lectures d'estiu, 3

 

Carn d'olla

Jaume Cabré

edicions Proa, 2024

pàgines: 184



SINOPSI:

    Recuperació d’una de les primeres novel·les de Jaume Cabré, sens dubte la més singular i divertida.

    Com un torrent verbal enjogassat, la novel·la Carn d’olla integra les veus d’una colla de personatges del barri de Sant Antoni de Barcelona dels anys setanta, quan la vida es feia al carrer i els veïns es parlaven de finestra a finestra. D’entre les criatures del barri, sentim l’exprostituta Barringa Barranga, sempre atrafegada, el presumpte cec que ven cupons i tabac, un mossèn, una bruixa, un remeier, cosidores, beates i una rècula de culs de cafè. Personatges a la intempèrie. Cada veu és una visió del món i la novel·la les abraça totes com una celebració de la diversitat.

    El prologuista Adrià Pujol Cruells hi observa: «El vesper d’una Barcelona popular, bastonejada i espavilada, subterrània, oposada als poders que la dictadura hi va sobreposar, i la parla viva, reproduïda amb tanta gràcia, o les estampes, d’una temperatura humana tragicòmica, fidedigna, i tanmateix onírica».

FRAGMENT:

    “La Barringa Barranga acostuma a aturar-se a fer petar la xerrada amb les venedores de bates per a nen, nena o senyora, vetes i calces i sostenidors, mitges i teles i mocadors, vestidets, cortines i botons, fils i baguetes, pinces, tiretes i cremalleres, clips i gafets, didals i agulles, ganxets, sedalines i cinturilles, juntes i randes i fil d’embastar i joguines tronades de plàstic barat, del mercat de Sant Anton, i pregunta per les vendes, amb interès d’economista, mou el cap amb preocupació de confessor quan li contesten que bé però el nen té la grip i l’home està de baixa un altre cop i per més inri m’estan sortint uns granets a l’aixella, miri, miri, que també s’ho mira amb deteniment de metge, fins que, cansada d’estar tanta estona al mateix lloc, s’allunya badocant a seguir les penes de la mestressa de la parada de la cantonada o se’n va a casa.

    La Barringa Barranga travessa pel pas de vianants, encofurnada en un abric de pell apòcrifa, lleument rebregada de cara, pas lent i irregular, amb les celles i els llavis nítidament pintats. Remuga entre dents, com sol fer, i s’atura cada quatre passes com si el pensament ue en aquell moment l’assalta no suportés els sotracs e la marxa. En una mà duu una paperina mig oberta de tant en tant en treu una oliva, la mastega i projecta l pinyolet — són arbequines— davant seu amb habilitat fora mida. Desa la paperina a la bossa on tragina el mocador, cotó fluix, un pintallavis, el bitllet de loteria, un discret rosegó de pa, les claus, el moneder amb el carnet d’identitat caducat i unes ulleres de sol trencades. Treu les claus i comença a pujar amb fatiga els graons alts, estrets i irregulars, agafant-se amb la mà lliure a la barana prima de ferro negre. Se sent la ploradissa sorollosa d’un nen seguida dels crits impacients d’una dona que decreta silenci. La Barringa Barranga llença d’esma el darrer pinyolet per l’ull de l’escala i malda per escoltar el clec imperceptible en topar a terra, mentre continua pujant. Però la simfonia de crits eixorda l’ambient i ella es queda amb el dubte de si el pinyol haurà arribat al trespol o si s’haurà aturat a mig aire de l’escala.

    La Barringa Barranga viu al carrer del Carme i creu sòlidament en el dimoni. Havia arribat a conèixer les barjaules cúbiques de començament de segle en la seva maduresa i decadència, quan a ella encara li queien els mocs, perquè s’havia criat al carrer d’Avinyó. Però d’ençà que va començar a professar ho va fer a ca la Pilareta, rere Sant Anton, on tenia anomenada merescuda com una de les més experimentades xicotes de ca la Pilar. Quan rondava la cinquantena abandonà l’ofici no sense un no sé què de recança, Pilar, que ja m’havia fet en aquesta vida, no sé com dir-ho, però les joves et van pitjant i ja no ho pots donar tot, no sé si m’entens, és una competència massa forta i vull retirar-me per la porta gran, no que em deixin a un racó i et facin la caritat de tant en tant, i es dedicà a collir punts de mitja al quiosc d’un portal de la ronda de Sant Anton, a mitges amb la mestressa, fins que es va cansar de tanta monotonia i s’establí de venedora de tabac, benzina per a encenedors, pedres, llumins i calendaris de noies en biquini. Amb el temps — la B. B. tenia el cul inquiet— notà a faltar les hores lliures per vagarejar pels carrers i decidí compartir la parada amb un cec que, a més, hi aportava els cupons i el bastonet blanc, soroll de canya. A les hores que el seu soci, en Poquilluca, s’ocupava del negoci, la Barringa Barranga anava a contemplar-se als aparadors i constatava que encara feia goig i sovint la feia petar amb les venedores dels encants del mercat de Sant Anton, i en Poquilluca més content que mai perquè la plaça del Pedró era un lloc ideal i mai no hauria pogut somiar de plantar-hi parada.

    La B. B. no recorda quan va decidir-se i per què a tastar les penes de la vida alegre. És una dada sociològica que no li interessa, atesa la seva tendència a oblidar tot allò que cou i fa de mal conservar.”

pàgines 17-19