Pels vespres blaus de verd aniré al
groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de
blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre
apagat
que les bèsties flairen amb un desig
minaire.
I emmudit –el cap nu–
irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de
l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu
sement
que fecunda una flor –altiva o
solitària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada