el llibre de gener, context

 

    Dilluns ens estimaran la novel·la de la Najat El Hachmi que estem llegint, i el deu de gener posarem en comú, fou publicada l’any 2008. En aquesta obra, Najat explora temes com la identitat, la acceptació i el reconeixement personal, les relacions familiars i les relacions amb els altres a través de la mirada i les angoixes de la seva protagonista, la Laila . Com és recurrent a la obra de la nostra autora, El Hachmi converteix l'opressió femenina en l’eix estructural de la novel·la, ja que ens trobem davant , en aquest cas, de una narració molt personal, crua, valenta d’una experiència íntima, quotidiana, heretada i dolorosament interioritzada; perquè Najat s’ha inspirat en les seves pròpies experiències com a jove immigrant marroquina a Catalunya, per retratar l'experiència d'una noia que creix a l'interior d'una família marroquina tradicional, mentre intenta trobar el seu lloc en una societat catalana que la veu com "forastera". Aquest conflicte d’identitat és el nus de la novel·la.

    Per contextualitzar el tema de la novel·la, creiem que el millor és donar pas a les opinions i pensaments que l'autora aboca als seus articles d'opinió:

Ara desitjo jo (Diari Ara, 31/08/2022)

    “ Era d'hora i als carrers encara hi havia poca gent. Una adolescent caminava pel passeig quan, tot d'una, va aparèixer un grup de nois si fa no fa de la seva mateixa edat. Es passaven una pilota i parlaven de forma distesa, però en veure la noia van canviar del tot el seu comportament: van accelerar el pas per acostar-se a la desconeguda emetent missatges verbals i no verbals d'un to amenaçador. Ella va deixar de ser una persona normal que transitava lliurement per l'espai públic per convertir-se en allò que els joves l'obligaven a ser: una presa a punt de ser caçada. Va canviar el ritme de les seves passes per allunyar-se de la colla, va encongir les espatlles i es va ajustar la rebeca que duia com si el possible atac fos una inclemència del temps. Puc imaginar-me el batec disparat del seu cor, la sensació d'indignació i fàstic, la impotència de no poder-hi fer res. Mentre observava l'escena em va tornar el regust agre d'una vivència que, de tan habitual, l'hem tinguda per normal i acceptable. Em van venir ganes de dir-li que no fugís, que s'aturés i plantés cara a aquells energúmens que es creuen amb dret a perseguir-la tot emetent judicis sobre el seu físic que no els havia demanat ningú.

    No sé si les adolescents d'ara encara reaccionen com hem reaccionat tantes dones davant de l'assetjament i les agressions, si acaben caient en la trampa de considerar el propi cos culpable del comportament dels homes o si segueixen vivint aquestes situacions amb una vergonya viscosa que se t'enganxa com una pudor persistent. Espero que no, que la consciència igualitària que anem sembrant i cultivant amb tossuda paciència allunyi de les noves generacions la temptació de declarar la guerra a les pròpies carns, que la nostra indumentària, si tenim els atributs femenins més o menys desenvolupats o si resultem atractives, ja no serveixin de coartada per a unes actituds més pròpies de bèsties salvatges que no pas de persones civilitzades i educades (suposem) per la societat de la qual formen part.

    Una mica més enllà i unes hores més tard és una nena la que capta la meva atenció quan me la miro de la sorra estant: no devia tenir més de deu anys, però anava enfundada de dalt a baix en un vestit de bany negre que els comerciants que els venen anomenen burquini. Jo en diria preservatiu de cos sencer: un incòmode i claustrofòbic embolcall de polièster que serveix de salconduit a petites i no tan petites per poder fer una cosa tan simple com banyar-se al mar. Quan la nena es capbussa és com qualsevol altra que juga a desafiar les onades, però quan treu el cap ja s'ha convertit en una dona que s'ha de comportar i vestir de manera decent: encara no ha deixat de regalimar-li la salabror per les pestanyes que ja s'afanya a posar-se bé el turbant fosc, no fos cas que se li alliberés un sol cabell de la presó de tela que la lliga fort, no fos cas que la brisa marina la portés a pensar que és persona de ple dret i no una dona. Una vegada i una altra repeteix el mateix gest obsessiu. En aquests casos, l'estesa d'uns cabells alliberats i bressolats per l'aigua esdevé una subversió perillosa. Mentrestant, els seus germans, petits i grans, exhibeixen el tors nu sense por de cremar en el foc etern. Per a aquesta mena de catalanes no hi ha prevista, que jo sàpiga, cap campanya de la conselleria de Feminisme Atomitzat destinada a combatre una sexualització precoç que tindrà greus conseqüències a llarg i curt termini.

    La conclusió que es desprèn d'aquests dos exemples és que a les dones encara ens falten moltes batalles i combats per convertir-nos en subjectes desitjants que ballen sense por la dansa de la seducció mútua. La llibertat només és possible quan hi ha igualtat. El sotmetiment, la cacera, els comportaments depredadors i la denigració no hi tenen a veure, amb el desig.”

Es su cultura (El País 31/05/2024)

“La Constitución y los derechos humanos permiten que menores de entornos y familias que no tienen la igualdad y la libertad como valores fundamentales puedan sentirse seguras.

    La cultura de todas las niñas españolas, tengan o no tengan la nacionalidad, es la de la Constitución, los derechos humanos y están todas amparadas por las mismas leyes. Esto permite que, en teoría, menores que crecen en entornos y familias que no tienen la igualdad y la libertad como valores fundamentales puedan sentirse seguras porque la justicia las ampara. A menos, claro está, que quienes juzguen y dicten sentencia lo hagan condicionados por la poderosa aleación de machismo y racismo que los lleva a ver en una niña su “cultura” de procedencia antes que su condición de víctima y menor. La Audiencia Provincial de León, al rebajar la pena al agresor de una niña de 12 años porque la víctima es gitana y “las gitanas se casan con 12 años”, no ha hecho más que avalar la pederastia por razones culturales, unas razones que están lejos de compartir todos los gitanos. Es un ejemplo claro de cómo ese supuesto respeto por la cultura ajena no es más que una forma hipócrita de defender la violencia sexual, en este caso, además, violencia sexual contra una menor. Es por esto por lo que gitanas, moras, negras y latinas que viven en entornos segregados con los de “su cultura” sienten que nadie las va a proteger si denuncian, que esos derechos de los que tanto hablan ahí afuera son para otras. No se me ocurre forma más terrible de exclusión que vivir en un país democrático que ha conquistado grandes avances feministas y saber que no son para ti porque antes que ser humano, eres cultura, identidad, tradición, eres tribu.

    No pocas veces hemos conocido casos en los que se hacía la vista gorda ante el absentismo escolar y hemos dejado solas a esas niñas que tienen que ayudar en casa, que no pueden aprender a nadar ni ir de excursión o que se ven asediadas y controlados por los compañeros de su misma “cultura”. Demasiadas veces hemos callado viendo “dar” en matrimonio a chicas que están lejos de tener edad para saber dónde las están metiendo. La tibieza con la que a veces (por suerte no siempre) se persiguen este tipo de delitos no es, como esgrimen quienes podrían actuar y no lo hacen, un respeto al grupo de pertenencia de las menores sino una complicidad con los verdugos que las violentan, las someten y las discriminan. Como si el progreso y la capacidad de cambio fueran patrimonio de los payos y los “otros” estuvieran condenados a seguir encerrados en esencialismos inamovibles. Lo curioso es que de esos los valores ajenos siempre rescatamos lo mismo: el machismo más atroz.”

Empoderarte con bragas y sujetadores ((El País 01/12/2023)

    “Solo me exploto yo, vendrían a decir las cantantes-vedettes de nuestro tiempo; solo yo tengo derecho a sacar mucha pasta de poner cachondos a los hombres.

    La publicidad se ha adueñado del lenguaje emancipatorio de las luchas sociales vaciándolo de contenido y, lo que es peor, pervirtiendo su sentido original. Si en su momento las marcas que se dirigían al público femenino no tenían reparos en asustarnos con la soledad, la falta de amor y el destierro si no comprábamos sus productos, ahora nos dicen que el maquillaje o la lencería nos empoderan. ¿Para qué esforzarte por llegar a ocupar sitios de responsabilidad, tener independencia económica o acceder al saber y el conocimiento o conquistar tu propia libertad si comprándote las bragas de Jennifer López puedes tener tanto poder como ella? Sin duda, la cantante es poderosa, pero, disculpen la obviedad, no por su ropa interior, sino porque es una mujer rica y famosa. Con talento, sí, pero a nadie se le escapa que parte de su riqueza viene del esfuerzo, tiempo y dinero que dedica a su apariencia externa, lo cual demuestra que seguimos en un sistema en el que la explotación sexual de los seres humanos de segunda, las mujeres, no solo no es cuestionada, sino que es un valor absoluto de la cultura hegemónica occidental.

    Beyoncé y Rosalía nos dirán que son feministas y las letras de sus canciones inspirarán a las nuevas luchadoras por la igualdad, pero siguen integradas en una estructura que antepone la capacidad de excitar a los hombres a cualquier otro “don” que puedan tener. Ellas mismas juegan bien ese juego, aunque luego se quejen cuando se las sexualiza sin permiso, como le pasó a la catalana con el fotomontaje de JC Reyes. Solo me exploto yo, vendrían a decir las cantantes-vedettes de nuestro tiempo; solo yo tengo derecho a sacar pasta, mucha pasta, de poner cachondos a los hombres. He aquí, según algunos publicistas y colaboradoras de este sistema de dominación, el summum de la liberación y el empoderamiento.

    Y antes que alguien me venga con el manido tópico de que las feministas odiamos el sexo, más bien es todo lo contrario: porque nos parece algo demasiado importante para convertirlo en mercancía, nos negamos a aceptar el denigrante papel de aprovecharnos de las necesidades sexuales de los hombres para ganar poder, porque el sexo es un espacio compartido que solo puede ser gozoso si es gratuito, deseado y se da entre iguales. Es vil y ofensivo pretender que sigamos como siempre, conformándonos con unas migajas de los privilegios que tienen ellos a base de enfundarnos en ásperos e insostenibles sujetadores de encajes de poliéster.”

  

     La Laila Karrouch (Nador, 1977) és una escriptora i infermera catalana d'origen amazic. L'any 1985, quan tenia vuit anys, va deixar el Marroc juntament amb la mare i els germans per anar a viure a la ciutat de Vic, Osona, on es retrobaren amb el pare, que havia vingut a Catalunya l'any 1976.

    A l’article Sempre seré immigrant, publicat al medi “La República” el 13/05/2010, escriu:

    “Parlar d’immigració, moltes vegades, es fa pesat. Cal dir, però, que no és un tema que passi de moda, és una realitat, almenys per a les persones que som d’un altre país d’origen i que sempre som i serem considerats immigrants.

    Als anys vuitanta, a Osona, vàrem començar arribar els primers immigrants procedents del nord d’Àfrica. Teníem la imatge d’una Europa que no encaixava gens amb la realitat. Ens pensàvem que tot seria bufar i fer ampolles, però no va ser així. Vàrem descobrir un món diferent al nostre, diferent en molts sentits. Com qualsevol persona que fa un canvi important a la seva vida, ens vàrem sentir estranys. Vàrem descobrir les persones, els paisatges, el clima -al qual encara no m’hi he acostumat- la llengua, la cultura. ..tot. Llavors vàrem començar a “integrar-nos” a la nostra manera (ja que no tothom entén integració de la mateixa manera), a sentir que formàvem part de la societat.

    La veritat era que les coses es van simplificar molt més : les persones que ens coneixien ens miraven d’una altra manera, ens donaven un cop de mà quan ho necessitàvem.

    A vegades em preguntaven d’on era i jo responia: ‘Sóc catalana’. Així ho sentia. Alguns ho entenien i altres em continuaven veient com una immigrant.

    El problema més important va arribar amb el primer viatge de tornada al Marroc. El primer parent que va córrer a abraçar-me em va dir ‘benvinguda, espanyola!’. Vaig dubtar entre fer-li un petó d’enyorança o estrènyer-li el coll entre les meves mans de tanta fúria que es va apoderar de mi. Era evident que la gent del meu país no em tornarien a veure mai més de la mateixa manera, res tornaria a ser com abans.

    Va ser llavors quan vaig pensar que vagi on vagi i sigui d’on sigui sempre seré immigrant per uns i emigrant pels altres.

    Amb els anys he arribat a la conclusió que jo seré com vull ser: catalana d’origen marroquí i intentar fer veure les coses a la meva manera seria una pèrdua de temps ja que no tothom té clar d’on és i d’on deixa de ser.”

    Al llibre a Petjades de Nador (2013), descriu com va fer una xerrada per a alumnes d'un institut de secundària, una xerrada que la narradora descriu com a «curta i profitosa» . Al final de la xerrada, els alumnes, al principi tímids, es llancen a fer-li preguntes sobre la seva vida entre dues cultures, dos països i diverses llengües, i descriu un fragment de la mateixa:

“—Què t'estimis més, el Marroc o Catalunya?

Amb la mà encara alçada, m’hi vaig apropar i el vaig mirar de fit a fit.

— I tu qui t'estimis més el pare o la mare?

No va dubtar gens ni mica.

—A tots dos igual.

—Ja tens la resposta a la teva pregunta.”

    Un altre dels temes de la novel·la és el de la l'opressió de la dona com a herència cultural; així, El Hachmi defensa a la seva obra com la tradició cultural es pot convertir en un mecanisme de control i desigualtat, especialment vers les dones.

Todas perras ((El País 29/09/2023)

    “Vivimos en el siglo XXI y todavía tenemos que contarles a nuestras hijas que disfrutar del sexo con quien quieran y como quieran no las convierte en bestias.

    Siglo XXI, ola mundial de feminismo, rebelión general contra la violencia sexual en todas sus formas. ¿Dejarán de llamarnos perras por el simple hecho de ser sexualmente activas, por tener una libido normal y sana? Siglo XXI y no la Edad Media, aquí y no en un poblado en medio de la nada, en una revista como S Moda dirigida mayoritariamente a un público femenino. Habrá que preguntarse por qué las revistas de este tipo son las únicas que tienen la extraña costumbre de maltratar a sus propias lectoras. En su día nos inocularon el peligroso virus de la anorexia, diezmaron hasta el mínimo nuestra autoestima para que necesitáramos un montón de productos para recuperarla y ahora nos venden la explotación sexual como una opción aceptable. Y si te escandalizas, es que eres una moralista. Si no quieres que te animalicen, que te zoofilicen rebajándote a la hembra que más asco y desprecio provoca en la mayoría de las culturas, es que odias el sexo. La misma historia de hace unas décadas, cuando nos llamaban estrechas por no darnos a señores que no nos apetecían. No, cariño, que no quiera hacerlo contigo no quiere decir que no quiera hacerlo con nadie.

    Gabriela Wiener, con toda su audacia periodística, con su saber literario, feminista y antirracista, no es capaz de imaginar un marco distinto en el que inscribir a Tokischa que no sea el de la esclavitud sexual, ahora dicen que escogida, y la degradación de la mujer, de la persona. No hace falta que venga el anarcocapitalista Milei para empujar hasta lo inimaginable los límites de lo que se puede vender y comprar; ya lo hace una artista que se presenta como subversiva del sistema mientras lame un chupachups para animar a los pedófilos que sueñan con niñas calientes a su disposición.

    Siglo XXI y tendremos que contarles a nuestras hijas que no, que ser perra no está de moda, aunque lo diga una cantante a la que admiran, que disfrutar del sexo con quien quieran y como quieran no las convierte en bestias. Las perras suelen ser apaleadas, azotadas, denigradas y maltratadas porque gozan. Hay que ser tremendamente ingenua para creer que algo así pueda ser transgresor, que en vez de apropiarnos y dignificar nuestro propio placer sexual y exigir que se nos respete como mujeres, difundamos exactamente la misma idea que difundió siempre el más rancio poder patriarcal: que si tú, mujer, quieres follar es que eres la más sucia, la más abyecta y la más despreciable de las bestias.”

    En aquesta línia, i per acabar l'entrada amb una mica de música, escoltarem la versió que ha fet el músic libanès Ibrahim Maalouf (Beirut,1980), de l'èxit dels anys setanta Laissez-moi danser , de la cantant d’origen egipci Dalida.

    En aquesta versió, Maalouf mostra una dona que canta a la llibertat personal, al seu dret a viure sense càrregues, sense por i sense explicacions. La cançó reivindica una dona que vol escriure la seva pròpia història, al seu ritme, sense retre comptes a ningú.

l'autora del mes de gener: Najat El Hachmi

 

L'autora. Fotografia EFE/Enric Fontcuberta

    L’ autora del mes de gener, Najat El Hachmi (1979), va néixer a Nador (Marroc) i amb vuit anys va anar a viure a Vic, on va estudiar i treballar de tot: empleada de la neteja, cuinera, monitora d'esports... fins a ser mediadora a la Delegació d'Ensenyament de Vic i de tècnica d'acollida a Granollers.

    Estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal en llengua amaziga a l'antiga emissora Catalunya Cultura. Ha col·laborat en alguns mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, ha publicat articles al diari El 9 Nou de Vic, a la revista digital Esguard, La Maleta de Portbou, L'Avenç o Letras Libres i El Periódico de Catalunya; actualment col·labora regularment als diaris El País i l’Ara.

Va començar a escriure quan tenia dotze.

Font: Wikipèdia

    Per la Latifa Laamarti, doctora en llengües i literatures hispàniques, al seu article “La narrativa de Najat el Hachmi, publicada a la revista “Hispanismo del Magreb”, el 14/04/2021, la nostra autora del mes “se libera en sus novelas y narra sus historias con un estilo realista, en un monologo interior continuo y desde una perspectiva reflexiva critica. Es profunda la crítica que hace al machismo dominante en los dos mundos a los que ella pertenece, al racismo y al eurocentrismo que afectan de forma directa a los inmigrantes no europeos.

(…)

    Lo primero que destacamos de Najat el Hachmi es su osadía en expresarse y en exponer sus ideas. Najat El Hachmi se libera en sus obras y libera su pensamiento de todos los tabús y ataduras y cuenta, desde dentro, sus historias en un monólogo interior continuo como vemos en La hija extraña, El último patriarca y Madre de leche y miel. Su estilo es muy realista, un realismo desnudo y crudo que pone al descubierto verdades humanas e injusticias sociales, pues Najat El Hachmi narra desde una perspectiva plural reflexiva crítica que le permite cuestionar los esquemas socioculturales de los dos lugares a los que ella pertenece. Es evidente su deseo de deshacerse de todas esas herencias culturales propias y otras coloniales que la tradición, las instituciones y las leyes le imponen por su condición de mujer y la de inmigrante marroquí. Podríamos decir que la literatura que nos ofrece esta escritora es utilitaria en el sentido de que se sirve de la escritura para dar a conocer otra realidad pensada y presentada al lector desde la periferia. “

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

OBRA:

Jo també soc catalana. Columna Edicions. 2004

    En un article al diari Ara, del 29/01/2025, ens diu:

    “Fa exactament vint anys que vaig publicar el meu primer llibre: Jo també soc catalana. En aquell text hi vaig voler abocar tots els temes vinculats amb la meva condició de filla d’immigrants que m’inquietaven i em condicionaven: la identitat, la llengua, les dones i la religió. Ho vaig fer il·luminada per una de les experiències vitals més transcendentals que existeixen: la maternitat. Quan et neix un fill no et queda més remei que decidir qui ets, quins valors, quina cultura, quina llengua li vols transmetre. Potser una mica ingènuament vaig decidir que el millor que podia fer era reivindicar-me “d’aquí” i va resultar que aquest “aquí”, en el nostre cas concret, era la catalanitat, encara que una catalanitat real i no la construcció ideal que alguns han volgut representar. Real i, per tant, impura, mestissa, contaminada d’elements externs des del principi. No vaig fer-me catalana perquè pogués triar entre una infinitat d’opcions disponibles sinó perquè aquesta era la forma que tenia la ciutadania en el meu entorn immediat. Un entorn de barri de classe treballadora, amb vigatans dels “de tota la vida” que treballaven a les adoberies, catalans que parlaven castellà, gitanos. Més enllà també hi havia la cultura, la literatura i l’accés a una educació superior a la qual arribaven pocs dels meus companys (recordo, per exemple, la soledat de trepitjar l’Institut Jaume Callís per fer BUP quan tots els meus companys de primària o bé se n’anaven a FP o bé es quedaven a casa). També vaig decidir, coneixent la composició demogràfica de Catalunya i la seva història no de terra d’acollida sinó de terra d’immigrants, que la catalanitat havia de ser capgirada i ressignificada pels “nous catalans” del segle XXI. Si la majoria dels “autòctons” tenien en el seu arbre genealògic individus que havien nascut fora del país, per què no podíem fer el mateix els qui veníem d’altres continents? Això sí, ja des de llavors em vaig adonar que els principals obstacles per a la nostra integració no eren ni la llengua ni uns valors culturals diferents sinó la segregació, l’exclusió, la pobresa i les nombroses dificultats que ens trobem els qui vam cometre l’error de néixer en un lloc equivocat.”

L'últim patriarca. Editorial Planeta. 2008

    L'últim patriarca és la història d'una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d'anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partícips. Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l'ordre de les coses. Aquesta és una història familiar, una història on les contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions fetes de desencontres. Una història definida pel trencament que suposa la separació .La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell neix fins que ella està a punt de començar la universitat. Ella vol entendre què ha fet del seu pare el tipus de persona que és, quines circumstàncies l'han convertit en una figura autoritària i dèspota, al mateix temps que inicia diversos intents per desfer-se del pes que té en la seva vida.

Aquest llibre el vam llegir al grup en maig de 2020

La caçadora de cossos. Editorial Planeta. 2011

    Una dona jove se’n va al llit amb tota mena d’homes, els col·lecciona. Està convençuda que això és el que la satisfà i l’allibera. Tanmateix, quan comença a treballar netejant la casa d’un home que l’observa i l’escolta s’adona que alguna cosa no rutlla. Potser la seva caça de cossos no és res més que un mecanisme per fugir d’ella mateixa.

    Najat El Hachmi, en aquest llibre, reflexiona sobre el cos, la sexualitat i les contradiccions del desig femení en la societat contemporània; com la cultura dominant perverteix i manipula el desig.

La filla estrangera. Edicions 62. 2015

    La filla estrangera narra l’entrada en la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc i criada en una ciutat d’interior de Catalunya. És la història de la seva rebel·lió personal, del dilema que comporta el fet de sortir o no sortir del món de la immigració i del dur conflicte intern que suposa trencar l’estret vincle emocional que la uneix amb la mare. La jove protagonista d’aquesta novel·la ha acabat l’etapa de l’institut i amb tan sols divuit anys ha de decidir si accepta el matrimoni arreglat amb el cosí que li proposa la mare o si marxa sola a Barcelona per desenvolupar el seu talent. Al llarg del relat, en què la llengua actua com a element actiu de la trama, símbol de les dificultats de comunicació i del xoc d’identitats, la noia reflexiona, entre moltes altres coses, sobre la llibertat, les arrels, les diferències generacionals o la complexa realitat personal, social i cultural que la condició d’immigrant imposa.

