Olive Kitteridge: lectures

Elizabeth Strout presenta a l’Olive Kitteridge, l’autentica protagonista de la novel·la i present, d’una o un altre manera als tretze relats que composen l’obra, com una dona temperamental, complicada, de vegades lúcida i d’altres incapaç de veure allò que té al davant mateix dels ulls,  enfadada amb el món, que fa por a tothom , però....

"L'Olive Kitteridge es va quedar palplantada a l'entrada del menjador, els cabells gairebé rasant la llinda de la porta.

—Mira què tenim aquí! Una festeta. Hola, Harmon. —I adreçant-se a la noia:— Tu qui ets?

La Nina va mirar la Rose i després va desviar els ulls cap a la taula, el mocador tot rebregat en aquella mà crispada. Retornant la mirada a l'Olive, va demanar amb to sarcàstic:

—I tu? Qui ets tu?

—Jo sóc l'Olive i, si no et fa res, m'agradaria seure. Això de pidolar em deixa feta pols. Em sembla que és l'últim any que m'hi embolico.

—Que vols prendre un cafè, Olive?

—No, no. Gràcies. —L'Olive havia fet la volta a la taula per asseure's a l'altra banda.— Però aquest dònut fa molt bona cara. Que en teniu cap altre?

—De fet, sí, Olive.

La Rose va obrir l'altra bossa alçant la vista breument cap a en Harmon (era el dònut que havia de dur a la Bonnie) i va empènyer la bossa cap a l'Olivé amb el dònut al damunt.

—Potser que et porti un plat, oi?

—Ui, no, deixa, deixa.

L'Olive va encetar el dònut ben arrambada a la taula, amb el cos inclinat endavant per no fer engrunes per terra. Es va fer un silenci.

—Espera, que et vaig a buscar el xec.

La Rose es va aixecar i va anar cap a l'habitació del costat.

—Què fa en Henry? —va demanar en Harmon—. I en Christopher?

L'Olive va fer un gest amb el cap, la boca enfeinada mastegant el dònut. En Harmon sabia, com gairebé tothom del poble, que a l'Olive no li agradava la dona del seu fill però, ben mirat, tenia la sensació que no li agradaria mai cap dona que s'acabés casant amb el seu fill. Aquesta era metgessa, una noia eixerida, i s'havia criat ara no recordava a quina ciutat. Potser preparava bossetes de musli, potser feia ioga..., no en tenia ni idea. L'Olive observava la Nina i en Harmon seguia la mirada de l'Olive. La Nina seia quieta, encorbada endavant. Sota aquella samarreta tan fina que duia se li marcava claríssima la línia de cada costella a l'esquena i garfia el mocador d'en Harmon amb una mà que semblava l'urpa d'una gavina. Feia tota la impressió que el cap que traginava era massa gros per aguantar-se sobre aquella perxa acanalada que li feia de columna vertebral. D'un blau verdós, li baixava una vena front avall des del naixement dels cabells fins a la cella.

L'Olive es va acabar el dònut, es va eixugar el sucre dels dits, va repenjar l'esquena a la cadira i va engegar:

—Tu t'estàs morint de gana.

Sense bellugar ni un dit, la Nina es va limitar a dir:

—Uau!

—Jo també m'estic morint de gana —va continuar l’Olive. La noia li va clavar la mirada.— T'ho prometo —va insistir l'Olive—. I, si no, per què et penses que em cruspeixo tots els dònuts que em cauen a les mans?

—Tu no t'estàs morint de gana —va dir la Nina mig indignada.

—Que et dic que sí. Ens passa a tots.

—Au, vinga... —va fer la Nina amb mitja boca—. Que fort.

L'Olive va regirar aquella bossa negra immensa que duia, en va treure un mocador de paper, es va eixugar la boca, es va eixugar el front. En Harmon va trigar una estona a donar-se que l'Olive estava alterada. La Rose va tornar i li va allargar un sobre:

—Té, Olivé.

L'Olivé va fer un gest amb el cap i se'l va ficar a la bossa. —Ai —va saltar la Nina—. Ai, em sap greu. Ho sento.

L'Olive Kitteridge plorava. Si hi havia una sola persona al poble que en Harmon no s'hauria pensat mai que veuria plorar, aquella persona era l'Olive. I malgrat això, allà s'estava assegut aquell tros de dona amb aquell llamp de canells, la boca tremolosa i els ulls plens de llàgrimes. Va sacsejar el cap lleument, com volent dir que no calia que la Nina es disculpés.

—Perdoneu —va dir finalment, però no es va bellugar d'allà on era.

—Olive, que et passa res? —la Rose es va ajupir.

L'Olive va tornar a fer que no amb el cap i es va mocar. Va decantar els ulls cap a la Nina i li va dir sense força a la veu:

—Senyoreta, no sé pas qui ets, però et ben asseguro que veure't em trenca el cor.

—No ho faig pas expressament —va respondre la Nina mirant de defensar-se—. No hi puc fer més.

—Ja ho sé, ja. Ja ho sé. —L'Olive assentia amb el cap—. He estat mestra d'escola durant trenta-dos anys i mai de la vida havia vist una noia que estigués tan malalta com tu... Aleshores no passaven, aquestes coses..., o no passaven aquí, si més no. Però ho sé de tots aquests anys de tractar amb canalla... i de la vida, que t'ho ensenya... —L'Olive es va aixecar i es va espolsar unes engrunes de la pitrera.— En fi. Perdoneu.

Ja marxava però en passar a la vora de la noia es va aturar. Indecisa, va alçar la mà i la va tornar a abaixar, i la va tornar a alçar i la va deixar reposar al cap de la Nina. L'Olive devia notar alguna cosa sota aquell palmell fornit que en Harmon no va saber veure, perquè tot seguit va fer lliscar la mà avall fins a l'os descarnat de l'espatlla i ella, els ulls tancats escopint-li llàgrimes, va arraulir la cara en la mà de l'Olive.

—Jo no vull ser així —va mormolar.

—I és clar que no —va fer l'Olive—. I no t'hi amoïnis que nosaltres t'ajudarem.

La Nina va fer que no:

—Ja ho han intentat. I cada vegada hi torno. No hi ha remei.

L'Olive va allargar el braç i es va acostar una cadira per poder seure i acollir el cap de la Nina a la seva falda amplíssima. Li va acariciar els cabells i n'hi va quedar un manyoc a les mans. Abans de deixar-los caure a terra, va buscar l'atenció de la Rose i en Harmon i amb el cap els va fer un gest que ho deia tot. Quan la gent es mor de gana, perd els cabells. L'Olive havia parat de plorar i va dir:

—Que coneixes en Winston Churchill, tu, o ets massa jove?

—Sí que sé qui era —va fer la Nina cansada.

—Molt bé, doncs en Churchill va dir: «No et rendeixis mai, mai, mai, mai».

—En Churchill era un toixó —va respondre la Nina—. Què en sabia, ell, de tot això? I no és que em vulgui donar per vençuda, eh! —va afegir.

—I és clar que no —va fer l'Olive—. Però el teu cos sí que es donarà per vençut si no li dones carburant. Ja sé que tot això estàs tipa de sentir-ho i per això ja no saps ni què dir-me, oi? Doncs bé, digue'm una cosa: estàs renyida amb la teva mare?

—No —va fer la Nina—. A veure, és una pobra desgraciada, segons com, però no hi estic renyida, no.

—Entesos, doncs —va fer l'Olive, amb el cos sencer, gros com era, tocat d'una esgarrifança—. Molt bé. Això ja ho tenim.

A partir d'aleshores, cada vegada que en Harmon penses en aquella escena li vindria al cap inevitablement el dia que aquella centella havia entrat per la finestra i havia fet el tomb de l'estança brunzint. I és que en aquell moment, una mena de càrrega elèctrica càlida i torbadora de qualitats gairebé sobrenaturals es va ensenyorir de l'ambient d'aquella sala i es va anar fent cada cop més electritzant a mesura que se succeïen els fets: la Nina que arrencava a plorar, la Rose que aconseguia posar-se en contacte amb la mare per telèfon, la mare que es comprometia a recollir-la aquella tarda mateix, la promesa que no tornaria a posar els peus a l'hospital. En Harmon va marxar amb l'Olive i la Nina es va quedar al sofà embolicada en una manta. En Harmon va ajudar l'Olive Kitteridge a entrar al cotxe i, tot seguit, va fer cap al port i va agafar el camí de casa amb la certesa que se li havia capgirat la vida."

Fam, fragment, pag. 134-138

Elizabeth Strout

Olive Kitteridge

Traducció: Esther Tallada

Edicions de 1984, juny 2010

Col·lecció:  Mirmanda