Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Memòria. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Memòria. Mostrar tots els missatges

18/12/2025

la maternitat d’elna (teatre)

 

per Fina Guasch

    "El passat dimecres 17 de desembre, un grup de Vespres vam anar a veure al Teatre Eòlia l’obra “La Maternitat d’Elna” protagonitzada per la Rosa Galindo, acompanyada al piano per Franco Piccinno i dirigida per Josep Galindo. Precisament aquell dia, la funció es va complementar amb un col·loqui posterior amb l’aurora del llibre en què s’inspira l’obra, Assumpta Montellà.

    El Teatre Eòlia forma part de l’EÒLIA Centre Superior d’Art Dramàtic, un centre de formació teatral fundat a Barcelona l’any 2000 per la família Galindo-Solé.

    “La Maternitat d’Elna” s’ha representat de manera recurrent al Teatre Eòlia durant els últims 17 anys, amb la intenció d’acomiadar-se dels escenaris aquesta temporada 2025–2026. Per aquest motiu, ens podem sentir privilegiats d’haver pogut gaudir d’aquesta obra després d’una trajectòria tan llarga i significativa.

    Tot va començar fa 17 temporades, quan Rosa Galindo va portar per primera vegada a escena aquesta obra plena de sentiment i, alhora, de gran rigor històric, on l’actriu combina el cant, amb l’acompanyament de piano en directe, que es converteix en el complement ideal d’una narració plena se sensibilitat i perfectament equilibrada, que fa que l’obra resulti profundament emotiva i colpidora. De fet, segons ens va explicar l’Assumpta Montellà durant el col·loqui, va ser la mateixa Rosa Galindo qui, 17 anys enrere, motivada per la seva recent maternitat, li va demanar permís per adaptar el seu llibre i convertir-lo en una obra teatral. El resultat és la magnífica obra que hem pogut gaudir.



    Tant l’obra teatral com el llibre “La maternitat d’Elnapublicat ara fa 20 anys, expliquen la història real d’Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa que, al final de la Guerra Civil espanyola, va crear una maternitat al poble d’Elna per ajudar dones republicanes refugiades als camps de concentració del sud de França — especialment al d’Argelers—, així com dones jueves durant la Segona Guerra Mundial. Gràcies a la seva tasca humanitària, a la Maternitat d’Elna hi van néixer 597 nadons que van poder salvar la vida enmig de la repressió, l’exili i la misèria.

    Durant el col·loqui, l’Assumpta Montellà va reflexionar sobre les diferents maneres d’explicar les guerres segons si es fa des de les vivències de les dones o dels homes. Com a historiadora, va començar a interessar-se pel tema quan va saber que als camp de concentració d’Argelers hi havia moltes dones joves vivint en condicions molt precàries, que donaven a llum nadons que morien al cap de pocs dies de néixer. Fins i tot, en consultar els responsables dels arxius del camp, li van dir que el 90% dels infants de 0 a 1 anys morien.



    A partir d’aquí, estirant del fil, algú li va parlar d’una dona que recorria els camps de concentració buscant dones embarassades i els oferia la possibilitat de donar a llum en una maternitat situada a Elna. L’Assumpta va buscar aquella casa i la va trobar, però les persones que hi vivien no en coneixien la història. Va continuar investigant fins que va descobrir el nom d’aquella dona, Elisabeth Eidenbenz, amb qui va contactar primer per carta i a qui acabaria coneixent personalment. La mateixa Elisabeth li va explicar la seva història, que l’Assumpta va reflectir magistralment en el seu llibre La Maternitat d’Elna, Ambdues van mantenir una relació freqüent fins als darrers dies de la vida d’Elisabeth.

    Des d’aquestes línies, voldria fer un agraïment especial a l’Assumpta Montellà, perquè gràcies a la seva dedicació i sensibilitat va rescatar de l’oblit una història que, sense ella, probablement mai no hauria sortit a la llum, i que contribueix de manera decisiva a dignificar la nostra memòria històrica i a preservar-la amb respecte.



    … I per acabar, com diu la promoció publicitària de l’obra:

    La Maternitat d’Elna. Un cant a l’esperança. Una història real del nostre país que s’ha de saber.


NOTA:

El set de febrer del 2009, un grup de Vespres va assistir a una de les representacions d'aquest projecte.

Podeu llegir la crònica en aquest ENLLAÇ

13/05/2025

sense oblit, recull d'imatges

 


    Us oferim un resum en imatges del viatge realitzat els passats un, dos, tres i quatre de maig per terres del Rosselló Francès.

    El viatge recorda, aquest any d'aniversari, les arrels del grup.



Els gira-sols

Tot és fred a l'entorn del jardí,
fred groc que puja de la terra,
fred blau que cau, per entre els núvols,
fred roig que ve dels coàguls de sang.
Els gira-sols han tremolat de tant silenci
i han obert llurs ulls gegants
quan l'alba boatada de boira
ha conduït uns homes a la mort.
Ara cerquen debades la pietat del vent
per a esborrar del tot l'eco de l'afusellada...
El matí serà llarg perquè el sol s'amaga
i el fred fixa l'angoixa de la imobilitat.
La sentor del crim s'eleva del bosc veí
i vibren les filferrades com un nervi ferit
fins allà on l'aire és flonjo i fugisser.
I els gira-sols tremolen encara més
ara que el camí es gela a l'ombra dels morts.
Qui ha convertit el món en una closca buida?
Per què l'espai és absent sobre les lloses grises?
No hi ha ningú per a plorar.
No hi ha ningú per a odiar.
Uns homes han estat assassinats!
A la resplendor de la carn sacrificada
els gira-sols han retrobat la força
per a girar lents sobre llurs tiges.
Els ulls gegants miren, ploren, odien...


Joaquim Amat-Piniella
Mauthausen, 1944

09/05/2025

sense oblit, la memòria de Vespres i 4

 

    En nuestra última jornada del viaje, visitaremos la Maternidad Suiza de Elna.

    En el camino leemos fragmentos de los recuerdos de Serge Barba, que nació en 1941 en la Maternidad.

    Historiador y enseñante, Serge fue uno de los pilares de la rica red de asociaciones del exilio republicanos español, en especial de la Asociación Antonio Machado de Collioure y de la Asociación de hijos e hijas de republicanos españoles y de los niños del éxodo (FFREEE). Creo y dirigió tambien DAME, la Asociación de la Maternidad de Elna, en una intensa campaña de recogida de fondos, educación, renovación del edificio y su conversión en un Museo de la memoria democrática.

    Serge ha dejado una obra histórica importante sobre todos estos temas, empezando por De la frontière aux barbelés. Les chemins de La Retirada 1939, Les jours bleus d'Antonio Machado, así como numerosos artículos y conferencias divulgativas. En 2002 todo este trabajo se plasmó en el programa "Caminos, camins, chemins de La Retirada" que organiza cada año una marcha conmemorativa en la que participan miles de personas.

    Llegamos a la localidad de Elna, una carretera apenas transitada, rodeada de casitas típicas del Rosellón francés, conduce al edificio de la vieja Maternidad, hoy rodeado de vallas, telas y carteles de peligro, ya que espera los permisos para su urgente restauración.

    Este lugar fue, hace ochenta y seis años, el hogar para mujeres embarazadas que acondicionó Elizabeth Eidenbenz (conocida por las españolas como la señorita Isabel), con ayuda de la Cruz Roja Suiza. El 7 de diciembre de 1939 nació el primer bebé. Desde aquel día y hasta 1944, fecha en que fue ocupada por los nazis, nacieron 597 niñas y niños, en un primer momento de madres españolas de los cercanos campos de refugiados de Argelès-sur-Mer, Saint-Cyprien, Barcarès y Rivesaltes, más tarde, de madres judías perseguidas por nazis y milicias francesas colaboracionistas.


    Para conocer más sobre la Maternidad se puede consultar el libro La Maternidad de Elna, de Assumpta Montellà, Tiempos de exilio y solidaridad: la Maternidad Suiza de Elna (1939-1944), de Alicia Alted Vigil y Dolores Fernández Martínez o Femmes en exil, mères des camps: Elisabeth Eidenbenz et la Maternité Suisse d'Elne (1939-1944), de Tristan Castanier. También se puede visionar los diferentes documentales realizados, así como la película La luz de Elna, de 2017, dirigida por Silvia Quer.

    Muchas madres destacan que La Maternidad de Elna fue un oasis de paz en medio del infierno del exilio republicano y la ocupación de Francia. Eduardo Pons Prades recogió en su libro Los niños republicanos el testimonio de muchos exiliados en los campos franceses. Las autoridades francesas prohibían actuar a los centenares de médicos españoles que se encontraban entre los campos de refugiados. En el campo de Gurs, donde estaban recluidos los brigadistas, no había a mediados de marzo ni un termómetro. Las enfermedades que diezmaban a los españoles eran la disentería, la neumonía, la fiebre tifoidea, la tuberculosis y en algunos casos la lepra. También hubo casos de tiña y sarna, y era muy frecuente la ulceración de la piel, la inflamación de los ojos y la garganta debido a las tempestades de arena que la Tramontana originaba. En esas condiciones, el 95% de los niños y niñas que nacían en los campos no sobrevivía a los primeros días de vida.

    La historia del edificio arranca el 1900, cuando Eugène Bardou, (hijo de Joseph Bardou industrial del papel de fumar) compró un terreno en la localidad de Elne para lo que sería su casa de campo. Encargó el proyecto a Viggo y la gente empezó a llamarlo “el castillo Bardou”. En 1927 murió Eugène y sus herederos pusieron la propiedad en venta. Dos campesinos, los hermanos Mirous la compraron atraídos más por sus tierras y su fertilidad que por el castillo en sí que no llegaron ni a ocuparlo.

    Cuando estalla la Guerra Civil, Elizabeth Eidenbenz,  llega a Madrid como voluntaria en 1937 con la Asociación de Ayuda a los Niños de la Guerra. Fue ejerciendo su labor humanitaria durante el conflicto en Valencia, Barcelona y, finalmente, en Francia, ayudando a los refugiados de los campos, especialmente a las madres. En sus desplazamientos, Elizabeth solía pasar por un lugar abandonado que le llamaba la atención, era el Castillo Bardou, que alquiló a los hermanos Mirou.

