 |
| Glasgow, dècada 80s segle passat. Imatge del fotograf francès Raymond Depardon |
Douglas Stuart, al seu assaig Poverty, Anxiety, i Gender in Scottish Working-Class Literature (Pobresa, ansietat i gènere a la literatura de la classe treballadora escocesa), publicat a l'espai Literary Hub, afirma que:
"… al govern conservador al poder no li importaven en absolut els treballadors pobres i honrats. Es van dedicar a privatitzar la major part de la indústria manufacturera, eliminant tot suport als sindicats. En fer-ho, Margaret Thatcher va delmar la classe treballadora. Les seves polítiques van arrasar amb tota la indústria pesada de la costa oest d'Escòcia al lapse govern dividit per la distància i les diverses classes socials. Acer, vaixells, carbó, tot va desaparèixer on van anar i van caure en la desocupació crònica.
La costa oest d'Escòcia a les dècades de 1970 i 1980 era una zona assolada per la desocupació massiva, barris marginals i una decadència generalitzada. L'absoluta manca d'oportunitats va propiciar dècades d'alcoholisme i de drogoaddicció que van reduir l'esperança de vida a alguns dels nivells més baixos d'Europa Occidental. L'efecte Glasgow descriu els factors invisibles que disminueixen l'esperança de vida d'un home en funció del tipus d'habitatge on resideix. Fins i tot avui dia, un home de la precària classe baixa de Glasgow morirà aproximadament onze anys abans que un home que encara conserva una feina i una mínima esperança.”
Vegem aquest “Efecte Glasgow” que esmenta el nostre autor.
A l'article “Historia de Shuggie Bain: clase e identidad en el Glasgow de los años 80”, publicat a la revista “El Salto”, per Pedro Luna Antúnez, el cinc de gener de 2022; llegim:
“Las reconversiones industriales de finales de los años 70 propiciaron en 1979, cuando Margaret Thatcher accedió al poder, una caída de la producción industrial del 10% y un aumento de la tasa del paro del 141%. En 1982, Gran Bretaña ya contaba con más de tres millones y medio de parados. Ello unido una la elevada inflación y a la subida generalizada de los precios provocó que amplios sectores de la población acabasen sumidos en la marginalidad y dependiendo únicamente del colchón de unas precarias prestaciones por desempleo. Esta situación de vulnerabilidad social se hizo notar de manera muy palpable en el norte de Inglaterra y en Escocia, donde la industria pesada y en especial la minería habían sido elementos de cohesión y progreso para comunidades enteras. Tras el desmantelamiento de ese tejido industrial no fueron pocas las comunidades y los barrios que quedaron excluidos de un Estado del bienestar que parecía tener los días contados. Fue en este crudo contexto social en el que creció Shuggie Bain, y como el propio autor describe en la novela, predominaba en los barrios obreros de Glasgow una sensación de frustración y fracaso que hizo que la falta de trabajo fuese sustituida por el alcohol.”
Ángel Villascusa, signa l'article " Las políticas económicas que hundieron Glasgow", publicat a la pàgina de la cadena SER el setze de setembre de 2014:
“Desde que cerraran las empresas industriales, el número de desempleados se ha multiplicado. Hoy Glasgow tiene una tasa de paro dos veces mayor que la media del país. También ha aumentado dramáticamente el consumo de drogas y alcohol.”
 |
| Glasgow, dècada 80s segle passat. Imatge del fotograf francès Raymond Depardon |
Al diari "El Mundo" llegim l'article "La adicción como refugio del paro", de Daniel Moltó, de data dos de març de 2014:
“...la directora de Proyecto Hombre, Consagración Jareño, matiza que este es un problema que «puede afectar a todo el mundo», pero subraya que el riesgo es aún mayor cuando se carece de la estabilidad que ofrece un trabajo.
El atolladero del paro también dificulta el combate contra la adicción. "Antes, muchos usuarios de los programas de rehabilitación y reinserción social mejoraban más rápidamente porque tenían un empleo que les proporcionaba esa red de seguridad. Ahora es común que acaben el tratamiento y sigan sin encontrar empleo, por lo que es más fácil recaer"”
 |
Douglas Stuart, a l'assaig esmentat al principi d'aquesta entrada, reflexiona:
“És difícil trobar alguna cosa positiva enmig de tanta privació, però si n'hi ha, potser és que aquestes condicions van establir les bases perquè germinessin algunes obres mestres absolutes de la paraula escrita.
El plaer de la lectura va arribar a mi molt més tard. Quan un creix en aquestes circumstàncies, pot ser difícil trobar la pau necessària per refugiar-se als llibres. Els llibres són una via d'escapament, sí, però només quan vaig començar a veure el meu propi món, la meva pròpia gent, reflectida a les pàgines que tenia davant meu, vaig descobrir el veritable poder de les paraules. Els llibres són una finestra, un somni, una educació; però de vegades, i això és igual d'important, són un testimoni que nosaltres, i els qui som com nosaltres, som aquí. Aquests són els llibres que em fan sentir compres”.
I aquests són els llibres que esmenta al seu assaig:
Stuart diu del llibre: “Aquest és un llibre directe i sense embuts, que alguns han descrit com a incòmode. Personalment, ho considero un gran elogi, no una crítica. Sammy, un borratxo empedreït de Glasgow, acaba de despertar en una cel·la policial després de diversos dies de gresca. Desperta completament cec, i el que passa a continuació es torna encara més estrany mentre intenta trobar el camí a casa, bregar amb la seva nova discapacitat i localitzar la seva núvia desapareguda.
La peculiar parla de Glasgow ressona a la teva ment mentre recorres la ciutat amb Sammy, i t'endinses més en la seva ceguesa i paranoia a mesura que toreja amb burocràcies ineficients i policies malèvols.
Quan vaig llegir aquest llibre per primera vegada, em va emocionar i va sorprendre alhora que hagués guanyat el Premi Man Booker. És ben sabut que va dividir el jurat entre els que van reconèixer la seva genialitat i els que es van retirar en senyal de protesta per considerar-lo vulgar, obscè i de baixa estofa, en el dialecte quotidià i vulgar; literalment, un «vandalisme literari».
Com a escriptor escocès-nord-americà, les crítiques a aquest llibre em van deixar sense paraules. En els meus pitjors moments, de vegades em sento indigne; sento que la meva llengua regional no té prou qualitat per plasmar-la en el paper. És llavors quan penso en aquest llibre i en recordo la força. Kelman va escriure cada paraula amb veritat, i ho va fer de manera brillant. És una obra de ficció inoblidable.”
The Trick Is to Keep Breathing (1989) de Janice Galloway (1955), va treballar com a professora durant deu anys abans de dedicar-se professionalment a l'escriptura. Aquest va ser el seu primer llibre publicat.
Opina Stuart del mateix: “«He perdut la comoditat de sentir-me jo mateixa». Joy —un nom inapropiat— s'ensorra. Està de dol per la mort de la seva mare i l'ofegament accidental del seu amant casat, mentre sucumbeix a un aïllament creixent i una depressió alimentada per l'anorèxia i l'alcoholisme.
La primera vegada que vaig llegir aquest llibre era massa jove per apreciar-ne el realisme psicològic. És un retrat impactant i amb un humor negre sobre la malaltia mental, la solitud i el malbaratament. Va guanyar el premi Whitbread a la millor primera novel·la perquè Galloway escriu amb una claredat sorprenent. Em meravella la proximitat amb què Galloway toca cada sentiment en carn viva.
A la literatura del nord d'Anglaterra abunden els relats sobre l'ànima turmentada, l'alcohòlic. Però sol ser home, i en la seva misèria podem empatitzar amb ell, i, com a homes, ho acabem perdonant. Resulta pervers veure una dona passar per la mateixa autodestrucció. Està malament, però d'alguna manera hom sent més decepció per la seva lluita. Tot i això, aquest és un tabú nociu.
Vaig créixer envoltat de dones que s'ensorraven, no només a casa meva, sinó als carrers limítrofs. A principis dels 80, sempre semblava haver-hi una mare, una esposa, esfondrant-se sota el pes asfixiant de no tenir res millor que esperar. Aquest llibre em va impulsar a entregar-me completament al meu personatge d'Agnes Bain en el seu pitjor moment, perquè Galloway presenta la seva pròpia heroïna imperfecta i no aparta la mirada ni un instant. L'autora ens mostra com a prop del desastre estem tots, com el dolor i la pèrdua ens poden destruir en un moment; com cada dia pot ser una lluita quan la vida es torna massa monòtona perquè ens importi alguna cosa.”
Podeu llegir els altres títols que van inspirar Douglas Stuart a l'assaig que enllaço:
