25 de nov. 2008

Tomar las palabras

 
Teodomiro Moyano, Montserrat Olivé, Dolors Pascual, Margarita Pérez, Mercè Redón, Marisa Río e Immaculada Vilatersana, integrantes de la Associació Cultural Projecte GAMA, nos han hecho llegar a Vespres Literaris un manifiesto en favor de la lectura que difundimos con enorme placer. Vespres Literaris apoya cualquier iniciativa en favor del fomento de la lectura, la educación y la cultura, porque la educación es la piedra angular sobre la que se asienta la independencia y la libertad de los individuos. Por ello, os animamos a colaborar con GAMA y hacernos llegar a Vespres Literaris cualquier sugerencia o iniciativa en favor de la lectura y la creación de textos adecuados al fin del proyecto.

"Barcelona, 2 d'octubre de 2008
En relació al Pla de Foment de la Lectura, des de l'Educació Permanent de Persones Adultes, ens agradaria comentar alguns aspectes sobre la lectura en aquesta fase de formació. Són persones lectores que aprenen i, menades per una motivació altíssima, voldrien llegir i llegir sense parar. El problema, però, és que disposen d’escasses publicacions adients a les seves necessitats i nivells. No es tracta només d’augmentar la mida de la lletra; com totes les persones que llegim, voldrien poder trobar temes rellevants i propers a les seves vivències, coneixements, aprenentatge,... Parlem de ciutadans i ciutadanes, persones d’edat diversa, que ara volen aconseguir una de les seves fites vitals i formen part de grups d’alfabetització. Podríem incloure aquí les persones immigrants que aprenen algun dels idiomes del país i que per primera vegada s’estan alfabetitzant. I, potser també (no coneixem tant aquesta etapa), alguns adolescents que viuen el fracàs escolar.
La nostra preocupació rau a saber si hi ha alguna iniciativa del Pla que s’interessi per aquests grups de lectors/es potencials.
Per això, volem suggerir la inclusió d’activitats adreçades a les persones que estan en fase de consolidació de la lectura a l’edat adulta. I no ens cansem de demanar, també, tant als Departaments més implícits en aquests temes com a les editorials, interès i compromís de cara a la publicació i la difusió de llibres que afavoreixin que les persones adultes que aprenen a llegir i escriure puguin prendre la paraula. En aquest sentit, proposem que es posin al seu abast textos propers, reals i vivencials, escrits per aquestes mateixes persones.
"Llegir per tenir accés al saber, a qualsevol edat -afirma la sociòloga francesa Michéle Petit--, pot ajudar a no caure en la marginació, a conservar els vincles, a mantenir el domini sobre un món tan canviant, en especial pel que fa a l’accés als diferents medis d’informació escrita... Arriscar-se a prendre la paraula, arriscar-se a agafar la ploma són els gestos propis d’una ciutadania activa... Allò que determina la vida de l’ésser humà és el pes de les paraules, o el pes de la seva absència. Si som capaços de donar nom a allò que vivim, serem més aptes per viure-ho i per transformar-ho... Si no tenim paraules per pensar-nos a nosaltres mateixos, per expressar la nostra angoixa, el nostre coratge, les nostres esperances, no ens queda res més que el cos per parlar: o be el cos que crida amb tots els seus símptomes, o be l’enfrontament violent d’un cos amb un altre... La lectura pot ser, a totes les edats, un camí privilegiat per a la construcció del propi jo, per pensar-se, per donar sentit a la pròpia experiència, un sentit a la pròpia vida, per donar veu al sofriment, forma als desigs, als somnis propis."
Així doncs, creiem -perquè en tenim proves—, que cal donar suport a les autores i autors per tal que les seves histories arribin a ser llegides i conegudes per altres persones que, com elles, també viuen i coneixen les dificultats de viure en un món lletrat. I, també, perquè és necessari que el públic lector en general tingui accés a aquests textos, recuperant una iniciativa assajada tant a casa nostra com a d’altres països.
Esperem no arribar tard: el Pla de Foment de la Lectura, es durà a terme en el període 2008-2011. La presentació del Pla del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació declara que "...vol... adoptar un contingut inclusiu en el qual es convida la ciutadania a millorar o augmentar la seva capacitat lectora per contribuir així a un projecte col·lectiu. Hi haurà diverses actuacions en diferents fases al llarg d’aquest temps per "encomanar el gust per la lectura, transmetre les ganes de llegir en qualsevol circumstància, en qualsevol lloc, en qualsevol moment..." (de l’edició 2008 de La Setmana de TV3).
Moltes gràcies i felicitats per la iniciativa del Pla. Nosaltres hem gaudit de la lectura, en gaudim i ho seguirem fent, per això ens sap greu que tantes persones que coneixem no tinguin aquesta oportunitat tot i que la desitgen profundament."

24 de nov. 2008

Entrevista Carlos Utrera

A raíz de su exposición en la Biblioteca Municipal de Ripollet, Carlos Utrera ha sido entrevistado por Albert Hernàndez para la revista de Ripollet. Reproducimos la misma para los amigos de Vespres Literaris:
"'No faig quadres per fer-me ric; a mi pintar ja m’omple’ 

'L'art té moltes lectures, però  has d'estar conforme amb el que fas, creínt-ho'  

Carlos Utrera, pintor d'art ètnic i aborigen
Per Albert Hernàndez 

21/11/2008 Pinta, crea, dibuixa, innova en l’art de la pintura. Les seves obres són una simbiosi entre les persones i la naturalesa. Carlos Utrera és un nouvingut a aquest món, en el qual porta poc més de tres anys, tot i que des de petit ja deixava espurnes d’aquesta vocació amagada. Un accident li va servir per treure-la a relluir i des de llavors ha estat associat amb l’èxit. La Biblioteca de Ripollet en recull aquests dies una petita part.
Revista de Ripollet: Les teves creacions artístiques estan basades en l´art ètnic i aborigen australià. Tens algun vincle amb aquest país?
Carlos Utrera: Vaig fer un curset; em vaig informar, llegint llibres; em va agradar aquesta temàtica; la seva manera de treballar, perquè plasmen coses de la naturalesa, coses de la vida, la Terra... i vaig començar a fer aquesta pintura i a la gent li va agradar. I així d´exposició en exposició.
RdR: De quant temps estem parlant?
C.U.: Des de fa uns tres anys. Gràcies, també, a treballar a l´Escola d´Arts Plàstiques de l´Ateneu de Cerdanyola, en un curs d´art aborigen. Em va agradar molt i vaig iniciar la tasca amb la fusta, les cordes, la tela, etcètera.
RdR: ... I has visitat mai Austràlia?
C.U.: No, però m´agradaria anar-hi. Encara que l´economia no m´ho permet. Tot i així, m´han proposat moltes vegades exposar fora, no a Austràlia, però sí a altres llocs. Quan vaig fer el camí de Santiago, vaig coincidir amb una pintora brasilera i li vaig enviar la meva obra i a un altre de Canadà per internet. Als dos els hi va agradar moltíssim les meves creacions.
RdR: Suposo que la xarxa és un gran aparador per al teu art?
C.U.: Sí, algunes vegades ho utilitzo.
RdR: Com t´inspires per fer un quadre?
C.U.: Surt de la meva imaginació; em poso a pintar i ja veig la forma que li donaré, segons vaig treballant, però la idea ja la tinc al cap. Estic contínuament pensant quadres, et puc treure un del que vulguis... per això crec que li agrada a la gent. Per exemple, una vegada passejant vaig trobar una fulla gran d´eucaliptus al terra i li vaig veure una forma. La vaig elaborar i em va sortir un cocodril, sense pensar-ho, només treballant-ho. I aquest em va fer molta pena vendre´l, era el primer.
RdR: Abans comentaves que havies estudiat en una escola d´art; quin tant per cent de valor té l´escola i quin l´artista en la creació?
C.U.: Un 40 l´escola i un 60 l´artista. T´ensenya tècniques per emprar una pintura o una altra, la manera d´utilitzar el pinzells, a fer barreges... però, després, ha de venir la inspiració d´un mateix. El més important d´un artista és tenir la ment oberta, saber plasmar el que veus.
RdR: Com és el procés de creació d´una obra d´aquest tipus?
C.U.: Primer s´ha de treballar la fusta per a què no es deteriori. Després, s´han de fer vàries capes com ara acrílic; és tot un procés. Per últim, vas pintant, en el meu cas, amb un pinzell d´aquests de barbacoa, que em permet fer puntets i donar forma als dibuixos.
RdR: I el temps que hi dediques?
C.U.: Un mes i mig, però depèn molt del quadre.
RdR: I per què Austràlia i no la cultura maia o la de les tribus africanes?