    En 1944 cerró la maternidad y el edificio y su historia cayeron en el olvido.


    En 1997 François Charpentier, un artesano vidriero se enamoró del lugar a pesar de su estado ruinoso, lo compró y lo restauró. El viejo castillo volvía a relucir como en sus inicios de la Belle Epoque.

    Guy Eckstein llamó a la puerta de la casa de los Charpentier un día de 2001. Se presentó diciendo que había nacido en esa casa. Era uno de los niños judíos nacidos allí. Guy rescató del olvido la historia que encerraba el edificio. El señor Charpentier, tras conocer la historia, ayudo a Eckstein a buscar a Elizabeth Eidenbenz. La encontraron en una residencia de ancianos de Austria. En 2002 la llevaron de nuevo a la maternidad y empezaron los reconocimientos por su labor; Medalla de los Justos entre las Naciones otorgada por el Estado de Israel, Cruz de Oro de la orden Civil de la Solidaridad Social del Gobierno de España, Premio Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya y Legión de Honor del Gobierno Francés. Elizabeth murió el 23 de Mayo de 2011 en Zurich a los 97 años.

    En el catálogo de la UNED, editado por Alicia Alted Vigil y Dolores Fernández Martínez, se recogen las declaraciones de Nicolás García y Annie Pezin (La maternidad suiza, un deber de memoria). Nicolás García, nieto de republicano español preso en Argelès, fue alcalde de Elna durante 13 años, entre el 2001 y el 2014, alcaldia que recuperó en 2020. Durante su primer mandato, logró que la municipalidad de Elna comprara el edificio el 14 de Julio de 2004 . García impulso y llevó a cabo todas las acciones posibles para que el castillo Bardou, el palacete de tres plantas comprado por quienes no conocían que aquello había sido una maternidad que salvó la vida de 600 niños, se viniera abajo, fuera derruido o condenado al olvido.

    En palabras del alcalde Nicolás García, el proyecto de la Maternidad Suiza de Elna se sustenta sobre cuatro pilares:

1. La memoria, con un espacio dedicado a la historia de Elisabeth Eidenbenz y del edificio como oasis en medio de la guerra.

2. Los archivos, como un centro de recursos dedicado a la maternidad.

3. La educación y la reflexión, como un lugar de acciones pedagógicas, punto de encuentro, investigación sobre todo lo que tiene que ver con los Derechos Humanos.

4. La vida y la acción, convirtiendo parte del lugar en un albergue humanitario para madres con niños en cortas estancias de rehabilitación, con el fin de intentar ayudarles a recuperarse de situaciones familiares o sociales muy difíciles.

    El tesón del alcalde y de la asociación DAME (Descendientes y Amigos de la Maternidad de Elna), hizo que en abril de 2012 la Maternidad fuera inscrita como Monumento Histórico por la CRPS (Comisión Regional de Patrimonio Histórico), a título de Memorial. Posteriormente, en 2013, la CNMH (Comisión Nacional de Monumentos Históricos) le otorgó la calificación de Monumento Histórico, dándole la categoría de nacional e internacional.


    Marchamos del lugar confiados en la pronta rehabilitación de la maternidad que permita recuperar su función de refugio e isla de paz.

08/05/2025

sense oblit, la memòria de Vespres 3

 



    Avui, 3 de maig, la nostra ruta ens porta al Memorial de Rivesaltes pel matí i un passeig pels carrers de Perpignan per la tarda.

    En el camí al camp llegim fragments del capítol “Agde” (era el camp dels catalans) del llibre Entre fil ferrades. Memòries de l’exili., del Francesc Tosquellas i Albert, i del llibre de la Teresa Pàmies. Quan érem refugiats. Memòries de guerra i de l’exili; així com un fragment del capítol “Miguel”, del llibre Presentes, de Paco Cerdà.

RIVESALTES

El Camp:


    La plana de Rivesaltes, amb les seves extenses extensions de garriga, va estar, des del 1923, al punt de mira de les autoritats militars com a espai apte per a l'entrenament i les maniobres militars i de tir.

    La idea de construir una gran caserna militar a Rivesaltes es remunta al període d'entreguerres, la construcció de l'anomenat «camp Joffre» (el mariscal Joffre era oriünd del poble de Rivesaltes) es va iniciar l'any 1939 i, encara per acabar, ja va albergar el mateix any a petits grups de persones en trànsit: els republicans espanyols que arribaven amb la retirada.

    A la tardor del 1940, el Ministeri de la Guerra cedeix la gestió dels camps d'internament al Ministeri de l'Interior. Aquest, en un intent per evitar l'amuntegament que patien els camps d’Argelers-sur-Mer, Saint-Cyprien o Gurs, a finals de l'any 1940 erigeix ​​nou blocs de barracons al camp de Rivesaltes amb la idea de crear un centre d'internament. Els primers combois d'interns arriben el 14 de gener de 1941.

    La nostra guia ens recorda que el 12 de novembre del 1938, un decret ordena l'internament administratiu “d’estrangers indesitjables” i estableix legalment a França el confinament de totes aquelles persones que poguessin representar un “perill potencial” per al país.

    En el moment en què es va votar el decret, es dirigia principalment als refugiats de l'Alemanya nazi i Europa Central i Oriental. El primer camp d'internament que s'obrirà serà el de Rieucros, a Lozère, el gener del 1939. Poc temps després van ser afegits a la llista centenars de milers de republicans espanyols i civils que fugien de la Guerra Civil a Espanya després de la caiguda del front nord, que el govern francès no havia previst acollir. En un context de forta xenofòbia, l'arribada de més de 450.000 espanyols (que en un primer moment van ser instal·lats durant molt de temps a les platges del Rosselló –Argelès-sur-Mer, Saint-Cyprien i Le Barcarès–), es va traduir en la construcció d'una trentena de camps d'internament.

    El centre d'internament de Rivesaltes es va crear oficialment el 14 de gener de 1941. A més dels interns espanyols, també hi havia jueus estrangers i gitanos francesos, que van ser evacuats d'Alsàcia-Mosela com a resposta a les restriccions de circulació dels nòmades. Les condicions sanitàries i de proveïment dificultaven enormement la vida al campament. El 1942, a Rivesaltes arriben milers de jueus estrangers després de convertir-se el camp en “centre interregional de concentració d'israelites”, el «Drancy de la zona sud». El camp va exercir llavors un paper clau en la política col·laboracionista francesa en assumir l'agrupament dels jueus estrangers abans de la seva deportació a Auschwitz.




    Dels aproximadament 5.000 jueus internats a Rivesaltes entre agost i novembre de 1942, 2.289 homes, dones i nens van sortir en nou combois a partir de l'11 d'agost de 1942. En menys de dos anys, 17.500 persones van ser internades a Rivesaltes: el 53% eren espanyols, el 40%, jueus estrangers, i el 7%, gitanos francesos.

    Després de la caiguda del règim col·laboracionista de Vichy, el camp és ocupat per tropes alemanyes i els interns que encara quedaven van ser traslladats a altres camps, com Gurs o Saliers, o destinats als «Grups de Treballadors Estrangers».

    Després de l'Alliberament, el camp de Rivesaltes es va convertir en un centre de permanència vigilat per a sospitosos de col·laboracionisme (1944-1945) i en presó per a presoners de guerra dels països de l'Eix (1944-1948); hi havia alemanys, austríacs, italians i hongaresos, així com espanyols i soviètics. Molts dels detinguts van ser emprats per realitzar treballs a la regió fins que van ser alliberats.

    El 1962 una part del camp de Rivesaltes va reprendre la seva funció penitenciària de postguerra amb la creació, entre el gener i el maig, d'un centre de reclusió per a militants o simpatitzants del Front d'Alliberament Nacional (FLN) algerià.

    El camp de Rivesaltes es va tancar oficialment el desembre del 1964 després de passar-hi gairebé 21.000 harkis i les seves famílies. No obstant això, fins al març de 1965 es va mantenir com a centre civil provisional. Les últimes famílies que van abandonar l'assentament de Rivesaltes van ser reubicades al complex d'habitatges de Réart, a la localitat de Rivesaltes, el 1977.

    Quan els harkis van marxar, i fins al març de 1966, els barracons del camp van allotjar militars d'origen guineà que havien servit a França, així com a les seves famílies. L'Estat francès va traslladar unes 800 persones en total, entre homes, dones i nens, al camp de Rivesaltes. Durant aquest mateix període, el camp també va acollir un petit grup de militars nordvietnamites procedents d'Indoxina.

    D'aquesta manera, el camp recuperava una vegada més la funció militar. Tot i això, entre 1986 i 2007, en un nou gir de la història, un dels blocs del camp es va convertir en un petit centre de retenció administrativa per a estrangers expulsables. Aquest centre serà finalment transferit al novembre de 2007.

El memorial:








    L'any 2006 l'arquitecte Rudy Ricciotti va ser seleccionat per construir el Memorial. El seu projecte s'inscriu "entre la necessitat d'emoció i el rebuig del perdó", i amb ell Ricciotti ha optat per enfrontar-se a la sorda brutalitat del lloc.

    Partint de la premissa de no destruir cap vestigi de la memòria del camp, l'arquitecte va dissenyar un edifici que ocupa l'únic espai obert del camp militar, el centre del bloc F, conegut com a plaça d'armes, on es reunia els interns. Les fileres de barracons d'obra s'estenen fins on arriba a la vista.

    Tot i el seu imponent volum (200 metres de llarg i 20 d'amplada), la construcció del Memorial no ha destruït cap dels vestigis que l'envolten. En entrar a l'edifici, la teulada queda arran de terra original i es va elevant gradualment cap a l'est, sense superar en altura la coberta dels barracons. I així, aquesta «massa de memòria» es fon amb el paisatge, «com disculpant-se per ser-hi».


    A l'única finestra oberta al camp del memorial, llegim: "Vergessen sie uns night" ("No ens oblideu"). Frase que li va cridar una noia, des del tren de la deportació, a la infermera suïssa, internada voluntàriament al camp de Rivesaltes, Friedel Bahny-Reiter, el record del qual la va empneyer a escriure el llibre de memòries "Le Journal de Rivesaltes"




PERPIGNAN:



    Iniciem el nostre recorregut des de la Plaça de Aragó, plaça situada devora La Bassa, afluent del riu Tet, està envoltada de palmeres i magnòlies. En un dels angles s'hi troba una estàtua dedicada a Francesc Joan Domènec Aragó (1786-1853).

    Molt a prop arribem al símbol de la ciutat, el Castellet. Fou construït al voltant del 1368 per encàrrec de Joan I d'Aragó per resistir qualsevol ofensiva que vingués del nord.





    Amb l'ocupació del Rosselló, Lluís XI va fer enreixar les finestres, afegir la torreta de maó coronada amb una cúpula i la terrassa per convertir-la en una presó que s'usaria com a tal als segles XVII i XVIII. Actualment és el Museu Casa Païral d´Història i Etnografia Local.

    El següent punt de la nostra ruta és la Plaça de la Llotja, on trobem la llotja del Mar, edifici construït en estil gòtic el 1397 amb quatre arcs. Posteriorment, el 1540, va ser perllongada amb dues similars. Des de l'Edat Mitjana, la plaça de la Llotja ocupa el centre vital de Perpinyà amb la presència dels diferents poders locals: la Borsa dels Mercaders o Llotja del Mar, la Casa de la Vila i el Palau de la Diputació. Aquest edifici va ser una Borsa de Comerç i la Seu del Consolat del Mar, però actualment hi ha l'oficina de Turisme de la ciutat.






    També trobem l'ajuntament, que va ser construït al segle XIII i és típic de l'arquitectura de Rosselló. El pati és d'estil hispano-morisc.

    Després de recórrer els carrerons del nucli antic de la ciutat, arribem al Hotel Pams, edifici històric. Va ser Pierre Bardou, fill del fundador de la companyia de paper de cigarrets JOB qui, gràcies a la fortuna familiar, va comprar una casa al carrer E. Zola el 1852 i després el 1872 altres cases veïnes i va construir els primers tallers il·luminats per un vidre sostre.



    Quan va morir el 1892 i després de la construcció d’una nova fàbrica a l’altra banda del carrer, el seu cunyat Jules Pams va transformar la casa al seu gust. Va fer una crida a l’arquitecte Léopold Carlier (1839-1922) que remodelaria l’escala monumental amb pintures de Gervais, els salons cerimonials i unificaria el pati-jardí i les seves galeries art nouveau.

    Quan la seva dona Jeanne va morir el 1916, Jules Pams es va tornar a casar dos anys després amb Marguerite Holtzer, que va vendre aquest hotel el 1946 a la ciutat de Perpinyà.

    Al sortir de l’hotel, camí de la Catedral, ens aturem a la casa Xanxo, un edifici classificat com a Monument històric, que va ser construïda al voltant de 1508. És d'estil català de l'època i comptava amb estades essencials per a l'emmagatzematge i una gran sala de recepció.

    Actualment alberga el CIAP - Centre d'Interpretació de l'Arquitectura i el Patrimoni i la façana té un fris en què es representen els pecats i l'infern.


    I arribem a la catedral de Saint Jean Baptiste. El 1324 va ser iniciada la construcció de la catedral perquè l'església Jaint-Jean le Vieux s'havia quedat petita, però amb la caiguda del regne de Mallorca les seves obres van ser parades fins que es van reprendre al segle XV. L’obra es va acabar el 1509.

    L’església es va construir com a catedral el 1602. La façana es va decorar amb un porxo al segle XVII i un campanil de ferro forjat al segle XVIII.

    És d'estil gòtic meridional amb una única nau, de 80 metres de llargada, per 18 d'amplada i 26 d'alçada, amb 7 voltes nervades, amb un creuer curt i absis cobert per una volta de set claus.





    Per finalitzar la jornada, al saló d’actes del nostre allotjament, vam llegir l’article de la periodista valenciana Isabel Ginés, de data 4/12/2024, i titulad: “Olvidar es permitir que el horror vuelva a suceder”, acompanyat de les cançons “Fandangos y canciones del exilio”, del Niño de Elche i “Tango del campo de Argelès”, interpretat pel quartet de corda Brossa.

    A continuació vam veure un fragment del documental “El éxodo de un pueblo”, pel·lícula del 1939 gravada per dos perpinyanesos: Louis LIech i Luis Isambert. Les seqüències van ser filmades: a Perthus, a Prats-de-Mollo; a la carretera entre Boulou i Argelès; a la carretera entre Boulou i Perpinyà, i el camp de concentració d'Argelès als seus inicis; entre d’altres indrets.



    Per últim, el grup del Cinefòrum ens va presentar i oferir la pel·lícula Josep; una pel·lícula d'animació dirigida pel ninotaire Aurélien Froment «Aurel» i estrenada l'any 2020.


    Josep narra la vida del dibuixant i revolucionari Josep Bartolí durant la Guerra Civil espanyola, després de la Segona Guerra Mundial i la seva relació amb la pintora mexicana Frida Kahlo. Sílvia Pérez Cruz en compongué la banda sonora i n'interpretà el tema principal, “Todas las madres del mundo”, basat en un poema de Miguel Hernández.

    El film nasqué de la fascinació d'Aurel per les il·lustracions de Josep Bartolí al llibre La retirada: éxodo y exilio de los republicanos españoles.




Todas las madres del mundo…

Todas las madres del mundo,
ocultan el vientre, tiemblan,
y quisieran retirarse,
a virginidades ciegas,
el origen solitario
y el pasado sin herencia.
Pálida, sobrecogida
la fecundidad se queda.
El mar tiene sed y tiene
sed de ser agua la tierra.
Alarga la llama el odio
y el amor cierra las puertas.
Voces como lanzas vibran,
voces como bayonetas.
Bocas como puños vienen,
puños como cascos llegan.
Pechos como muros roncos,
piernas como patas recias.
El corazón se revuelve,
se atorbellina, revienta.
Arroja contra los ojos
súbitas espumas negras.

La sangre enarbola el cuerpo,
precipita la cabeza
y busca un hueco, una herida
por donde lanzarse afuera.
La sangre recorre el mundo
enjaulada, insatisfecha.
Las flores se desvanecen
devoradas por la hierba.
Ansias de matar invaden
el fondo de la azucena.
Acoplarse con metales
todos los cuerpos anhelan:
desposarse, poseerse
de una terrible manera.

Desaparecer: el ansia
general, creciente, reina.
Un fantasma de estandartes,
una bandera quimérica,
un mito de patrias: una
grave ficción de fronteras.
Músicas exasperadas,
duras como botas, huellan
la faz de las esperanzas
y de las entrañas tiernas.
Crepita el alma, la ira.
El llanto relampaguea.
¿Para qué quiero la luz
si tropiezo con tinieblas?

Pasiones como clarines,
coplas, trompas que aconsejan
devorarse ser a ser,
destruirse, piedra a piedra.
Relinchos. Retumbos. Truenos.
Salivazos. Besos. Ruedas.
Espuelas. Espadas locas
abren una herida inmensa.

Después, el silencio, mudo
de algodón, blanco de vendas,
cárdeno de cirugía,
mutilado de tristeza.
El silencio. Y el laurel
en un rincón de osamentas.
Y un tambor enamorado,
como un vientre tenso, suena
detrás del innumerable
muerto que jamás se aleja.

Miguel Hernández


07/05/2025

sense oblit, la memòria de Vespres 2

 


    El segundo día, viernes 2 de mayo, tenemos previsto visitar la localidad de Colliure y Argelèes-sur-Mer.

    Como pórtico a la visita de hoy, el pasado cinco de octubre de 2024 realizamos una pequeña ruta por la Barcelona que acogió a Antonio Machado en su triste periplo de Madrid a Collioure. Hoy recordamos su salida de Barcelona, en dirección a la frontera, con la carta que le dirige el profesor de la UB Joaquim Xirau Palau al presidente de la República, Manuel Azaña, en la que narra las peripecias del grupo de intelectuales que acompañaron al poeta y su familia hasta Port Bou.

    También leímos fragmentos de los recuerdos de José, el hermano de Antonio, así como los de Corpus Bargas, donde narra como tuvo que llevar a la madre de Machado en brazos, exhausta, para atravesar la frontera.

    En Colliure nos encontramos con nuestro guía, Patrick, guía de turismo retirado que colabora desinteresadamente con la Fundación Antonio Machado de la localidad. Iniciamos la ruta en la estación de tren, donde llego el poeta y su familia el sábado 28 de enero de 1939, a las cinco y media de la tarde. Llovía en abundancia y hacia frío. En medio del caos, le preguntaron a un joven, Jacques Baills, si había cerca un hotel. Baills les indicó el mismo en el que se alojaba él, el Bougnol-Quintana, a 10 minutos a pie siguiendo una avenida en dirección al mar.



    Patrick nos descubre el indignante rincón donde se puso una placa que recuerda ese día. El domingo 27 de enero de 2019, cuando faltaba un día para que se cumplieran 80 años de aquella escena, se descubrió la placa en recuerdo de aquel viaje. La compañía francesa de trenes, inexplicablemente, no permite en sus instalaciones inscripciones ajenas al ferrocarril y la placa resta en una caseta de electricidad del aparcamiento. ¡Indignante!


    Descendemos hacia la pensión Quintana, pero antes nos detenemos frente a un local que en su día fue la mercería de Juliette Figuères , que avisada que los recién llegados viajaban con lo puesto, les proporciono calzoncillos, calcetines, camisas y ropa para la mujer de José, Matea. Juliette, la noche del 22 al 23 de febrero de 1939, cosió la bandera tricolor de la España republicana que envolvería al día siguiente el ataúd de Antonio Machado.

    Aquel día, cuando llegaron a la pensión, madame Quintana les facilitó dos habitaciones: una para Antonio y Ana Ruiz, su madre, y otra para su hermano José y la esposa de éste, Matea. Todo ello sin cobrar de antemano y a pesar de que los huéspedes recién llegados le advirtieron de que no sabían si podrían pagar la estancia.





    La pensión Quintana, tras muchos años cerrada, ha vuelto a abrir sus puertas, ocupando el espacio de lo que fue comedor de la pensión el Espacio Machado, donde se conservan las camas que utilizaron el poeta y su madre.

    A escasos 300 metros, llegamos al último punto de la ruta, el Cementerio. Como siempre, en la tumba del poeta y su madre hay banderas republicanas, flores, escritos…pero no siempre estuvo ahí. Hasta julio de 1958 sus restos ocuparon un nicho cercano cedido por una amiga de la señora Quintana. Cuando la familia necesito el nicho el poeta fue trasladado al lugar definitivo (su madre también fue trasladada con el hijo, ya que sus restos se encontraban en la fosa común) después de que el Ayuntamiento de Collioure regalara el terreno y un comité promoviera una colecta popular a la que contribuyeron, entre muchos otros, Albert Camus, René Char, André Malraux y Pau Casals.




    A pesar de los intentos de las autoridades franquistas y de algún ayuntamiento español, nos señala Patrick, el poeta ha de quedarse en Colliure como símbolo del éxodo de la España republicana.

    Finalizamos la vista con la lectura de un poema del poeta y de otros poetas, dedicados a su memoria y legado.

    Por la tarde nos desplazamos al cercano pueblo de Argelèes-sur-Mer, de infausto recuerdo por su playa, campo de concentración de primera hora de los refugiados.

    Leemos fragmentos del capítulo “Ciutat de derrota”, de la obra de Agustí Bartra, Crist de 200.000 braços, donde narra sus recuerdos de este lugar. También leemos el capítulo Eulalio, de la obra Presente de Paco Cerdá, que finaliza con la frase: “En la playa de Argelès-sur-Mer se amonto­naban los cadáveres de españoles muertos por tifus. Se in­fectaban por el agua extraída de un mar alimentado con sus propias heces. Bebían lo que cagaban y morían por ello: eso es 1939.”

    Finalizamos la jornada con una visita al Memorial del campo de Argelès-sur-mer. El memorial da testimonio de la trágica historia que marcó esta región durante la Retirada de 1939 y rinde homenaje a los miles de refugiados que fueron encerrados en sus playas tras huir de la dictadura franquista al final de la Guerra Civil.






06/11/2024

llaços de germanor: un viatge, i 4

 

placa d'un carrer de Sarajevo amb el nom del poeta

Ruta literària Mak Dizdar

per Amira

"En un parque urbano de la ciudad se exhibe el busto del poeta. En el mismo parque tomamos un café, que pagamos con un billete que lleva su efigie.

“Inmenso es el mundo, los continentes derivan
y la desgracia causa estragos por todas partes,
pero aquí las cosas son diferentes: al norte y al sur,
el bosque perfuma de la misma manera y esta fragancia
no se parece a nada que se haya oído, visto ni tocado.

(…) Soy una isla en el corazón del mundo.

poema 
“Sarajevo dice: soy una isla en el corazón del mundo”,
de Abdulah Sidran, escritor y poeta bosnio


    Aquí, en Sarajevo, iniciamos nuestra ruta literaria que nos llevó a Stolac, una pequeña localidad en la región Herzegovina, la ciudad natal de Mak Dizdar.




    Paseando por las calles de Stolac, reparamos en una indicación que anuncia la proximidad de la Makova hiža – “Casa de Mak”, lugar, museo y galería dedicados a su vida y obra.

    Hoy en día, la “Casa de Mak” es un lugar que combina el atractivo de una galería de arte con la experiencia de un museo. Este lugar ofrece una oportunidad única para el viajero curioso, ya que permite descubrir el arte local, todo un patrimonio cultural. Este no es el lugar de nacimiento ni la tumba de poeta, es algo más sutil: un lugar impregnado de su espíritu, que vive en sus manuscritos, sus libros y las notas. En cada poema y palabra que escribió.

    El lugar permite sumergirse en la historia de la región. Además de las obras de Mak Dizdar y del arte del “stecak”, la Fundación Mak Dizdar se dedica a la protección y promoción del patrimonio cultural de Bosnia y Herzegovina en general, conteniendo una biblioteca dedicada a diferentes aspectos de la historia, el arte, la cultura y la identidad de Bosnia y Herzegovina.



    En el exterior de la casa, bajando unos escalones, encontramos una zona con césped donde nos llamó la atención un mural artístico, representando Kolo /círculo/, una danza tradicional que refleja la alegría y el espíritu festivo de la región, siento una parte importante de su identidad cultural.

    El KOLO es una danza circular eslava que se practica con este nombre en Bosnia y Herzegovina, Croacia y Serbia. Está inscrita en la Lista del Patrimonio Cultural Inmaterial de Serbia de la UNESCO.

    La representación de esta danza tradicional se observa en numerosos stećci y se encuentran alusiones dispersas en textos literarios y poemas en esta región.

    Los que practican la danza tradicional colectiva denominada “kolo” bailan en corro generalmente, cogiéndose de las manos y manteniendo los brazos bajados. En diversas culturas, los círculos simbolizan unidad, totalidad e infinito.



    En la segunda planta del edificio, se halla la sala dedicada al poeta, con varias vitrinas de exposición repleta de objetos, escritos y notas, correspondencia escrita a mano con letras del poeta, toda una pared cubierta de fotos desde su juventud, con familia, amigos...

    Otra vitrina exhibiendo sus innumerables premios y medallas y otros reconocimientos por parte de las autoridades por su contribución cómo uno de los mejores y más influyentes poetas que fue. En otra vitrina expositora estaban todas las ediciones de sus libros...

    Hay una de sus notas sobre su ciudad natal, Stolac, que me emocianaron:

“... siempre volamos hacia lo nuevo, aunque sea tambaleando. Rara vez, y sólo excepcionalmente, regresando allí. Pero hay un camino, sólo un camino, en el que a menudo, muy a menudo, reconocemos nuestras huellas. Tus propias pisadas. Es el camino que conduce al lugar donde abrimos los ojos por primera vez en nuestras vidas y vimos la luz. Un lugar, sin importar lo que fuera o lo grande que fuera, se llame aldea o pueblo o ciudad. Y siempre cuando nos acercamos a las primeras casas de ese lugar, nuestro corazón se aprieta, palpita, juguetea, un poco de alegría, y más de tristeza y alguna secreta ansiedad primitiva. Reconociendo los callejones y las calles, que nos parecen cada vez más pequeños y en miniatura, siempre nos reconocemos a nosotros mismos, escondidos en algún lugar, de alguna manera lejanos, lejanos y reconocibles al mismo tiempo...”

    Me invadieron las emociones confusas… mezcla de añoranza e ilusión, cada uno a su manera. Dividida entre el pasado de mis antepasados y el presente, entre mi vida de antes y después de la guerra, la vida de hoy… Me inundaban las preguntas… ¿Quién soy? ¿De dónde vengo? ¿Dónde estoy? ¿Dónde debo estar? La respuesta vino directamente de mi corazón conectando con lo más profundo de mi ser. Pertenezco al mundo donde habita la paz y buena gente. No tengo que olvidar mis raíces ni mis caminos transitados, no puedo borrar lo que he sido. ¿Entonces, qué me queda por hacer? Aprender de mi historia, aceptar lo que he vivido, agradecer por la enseñanza y los bonitos recuerdos. Solamente tengo que lograr integrar todas las huellas que me pertenecen y que siento en mí. Honrar y aceptar mi pasado para disfrutar y vivir el presente. Cada puente descansa sobre dos orillas, el pasado y el futuro. Aceptar y recibir con mucho amor, respeto y agradecimiento todos los abrazos, sonrisas, momentos y personas que se cruzaron en mi camino.

    Finalmente brindamos por nuestro gran logro. Me sentí orgullosa y emocionada por haber conseguido traer a mis apreciados "Vespres Literaris" a Bosnia y Herzegovina, a Stolac, para que viviesen esta experiencia y tuviesen esta oportunidad de visitar a uno de los grandes de la literatura y poesía de los Balcanes, a Mak Dizdar. Por haber podido escuchar los compañeros de Vespres Literaris recitando sus poemas, tal como se expresó y escribió el autor. Por hacer intercambio de dos culturas, en dos lenguas diferentes y con el mismo gran corazón e intelecto, con ganas de quitar las barreras y ampliar los horizontes del conocimiento y expandir el mundo.


    Me sentí muy emocionada. Algunos momentos no se han quedado en el recuerdo por la intensidad del momento, todo era emoción y sensaciones a flor de piel. Solo recuerdo que cantamos una canción que escribió Lorca y otra, “Vestida de nit”. Fueron momentos inolvidables, alegres, emocionantes, con mucho amor... Pura emoción compartida y el poderoso sentimiento de amor y cercanía. Amor por todo, por el pasado, por el presente, por la amistad, por la lectura, por la familia, por todo lo que nos brinda la vida. La poesía tiene un gran poder… te lleva a otros lugares, otros tiempos, otros sabores, a otra dimensión.



    Y tengo que contaros una curiosidad personal mía, o tal vez de la vida y del destino... Para mí fue muy emocionante vivir la presencia de mis amigos de Vespres Literaris y el homenaje que hemos brindado al gran poeta, con quien me une mucha amistad mientras vivía ahí con mi familia… pero hoy además tenemos un vínculo todavía más estrecho porque ¡mis nietos son bisnietos de Mak Dizdar!!!

    Finalmente deseo expresar mi más sincero agradecimiento a nuestras anfitrionas, Suada y mi consuegra Bera, las dos nueras de Mak Dizdar, porque sin ellas nada hubiera sido igual.

    En nuestro camino de vuelta terminamos el programa con la visita a Radimlja, la necrópolis con stećci de la época medieval. En ese lugar admirable por su historia y mágico por energía y fuerza especial."