingredients teòrics i pràctics de l'escola de París. Així, era potser gairebé previsible que Dalí l'escollís per fer de suport a la seva pintura. De fet ha quedat literalment envaït per les seves formes i el seu esperit. El passeja pel món amb una inesgotable persistència perquè el porta gravat a la memòria amb una gairebé dolorosa — i deliciosa — precisió obsessiva. Com els emigrants que arrosseguen pel món la imatge del seu campanar nadiu i el record de les sensacions palatals que tingueren de petits, Dalí viu amb el paisatge que descobrí. S'han fet inseparables, s'han fos i barrejat perfectament. De fet, aquest paisatge és, per a ell, ineludible: el posa en les composicions més insospitades, en les seves teles de tema més extravagant. És, en la seva obra entera, un testimoni de presència permanent, continuat."

Josep Pla
Homenots, quarta sèrie
Obres completes, volum XXIX
Pag: 173-175

13 de juny 2012

la conquista irracional



"El ilusionismo del arte imitativo más abyectamente arribista e irresistible, los hábiles trucos del “trompe l'oeil” paralizante, el academicismo más analíticamente narrativo y desacreditado, pueden convertirse en jerarquías sublimes del pensamiento al acercarse a las nuevas exactitudes de la irracionalidad concreta, a medida que las imágenes de la irracionalidad concreta se aproximan a la realidad fenoménica, y los medios de expresión correspondientes a los de la gran pintura realista [...] La carencia flagrante de cultura filosófica y general de los alegres propulsores de ese modelo de debilidad mental que se llama arte abstracto, abs-tracción-creación, arte no figurativo, es una de las cosas más auténticamente placenteras bajo el punto de vista de la desolación intelectual y moderna de nuestra época."

Salvador Dalí
Fragmento del texto: “La conquista de lo irracional”, 1935

12 de juny 2012

conferenciant Dalí


Salvador Dalí va pronunciar la conferencia “Posició moral del surrealisme” l’any 1930 a  l‘Ateneu de Barcelona; posteriorment publicada a la revista Hèlix, numero 10,  de Vilafranca del Penedès.

