5ª sessió Cinefòrum 2025-2026, context

 

    La pel·lícula “Matronas”, de la directora Léa Fehner, és un film francès estrenat l’any 2023 que retrata amb intensitat el col·lapse de la sanitat pública i les tensions que aquest context genera en la pràctica professional i en la vocació de les seves protagonistes. En aquest cas, ens presenta la Louise (Héloïse Janjaud) i la Sofia (Khadija Kouyaté), dues infermeres especialitzades en ginecología que fan els seus primers passos en el món laboral.

    Unides per la seva amistat, plenes d’il·lusió i esperança, s’han d’enfrontar als desafiaments del dia a dia en un hospital públic immers en un sistema sanitari deficient i ple de mancances, profundament afectat per les retallades. En aquest context, el personal treballa al límit i començen a aparèixer els dubtes, els errors, els nervis i el pes de les responsabilitats professionals.

    En una entrevista, Léa Fehner va explicar que part del film es basa en la seva pròpia experiència. Quan el seu fill va néixer amb un greu problema de salut, va començar a passar molt de temps als hospitals. Aquesta vivència li va fer prendre consciència de com la vida pot canviar per sempre quan entres en una sala de parts, i de la importància de les persones que t’acompanyen en la intimitat d’un moment tan brutal com transcendental, que tant pot convertir-se en el més feliç de la vida com en el més terrible.

    En la següent entrevista Léa Fehner explica: “El cine y los medios han idealizado tanto el parto como la figura de la matrona, y como mujer, madre y cineasta, yo quería romper con esta idea. Nos imaginamos las comadronas como personas felices con un trabajo fácil y lleno de alegría, pero la realidad es que se enfrentan a muchos problemas y un grave dilema ético, porque la falta de tiempo y recursos no les permite tratar a los pacientes como ellas quisieran”.

    La pel·lícula no només commou, sinó que també convida a la reflexió i a la crítica. A través d’una narrativa íntima i una direcció precisa, Fehner aconsegueix crear una obra que transcendeix el drama hospitalari i es converteix en una poderosa declaració sobre la feminitat, la resiliència i les lluites quotidianes de les dones a la primera línia de l’atenció mèdica, oferint un retrat honest de la realitat a la qual s’enfronten les professionals de la salut.

    El film ofereix una mirada feminista sobre l’empoderament i la resistència, i obliga l’espectador a confrontar realitats incòmodes sobre la maternitat, la feminitat i el sistema sanitari. “Matronas” es presenta com una crida a l’acció per a totes aquelles persones que busquen un món més just i equitatiu. Podeu llegir l’article complet en aquest enllaç

    Des de l’inici del film, la directora aconsegueix fer-nos conscients que no som simples espectadors dins d’aquest hospital. Hi som presents com si ens trobèssim dins d’un paritori real… on moltes de les dones que anaven a donar a llum a l’hospital van acabar formant part del film... Més que una pel·lícula, sembla gairebé un documental immersiu, on podem veure, escoltar, sentir i fins i tot angoixar-nos fins al punt de necessitar respirar profundament. És aleshores quan ens adonem que són els professionals sanitaris qui cuiden les persones, i no pas els administradors dels hospitals.

    Respecte a aquesta qüestió, la directora afirma: “Durante mucho tiempo hemos tenido la mejor sanidad pública del mundo, era una columna vertebral de nuestra sociedad, y cuando no funciona tendemos a pulsar el botón de alarma”. Aquesta “alarma”, que es manifesta en la manca de mitjans tant humans com de recursos materials, és molt present a la pel·lícula “Matronas” que inclou imatges d’una protesta real de llevadores a França.

… i aquesta manca de personal i de recursos públics que mostra la pel·lícula ressona molt en el nostre sistema sanitari…

    A Madrid, a finals del 2012, com a resposta directa a l’anomenat «Pla de Sostenibilitat» de la sanitat pública impulsat pel govern de la Comunitat de Madrid —que incloïa la privatització de la gestió de sis hospitals i 27 centres de salut—, va aparèixer un moviment social en defensa de la sanitat pública anomenat Marea Blanca pel color de les bates dels professionals sanitaris que van liderar les protestes, a les quals posteriorment es va sumar la ciutadania. El moviment es va estendre ràpidament a altres comunitats autònomes.

