30/01/2026

3ª sessió Cinefòrum 2025-2026, context

 



    La pel·lícula “GATTACA” dirigida per Andrew Niccol el 1997, s’ambienta en un futur on la manipulació del genoma humà és una pràctica habitual i socialment acceptada. L’obra mostra com la selecció genètica —presentada com un progrés científic— pot derivar en noves formes de desigualtat, discriminació i control social. A “GATTACA”, el potencial biològic d’una persona deixa de ser un element íntim i passa a convertir-se en un criteri de valoració social, condicionant oportunitats, drets i expectatives de vida. Aquest fet esdevé un punt de partida per reflexionar sobre els límits ètics de l’enginyeria genètica.

    Durant tots aquests anys, la pel·lícula “GATTACA” —el títol de la qual al·ludeix a les lletres que designen les quatre bases nitrogenades del nostre ADN— s’ha consolidat com un film de referència dins la comunitat científica, especialment entre investigadors en genètica. Tot i que, en el moment de la seva estrena, el determinisme genètic que plantejava semblava llunyà, gairebé tres dècades després els avenços científics han canviat radicalment el panorama. Part del que mostra el film és ara molt més a prop de l’abast de la comunitat científica gràcies al desenvolupament de noves eines d’edició genètica, especialment la tecnologia CRISPR. En el següent article podreu veure “Que piensan las personas que trabajan en genética sobre GATTACA, a 25 años de su estreno”

    I… què és la tecnologia CRISPR? D’on prové? Per a què serveix? Per respondre aquestes i altres preguntes, us recomanem aquest interessant vídeo conduït per Jordi Basté dins la sèrie No pot Ser i que porta per títol: “Genètica: la ciència que converteix els humans en déus” .El programa explica de manera clara què és la tècnica CRISPR i mostra el seu potencial per tractar malalties oncològiques, corregir errors genètics i impulsar teràpies com la teràpia gènica. Alhora, també analitza els dilemes ètics que planteja, especialment la possibilitat de modificar el genoma humà amb finalitats controvertides, com l’edició genètica d’embrions per seleccionar trets hereditaris “a la carta”. Aquest escenari obre un debat profund sobre què significa “millorar” un ésser humà, qui n’ha de decidir els criteris i com prevenir possibles abusos, posant de manifest la necessitat d’un debat social ampli i informat.

    Seguint el fil de la potencialitat que té la tecnologia CRISPR pel tractament del càncer o per curar malalties genètiques, al llibre de divulgació científica Editando genes: recorta, pega y colorea de Lluís Montoliu —doctor en Biologia per la UB, investigador científic del CSIC i vice-director del Centro Nacional de Biotecnología (CNB)— explica l’origen i l’evolució de la tecnologia CRISPR, des del descobriment l’any 1992 pel Dr. Francisco Mojica de seqüències repetides d’ADN en bacteris —les CRISPR— que formaven part d’un antic sistema immunitari de defensa contra virus, fins a la seva adaptació com a potent eina per editar els genomes d’animals, plantes i humans.

    El llibre ofereix una visió clara de les múltiples aplicacions, que inclouen des del tractament de càncer, i de malalties genètiques, —especialment les anomenades “malalties rares”— l’ús en models animals (com els ratolins avatar), la teràpia gènica, passant també per l’ús en la biotecnologia aplicada a l’agricultura, la ramaderia, els xenotrasplantaments, i l’anomenat “impuls genètic” per combatre malalties infeccioses transmeses per mosquits.

    En conjunt, la tecnologia CRISPR és un bon exemple de la importància de la recerca bàsica i de la seva transició en recerca aplicada, ja que, 21 anys després, ha permès convertir un sistema de defensa bacterià en una eina d’edició genètica d’un enorme valor científic i mèdic.

    Dins l’àmbit de l’oncologia, l’aplicació de la tecnologia CRISPR és especialment rellevant en el camp de la immunoteràpia. La teràpia CAR-T incorpora de manera innegable estratègies basades en CRISPR, ja que, permet inactivar el receptor original de les cèl·lules T abans d’introduir-hi i el nou receptor. Aquestes teràpies estan mostrant eficàcia en càncers agressius i resistents als tractaments convencionals, com el melanoma, el mieloma o el sarcoma.

    En aquest context, el Clínic-IDIBAPS ha assolit una fita històrica en haver tractat més de 500 pacients amb teràpies CAR-T pròpies, una forma avançada d’immunoteràpia que utilitza les cèl·lules del mateix pacient per tractar diferents tipus de càncer i ha esdevingut un referent europeu.

    Des del maig de 2017, quan es va realitzar la primera infusió d’un tractament CAR-T, el Clínic-IDIBAPS ha liderat el desenvolupament de diverses immunoteràpies innovadores. Dues de les quals —ARI-0001 i ARI-0002h— han estat aprovades per l’AEMPS (l’Agència Espanyola de Medicaments i Productes Sanitaris) per al tractament de la leucèmia limfoblàstica aguda i del mieloma múltiple, respectivament, demostrant seguretat i eficàcia en pacients sense resposta a altres tractaments. Actualment, el Clínic-IDIBAPS és l’únic hospital d’Europa que ha desenvolupat íntegrament dues teràpies CAR-T acadèmiques aprovades per una agència reguladora com l’AEMPS. Podeu trobar més informació sobre aquest tema al següent enllaç

    Un altre dels àmbits més prometedors d’aplicació de les tècniques CRISPR és el tractament de les “malalties rares”, anomenades així perquè tenen una prevalença aproximada d’1 cas per cada 2.000 persones. El 80% d’aquestes malalties rares tenen un origen genètic: una mutació en quelcom dels 20.000 gens del genoma humà. Sovint es tracta d’una mutació puntual —és a dir, el canvi d’un sola base de l’ADN (A, T, C o G) per un altra— entre les més de 3.000 milions de bases que formen el nostre genoma. Aquest canvi pot impedir la correcta síntesi de la proteïna corresponent i donar lloc als símptomes característics de la malaltia.

    Segons el Dr. Pablo Lapunzina, doctor en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Buenos Aires, coordinador de l’Institut de Genètica Mèdica i Molecular (INGEMM) de l’idiPaz i director científic del CIBERER, s’estima l’existència d’unes:- 9.500 malalties comunes, - 6.500 malalties rares, - 500 tipus de malformacions congènites i - 1.500 tipus d’intoxicacions i enverinaments. En total, això suposa prop de 18.000 malalties conegudes, de les quals al voltant d’un terç són malalties rares.

    A Espanya, prop de 3 milions de persones pateixen alguna de les 6.500 malalties rares descrites. Això representa aproximadament un 6,5% de la població. Aquesta elevada xifra posa de manifest la importància d’investigar-les des de diverses aproximacions, des de la recerca bàsica amb models cel·lulars i models animals — com ratolins generats com a ‘avatars’ dels pacients—, fins als assajos clínics en humans, amb l’objectiu final d’avaluar la possibilitat d’aplicar una teràpia gènica, amb la tecnologia CRISPR, com s’explica en l’article: “La terapia génica con tecnología CRISPR, una opción terapéutica para las enfermedades raras” i el vídeo del Dr. Ignacio Pérez de Castro, sobre la recerca desenvolupada a l’Instituto de Salud Carlos III.


    La tecnologia CRISPR d’edició genètica, descoberta el 2013 va revolucionar la biologia molecular i va valer el Premi Nobel de Química 2020 a Emmanuelle Charpentier i Jennifer A. Doudna. Gràcies al seu enorme potencial, aquesta tecnologia ha evolucionat molt ràpidament i el Dr. David Liu, biòleg molecular i professor del Broad Institute del Massachusetts Institute of Technology (MIT), va fer un pas més enllà i va desenvolupar dues tecnologies transformadores: l’edició de bases (2016) —permet corregir mutacions puntuals sense trencar l’ADN—i l’edició primària ( 2019) — és capaç de substituir, inserir o eliminar fragments sencers d’ADN defectuós i reemplaçar-los per seqüències corregides, ampliant notablement les possibilitats de reparació del genoma—

    Fent un símil amb un editor de textos… Si CRISPR és com unes tisores que tallen el text (l’ADN), que després s’ha de reconstruir adequadament — la part més complexa de la tecnologia—, els editors de bases (també anomenats CRISP 2.0) serien com un llapis amb goma incorporada, capaç d’esborrar una lletra (una base mutada) i substituir-la per la correcta. Per la seva banda l’edició primària és l’equivalent a la funció "cercar i reemplaçar" d’un processador de textos, que permet modificar fragments més llargs de manera precisa i dirigida.

    Aquests editors de bases poden corregir al voltant del 30% de les mutacions que provoquen malalties genètiques i ja s’estan provant en almenys 14 assajos clínics. Podeu trobar més informació a l’article “David Liu, el científico que reescribe el ADN y el futuro de la medicina”.

    Actualment, hi ha uns 200-250 assajos clínics en marxa que utilitzen aquestes tecnologies CRISPR i que podeu trobar en aquest enllaç

    Tot i que no existeix un registre públic consolidat, s’estima que entre 250 i 350 persones han rebut fins ara tractaments —entre assajos experimentals i teràpies aprovades— basats en la tecnologia CRISPR. I una molt bona notícia: la tècnica d’edició de bases (CRISPR 2.0) feta “a demanda”, ja s’ha aplicat a un nadó de 6 mesos que patia una malaltia genètica rara i greu, que afecta només 1 de cada 1,3 milions de nounats. Podeu veure un vídeo curt sobre aquesta història



    Finalment, i des del punt de vista legal, la idea de modificar el genoma humà en embrions amb finalitats reproductives és una pràctica prohibida a la majoria de països. En canvi, molts estats —com Espanya— sí que permeten investigar amb embrions sobrants procedents de tractaments de reproducció assistida, sempre que no s’implantin. En canvi, crear embrions humans ad hoc amb finalitats exclusivament investigadores continua sent una pràctica molt restringida i, en general, no autoritzada.

    Actualment, si una parella sana és portadora d’una mutació que pot causar una malaltia congènita greu, pot recórrer al diagnòstic genètic preimplantacional (DGP), que permet seleccionar embrions sans i és una pràctica disponible a la gran majoria de clíniques de fertilitat del món. Per aquest motiu, avui dia no és necessari recórrer a tècniques d’edició genètica en embrions humans amb finalitats reproductives.

    Això planteja una pregunta clau: tot allò que la ciència pot fer, realment ho ha de fer? El progrés científic va sempre per davant de les lleis, però necessita un marc legislatiu que estableixi què és acceptable i què no, d’acord amb els valors de la societat.

    En aquest sentit, el Conveni sobre Drets Humans i Biomedicina —conegut com a Conveni d’Astúries, signat a Oviedo el 4 d’abril de 1997— constitueix un marc internacional de referència. Podeu trobar el text del conveni en aquest enllaç. Subscrit inicialment per 21 països i actualment ratificat per 29 —entre els quals hi ha Espanya, França, Portugal o Suïssa—, encara no ha estat assumit per altres estats rellevants com el Regne Unit, Alemanya, els Estats Units, la Xina, el Japó o Corea. El seu article 13 prohibeix explícitament introduir modificacions genètiques en el genoma humà que puguin transmetre’s a la descendència, fet que veta qualsevol intent d’edició genètica d’embrions humans amb finalitats reproductives. L’article 18, per la seva banda, permet la investigació amb embrions humans in vitro, però prohibeix produir-los expressament per investigar, i el 1998 s’hi va afegir també la prohibició de clonar éssers humans.

    En els darrers anys, nombroses institucions científiques i comitès d’ètica han analitzat la possible aplicació de les tècniques d’edició genètica en embrions humans des d’una perspectiva ètica. En general, coincideixen a reclamar prudència, debat públic i transparència en l’ús de tecnologies com CRISPR en embrions humans. El seu potencial és enorme, però també ho és la responsabilitat que comporta el seu ús.

    En resum, la tecnologia d’edició genètica avança molt ràpid, i els límits potencials de les seves aplicacions només els marca la imaginació dels investigadors; però el seu ús responsable exigeix un marc ètic i legal sòlid que garanteixi que el progrés científic no comprometi els valors fonamentals de la societat. Decidir fins on volem arribar és un repte col·lectiu que requereix diàleg, regulació i un profund sentit ètic.

“GATTACA" una interessant pel·lícula que ens ajuda a qüestionar-nos fins a quin punt és legítim utilitzar la genètica per millorar la salut o el rendiment humà, i on es troba la frontera entre el progrés científic i la vulneració de la dignitat i la llibertat individual? 

FRAGMENT:




Data: Dilluns 9 de febrer de 2026

Lloc: Sala teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès, carrer de la Indústria, 38-40

Horari: de 17:30h a 21:00h

Entrada lliure i gratuïta

    Us hi esperem!!!!!!

25/01/2026

el llibre de febrer, context

 

LA FURIA DE LA LECTURA

Por qué seguir leyendo en el siglo XXI

Joaquín Rodríguez

Tusquets, 2021

346 páginas



    La furia de la lectura. Por qué seguir leyendo en el siglo XXI, es un ensayo , publicado en enero de 2021, del profesor Joaquín Rodríguez.

    En la introducción, leemos: “Es un lugar común esgrimir que la lectura es capaz de hacernos mejores, intelectual y moralmente, y todos los planes de fomento y animación se basan, con absoluta ingenuidad, en promover los valores de la bondad, el goce y la erudición. ¿De verdad nos hace mejores personas leer? ¿Es realmente mejor una sociedad de lectores? ¿La lectura nos hace más sensibles, receptivos, compasivos e inteligentes? ¿Son las sociedades con los más altos índices de lectura aquellas donde se promueven, al mismo tiempo, los más altos valores de la dignidad humana? “(pág. 15) - Una cuestión, la de las supuestas bondades de la lectura, que ha sido objeto de controversia recientemente.

    El autor ha escrito este ensayo “para reclamar tres cosas: que necesitamos reflexionar sobre la relación que los lectores mantenemos con el objeto de nuestra devoción (…); que necesitamos comprender las razones de quienes no leen (…); que necesitamos adentrarnos en los entresijos históricos y antropológicos de la lectura, para entender la intrincada relación que los seres humanos han mantenido con ella (…). Aspiro, por eso, a que, sopesadas todas esas razones, cualquiera, incluso quienes no leen habitualmente, encuentren razones fundamentadas para hacerlo” (pág. 17); y para ello, destaca, “es relevante examinar algunos hitos relacionados con la lectura, porque la historia nos muestra cosas paradójicas que deberían hacernos dudar de su interés y provecho” (pág. 17).

    Joaquín Rodríguez concluye en la introducción que “Es necesario reescribir la historia de la lectura para que la lectura siga teniendo el lugar que merece en una civilización como la nuestra, que vuelve a necesitar que salvaguardemos la condición y la dignidad humanas por encima de cualquier otra cosa. Saber ponerse en el lugar del otro; intentar entender los argumentos del otro; establecer puentes de diálogo a través de las palabras con el otro; consolidar principios éticos y convicciones morales irrenunciables y comunes no sujetos a los a veces caprichosos, y otras arteros, vaivenes de la historia.” (pág. 19)

    Por nuestra parte, en esta entrada glosaremos que se ha dicho sobre la lectura, de la mano de una selección de autores:

    
    El pedagogo y educador brasileño Paulo Freire, en su libro “La importancia de leer y el proceso de liberación”, reflexiona : “Creo que mucho de nuestra insistencia, en cuanto a profesores y profesoras, en que los estudiantes “lean”, en un semestre, un sinnúmero de capítulos de libros, reside en la comprensión errónea que a veces tenemos del acto de leer. En mis andanzas por el mundo, no fueron pocas las veces en que los jóvenes estudiantes me hablaron de su lucha con extensas bibliografías que eran mucho más para ser “devoradas” que para ser leídas o estudiadas. Verdaderas “lecciones de lectura” en el sentido más tradicional de esta expresión, a que se hallaban sometidos en nombre de su formación científica y de las que debían rendir cuenta a través del famoso control de lectura. En algunas ocasiones llegué incluso a ver, en relaciones bibliográficas, indicaciones sobre las páginas de este o aquel capítulo de tal o cual libro que debían leer: “De la página 15 a la 37”.”



  

 

El teórico literario Roland Barthes en su obra “El placer del texto”, defiende que la lectura no es un acto pasivo, sino que el lector “recrea”, “reinventa” el texto propuesto por el autor. Que la literatura es un espacio de deseo, no solo de significado y que su lenguaje (el literario) puede ser un espacio subversivo, donde se ponen en cuestión las estructuras del poder. Para Barthes, un texto ha de ser abierto, fragmentario, invitando al lector a jugar con él, interpretarlo y dejarse llevar.







 


   Para la escritora Virginia Woolf, en su obra “Como debería leerse un libro”, de 1926, destaca que en el acto de leer no hay reglas ni patrones, que cada uno de nosotros ha de encontrar su camino como lector, su ritmo y su manera de entrar en cada libro, ya que la lectura es una relación única entre lector y autor. Por ello, conseja abandonarse a la lectura, sin ningún tipo de prejuicios ni falsas expectativas, dándole la oportunidad al texto para que nos “penetre”.









    La psicóloga y pedagoga argentina Emilia Ferreiro, nos descubrió que el aprendizaje del lenguaje y la lectura no es una habilidad natural, sino que requiere un proceso cognitivo complejo, que los niños piensan, reflexionan y elaboran hipótesis sobre cómo funciona la escritura antes de saber leer convencionalmente, porque no aprenden por “repetición mecánica”, sino porque “comprenden” el sistema de lecto-escritura. Por ello, el sistema de enseñanza debe respetar el desarrollo cognitivo del niño.







    
Para el sociólogo francés Pierre Bourdieu la lectura no es una práctica individual sino social, condicionada por el “habitus”; concepto que indica, en primer lugar, que la lectura es una práctica socialmente construida, no un talento natural. Nadie nace con gusto a leer, este se moldea en la familia, la escuela y el entorno social, por lo que cada individuo desarrolla un “habitus lector”, es decir, sus disposiciones que le orientan en cómo, qué y para qué lee. Y ese “habitus lector” está supeditado al capital cultural heredado y adquirido en el seno familiar, el ámbito escolar o institucional que se ha tenido.








23/01/2026

3ª sessió Cinefòrum 2025-2026, fitxa

 


GATTACA

L’ètica de la genètica
Existeixen avui dia tecnologies que permeten la selecció o exclusió genètica?

Dilluns, 9 de febrer de 2026
Hora d’inici: 17.30h
Lloc: Teatre Ateneu de Cerdanyola del Vallès
Carrer de la Indústria, 38-40

Entrada lliure i gratuïta.

FITXA DE LA PEL·LICULA:


Any: 1997
Duració: 106 minuts
Direcció: Andrew Niccol
Guió: Andrew Niccol
Música: Michael Nyman
Fotografia: Slawomir Idziak
Gènere: Clàssics, Ciència ficció
Repartiment: Ethan Hawkw, Uma Thurman, Jade Law, Alan Arkin, Loren Dean, Gore Vidal i altres.

Palmarès:

    Tot i que Gattaca no va ser una pel·lícula especialment premiada en el seu moment, sí que va rebre reconeixement crític i ha esdevingut una obra de referència amb el pas del temps.

Premis i nominacions

- Nominada a l’Oscar (1998) - Millor direcció artística (Art Direction / Set Decoration)
- Premis Saturn (1998) - Nominada a millor pel·lícula de ciència ficció i nominació a millor actor (Ethan Hawke)

Reconeixements posteriors

- Inclosa en múltiples llistes de millors pel·lícules de ciència-ficció de tots els temps.
- Sovint citada en àmbits acadèmics (bioètica, filosofia, sociologia, ciències) com a eina pedagògica per debatre sobre enginyeria genètica, eugenèsia i o discriminació biològica

Sinopsis:

    En un futur pròxim, la societat ha perfeccionat la selecció genètica fins al punt que la majoria dels infants són concebuts mitjançant enginyeria genètica, eliminant malalties i defectes considerats indesitjables. Els humans nascuts de manera “natural” —anomenats invàlids— són discriminats i relegats a feines subalternes, independentment de les seves capacitats reals.

    Vincent Freeman, concebut sense selecció genètica i amb una esperança de vida limitada segons els seus gens, somia viatjar a l’espai. Per aconseguir-ho, assumeix la identitat genètica de Jerome Morrow, un home genèticament perfecte però físicament incapacitat. En un món on una pestanya o una gota de sang poden revelar-ho tot, Vincent haurà de demostrar que la voluntat humana pot desafiar qualsevol determinisme genètic.

Crítica:

    Gattaca és una obra clau de la ciència-ficció moderna per la seva sobrietat visual, el seu to reflexiu i la manera com aborda grans qüestions ètiques sense necessitat d’efectes espectaculars. El film construeix un futur creïble i inquietant, molt proper al nostre present, on la discriminació no es basa en la raça o el gènere, sinó en el codi genètic.

ºLa pel·lícula planteja una crítica contundent al determinisme genètic, al mite de la perfecció i a una meritocràcia aparent que, en realitat, amaga noves formes d’exclusió social. Destaca també la seva dimensió humanista: l’esperança, el sacrifici i la llibertat individual com a forces capaces de trencar sistemes injustos.

    Amb els anys, Gattaca ha guanyat estatus de film de culte, especialment arran dels avenços reals en genètica, edició genòmica i biotecnologia.

Antecedents:

    La pel·lícula s’inscriuen una llarga tradició de la ciència-ficció distòpica que reflexiona sobre el control social i la deshumanització tecnològica. Beu de fonts com:

Aldous Huxley Un món feliç: la selecció biològica com a eina de control social.

George Orwell1984: la vigilància constant i la pèrdua de la intimitat.

Eugenèsia del segle XX: pràctiques reals aplicades en diversos països sota pretextos científics i socials.

    A finals dels anys noranta, el debat sobre el Projecte Genoma Humà i les possibilitats de manipulació genètica començava a ocupar un lloc central en l’opinió pública, fet que converteix Gattaca en una pel·lícula especialment premonitòria.

Definició:

    Gattaca pot definir-se com una distòpia biotecnològica humanista, centrada en:

- El conflicte entre genètica i llibertat individual
- La discriminació estructural basada en criteris científics
- La falsa objectivitat del progrés tecnològic
- El valor de l’esforç, el desig i la identitat pròpia
- El límit ètic de la ciència quan es deslliga de la justícia social

I desprès hi haurà col·loqui amb temes com:

Fins a quin punt els gens determinen el nostre futur?
Tot allò que és científicament possible hauria de ser socialment acceptable?
Som els nostres gens o les nostres decisions?
Com encaixa Gattaca amb els avenços actuals?
......

Presentació de la sessió al programa de Cerdanyola Radio Auto Cine (105.3 FM)


Us hi esperem!!!!!


22/01/2026

inauguración exposición Carlos Utrera

 


    Ayer tuvo lugar la inauguración de la exposición de Carlos Utrera “Creativitat”, en la Sala B’Art del Ateneu (podéis disfrutarla hasta el domingo 25 de enero).

    El acto, emotivo por las circunstancias personales del artista, contó con el calor de sus múltiples amigos  y la presentación de Marutxi Beaumont, su profesora de pintura. 

    Marutxi glosó las características de su pintura, aderezadas con unas divertidas anécdotas de su paso por las aulas del Ateneu.







16/01/2026

3ª sessió Cinefòrum 2025-2026

 

    El proper 9 de febrer de 2026, al Cinefòrum de Vespres Literaris farem la tercera sessió de la temporada.

La pel·lícula:

    Gattaca (1997), dirigida per Andrew Niccol, és una pel·lícula de ciència-ficció ambientada en un futur proper on la selecció genètica ha esdevingut una pràctica habitual. En aquesta societat, la majoria dels infants són concebuts mitjançant enginyeria genètica per garantir salut, intel·ligència i longevitat, mentre que les persones nascudes de manera natural pateixen una discriminació sistèmica que condiciona les seves oportunitats vitals des del naixement.

    El protagonista, Vincent Freeman, és un d’aquests “invàlids”: un jove amb una suposada esperança de vida curta que, malgrat tot, somia convertir-se en astronauta. Per poder accedir a un món reservat als genèticament “vàlids”, Vincent adopta la identitat genètica de Jerome Morrow, un home físicament perfecte però atrapat en un cos incapacitat després d’un accident. En un entorn on qualsevol rastre biològic pot revelar la veritat, la seva vida esdevé un exercici constant de resistència i autocontrol.

    Més enllà del relat de suspens, Gattaca planteja una profunda reflexió sobre la llibertat individual, el determinisme genètic i els límits ètics del progrés tecnològic. La pel·lícula qüestiona la idea de perfecció i denuncia una meritocràcia aparent que amaga noves formes d’exclusió social, reivindicant la voluntat humana, el desig i l’esperança com a forces capaces de desafiar qualsevol predestinació genètica.

El debat:

    Tema: L’ètica de la genètica. Existeixen avui dia tecnologies que permeten la selecció o exclusió genètica?

    La introducció anirà a càrrec del Dr. Julio Rozas Liras, Catedràtic de Genètica a la Universitat de Barcelona, investigador de referència internacional en genètica de poblacions i genòmica evolutiva i bioinformàtica. L’any 2023 va rebre el Premi Nacional de Genètica per la seva trajectòria científica. Actuarà com a ponent i ajudarà a conduir el debat posterior.

    Lloc: Sala teatre de l’Ateneu de Cerdanyola del Vallès, carrer de la Indústria, 38-40

    Horari: de 17:30h a 21:00h

Entrada lliure i gratuïta

    Us hi esperem!!!!!!


14/01/2026

exposició Carlos Utrera (inauguració)

 



    Com ja sabeu, des del 9 de desembre 2025, i fins el 25 de gener, es pot visitar la exposició "Creativitat", de l’artista cerdanyolenc, i amic de Vespres Literaris, Carlos Utrera, a la sala B’Art, de l´Ateneu de Cerdanyola del Vallès.

    Finalment,  la inauguració de la mateixa tindrà lloc el proper dimecres, 21 de gener, a les 19.30 hores.

    Us hi esperem per donar suport i caliu al nostre amic Carlos!!!!!

12/01/2026

l'autor del mes de febrer: Joaquín Rodríguez

 


    Joaquín Rodríguez és doctor en Sociologia, Història i Antropologia, director del màster d’Edició de la Universitat de Salamanca i del Grup Santillana de Edicions; està al capdavant de la revista “Archipiélago. Cuadernos de Crítica de la Cultura” i del projecte de digitalització i edició digital de revistes culturals per a ARCE i l’Institut Cervantes.  Ha estat director de la revista Arxipèlag. Quaderns de Crítica de la Cultura . Ha col·laborat com a assessor i editor de diverses col·leccions de ficció i no-ficció per a editorials com Paidós, Alea o Siglo XXI, entre d’altres.

    Entre el 2003 i el 2006 va ser director d’edicions i continguts digitals de la Residencia de Estudiantes- CSIC.

    És una de les veus més influents en el pensament sobre el llibre, l'edició i transformacions digitals i la lectura al segle XXI.

Obres:




Las mujeres que vuelan;
Lengua de Trapo, 2007; ‎ 224 pàgines (ficció)

    A través d'unes trames perfectament construïdes, l’obra proposa una reflexió sobre el fet de discórrer de les nostres vides en un món no sempre tan senzill i racional com ens agradaria. Recolzat en les seves lectures i les seves experiències com a gran observador, Joaquín Rodríguez ha construït un conjunt de relats que funciona com un petit mapa de la nostra realitat quotidiana.








Edición 2.0. Los futuros del libro; Melusina, 2007; 255 pàgines.

    La revolució digital no només afecta un canvi d’hàbits culturals, sinó la nostra manera de raonar, memoritzar i fins i tot conviure .L’edició tradicional es basa en una cadena que uneix de manera successiva i esglaonada els creadors, els intermediaris, siguin aquests editors, distribuïdors, llibreters o bibliotecaris, i els lectors o usuaris. Aquesta concatenació gairebé ancestral, que supeditava la recepció dels continguts als oficis de la intermediació, la posada en pàgina de l’editor, la impressió de l’impressor, la venda del llibreter o el préstec del bibliotecari, està patint una modificació radical, perquè els nous mitjans de producció i generació digital de continguts posen en mans dels creadors les eines per generar, distribuir aquest procés, de manera individual o col·lectiva, consentint o no explotacions derivades mitjançant nous tipus de llicències que entenen millor l'ecosistema de la web, assumint o no que la lliure circulació de les idees fent ús dels nous suports i xarxes de comunicació és la divisa del nostre temps. Tot això i molt més, el canvi radical de les maneres de crear, difondre i consumir els continguts, simultàniament i conjuntament?, representa un nou tipus dedició, l’Edició 2.0.


Mediodía en Mitilene; Lengua de trapo, 2009; 224 pàgines (ficció)

    “Hay en Lesbos una ciudad, Mitilene, grande y hermosa, pues está dividida por canales por los que penetra mansamente el agua del mar y adornada con puentes de blanca y pulida piedra; creería uno estar viendo no una ciudad sino una isla...”.

    Des del seu desterrament voluntari a Madeira, Max, el protagonista de l’obra, passa comptes amb la seva pròpia vida i amb la de tots aquells amb què s'ha sentit part d'alguna cosa. Aquesta perifèrica illa atlàntica funciona en aquesta novel·la com a imatge de la situació del protagonista: apartada, exòtica (la formació sentimental de Max se succeeix a l'extinta Alemanya Democràtica), un territori ideal per exhumar velles culpes. I en aquest escenari tindrà lloc el retrobament amb Rebeca, alhora víctima i botxí de les seves pròpies traïcions. L'oblit, la compassió, l'amor, en última instància, serà la clau que Max mostri a Rebeca per arribar junts, per fi, a Mitilene.

Quan un sistema totalitari aconsegueix canviar la nostra percepció del bé i del mal, de la traïció i la confiança, quina responsabilitat tenim sobre els nostres actes? Qui pot suportar una pressió com aquesta? La solució que troben els personatges del llibre és l'exili. L’única reivindicació: el dret a la utopia.


Bibliofrenia, o la pasión irrefrenable por los libros; Ediciones Universidad Austral de Chile, 2016; ebook: tamany de l'arxiu ‏‎ 3.2 MB.

    Els col·leccionistes que desfilen per aquestes pàgines de tan peculiar santoral, ho són cadascun a la seva manera. De manera que la malaltia hauria de rebre un nom propi per cada desviació, per cada mutació del gen del desig de la propietat i de l'annexió bulímica. Pulsions incurables, en tot cas, per tant, a mesura que es va acostant a la saturació, l'horitzó del bibliòman sempre retrocedeix, ja que de manera continuada surten al pas notícies de llibres fabulosos i perduts, en una mena de moderna reedició del suplici de Tàntal. La intel·ligència potser del bibliòfil consisteix en últim terme en aquest posar el seu desig en un objecte en rigor inesgotable, i romandre llavors esperonat per sempre per una inquietud que no se sacia, i això fins al final dels seus dies, comunicant-los-hi un sentit, i fins i tot una mena de missió, que el bibliòfil es pren molt seriosament.




Primitivos de una nueva era. Cómo nos hemos convertido en Homo digitalis;
Tusquets, 2019; 544 pàgines

    La creació de noves tecnologies de comunicació —els primers dibuixos a les cavernes, la invenció de l'alfabet, la impremta, el telègraf o internet— suscita un debat intens sobre si aquestes ens sotmeten o ens engrandeixen, si minven les nostres facultats o les incrementen. L'autor explora en aquest assaig la manera com els mitjans de transmissió de la cultura modelen la nostra ment i modelen la nostra comprensió de la realitat. El pas de l'oralitat a l'escriptura, els canvis en la nostra manera de llegir i la irrupció d'internet, l'hipertext i la digitalització dels continguts culturals transformen sense parar els nostres valors i les nostres actituds i ens converteixen en perpetus primitius d'una nova era.




La furia de la lectura. Por qué seguir leyendo en el siglo XXI; Tusquets, 2021; 352 pàgines.

Lectura del mes


Lectocracia Una utopía cívica; Gedisa, 2023; 392 pàgines

    Llegir prové de la paraula llatina legere, el significat de la qual és el d'escollir, triar o seleccionar, fins i tot el de preferir, optar o decidir-se per.

    Lectocràcia és una oda a l'exercici i la pràctica de la lectura com a fonament de l'esperit crític, del pensament capaç de transcendir les conviccions més larvades, les certeses més amagades, tot allò que acceptem irreflexivament com un a priori incontestable i que és tan difícil de reconèixer com a tal precisament perquè dorm amagat entre les nostres efectives.

    Un assaig literari sobre la importància i la democratització de la lectura, sustentat en cites curioses, autors de culte, anècdotes històriques, que reclama la vigència de la utopia humanista i rescata els principis de l'ascesi lectora compostos de paciència i tenacitat, indagació i reflexivitat, contenció del jutge.


Paraíso o de la felicidad en las bibliotecas; Tusquets, 2025, 312 pàgines.

    “Cal imaginar-se el paradís sota moltes formes, però una de les més acreditades és la d'una biblioteca", sosté l'autor al començament d'aquest viatge fascinant al món de les biblioteques, aquests espais fèrtils on es forja la curiositat, el sentit crític i la creativitat humana. Concebudes al principi com a temples del saber i restringides estades d'un saber elitista, les biblioteques tenen actualment infraestructures concebudes per aconseguir un ús públic, genèric i el més universal possible del coneixement i de la cultura. Però és així realment? És veritablement igualitari l'accés a les noves formes del saber? És la digitalització la nova panacea cultural o està senzillament obrint les portes a l'infern de la incomunicació i la des memòria? A més de reconstruir magistralment històries i morfologies de les biblioteques al llarg del temps (des de l'Antiguitat fins al nostre segle; des d'Alexandria als projectes a les presons), aquesta obra defensa la necessitat que aquests recintes es puguin convertir finalment en espais capaços de generar i augmentar l'autonomia, la llibertat i el pensament crític en cadascun de nosaltres, amb independència de la nostra herència social i cultural.

10/01/2026

el llibre de gener, fragment

 

edició alemanya de 2022,
ed. Orlanda
amb traducció de
Michael Erbmeyer


    “Un día me vi. Casi nunca me miraba en el espejo, pero por casualidad tropecé con la imagen de una mujer de pómulos huesudos y pelo enmarañado, con una tristeza en el fondo de los ojos parecida a la que había detectado en los tuyos ese primer día en las tres torres. Fue eso. Más que la delgadez extrema, más que el malestar y la falta de ganas de vivir, descubrir el rastro de tu tristeza en mi propio reflejo me empujó a tomar una decisión. 

    Llamé al hospital en el que había estado ingresada para ver si el psiquiatra que me había atendido seguía trabajando allí. Me dijeron que no, pero que tenía una consulta privada. Llamé y pedí hora. 

    Se alegraba de volver a verme, dijo. Yo sentí que lo había decepcionado, que había vuelto a caer en el pozo de entonces. No he sido valiente, no he sido fuerte, no he podido. Volvieron los recuerdos de cuando vivía con mis padres, de aquel verano infernal, de los gritos y los techos bajos. Me di cuenta de que, aunque hubiera huido de allí y hubiera roto con todo, aunque fuera escritora, estudiante, trabajadora, madre, aunque hubiera superado tantas dificultades, en realidad seguía atrapada en mi litera de color rojo a dos palmos del techo. 

    Empecé a hablar sin parar, ese día y todos los que vinieron. De ti y de mi madre, de mi padre, de nuestra expulsión, de lo injusto que era todo, de la frustración de no poder cambiar las cosas, de que nadie nos comprendiera, de que nadie entendiera nuestra herida. Hablé de los hombres y de sexo, del amor que no existía, le aseguro que no existe, y del deseo y del cuerpo como problema. De que cuando no conseguía contar lo que me pasaba aparecían todos los antiguos demonios y se apoderaban de mi carne y la convertían, otra vez, en un amasijo de hilos entrecruzados que pertenecían a todo el mundo menos a mí. De que no había hecho nada para salvarte. 

    ¿Por qué no te había salvado? Cuando empecé a contarle tu historia, el modo en que te habías comportado en los últimos tiempos, desde que habíamos llegado a Barcelona y habías empezado a liarte con desconocidos arriesgando la vida, cuando dije en voz alta lo que habías estado haciendo me di cuenta: aquello no era libertad ni nada que se le pareciera, todo lo contrario, era un modo de castigarte por el fracaso de tus dos matrimonios: el primero tradicional, con un hombre que te había escogido tu madre. El segundo por amor, un amor de película que luego, en la práctica, se demostró una farsa. Yo siempre te daba la lata con mis inseguridades, mis neuras, te hablaba sin parar y no me di cuenta de que el hecho de que tú no expresaras tu dolor no significaba que tus heridas fueran menos profundas. Trabajar sin descanso para no tener ni un minuto libre para pensar, agotarte en el gimnasio, pedirles a tus amantes que te azotaran y te mordieran hasta dejarte marcada por todas partes, darte atracones que rompían los límites de tu cuerpo, exponerte, no ser más que sexo sobre tus plataformas, restricciones dietéticas y tratamientos estéticos dolorosos, todo eso, absolutamente todo formaba parte de lo mismo: la herida que supuraba, una herida ancestral y profunda que sigue abierta para muchas. ¿Por qué no lo vi? ¿Por qué me creí el cuento de que hacernos daño a nosotras mismas era libertad? Que la libertad era elegir aunque eligiéramos el sometimiento y el maltrato de siempre. Nos liberamos de muchas opresiones, pero no supimos deshacernos del masoquismo que a nuestras madres les había servido para sobrevivir. A ti te mató, ahora lo sé. El dolor, aunque fuera controlado, no resultó sanador a pesar de que lo defendieran teóricas de lo más modernas. A ti te provocó la confusión que te llevó a la muerte, ahora lo veo claro. No dejo de pensar que si me hubiera dado cuenta de esto entonces tal vez hubiera podido salvarte. Pudimos agarrarnos la una a la otra, ese fue nuestro único consuelo, pero nuestra amistad no bastó, no fue suficiente para aguantar tantas embestidas. Y venimos arrastrando la herida desde hace siglos. 

    Al psiquiatra le conté que quería volver a ser niña, dejar todos los problemas atrás, que echaba de menos a mi madre y que quería que me cuidara como cuidan las madres, quería que viera crecer a su nieto, celebrar cumpleaños y fiestas, saber que, si me caía, habría alguien que me sostendría, que sostendría a mi hijo. 

    Le hablé de ti, pero por mucho que lo hiciera no conseguía desprenderme de la culpa. No solo no había atendido tu dolor, es que creía que te había empujado a algo que no pudiste soportar, me había aprovechado de ti. Primero de tu entusiasmo jovial, de tu pragmatismo y tu capacidad de decisión. Luego de tu compañía leal. ¿Qué había hecho yo por ti? Nada, absolutamente nada. ¿Por qué seguía yo viva? ¿Por qué merecía vivir mientras que tú te habías quedado tendida sobre el asfalto para siempre? 

    El psiquiatra me sugirió que te escribiera, que te mandara una carta. Y eso hice. 

    Al final creo que voy comprendiéndolo todo, voy poniendo orden, y dejarlo todo escrito aquí ha aliviado mi rabia, mi tristeza, mi sensación de impotencia. Nada de lo que cuento sirve para cambiar el pasado, pero sí para que quede constancia de lo ocurrido. La verdad profunda de nuestra historia era mucho más simple de lo que imaginábamos. No tenía que ver con el choque de culturas, con la integración, ni con estar entre dos mundos ni ninguna de las cosas que nos han ocupado tanto tiempo. Lo único que queríamos era ser amadas. Tal como éramos, sin más. Sin tener que recortarnos ni adaptarnos ni someternos. Ni tapadas ni hambrientas ni perforadas por mil agujas ni embadurnadas de cremas ni embutidas en telas. Solo con nuestros cuerpos, que somos nosotras, con nuestro carácter, que también somos nosotras, con nuestros pensamientos y nuestras emociones y nuestras heridas, las cicatrizadas y las abiertas. Nada más.”



El lunes nos querrán
Najat El Hachmi
Destino, 2021
Pág. 295-299



07/01/2026

el llibre de gener, lectures

 


    Najat El Hachmi: “Fa temps que busco una paraula que vulgui dir racisme i masclisme alhora”, amb aquest títol encapçalava el Roger Cassany la seva entrevista a l’autora del llibre del mes “Dilluns ens estimaran” per al diari digital "VilaWeb" -publicada el 15/02/2021, guanyadora del premi Nadal d'aquell any.

    A l’inicií de l’entrevista, Cassany pregunta: “ Dediqueu la novel·la “a les valentes que van sortir del camí recte per ser lliures”. Qui són aquestes valentes?; i El Hachmi respon: “Són moltes dones i noies que han viscut situacions semblants a les que apareixen a la novel·la, que s’han hagut d’enfrontar al seu entorn immediat per poder ser allò que eren i, simplement, per poder viure. Són dones que, a més, fora d’aquest entorn immediat, tampoc no han tingut les coses fàcils. S’han trobat amb diverses discriminacions, començant per la derivada del seu origen.”

    L’entrevistador replica: “Valentes com Najat El Hachmi…”, i li respon: “Com moltes dones! I, de fet, depèn com s’entengui la valentia. Jo crec que la valentia no és no tenir por d’allò que passarà ni saber encarar la incertesa, sinó que vol dir aprendre a superar i a sobreposar-se a aquesta por, encara que hi convisquis. Optar per no sobreposar-s’hi i conformar-se amb la repressió té un preu. Sobreposar-s’hi també en té un, és clar. Tot té un preu. Però preu per preu, millor ser lliure, encara que costi, que no pas assumir el sistema de submissió que et proposen.”


    Iñaki Ezkerra, en la seva crítica, publicada al diari “El Correo” de data 27/02/2021, destaca que: 

“ (...) uno de los logros del libro reside en que no cae ni en el panfleto ideológico ni en la habitual y artificial receta de la corrección política, sin complejidades y para consumo facilón de lectores biempensantes. No estamos ante una fría enumeración de injusticias abstractas sino ante una novela en todo el sentido del término, que convierte en sutilmente eficaz la denuncia de estas a través de la narración y la descripción de lo cotidiano, del modo en el que la cultura de la imposición y la represión, la sumisión y la humillación se plasman en las vidas diarias de los personajes y en los detalles más inocentes. Las formas de dominio que sufren esas mujeres le suenan al lector a verdad porque no le resultan del todo ajenas a su cultura sino genuinamente reconocibles. Esto es lo que hace la novela de Najat El Hachmi inapelable. A poco que mire al pasado de nuestro país, ese lector reconoce como menos lejanos de lo que quisiera a esos padres que prohíben a la hija que estudie, se maquille, salga a la calle, trabaje, suba al coche de un hombre y elija al chico con el que casarse o perder la virginidad.”


    Patricia Millán, al seu espai "Relatos en Construcción", entrevista l'autora, titulant l'entrevista "Los lunes nos querrán: hablar de todo y hacerlo bien”.

Vegem-ne un fragment:

    Has escrito un libro maravilloso. El primero tuyo que leo, pero estoy segura de que no el último. Lo he disfrutado mucho. Lo primero que te voy a preguntar es: ¿Por qué parece que no tenemos recuerdos alegres? Dicen los psicólogos que no, que siempre nos acordamos de lo bueno. Pero tu libro no es el recuerdo de lo bueno, es una sucesión de circunstancias que llegan y se sobrellevan como se puede.

    No son buenas, pero el hilo principal, el vínculo de la protagonista con su amiga, es para mí lo mejor que pasa en la novela. Es como si ese tesoro, esa amistad tan única que a veces tenemos la suerte de encontrar, siguiera viva a través de las páginas, a pesar de que todo lo que les ocurre en contra. Al final muchas de las cosas que tenemos que afrontar acaban suponiendo una presión muy importante sobre los vínculos principales que tenemos. El núcleo más profundo de la novela es para mí algo tremendamente alegre y bueno. Pero está sometido a todo ese todo ese contexto que tienen que afrontar ambas protagonistas. Necesitamos conflicto para construir una historia.

    El lunes nos querrán es un cúmulo. Partes un tema que es común a todas las mujeres: el paso de la adolescencia a la etapa adulta sumado a la cuestión del cuerpo, de la obsesión por la perfección física. Por si eso fuera poco, se añade el tema de la libertad en un ámbito religioso que, por mis circunstancias, a mí no me resulta familiar, al menos de primera mano.

    Se van acomodando a las presiones de algún modo. Es lo que nos ha tocado a la mayoría de las mujeres: que sobre nosotras se vaya construyendo toda una serie de estructuras articuladas con normas sociales, con presiones que a veces son explícitas y otras veces son más sutiles, con mensajes que te van llegando desde que eres muy pequeña que dicen que tienes que adaptarte, encajar dentro de unos determinados moldes, cambiar continuamente…

    Si analizamos, al margen del elemento religioso, o migratorio, o la clase social, que también nos condiciona mucho, todo lo que a una mujer, cualquier mujer, normal y corriente, le llega a lo largo de toda una jornada, de una jornada cualquiera, nos daremos cuenta de que nos bombardean todos los días con mensajes que van en esa dirección: hacernos sentir mal con lo que somos, que no sea suficiente. Además, nos transmiten la idea de que si las cosas no nos van bien es porque algo falla en nosotras. El problema no está en lo que ocurre, en cómo está todo organizado. Si no llegas a todo es porque estás mal organizada, no es porque tengas que hacer demasiadas cosas.”


    Al suplement “El Cultural”, del diari “El Español” , llegim la crítica de la Ascensión Rivas , titulada “El lunes perpetuo de Najat El Hachmi” i publicada el 15/02/2021, on afirma que: 

    “La obra de Najat El Hachmi es interesante en lo que tiene de esclarecedora sobre los entresijos de una cultura escasamente conocida fuera de su radio de acción. También porque revela la severa situación de intolerancia que sufren sus mujeres y que supone una destacada aportación a la causa feminista. Sin embargo, el texto resulta plano y en ocasiones parece que su autora no lo hubiera filtrado de forma adecuada. El estilo es simple, a veces con coloquialismos y clichés que lo afean, y que aparecen en forma de tópicos para desencanto del lector.”


    “Najat El Hachmi ahonda en la opresión femenina en su nueva novela

    La escritora catalana de origen marroquí cierra con ‘El lunes nos querrán’, premio Nadal, un ciclo narrativo donde indaga sobre mujer e identidad a partir de su biografía.”

    Així titula la seva crítica Carles Geli, per al diari "El País", de data 13/02/2021:

    “Ya no puedo dar más; he dedicado mi vida entera a pensar mi vivencia y las de los otros y ya está entendido y explicado”, asegura Najat el Hachmi ante su última novela, El lunes nos querrán (Destino; Edicions 62, en catalán), con la que obtuvo el premio Nadal hace apenas un mes. La historia de dos chicas jóvenes marroquíes de una periferia de la periferia que luchan con inocente ilusión para salir de un entorno opresivo y ser queridas y aceptadas con normalidad (quizá en ese lunes del título) bebe del agua del pozo más íntimo de la escritora catalana de origen marroquí (Beni Sidel, 41 años). Ha ido hasta el fondo como nunca. Y ya no hay más porque antes de ahí salieron también El último patriarca (la sombra del padre) y Madre de leche y miel (homenaje a la madre), que, junto con La hija extranjera (los primeros conflictos generacionales) y esta última (la batalla y la angustia profunda de ella) quizá conformen un friso narrativo definitivo del que ahora toma conciencia y que reata en lo ensayístico Siempre han hablado por nosotras. “Lo próximo escribiré otra cosa, algo distinto”, dice.

    Mientras, la lucha de las dos protagonistas de El lunes nos querrán por una vida normal (tomar una Coca-Cola, ver según qué series, ponerse unos tejanos, maquillarse, comer una hamburguesa, hablar con un chico, escoger a su futuro marido…) puede leerse como un homenaje a todas las que han iniciado una revolución silenciosa contra la opresión. De nuevo, feminismo e identidad en la prosa de El Hachmi. “Quería visibilizar estas heroicidades cotidianas, que no lucen ni pasan a la Historia, como un reconocimiento al desencanto que comporta muchas veces esa batalla sorda”. Una lucha clara en los años 90 y cuya transmisión parece haberse difuminado. “Está empezando a ser una herencia perdida porque no se está articulando un discurso que acompañe esa transferencia de experiencias que pasan sólo particularmente de una mujer a otra”. Ella misma es sujeto paciente de esa dificultad. “Si has superado todo esto no quieres revivirlo; cuando he intentado traspasar alguna experiencia a mi hija veo que le provoca un shock que desearía ahorrarle, claro”. Tampoco llega a las jóvenes de hoy porque “la educación actual transmite un legado donde las mujeres, musulmanas o no, no estamos; y si en España ya ha costado dar a conocer el papel de la mujer durante la Transición… Se necesita un cambio en la transmisión de la memoria de valores”, apunta.”