“Abans de tot, crec indispensable de denunciar el caràcter eminentment envilidor que suposa l'acte de donar una conferència, i encara més, l'acte d'escoltar-la. Es doncs amb les màximes excuses que reincideixo en un acte semblant, que pot considerar-se sens dubte com el més allunyat de l'acte surrealista el més pur, que com explica Breton des del segon manifest, consistiria a, revòlvers als punys, baixar al carrer i tirar a l'atzar, tant com es pugui, sobre la multitud.
No obstant, en un cert pla de relativitat, l'innoble acte de la conferència, pot ésser utilitzat encara amb mires altament desmoralitzadores i confusionistes. Confusionistes car, paral·lelament als procediments (que cal considerar com a bons sempre que serveixin a roinar definitivament les idees de família, pàtria, religió) ens interessa igualment tot el que pugui contribuir també a la ruïna i descrèdit del món sensible i intel·lectual, que en el procés entaulat a la realitat pot condensar-se en la voluntat rabiosament paranoica de sistematitzar la confusió, aquesta confusió tabú del pensament occidental que ha acabat essent cretinament reduïda al no-res de l'especulació, o a la vaguetat, o a la bestiesa.
L'innoble esnobisme ha vulgaritzat les troballes de la psicologia moderna, adulterant-les fins al punt inaudit de fer-les servir per a amenitzar subtilment les conversacions espirituals dels salons, i sembrar una estúpida novetat en l'immens podrimener de la novel·la i el teatre moderns. No obstant els mecanismes de Freud són ben lletjos, i per damunt de tot ben poc aptes a l'esplai de la societat actual.
Efectivament, aquests mecanismes han il·luminat els actes humans d'una claror lívida i enlluernadora.
Hi ha els "rapports" d'afecte familiar. Hi ha l'abnegació: Una esposa amatíssima del seu marit, té cura d'aquest, dos anys durant una llarga i cruel malaltia; el cuida dia i nit amb una abnegació que ultrapassa tots els límits de la tendresa i del sacrifici. Segurament, com a recompensa de tant d'amor, el marit en qüestió guareix; seguidament la muller cau malalta d'una gran neurosi. La gent creu naturalment la malaltia conseqüència de l'esgotament nerviós. Res, però, de més lluny de tot això. Per als feliços no hi ha esgotament nerviós. La psicoanàlisi i la interpretació pacient dels somnis de la malalta confirmen el desig intensíssim, subconscient (per tant ignorat de la mateixa malalta), de desempallegar-se del seu marit. Es per això que la cura d'aquest motiva la neurosi. El desig de mort es retorna contra ella mateixa. L'extremada abnegació és utilitzada com una defensa del desig inconscient.
Una vídua es tira un tret sobre la tomba del seu marit. Qui comprèn això? Els hindús ho comprenen quan procuren evitar els mals desigs de llurs dones amb la llei que ordena de fer cremar les vídues.
Hi ha encara l'abnegació, l'abnegació altament desinteressada entre familiars. Efectivament, durant la gran guerra s'ha pogut constatar estadísticament un tant per cent crescudíssim de sadisme entre infermeres de la Creu Roja. Precisament entre les més abnegades d'aquestes que deixant estar un ben estar burgès i sovint privilegiat acudien en massa als camps de batalla, sovint foren sorpreses amb les estisores tallant llargs centímetres de més, per pur plaer, i encara foren enregistrats nombrosíssims casos de veritable martirologi. Calia ben bé un plaer força intens per compensar tantes penalitats. A no ser que, com és molt probable, el mecanisme psíquic de les gentils infermeres fos encara complicat amb seduccions de la virtut masoquista.
Seria inacabable la revisió dels sentiments humans dits elevats, que ens ofereix còmodament la recent psicologia. I realment no és necessària del tot la tal revisió per a poder enunciar com en el pla moral que la crisi de consciència que el surrealisme creu abans tot provocar, una figura com la del Marquès de Sade apareix avui d'una puresa de diamant, i en canvi per exemple, i per citar un personatge nostrat, res no pot semblar-nos més baix, més innoble, més digne d'oprobi, que els "bons sentiments" del gran porc, el gran pederasta, l'immens putrefacte pelut, l'Àngel Guimerà.
Recentment jo he escrit damunt d'una pintura representant un Sagrat Cor: "J'ai craché sur ma mère". Eugeni d'Ors, (al qual considero un perfecte con) ha vist en aquesta inscripció un senzill insult privat, una senzilla manifestació cínica. Inútil de dir que aquesta interpretació és falsa i treu tot el sentit realment subversiu a la tal inscripció. Es tracta, al contrari, d'un conflicte moral d'ordre molt semblant al que ens planteja el somni, quan en ell assassinem una persona estimada; i aquest somni és general. El fet que els impulsos subconscients siguin sovint d'una extremada crueltat per a la nostra consciència, és una raó de més per no deixar de manifestar-los on són els amics de la veritat.
La crisi d'ordre sensorial, l'error, el confusionisme sistematitzat, que el surrealisme ha provocat en l'ordre de les imatges i de la realitat, són encara recursos altament desmoralitzadors. I si avui puc dir que el “Modern Stil”, que a Barcelona té una representació excepcional, és el que està més a la vora del que avui podem estimar sincerament, és ben bé una prova de fàstic i indiferència total per l'art, el mateix fàstic que ens fa considerar la carta postal com el document més viu del pensament popular modern, pensament d'una profunditat sovint tan aguda que escapa a la psicoanàlisi (em refereixo especialment a les cartes postals pornogràfiques) (...)
La naixença de les noves imatges surrealistes cal considerar-la abans de tot com la naixença de les imatges de la desmoralització. Cal insistir en la rara agudesa d'atenció, reconeguda per tots els psicòlegs, a la Paranoia, forma d'enfermetat mental, que consisteix a organitzar la realitat de manera a fer-la servir per el control d'una construcció imaginativa. El paranoic que creu ésser envenenat, i descobreix en tot el que el rodeja, fins en els detalls més imperceptibles i subtils, els preparatius de la seva mort. Recentment, per un procés netament paranoic, he aconseguit una imatge de dona, la posició, ombres i morfologia de la qual, sense alterar ni deformar el més mínim el seu aspecte real, és al mateix temps un cavall. Cal pensar que és únicament qüestió d'una intensitat paranoica més violent, d'aconseguir l'aparició d'una tercera imatge, i d'una quarta, i de trenta imatges. En aquest cas seria curiós de saber què és el que representa en realitat la imatge en qüestió, quina és la veritat, i seguidament es planteja el dubte mental de pensar si les imatges mateixes de la realitat, són únicament un producte de la nostra facultat paranoica.
Però això és un curt incident. Hi ha encara els grans sistemes, estats més generals ja estudiats, l'al·lucinació, el poder de l'al·lucinació voluntària, el pre-somni, la il·luminació, el somni diürn (car es somnia sense interrupció), l'alienació mental i molts altres estats que no deixen de tenir menys sentit i importància que l'estat anomenat normal del putrefacte enormement normal que pren cafè.
No obstant la normalitat de la gent que omple els carrers, les seves accions d'ordre pràctic, són traïdes dolorosament per l'automatisme. Tothom es corba dolorosament i s'agita per uns sistemes que creu normals i lògics; no obstant tota la seva acció, tots els seus gestos, responen inconscientment al món de la irracionalitat i de les convencions, les imatges entrevistes i perdudes en els somnis; és per això que quan troben unes imatges que s'hi assembles creuen que és l'amor i diuen que només de mirar-les els fan somniar.
El plaer és l'aspiració la més legítima de l'home. En la vida humana el principi de la realitat s'eleva contra el principi del plaer. Una defensa rabiosa s'imposa a la intel·ligència, defensa de tot el que a través l'abominable mecanisme de la vida pràctica, de tot el que a través dels innobles sentiments humanitaris, a través de les belles frases: amor al treball, etc., etc. que nosaltres emmerdem, puguin aconduir a la masturbació, a l'exhibicionisme, al crim, a l'amor.
El principi de la realitat contra el principi del plaer; la posició veritable del veritable desesper intel·lectual és precisament la defensa de tot el que pel camí del plaer i a través les presons mentals de tota mena, pugui roinar la realitat, aquesta realitat cada vegada més sotmesa a la realitat violenta del nostre esperit.
La revolució surrealista és abans que tot una revolució d'ordre moral, aquesta revolució és un fet viu, l'únic que té un contingut espiritual en el pensament occidental modern.
La “Revolutión Surrealiste” ha defensat - L'escriptura automàtica - El text Surrealista - Les imatges de pre-somni - Els somnis - L'alienació mental - L'histèria - La intervenció de l'atzar - Les enquestes sexuals - La injúria - Les agressions anti-religioses - El comunisme - El somni hipnòtic - Els objectes salvatges - la targeta postal.
La revolució surrealista ha defensat els noms del compte de Lautrémont, Trotsky, Freud, marquès de Sade, Heràclit, Uccello, etc.
Un grup surrealista ha provocat tumultes sagnants a la "brasserie des Lilas", al cabaret Maldoror, en els teatres i en ple carrer.
El grup surrealista ha publicat diversos manifests insultant Anatole France, Paul Claudel, le maréchal Foch, Paul Valéry, le cardinal Dubois, Serge de Diaghileff i d'altres.
M'adreço a la nova generació de Catalunya a fi d'anunciar que una crisi moral de l'ordre el més greu ha estat provocada, que els que persisteixin en la amoralitat de les idees decents i enraonades tinguin la cara coberta de la meva escopinya.”

Salvador Dalí

11 de juny 2012

el manifest groc




El Manifest Groc fou signat el març del 1928 per Salvador Dalí, Lluís Montanyà i Sebastià Gasch.
Esta considerat el document literari més conegut de l'avantguardisme català dels anys vint i trenta. 

9 de juny 2012

Les nostres cançons contra la sida


Ahir vam assistir, al Palau Sant Jordi,  al concert "Les nostres cançons contra la sida" una festa musical organitzada per la Fundació Lluita contra la Sida i la sala Luz de Gas. La festa  tenia com a objectiu captar fons per poder continuar (maleïdes retallades!) les investigacions de l'equip del doctor Bonaventura Clotet en l'obtenció (molt propera) d'una vacuna eficaç contra la sida.

La festa, amb escenografia Lluís Donés -ens va agradar molt el muntatge de finestres velades que, alhora que avançava el concert, s'obrien per donar pas a la llum-, va començar amb la cançó de benvinguda "Qualsevol nit pot Sortir el sol", del Jaume Sisa, seguida de la versió de Manu Guix d'una cançó de Lluís Llach: "Que tinguem sort". Una magnífica Marina Rosell va intervenir amb la seva famosa "La gavina" i Miguel Poveda ens va  commoure amb la seva versió del "Cant dels ocells", acompanyat al piano per Albert Amargós i Chicuelo a la guitarra. Sincerament genial!!!!

Toti Soler va brodar  la versió del "Paraules d'Amor" de Sílvia Pérez Cruz. A continuació Silvia Pérez Cruz va donar pas al moment més àlgid de la nit,  quan va anunciar  la presència de Lluís Llach i Pep Guardiola. Tots tres van cantar y recitar el poema de Miquel Martí i Pol "Ara mateix".

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d'un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s'ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d'angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d'un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l'enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l'espai d'història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible
Ara mateix
Miquel Martí i Pol
L'ámbit de tots ela àmbits (1980)
Després del "Llença't" de Lax'N'Busto, "El tren de mitjanit", cantat per Pep Sala i Gemma Recoder i una versió molt rumbera de "L'Empordà", cantada per Gerard Quintana i Sabor de Gràcia, li va tocar el torn a Peret que, amb la seva interpretació de "El mig amic" i una sublim "L'emigrant" de Verdaguer,  va posar dempeus tot  el Palau.


La segona part del concert, per dir-ho així, va ser el torn de La Troba Kung Fu, amb el seu "Cançó del lladre", "La Flama" del grup valencià "Obrint Pas", i dels mallorquins Antònia Font i el seu "Alegria" . Mishima va tocar magistralment el seu "Un tros de pa" i la Beth i el Joan Masdeu van posar novament dempeus el Palau amb la cançó "Bon dia". A continuació, Teràpia de Shock van tocar la seva famosa "Sense Tu", Els Amics de les arts, "Jean-Luc" i Gossos "Corren".
Va tancar el concert la interpretació col · lectiva del "Boig per tu", amb Pep Sala i la resta de artistes convidats.
Gràcies als amics de Vespres Literaris per aquest magnífic regal: sou els millors!!!!



salvador dalí, cinc

7 de juny 2012

ray bradbury



"Tenía en el planeta Marte, a orillas de un mar seco, una casa de columnas de cristal, y todas las mañanas se podía ver a la señora K mientras comía la fruta dorada que brotaba de las paredes de cristal, o mientras limpiaba la casa con puñados de un polvo magnético que recogía la suciedad y luego se dispersaba en el viento cálido. A la tarde, cuando el mar fósil yacía inmóvil y tibio, y las viñas se erguían tiesamente en los patios, y en el distante y recogido pueblito marciano nadie salía a la calle, se podía ver al señor K en su cuarto, que leía un libro de metal con jeroglíficos en relieve, sobre los que pasaba suavemente la mano como quien toca el arpa. Y del libro, al contacto de los dedos, surgía un canto, una voz antigua y suave que hablaba del tiempo en que el mar bañaba las costas con vapores rojos y los hombres lanzaban al combate nubes de insectos metálicos y arañas eléctricas. El señor K y su mujer vivían desde hacía ya veinte años a orillas del mar muerto, en la misma casa en que habían vivido sus antepasados, y que giraba y seguía el curso del sol, como una flor, desde hacía diez siglos.
El señor K y su mujer no eran viejos. Tenían la tez clara, un poco parda, de casi todos los marcianos; los ojos amarillos y rasgados, las voces suaves y musicales.
En otro tiempo habían pintado cuadros con fuego químico, habían nadado en los canales, cuando corría por ellos el licor verde de las viñas y habían hablado hasta el amanecer, bajo los azules retratos fosforescentes, en la sala de las conversaciones.
Ahora no eran felices."

Ylla
Ray Bradbury
(fragment)

Esta entrada es un pequeño homenaje al maestro de la ciencia ficción y a nuestro amigo Fermin, ferviente seguidor del género.


salvador dalí, quatre