C.U.: Pel tipus de dibuix, perquè fan formes i sobre aquestes representen el que la seva ment pensa. A vegades, quan es reunien, no es prenien res al·lucinogen, però es posaven contents i treballaven, sobretot, sobre teles, mocadors i seda. Però jo treballo la fusta. Vaig començar per aquí, però els dibuixos ja no són tan australians sinó més ètnics.
RdR: L´art està concebut per crear una reacció, una sensació en aquell que el consumeix. Quina esperes que sigui aquesta reacció en el teu?
C.U.: Per exemple, a la primera que vaig fer, que estava molt espantat, va ser un boom a Cerdanyola. En general, a la gent se la veu satisfeta amb l´obra, perquè li dóna moltes maneres de veure, d´interpretar-la. I això m´anima molt.
RdR: Com vens el teu producte?
C.U.: Porto un catàleg, amb moltes fotografies del que he fet, del que he venut i així es veu la meva línia artística. Ara, tinc una pendent a Terrassa, al Centre de Belles Arts; m´han trucat perquè els interessa.
RdR: Com neix aquesta vocació?
C.U.: Vaig estar a l´Escola de Pintura de Belles Arts de Sant Cugat durant un any i, després, vaig patir un accident a la mà i l´art em va servir de teràpia, per treure el que tenia dintre; he tingut bona crítica i he continuat. Després, vaig dedicar-me a pintar a l´Ateneu.
RdR: I la gent, quan veu les teves creacions, sense saber que ets l´autor, què comenta?
C.U.: Innovació, coses noves, que se surt de la rutina del que veuen normalment, com ara poden ser paisatges. Aquí, a la Biblioteca, una parella gran es va assabentar que n´era el creador i em van venir a felicitar i això et motiva.
RdR: Però l´originalitat no és eterna, algun moment es quedarà obsoleta.
C.U.: Pot ser, però vaig variant. Treballo i canvio l´estil, introdueixo coses noves. Aquest art té moltes sortides en el sentit que puc treballar moltes coses.
RdR: Un pot viure d´això?
C.U.: No, quan organitzo una exposició venc tres o quatre quadres. Sempre ho faig, des de la primera que vaig fer a Cerdanyola. Aleshores, vaig ser el que més havia venut en l´estrena. No demano molt, perquè tampoc m´agrada que paguin molt. Si a la gent li agrada quan se l´emporta ja estic satisfet.
RdR: Val la pena el que es paga amb el treball i material que s´utilitza?
C.U.: Sí, perquè no vaig a fer-me ric amb això. M´omple pintar. I el material és reciclat, tot ho treballo. Tampoc em surt car fer un quadre.
RdR: Quants n’has fet en tot aquest temps? I quants n´has venut?
C.U.: He fet uns 50 i n´he venut una vintena.
RdR: I, per curiositat, si es pot dir, el més car?
C.U.: 700 euros. Precisament, el que comentaven de l´eucaliptus.
RdR: Pel que expliques, la teva irrupció en aquest món ha estat un èxit. Però si haguessis començat amb mal peu, hauries llençat la tovallola?
C.U.: Hagués continuat, perquè l´important són les amistats, que són els que t´animen. L´art té moltes lectures, però has d´estar conforme amb el que estàs fent, creient amb el que fas. Sinó no continuïs.
RdR: Tens ofertes per exposar, a part del que ja has fet a Sabadell, Premià, l´UAB o l´Esplai La Caixa, entre d´altres. Hi haurà un moment que et saturarà tanta creació?
C.U.: No, perquè no em consumeix la vida. Vaig fent i em sento molt a gust. Entro a l´estudi i passen les hores volant. Puc entrar a les 9 del matí i sortir a les 3 o 4 del matí. A la nit, curiosament, és quan m´agrada més pintar; no sé per què.
RdR: Pots compaginar-ho amb la teva vida fent aquests horaris?
C.U.: Sí, perquè restauro mobles i cobro una pensió per l’accident i això em permet tenir molt de temps."
                       

20 de nov. 2008

Cometas en el Cielo, el contexto

La obra de Hosseini, sin hacer referencia explicita a los acontecimientos, enmarca su narración dentro de  unos hechos históricos y una época que, aún hoy, es objeto de interés en las secciones de internacional de periódicos, radios y televisones de todo el mundo.
Amir, el protagonista de Cometas en el cielo, nace en Afganistán en 1963, en un país regido por una monarquía centenaria. En 2001, nos narra su historia desde una ciudad norteamericana. ¿Qué ha pasado en todo ese tiempo?.
Afganistán tiene una superficie de 647.947 kilómetros cuadrados. Un 75% de su territorio, aproximadamente, es montañoso El clima es continental extremo y con escasas precipitaciones. Buena parte del territorio es desértico o semidesértico, excepto unos pocos valles fértiles muy poblados. La capital es Kabul. Los idiomas oficiales son el Farsi y el Pastho. La mayoría de la población son musulmanes suníes. La moneda es el Afgani.
La población, en el año 2007, era de 32,3 millones de personas; de ellas, solo un 24 % viven en zonas urbanas; por lo que la población vive dispersa por el territorio en pequeños núcleos urbanos y en aldeas de montaña. En cuanto ha indicadores de desarrollo económico y social, Afganistán aparece con clamorosas lagunas de información en las estadísticas internacionales; así: la esperanza de vida al  nacer-últimos datos conocidos del año 2005- es de 42,9 años. La tasa de alfabetización entre los adultos – para el período 1995-2005 – es de un escandaloso 28,0%, pero se ha de tener en cuenta que el número de alumnos por profesor es de ¡83! El número medio de hijos por mujer es de 7,11 y la tasa de mortalidad infantil es de un 257 por mil. El número de médicos por habitantes es de 0,2 por mil y el de camas hospitalarias, 4 para cada 10.000 habitantes. . El número de refugiados en el año 2006, arrojaba la cifra de 2.750.540 personas.
Afganistán siempre ha sido un lugar estratégico para las comunicaciones entre oriente y occidente y, hoy, es objeto de deseo en los escenarios geoestratégicos mundiales.
Los primeros en poblar el territorio afgano fueron tribus nómadas, estableciéndose en las montañas alrededor del año 1500 antes de nuestra era. Más tarde perteneció al imperio persa, hasta la llegada de Alejandro Magno, para pasar después al dominio de los bactrianos y los kushanas, que eran budistas. A mediados del siglo VII, el Islam penetra en el país de la mano de los turcos; que dominan el territorio hasta que llegaron los mongoles de Gengis Khan. El origen de Afganistán arranca en el siglo XVIII; Ahmad Sha Durrani logró la unión de todas las tribus del territorio afgano en 1747, combatiendo a persas e indios y estableciendo, así, una monarquía que duró hasta el año 1973.
Durante el siglo XIX, los persas atacan el país con la ayuda de Rusia, que buscaban una ruta segura hacia el océano Índico. Gran Bretaña, potencia hegemónica en la zona, envió tropas y restableció la situación del país y nombró gobernantes afines a la metrópoli. Pero las tribus afganas nunca aceptaron el tutelaje inglés, por lo que hostigaron constantemente al ocupante. Tras diversos enfrentamientos, en 1921, los afganos recuperan la soberanía de su nación. En 1973, tras un golpe militar que encabezó su primo Muhammad Daoud Kan, fue derrocada la monarquía y depuesto el rey Mohammad Zahir Shah (actualmente vive exiliado en Italia). Daoud estableció una República apoyada en sectores y grupos de la izquierda afgana afines a la Unión Soviética, que mantuvo bajo un férreo control al naciente y creciente movimiento islámico. Las diferencias, por parte del presidente Daoud, con gran parte de sus seguidores, precipitan el golpe militar comunista de abril de 1978, conocido como “el Saur o la Revolución de Abril”; Daoud y toda su familia son asesinados. Tras el golpe, Nur Mohammad Taraki preside el primer gobierno comunista de Afganistán que termina con 200 años de gobierno de las familias Zahir Shah y Mohammad Daoud.
