"Jo no pintava res en aquell quadre. Em sentia com un simple espectador. Algú de pas. Havia escapat de la rutina, o millor dir: me n’havien fet fora, i estava totalment descol·locat […]
Tothom camina per anar a algun lloc concret i com a últim recurs. Em general, es té massa pressa per arribar i és millor que un taxi, bus o metro agilitzi el tràngol de l’espera. Caminar és tan sol un mitjà, no és mai l’objectiu, si bé resulta sorprenent descobrir com es transforma el carrer si li dónes temps, si t’espolses el ritme frenètic i mecanitzat que se t’enganxa al cos. Aleshores es converteix en tot un espectacle, digne només de l’observador més pacient. La ciutat és sempre canviant; infern per a uns, paradís per a uns altres; tot depèn de si ets capaç de frenar enmig de la multitud, nedar contracorrent...O, fins i tot, aturar-te.”
El primer dia de les nostres vides
Teresa Roig
Proa, pagines 29-55
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada