el llibre de novembre, context

 

Desert del Nèguev

    Un detall menor, obra de l'autora Adania Shibli i la nostra lectura del mes de novembre, està basat en un fet real conegut com “el cas Nirim”, una violació grupal i posterior assassinat comesos per soldats de les Forces de Defensa d'Israel (FDI) els dies 12 i 13 d'agost de 1949. El cas Nirim va sortir a la llum en un article del diari Haaretz el 2003, que transcrivim:

"Vaig considerar oportú apartar-la d'aquest món".

    "Documents recentment revelats, obtinguts per Haaretz, expliquen la història, llargament oculta, del que Ben-Gurion va descriure com una “horrible atrocitat”: l'agost del 1949, una unitat de les FDI va capturar una jove beduïna, la va mantenir captiva en un lloc d'avançada del Nèguev, la van violar en grup, la van executar per ordre del comandant de l'escamot i la van enterrar en una fossa poc profunda al desert. Vint soldats que van participar en l'episodi, inclòs el comandant de l'escamot pilot, van ser sotmesos a consell de guerra i enviats a presó.

per Moshe Gorali Aviv Lavie, 

Haaretz, 29 d'octubre de 2003

    "El 12 d'agost de 1949, vigília del Xabat, regnava un ambient especialment festiu al lloc d'avançada de Nirim. Després d'una setmana de polsegoses patrulles i persecucions d'infiltrats a les sorres del desert occidental del Nèguev, el comandant del lloc, el subtinent Moshe, va donar l'ordre de mes de Moshe." menjador es van disposar en files, es van col·locar dolços de tota mena i es va servir una mica de vi, encara que no prou per emborratxar-se. Estat. Per ordre del seu segon comandament, el sergent Michael, el soldat Yehuda va llegir un passatge de la Bíblia.

    Poc abans que acabés la festa, pels volts de les 9:30, el comandant del pilot va demanar silenci. Es va aixecar i, amb un somriure, els va recordar els soldats a la noia beduïna que havien capturat aquell mateix dia durant una patrulla al seu sector. L'havien portat al lloc avançat i ara estava tancada en una de les cabanes. El comandant de l’escamot, Moshe, va dir que sotmetria a votació dues opcions. La primera era que la noia beduïna es convertís en la cuinera del lloc; la segona, que els soldats n'abusessin d’ella. Les propostes van ser rebudes amb entusiasme. S'armà un enrenou. Els soldats van aixecar la mà i la segona opció va ser acceptada per majoria. "¡Volem cardar!", corejaven els soldats. El comandant va decidir l'ordre: Esquadró A el primer dia, Esquadró B el segon i Esquadró C el tercer. El conductor, el cap Shaul, va preguntar en to de broma: "I què passa amb els conductors? Són orfes?". El comandant de l’escamot va respondre que formaven part de l'equip d'estat major, juntament amb el sergent, els comandants d'esquadró, els cuiners, el metge i ell mateix, és clar. Va afegir una amenaça: si algun dels soldats tocava la noia, "la metralleta parlaria". Els soldats ho van interpretar com una advertència perquè no desobeïssin l'ordre del comandant. La festa va acabar i els soldats es van dirigir a les seves cabanes. L'oficial va ordenar al sergent de l’escamot que en portés un llit plegable a la botiga que compartien i que fiqués al llit a la jove beduïna. El sergent Michael va obeir, va entrar a la botiga, va tancar la solapa i va apagar la llanterna.

    Així va començar un dels episodis més lletjos i espantosos a la història de les Forces de Defensa d'Israel. Fins i tot 54 anys després, és difícil comprendre com va poder passar un succés d'aquesta mena amb la participació, activa o passiva, de desenes de soldats uniformats.

    Les Forces de Defensa d'Israel (FDI) de 1949, encara als seus inicis i cridades a defensar les fronteres del nounat Estat, es van veure obligades a bregar —no sempre amb èxit— amb la ràpida incorporació d'un gran nombre de soldats sense entrenament, especialment aquells que van ser enviats al capdavant immediatament després de desembarcar del vaixell. «Una torba de nous immigrants amb un nivell professional i moral baix», va ser la crua descripció que va oferir el tribunal militar especial en el seu veredicte sobre l'episodi del lloc d'avançada de Nirim.

    Yehuda (el seu nom complet, així com els noms d'altres entrevistats per a aquest article, estan en possessió de Haaretz) va ser un dels soldats que servien al lloc d'avançada l'agost de 1949. Ara és un jubilat de 74 anys que viu al nord. Accepta la descripció del grup com una "xusma": "Tenia llavors 20 anys", diu. "Vaig escapar de l'exèrcit turc a Palestina i em vaig allistar immediatament. Recordo que tots els membres del nostre batalló eren immigrants nouvinguts. Cadascú era d'un país diferent: Algèria, Hongria, Romania, Tunísia, Turquia, Marroc. No sabíem hebreu, ens comunicàvem entre nosaltres mitjançant el llenguatge de senyals. Vam fer el nostre entrenament bàsic al Mar Mort. Ens van ensenyar a sostenir un fusell en un menjador a Sodoma. Després ens van enviar al lloc d'avançada, on patrullàvem o entrenàvem a les trinxeres i practicàvem l'assalt a les nostres posicions”.

    Yehuda recorda la nit de la festa, però afirma que estava de guàrdia i que només va sentir rumors sobre la votació i el que va passar després. Juntament amb 17 membres de l’escamot, va ser sotmès a consell de guerra per "negligència en no prevenir un delicte". Va ser condemnat a quatre anys de presó; el tribunal d'apel·lacions va reduir la condemna a la meitat.

    Yitzhak, de la mateixa edat que Yehuda i resident del centre, va rebre el mateix càstig. Ell també havia arribat a Israel uns mesos abans de l'estiu del 1949 i no sabia hebreu. Avui és jubilat i té problemes de salut. «Recordo haver estat al Nèguev, però ni tan sols recordo el nom de la unitat. Acabava d'arribar al país, semblava un xicot i feia moltes guàrdies. Havia oblidat tot allò, no recordo res, no hi he pensat en potser 50 anys. L'única raó per la qual em van jutjar va ser perquè era al lloc d'avançada quan va passar. Més enllà d'això, no recordo res i no hi tinc res a dir. Estava enfadat amb els que ho van fer? De què em serviria estar enfadat?»

    Els esdeveniments a les Forces de Defensa d'Israel (FDI) després de la Guerra d’Independència podrien explicar parcialment la cadena de successos descrita en aquest article; però només parcialment. Al capdavall, el comandant de l’escamot, Moshe, que va liderar l'assumpte, no formava part de les "noves FDI". "L'oficial i el sergent eren israelians veterans i parlaven hebreu amb fluïdesa", recorda Yehuda. Fins on se sap, Moshe va servir a l'Exèrcit Britànic i posteriorment a la 8à Brigada sota el comandament del llegendari Yitzhak Sadeh, l'única brigada blindada de la FDI. després de la guerra i els seus oficials i soldats van ser re-assignats a diverses unitats.

    El Comando de la Regió del Néguev es va establir després de la Guerra d'Independència. Era un comando regional la missió del qual era assegurar l'extensa frontera entre Israel i Egipte. La caserna general s'ubicava a Be'er Sheva, i les unitats es van desplegar en llocs avançats al llarg de la frontera amb l'objectiu d'impedir la infiltració de beduïns procedents del desert egipci. L'historiador militar Meir Pa'il, coronel retirat, va ser nomenat oficial d'operacions de la Regió del Nèguev el desembre de 1949, quatre mesos després dels esdeveniments que es tracten en aquest article. Pa'il: «El Nèguev estava escassament poblat. Tot just vam poder reunir un batalló de reserva amb tots els habitants dels assentaments de la regió. Per vigilar la frontera, s'enviaven unitats d'altres regions de forma rotatòria, com ara la Brigada Golani, la 7à Brigada, etc. A més d'impedir les infiltracions, també es va intentar expulsar del país el nombre més gran possible de beduïns, per exemple, de la zona de les dunes de Halutza. Va ser una mena de neteja ètnica a la frontera amb Egipte. Les tribus que havien cooperat durant la guerra es van quedar on eren; les hostils van ser expulsades».

    Un dels batallons de la regió del Néguev era conegut com el Batalló del Districte de Sodoma. Originalment, el batalló estava a càrrec de l'àrea del Mar Mort i Arava, però a principis d'agost del 1949 va ser traslladat a la cruïlla de Bilu, prop de Rehovot, on va esperar uns dies noves ordres. El comandant del batalló era el major Yehuda Drexler, anomenat "Idel". Amb el pas dels anys, Drexler, posteriorment un destacat arquitecte, va treballar per a l'Agència Jueva, va ser un dels planificadors del kibutz Sde Boker al Néguev (kibutz de Ben-Gurion) i va aconseguir el rang de cap de departament a l'Administració de Terres d'Israel. Un dels comandants de companyia del batalló era el capità Uri.

    El 8 d'agost, la seva companyia va rebre l'ordre de traslladar-se al sud per ocupar els llocs d'avançada al Nèguev occidental. Els escamots van ser estacionats en tres kibutzim: Be'eri, on es trobaven la caserna general de la companyia i el propi capità Uri, Yad Mordechai i Nirim. El tercer escamot, dirigit pel nou comandant, el subtinent Moshe, a qui se li havia atorgat el comandament de la unitat només uns dies abans, va ser enviat al lloc d'avançada de Nirim, responsable del sector més remot i perillós, adjacent a la frontera amb Egipte. El sergent Michael era el subcomandant de l’escamot.

    La vigília de l'avenç cap al sud, el comandant de la companyia, el capità Uri, va informar els soldats. Els informes d'intel·ligència rebuts de les patrulles aèries sobre el Nèguev occidental esmentaven dues tribus beduïnes albirades al sector. «Han de disparar a matar qualsevol àrab al territori del seu sector», va dir el comandant. Moshe va sol·licitar l'ordre operativa per escrit, com era costum. El comandant va prometre portar el document escrit al lloc avançat més endavant.

    El tercer escamot va arribar a Nirim la tarda de dimarts 9 d'agost. La infraestructura del campament es va instal·lar ràpidament: tres grans tendes de campanya per als soldats, una de petita per a l'oficial i el sergent, i una gran que servia de menjador. A més, hi havia una petita cabana que funcionava com a oficina de la caserna general del pilot i una altra cabana, sense fer servir, que exerciria un paper fonamental en l'episodi.

    A l'estiu del 1949, ja no existia cap connexió entre el Kibutz Nirim i el lloc avançat del mateix nom. El lloc d'avançada es deia Nirim perquè estava situat al lloc on es va fundar originalment el Kibutz Nirim el juny de 1946. El jove kibutz, ubicat a la vora del desert, va lluitar per la seva supervivència en les dures condicions climàtiques de la zona i es va convertir en el primer assentament atacat el primer dia de la Guerra d’Independència. Els egipcis, amb una força que incloïa un batalló d'artilleria, un batalló d'infanteria i desenes de vehicles blindats, van llançar un intens bombardeig que va causar enormes danys: tots els edificis del kibutz van quedar reduïts a cendres, els animals van morir i vuit membres del kibutz van morir i quatre van resultar ferits. Al bombardeig el va seguir un assalt de centenars de soldats d'infanteria, que van arribar fins a la tanca del kibutz. Els kibutzniks, van disparar des de les seves trinxeres, inflingint grans pèrdues a les forces egípcies i, miraculosament, l'atac va cessar. Els egipcis van canviar d'opinió i van decidir renunciar a infiltrar-se i capturar el kibutz. Al seu lloc, simplement el van envoltar en el seu camí cap al nord.

    El grup Nirim va passar la guerra a refugis i coves que ells mateixos van excavar. Quan van cessar les hostilitats i finalment van poder sortir a la superfície fora de perill, van entaular converses amb l'exèrcit i les autoritats estatals. Hi va haver una confluència d'interessos: l'exèrcit cobejava el lloc per la ubicació estratègica; els kibutzniks volien traslladar-se al nord, a la zona amb una precipitació anual de 200 mil·límetres.

    El març del 1994, el kibutz es va traslladar uns 15 quilòmetres al nord, a la seva ubicació actual. Les Forces de Defensa d'Israel (FDI) van prendre el control del lloc avançat, que dominava el terreny i que a partir de llavors es va conèixer com a "Old Nirim" o "Dangour", com es deia originalment (nom que encara apareix en alguns mapes), aparentment en honor a un jueu egipci que va comprar terres a la zona. Actualment, al lloc s'alça un monument de formigó vist que commemora els membres del kibutz que van morir a l'assalt egipci el primer dia de la guerra del 1948. El monument porta la inscripció: "No és el tanc el que triomfarà, sinó l'home". Si s'enfila al monument i es mira cap a l'oest, es poden veure les teulades de Khan Yunis.

El comandant ordena una execució.

    El dimarts 9 d'agost l'escamot es va organitzar al lloc d'avançada. Els soldats aviat es van acostumar als costums del nou comandant. El subtinent Moshe va resultar ser un disciplinari estricte que exigia ordre i obediència. Els soldats havien de vestir correctament i afaitar-se cada dia. Qualsevol que violés les ordres era portat davant Moshe. Pel que sembla, els soldats li tenien cert respecte. L'endemà, el comandant de la companyia, el capità Uri, va visitar el gran grup. Els primers dies van transcórrer sense incidents. Fins al matí del divendres 12 d'agost.

    Aproximadament a les 9 del matí d'aquell dia, el subtinent Moshe va sortir de patrulla a la secció sud-oest del sector, en un vehicle conegut com a "cotxe de comandament". L'acompanyaven dos comandants d'esquadró, el cap David i el cap Gideon, i tres soldats: els soldats rasos Moshe, Yehuda i Aziz. El conductor era el cap Shaul. Tots els homes estaven armats.

    Pel camí es van topar amb un àrab que portava un fusell anglès. En veure'ls, l'àrab va llançar el fusell i va arrencar a córrer cap a la duna. Un dels soldats el va disparar amb una metralleta. L'àrab va rebre un tret i va morir a l'acte. El seu fusell va ser confiscat com a botí de guerra.

    Poc després, la patrulla va topar amb tres àrabs: dos homes i una nena. Hi ha diferents versions sobre l'edat de la nena. Segons alguns relats, era una nena entre 10 i 15 anys; altres diuen que en tenia entre 15 i 20. El comandant de l’escamot, Moshe, va ordenar als soldats que aturessin els àrabs i els registressin. Els soldats no van trobar res. L'oficial Moshe va ordenar llavors als soldats que pugessin la nena al vehicle. Els seus crits i xiscles van ser en va. Un cop dins del vehicle, els soldats van espantar els dos àrabs disparant a l'aire. De tornada al lloc d'avançada, es van trobar amb un ramat de camells pasturant. L'oficial Moshe va ordenar als soldats que disparessin els animals. Sis camells van ser abatuts a trets; els seus cadàvers van ser abandonats a la intempèrie.

    Després que la noia es calmés una mica, els soldats van intercanviar algunes paraules amb ella, especialment el cap David. També van parlar entre ells, i la paraula "follable" va sorgir a la conversa. La patrulla va tornar al lloc avançat a la tarda. Gairebé alhora, un altre vehicle va arribar a la parada: el comandant del batalló, Yehuda Drexler, estava de visita. L'acompanyava el capità Mordechai (Motke) Ben Porat, oficial d'operacions de la regió del Nèguev. Ben Porat va arribar a assolir el rang de general de brigada al Cos Blindat i, després de retirar-se de l'exèrcit, va ser president de l'Autoritat de Parcs Nacionals.

    Al lloc d'avançada, els soldats van treure la nena del vehicle. L'oficial Moshe va ordenar que la portessin a la cabana abandonada i que posessin un guàrdia a la porta. El soldat Avraham va ser designat guàrdia. Drexler, que va notar cert enrenou al voltant de la nena, va preguntar què feia allà. L'oficial Moshe va respondre que durant la patrulla se l'havia trobat amb el seu marit, que estava armat amb un rifle. Li va dir a Drexler que havien matat el marit i pres la nena com a presonera per interrogar-la sobre la ubicació de la seva tribu. Drexler va autoritzar l'interrogatori, però va ordenar que després la portessin de tornada al lloc on l'havien capturat i l'alliberessin. També va demanar al comandant de l’escamot, Moshe, que s'assegurés que els soldats no n'abusessin. Drexler i Ben Porat van passar unes dues hores al lloc d'avançada, van dinar i se'n van anar.

    Poc després de la seva partida, l'oficial Moshe va sortir de patrulla, aquesta vegada al sector nord, en direcció a la nova ubicació del kibutz. Després de la seva partida, el sergent de l’escamot, Michael, va treure la nena de la cabana i li va treure la vestimenta tradicional que portava posada. Després la va obligar a romandre dreta, completament nua, sota la canonada d'aigua que els soldats feien servir com a dutxa, la va ensabonar i la va esbandir. La canonada era fora i tots al lloc d'avançada van poder presenciar l'espectacle.

    Després de la dutxa, el sergent Michael va cremar el vestit de la noia i la va vestir amb una samarreta morada i uns pantalons curts caqui. Ara, amb l'aspecte d'una autèntica comando del Palmach, la van portar de tornada a la cabana i la van posar sota la vigilància del soldat Avraham. De seguida, un grup de soldats es van aplegar al voltant de la cabana. Van envoltar el guàrdia i li van exigir que els deixés entrar. Al principi es va negar, però finalment va cedir. De fet, va ser el primer a entrar-hi. Va estar uns cinc minuts a la cabana i va sortir cordant-se els pantalons. El va seguir el soldat Albert, que també va estar uns cinc minuts a la cabana, i després el soldat Liba.

    Liba encara era a la cabana quan el comandant de l’escamot, Moshe, va tornar de la patrulla. Uns soldats li van cridar una advertència, i el soldat Liba va sortir corrents de la cabana i va desaparèixer. Pel que sembla, l'oficial Moshe va comprendre el que havia passat, va fer un breu interrogatori i, posteriorment, al menjador, se'l va sentir a dir que «tres soldats han violat la jove àrab». Va ordenar que la portessin a la cabana de l'estat major. Els comandants del pilot, el cap David i el cap Gideon, eren presents a la cabana. L'oficial Moshe es va fixar en la nova vestimenta de la noia, però no va dir res. Ella li va explicar, en àrab, que els soldats «hi van jugar». Per a Moshe era obvi a què es referia. El caporal Gideon, que seria un dels principals testimonis de l'acusació en el judici, va testificar que, després que la jove li contés a l'oficial Moshe el que li havia dit, aquest els va dir als altres que l'havien de rentar perquè estigués neta per tenir relacions sexuals. Gideon, que viu a Givatayim i treballa com a guia turístic, va declinar ser entrevistat per a aquest article.

    Al voltant de les 5 de la tarda, el comandant de l’escamot va ordenar al soldat Moshe, que era barber de professió, que li tallés els cabells a la noia. Això es va fer en presència del comandant i del sergent. Li van tallar els cabells, que li arribaven fins a les espatlles, i se'ls van rentar amb querosè. Novament la van col·locar sota el tub, despullada, davant la mirada atenta de l'oficial i del sergent. Després la van vestir amb la mateixa samarreta i els mateixos pantalons curts i la van enviar de tornada a la barraca.

    Després va venir la festa, després de la qual l'oficial Moshe i el sergent Michael es van tancar amb la nena a la seva cabana. Després de mitja hora, l'oficial Moshe va ordenar que la traguessin de la botiga perquè "desprenia mala olor". El sergent Michael va trucar al soldat David i entre tots dos la van treure del llit de la cabana, amb la nena inconscient sobre ella. Van portar-la, amb el llit, fins a l'entrada de la cabana. Michael la va posar a terra, va anar a buscar aigua i se la va tirar a sobre. Després la va portar als braços fins a la cabana. El caporal David ho va acompanyar.

    Al voltant de les 6 del matí del dia següent, el soldat Eliahu estava de guàrdia i va veure la nena sortir de la cabana. Li va preguntar on anava i ella, entre llàgrimes, li va dir que volia veure l'oficial. El soldat Eliahu la va acompanyar fins a la botiga de l’oficial Moshe. Ella es va queixar que els soldats n'havien "abusat". Ell la va amenaçar de matar-la i la va enviar de tornada a la cabana. Poc després, mentre s'afaitava al costat de la canonada d'aigua, el sergent Michael li va preguntar al comandant de l’escamot què fer amb ella. L'oficial Moshe li va ordenar que l'executés.

    Michael va ordenar al cap David que dos soldats portessin pales i ho acompanyessin. Michael i David van treure la noia de la cabana i la van fer pujar al vehicle patrulla. Just abans que el vehicle abandonés el lloc d'avançada, un dels soldats va cridar que volia que li tornessin els pantalons curts que portava posats la noia. L'oficial Moshe va ordenar que la despullessin i que li tornessin els pantalons al soldat. Ara només duia la samarreta, amb la part inferior del cos al descobert.

Eliahu i Shimon caven una tomba.

    El vehicle va partir, conduït pel cap Shaul. També anaven al vehicle el sergent Michael, el caporal David, el metge i els dos soldats que serien els enterradors, els soldats rasos Eliahu i Shimon, amb les seves pales. Van conduir uns 500 metres des del lloc avançat. El conductor, Shaul, va restar al vehicle, mentre que els altres, amb la nena, es van endinsar una mica a les dunes. Els soldats rasos Eliahu i Shimon van començar a cavar una tomba. Quan la nena va veure el que estaven fent, va cridar i va arrencar a córrer. Va córrer uns sis metres abans que el sergent Michael li apuntés amb el subfusell i disparés una bala. La bala li va donar al costat dret del cap i la sang va començar a brollar. Va caure a terra i no es va moure més. Els dos soldats van continuar cavant.

    El sergent Michael va tornar al vehicle. Pàl·lid i tremolant, va deixar la seva arma i li va dir a Xaul: «No creia pas que pogués fer una cosa així». Shaul va dir que potser la bala no l'havia matada i que probablement agonitzaria durant unes hores, enterrada viva. Li va demanar a Michael que li fes un favor personal tornant amb la noia i disparant-li unes quantes vegades més per assegurar-se que era morta. El sergent no va aconseguir complir aquesta missió. El cap David es va acostar, va agafar la metralleta i va disparar diverses bales contra el cos de la noia. La fossa que van cavar els soldats no era gaire profunda, només uns 30 centímetres. Van col·locar el cos a la fossa, la van cobrir amb sorra i van tornar al lloc d'avançada.

    Aquella tarda, el comandant de la companyia, el capità Uri, va visitar el lloc avançat. En no trobar el subtinent Moshe, va deixar l'ordre d'operacions escrita que Moshe havia sol·licitat al sergent de l’escamot. L'oficial Moshe es dirigia llavors a Be'er Sheva. Era dissabte a la nit i es dirigia al cine. Allà va conèixer el comandant del batalló, Drexler. Drexler va preguntar si la jove beduïna havia estat portada de tornada al lloc on la van trobar. L'oficial Moshe va respondre que no: «La van matar», va dir, «va ser una llàstima desaprofitar el gas». Drexler no va dir res més, però l'endemà va ordenar al comandant de la companyia que anés al lloc d'avançada per esbrinar exactament què havia passat allà.

    Fins i tot abans de rebre l'ordre, el capità Uri, que havia sentit rumors sobre els successos al lloc d'avançada, va sol·licitar a l'oficial Moshe un informe sobre el que va passar amb la jove àrab. Moshe va ordenar al sergent Michael que redactés l'informe de pròpia mà. Un cop finalitzat, l'oficial Moshe el va signar i el va enviar al comandant de la companyia. A continuació, es presenta l'informe, datat el 15 d'agost de 1949:

"Lloc d'avançada de Nirim.

Per a: Comandant de la companyia.

De: Comandant, Lloc d'avançada de Nirim.

Re: Informe sobre el captiu

    A la meva patrulla del 12 d'agost de 1949, em vaig trobar amb àrabs al territori sota el meu comandament; un estava armat. El vaig matar a l'acte i li vaig treure l'arma. Vaig capturar la dona àrab. La primera nit, els soldats en van abusar i l'endemà vaig decidir acabar amb la seva vida.

Signat: Moshe, segon tinent.”

 

ruta poètica Josep Carner (la ruta)

 

    Dissabte passat, 17 d’octubre, els de Vespres Literaris ens vam trobar al vell mig de Barcelona per recórrer els espais que van marcar la vida i l'obra de Josep Carner, “Princep dels Poetes”, i figura senyera del Noucentisme.

  

  La ruta va començar al carrer d’Aribau, al número 8, lloc de naixença del poeta, on vam llegir el poema “Gelor” , publicat l'any 1918 al llibre “Bella terra, bella gent”. Posteriorment es va incloure a la secció “Lloc” del volum de “Poesia” de l'any 1957.

En aquest poema, Carner utilitza la natura i els elements del paisatge (tan presents a la seva poesia, per construir una al·legoria sobre els sentiments humans, el pas del temps i el control de les emocions.

    

    La següent parada va ser el carrer del Doctor Dou, als números 17 i 19, lloc on va passar la seva infantesa i joventut, on vam llegir el poema “Les magranes flamejants”. Inclòs en el recull "Els fruits saborosos" (1906), és una llarga invocació de la muller d'Alcides a Hera, deessa protectora de l'amor matrimonial; aquesta dona, sola i enyorada per l'absència de relacions amoroses amb el marit, sol·licita fervorosament a Hera el revifament de la passió física, sexual. Les magranes esdevenen símbol de sexualitat.

  

    Al carrer de la Canuda número 6, seu de l’Areneu Barcelonès, va ser el nostre tercer punt de la ruta. Vam llegir “Creació del poema”, inclòs al seu recull “Absència” (1958), una reflexió sobre l'origen de l'art, l'escriptura i la pròpia existència. A través d'una al·legoria , el poeta explica com s'origina l'obra d'art enmig del buit i el silenci.

    Molt a prop de l’Ateneu, a la cantonada de la Canuda amb el carrer Bertrellans, lloc on es trobava la antiga ”Sala Mozart” i Carner i altres van fundar l’associació “Amics de la Poesia”, vam llegir “El son”, ", publicat al poemari “La paraula en el vent” (1914), considerat una peça essencial del Noucentisme. S'hi descriu el pas de la vigília al son, utilitzant l'adormiment com una al·legoria de l'evasió de la realitat cap a la idealitat poètica, l'harmonia i el record.

   

     Després de una petita parada al carrer de Petritxol, Joan Francesc, el nostre guia en aquesta ruta, i fora de la mateixa, ens va “descobrir” el jardí de la Casa Ignasi de Puig, un autèntic oasi i un dels secrets més ben guardats del Barri Gòtic de Barcelona. Creat l'any 1861, és exponent d’un jardí romàntic del segle XIX. En aquest meravellós indret, i fora de programa, Joan Maria Camps ens va llegir el poema "Cançó d’amor i amistat" recollit en el llibre “Ofrena” (1957), una reflexió poètica que compara i equilibra l'amor i l'amistat, mostrant la naturalesa d'ambdós sentiments a través de metàfores senzilles i de caràcter popular.

    El poema és especialment cèlebre per la seva musicalitat, fet que va portar la cantautora Guillermina Motta a musicar-lo i interpretar-lo l'any 1976 en el seu àlbum “Canticel” dedicat íntegrament a poemes de Carner.

  

    

     Desprès d’aquest inesperat parèntesi, ens vam encaminar cap al Teatre Principal, a La Rambla, el nostre següent punt, on vam llegir el poema “La vida incerta”, publicat l'any 1935 dins del llibre “La primavera al poblet”. El nucli conceptual del poema és una triple metàfora: la cançoneta, el camí i la vida. L'autor utilitza la imatge física del viatger que avança per un sender desconegut per personificar el trajecte vital de qualsevol ésser humà. Ningú sap què li depararà el futur (joia, tristesa o la mateixa mort), fet que genera una angoixa existencial que es resol finalment amb l'acceptació resignada de l'atzar.

    Enfront de la façana del Teatre Principal, trobem l’estàtua de Pitarra, un dels autors de capçalera de l’infant Carner. Aquí llegim el poema “Bèlgica”. Publicat en la seva versió definitiva l'any 1952 dins del llibre "Llunyania·, el poema utilitza la descripció idealitzada de Bèlgica com un mirall del civisme, l'ordre i la pau que l'autor desitjava per a una Catalunya estroncada per la Guerra Civil.

    El punt setè de la nostra ruta es troba al carrer d’Escudellers, número 10 Bis, antiga seu de la redacció de “La Veu de Catalunya”, on va treballar Carner quinze anys.

    Aquí llegim el Cant IV del poema narratiu “Nabi”, publicat l'any 1941 a Buenos Aires per les Edicions de la Revista Catalunya, durant l'exili del poeta. Anteriorment, el mateix Carner n'havia publicat una traducció pròpia al castellà a Mèxic l'any 1940.

    El terme nabí significa "profeta" o "el cridat" en hebreu. L'obra reflexiona així sobre el paper del poeta com a missatger, algú que ha de transmetre una veritat que el transcendeix.

    Per finalitzar la nostra ruta, ens apropem al Moll de la fusta, on Carner va partir per exercir les seves funcions consulars i ja no va tornar.

    Llegim el poema “L’altre enyor”. Inclòs en la secció “Absència” de la seva “Poesia” de 1957, on revela una de les peces més punyents i madures de la seva poesia d'exili. A diferència de l'enyorança convencional, Carner reflexiona sobre la impossibilitat d'un retorn absolut i el dolor de veure la pàtria transformada i idealitzada en la distància.

l'endemà de totes les nits, la crònica

 

    Divendres passat, 16 d'octubre, vam organitzar la presentació del llibre L'endemà de totes les nits, de Gemma Asins.

    La presentació va anar a càrrec del nostre company Joan Francesc Sánchez, que va destacar que aquesta obra és el debut novel·lístic de la Gemma Asins, on demostra que posseeix una prosa molt delicada i “humana”.

    Pel que fa a la novel·la, Joan Francesc va subratllar que és una obra sobre el dolor i, sobretot, del eixordador silenci; però, com sempre hi ha un endemà, també recull la possibilitat de reconstruir-se, la necessitat de parlar, d'escoltar i de deixar enrere una culpabilitat que mai no hauria d'haver recaigut sobre qui va patir l'agressió.

    “L'endemà de totes les nits”, va prosseguir, és una història que ens recorda que, a vegades, posar nom, paraules a les cicatrius del passat és el primer pas per començar a tancar-les.

    Per la seva banda, la Gemma Asins ens va explicar que l’obra va sorgir del taller de escriptura de novel·la que feia aleshores, on els van demanar que triessin un tema per desenvolupar cadascú el seu projecte de novel·la. Ella va triar el abús infantil, un tema molt delicat i ple de perjudicis i silencis, perquè, en una de les formacions sobre prevenció de l’abús que reben els professors (ella és professora de secundaria), a la qual va assistir, els van insistir que si no estan sensibilitzats que l’abús pot passar en qualsevol context, no el veuran. El record d’aquesta formació, la va motivar a escriure sobre el tema per donar-li la visibilitat que mereix.

    La novel·la, escrita en primera persona, ja que, va emfatitzar, escriure és el camí, el principi de la reparació; el silenci, per contra, perpetua i amaga el dolor. Per això, donar nom al dolor i el patiment que, de menuda, nos vas poder explicar-te, és, sempre el primer pas per guarir-se i alliberar-se del sentiment de culpa.

l'endemà de totes les nits, i 2

 

    El proper divendres 16 d’octubre de 2026, l’Associació Cultural Vespres Literaris organitza la presentació del llibre “L’endemà de totes les nits”, de la Gemma Asins, a les 18.30h a la Sala 22 de l'Ateneu de Cerdanyola del Vallès.

    Transcrivim una entrevista a la seva autora en el medi EL Temps de data 27 de gener de 2025, realitzada per Xavier Maduell:

Gemma Asins:

«La literatura ha de remoure, sacsejar i trencar prejudicis»

    "A L’endemà de totes les nits (La Magrana, 2024) de Gemma Asins (Almussafes, 1973), la protagonista, Mònica, pateix un avortament que li fa despertar el fantasma d’un abús sexual sofert quan era xicoteta. Asins és una valenciana resident a Barcelona, professora de física i química en un institut públic, que ha treballat també com a mestra en una escola d’escriptura i ha creat aquest text magnífic que configura la seva primera novel·la.

    L'endemà de totes les nits no parla únicament sobre l’abús sexual als infants. Les seves prop de tres-centes pàgines conviden a moltes més reflexions i sensacions: la família, la figura materna, la parella, la salut mental, el dolor, la por, la consciència del propi cos, el procés de reconstrucció personal, la teràpia psicològica, el perdó, l’esperança... La vida mateixa.

Pregunta —Vuit de cada deu dones que viuen a Catalunya han patit violència masclista algun cop a la seva vida. En el cas dels infants, un de cada cinc ha estat víctima d’algun tipus d’abús sexual. La nostra societat està malalta?

Resposta —No m’atreviria a afirmar això. Crec que la nostra societat ha normalitzat durant molts anys moltes violències que ara estan eixint a la llum. S’està trencant «un silenci antic i molt llarg», com cantava Raimon. Ara bé, les dades ens diuen que l’abús infantil és una xacra, que arrosseguem com a societat i que cal erradicar.

P —El títol del teu llibre evoca esperança...

R —Al títol li vaig donar moltes voltes. Em va costar molt de trobar. La història de la Mònica és dura, la lectura et fa patir per ella, però també volia donar llum; és a dir, que hi ha camins d’eixida. Volia proposar un camí, una esperança, una eixida. Aquest llibre és el mapa d’un camí. Però només es tracta d’una proposta, cadascú ha de trobar el seu camí. Unes ho faran denunciant, d’altres ho resoldran en l’àmbit familiar, o fent les dues coses... Però el que és clar és que cadascú ha de trobar què li va millor.

P —Què et va motivar a escriure sobre l’abús sexual infantil?

R —Sempre m’han interessat les violències silenciades. Les dones per desgràcia patim violències. Les xifres són alarmants. Aquest llibre surt de la necessitat d’entendre aquesta violència i què provoca. Volia explorar com s’ho fa una víctima per trobar les paraules, per reconèixer-les i articular-les per primera vegada. Quan som adults ho podem expressar amb més o menys dificultats. En canvi, un nen o una nena, si pateix un abús, probablement callarà. De fet, els últims informes de què disposem calculen que el 90% dels infants no ho diran fins que siguin adults. Desgraciadament, això és així, sobretot si ha passat en l’entorn familiar, i el 80% dels abusos infantils ocorren en l’àmbit de confiança dels infants. A mi aquest tema em commou i em remou interiorment. Soc professora, i en una de les formacions sobre prevenció a la qual vaig assistir ens insistien que, si no estàs sensibilitzada que l’abús pot passar, no el veuràs. Si no tens la mirada atenta i no estàs alerta sobre aquest tema, no el detectes. Això també em va motivar a escriure sobre el tema. Per donar-li visibilitat.

P —La literatura té una funció social?

R —I tant. Però quan escrius no tens aquesta funció en primer pla. No és que hagis entès una cosa i l’escriguis per explicar-la a la societat. Diria que va al revés: jo escric de les coses que encara ara no entenc i escrivint-les puc veure-hi un ordre. A partir d’un tema que em commou, tinc la necessitat d’escriure per entendre’l i alhora per entendre’m a mi. Després, quan el text arribi a cada lectora, aquesta el comprendrà a la seva manera. La literatura té la capacitat de fer que la lectora es formuli preguntes que encara no s’ha fet o que miri una determinada situació des d’un punt de vista que potser no s’ha plantejat. A més a més, un bon llibre ha de ser una provocació, com deia Joan Fuster. Crec que la literatura ha de remoure, sacsejar i trencar prejudicis. Ha de provocar una reflexió.

P —A la novel·la insisteix en la idea que l’abús provoca el silenci. Per què?

R —Quan una víctima pateix un abús, li provoca vergonya, culpa i també por. Un dels mecanismes de supervivència de les víctimes és fer com si no hagués passat, guardar silenci i tirar endavant. Però aquestes vivències traumàtiques sempre tornen. El cos en porta el compte, el cos recorda d’una manera conscient o inconscient. Volia parlar del caos emocional en què deixa a un infant haver viscut una violència així. Aquest caos fa que ni tan sols pugui articular les paraules per demanar ajuda.

P —A sobre la víctima ha de carregar amb la culpa?

R —La víctima carrega molts anys amb la culpa. La culpa per no haver parlat, per no haver demanat ajuda, per no haver-se defensat, per tantes coses... El que volia en aquesta novel·la era trencar aquest prejudici que encara recau sobre la víctima. Un infant agredit no parla quan vol, parla quan pot. I sovint arribarà a l’edat adulta sense haver-ho revelat. Aquesta novel·la no va només d’un abús, va de què passa a un infant quan ha de callar i guardar silenci durant anys.

P —I què passa quan l’agressor és dins de la família?

R —Al sentiment de culpa se li suma el pes de trencar la família. La culpa i la vergonya han de canviar de bàndol: el culpable és l’agressor. Aquest tipus de delicte no hauria de prescriure mai. Encara ens queda molta feina per canviar les lleis en aquest sentit.

P —Un altre aspecte recurrent en la novel·la és el del cos: escoltar el cos com una brúixola.

R —Sí, crec que la consciència del propi cos és important en el procés de reparació de les víctimes. Després d’un abús, sovint el cos es tanca i d’alguna manera és com si es desconnectessin els circuits i s’anestesiessin les emocions. Es tracta també d’un mecanisme de supervivència per no sentir dolor. La Mònica cerca les pistes per trobar-se millor com si fos una detectiva del seu cos. Es pregunta què necessita, què li va bé i què no. Necessita entendre què li ha passat i per què. És una pregunta molt recurrent en les víctimes. Es pregunten per què l’agressor els va fer allò, sobretot si aquest és un familiar o un conegut. Però aquesta recerca em sembla que no té resposta.

P —Per què?

R —Perquè l’abús no té una explicació racional. Que algú agredeixi així un infant potser no ho arribarem a entendre mai. La Mònica necessita trobar el camí per sortir-se’n i necessita saber com ho han fet altres víctimes. Per mi és molt important el paper dels referents; més en un tema com aquest, que encara avui és un tabú i a les víctimes els costa tant parlar. Aquesta és una novel·la coral: he volgut donar veu amb la figura de la Mònica a moltes dones que encara avui no han alçat la veu.

P —La protagonista de L’endemà de totes les nits, Mònica, es deleix per una figura materna empàtica i la troba en un germà. A totes les famílies hi ha alguna figura de salvació?

R —No sé si a totes les famílies hi és, però al voltant de cada persona potser sí. És molt important reconèixer els fils que ens sostenen. En el cas de les víctimes de violència és essencial. També forma part de la prevenció reflexionar amb els nostres infants i reconèixer amb ells i elles, en tots els seus àmbits quotidians (família, escola, lleure), un adult de referència a qui recórrer si els passa alguna cosa dolorosa. És molt important també com l’entorn més immediat acull la víctima quan aquesta decideix parlar.

 

P —Parlant de fils que sostenen, la Mònica troba refugi en una feina que l’omple. Ella és professora i a les classes se sent lliure. Què significa per a ella la ciència?

R —La ciència és un altre fil que la sosté. Aquesta mirada científica que busca la racionalitat, ella la utilitza per trobar respostes i el fet d’entendre la fa sentir millor. Com a científica que és, vol entendre el caos, el seu caos. Li vol trobar un sentit.

P —El text té molts moments intensos i inquietants i altres de contemplatius i poètics. El dolor pot ser font d’expressió?

R —El dolor pot ser una font de creació. L’escriptura és un buidatge: l’art permet crear alguna cosa fora de mi on em puc reconèixer. Crear amb les mans fa que ens sentim lliures i, a més, transformar el dolor en art pot ser reparador perquè en el resultat podem trobar-hi fins i tot bellesa.

P —En un moment del relat, la protagonista diu que quan va patir l’abús no existien les xarxes socials i que li podrien haver anat bé per trencar l’aïllament. Com a mestra d’institut, creus que les xarxes aporten alguna cosa bona als adolescents?

R —La tecnologia en ella mateixa no és ni bona ni dolenta. Depèn de l’ús que li donem. Potser en algun cas podria pal·liar l’aïllament que senten algunes víctimes... És difícil de dir.

P —Al llibre, un moment decisiu en el procés de la Mònica es produeix caminant pel Montseny. Les excursions a la natura poden ser guaridores?

R —Penso que sí que ho poden ser. Caminar per la natura et permet mirar a terra per observar el camí, aixecar la mirada i deixar-te endur per les vistes, les olors, els sons, el vent a la cara, el sol a la pell... Tot això guareix. I a mi que m’agrada escriure, caminar em fa baixar el ritme i entrar al ritme lent de la literatura. El món literari que construeixo escrivint, l’observació de la natura me’l fa farcir de matisos i detalls."

 

l'endemà de totes les nits, 1

 

L’endemà de totes les nits, de Gemma Asins

    Hi ha novel·les que tanquem quan arribem a l’última pàgina i d’altres que continuen amb nosaltres durant dies. L’endemà de totes les nits, de Gemma Asins, pertany a aquestes últimes.

    La novel·la ens presenta la Mònica, una dona que, arran d’un fet que trasbalsa profundament la seva vida, veu com afloren records d’un passat que havia mantingut amagat durant molts anys. A partir d’aquí comença un difícil procés de reconstrucció personal: afrontar el dolor, recuperar la pròpia veu i aprendre a conviure amb unes ferides que durant massa temps havien romàs en silenci.

    Gemma Asins ens acompanya en aquest recorregut amb una prosa clara, senzilla i d’una gran precisiò emocional. La història està narrada en primera persona i els records apareixen de manera fragmentària, entrellaçats amb les vivències del present. Com a lectors, anem reconstruint a poc a poc una memòria trencada, recollint els bocins d’una vida que la protagonista intenta tornar a entendre.

    Un dels aspectes que més colpeix de la novel·la és la manera com l’autora aconsegueix parlar d’un tema tan dolorós sense caure en la sensibleria. El patiment hi és i es mostra amb tota la seva cruesa, però també hi trobem tendresa, moments d’esperança i la força necessària per continuar avançant.

    El silenci familiar és un altre dels grans eixos de l’obra.

“A casa, de les coses que feien mal, no se’n parlava; per això, perquè feien mal.”

    Aquesta frase resumeix una realitat que la novel·la ens convida a mirar de cara: allò que s’amaga no desapareix, i les ferides invisibles també necessiten ser escoltades.

    En aquest camí de reconstrucció, la Mònica no està sola. La teràpia, l’amistat, la parella i les persones que saben escoltar sense jutjar es converteixen en elements essencials per avançar. Però el ritme és seu. És ella qui decideix quan parlar, què explicar i fins on arribar.

    La llengua és també un element que dona una personalitat especial a la novel·la. Les paraules i expressions pròpies del valencià de la comarca de la Ribera hi apareixen amb naturalitat i aporten autenticitat als personatges i a l’univers que Gemma Asins ha creat. Una musicalitat que, lluny d’allunyar el lector, fa que la història respiri encara més veritat.

    Un dels moments de la novel·la és aquell en què la Mònica aconsegueix, finalment, posar en paraules allò que durant tant de temps havia callat:

“Vaig respirar profundament.

- Quan era xicoteta...

Em sentia tan estranya pronunciant aquelles paraules

- ... van abusar de mi.

Vaig tornar a agafar aire.

- No sé què fer, necessite ajuda. Cada vegada es va fent més gros i no aconseguisc parar-ho. Es va estenent i ho embruta tot. No sé què fer perquè deixe de fer-me mal. Em passe els dies fugint, però m’ofega la tristesa. I jo no soc així. “

    L’endemà de totes les nits és, en definitiva, una novel·la sobre el dolor i el silenci, però també sobre la possibilitat de reconstruir-se. Sobre la necessitat de parlar, d’escoltar i de deixar enrere una culpabilitat que mai no hauria d’haver recaigut sobre qui va patir.

    Una història que ens recorda que, de vegades, posar paraules a les esquerdes és el primer pas per començar a tancar-les.

    Però parlar també té un preu. La por de trencar la família, el temor de provocar dolor als altres i la temptació de tornar a refugiar-se en el silenci apareixen en aquest fragment de la novel·la:

    "La por de trencar la família sempre m’havia segat la veu, m’havia tapat la boca. Parlar suposaria esberlar l’iceberg que em feia surar sobre unes aigües gèlides. Malgrat això, sentia que no volia carregar amb el pes d’haver-los provocat dolor. Mentre poguera sobreviure, carregaria amb el silenci; ja ho havia fet abans. El temps anestesiaria els records, també ho havia fet abans, només havia de resistir l’envestida de l’onada i esperar que es retirara. I sabia que vindria l’esclafit, el dolor que ho inunda tot. I després la retirada."

    Des de Vespres Literaris us convidem a descobrir L’endemà de totes les nits i a compartir amb nosaltres una conversa amb la seva autora, Gemma Asins, sobre una novel·la que, més enllà de la seva duresa, ens parla de la capacitat humana per afrontar el passat i continuar escrivint el futur.

Sala 22

Ateneu de Cerdanyola del Vallès

Divendres, 16 d’Octubre del 2026

18:30h

l'autora del mes de novembre: Adania Shibli

 

    Adania Shibli, la nostra autora del mes de novembre, va néixer l’any 1974 a Galilea. Escriptora, assagista, periodista i acadèmica palestina, està considerada una de les veus més rellevants i innovadores de la literatura àrab actual. La seva obra, ha estat reconeguda internacionalment, en la mateixa explora qüestions com la memòria, el poder del llenguatge i la violència de l’ocupació israeliana de Palestina .

    Nascuda en el si d'una família d'origen beduí, Shibli té una sòlida formació acadèmica: Amb un màster a la Universitat Hebrea de Jerusalem l'any 2001, es va doctorar en Estudis Culturals per la Universitat d'East London l’any el 2009, defensant una tesi sobre el terror visual.

    Compagina la seva tasca literària amb la investigació i la docència. En l’àmbit de l’assaig ha editat i coordinat publicacions com A Journey of Ideas Across: In Dialog with Edward Said (HKW, 2014) o Dispositions (Qattan, 2012). Com a acadèmica, també ha fet estades d'investigació i docència a les universitats de Nottingham i Birzeit, a Ramal·lah. Divideix, habitualment, la seva residència entre Berlín i Jerusalem.

    Adania Shibli ha conreat la novel·la, el teatre, el conte i l'assaig, publicant en diverses llengües, incloent-hi el català i el castellà. Les seves novel·les més destacades són:

    

    Masaas (Touch, versió en anglès (2002/2010): El seu debut literari, guardonat amb el premi per a joves escriptors de la Fundació A. M. Qattan

     És una novel·la curta que explora la vida quotidiana d´una nena palestina a través de detalls fragmentats i percepcions sensorials

    Kullunā baʿīd bi-dhāt al-miqdār ʿan al-hubb (We are all equally far from Love, versió en anglès 2003/2012): També guanyadora del premi Qattan.

    És un llibre breu i poètic format per vuit relats curts interconnectats que exploren l'aïllament, l'alienació i la gran dificultat de trobar i conservar l'amor. A través d'aquestes petites històries, la novel·la explora l'alienació, el desig, la incomunicació i la solitud en un entorn marcat per la contenció i l'absència de coordenades geogràfiques explícites (es suggereix Cisjordània).

     

     Un detall menor (Tafsil Thanawi, 2017/2020; Nabona i Hoja de Lata): La seva obra més coneguda, que narra en dues parts un crim real comès per soldats israelians el 1949 i la investigació posterior d'una jove de Ramal·lah en l'actualitat. 

    Va ser finalista del National Book Award als Estats Units i de l'International Booker Prize.

    Engaño (Tamwih 2025/2026¸ Penguin Random House): La seva publicació més recent, on la narració segueix les vides d'una jove i un jove amb trajectòries vitals que avancen en paral·lel i marcades per una mateixa realitat: l'intent sistemàtic de desposseir els palestins del seu territori, de la seva història i del sentit de pertinença.

    L'octubre de 2023, Shibli es va convertir en el centre d'un intens debat global sobre la llibertat d'expressió i la cancel·lació cultural. L'associació alemanya LitProm havia decidit atorgar-li el premi LiBeraturpreis per la traducció d'Un detall menor. Tanmateix, arran dels atacs del 7 d'octubre i l'esclat del conflicte a Gaza, la fira i l'associació van decidir suspendre la cerimònia d'entrega prevista a la Fira del Llibre de Frankfurt. Aquesta decisió va provocar una carta oberta de protesta signada per més de mil escriptors i editors d'arreu del món, que van defensar el seu treball i van criticar la decisió com un acte de censura.

    A l'agost de 2024, l'autora va ser reconeguda a Espanya amb el Premio Leteo pel conjunt de la seva trajectòria literària.

presentació llibre

 

    L'Associació Cultural Vespres Literaris presenta "L’endemà de totes les nits", la primera novel·la de Gemma Asins, publicada per La Magrana el 2024.

    L’autora conversarà amb Joan Francesc Sánchez, de Vespres Literaris, el divendres 16 d’octubre, a les 18.30 h, a la Sala 22 de l'Ateneu de Cerdanyola del Vallès

    Una obra íntima i colpidora que aborda el dolor, el silenci i les ferides invisibles, però també la possibilitat de reconstruir-se i recuperar la pròpia veu.

    Amb aquesta nova proposta, Vespres Literaris continua apostant per obres que combinen qualitat literària i capacitat de generar reflexió i debat al voltant de qüestions que formen part de la nostra realitat.

    Una història sobre el silenci i la reconstrucció

    La protagonista de la novel·la, Mònica, pateix un avortament quan fa poques setmanes que està embarassada. Aquest daltabaix físic i emocional desperta un record dolorós de la seva infantesa que fins aleshores havia romàs amagat en un racó de la seva memòria. El record irromp en el present, la persegueix i fa que la seva vida s’estronqui.

    A partir d’aquest moment comença un llarg procés per comprendre què li ha passat, drenar el dolor que la paralitza i recuperar una veu que durant anys ha estat segada. La novel·la acompanya Mònica en aquest camí, entre els records del passat i les experiències del present, entre la por, la culpa i la necessitat de comprendre.

    «Parlar és dolorós però alleuja. No existeix un camí innocu, això ja ho he entès. Cada pas que faig em requereix després un periode de calma per tornar a trobar el meu centre i no perdre l’equilibri. Deixe passar el temps, el temps no cura, però bressola».

    L’endemà de totes les nits és una novel·la sobre l’abús sexual infantil, però no només sobre l’abús. Al llarg de les seves pàgines apareixen també la família, la figura materna, la parella, la salut mental, el dolor, la por, la consciència del propi cos, la teràpia, el perdò, l’esperança i la necessitat de trobar persones capaces d’acompanyar sense jutjar.

    Un dels eixos de l’obra és el silenci: el que envolta les experiències traumàtiques, el silenci familiar i la dificultat que tenen moltes víctimes per posar paraules a allò que han viscut. La novel·la planteja així una pregunta incòmoda però necessària: qui ens ensenya a defensar-nos de les persones en qui confiem?

    Al mateix temps, la història evita les solucions fàcils. El camí de Mònica no és lineal: hi ha retrocessos, dubtes, dolor i moments de fragilitat. Però també hi ha persones que l’acompanyen, que respecten el seu ritme i que li ofereixen els fils necessaris per continuar avançant.

En aquest sentit, la novel·la es converteix en un viatge des del dolor cap a l’esperança i la reconstrucció. Una història que parla, en definitiva, de la dignitat de sobreviure i de la possibilitat de recuperar la pròpia veu.

    Gemma Asins, física, professora i escriptora

    Gemma Asins és llicenciada en Física per la Universitat de València i s’ha format en gestió mediambiental i desenvolupament sostenible. També ha estudiat didàctica de les ciències, estratègies d’aprenentatge i gestió emocional.

    Exerceix de professora de física i química en un institut públic. Anteriorment, va ser mestra a l’Escola d’Escriptura del Campus Lolita Bosch, on va impartir el recorregut d’escriptura de novel·la, i va conduir el curs «Acompanyament literari contra l’abús». Actualment, compagina la docència amb els seus propis tallers d’escriptura.

    Ha participat en el llibre col·lectiu T’estimo com la sal (Viena Edicions, 2023). L’endemà de totes les nits és la seva primera novel·la. Actualment viu a Barcelona.

    Una trobada per parlar de literatura i de vida

    La presentació serà una oportunitat per conèixer de primera mà el procés de documentació i d’escriptura de la novel·la, així com les motivacions de l’autora i la construcció dels seus personatges.

    La conversa permetrà abordar alguns dels grans interrogants que planteja l’obra: el paper del silenci i la memòria, la dificultat de posar paraules al trauma, la importància de l’entorn i dels referents, la relació amb el propi cos i els diferents camins que poden conduir cap a la reconstrucció.

    Una conversa, en definitiva, al voltant d’una novel·la que commou, interpel·la i convida a mirar d’una altra manera les ferides invisibles i els silencis que les envolten.