Mare de llet i mel. Edicions 62. 2018

    A l’epíleg de La filla estrangera (2015), la narradora anunciava: «Escriuria la seva història (la història de la mare) i així podria ser jo sense ser per ella però també ser jo sense ser contra ella».

    Tres anys hi ha esmerçat Najat El Hachmi a escriure la novel·la Mare de llet i mel. Hi narra en primera persona la vida d’una dona musulmana del Rif, la Fàtima, que ja adulta, casada i mare, deixa la seva família, el poblet on ha nascut, i emigra a Catalunya sola amb la seva filla, on malda per tirar endavant.

    Mare de llet i mel ens ofereix una visió exhaustiva i convincent de l’experiència de la immigració des del punt de vista d’una dona musulmana , i alhora en ofereix un fresc complet del que suposa ser dona avui dia en el món rural musulmà.

Sempre han parlat per nosaltres. Edicions 62. 2019

    Poques veus tenen tanta autoritat per parlar de feminisme i identitat com Najat El Hachmi. Més enllà de la seva condició d’immigrant i de filla de família musulmana marroquina, el seu món narratiu és un món de dones. Amb aquest coneixement de primera mà, s’ha format una opinió sobre el que suposa ser feminista avui dia. Per això ha escrit aquest assaig, per exposar el seu punt de vista i denunciar les múltiples trampes i formes de discriminació que pateixen les dones.

    La seva mirada, a més, s’enriqueix amb les particularitats amb què es troben les dones immigrades a Europa, que experimenten la següent paradoxa: viuen en una societat moderna i democràtica, on la igualtat de drets és una realitat legal i on existeix una consciència feminista creixent, i, en canvi, a les “filles” de procedència migratòria musulmana encara els costa treure la veu a l’esfera pública per denunciar el masclisme concret en el qual creixen.

Feminisme i identitat. Un assaig valent i necessari.

D’aquest llibre, Vespres Literaris, vam organitzar la seva presentació a Cerdanyola del Vallès el 15 de gener de 2020

Dilluns ens estimaran. Grup 62/ El lunes nos querrán.Destino. 2021

Lectura del mes de gener 2026

Els secrets de la Nur. Estrella Polar. 2025

La primera novel·la juvenil de Najat El Hachmi.

    La Nur és una nena de 12 anys molt intel·ligent, filla de pares immigrants. Un dia, la tutora de la Nur convoca els pares i els dóna una gran notícia: ha estat escollida per cursar els estudis secundaris al millor institut de Barcelona de manera gratuïta, gràcies a una beca.

    D'una banda, la Nur està contenta, perquè que l'hagin becada és una recompensa al seu esforç, però al mateix temps no vol marxar lluny ni deixar l'Amal, la seva cosina i gran amiga, amb qui ha anat tota la vida al col·legi.

    Quan arribi el setembre descobrirà un món molt diferent del seu, que la portarà a veure clarament les desigualtats i el rebuig que es creen al voltant d'allò que per a alguns és desconegut: a l'institut se sentirà diferent per primera vegada, però, lluny de quedar-se de braços creuats, s'enfrontarà al racisme alhora que intenta construir una identitat pròpia, a cavall entre dues cultures i entre la infantesa i la joventut.

la maternitat d’elna (teatre)

 

per Fina Guasch

    "El passat dimecres 17 de desembre, un grup de Vespres vam anar a veure al Teatre Eòlia l’obra “La Maternitat d’Elna” protagonitzada per la Rosa Galindo, acompanyada al piano per Franco Piccinno i dirigida per Josep Galindo. Precisament aquell dia, la funció es va complementar amb un col·loqui posterior amb l’aurora del llibre en què s’inspira l’obra, Assumpta Montellà.

    El Teatre Eòlia forma part de l’EÒLIA Centre Superior d’Art Dramàtic, un centre de formació teatral fundat a Barcelona l’any 2000 per la família Galindo-Solé.

    “La Maternitat d’Elna” s’ha representat de manera recurrent al Teatre Eòlia durant els últims 17 anys, amb la intenció d’acomiadar-se dels escenaris aquesta temporada 2025–2026. Per aquest motiu, ens podem sentir privilegiats d’haver pogut gaudir d’aquesta obra després d’una trajectòria tan llarga i significativa.

    Tot va començar fa 17 temporades, quan Rosa Galindo va portar per primera vegada a escena aquesta obra plena de sentiment i, alhora, de gran rigor històric, on l’actriu combina el cant, amb l’acompanyament de piano en directe, que es converteix en el complement ideal d’una narració plena se sensibilitat i perfectament equilibrada, que fa que l’obra resulti profundament emotiva i colpidora. De fet, segons ens va explicar l’Assumpta Montellà durant el col·loqui, va ser la mateixa Rosa Galindo qui, 17 anys enrere, motivada per la seva recent maternitat, li va demanar permís per adaptar el seu llibre i convertir-lo en una obra teatral. El resultat és la magnífica obra que hem pogut gaudir.

    Tant l’obra teatral com el llibre “La maternitat d’Elna” publicat ara fa 20 anys, expliquen la història real d’Elisabeth Eidenbenz, una jove mestra suïssa que, al final de la Guerra Civil espanyola, va crear una maternitat al poble d’Elna per ajudar dones republicanes refugiades als camps de concentració del sud de França — especialment al d’Argelers—, així com dones jueves durant la Segona Guerra Mundial. Gràcies a la seva tasca humanitària, a la Maternitat d’Elna hi van néixer 597 nadons que van poder salvar la vida enmig de la repressió, l’exili i la misèria.

