Entrevista Isabel-Clara Simó:
Serra d’Or
13/01/2020
“Comencem parlant de Montserrat Roig,
a qui Isabel-Clara Simó va dedicar,
per encàrrec de Josep M. Castellet,
el llibre Si em necessites, xiula el
2005, quan feia dinou anys de la desaparició de l’escriptora barcelonina. En
aquell retrat ple de records, Simó ens apropava la Roig des d’un punt de vista
pròxim, amb una tendresa especial, de l’amiga que ha perdut l’amiga. En l’època
de publicació d’aquell llibre, Isabel-Clara Simó estava al capdamunt de l’onada
de la popularitat, una onada que ella mateixa ens comenta que «igual com puja,
al cap d’un temps, baixa. El cicle de l’onada d’un escriptor sempre és així,
com el mar». Dos anys abans, havia publicat En legítima defensa, que va guanyar el Premi de la Crítica dels
Escriptors Valencians, i el 2004,
Angelets. De fet, l’onada anomenada Simó feia un parell de dècades que
creixia, fent una corba poderosa. El públic la seguia i ella era una mena de
fenomen supervendes en català, que ja costa. Amb el suport continuat del
públic, Simó ha guanyat els principals premis literaris en català i altres
guardons: Víctor Català, Sant Jordi, Crítica «Serra d’Or», Andròmina, Jaume
Fuster de l’AELC i Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català.
Entre el 1996 i el 1998 va ser delegada del Llibre per al Departament de
Cultura de la Generalitat i, des de l’octubre de l’any passat, és degana de la
Institució de les Lletres Catalanes.
El Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes dos anys seguits l’han concedit a escriptores: primer, a la Maria Antònia Oliver, i ara a tu
mateixa. De l’última, Teresa Pàmies,
feia quinze anys. I abans que ella, la Rodoreda,
va ser el 1980!
Ui, sí, però es reserven la cinquantena edició per donar-la a un home,
segur! Ha ha! Ep, que el premi m’ha fet sentir enormement honorada, que consti.
I ha fet una cosa important: m’ha tornat a posar a les pantalles de la
televisió. És evident que, si surts a la televisió, la gent t’adora.
Ara no em diràs que la gent
no es recordava de tu.
No, no. Però les coses canvien. Pensa que jo he estat vivint setze anys a
l’Ametlla del Vallès, fent una vida molt apartada de tot l’ambient literari,
dels col·legues i les amistats. Ara que he tornat a Barcelona a viure, recupero
odis i amistats. Però, de debò, m’he sentit molt envoltada d’afecte.
Els teus llibres hi han
estat sempre, però, tot i que tu feies una vida més retirada.
Sí, és clar. Però, com et deia, després d’haver estat a la cresta de
l’onada o «en el candelabro», com deia aquella, ara soc en una vall profunda.
Es tracta de cicles vitals que qualsevol escriptor passa. Venc relativament
poc, ara. I em dedico a acceptar la meva vellesa. Ha ha ha! Haver tornat a la
ciutat, jo que soc urbanita fins al moll de l’os, m’ha fet bé. N’estic
encantada. Ara bé, tots els anys passats a l’Ametlla del Vallès van ser molt
feliços: viure en aquella casa havia estat el somni del meu marit era la seva
il·lusió des que vam plegar la revista «Canigó». Pensa que, en deixar la
revista, no es va separar de mi i es va encarregar de fer-me d’agent tota la
vida. Es mereixia fer realitat aquesta dèria. A la casa de l’Ametlla hi estàvem
de primera: és una casa gran, amb jardí, feta molt al nostre gust, a poc a poc.
En morir el meu marit, ara fa un any, vaig decidir que tornava a Barcelona. No
hi volia estar sola, a la casa.
Escriure ajuda a apaivagar
el dolor de la pèrdua?
Mira, em va passar una cosa molt curiosa. Després de la mort del meu marit
em vaig bloquejar. No podia escriure una sola paraula. Vaig arribar a creure
que no podria escriure mai més. Vaig passar uns mesos llargs molt amoïnada per
això. Però sembla que les coses es van posant al seu lloc.
Escrius?
Sí, escric. Tinc unes quantes coses entre mans. Després de passar un any
sencer de dol i dels problemes per tornar a escriure, un encàrrec que em va fer
la Gemma Pasqual per a la col·lecció
juvenil de Santillana m’ha ajudat a desencallar-me. M’ho he passat pipa.
Tornes a la resta
d’activitats, també? Tu havies col·laborat en molts mitjans, feies
conferències.
En una conferència que vaig donar fa poc a la universitat de València vaig
notar que encara estava en forma. Els qui hem fet de professors tenim entrenada
la part dedicada a parlar en públic, o sigui, que un es pot rovellar, però
l’ofici sempre sura. Hi havia molta gent i, tot i que el context i la meva
xerrada eren acadèmics, vaig fer alguna broma i el públic va respondre molt bé.
Molta gent em recordava. Sempre m’han dit que tinc una veu peculiar i la gent
em té present de quan xerrava per la ràdio.
Hi tornaries, a la ràdio?
Per què no? Ara, hauria de ser una tertúlia d’aquestes civilitzades on no
tothom pensi igual, perquè llavors la cosa és un pèl avorrida.
En una entrevista a Vilaweb,
Margarida Artizeta parlava fa poc de
la universitat i es queixava que ha acabat convertida en una fàbrica de
tècnics, de gent especialitzada a resoldre problemes pràctics, però que les
humanitats hi han pràcticament desaparegut.
Té tota la raó. A l’Aritzeta ens l’hauríem d’escoltar més: és una
escriptora cultíssima i que toca la realitat. La universitat s’ha convertit,
avui, en una fàbrica de tècnics, uns tècnics que ajudaran a resoldre qüestions
pràctiques i prou. Aprendre a pensar, aquesta és la clau, i no pas
l’utilitarisme del saber. En alguns casos, aquesta obsessió per la utilitat,
per l’aplicació pràctica, ha fet que algunes dones abandonin segons quines
carreres. Segons dades referents a les matriculacions, des que «Informàtica»
s’ha convertit en «Enginyeria informàtica», les noies han deixat
d’apuntar-s’hi. Tot el que du la paraula «enginyeria» es veu que expulsa les
estudiants…
Hi ha una pila de coses que s’haurien de repensar, en la universitat. Els
estudiants s’han manifestat, darrerament, per una universitat pública i
gratuïta. No hi estic d’acord. La universitat no és com la sanitat pública, que
ha de ser universal. La universitat no és per a tothom. Ara, ningú que vulgui
estudiar n’hauria de quedar al marge. Per això cal un sistema de beques potent
i eficaç, que no tenim. La universitat ha de ser un lloc on les millors ments
s’hi desenvolupin, reflexionin, investiguin. Això no és universal. Per això
s’ha tendit a fer una universitat utilitària: ha de tenir aplicació pràctica,
no serveix per a res més. La d’ara seria una mena d’antiuniversitat.
I dels més joves, ens ocupem
prou bé de com es formen?
No sé ben bé què dir-te. Els pares dels xiquets són responsables de bona
part de l’educació. L’escola d’avui ha de fer front a moltes coses. He vist que
la Conselleria de Cultura s’ha empescat això de regalar un llibre a tots els
nens catalans quan compleixen els sis anys. Ho trobo bé i suposo que
majoritàriament es regalen llibres en català. Estem, si més no, una mica lluny
de la cistella que reben tots els nens danesos en néixer: hi ha de tot per als
bebès i també hi ha un llibre en danès.
És una ajuda i alhora un
detall important, llibre inclòs.
Amb els nadons, qualsevol ajuda és benvinguda. Mira les meves dues filles,
que no han volgut ser mares de cap manera: es recorden de mi, quan elles eren
petites, i de la vida atrafegada que duia, i han decidit que no volen una
existència com aquella. Totes dues viuen fora, una a Nova York, ciutat que
visito sovint. M’encanta tornar al MOMA, d’on sempre m’enduc algun record de la
botiga, que és una meravella. Fixa’t, aquests posavasos tan curiosos són
d’allí. (Em fa fixar en els posavasos on reposen les cerveses que estem bevent,
que en moure’ls davant els ulls sembla que tinguin profunditat.)
Jonàs ha estat la teva última novel·la, abans del lapse
que em deies abans, durant el qual no podies escriure.
A Jonàs vaig escriure el que
vaig voler escriure. Abans d’aquest llibre, mai no m’havia passat d’una manera
tan rotunda. Generalment, davant del full en blanc, he pensat les coses d’una
manera determinada, i llavors, el que queda escrit no hi té res a veure o no és
exactament el que volia expressar. He escrit una cinquantena de llibres i, a
poc a poc, en vaig aprenent. Cada llibre meu és més ambiciós. Podríem dir que
una prestatgeria amb tots els meus llibres en renglera podria il·lustrar qui
soc jo, com he evolucionat, sempre des de la imperfecció. A casa, la meva filla
Cristina ha estat sempre la senyora perfecció, igual que l’altra filla, la
Diana. El Xavier, el meu fill, era més semblant a mi, més gamberro.
Que difícil, la mort d’un
fill.
Ja t’ho pots imaginar. El meu fill Xavier va morir d’accident de trànsit el
dia que les seves filles bessones feien dos anys. Un 8 de novembre. Ha quedat
marcada d’una manera estranya, aquesta data.
Quedem, doncs, que un cop
desbloquejada la ploma, hem d’esperar un llibre nou d’Isabel-Clara Simó?
Sí, duc una novel·la al cap. I ara em veig amb cor de posar-m’hi. Sense escriure no puc viure, això
segur. I quan m’hi he posat, m’hi he posat. El procés mental de la novel·la,
però, té molt d’inconscient. En la part prèvia a l’escriptura, hi ha molta
documentació i preparació. Però també és evident que qui soc jo marcarà
clarament com anirà tot plegat. Sé què vull explicar i qui soc jo marcarà del
tot el què i el com. En enfilar una història, no penso: «ara faré una història
on apareguin consignes feministes», per exemple. Però és evident que, si soc
feminista, això es traspuarà d’una manera o d’una altra. La meva pretensió és
compondre una obra que faci pensar i sentir, que és la missió que em sembla que
ha de tenir l’art, sigui quin sigui. Els meus lectors em diuen que m’hi veuen,
als meus llibres, que hi veuen la Simó. Suposo que, en part, autor i obra són
indestriables; hi ha una actitud, una manera de fer que es reconeix en el que
un escriu: intento suscitar preguntes, sempre. A cada novel·la hi ha una tesi;
per exemple, a Jonàs parlo de la
relació entre l’individu i la societat, una qüestió filosòfica que em porta,
també, a parlar de la soledat, etc. Acostumo a acabar les meves novel·les amb
finals oberts. Això també té a veure amb com soc jo: no soc gens dogmàtica. Un
final del tipus «casats i feliços» no va amb mi.”