 |
| l'instrument mbira |
El proper 7 de setembre comencem els tallers de
audicions musicals del proper curs, i comencem amb un tast de música africana
popular.
Transcrivim una breu introducció al tema i una
selecció de músiques.
“L'immens desert del Sàhara divideix Àfrica en
dues regions musicals diferenciades. La música del nord comparteix molts trets
amb la de l'Orient Mitjà. La música subsahariana és coneguda per tot el món
pels seus ritmes sofisticats. Els conjunts de tambors, xilòfons i altres
instruments toquen seguint diversos models rítmics i mètriques diferents que
creen estructures complexes anomenades polirítmiques.
Fins i tot instruments musicals
diferents als de percussió, com la Mbira o les banyes es toquen de manera percussiva,
per exemple, tirant d'una corda o
accentuant fortament la veu. És comú, en molts pobles, el que en la música
interpretada en grup, hi hagi una veu que actua com a líder, i la resta de veus
li van contestant alternativament. A més d'acompanyar les danses, la feina, les
cerimònies i les processons reals, s'usa també per a la comunicació, imitant al
llenguatge parlat.
Les funcions socials que tradicionalment, ha
complert la música a l'Àfrica, ha condicionat la seva submissió als imperatius
dels dirigents, especialment pel que fa a la seva vinculació amb la religió es
refereix.
En les societats islamitzades, sovint, es
considera que la música desvia a la gent del seu fi principal, el culte a Déu.
En aquestes societats, la música és consentida durant períodes festius però
reprimida en la seva utilització social més transcendent.
En les societats que mantenen la seva religió
tradicional, la música, habitualment, va lligada de manera indissociable amb
els actes socials de dimensió religiosa. o com a instrument de comunicació amb
el sobrenatural, utilitzant-la en la curació de les persones, en els dominis
diaris de caça, la pesca o les activitats agrícoles.
A les regions cristianitzades, no s'ha reprimit la
música, però moltes vegades, s'ha intentat que sigui utilitzada únicament com a
participant de les cerimònies religioses. Des dels anys setanta del segle
passat, la música religiosa no ha tingut inconvenient a incorporar els ritmes
populars als textos litúrgics.
La varietat de músiques és enorme i, moltes
vegades, sense connexions aparents entre elles. És impossible confondre la
música vocal de l'Àfrica Oriental amb la dels països occidentals. En l'occident
central africà (Senegal, Níger, etc) destaquen dues característiques que no es
donen en altres latituds: l'existència de músics professionals, els griots, barreja de músics i
historiadors oficials de les classes aristocràtiques; i la utilització dels
tambors com a mitjà de comunicació. A l'Àfrica Oriental, destaca la utilització
d'una multitud d'arpes i lires que s'estenen des de la Vall de Nil fins a la
Vall del Rif, i que alguns les consideren històricament, com hereves de les cultures
de l'Egipte dels faraons.
A l'Àfrica central, on, tradicionalment, els
tambors han estat l'ànima de la creació musical, aquests, a partir de la música
congolesa contemporània, han anat sent relegats a un segon lloc. Un altre tret
distintiu és la gran varietat de textures vocals i instrumentals polifòniques
com són les creacions de la música dorze
i les més conegudes dels pobles pigmeus. Encara que la música polifònica està
molt estesa per tot el continent, hi ha regions, com el Sahel, on és
desconeguda.
 |
| balafon |
Dels instruments africans, a més de les
innombrables varietats de tambors, cal assenyalar les moltes varietats de
xilòfons i destacar, potser com l'únic instrument d'origen netament africà, l'mbira
, inexistent en altres continents. Els occidentals han adoptat el terme de balafon,
per designar la varietat de xilòfons. Es diu que el terme balafon ve de la
paraula Mandingo "bales" “que
volen parlar”.
.jpg)