    Durant el col·loqui, l’Assumpta Montellà va reflexionar sobre les diferents maneres d’explicar les guerres segons si es fa des de les vivències de les dones o dels homes. Com a historiadora, va començar a interessar-se pel tema quan va saber que als camp de concentració d’Argelers hi havia moltes dones joves vivint en condicions molt precàries, que donaven a llum nadons que morien al cap de pocs dies de néixer. Fins i tot, en consultar els responsables dels arxius del camp, li van dir que el 90% dels infants de 0 a 1 anys morien.

    A partir d’aquí, estirant del fil, algú li va parlar d’una dona que recorria els camps de concentració buscant dones embarassades i els oferia la possibilitat de donar a llum en una maternitat situada a Elna. L’Assumpta va buscar aquella casa i la va trobar, però les persones que hi vivien no en coneixien la història. Va continuar investigant fins que va descobrir el nom d’aquella dona, Elisabeth Eidenbenz, amb qui va contactar primer per carta i a qui acabaria coneixent personalment. La mateixa Elisabeth li va explicar la seva història, que l’Assumpta va reflectir magistralment en el seu llibre La Maternitat d’Elna, Ambdues van mantenir una relació freqüent fins als darrers dies de la vida d’Elisabeth.

    Des d’aquestes línies, voldria fer un agraïment especial a l’Assumpta Montellà, perquè gràcies a la seva dedicació i sensibilitat va rescatar de l’oblit una història que, sense ella, probablement mai no hauria sortit a la llum, i que contribueix de manera decisiva a dignificar la nostra memòria històrica i a preservar-la amb respecte.

    … I per acabar, com diu la promoció publicitària de l’obra:

    La Maternitat d’Elna. Un cant a l’esperança. Una història real del nostre país que s’ha de saber.

NOTA:

El set de febrer del 2009, un grup de Vespres va assistir a una de les representacions d'aquest projecte.

Podeu llegir la crònica en aquest ENLLAÇ

en el recuerdo

 

Fuente del Rey, en la localidad de Priego de Cordoba

Hoy ha fallecido Carmen, madre de nuestra compañera Mari Carmen Afán Canalejo.

En su memoria, recibe los abrazos y el pésame del grupo, Mari Carmen.


“Yo seré sólo ausencia cuando gires tu tiempo.
Se te abrirán los libros por páginas de entonces.
Otra vez la ventana con las mismas estrellas,
y otra vez sin quererlo aquella misma calle.

Un lunes, un domingo...
Para cada recuerdo tendrás fechas.

Deja abierta la puerta al pan de cada día.
Cuando gires tu tiempo por árboles del río,
yo seré sólo ausencia.

Escúchale los pasos y tiéndele la mano
a la sombra que copie tu soledad de siempre.”

Concha Lagos (Córdoba 1907-Madrid 2007)

el llibre de desembre, fragment

 

    “Agnes Bain se puso de puntillas sobre la moqueta y se asomó todo lo que pudo para sentir la brisa nocturna. El viento húmedo le besó la enrojecida piel del cuello y se coló por dentro del vestido. Era como la mano de un extraño, hizo que se sintiese viva, le recordó que estaba viva. Le dio un capirotazo a la colilla y la observó caer dieciséis pisos abajo, resplandecientes ascuas danzando en la oscuridad. Quería que la ciudad viese su vestido burdeos de terciopelo. Quería que los desconocidos la desearan, quería bailar con hombres que la sujetasen con orgullo entre sus brazos. Y, sobre todo, quería tomarse una copa, vivir un poco.

    Estiró las pantorrillas y apoyó la pelvis en el marco de la ventana, levantando el contrapeso que ejercían los dedos de sus pies. El cuerpo se inclinó hacia delante, hacia las luces ambarinas de la ciudad, y la sangre llevó color a sus mejillas. Extendió los brazos hacia las luces y, durante un breve instante, voló.

    Nadie se percató de la mujer voladora.

    Entonces pensó en inclinarse un poco más, se retó a sí misma a hacerlo. Sería tan fácil engañarse, podría convencerse de que volaba y, luego, cuando quisiera darse cuenta, estaría destrozada sobre el asfalto. El piso que aún compartía con su madre y con su padre la asfixiaba. Todo en ese espacio que se abría tras ella le resultaba pequeño. Aquellos techos tan bajos y sofocantes, de lunes a domingo, semana tras semana: una vida comprada a plazos en la que nada parecía pertenecerle de verdad.

    Con treinta y nueve años, un marido, tres hijos, dos de ellos ya criados como quien dice, y todos viviendo en el piso de su madre, Agnes se sentía una fracasada. Él, su maridito, que convenientemente dormía siempre en el borde opuesto del lecho marital, le sacaba de quicio con sus decadentes promesas de un futuro mejor. Agnes quería darle una patada a toda su vida, arrancarla como si fuese papel pintado. Rascar un poco con la uña y tirar.

    Alicaída, regresó a la sofocante habitación, sintiendo de nuevo la seguridad de la moqueta de su madre bajo los pies. Las demás mujeres no la miraron. Malhumorada, deslizó la aguja por el tocadiscos. Luego se echó el flequillo hacia atrás y subió el volumen más de la cuenta.

—Por favor, vamos a bailar un poco.”

Historia de Shugggie Bain

Títol original: Shuggie Bain (2020)

Douglas Stuart

Traduït per: Francisco González López

Editorial Sexto piso (2021)

Pàgines: 27-28

2ª sessió Cinefòrum 2025-2026, la crònica

 

CRÒNICA CINEFÒRUM:

MARTHA MARCY MAY MARLENE

per Pilar Marcos

    El passat divendres 5 de desembre va tenir lloc al Teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès la segona sessió d’aquesta ja tercera temporada del Cinefòrum de Vespres Literaris. 

    En aquesta ocasió el tema triat va ser “Identitat i manipulació: sectes. Com pot el poder d’un grup esborrar la teva voluntat”. El debat va ser conduït per Emma Antelo, Graduada en Psicologia i Criminologia, Doctora en Psicologia Social i psicòloga general sanitària; i per introduir el tema vam veure la pel·lícula “Martha Marcy May Marlene”.

“Martha Marcy May Marlene” és una pel·lícula nord-americana de l’any 2011 escrita i dirigida per Sean Durkin i protagonitzada per Elizabeth Olsen, que va ser premiada tant al Festival de Cinema Independent de Sundance com al Festival de Cannes. El director va començar el projecte l’any 2007 estudiant, d’una banda, algunes de les sectes més mediàtiques als EUA, i després, entrevistant diversos testimonis de persones que havien viscut a alguna secta. I va ser amb retalls d’aquestes històries que va construir el guió del film.

    La pel·lícula fa un estudi psicològic de la dificultat que suposa tornar a la “vida normal” per una jove que decideix abandonar la secta en què va viure durant dos anys. Durkin aconsegueix dibuixar amb precisió l’inquietant de la situació, oferint al mateix temps un retrat ferotge del món tancat de la secta i del perfil de la protagonista; i això ho fa principalment combinant el present de Martha amb flashbacks de la seva vida a la secta durant els dos anys anteriors. Aquests flashbacks sense transicions clares ajuden a retratar perfectament la confusió de Martha, els seus traumes i la seva fragilitat, molt ben transmesa, d’altra banda, per Elizabeth Olsen.

    Un cop projectada la pel·lícula i abans de donar entrada a les intervencions i preguntes dels assistents, l’Emma Antelo va fer una interessant i necessària explicació sobre el que els experts prefereixen anomenar “grups abusius” o “sectes coercitives”, intentant desmentir també algunes de les idees preconcebudes i falses que moltes vegades es tenen sobre aquests grups, com per exemple, que són grups religiosos minoritaris i alternatius, que la gent entra i es queda per què vol, que les persones que entren tenen problemes familiars o psicològics previs, que les sectes utilitzen tècniques estranyes o esotèriques de control, o que són grups fàcils de detectar i que, per tant, “a mi mai em captarien”…

    De fet, segons ens va explicar, el que defineix a aquests grups no és tant la ideologia o la religió (poden revestir-se amb projectes o modalitats molt diferents), com més aviat, l’abús psicològic que es comet dins seu i les estratègies que utilitzen amb aquest objectiu. Aquestes estratègies d’abús són principalment: la captació de persones en situació de vulnerabilitat; la creació d’una façana idíl·lica on ofereixen un entorn al qual pertànyer fent servir la tècnica anomenada “bombardeig d’amor”; un procés subtil i continuat d’abús psicològic mitjançant l’aïllament i el control de la informació amb l’objectiu que la persona anteposi el grup a tot… Tot això fa, doncs, que la sortida sigui molt complicada, ja que s’han perdut els vincles amb l’exterior. Normalment, es triga anys a decidir la sortida i l’impacte que comporta és global perquè afecta a tots els àmbits: el personal, l’econòmic, el social… Per concloure, la ponent va destacar que és important entendre que qualsevol persona pot arribar a estar en aquesta situació i va posar com a exemple del que suposa l’entrada en una secta la faula de la granota i l’olla d’aigua bullent: “Una granota salta a una olla amb aigua bullent i escapa de seguida, però hi ha una altra que entra en una olla amb aigua freda; aquesta s’adapta tranquil·lament mentre la temperatura va pujant a poc a poc, s’acostuma gradual i agradablement a la calor, per tant, no percep el perill i acaba morint.

    El torn de preguntes i debat va ser molt participatiu i entre altres coses es va parlar de què existeixen associacions com AIS (Associació d’Atenció i Investigació de les Socioaddiccions), o AFISE (Asociación de Apoyo a Afectados e Información sobre Sectas) que treballen en la prevenció i l’assessorament sobre grups coercitius; així com també del Grup Invictus Investigació, al qual pertany la mateixa Emma Antelo: un grup de recerca de la Universitat de Barcelona, que també ofereix formació, divulgació i serveis d’assessorament sobre el tema.

    La pròxima sessió del Cinefòrum de Vespres Literaris tindrà lloc el dilluns 9 de febrer i la temàtica serà “L’ètica en la genètica”. Com a introducció veurem la pel·lícula “Gattaca” dirigida l’any 1997 per Andrew Niccol i protagonitzada per Ethan Hawke i Uma Thurman.

Us hi esperem!!!!

el llibre de desembre, lectures

 

SINOPSI

    Història de Shuggie Bain és una novel·la tendra i devastadora sobre la pobresa i els límits de l'amor; una narració que, amb la seva compassiva mirada a la dolorosa lluita d'una dona contra l'addicció, la frustració i la solitud, s'erigeix ​​en un homenatge emocionant a la fe indestructible d'un fill que manté flotant la seva mare amb el seu amor incondicional. També és un retrat emocionalment esquinçador d'una família disfuncional copejada per les polítiques de l'era Thatcher i reflecteix fidelment el desolador clima social i anímic de Glasgow i els estralls causats a la classe treballadora.

    El cor de la història és l'enllaç especial i irrompible que hi ha entre Shuggie i la seva mare, Agnes. Tots dos, fràgils i lluitadors. Agnes es refugia en la beguda per suportar el seu buit i els seus fracassos i Hugh Shuggie Bain, un noi dolç i solitari, lluita per convertir-se d'alguna manera en el noi normal que anhela desesperadament ser, però s'ha d'acceptar a si mateix sobreposant-se a prejudicis, assetjament i rebuig.

    Quan pregunten a l'autor quant n'hi ha d’ell mateix en el personatge de Shuggie Bain, contesta:

    “La història de Shuggie Bain és un llibre de ficció es nota en llegir-lo perquè hi ha moltes veus, molts personatges que volen explicar-te coses sobre la Shuggie i la seva mare Agnes i sobre el Glasgow dels vuitanta. Però vaig buscar moltes experiències de la meva pròpia infància per crear la trama.

    Vaig ser un noi que va créixer amb ajuda econòmica dels programes governamentals perquè Margaret Tatcher va desmantellar no només Glasgow, sinó la meva pròpia família i les seves oportunitats. Sóc el fill petit d'una mare soltera addicta des que tinc ús de memòria fins que la vaig perdre ben aviat quan era un adolescent. A més, era gai i parlem d'un temps en què a la classe treballadora la masculinitat era molt estreta així que quan escric d'amor, de pèrdua o de pobresa o d'aïllament, en parlo des de dins.”

LECTURES

A la pàgina “leer es vivir dos veces”, llegim:

“Uno de los libros más duros y más bonitos que he leído.

(...)

    He llorado, he llorado mucho leyendo el libro y ahora mismo, mientras escribo esta reseña, tengo de nuevo el corazón encogido releyendo algunos párrafos que subrayé en su momento. Es un libro bellísimo, con dos finales. El primero es lacrimógeno al máximo y el segundo deja una tímida sonrisa esperanzadora. El segundo final es con el que Stuart redimensiona el caso particular en caso social. Desgraciadamente hay muchos Shuggies en el mundo; muchos niños y niñas que sufren una violencia estructural de un sistema podrido. Stuart pone el enfoco en tres de los grandes problemas de las sociedades actuales: la homofobia, la violencia contra las mujeres y las consecuencias de la crisis económica en las clases bajas. Pero lo hace a través de una historia conmovedora. Y eso enfada y agita al lector porque personaliza el drama, nos enrabieta y queremos abandonar la novela casi al empezarla; pero os anima a seguir, sufrid con Shuggie, enfadaos tiernamente con Agnes y entended su situación, despreciad a los hombres de Agnes, y a las vecinas, y a los hijos de los mineros, pero intentad hacerlo sin juzgarles severamente pues, todos en este libro, son víctimas de algo que les sobrepasa. “

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

El Sergi Sánchez, a “El Periódico” del 14 de setembre de 2021, a la seva crítica de la novel·la diu:

    “La espléndida novela de Douglas Stuart, ganadora del Booker, carga contra la política social de los 80 en Gran Bretaña

    Cuesta cruzar el pasillo empapelado, con un denso olor a humedad, que nos conduce a esta espléndida novela. Huele a alcohol y a tristeza, y todo en ella está grasiento, tanto el carmín como el ‘fish & chips”. Es ese realismo social tan británico que Irvine Welsh heredó del nihilismo del ‘punk’ y de los jóvenes airados del teatro de fregadero (John Osborne, Joe Orton). Son las desgarradoras fotografías de Richard Bilmington -ceniceros a rebosar, sofás raídos, un hombre desdentado apurando una botella de whisky barato- que cristalizaron en una película que podría haber escrito Douglas Stuart, 'Ray & Liz'. El mundo que retrata 'Historia de Shuggie Bain' es sucio y sombrío y, sin embargo, es una novela sobre el amor, el cuidado, el sacrificio. Hay violaciones, incendios, abusos, adicciones y homofobia, pero lo más admirable es que el tremendismo de los hechos que cuenta “Historia de Shuggie Bain” nunca resulta grotesco ni efectista.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    El Javier Aparicio Maydeu, a “El País", a l’article que titula “Como terciopelo abrasivo”, de data 17/09/2021, escriu:

    “La delicada sordidez textual lograda por Douglas Stuart no es sino el resultado de una variedad tonal y un sabio equilibrio entre lenguaje arrabalero y lirismo.

    Historia de Shuggie Bain es una narración de inequívoco carácter autobiográfico, y cuenta la infancia de un niño que crece en la decadente Glasgow de la reconversión industrial de los años ochenta, bajo la depresión en la que Thatcher sumió al Reino Unido, sufriendo el acoso de los otros chicos, que no ven en él sino a un mariquita, y cuidando de una madre que lucha contra el alcoholismo mientras fracasa a la hora de asumir que su marido mujeriego y sin escrúpulos abandonó a la familia. Shuggie es un niño asfixiado por su aciaga existencia, pero es un niño al fin y al cabo, y el autor ha sabido conferirle a su texto la frescura infantil, y más tarde adolescente, que ilumina la oscuridad del drama con frases de una asombrosa naturalidad que en ocasiones provocan la sonrisa inevitable de quien lee que es “imposible empezar bien ningún día con seis docenas de pollos crudos”. Detrás del escenario en el que se representa sobre todo una historia de amor entre un niño y su madre, envenenada por la necesidad de hacer frente al alcoholismo, a una masculinidad tóxica y a la homofobia, se siente la tensión social entre católicos y protestantes, y se advierte una feroz crítica política del thatcherismo que también puso en evidencia el fracaso de la idea de familia.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    Iñigo Urrutia, a “El diario Vasco”, comença la seva resenya, de data 18/09/2021

    “Douglas Stuart y una atroz infancia en carne viva. El escritor retrata la dura experiencia de un niño “diferente” que trata de salvar a su madre alcohólica en un Glasgow obrero noqueado por el thatcherismo.

    Los episodios de violencia física y sexual, domésticos y callejeros, de los que serán víctimas madre e hijo impregnan la novela de una atmósfera de degradación, a la que también contribuyen personajes secundarios —canallas, abusones, maledicentes, y un lenguaje descarnado, cuando no brutal. No puede ser de otro modo para reflejar con un auténtico hiperrealismo una infancia atroz y, atravesada de un amor no correspondido.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT