“Per un moment, vaig creure que volia llançar-se a les vies. I que ningú no se n'havia adonat. Només jo. La seva mirada em tibava des de dins mentre caminava cap a ella... Ningú no m'havia mirat d'aquella manera des de feia molt de temps. Vaig sentir que existia, de nou; que no era invisible del tot.
Vaig desitjar salvar-la, amb tota la meva ànima. Llavors no en sabia la raó, però... després ho vaig entendre. Necessitava saber que encara podia ajudar algú; ho necessitava amb una angoixa tan profunda... I per què no, malgrat que fos una desconeguda? Potser amb ella, almenys...
Així vaig recordar, de nou, què se sent en estar enamorat. Què significa tenir un motiu per viure. Un fred matí d'hivern, a trenc d'alba, després de tant... Tot comença amb una mirada que t'ha atrapat, un moment. Després, algú et reclama, et necessita. I els sentiments es converteixen en un trencaclosques infinit, en constant moviment. Culpabilitat, por, seny, desconcert. L'amor no hi entén; tot ho absorbeix. Pare, fill, marit... No sé què esperava trobar en mi ella. El consol d'un amic, extraviat també, que sabes entendre-la? Potser això i més en un sol home. Un bon home que la protegís, que l'abracés... O algú capaç d'estimar-la de veritat. Simplement.”
El primer dia de les nostres vides
Teresa Roig
Proa, pagina 13-14
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada