Érase una vez un farero ciego y una niña huérfana... Así podría empezar uno de los muchos cuentos del señor Pew, el hombre encargado de cuidar del faro de un remoto pueblo de Escocia. Quien le escucha es la pequeña Silver, una chiquilla lista que acaba de perder a su madre y de ganar a un nuevo amigo, un hombre enamorado de las palabras y dispuesto a contar historias insólitas, que se enlazan unas con otras en una trenza sin fin.
Sentada al lado del señor Pew, Silver llegará a saber cómo y cuándo se construyó el faro, y descubrirá a personas tan fascinantes como Stevenson, Darwin y el reverendo Babel, un libertino lleno de ira y de amor por una hermosa mujer. Cuando Silver crezca, los cuentos del señor Pew la acompañarán y harán de ella una lectora voraz, fascinada por los libros y por los cuerpos misteriosos que va encontrando en su camino.
Amante fiel de la palabra y de su poder, con La niña del faroJeanette Winterson nos invita a entrar en esa «habitación propia» que Virginia Woolf amuebló hace muchos años, una habitación llena de mil historias que nos defienden de la soledad y hacen más llevadero el oficio de vivir. «Somos todos huérfanos... pero si aprendemos a leer nuestra vida como un cuento, podemos escapar de la tiranía de los hechos.»
“El que soc, tant se val, el més important és com puc ser lliure!”
El filòsof Paul B. Preciado recull les seves cròniques de ‘Libération’ en un nou llibre on explica el seu procés de trànsit entre sexes.
per José Ángel Montañés
El País
12/04/20196
"“No soc un home. No soc una dona. No soc heterosexual. No soc homosexual. Soc un dissident del sistema sexe-gènere. El que soc, tant se val, el més important és com puc ser lliure!”. Amb aquesta declaració es presenta el filòsof trans Paul B. Preciado (nascut com a Beatriz a Burgos, 1970), un dels comissaris i gestors artístics més influents i radicals del planeta, que defensa que el sexe és una imposició política i que ha convertit el seu cos en material d’experimentació. Acaba de publicar Un apartamento en Urano. Crónicas del cruce (Anagrama), en el qual somia amb viure al planeta que va donar origen a l’uranisme, un lloc on no regeixen els principis classificatoris de gènere i raça, tal com ho va pensar Karl Heinrich Ulrichs, primer activista sexual europeu, que el 1864 va encunyar el terme “tercer sexe”.
El llibre és ple de contínues incursions en l’actualitat política i social, amb un bon ventall de referents literaris i mitològics. Hi aborda l’Amèrica de Trump, el zapatisme de Mèxic, el feminisme àrab, la violència masclista, l’assetjament a nens trans, la crisi grega i la polèmica figura d’Assange, entre moltes altres qüestions. Cròniques escrites en aeroports d’un bon nombre de ciutats europees i americanes. Però també amb un vessant íntim i sense pudor, en què explica el seu trànsit personal dels últims anys durant la seva reassignació de sexe; unes cròniques que ha anat publicant al diari Libération des del 2010. “El llibre és una crònica d’aquest encreuament, del viatge personal i de la societat plena de fronteres, que són una tecnologia violenta. Vivim en un canvi de paradigma només comparable al que es va viure al segle XV amb la invenció de la impremta i la colonització. Ara, internet, la intel·ligència artificial i la robotització del treball han canviat les nostres vides i si no afrontem aquest canvi, ens podem carregar el planeta”, explica loquaç i incontinent, després de confessar la seva timidesa, que supera durant la conversa.
“Vaig rebre l’encàrrec en un moment especial per a mi, després de ser destituït el 2015 al Macba, on dirigia els programes públics del museu, després de l’anècdota de l’escultura sodomitzada del rei Joan Carles I de l’exposició La bèstia i el sobirà. En aquell moment vaig acceptar ser comissari a la Documenta de Kassel, cosa que em va obligar a instal·lar-me a Atenes. Paral·lelament, vaig decidir fer el salt, després d’anys de dissidència des del llindar, d’augmentar la dosi de testosterona i entrar en un protocol d’una clínica queer a Nova York per canviar de sexe, començant un viatge en què el meu cos comença a llegir-se com a masculí”, explica.
Aquest canvi l’ha portat de ser “feminista radical a ser trans antiidentitat, ja que la identitat, el gènere i la raça són un invent del patriarcat colonial des del segle XV que continua defensant l’antic règim que sempre pensa de manera binària: home-dona. La nostra tasca no ha de ser d’identificació, sinó de desidentificació crítica davant de les polítiques heteropatriarcals”. I continua: “Si una dona no accedeix a la maternitat, és una pària de la feminitat tota la seva vida. Encara s’ha de lluitar molt”.
El seu canvi l’ha fet sentir com un “espia” en un món d’homes. “Ara que soc un home trans veig que la situació de la dona és pitjor del que m’imaginava. El feminisme és més necessari que mai, però ha d’anar més enllà de renaturalitzar les posicions normatives home-dona i demanar l’abolició de l’assignació masculí-femení de naixement i la seva inscripció al DNI. A partir d’aquí, tot serà com un dòmino, que portarà a una cadena de transformacions institucionals que implicarà, fins i tot, el canvi del que entenem com a democràcia”.
També té frases contràries al moviment LGTB, després de qüestionar que “com pot ser que l’objectiu de les reivindicacions del moviment siguin el matrimoni homosexual i l’adopció. Ja són 30 anys de deriva identitària absurda. La radicalitat del cos viu és l’única batalla. Cal inventar tècniques dissidents davant de la necropolítica que ens portarà a l'extinció. Com a filòsof no tinc res més a dir que criticar de manera radical totes les identitats”, llança Preciado, com a bon deixeble de Jacques Derrida i la seva desconstrucció.
Pel que fa a la presència de la dona als museus, centres que coneix en profunditat, assegura, també radical, que cal despatriarcalitzar la ideologia del museu, més enllà de normalitzar la presència de la dona, buscant la igualtat en el nombre dels artistes que s’exposen.
La seva manera de pensar i les seves columnes periodístiques li han valgut amenaces dels grups d’extrema dreta, com explica Virginie Despentes al pròleg del llibre. També al fet que Preciado no tingui presència a les xarxes socials. “No és un tema del qual m’agradi parlar per no fomentar una altra vegada les crítiques, però evidencien la contrarevolució que s’ha viscut a diferents països amb personatges i partits com Trump, Bolsonaro, el Front Nacional i Vox". Amb humor, com en molts dels seus textos, afirma: “Soc el Galileu del gènere. Espero no acabar a la foguera, com Giordano Bruno”.
Preciado, en una crida a la desidentitat, també parla de la qüestió nacional catalana. “He donat 50.000 voltes pel món i cada vegada que vinc a Catalunya veig que això està cada dia pitjor, però sí que he vist que existeix un procés de crítica a l’Estat nació molt interessant que es duu a terme en grups reduïts, tot i que no és el discurs majoritari, sinó l’identitari i el neonacionalista. El debat Catalunya-Espanya em genera un intens cansament. Cal fer una tasca de desidentificació crítica davant de l’espanyolisme i el catalanisme i les polítiques heteropatriarcals institucionals".
L’activitat de Preciado és frenètica. L’exposició sobre Lorenza Böttner que es va veure a la Virreina de Barcelona està en itinerància. Col·labora amb el Museu d’Art Contemporani de Roma, és filòsof associat al Georges Pompidou de París i dirigeix els treballs del pavelló de Taiwan en la propera biennal de Venècia. Però el que més l’il·lusiona és tornar a Barcelona per Sant Jordi per signar el seu nou llibre. Malgrat que acaba amb un: “Barcelona no m’hi vol. És una ciutat que viu una situació cultural problemàtica”."
Pel·lícula dirigida per Estibaliz Urresola Solaguren que tracta temes d'identitat de gènere i auto acceptació. La història gira al voltant de la Lucía, una nena trans de vuit anys que, durant un estiu, visita el poble de la seva àvia amb la seva mare i germans. A mesura que avança l'estiu, la Lucía comença a qüestionar la seva identitat i explora la seva transició, mentre la seva mare també travessa una crisi personal. Al llarg del film, la família s'enfronta a diferents desafiaments socials i emocionals, reflectint una cerca d'acceptació i comprensió.
La directora que va treballar al metratge durant més de 5 anys, es va sentir atreta pel tema arran de la mort per suïcidi d’Ekay Lersundi un noi trans que es va suïcidar als 16 anys mentre esperava començar la teràpia hormonal de conversió.
Aquest succés va tenir molta repercussió a la societat basca i va fer que la directora s’interessés pel fet i s’acostés a l’organització Naizen, que és una associació que agrupa famílies de menors transsexuals d'Àlaba, Biscaia, Gipuzkoa i Navarra (us recomanem que vegeu l’apartat de la web “conoce sus historias”).
Allí va poder parlar amb moltes famílies de nens i nenes en procés de fer la seva transició i va poder constatar no només que el “gènere sentit” pot aparèixer a la més tendra infància sinó també que el trànsit no el fan aquests infants trans sols, sinó que també el fa tot l’entorn familiar que els envolta. La pel·lícula és un cant a la diversitat, a la diversitat de maneres de ser i d’habitar el món i Urresola ha intentat reflectir aquesta diversitat fins i tot en el títol: “20000 especies de abejas”, perquè les abelles són les garants de la biodiversitat a la Natura, com la pròpia directora explica a la següent entrevista
La pel·lícula que va ser molt reconeguda i aclamada tant per la crítica com pel públic, i que presenta un clar rerefons de transformació i conscienciació social davant el tema de la infància trans, va arribar per casualitat gairebé coincidint amb el debat i l’aprovació al Congrés dels Diputats la llei 4/2023, de 28 de febrer“para la igualdad real y efectiva de las personas trans y para la garantía de los derechos de las personas LGTBI”, també coneguda com a “Llei Trans”.
Aquesta llei aporta entre altres temes, per una banda: l’autodeterminació de gènere a partir dels 16 anys, és a dir, el reconeixement de la voluntat de la persona com a requisit únic per canviar de sexe al registre civil a partir dels 16 anys sense necessitat d’aportar informes mèdics ni psicològics amb la qual cosa es possibilita la reassignació de gènere a partir d’aquesta edat, sense necessitat de que els sol·licitants portin un temps de 2 anys hormonant-se per poder sol·licitar-ho. Per altra banda, la llei prohibeix les teràpies de conversió (destinades a modificar l’orientació o la identitat sexual o l’expressió de gènere) i ofereix garanties per a la maternitat i la filiació, donant accés a tècniques de reproducció assistida a les persones LGTBI. També aborda la prohibició de la modificació genital de menors de 12 anys en persones intersexuals, adoptant també mesures de formació tant a nivell educatiu com sanitari i introduint conceptes d’infraccions per discriminació en el codi penal. Aquí podràs trobar un resum dels punts més importants de la Llei Trans.
Donat que les competències sanitàries estan transferides a les comunitats autònomes, l’aplicació de la llei es desplega a través d’aquestes, on els serveis sanitaris de cadascuna gestionen el tema, per exemple a Catalunya CatSalut
Aquesta llei ha generat molta controvèrsia dins d’una part del col·lectiu feminista. Per què hi ha postures enfrontades dins del feminisme? Pots trobar les claus aquí. Les feministas més radicals, que denuncien al col·lectiu LGTBIQ+, al que anomenen “lobby transactivista internacional, con el apoyo de grandes corporaciones y de la industria fármaco-médica”, diuen que aquest lobby esta darrere d’aquesta llei. Les feministes d’una banda diuen que el concepte d’identitat de gènere és una “ideología” argumentant que l’autopercepció de gènere no té cap base científica i que si un home s’autoproclama “dona” sense cap mena de control mèdic, psicològic, ni d’edat, a tots els efectes legals i sense filtre jurídic per evitar possibles fraus, això pot convertir-se en una greu amenaça per a les dones i en un greuge comparatiu contra les dones en molts àmbits socials (declaració completa aquí). Així doncs, la polèmica està servida.
Tot i que el tema de la pel·lícula no deixa de ser controvertit, la directora el tracta amb molta sensibilitat i respecte mostrant una altra mirada on explica que el camí que transiten aquests nens/nenes no només el transiten ells/elles sinó que, en paraules de la directora “El tránsito en realidad lo realizan las familias al completo, porque estos niños y estas niñas son quienes son y lo que realmente se transforma son las miradas de quienes les observan”. I afegeix “tengo la esperanza de que la película llegue para aportar serenidad a un debate que estaba tan crispado y polarizado”.
La ponència anirà a càrrec del Jordi Serrerols graduat en criminologia i infermeria, diplomat en educació social. Actualment és tècnic de salut al Departament de Justícia i especialitzat en vulnerabilitat, salut trans i prevenció del suïcidi a presons. Ha treballat durant 16 anys com a educador social i com a referent de gènere i LGTBIQA+ en entorns penitenciaris.
L'acte tindrà lloc el 22 de novembre de 2024 de 17:30 a 21:00h; a la AA. VV. Les Fontetes, Carrer dels Reis, 30 de Cerdanyola del Vallès.
Ahir, en el marc de les activitats paral·leles a l'exposició “Al Vallès som gent de vinya” que s'exposa al Museu de ca n'Oliver fins al 30 de desembre, els de Vespres literaris vam posar en escena “Art i vinya: un maridatge”, un recorregut a les manifestacions culturals que aquesta planta i el seu producte, el vi, ha inspirat als artistes.
Perquè des del començament de l'escriptura fins als nostres dies, són nombroses les referències sobre els lligams entre cultura i vi, tant en textos sagrats com literaris i també són abundants les expressions artístiques en què la vinya i el vi són el motiu central
D'aquesta manera, vam llegir fragments del Genesis, del Gilgamesh, de l'Odissea d'Homer, les Geòrgiques de Virgili o de l’obra “Platero y yo” de Juan Ramón Jiménez.
Vam recitar poemes de Joan-Salvat Papasseit, Pablo Neruda, Josep Carner, Charles Baudelaire, Jorge Luis Borges, Li Po, Carles Riba, Joan Margarit, Joan Vinyoli i Marià Manent.
Vam escoltar la música de Charles Debussy, la “Cançó de taverna”, basada en el conegut poema d'Apel·les Mestres, l'ària “Fih ch'han dal vino” de l'òpera “Don Giovanni” de Mozart, la cançó “Los vendimiadores”, basada en el poema homònim de Miguel Hernández, el brindis de “Cavalleria Rusticana” “Viva il vino spumeggiante”, de Piero Mascagni, la conegudíssima cançó “Vinyes verdes vora el mar”, del poema homònim de Josep Maria de Segarra i la peça “Cavespre a la vinya”, del músic del nostre poble Josep-Maria Ribelles.
També vam contemplar imatges de l'“Estandard d'Ur”, pintures egípcies sobre la verema, estatuària grega, mosaics romans, dibuixos de còdexs medievals i obres de Miquel Àngel, Tiziano, Velázquez, Caravaggio, Goya, Rubens, Renoir, Van Gogh, Munch, Picasso i Severin Kroyer.
Finalment vam brindar per la cultura i totes les seves manifestacions.
El Powerbook de Jeanette Winterson combina la gran tradición narrativa universal con las posibilidades abiertas por la informática, y particularmente por internet.
Y no sólo por el hecho de que el argumento gire en torno a un cruce de mensajes entre dos personajes que ocultan su verdadera personalidad, sino sobre todo porque la sensación de fugacidad, de inmediatez y de distancia está muy bien logrado mediante el empleo de diálogos rápidos, esquemáticos y contundentes, tan ambiguos y espontáneos como los que pueden leerse en un foro de internautas.
Sin embargo, el gran tema de la novela, el sentimiento amoroso, es presentado desde sus más diversas perspectivas y analizado con una profundidad poco común en una novela.
Chico encuentra chica, chico se come a chica. Como ya es habitual en la autora de Fruta prohibida, esta nueva novela de Jeanette Winterson subvierte los tópicos argumentales más manidos y da una nueva vuelta de tuerca a las convenciones narrativas.
Winterson siempre se ha caracterizado por abordar sin ambages el tema de los sentimientos en las relaciones homosexuales y, en este sentido, Simetrías viscerales es un acierto.
«Escrito en el cuerpo hay un código secreto, solo visible bajo ciertas luces; los posos de toda una vida se acumulan en él... Yo no sabía que las manos de Louise podían leer. Ella me ha traducido, convirtiéndome en su propio libro.»
No sabemos si quien habla es la voz de un hombre o una mujer; solo queda claro que es la voz de alguien que ha conocido de cerca el placer, el deseo, esa deliciosa tormenta que nos trae el amor, y ahora cuenta los pasos de su pérdida.
Louise apareció un buen día como de la nada, y en seguida el tono lunar de su piel, el pelo igual que las ramas de un árbol y su manera de morder la fruta la convirtieron en ese ser único con quien queremos vivir y morir. Pero Louise llevaba un anillo en el dedo, y por su casa andaba Elgin, el hombre que era su marido desde hacía diez años, un tiempo marcado por la rutina.
Lejos de las costumbres aprendidas, llegaron las tardes y las noches en que los cuerpos de los dos amantes se iban descubriendo y escribiendo una historia que piel y mente comprendían muy bien. Luego un chantaje los alejó, y ahora ¿quién sabe? Porque el corazón nunca se da del todo; solo se presta de vez en cuando.
«Curioso que el matrimonio, una exposición pública con entrada gratis, dé lugar a la más secretas de las relaciones: el adulterio.»
.jpeg)
