Joaquín Rodríguez és doctor en Sociologia, Història i Antropologia, director del màster d’Edició de la Universitat de Salamanca i del Grup Santillana de Edicions; està al capdavant de la revista “Archipiélago. Cuadernos de Crítica de la Cultura” i del projecte de digitalització i edició digital de revistes culturals per a ARCE i l’Institut Cervantes. Ha estat director de la revista Arxipèlag. Quaderns de Crítica de la Cultura . Ha col·laborat com a assessor i editor de diverses col·leccions de ficció i no-ficció per a editorials com Paidós, Alea o Siglo XXI, entre d’altres.
Entre el 2003 i el 2006 va ser director d’edicions i continguts digitals de la Residencia de Estudiantes- CSIC.
És una de les veus més influents en el pensament sobre el llibre, l'edició i transformacions digitals i la lectura al segle XXI.
Obres:
Las mujeres que vuelan; Lengua de Trapo, 2007; 224 pàgines (ficció)
A través d'unes trames perfectament construïdes, l’obra proposa una reflexió sobre el fet de discórrer de les nostres vides en un món no sempre tan senzill i racional com ens agradaria. Recolzat en les seves lectures i les seves experiències com a gran observador, Joaquín Rodríguez ha construït un conjunt de relats que funciona com un petit mapa de la nostra realitat quotidiana.
Edición 2.0. Los futuros del libro; Melusina, 2007; 255 pàgines.
La revolució digital no només afecta un canvi d’hàbits culturals, sinó la nostra manera de raonar, memoritzar i fins i tot conviure .L’edició tradicional es basa en una cadena que uneix de manera successiva i esglaonada els creadors, els intermediaris, siguin aquests editors, distribuïdors, llibreters o bibliotecaris, i els lectors o usuaris. Aquesta concatenació gairebé ancestral, que supeditava la recepció dels continguts als oficis de la intermediació, la posada en pàgina de l’editor, la impressió de l’impressor, la venda del llibreter o el préstec del bibliotecari, està patint una modificació radical, perquè els nous mitjans de producció i generació digital de continguts posen en mans dels creadors les eines per generar, distribuir aquest procés, de manera individual o col·lectiva, consentint o no explotacions derivades mitjançant nous tipus de llicències que entenen millor l'ecosistema de la web, assumint o no que la lliure circulació de les idees fent ús dels nous suports i xarxes de comunicació és la divisa del nostre temps. Tot això i molt més, el canvi radical de les maneres de crear, difondre i consumir els continguts, simultàniament i conjuntament?, representa un nou tipus dedició, l’Edició 2.0.
Mediodía en Mitilene; Lengua de trapo, 2009; 224 pàgines (ficció)
“Hay en Lesbos una ciudad, Mitilene, grande y hermosa, pues está dividida por canales por los que penetra mansamente el agua del mar y adornada con puentes de blanca y pulida piedra; creería uno estar viendo no una ciudad sino una isla...”.
Des del seu desterrament voluntari a Madeira, Max, el protagonista de l’obra, passa comptes amb la seva pròpia vida i amb la de tots aquells amb què s'ha sentit part d'alguna cosa. Aquesta perifèrica illa atlàntica funciona en aquesta novel·la com a imatge de la situació del protagonista: apartada, exòtica (la formació sentimental de Max se succeeix a l'extinta Alemanya Democràtica), un territori ideal per exhumar velles culpes. I en aquest escenari tindrà lloc el retrobament amb Rebeca, alhora víctima i botxí de les seves pròpies traïcions. L'oblit, la compassió, l'amor, en última instància, serà la clau que Max mostri a Rebeca per arribar junts, per fi, a Mitilene.
Quan un sistema totalitari aconsegueix canviar la nostra percepció del bé i del mal, de la traïció i la confiança, quina responsabilitat tenim sobre els nostres actes? Qui pot suportar una pressió com aquesta? La solució que troben els personatges del llibre és l'exili. L’única reivindicació: el dret a la utopia.
Bibliofrenia, o la pasión irrefrenable por los libros; Ediciones Universidad Austral de Chile, 2016; ebook: tamany de l'arxiu 3.2 MB.
Els col·leccionistes que desfilen per aquestes pàgines de tan peculiar santoral, ho són cadascun a la seva manera. De manera que la malaltia hauria de rebre un nom propi per cada desviació, per cada mutació del gen del desig de la propietat i de l'annexió bulímica. Pulsions incurables, en tot cas, per tant, a mesura que es va acostant a la saturació, l'horitzó del bibliòman sempre retrocedeix, ja que de manera continuada surten al pas notícies de llibres fabulosos i perduts, en una mena de moderna reedició del suplici de Tàntal. La intel·ligència potser del bibliòfil consisteix en últim terme en aquest posar el seu desig en un objecte en rigor inesgotable, i romandre llavors esperonat per sempre per una inquietud que no se sacia, i això fins al final dels seus dies, comunicant-los-hi un sentit, i fins i tot una mena de missió, que el bibliòfil es pren molt seriosament.
Primitivos de una nueva era. Cómo nos hemos convertido en Homo digitalis; Tusquets, 2019; 544 pàgines
La creació de noves tecnologies de comunicació —els primers dibuixos a les cavernes, la invenció de l'alfabet, la impremta, el telègraf o internet— suscita un debat intens sobre si aquestes ens sotmeten o ens engrandeixen, si minven les nostres facultats o les incrementen. L'autor explora en aquest assaig la manera com els mitjans de transmissió de la cultura modelen la nostra ment i modelen la nostra comprensió de la realitat. El pas de l'oralitat a l'escriptura, els canvis en la nostra manera de llegir i la irrupció d'internet, l'hipertext i la digitalització dels continguts culturals transformen sense parar els nostres valors i les nostres actituds i ens converteixen en perpetus primitius d'una nova era.
La furia de la lectura. Por qué seguir leyendo en el siglo XXI; Tusquets, 2021; 352 pàgines.
Lectura del mes
Lectocracia Una utopía cívica; Gedisa, 2023; 392 pàgines
Llegir prové de la paraula llatina legere, el significat de la qual és el d'escollir, triar o seleccionar, fins i tot el de preferir, optar o decidir-se per.
Lectocràcia és una oda a l'exercici i la pràctica de la lectura com a fonament de l'esperit crític, del pensament capaç de transcendir les conviccions més larvades, les certeses més amagades, tot allò que acceptem irreflexivament com un a priori incontestable i que és tan difícil de reconèixer com a tal precisament perquè dorm amagat entre les nostres efectives.
Un assaig literari sobre la importància i la democratització de la lectura, sustentat en cites curioses, autors de culte, anècdotes històriques, que reclama la vigència de la utopia humanista i rescata els principis de l'ascesi lectora compostos de paciència i tenacitat, indagació i reflexivitat, contenció del jutge.
Paraíso o de la felicidad en las bibliotecas; Tusquets, 2025, 312 pàgines.
“Cal imaginar-se el paradís sota moltes formes, però una de les més acreditades és la d'una biblioteca", sosté l'autor al començament d'aquest viatge fascinant al món de les biblioteques, aquests espais fèrtils on es forja la curiositat, el sentit crític i la creativitat humana. Concebudes al principi com a temples del saber i restringides estades d'un saber elitista, les biblioteques tenen actualment infraestructures concebudes per aconseguir un ús públic, genèric i el més universal possible del coneixement i de la cultura. Però és així realment? És veritablement igualitari l'accés a les noves formes del saber? És la digitalització la nova panacea cultural o està senzillament obrint les portes a l'infern de la incomunicació i la des memòria? A més de reconstruir magistralment històries i morfologies de les biblioteques al llarg del temps (des de l'Antiguitat fins al nostre segle; des d'Alexandria als projectes a les presons), aquesta obra defensa la necessitat que aquests recintes es puguin convertir finalment en espais capaços de generar i augmentar l'autonomia, la llibertat i el pensament crític en cadascun de nosaltres, amb independència de la nostra herència social i cultural.
edició alemanya de 2022, ed. Orlanda amb traducció de Michael Erbmeyer
“Un día me vi. Casi nunca me miraba en el espejo, pero por casualidad
tropecé con la imagen de una mujer de pómulos huesudos y pelo enmarañado, con
una tristeza en el fondo de los ojos parecida a la que había detectado en los
tuyos ese primer día en las tres torres. Fue eso. Más que la delgadez extrema,
más que el malestar y la falta de ganas de vivir, descubrir el rastro de tu
tristeza en mi propio reflejo me empujó a tomar una decisión.
Llamé al hospital en el que había estado ingresada para ver si el psiquiatra
que me había atendido seguía trabajando allí. Me dijeron que no, pero que tenía
una consulta privada. Llamé y pedí hora.
Se alegraba de volver a verme, dijo. Yo sentí que lo había decepcionado,
que había vuelto a caer en el pozo de entonces. No he sido valiente, no he sido
fuerte, no he podido. Volvieron los recuerdos de cuando vivía con mis padres,
de aquel verano infernal, de los gritos y los techos bajos. Me di cuenta de
que, aunque hubiera huido de allí y hubiera roto con todo, aunque fuera
escritora, estudiante, trabajadora, madre, aunque hubiera superado tantas dificultades,
en realidad seguía atrapada en mi litera de color rojo a dos palmos del techo.
Empecé a hablar sin parar, ese día y todos los que vinieron. De ti y de
mi madre, de mi padre, de nuestra expulsión, de lo injusto que era todo, de la
frustración de no poder cambiar las cosas, de que nadie nos comprendiera, de
que nadie entendiera nuestra herida. Hablé de los hombres y de sexo, del amor
que no existía, le aseguro que no existe, y del deseo y del cuerpo como problema. De que cuando no
conseguía contar lo que me pasaba aparecían todos los antiguos demonios y se
apoderaban de mi carne y la convertían, otra vez, en un amasijo de hilos
entrecruzados que pertenecían a todo el mundo menos a mí. De que no había hecho
nada para salvarte.
¿Por qué no te había salvado? Cuando empecé a contarle tu historia, el
modo en que te habías comportado en los últimos tiempos, desde que habíamos
llegado a Barcelona y habías empezado a liarte con desconocidos arriesgando la
vida, cuando dije en voz alta lo que habías estado haciendo me di cuenta:
aquello no era libertad ni nada que se le pareciera, todo lo contrario, era un modo
de castigarte por el fracaso de tus dos matrimonios: el primero tradicional,
con un hombre que te había escogido tu madre. El segundo por amor, un amor de
película que luego, en la práctica, se demostró una farsa. Yo siempre te daba
la lata con mis inseguridades, mis neuras, te hablaba sin parar y no me di
cuenta de que el hecho de que tú no expresaras tu dolor no significaba que tus
heridas fueran menos profundas. Trabajar sin descanso para no tener ni un
minuto libre para pensar, agotarte en el gimnasio, pedirles a tus amantes que
te azotaran y te mordieran hasta dejarte marcada por todas partes, darte
atracones que rompían los límites de tu cuerpo, exponerte, no ser más que sexo
sobre tus plataformas, restricciones dietéticas y tratamientos estéticos dolorosos,
todo eso, absolutamente todo formaba parte de lo mismo: la herida que supuraba,
una herida ancestral y profunda que sigue abierta para muchas. ¿Por qué no lo
vi? ¿Por qué me creí el cuento de que hacernos daño a nosotras mismas era
libertad? Que la libertad era elegir aunque eligiéramos el sometimiento y el maltrato
de siempre. Nos liberamos de muchas opresiones, pero no supimos deshacernos del
masoquismo que a nuestras madres les había servido para sobrevivir. A ti te
mató, ahora lo sé. El dolor, aunque fuera controlado, no resultó sanador a
pesar de que lo defendieran teóricas de lo más modernas. A ti te provocó la confusión
que te llevó a la muerte, ahora lo veo claro. No dejo de pensar que si me
hubiera dado cuenta de esto entonces tal vez hubiera podido salvarte. Pudimos
agarrarnos la una a la otra, ese fue nuestro único consuelo, pero nuestra
amistad no bastó, no fue suficiente para aguantar tantas embestidas. Y venimos
arrastrando la herida desde hace siglos.
Al psiquiatra le conté que quería volver a ser niña, dejar todos los problemas
atrás, que echaba de menos a mi madre y que quería que me cuidara como cuidan
las madres, quería que viera crecer a su nieto, celebrar cumpleaños y fiestas,
saber que, si me caía, habría alguien que me sostendría, que sostendría a mi
hijo.
Le hablé de ti, pero por mucho que lo hiciera no conseguía desprenderme
de la culpa. No solo no había atendido tu dolor, es que creía que te había
empujado a algo que no pudiste soportar, me había aprovechado de ti. Primero de
tu entusiasmo jovial, de tu pragmatismo y tu capacidad de decisión. Luego de tu
compañía leal. ¿Qué había hecho yo por ti? Nada, absolutamente nada. ¿Por qué seguía
yo viva? ¿Por qué merecía vivir mientras que tú te habías quedado tendida sobre
el asfalto para siempre?
El psiquiatra me sugirió que te escribiera, que te mandara una carta. Y
eso hice.
Al final creo que voy comprendiéndolo todo, voy poniendo orden, y
dejarlo todo escrito aquí ha aliviado mi rabia, mi tristeza, mi sensación de
impotencia. Nada de lo que cuento sirve para cambiar el pasado, pero sí para
que quede constancia de lo ocurrido. La verdad profunda de nuestra historia era
mucho más simple de lo que imaginábamos. No tenía que ver con el choque de culturas, con la integración,
ni con estar entre dos mundos ni ninguna de las cosas que nos han ocupado tanto
tiempo. Lo único que queríamos era ser amadas. Tal como éramos, sin más. Sin
tener que recortarnos ni adaptarnos ni someternos. Ni tapadas ni hambrientas ni
perforadas por mil agujas ni embadurnadas de cremas ni embutidas en telas. Solo
con nuestros cuerpos, que somos nosotras, con nuestro carácter, que también
somos nosotras, con nuestros pensamientos y nuestras emociones y nuestras
heridas, las cicatrizadas y las abiertas. Nada más.”
Najat El Hachmi: “Fa temps que busco una paraula que vulgui dir racisme i masclisme alhora”, amb aquest títol encapçalava el Roger Cassany la seva entrevista a l’autora del llibre del mes “Dilluns ens estimaran” per al diari digital "VilaWeb" -publicada el 15/02/2021, guanyadora del premi Nadal d'aquell any.
A l’inicií de l’entrevista, Cassany pregunta: “ Dediqueu la novel·la “a les valentes que van sortir del camí recte per ser lliures”. Qui són aquestes valentes?; i El Hachmi respon: “Són moltes dones i noies que han viscut situacions semblants a les que apareixen a la novel·la, que s’han hagut d’enfrontar al seu entorn immediat per poder ser allò que eren i, simplement, per poder viure. Són dones que, a més, fora d’aquest entorn immediat, tampoc no han tingut les coses fàcils. S’han trobat amb diverses discriminacions, començant per la derivada del seu origen.”
L’entrevistador replica: “Valentes com Najat El Hachmi…”, i li respon: “Com moltes dones! I, de fet, depèn com s’entengui la valentia. Jo crec que la valentia no és no tenir por d’allò que passarà ni saber encarar la incertesa, sinó que vol dir aprendre a superar i a sobreposar-se a aquesta por, encara que hi convisquis. Optar per no sobreposar-s’hi i conformar-se amb la repressió té un preu. Sobreposar-s’hi també en té un, és clar. Tot té un preu. Però preu per preu, millor ser lliure, encara que costi, que no pas assumir el sistema de submissió que et proposen.”
Iñaki Ezkerra, en la seva crítica, publicada al diari “El Correo” de data 27/02/2021, destaca que:
“ (...) uno de los logros del libro reside en que no cae ni en el panfleto ideológico ni en la habitual y artificial receta de la corrección política, sin complejidades y para consumo facilón de lectores biempensantes. No estamos ante una fría enumeración de injusticias abstractas sino ante una novela en todo el sentido del término, que convierte en sutilmente eficaz la denuncia de estas a través de la narración y la descripción de lo cotidiano, del modo en el que la cultura de la imposición y la represión, la sumisión y la humillación se plasman en las vidas diarias de los personajes y en los detalles más inocentes. Las formas de dominio que sufren esas mujeres le suenan al lector a verdad porque no le resultan del todo ajenas a su cultura sino genuinamente reconocibles. Esto es lo que hace la novela de Najat El Hachmi inapelable. A poco que mire al pasado de nuestro país, ese lector reconoce como menos lejanos de lo que quisiera a esos padres que prohíben a la hija que estudie, se maquille, salga a la calle, trabaje, suba al coche de un hombre y elija al chico con el que casarse o perder la virginidad.”
Patricia Millán, al seu espai "Relatos en Construcción", entrevista l'autora, titulant l'entrevista "Los lunes nos querrán: hablar de todo y hacerlo bien”.
Vegem-ne un fragment:
“Has escrito un libro maravilloso. El primero tuyo que leo, pero estoy segura de que no el último. Lo he disfrutado mucho. Lo primero que te voy a preguntar es: ¿Por qué parece que no tenemos recuerdos alegres? Dicen los psicólogos que no, que siempre nos acordamos de lo bueno. Pero tu libro no es el recuerdo de lo bueno, es una sucesión de circunstancias que llegan y se sobrellevan como se puede.
No son buenas, pero el hilo principal, el vínculo de la protagonista con su amiga, es para mí lo mejor que pasa en la novela. Es como si ese tesoro, esa amistad tan única que a veces tenemos la suerte de encontrar, siguiera viva a través de las páginas, a pesar de que todo lo que les ocurre en contra. Al final muchas de las cosas que tenemos que afrontar acaban suponiendo una presión muy importante sobre los vínculos principales que tenemos. El núcleo más profundo de la novela es para mí algo tremendamente alegre y bueno. Pero está sometido a todo ese todo ese contexto que tienen que afrontar ambas protagonistas. Necesitamos conflicto para construir una historia.
El lunes nos querrán es un cúmulo. Partes un tema que es común a todas las mujeres: el paso de la adolescencia a la etapa adulta sumado a la cuestión del cuerpo, de la obsesión por la perfección física. Por si eso fuera poco, se añade el tema de la libertad en un ámbito religioso que, por mis circunstancias, a mí no me resulta familiar, al menos de primera mano.
Se van acomodando a las presiones de algún modo. Es lo que nos ha tocado a la mayoría de las mujeres: que sobre nosotras se vaya construyendo toda una serie de estructuras articuladas con normas sociales, con presiones que a veces son explícitas y otras veces son más sutiles, con mensajes que te van llegando desde que eres muy pequeña que dicen que tienes que adaptarte, encajar dentro de unos determinados moldes, cambiar continuamente…
Si analizamos, al margen del elemento religioso, o migratorio, o la clase social, que también nos condiciona mucho, todo lo que a una mujer, cualquier mujer, normal y corriente, le llega a lo largo de toda una jornada, de una jornada cualquiera, nos daremos cuenta de que nos bombardean todos los días con mensajes que van en esa dirección: hacernos sentir mal con lo que somos, que no sea suficiente. Además, nos transmiten la idea de que si las cosas no nos van bien es porque algo falla en nosotras. El problema no está en lo que ocurre, en cómo está todo organizado. Si no llegas a todo es porque estás mal organizada, no es porque tengas que hacer demasiadas cosas.”
Al suplement “El Cultural”, del diari “El Español” , llegim la crítica de la Ascensión Rivas , titulada “El lunes perpetuo de Najat El Hachmi” i publicada el 15/02/2021, on afirma que:
“La obra de Najat El Hachmi es interesante en lo que tiene de esclarecedora sobre los entresijos de una cultura escasamente conocida fuera de su radio de acción. También porque revela la severa situación de intolerancia que sufren sus mujeres y que supone una destacada aportación a la causa feminista. Sin embargo, el texto resulta plano y en ocasiones parece que su autora no lo hubiera filtrado de forma adecuada. El estilo es simple, a veces con coloquialismos y clichés que lo afean, y que aparecen en forma de tópicos para desencanto del lector.”
“Najat El Hachmi ahonda en la opresión femenina en su nueva novela
La escritora catalana de origen marroquí cierra con ‘El lunes nos querrán’, premio Nadal, un ciclo narrativo donde indaga sobre mujer e identidad a partir de su biografía.”
Així titula la seva crítica Carles Geli, per al diari "El País", de data 13/02/2021:
“Ya no puedo dar más; he dedicado mi vida entera a pensar mi vivencia y las de los otros y ya está entendido y explicado”, asegura Najat el Hachmi ante su última novela, El lunes nos querrán (Destino; Edicions 62, en catalán), con la que obtuvo el premio Nadal hace apenas un mes. La historia de dos chicas jóvenes marroquíes de una periferia de la periferia que luchan con inocente ilusión para salir de un entorno opresivo y ser queridas y aceptadas con normalidad (quizá en ese lunes del título) bebe del agua del pozo más íntimo de la escritora catalana de origen marroquí (Beni Sidel, 41 años). Ha ido hasta el fondo como nunca. Y ya no hay más porque antes de ahí salieron también El último patriarca (la sombra del padre) y Madre de leche y miel (homenaje a la madre), que, junto con La hija extranjera (los primeros conflictos generacionales) y esta última (la batalla y la angustia profunda de ella) quizá conformen un friso narrativo definitivo del que ahora toma conciencia y que reata en lo ensayístico Siempre han hablado por nosotras. “Lo próximo escribiré otra cosa, algo distinto”, dice.
Mientras, la lucha de las dos protagonistas de El lunes nos querrán por una vida normal (tomar una Coca-Cola, ver según qué series, ponerse unos tejanos, maquillarse, comer una hamburguesa, hablar con un chico, escoger a su futuro marido…) puede leerse como un homenaje a todas las que han iniciado una revolución silenciosa contra la opresión. De nuevo, feminismo e identidad en la prosa de El Hachmi. “Quería visibilizar estas heroicidades cotidianas, que no lucen ni pasan a la Historia, como un reconocimiento al desencanto que comporta muchas veces esa batalla sorda”. Una lucha clara en los años 90 y cuya transmisión parece haberse difuminado. “Está empezando a ser una herencia perdida porque no se está articulando un discurso que acompañe esa transferencia de experiencias que pasan sólo particularmente de una mujer a otra”. Ella misma es sujeto paciente de esa dificultad. “Si has superado todo esto no quieres revivirlo; cuando he intentado traspasar alguna experiencia a mi hija veo que le provoca un shock que desearía ahorrarle, claro”. Tampoco llega a las jóvenes de hoy porque “la educación actual transmite un legado donde las mujeres, musulmanas o no, no estamos; y si en España ya ha costado dar a conocer el papel de la mujer durante la Transición… Se necesita un cambio en la transmisión de la memoria de valores”, apunta.”
Fa vint anys un petit grup d'amants de la cultura, les lectures i les tertúlies al voltant d'una taula, va decidir que això que feien els divendres a la tarda-nit al Centre Cívic de Montflorit es diria a partir de llavors Vespres Literaris.
Naixia així un espai que, amb el temps, ha esdevingut un lloc de trobada i intercanvi de voluntats, experiències i inquietuds culturals i, per sobre de tot, amistat.
Dues dècades després, Vespres Literaris celebra el seu aniversari amb la mateixa vocació que el va veure néixer: compartir qualsevol manifestació cultural com a acte d'enriquiment del grup, un lloc on s'escolta, es debat i es celebra. En aquests vint anys han passat per les nostres sessions plomes consagrades, veus emergents, persones sempre fidels a les trobades de Vespres Literaris i curiosos ocasionals; estudiants, jubilats, docents, artistes o veïns que han trobat a les nostres trobades un espai intel·lectual i emocional.
Vespres Literaris ha crescut amb múltiples activitats i propostes, però sense perdre l'essència que va inspirar la seva creació: lloc de trobada, debat i anàlisi, on tot ens ha interessat, res ens ha sigut aliè i el coneixement compartit ens ha fet millors cada dia aquests vint anys.
La celebració d'aquest vintè aniversari no és només un homenatge a tot allò realitzat, sinó també una invitació a prosseguir, amb mirades i aportacions noves, cap endavant. En aquest moment de soroll i perplexitat, Vespres Literaris reivindica la pausa, l'escolta i la conversa com a forma de resistència cultural.
A tots els que hi han participat, impulsat o acompanyat aquest camí: gràcies!
Als que arribaran els propers anys: benvinguts!
Nosaltres, al capvespre, seguirem encenent la llum del diàleg i el coneixement compartit.
Dilluns ens estimaran la novel·la de la Najat El Hachmi que estem llegint, i el deu de gener posarem en comú, fou publicada l’any 2008. En aquesta obra, Najat explora temes com la identitat, la acceptació i el reconeixement personal, les relacions familiars i les relacions amb els altres a través de la mirada i les angoixes de la seva protagonista, la Laila . Com és recurrent a la obra de la nostra autora, El Hachmi converteix l'opressió femenina en l’eix estructural de la novel·la, ja que ens trobem davant , en aquest cas, de una narració molt personal, crua, valenta d’una experiència íntima, quotidiana, heretada i dolorosament interioritzada; perquè Najat s’ha inspirat en les seves pròpies experiències com a jove immigrant marroquina a Catalunya, per retratar l'experiència d'una noia que creix a l'interior d'una família marroquina tradicional, mentre intenta trobar el seu lloc en una societat catalana que la veu com "forastera". Aquest conflicte d’identitat és el nus de la novel·la.
Per contextualitzar el tema de la novel·la, creiem que el millor és donar pas a les opinions i pensaments que l'autora aboca als seus articles d'opinió:
Ara desitjo jo (Diari Ara, 31/08/2022)
“ Era d'hora i als carrers encara hi havia poca gent. Una adolescent caminava pel passeig quan, tot d'una, va aparèixer un grup de nois si fa no fa de la seva mateixa edat. Es passaven una pilota i parlaven de forma distesa, però en veure la noia van canviar del tot el seu comportament: van accelerar el pas per acostar-se a la desconeguda emetent missatges verbals i no verbals d'un to amenaçador. Ella va deixar de ser una persona normal que transitava lliurement per l'espai públic per convertir-se en allò que els joves l'obligaven a ser: una presa a punt de ser caçada. Va canviar el ritme de les seves passes per allunyar-se de la colla, va encongir les espatlles i es va ajustar la rebeca que duia com si el possible atac fos una inclemència del temps. Puc imaginar-me el batec disparat del seu cor, la sensació d'indignació i fàstic, la impotència de no poder-hi fer res. Mentre observava l'escena em va tornar el regust agre d'una vivència que, de tan habitual, l'hem tinguda per normal i acceptable. Em van venir ganes de dir-li que no fugís, que s'aturés i plantés cara a aquells energúmens que es creuen amb dret a perseguir-la tot emetent judicis sobre el seu físic que no els havia demanat ningú.
No sé si les adolescents d'ara encara reaccionen com hem reaccionat tantes dones davant de l'assetjament i les agressions, si acaben caient en la trampa de considerar el propi cos culpable del comportament dels homes o si segueixen vivint aquestes situacions amb una vergonya viscosa que se t'enganxa com una pudor persistent. Espero que no, que la consciència igualitària que anem sembrant i cultivant amb tossuda paciència allunyi de les noves generacions la temptació de declarar la guerra a les pròpies carns, que la nostra indumentària, si tenim els atributs femenins més o menys desenvolupats o si resultem atractives, ja no serveixin de coartada per a unes actituds més pròpies de bèsties salvatges que no pas de persones civilitzades i educades (suposem) per la societat de la qual formen part.
Una mica més enllà i unes hores més tard és una nena la que capta la meva atenció quan me la miro de la sorra estant: no devia tenir més de deu anys, però anava enfundada de dalt a baix en un vestit de bany negre que els comerciants que els venen anomenen burquini. Jo en diria preservatiu de cos sencer: un incòmode i claustrofòbic embolcall de polièster que serveix de salconduit a petites i no tan petites per poder fer una cosa tan simple com banyar-se al mar. Quan la nena es capbussa és com qualsevol altra que juga a desafiar les onades, però quan treu el cap ja s'ha convertit en una dona que s'ha de comportar i vestir de manera decent: encara no ha deixat de regalimar-li la salabror per les pestanyes que ja s'afanya a posar-se bé el turbant fosc, no fos cas que se li alliberés un sol cabell de la presó de tela que la lliga fort, no fos cas que la brisa marina la portés a pensar que és persona de ple dret i no una dona. Una vegada i una altra repeteix el mateix gest obsessiu. En aquests casos, l'estesa d'uns cabells alliberats i bressolats per l'aigua esdevé una subversió perillosa. Mentrestant, els seus germans, petits i grans, exhibeixen el tors nu sense por de cremar en el foc etern. Per a aquesta mena de catalanes no hi ha prevista, que jo sàpiga, cap campanya de la conselleria de Feminisme Atomitzat destinada a combatre una sexualització precoç que tindrà greus conseqüències a llarg i curt termini.
La conclusió que es desprèn d'aquests dos exemples és que a les dones encara ens falten moltes batalles i combats per convertir-nos en subjectes desitjants que ballen sense por la dansa de la seducció mútua. La llibertat només és possible quan hi ha igualtat. El sotmetiment, la cacera, els comportaments depredadors i la denigració no hi tenen a veure, amb el desig.”
Es su cultura (El País 31/05/2024)
“La Constitución y los derechos humanos permiten que menores de entornos y familias que no tienen la igualdad y la libertad como valores fundamentales puedan sentirse seguras.
La cultura de todas las niñas españolas, tengan o no tengan la nacionalidad, es la de la Constitución, los derechos humanos y están todas amparadas por las mismas leyes. Esto permite que, en teoría, menores que crecen en entornos y familias que no tienen la igualdad y la libertad como valores fundamentales puedan sentirse seguras porque la justicia las ampara. A menos, claro está, que quienes juzguen y dicten sentencia lo hagan condicionados por la poderosa aleación de machismo y racismo que los lleva a ver en una niña su “cultura” de procedencia antes que su condición de víctima y menor. La Audiencia Provincial de León, al rebajar la pena al agresor de una niña de 12 años porque la víctima es gitana y “las gitanas se casan con 12 años”, no ha hecho más que avalar la pederastia por razones culturales, unas razones que están lejos de compartir todos los gitanos. Es un ejemplo claro de cómo ese supuesto respeto por la cultura ajena no es más que una forma hipócrita de defender la violencia sexual, en este caso, además, violencia sexual contra una menor. Es por esto por lo que gitanas, moras, negras y latinas que viven en entornos segregados con los de “su cultura” sienten que nadie las va a proteger si denuncian, que esos derechos de los que tanto hablan ahí afuera son para otras. No se me ocurre forma más terrible de exclusión que vivir en un país democrático que ha conquistado grandes avances feministas y saber que no son para ti porque antes que ser humano, eres cultura, identidad, tradición, eres tribu.
No pocas veces hemos conocido casos en los que se hacía la vista gorda ante el absentismo escolar y hemos dejado solas a esas niñas que tienen que ayudar en casa, que no pueden aprender a nadar ni ir de excursión o que se ven asediadas y controlados por los compañeros de su misma “cultura”. Demasiadas veces hemos callado viendo “dar” en matrimonio a chicas que están lejos de tener edad para saber dónde las están metiendo. La tibieza con la que a veces (por suerte no siempre) se persiguen este tipo de delitos no es, como esgrimen quienes podrían actuar y no lo hacen, un respeto al grupo de pertenencia de las menores sino una complicidad con los verdugos que las violentan, las someten y las discriminan. Como si el progreso y la capacidad de cambio fueran patrimonio de los payos y los “otros” estuvieran condenados a seguir encerrados en esencialismos inamovibles. Lo curioso es que de esos los valores ajenos siempre rescatamos lo mismo: el machismo más atroz.”
Empoderarte con bragas y sujetadores ((El País 01/12/2023)
“Solo me exploto yo, vendrían a decir las cantantes-vedettes de nuestro tiempo; solo yo tengo derecho a sacar mucha pasta de poner cachondos a los hombres.
La publicidad se ha adueñado del lenguaje emancipatorio de las luchas sociales vaciándolo de contenido y, lo que es peor, pervirtiendo su sentido original. Si en su momento las marcas que se dirigían al público femenino no tenían reparos en asustarnos con la soledad, la falta de amor y el destierro si no comprábamos sus productos, ahora nos dicen que el maquillaje o la lencería nos empoderan. ¿Para qué esforzarte por llegar a ocupar sitios de responsabilidad, tener independencia económica o acceder al saber y el conocimiento o conquistar tu propia libertad si comprándote las bragas de Jennifer López puedes tener tanto poder como ella? Sin duda, la cantante es poderosa, pero, disculpen la obviedad, no por su ropa interior, sino porque es una mujer rica y famosa. Con talento, sí, pero a nadie se le escapa que parte de su riqueza viene del esfuerzo, tiempo y dinero que dedica a su apariencia externa, lo cual demuestra que seguimos en un sistema en el que la explotación sexual de los seres humanos de segunda, las mujeres, no solo no es cuestionada, sino que es un valor absoluto de la cultura hegemónica occidental.
Beyoncé y Rosalía nos dirán que son feministas y las letras de sus canciones inspirarán a las nuevas luchadoras por la igualdad, pero siguen integradas en una estructura que antepone la capacidad de excitar a los hombres a cualquier otro “don” que puedan tener. Ellas mismas juegan bien ese juego, aunque luego se quejen cuando se las sexualiza sin permiso, como le pasó a la catalana con el fotomontaje de JC Reyes. Solo me exploto yo, vendrían a decir las cantantes-vedettes de nuestro tiempo; solo yo tengo derecho a sacar pasta, mucha pasta, de poner cachondos a los hombres. He aquí, según algunos publicistas y colaboradoras de este sistema de dominación, el summum de la liberación y el empoderamiento.
Y antes que alguien me venga con el manido tópico de que las feministas odiamos el sexo, más bien es todo lo contrario: porque nos parece algo demasiado importante para convertirlo en mercancía, nos negamos a aceptar el denigrante papel de aprovecharnos de las necesidades sexuales de los hombres para ganar poder, porque el sexo es un espacio compartido que solo puede ser gozoso si es gratuito, deseado y se da entre iguales. Es vil y ofensivo pretender que sigamos como siempre, conformándonos con unas migajas de los privilegios que tienen ellos a base de enfundarnos en ásperos e insostenibles sujetadores de encajes de poliéster.”
La Laila Karrouch (Nador, 1977) és una escriptora i infermera catalana d'origen amazic. L'any 1985, quan tenia vuit anys, va deixar el Marroc juntament amb la mare i els germans per anar a viure a la ciutat de Vic, Osona, on es retrobaren amb el pare, que havia vingut a Catalunya l'any 1976.
A l’article Sempre seré immigrant, publicat al medi “La República” el 13/05/2010, escriu:
“Parlar d’immigració, moltes vegades, es fa pesat. Cal dir, però, que no és un tema que passi de moda, és una realitat, almenys per a les persones que som d’un altre país d’origen i que sempre som i serem considerats immigrants.
Als anys vuitanta, a Osona, vàrem començar arribar els primers immigrants procedents del nord d’Àfrica. Teníem la imatge d’una Europa que no encaixava gens amb la realitat. Ens pensàvem que tot seria bufar i fer ampolles, però no va ser així. Vàrem descobrir un món diferent al nostre, diferent en molts sentits. Com qualsevol persona que fa un canvi important a la seva vida, ens vàrem sentir estranys. Vàrem descobrir les persones, els paisatges, el clima -al qual encara no m’hi he acostumat- la llengua, la cultura. ..tot. Llavors vàrem començar a “integrar-nos” a la nostra manera (ja que no tothom entén integració de la mateixa manera), a sentir que formàvem part de la societat.
La veritat era que les coses es van simplificar molt més : les persones que ens coneixien ens miraven d’una altra manera, ens donaven un cop de mà quan ho necessitàvem.
A vegades em preguntaven d’on era i jo responia: ‘Sóc catalana’. Així ho sentia. Alguns ho entenien i altres em continuaven veient com una immigrant.
El problema més important va arribar amb el primer viatge de tornada al Marroc. El primer parent que va córrer a abraçar-me em va dir ‘benvinguda, espanyola!’. Vaig dubtar entre fer-li un petó d’enyorança o estrènyer-li el coll entre les meves mans de tanta fúria que es va apoderar de mi. Era evident que la gent del meu país no em tornarien a veure mai més de la mateixa manera, res tornaria a ser com abans.
Va ser llavors quan vaig pensar que vagi on vagi i sigui d’on sigui sempre seré immigrant per uns i emigrant pels altres.
Amb els anys he arribat a la conclusió que jo seré com vull ser: catalana d’origen marroquí i intentar fer veure les coses a la meva manera seria una pèrdua de temps ja que no tothom té clar d’on és i d’on deixa de ser.”
Al llibre a Petjades de Nador (2013), descriu com va fer una xerrada per a alumnes d'un institut de secundària, una xerrada que la narradora descriu com a «curta i profitosa» . Al final de la xerrada, els alumnes, al principi tímids, es llancen a fer-li preguntes sobre la seva vida entre dues cultures, dos països i diverses llengües, i descriu un fragment de la mateixa:
“—Què t'estimis més, el Marroc o Catalunya?
Amb la mà encara alçada, m’hi vaig apropar i el vaig mirar de fit a fit.
— I tu qui t'estimis més el pare o la mare?
No va dubtar gens ni mica.
—A tots dos igual.
—Ja tens la resposta a la teva pregunta.”
Un altre dels temes de la novel·la és el de la l'opressió de la dona com a herència cultural; així, El Hachmi defensa a la seva obra com la tradició cultural es pot convertir en un mecanisme de control i desigualtat, especialment vers les dones.
Todas perras ((El País 29/09/2023)
“Vivimos en el siglo XXI y todavía tenemos que contarles a nuestras hijas que disfrutar del sexo con quien quieran y como quieran no las convierte en bestias.
Siglo XXI, ola mundial de feminismo, rebelión general contra la violencia sexual en todas sus formas. ¿Dejarán de llamarnos perras por el simple hecho de ser sexualmente activas, por tener una libido normal y sana? Siglo XXI y no la Edad Media, aquí y no en un poblado en medio de la nada, en una revista como S Moda dirigida mayoritariamente a un público femenino. Habrá que preguntarse por qué las revistas de este tipo son las únicas que tienen la extraña costumbre de maltratar a sus propias lectoras. En su día nos inocularon el peligroso virus de la anorexia, diezmaron hasta el mínimo nuestra autoestima para que necesitáramos un montón de productos para recuperarla y ahora nos venden la explotación sexual como una opción aceptable. Y si te escandalizas, es que eres una moralista. Si no quieres que te animalicen, que te zoofilicen rebajándote a la hembra que más asco y desprecio provoca en la mayoría de las culturas, es que odias el sexo. La misma historia de hace unas décadas, cuando nos llamaban estrechas por no darnos a señores que no nos apetecían. No, cariño, que no quiera hacerlo contigo no quiere decir que no quiera hacerlo con nadie.
Gabriela Wiener, con toda su audacia periodística, con su saber literario, feminista y antirracista, no es capaz de imaginar un marco distinto en el que inscribir a Tokischa que no sea el de la esclavitud sexual, ahora dicen que escogida, y la degradación de la mujer, de la persona. No hace falta que venga el anarcocapitalista Milei para empujar hasta lo inimaginable los límites de lo que se puede vender y comprar; ya lo hace una artista que se presenta como subversiva del sistema mientras lame un chupachups para animar a los pedófilos que sueñan con niñas calientes a su disposición.
Siglo XXI y tendremos que contarles a nuestras hijas que no, que ser perra no está de moda, aunque lo diga una cantante a la que admiran, que disfrutar del sexo con quien quieran y como quieran no las convierte en bestias. Las perras suelen ser apaleadas, azotadas, denigradas y maltratadas porque gozan. Hay que ser tremendamente ingenua para creer que algo así pueda ser transgresor, que en vez de apropiarnos y dignificar nuestro propio placer sexual y exigir que se nos respete como mujeres, difundamos exactamente la misma idea que difundió siempre el más rancio poder patriarcal: que si tú, mujer, quieres follar es que eres la más sucia, la más abyecta y la más despreciable de las bestias.”
En aquesta línia, i per acabar l'entrada amb una mica de música, escoltarem la versió que ha fet el músic libanès Ibrahim Maalouf (Beirut,1980), de l'èxit dels anys setanta Laissez-moi danser , de la cantant d’origen egipci Dalida.
En aquesta versió, Maalouf mostra una dona que canta a la llibertat personal, al seu dret a viure sense càrregues, sense por i sense explicacions. La cançó reivindica una dona que vol escriure la seva pròpia història, al seu ritme, sense retre comptes a ningú.
L’ autora del mes de gener, Najat El Hachmi (1979), va néixer a Nador (Marroc) i amb vuit anys va anar a viure a Vic, on va estudiar i treballar de tot: empleada de la neteja, cuinera, monitora d'esports... fins a ser mediadora a la Delegació d'Ensenyament de Vic i de tècnica d'acollida a Granollers.
Estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal en llengua amaziga a l'antiga emissora Catalunya Cultura. Ha col·laborat en alguns mitjans de comunicació com Catalunya Ràdio, ha publicat articles al diari El 9 Nou de Vic, a la revista digital Esguard, La Maleta de Portbou, L'Avenç o Letras Libres i El Periódico de Catalunya; actualment col·labora regularment als diaris El País i l’Ara.
Per la Latifa Laamarti, doctora en llengües i literatures hispàniques, al seu article “La narrativa de Najat el Hachmi, publicada a la revista “Hispanismo del Magreb”, el 14/04/2021, la nostra autora del mes “se libera en sus novelas y narra sus historias con un estilo realista, en un monologo interior continuo y desde una perspectiva reflexiva critica. Es profunda la crítica que hace al machismo dominante en los dos mundos a los que ella pertenece, al racismo y al eurocentrismo que afectan de forma directa a los inmigrantes no europeos.
(…)
Lo primero que destacamos de Najat el Hachmi es su osadía en expresarse y en exponer sus ideas. Najat El Hachmi se libera en sus obras y libera su pensamiento de todos los tabús y ataduras y cuenta, desde dentro, sus historias en un monólogo interior continuo como vemos en La hija extraña, El último patriarca y Madre de leche y miel. Su estilo es muy realista, un realismo desnudo y crudo que pone al descubierto verdades humanas e injusticias sociales, pues Najat El Hachmi narra desde una perspectiva plural reflexiva crítica que le permite cuestionar los esquemas socioculturales de los dos lugares a los que ella pertenece. Es evidente su deseo de deshacerse de todas esas herencias culturales propias y otras coloniales que la tradición, las instituciones y las leyes le imponen por su condición de mujer y la de inmigrante marroquí. Podríamos decir que la literatura que nos ofrece esta escritora es utilitaria en el sentido de que se sirve de la escritura para dar a conocer otra realidad pensada y presentada al lector desde la periferia. “
En un article al diari Ara, del 29/01/2025, ens diu:
“Fa exactament vint anys que vaig publicar el meu primer llibre: Jo també soc catalana. En aquell text hi vaig voler abocar tots els temes vinculats amb la meva condició de filla d’immigrants que m’inquietaven i em condicionaven: la identitat, la llengua, les dones i la religió. Ho vaig fer il·luminada per una de les experiències vitals més transcendentals que existeixen: la maternitat. Quan et neix un fill no et queda més remei que decidir qui ets, quins valors, quina cultura, quina llengua li vols transmetre. Potser una mica ingènuament vaig decidir que el millor que podia fer era reivindicar-me “d’aquí” i va resultar que aquest “aquí”, en el nostre cas concret, era la catalanitat, encara que una catalanitat real i no la construcció ideal que alguns han volgut representar. Real i, per tant, impura, mestissa, contaminada d’elements externs des del principi. No vaig fer-me catalana perquè pogués triar entre una infinitat d’opcions disponibles sinó perquè aquesta era la forma que tenia la ciutadania en el meu entorn immediat. Un entorn de barri de classe treballadora, amb vigatans dels “de tota la vida” que treballaven a les adoberies, catalans que parlaven castellà, gitanos. Més enllà també hi havia la cultura, la literatura i l’accés a una educació superior a la qual arribaven pocs dels meus companys (recordo, per exemple, la soledat de trepitjar l’Institut Jaume Callís per fer BUP quan tots els meus companys de primària o bé se n’anaven a FP o bé es quedaven a casa). També vaig decidir, coneixent la composició demogràfica de Catalunya i la seva història no de terra d’acollida sinó de terra d’immigrants, que la catalanitat havia de ser capgirada i ressignificada pels “nous catalans” del segle XXI. Si la majoria dels “autòctons” tenien en el seu arbre genealògic individus que havien nascut fora del país, per què no podíem fer el mateix els qui veníem d’altres continents? Això sí, ja des de llavors em vaig adonar que els principals obstacles per a la nostra integració no eren ni la llengua ni uns valors culturals diferents sinó la segregació, l’exclusió, la pobresa i les nombroses dificultats que ens trobem els qui vam cometre l’error de néixer en un lloc equivocat.”
L'últim patriarca. Editorial Planeta. 2008
L'últim patriarca és la història d'una rebel·lió personal contra un ordre establert des de fa milers d'anys. També és una mirada lúcida sobre les víctimes i els botxins que en són partícips. Mimoun i la seva filla neixen per complir el paper que el patriarcat els ha assignat, però uns canvis en les circumstàncies que els envolten seran decisius per propiciar el capgirament de l'ordre de les coses. Aquesta és una història familiar, una història on les contradiccions internes dels personatges afloren per marcar unes relacions fetes de desencontres. Una història definida pel trencament que suposa la separació .La filla de Mimoun Driouch narra la seva vida des que ell neix fins que ella està a punt de començar la universitat. Ella vol entendre què ha fet del seu pare el tipus de persona que és, quines circumstàncies l'han convertit en una figura autoritària i dèspota, al mateix temps que inicia diversos intents per desfer-se del pes que té en la seva vida.
Aquest llibre el vam llegir al grup en maig de 2020
La caçadora de cossos. Editorial Planeta. 2011
Una dona jove se’n va al llit amb tota mena d’homes, els col·lecciona. Està convençuda que això és el que la satisfà i l’allibera. Tanmateix, quan comença a treballar netejant la casa d’un home que l’observa i l’escolta s’adona que alguna cosa no rutlla. Potser la seva caça de cossos no és res més que un mecanisme per fugir d’ella mateixa.
Najat El Hachmi, en aquest llibre, reflexiona sobre el cos, la sexualitat i les contradiccions del desig femení en la societat contemporània; com la cultura dominant perverteix i manipula el desig.
La filla estrangera. Edicions 62. 2015
La filla estrangera narra l’entrada en la vida adulta d’una noia nascuda al Marroc i criada en una ciutat d’interior de Catalunya. És la història de la seva rebel·lió personal, del dilema que comporta el fet de sortir o no sortir del món de la immigració i del dur conflicte intern que suposa trencar l’estret vincle emocional que la uneix amb la mare. La jove protagonista d’aquesta novel·la ha acabat l’etapa de l’institut i amb tan sols divuit anys ha de decidir si accepta el matrimoni arreglat amb el cosí que li proposa la mare o si marxa sola a Barcelona per desenvolupar el seu talent. Al llarg del relat, en què la llengua actua com a element actiu de la trama, símbol de les dificultats de comunicació i del xoc d’identitats, la noia reflexiona, entre moltes altres coses, sobre la llibertat, les arrels, les diferències generacionals o la complexa realitat personal, social i cultural que la condició d’immigrant imposa.
Mare de llet i mel. Edicions 62. 2018
A l’epíleg de La filla estrangera (2015), la narradora anunciava: «Escriuria la seva història (la història de la mare) i així podria ser jo sense ser per ella però també ser jo sense ser contra ella».
Tres anys hi ha esmerçat Najat El Hachmi a escriure la novel·la Mare de llet i mel. Hi narra en primera persona la vida d’una dona musulmana del Rif, la Fàtima, que ja adulta, casada i mare, deixa la seva família, el poblet on ha nascut, i emigra a Catalunya sola amb la seva filla, on malda per tirar endavant.
Mare de llet i mel ens ofereix una visió exhaustiva i convincent de l’experiència de la immigració des del punt de vista d’una dona musulmana , i alhora en ofereix un fresc complet del que suposa ser dona avui dia en el món rural musulmà.
Sempre han parlat per nosaltres. Edicions 62. 2019
Poques veus tenen tanta autoritat per parlar de feminisme i identitat com Najat El Hachmi. Més enllà de la seva condició d’immigrant i de filla de família musulmana marroquina, el seu món narratiu és un món de dones. Amb aquest coneixement de primera mà, s’ha format una opinió sobre el que suposa ser feminista avui dia. Per això ha escrit aquest assaig, per exposar el seu punt de vista i denunciar les múltiples trampes i formes de discriminació que pateixen les dones.
La seva mirada, a més, s’enriqueix amb les particularitats amb què es troben les dones immigrades a Europa, que experimenten la següent paradoxa: viuen en una societat moderna i democràtica, on la igualtat de drets és una realitat legal i on existeix una consciència feminista creixent, i, en canvi, a les “filles” de procedència migratòria musulmana encara els costa treure la veu a l’esfera pública per denunciar el masclisme concret en el qual creixen.
Feminisme i identitat. Un assaig valent i necessari.
D’aquest llibre, Vespres Literaris, vam organitzar la seva presentació a Cerdanyola del Vallès el 15 de gener de 2020
Dilluns ens estimaran. Grup 62/ El lunes nos querrán.Destino. 2021
Lectura del mes de gener 2026
Els secrets de la Nur. Estrella Polar. 2025
La primera novel·la juvenil de Najat El Hachmi.
La Nur és una nena de 12 anys molt intel·ligent, filla de pares immigrants. Un dia, la tutora de la Nur convoca els pares i els dóna una gran notícia: ha estat escollida per cursar els estudis secundaris al millor institut de Barcelona de manera gratuïta, gràcies a una beca.
D'una banda, la Nur està contenta, perquè que l'hagin becada és una recompensa al seu esforç, però al mateix temps no vol marxar lluny ni deixar l'Amal, la seva cosina i gran amiga, amb qui ha anat tota la vida al col·legi.
Quan arribi el setembre descobrirà un món molt diferent del seu, que la portarà a veure clarament les desigualtats i el rebuig que es creen al voltant d'allò que per a alguns és desconegut: a l'institut se sentirà diferent per primera vegada, però, lluny de quedar-se de braços creuats, s'enfrontarà al racisme alhora que intenta construir una identitat pròpia, a cavall entre dues cultures i entre la infantesa i la joventut.
"El passat dimecres 17 de desembre, un grup de Vespres vam anar a veure al Teatre
Eòlia l’obra “La Maternitat d’Elna” protagonitzada per la Rosa
Galindo, acompanyada al piano per Franco Piccinno i dirigida per Josep
Galindo. Precisament aquell dia, la funció es va complementar amb un col·loqui
posterior amb l’aurora del llibre en què s’inspira l’obra, Assumpta
Montellà.
El Teatre Eòlia forma part de l’EÒLIA Centre Superior d’Art
Dramàtic, un centre de formació teatral fundat a Barcelona l’any 2000 per
la família Galindo-Solé.
“La Maternitat d’Elna” s’ha representat de manera recurrent al Teatre
Eòlia durant els últims 17 anys, amb la intenció d’acomiadar-se dels
escenaris aquesta temporada 2025–2026. Per aquest motiu, ens podem sentir
privilegiats d’haver pogut gaudir d’aquesta obra després d’una trajectòria tan
llarga i significativa.
Tot va començar fa 17 temporades, quan Rosa Galindo va portar per
primera vegada a escena aquesta obra plena de sentiment i, alhora, de gran
rigor històric, on l’actriu combina el cant, amb l’acompanyament de piano en
directe, que es converteix en el complement ideal d’una narració plena se
sensibilitat i perfectament equilibrada, que fa que l’obra resulti
profundament emotiva i colpidora. De fet, segons ens va explicar l’Assumpta
Montellà durant el col·loqui, va ser la mateixa Rosa Galindo qui, 17 anys
enrere, motivada per la seva recent maternitat, li va demanar permís per
adaptar el seu llibre i convertir-lo en una obra teatral. El resultat és la
magnífica obra que hem pogut gaudir.
Tant l’obra teatral com el llibre “La maternitat d’Elna” publicat
ara fa 20 anys, expliquen la història real d’Elisabeth Eidenbenz,
una jove mestra suïssa que, al final de la Guerra Civil espanyola, va
crear una maternitat al poble d’Elna per ajudar dones republicanes
refugiades als camps de concentració del sud de França — especialment al
d’Argelers—, així com dones jueves durant la Segona Guerra Mundial. Gràcies a
la seva tasca humanitària, a la Maternitat d’Elna hi van néixer 597 nadons
que van poder salvar la vida enmig de la repressió, l’exili i la misèria.
Durant el col·loqui, l’Assumpta Montellà va reflexionar sobre les
diferents maneres d’explicar les guerres segons si es fa des de les vivències
de les dones o dels homes. Com a historiadora, va començar a interessar-se pel
tema quan va saber que als camp de concentració d’Argelers hi havia moltes
dones joves vivint en condicions molt precàries, que donaven a llum
nadons que morien al cap de pocs dies de néixer. Fins i tot, en consultar
els responsables dels arxius del camp, li van dir que el 90% dels infants de
0 a 1 anys morien.
A partir d’aquí, estirant del fil, algú li va parlar d’una dona que
recorria els camps de concentració buscant dones embarassades i els oferia la
possibilitat de donar a llum en una maternitat situada a Elna.
L’Assumpta va buscar aquella casa i la va trobar, però les persones que hi
vivien no en coneixien la història. Va continuar investigant fins que va
descobrir el nom d’aquella dona, Elisabeth Eidenbenz, amb qui va contactar
primer per carta i a qui acabaria coneixent personalment. La mateixa Elisabeth
li va explicar la seva història, que l’Assumpta va reflectir magistralment en
el seu llibre La Maternitat d’Elna, Ambdues van mantenir una relació
freqüent fins als darrers dies de la vida d’Elisabeth.
Des d’aquestes línies, voldria fer un agraïment especial a l’Assumpta
Montellà, perquè gràcies a la seva dedicació i sensibilitat va rescatar de
l’oblit una història que, sense ella, probablement mai no hauria sortit a la
llum, i que contribueix de manera decisiva a dignificar la nostra memòria
històrica i a preservar-la amb respecte.
… I per acabar, com diu la promoció publicitària de l’obra:
La Maternitat d’Elna. Un cant a l’esperança. Una
història real del nostre país que s’ha de saber.
NOTA:
El set de febrer del 2009, un grup de Vespres va assistir a una de les representacions d'aquest projecte.