    A Catalunya, amb l’arribada de CiU al govern el 2010, Artur Mas va nomenar Boi Ruiz, que va exercir com a conseller de Salut de la Generalitat de Catalunya entre el 2010 i el 2016. Amb les competències sanitàries transferides a les comunitats autònomes, els ajustos en la despesa social es van aplicar des dels governs regionals, que van assumir la gestió directa de les retallades.

    Entre 2009 i 2015, la despesa social —especialment en sanitat, educació i serveis socials— va caure un 26%. L’impacte més fort es va concentrar en l’àmbit sanitari, on Catalunya va liderar les retallades amb una reducció del 31%, fet que la va situar com una de les comunitats amb major reducció de despesa sanitària.

    En aquest període, dels 10.000 milions d’euros retallats a la sanitat pública a l’Estat, aproximadament la meitat corresponen a Catalunya. Aquest context va alimentar un fort descontentament social. Tal com recull un article d’El País, les protestes es van dirigir tant contra el govern d’Artur Mas com contra les polítiques d’austeritat. Alhora, el debat també va ser instrumentalitzat pel moviment independentista, ja que una part del sobiranisme va atribuir les retallades al sistema de finançament autonòmic i a la política fiscal de l’Estat, considerant el Govern central com a principal responsable dels ajustos.

    Paral·lelament, el pes del sector privat dins del sistema sanitari català va augmentar, convertint Catalunya en una de les comunitats amb major nivell de privatització sanitària, ja que un de cada quatre euros del pressupost públic es destina al sector sanitari privat (el 25% del total).

    Segons dades del Departament de Salut, durant els anys del govern de Mas, la sanitat catalana va perdre 2.400 professionals sanitaris (15% de facultatius i un 11,8% d’infermeria d’atenció primària) i més de 1.100 llits hospitalaris. El Departament de Salut va ordenar tancar quiròfans a les tardes, reduir els horaris dels centres d’atenció primària i fins i tot tancar punts d’atenció continuada en alguns municipis. També es van deixar de cobrir baixes i es van tancar plantes hospitalàries senceres per reduir la despesa de personal.

    Professionals, sindicats i plataformes socials van mobilitzar-se contra les conseqüències d’aquestes mesures: augment de les llistes d’espera, col·lapse d’urgències per manca de llits, quiròfans tancats i una pressió creixent sobre el personal sanitari, amb més càrrega de feina i menys recursos. Mentrestant, el govern d’Artur Mas negociava amb l’Estat un pacte fiscal. Podeu trobar tota aquesta informació a l’artícle enllaçat.

    Tot aquest context ajuda a entendre que a Catalunya es constituís formalment la Marea Blanca Catalana el 28 de febrer de 2015, al Paranimf de la Facultat de Medicina de la UB, a l’Hospital Clínic de Barcelona. Més de 300 persones, en representació de 70 entitats i organitzacions, es van reunir amb l’objectiu de defensar un sistema nacional de salut de qualitat i garantir la salut com a dret fonamental, per avançar en la consolidació d’una sanitat universal, pública i gratuïta.

    Prèviament, més de 40 entitats havien signat el manifest «Pel dret a decidir sobre la nostra salut i el sistema sanitari de Catalunya». Aquesta plataforma sorgia de la confluència de lluites de diversos col·lectius articulats des de 2011 sota el paraigua de la Plataforma pel Dret a la Salut (PDS). En aquella etapa inicial s’hi van adherir 33 organitzacions, com el CAPS (Centre d’Anàlisi i Programes Sanitaris), el FoCAP (Fòrum Català d’Atenció Primària) o Dempeus per la Salut Pública, que van unir esforços contra les primeres retallades, o l’intent d’implantar l’euro per recepta i el decret estatal de 2012 que restringia l’accés universal a l’atenció sanitària.

    Des de la seva creació, la Marea Blanca ha estat un dels moviments socials més actius a Catalunya en els darrers anys. En aquest marc, la importància d’un manifest ha estat clau per consolidar-ne la identitat i els objectius. Aquest document, en 10 punts, fixa els principis que comparteixen moviments socials diversos amb un objectiu comú: la creació d’un sistema nacional de salut. El decàleg, disponible al document enllaçat, sintetitza els principals consensos del moviment, com ara un model sanitari públic i universal, eficiència, eficàcia i transparència, participació dels professionals, el reforç de l’atenció primària i l’eliminació dels copagaments, entre d’altres.

    Des de la seva constitució, la Marea Blanca Catalunya afirma: «Defensarem i guanyarem la salut com a dret fonamental, per avançar en la consolidació d’una sanitat universal, pública i gratuïta.» Precisament, el Dr. Antoni Barbarà Molina, metge internista amb 55 anys d’exercici professional, activista social i cofundador de Dempeus per la Salut Pública i de Marea Blanca Catalunya, serà el ponent que ens ajudarà a dinamitzar el col·loqui de la pel·lícula “Matronas”. En el següent enllaç, a la revista COESPE del mes d’agost, pàgina 6, hi podeu trobar una entrevista recent que li han fet.

    … i quines són les tendències i els reptes futurs als quals s’enfronta la sanitat a Espanya? l’informe publicat per Ibercampus el 23 de maig de 2025, assenyala en l’informe complet d’aquest enllaç que els principals reptes són:

● Envelliment de la població i cronicitat

● Digitalització, intel·ligència artificial i noves tecnologies

● Salut mental

● Sostenibilitat dels sistemes de salut

● Enfocament “One Health”: la interconnexió entre la salut humana, animal i ambiental

● Autocura i empoderament del pacient

● Transparència en la recerca clínica

Per afrontar aquests reptes i garantir la resiliència i l’equitat del sistema sanitari espanyol, l’informe proposa les següents estratègies de millora:

● Un finançament suficient i sostenible

● Enfortiment de l’atenció primària

● Gestió estratègica dels recursos humans

● Priorització de la salut mental

● Digitalització i interoperabilitat avançada

● Millora de la coordinació assistencial

● Foment de la participació ciutadana

● Desenvolupament del turisme sanitari

    “Matronas”, una pel·lícula colpidora i profundament humana que posa el focus en la importància de cuidar, protegir i enfortir la nostra sanitat pública, així com en el seu valor essencial, que cal defensar pel nostre propi benestar com a éssers humans.

Podeu veure’n el tràiler en VOSE:

l'autora del mes d'octubre: Victoria Mas

 

      La nostra autora del mes d'octubre, Victoria Mas (1987), és filla de la cantant i actriu Jeanne Mas (1958, Alacant-Espanya). La seva infància va transcorrer en un poble del sud de França. Durant vuit anys va viure als Estats Units, on va estudiar cinema i literatura angloamericana a Califòrnia.

     L'any 2014, va publicar el seu primer llibre als Estats Units, “The Farm to Table French Phrasebook: Master the Culture, Llenguage and Savoir Faire of French Cuisine”, que va concebre com una guia dirigida als lectors nord-americans per comprendre els costums i tradicions de la cuina francesa. En tornar a França, es va matricular a la Sorbona, on es va graduar en Llengües i Literatura i va obtenir el mestratge en Literatura Moderna; va alternar els seus estudis amb el treball al món del cinema com a assistent de producció, supervisora ​​de guió i fotògrafa.

   

     

        Va publicar la seva primera novel·la, Le Bal des folles (Éditions Albin Michel, 2019), guanyadora del premi Talents Cultura el juliol de 2019. El llibre va ser un gran èxit editorial i va rebre el Gran Premi Stanislas, el Premi BPE Heritage, així com el Premi a la Primera Novel·la. El 14 de novembre de 2019 també va rebre el Prix Renaudot des lycéens.

    

    En 2022 va publicar Un miracle (Éditions Albin Michel), que explora el tema de les creences populars, a través de la història d'un adolescent turmentat per visions de la Verge en una petita illa de Bretanya, l'illa de Batz.

 

   La seva tercera novel·la, L'orpheline du Temple, ( Éditions Albin Michel, 2025), està construïda sobre una correspondència imaginària dirigida a la seva tia pel tutor de la jove Maria Teresa de França , filla del rei Lluís XVI i Maria Antonieta , a la sinistra presó del Temple, entre gener de 1794 i desembre de 1795. Aquesta novel·la epistolar relata l'evolució dels sentiments del seu jove carceller, un revolucionari convençut, cap a la princesa captiva que es guanya el respecte per la seva dignitat i noblesa d'esperit, i de qui finalment s'enamora.

    Victòria Mas ambienta les trames de les seves novel·les en èpoques històriques, cuidant l'òptica d'època i el context social de la mateixa. El punt de vista de l'autora és eminentment femení, i per això les seves protagonistes són dones que han patit marginació, han estat silenciades i oprimides, en un context social institucional eminentment patriarcal

    El seu estil, gràcies a la seva formació cinematogràfica, li permet construir escenes molt visuals construïdes en una prosa fluida i àgil.

el llibre de setembre, fragment

 

    “El elefante murió casi dos años después, otra vez invierno, en el último mes de mil quinientos cincuenta y tres. La causa de la muerte no llegó a ser conocida, todavía no eran tiempos de análisis de sangre, radiografías de tórax, endoscopias, resonancias magnéticas y otras observaciones que hoy son el pan de cada día para los humanos, no tanto para los animales, que simplemente mueren sin una enfermera que les ponga la mano en la frente. Aparte de haberlo desollado, a salomón le cortaron las patas delanteras para que, tras las necesarias operaciones de limpieza y curtido, sirvieran de recipientes, a la entrada del palacio, para depositar las varas, los bastones, los paraguas y las sombrillas de verano. Como se ve, a salomón no le valió de nada haberse arrodillado. El cornaca subhro recibió de las manos del intendente la parte de soldada que se le debía, a la que se le añadió, por orden del archiduque, una propina bastante generosa y, con ese dinero, compró una mula que le sirviera de montura y un burro para llevarle la caja con sus pocos haberes. Anunció que volvería a Lisboa, pero no existen noticias de que entrara en el país. O cambió de idea, o murió en el camino.

    Semanas después llegó a la corte portuguesa una carta del archiduque. En ella se informaba de que el elefante solimán había muerto, pero que los habitantes de viena nunca lo olvidarían, pues había salvado la vida de una niña en el mismo día en que llegó a la ciudad. El primer lector de la carta fue el secretario de estado pedro de alcáçova carneiro, que se la entregó al rey, al mismo tiempo que decía, Ha muerto salomón, mi señor. Don juan tercero hizo un gesto de sorpresa y una sombra de dolor le cubrió el rostro. Mande llamar a la reina, dijo. Doña catalina no tardó, como si adivinase que la carta traía noticias que le interesaban, tal vez un nacimiento, tal vez una boda. Nacimiento y boda no parecían ser, la cara del marido contaba otra historia. Don juan tercero murmuró, Dice aquí el primo maximiliano que salomón. La reina no lo dejó acabar, No quiero saberlo, gritó, no quiero saberlo. Y corrió a encerrarse en su cámara, donde lloró el resto del día.”

El viaje del elefante

-A Viagem do Elefante-

José Saramago

traducción de Pilar del Río

Alfaguara. 2008

Páginas 269-270

presentació llibre Sucre amarg, i 2

 

    Hi ha novel·les històriques que ens expliquen el passat. I n'hi ha d'altres que, a més, ens ajuden a entendre el present. Sucre amarg pertany a aquesta segona categoria.

    Sebas Puga Sitja debuta en la narrativa amb una obra sòlidament documentada que ens transporta des de la Guerra del Francès fins a la Barcelona industrial i la Cuba esclavista del segle XIX. Però més enllà del rigor històric, la novel·la ens convida a reflexionar sobre qüestions que continuen ben vives: l'ambició, el poder, la culpa, la memòria i el preu que, sovint, amaga la prosperitat.

    Enginyer de formació, psicòleg clínic especialitzat en teràpies cognitives i hipnosi ericksoniana, i format posteriorment a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès, Sebas Puga aporta als seus personatges una profunditat psicològica poc habitual en una primera novel·la. Durant set anys de treball i documentació ha construït una història on cap personatge és completament innocent ni completament culpable.

    En aquesta trobada parlarem del procés de creació de la novel·la, de la recerca històrica que la sustenta, de la construcció dels personatges i dels grans dilemes morals que planteja, en una conversa oberta amb l'autor.

    Una magnífica oportunitat per descobrir una veu literària que debuta amb una obra ambiciosa, intensa i plena de matisos.

Data: dimarts 8 de setembre

Hora: 18:30 h

Lloc: Sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès.

Us hi esperem!!!!!

presentació llibre Sucre amarg

 

    L'Associació Cultural Vespres Literaris presenta Sucre amarg, la nova novel·la històrica de Sebas Puga Sitja.

    L'autor conversarà amb Joan Francesc Sánchez de Vespres Literaris el dimarts 8 de setembre, a les 18:30 h. a la Sala Enric Granados de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès.

    Amb aquesta nova proposta, Vespres Literaris continua apostant per obres que combinen qualitat literària, rigor històric i capacitat de generar reflexió i debat entre els lectors.

L'autor

    Sebas Puga Sitja arriba a la literatura després d'un recorregut vital singular. Enginyer de formació, posteriorment psicòleg clínic especialitzat en teràpies cognitives i hipnosi ericksoniana, va completar la seva trajectòria creativa a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès. Aquesta experiència diversa es reflecteix en una narrativa que destaca per la profunditat psicològica dels personatges i per una mirada molt acurada sobre les contradiccions de la condició humana.

Una mirada crítica al passat

    Sucre amarg és una novel·la històrica ambientada entre la Guerra del Francès, la Barcelona en plena industrialització i la Cuba colonial i esclavista del segle XIX. A través de la figura dels indians, Sebas Puga retrata una època marcada per l'ambició, el comerç i els vincles econòmics i humans entre Catalunya i Cuba, sense defugir les profundes desigualtats que sustentaven una part d'aquella prosperitat.

    Més enllà de la reconstrucció històrica, la novel·la planteja una pregunta que continua sent plenament vigent: quin preu té el progrés quan es construeix sobre l'explotació d'altres persones?

    El sucre, símbol de riquesa i benestar, esdevé també metàfora d'una realitat amarga. Sense caure en simplificacions, Sebas Puga construeix uns personatges plens de matisos, capaços de despertar alhora comprensió i incomoditat. Les seves decisions, condicionades pel context històric, conviden el lector a reflexionar sobre els límits de l'ambició, la responsabilitat individual i les justificacions morals que sovint acompanyen el poder.

    Amb una escriptura sòlida i una acurada documentació històrica, Sucre amarg transcendeix el relat d'una època per interpel·lar el lector d'avui. És una novel·la que convida a mirar el passat amb esperit crític i a preguntar-nos fins a quin punt les ombres d'aquell món continuen projectant-se sobre la nostra societat.

    La presentació serà una oportunitat per conèixer de primera mà el procés de documentació i d'escriptura de l'obra, així com per conversar amb l'autor sobre els personatges, el context històric i els grans interrogants que planteja la novel·la.

5ª sessió Cinefòrum 2025-2026, fitxa

 

MATRONAS

    Tema: Sanitat en tensió. Què passa quan una professió basada en la cura de les persones és gestionada amb criteris de rendiment, productivitat i falta de temps?

Dimarts, 15 de setembre de 2026

Hora d’inici: 17.30h
Lloc: Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès
Carrer de la Indústria, 38-40

Entrada lliure i gratuïta.

FITXA DE LA PEL·LICULA:

Títol: Matronas
Títol original: Sages-femmes
Any: 2023
Duració: 99 minuts
Direcció: Léa Fehner
Guio: Léa Fehner i Catherine Paillé
Música: José Fehner
Fotografia: Jacques Girault
Repartiment: Khadija Kouyaté. Héloïse Janjaud, Myriem Akheddiou, Quentin Vernede, Tarik Kariouh, Marushka Jury, Toulou Kiki i altres.

Palmarès:

    La pel·lícula va ser seleccionada a la secció Panorama del Festival Internacional de Cinema de Berlín (Berlinale 2023), on va rebre una molt bona acollida.

    També va participar en el Festival Internacional de Cinema de Gijón, on va obtenir el Premi del Jurat Jove.

Sinopsis:

    Sofia i Louise acaben de graduar-se com a matrones i inicien la seva vida professional en un hospital públic. Arriben carregades d'il·lusió i vocació, però molt aviat descobreixen una realitat marcada per la manca de personal, la pressió assistencial, les jornades esgotadores i l'escassetat de recursos.

    Cada part representa una nova història, però també un repte mèdic i humà que posa a prova la seva resistència emocional. La pel·lícula mostra el contrast entre la bellesa d'acompanyar un naixement i el desgast que provoca treballar en un sistema sanitari cada vegada més tensionat.

Crítica:

    Matrones s'allunya del drama hospitalari convencional i s'apropa gairebé al documental. Molts dels parts que apareixen a la pel·lícula provenen de naixements reals filmats amb el consentiment de les famílies i posteriorment recreats amb les actrius, cosa que aporta una autenticitat poc habitual.

    La directora evita construir heroïnes excepcionals. El protagonisme recau en el treball col·lectiu d'un equip sanitari que intenta mantenir la qualitat assistencial malgrat unes condicions laborals molt precàries.

    Sense discursos explícits, la pel·lícula denuncia:

• la degradació progressiva de la sanitat pública;

• la manca de recursos humans;

• la pressió emocional dels professionals;

• la invisibilitat social de les matrones;

• la dificultat de conciliar vocació i supervivència personal.

Antecedents:

    Léa Fehner va concebre el projecte després de la seva pròpia experiència com a mare d'un nadó amb problemes greus de salut.

    Durant anys va conviure amb professionals hospitalaris i va voler entendre la seva realitat des de dins.

    Per escriure el guió va treballar durant mesos amb diverses matrones, incorporant les seves vivències quotidianes. Les professionals també van participar durant el rodatge perquè els procediments mèdics fossin rigorosos i els parts es mostressin amb la màxima fidelitat.

Definició:

    Matrones és una obra de denúncia social i, alhora, un homenatge als professionals que acompanyen el naixement. Més que parlar dels parts, parla de les persones que els fan possibles.

    És una pel·lícula sobre la vocació, la responsabilitat, el treball en equip, la cura dels altres i la necessitat de defensar una sanitat pública digna.

    Sense dramatismes artificials, transmet la tensió constant que viuen les matrones i convida l'espectador a reflexionar sobre quin model d'atenció sanitària vol la societat.

    I desprès hi haurà col·loqui amb temes com:

La vocació és suficient quan el sistema falla?

Quin cost emocional té cuidar els altres?

Per què les professions de les cures continuen tan poc reconegudes?

La manca de recursos és només un problema econòmic o també polític?

Com afecta l'estrès dels professionals a la qualitat de l'atenció?

Es pot mantenir l'empatia quan cada dia es treballa al límit?

......

Presentació de la sessió al programa de Cerdanyola Radio Auto Cine (105.3 FM)

Enllaç a l'article que dedica a l'acte la periodista del TOT Cerdanyola el 28/08/2026: 

Què passa quan falta temps per cuidar? La sanitat pública, a debat a Cerdanyola.

El Cinefòrum de Vespres Literaris reprèn l'activitat amb Matrones i un col·loqui sobre la pressió assistencial, les condicions dels professionals i el futur del sistema públic de salut

Enllaç a l'article al Cerdanyola Info:

El cinefòrum de Vespres Literaris tanca temporada amb ‘Matrones’ i la tensió que viu la sanitat.

el llibre de setembre, lectures

 

    La lectura que obre aquesta temporada, El viatge de l'elefant, de José Saramago, la podem definir com una novel·la històrica basada en un fet real del segle XVI: el viatge de l'elefant Salomó des de Lisboa fins a Viena com a regal de noces del rei Joan III de Portugal a l'arxiduc Maximilià d'Àustria.

    L'obra, última novel·la del seu autor, està plena d'un humor sorneguer, que utilitza per destacar l'absurditat d'aquest viatge i per reflexionar sobre la vanitat dels poderosos davant de la compassió i la solidaritat de les classes “populars”. En aquest sentit, el llibre satiritza els capricis reials i de l'Església, que mouen recursos immensos per orgull, ostentació i pompa; d'aquesta manera, el protagonista de la novel·la, l'elefant, es mostra com un mirall que mostra la manera com cada poble el rep, revelant prejudicis, pors i supersticions de les societats de l'època.

    Com és tradició en la seva forma d'escriure, Saramago construeix oracions llargues, amb una tradicional escassetat de signes de puntuació i integrant els diàlegs a la pròpia narració sense marcar guions.

    Narrada per un autor omniscient, aquest intervé constantment amb digressions anacròniques que trenquen el temps històric per connectar el passat amb el present amb un diàleg obert amb el lector.

    Vegem que ha dit la crítica sobre l’obra:

    A la pàgina de la cadena Ser de data 03/09/2023, llegim:

    “Escribir este libro, que nació en una circunstancia festiva en Salzburgo, se convirtió para José Saramago en un proyecto de vida. El deseo de contar la historia del elefante, es decir, de reflexionar sobre la existencia humana, le ayudó a mantenerse vivo mientras la medicina iba actuando en su cuerpo. Cuando finalmente se sentó ante la máquina, lo hizo con una desbordada alegría y con la sensación de haber recuperado una parte del idioma portugués que permanecía oculto por las distintas capas que los años y las culturas van depositando en los sedimentos. La enfermedad alteró el mundo subconsciente, sacó a la luz palabras y actitudes que habían sido suyas en otras épocas, le abrió vías que no recordaba que existieran.

    El elefante, que pertenecía a la corte portuguesa, tuvo un destino azaroso. Atravesó media Europa y llegó a Austria, donde no tuvo buena vida. Las vidas de muchos seres humanos también son así, un recorrido más o menos largo, lleno de ansiedades y dolores; satisfacciones, pocas; alegrías, las mínimas; y la muerte esperando como si haber nacido no implicara vivir activa y conscientemente. 'El viaje del elefante' es también un viaje por el interior de José Saramago, la alegría de estar vivo y poder contar con herramientas del presente lo que fue pasado. Era como si la enfermedad hubiera producido en su interior una síntesis de tiempos, pasado, presente, futuro, y todo estuviera emocionalmente vivo y activo circulando por sus venas, vivificando lo que tocaba.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    El diari “El Mundo”, de data 21/11/2008, destaca:

    “En el libro -un cuento muy largo y no una novela para su autor- la nobleza, los militares y la Iglesia no salen bien parados y Saramago asegura que su crítica "no la hace de forma gratuita sino porque es necesario desmitificar instituciones, o lo que sea, que se nos presentan como algo sin lo que no podríamos vivir."

    En la historia del traslado de Lisboa a Viena de un elefante regalado en el siglo XVI por el rey de Portugal al archiduque de Austria, Saramago recurre a esas técnicas narrativas y la obra juega con el papel didáctico del Quijote, "de alguien que tiene algo para proponer, para enseñar". En materia estilística, en "El viaje del elefante", Saramago hace una doble afirmación de sus postulados literarios sobre la figura del narrador, que rechaza de plano, y la función oral y estética de las mayúsculas y los signos de puntuación.

    "Lo que cuenta no es tanto la experiencia, lo que cuenta es la imaginación, la capacidad de inventar", sostiene Saramago, quien recalca: "Eso es la literatura".

    Con esta obra, el Nobel luso cree haber resuelto el problema "instituyendo la figura del autor-narrador", que no sólo se limita a contar la historia, sino que interviene con comentarios, algunos anacrónicos, y revela que dicta a su antojo en el relato.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    El diari “El País”, de data 19/08/2008, titula la seva crítica: “Saramago concluye 'El viaje del elefante', una reflexión sobre la "compasión solidaria"

    “La novela que ronda las 240 páginas, da cuenta de la imaginación de Saramago. "La compasión solidaria, ese sentimiento que siendo expresado literariamente es, sobre todo, humano, atraviesa toda la obra, se distingue y se significa", comenta Del Río. El humor también está presente en la obra y el escritor lo emplea "para salvarse a sí mismo y para que el lector pueda penetrar en el laberinto de humanidades en conflicto sin tener que abjurar de su condición indagadora de humano y de lector", explica la esposa del escritor portugués.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    A l’espai de Ramiro Pinto, llegim la seva opinió:

    “Me han llamado la atención varias escenas, pero en general la manera de narrar la historia es de tal amenidad que parece conversar con el lector. Pero además es un diálogo que sucede en el pensamiento. La forma de escribir me recuerda a la que manejó James Joyce en “Ulises” y en “Finnegans Wake”, al no seguir los signos de puntuación, sino lo mínimo, ni poner los nombres con mayúscula, porque no escriben estos autores aquello que contarían o hablasen, sino que lo que directamente les viene del pensamiento y pensar no tiene las mismas grafías que lo dicho o escrito y lo plasman así. Permite esta forma de escribir mayor fluidez y comunica con más intensidad, si bien hay que acostumbrase a esta lectura, pues de lo contrario es difícil de entender. Y muy compleja a la hora de intentarlo y que sea capaz de comunicar con el lector. No es ensayo, no es novela, es escritura en su sentido pleno, desnuda.”

LLEGIR L’ARTICLE COMPLERT

    A la pàgina de la Fundació Saramago llegim aquesta nota de l’autor:

    “El viaje del elefante está muy cerca de nuestra propia existencia y nuestra propia identidad. El libro no se habría escrito si el final de la vida del elefante no hubiera sido como fue: sus patas fueron cortadas para usarlas como contenedor de paraguas y bastones. Es una metáfora de la vida y la vida humanas.”

José Saramago

Anar a la pàgina de la Fundació José Saramago