Taraki forma el Partido Democrático del Pueblo de Afganistán (PDPA), se reserva para si la Presidencia de la República y nombra Primer Ministro a Hafizullah Amin. Las divisiones y las rencillas internas del partido acaban con el asesinato de Taraki, en octubre de 1979. Amin se erige como nuevo hombre fuerte, dejando tras de si un reguero de miles de muertos. La inestabilidad del gobierno de Amin, en un territorio tan sensible y estratégico para la URSS, desembocan en la intervención militar del ejército Rojo en diciembre de 1979. Invadido el país, es llamado de urgencia para ocupar el gobierno el embajador en Checoslovaquia ,Babrak Karmal. La ocupación soviética de Afganistán fue un total desastre humano y ecológico: dejo un rastro de más de diez millones de muertos, millones de exiliados, bosques arrasados y, como se cebó en el mundo rural, el desplazamiento forzado de millones de personas que tuvieron que abandonar su modo de vida tradicional. Paralelamente, nacen y crecen un sinfín de grupos de guerrilleros islámicos: los muyahidines, apoyados de forma encubierta por los EE.UU.
Tras la espantada soviética , en 1989, se produce un período de fuertes tensiones y luchas internas por el poder. El poder real , en el territorio,  es de los muyahidines, pero en Kabul  Najibullah reemplaza a Karmal. En 1992 los muyahidines toman el control de la capital y nombran como presidente de la recién nacida República Islámica de Afganistán al profesor Burhanuddin Rabbari. Las tensiones y el estado de guerra civil, no obstante, continúan y, en esta ocasión, al contrario de lo que paso con los soviéticos, los estragos de la guerra y los enfrentamientos tienen como escenario las ciudades más pobladas; Kabul queda arrasada en gran parte.
En este estado de cosas, desde el sur, desde Kandahar, nace y crece un levantamiento, liderado por estudiantes, los talibán,  que promete devolver la paz y el control a las ciudades, es el movimiento Talibán. Aupados en esa promesa de paz y seguridad, en 1996 los talibanes toman Kabul, estableciendo un gobierno islamista ultra conservador en lo religioso y en lo político; con resultados dramáticos para las mujeres afganas.
En el 2001, tras los atentados de Nueva York, Afganistán es ocupada ,sin resistencia talibán, por una coalición internacional de países al mando de los EE.UU, la llamada operación “libertad duradera”. A partir de diciembre de 2001 se forma una Administración interina  presidida por Hamid Karzai, bajo el control y tutela de la OTAN que gobierna el país a día de hoy.
Hoy Afganistán es objeto de noticias y portadas diariamente. Las muertes violentas en Afganistán ya superan a las de Iraq, ¿por qué? La tan cacareada ayuda a la reconstrucción por parte de los países donantes llega con cuentagotas y no se cumplen las expectativas prometidas. La ayuda, mal repartida, llega a una parte de la población urbana, pero es que tres cuartas partes de la población afgana viven en aldeas y pueblos de montaña. España, por ejemplo, ha gastado un 10%, ¡un diez por ciento!, de las ayudas prometidas para el período 2002-2011. por otra parte, se calcula que un 40 % de la ayuda efectiva retorna a los países donantes en forma de beneficios corporativos y sueldos de consultores. Más de la mitad de la ayuda está condicionada: se exige la adquisición de bienes y servicios de los países donantes  El gobierno afgano ni controla ni es consultado sobre el destino y la distribución de las ayudas, que están gestionadas por empresas y consultoras privadas. En este estado de cosas, con una población empobrecida y exhausta por años de guerra y privación, el fenómeno de la guerra santa gana adeptos.

17 de nov. 2008

Zahir, el Elvis afgano

“En Kabul ya no se podía confiar en nadie. A cambio de dinero, o bajo la presión de las amenazas, la gente se delataba entre sí, el vecino al vecino, el hijo al padre, el hermano al hermano, el criado al amo, el amigo al amigo. Pensé en el cantante Ahmad Zahir, que había tocado el acordeón en la fiesta de mi decimotercer cumpleaños. Salió a dar una vuelta en coche con unos amigos y después encontraron su cuerpo arrojado en una cuneta con una bala en la nuca”
Cometas en el cielo

Khaled Hosseini

Página 123

 
Ahmad Zahir, cantante y compositor afgano, nació el 14 de junio de 1946 en el seno de una familia acomodada. Conocido por el sobrenombre del “Elvis de Afganistán”, gozó de una amplia popularidad en los años sesenta. Ya en los setenta, las letras de sus canciones derivan hacia la denuncia política, social y cultural contra el régimen comunista de Taraki. Murió el 14 de junio de 1979 en, según la versión oficial, un accidente de coche. La causa de su muerte sigue, aún hoy, rodeada de grandes lagunas e interrogantes. Para Hosseini la causa de su muerte es diáfana a la vista del párrafo que hemos trascrito. Hoy por hoy, Zahir continua siendo un icono de la música popular afgana.
 
   

16 de nov. 2008

Despertar



"Tras el vivir y el soñar,
está lo que más importa:
despertar"

Proverbios y Cantaraes
Antonio Machado

El video corresponde a una actuación de la compañia de Philippe Genty

15 de nov. 2008

Exposición Carlos Utrera

El artista y amigo Carlos Utrera, miembro de Vespres Literaris, expone en la Biblioteca Pública de Ripollet- Carretera Estació,40- una muestra significativa de su obra bajo el título


"SENTIDOS IMAGINARIOS"

Se puede visitar hasta el 30 de noviembre, y el horario de la biblioteca es de lunes a viernes de 15.30 a 20.30 horas; los miércoles, jueves y sábado de 10 a 14 horas.
En esta entrada transcribimos las palabras de Carlos que dan paso a la exposición:



SENTIDOS IMAGINARIOS


"El autor:

Carlos Utrera cursa estudios de pintura en la Escuela de Bellas Artes de Sant Cugat y en la Escuela del Ateneu de Cerdanyola del Vallès.
Ha expuesto , en exposiciones individuales y colectivas, en el Ateneu, en la sala T’Art , Espai la Caixa, Sala Enric Granados y en la Universitat Autónoma de Barcelona , todas ellas en Cerdanyola del Vallès. En la Biblioteca Pública de Ripollet, en la Sala de Arte de Premia de Mar y en Sabadell.



Participa cada año en las actividades y exposiciones colectivas “L’artista al carrer” y “Festival Internacional de Blues” de la ciudad de Cerdanyola del Vallès.
En la actualidad ostenta el cargo de secretario de la “Associació de Artistes Plàstics de Cerdanyola del Vallès”

La exposición:



Mi pintura está inspirada en el arte étnico de los aborígenes australianos. Trabajo con una técnica mixta, combinando diferentes materiales como maderas, cuerdas, hilo de nailón y lienzo, con pintura acrílica sobre todos estos materiales.
Me gusta este tipo de pintura porque, utilizando formas geométricas y vivos colores, puedo transmitir la simbiosis de las personas con la tierra y los ciclos vitales que marcan su discurrir por la misma.



Espero que su contemplación despierte en vosotros todos esos sentidos que la imaginación os permita descubrir en mi pintura.

Carlos Utrera"


Nota: las obras que ilustran esta entrada forman parte de la exposición "SENTIDOS IMAGINARIOS" de Carlos Utrera

13 de nov. 2008

Cometas

La cometa es un objeto volador. El término procede de la palabra griega komee, que significa “cabellera”y su origen es desconocido, pero, convencionalmente, se sitúa su origen e invención en la China de hace más de 2.500 años.
Para los chinos volar cometas es un ejercicio de meditación aunque, a este uso espiritual, se han añadido, a lo largo de los siglos, otros usos; así, las cometas se han utilizado para: pescar, comunicar, radiar, fotografiar, medir los fenómenos metereológicos y, como no, utilizarlas con fines militares.
De China se difundió al sudoeste asiático: Corea, archipiélago Malayo, Indonesia, Birmania o Japón. Al oeste arriba, a través de la India, hasta los países árabes. En Europa se conoció  gracias a los contactos comerciales con los países árabes, las rutas comerciales indicas y las invasiones mogolas.
En Afganistán son muy populares las batallas de cometas. Es una competición sin reglas, y el objetivo perseguido es cortar las cuerdas de las cometas de los rivales y mantener la propia en el aire hasta que sea la única. En cuanto cae la penúltima cometa, el equipo ganador corre a por el premio que es, precisamente, la penúltima cometa. Las cometas afganas son muy parecidas a las indias pero más grandes: planas, muy ágiles, de un solo hilo y, por ello, muy inestables y de difícil manejo. Están fabricadas con bambú u otra madera y papel de seda. El elemento más importante en la fabricación de una cometa afgana es el hilo -por la función que desempeña en la competición: cortar el hilo del contrario-; se llama Tar y está fabricado a partir de trozos de cristal y cola que se pegan al hilo, lo que lo hace muy cortante. Cada equipo fabrica su propio Tar y mantiene en celoso secreto su fórmula. La competición es primordialmente masculina. Durante el régimen de los Talibanes estuvo prohibido volar cometas y, actualmente, debido a la total falta de madera, se hacen volar cometas que no necesitan de bastones de madera.
 
(en la fotografía niño volando una cometa en una playa de Bangladesh extraída del Blog Back to Bangladesh)

11 de nov. 2008

Lecturas, una recomendación

Juani nos hace llegar la nota de este libro que le ha entusiasmado. 
Ángeles rebeldes, de Robertson Davies. Barcelona: Libros del Asteroide. Traducció de Concha Cardeñoso


Nota de la contraportada:
"La Universidad de San Juan y el Espíritu Santo, adormecida en su absorbente vida académica, se revoluciona con el regreso del brillante y malvado profesor Parlabane a sus góticos muros y con el complicado legado que la universidad acaba de recibir de Arthur Cornish, uno de los más importantes coleccionistas de arte canadienses del siglo XX. Las suspicacias entre los albaceas del testamento de Cornish, los profesores Hollier, McVarish y Darcourt,  se acrecientan al descubrir entre los objetos del legado un manuscrito inédito de Rabelais. La codicia que va a desatar el preciado manuscrito revelará el verdadero carácter de cada uno de los personajes de la novela. Con su prodigiosa habilidad para combinar los más variados temas, Davies urde una intriga en la que nos pasea por la vida académica, el mecenazgo, la alquimia, el coleccionismo, la tradición gitana o el apasionante mundo de los lutieres. Esta novela, la siguiente que Davies escribiría tras la Trilogía de Deptford, abre la Trilogía de Cornish: una serie de tres novelas unidas por la figura de Francis Cornish, aunque concebidas para ser leídas de manera independiente".

Entrada en el blog de novela  Espai de Llibres de la biblioteca de Cerdanyola, Ca N'Altimira.
Reseña en Lecturalia
Buena lectura y gracias, Juani.

7 de nov. 2008

La maternitat d'Elna

Esta historia, estas historias, nos llegan a lo más profundo de nuestro grupo. Hoy hay una nueva propuesta, una madre en la arena de la lucha diaria: