Ahir vam realitzar la ruta Salvador Espriu pels carrers d’Arenys de mar - la Sinera espriuenca-. Sota la llum d’un esplèndid mati de tardor, vam recórrer uns espais i un paisatge que, malgrat estar molt malmès per las bogeries urbanístiques dels anys seixanta, ens recorden, encara avui, els que van inspirar gran part de l’obra del poeta.
Endinsats en la geografia de l’autor de La pell de brau, vam compartir els trets més importants de la seva biografia, vam escoltar com es descrivia a si mateix, que li agradava llegir o contemplar i les seves reflexions intel•lectuals i polítiques. Però, per damunt de tot, vam llegir poesia, la poesia de l’Espriu home i poeta d’un paisatge que sempre va contemplar com l'escenari d'un món perdut... Sinera... i l’infinit de la mar.
Assentiré de grat, car només se’m donà
d’almoina la riquesa d’un instant.
Si podien, però, durar
la llum parada, l’ordre clar
dels xiprers, de les vinyes, dels sembrats,
la nostra llengua, el lent esguard
damunt de cada cosa que he estimat!Voltats de por, enmig del glaç
de burles i rialles d’albardans,
hem dit els mots que són la sang
d’aquest vell poble que volem salvar.
No queden solcs en l’aigua, cap senyal
de la barca, de l’home, del seu pas.
L’estrany drapaire omplia el sac
de retalls de records i se’n va,
sota la fosca pluja, torb enllà,
pels llargs camins que s’esborren a mar.
(Llibre de Sinera, 1963)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada