Vespres Literaris: dalí amb vespres

21 de juny 2012

dalí amb vespres

triangle dalinià

"Una vegada més la proverbialment exasperant, egocèntrica, excèntrica i histerico-narcissista autopromoció! Salvador Dalí, de quaranta-un anys, el surrealista mundialment famós, considerat oficialment com el boig número u d'Amèrica, acaba de declarar a la premsa que en vistes a satisfer els desigs idòlatres dels seus nombrosos admiradors, dels col·leccionistes d'autògrafs, dels enemics personals dels esquirols, dels practicants de ioga, etc., Dalí sortirà de l'hotel (el Saint-Regis) a les 11 hores en punt del matí per la porta del bar King Cole que dóna a la Cinquena Avinguda.

No portarà barret però sí una corbata blau marí sense estampats, una agulla de corbata, força vella, que representa el rostre biliós d'un cardenal, tallat en una pedra de lluna, una barretina i un coll postís de color robí, un abric arnat, mitjons de seda, l'un negre, l'altre gris, un bastó tallat en un arbre de fulles persistents ornat amb un pom Fabergé, un residu vell i sangonós al trau de l'abric demostrarà que Dalí esgota fins a l'últim sospir vegetal la resta d'un clavell que va portar durant cinc dies.

Dalí enfilarà el carrer fins a Bonwit Teller, després girarà amb precaució cap al carrer Cinquanta-set, i caminarà fins al Savoy Plazza on desapareixerà dins d'un ascensor, en ocasió d'una visita matinal que durarà tres quarts d'hora, per reaparèixer després per comprar diaris russos, espanyols i italians al quiosc de l'hotel, es quedarà uns minuts prop de l'hotel Pierre per encarregar unes flors, després reprendrà el seu passeig fins a la seva exposició de la galeria Bignou al número 32 del carrer Cinquanta-set, a l'edifici Rolls Royce; a dos quarts d'una del migdia sortirà de la galeria i un taxi el recollirà per portar-lo a reunir-se amb la seva dona en un restaurant dels barris elegants, lluny, molt lluny, a les altures de la ciutat.

Si el temps és plujós o el vent és massa fort, Dalí seguirà el mateix programa, vestit de la mateixa manera, però en aquesta ocasió es quedarà enclaustrat dins el seu Cadillac. Se'l podrà reconèixer pel seu xofer minúscul que arbora uns bigotis sofisticats, a l'estil de Budeny, i porta un uniforme gris clar."

Dalí va demanar a un entès que tanqués un moment els ulls a fi d'enregistrar la seva reacció immediata davant “La panera”.

L'entès va exclamar: «És com un Chardin pintat per Vermeer». «Però a la catalana», va afegir Dalí. Perquè el factor geogràfic és potser el més punyent i el més universal que hi ha en aquesta pintura. En efecte, es pot deduir mitjançant una anàlisi estricta de la tècnica emprada en aquesta pintura, deixant de banda qualsevol mena de lirisme, la realització d'una estereoscòpia hiperestènica obtinguda mitjançant anàlisi.

De fet, el quadre està pintat d'una manera molt fragmentada però fa un efecte de continuïtat dels colors gairebé escultural. Cada fibra de la panera està pintada alternativament en verd i carbassa, de manera que l'ull només en visualitza la síntesi. Així, la paranoia troba el mitjà per realitzar la síntesi visual sense deformar l'objecte, igual que Raymond de Sebonde demostra l'existència de Déu sense recórrer, com ho fa ben al contrari la mística impressionista o postimpressionista, a la seva desmaterialització.

La meva sensació és que Dalí hauria de continuar pintant amb l'estil de la seva Galarina i de la seva “La panera”, sense perdre de vista, tanmateix, una apoteosi com la de l’Apoteosi d'Homer.

Des de la publicació del meu llibre La vida secreta de Salvador Dalí, he donat a la meva dona Gala els noms següents:

Soloizé, que vol dir «el meu or» en rus, Esquirol, Tzar Saltarineta, en referència al comte Tzar Salta de Puixkin, que sovint he llegit en veu alta per les seves qualitats fonètiques màgiques Flauteta de fusta, perquè de vegades, quan està enrogallada, la seva veu s'assembla a una flauta de fusta que vaig sentir, em sembla, quan la vaig conèixer; Corona de llet àrab, perquè cada vegada que beu llet li'n queda una mica al llavi superior la qual cosa, segons la meva percepció de la morfologia, retalla una forma de corona, i «àrab» perquè és precisament en aquest lloc on m'agradaria representar la imatge d'un àrab lil·liputenc, assegut i fumant una pipa. També l'anomeno Plifaieta, Reixeta, Escaleta, Pinyonet, Pinyoplifaieta, Mediumcelet, perquè va ser ella, Gala, qui va descobrir la resina d'ambre i el medi ultraviscós que em procura uns èxtasis paradisíacs.

Anomeno la meva dona: Gala, Galaluchka, Gradiva (perquè ha esdevingut la meva Gradiva), Oliva (a causa de l'oval del seu rostre i el color de la seva pell), Oli veta, el diminutiu català d'oliva, i els seus derivats delirants, Olihueta, Orihueta, Bubi-reta, Burihueteta, Su-lihueta, Solibubuleta, Oli-buribuleta, Cihueta, Si-bueta. També li dic Lleoneta, perquè rugeix com el lleó de la Metro Goldwyn Mayer quan s'enfada; Tapir, Petit nefus (perquè s'assembla a un animal petit i vigorós del bosc); Abella (perquè descobreix i m'informa de totes les essències que són mel per al meu esperit i per al rusc laboriós del meu cervell). Em porta llibres rars sobre màgia que han nodrit la meva màgia, em porta l'irrefutable document històric que demostra la veracitat de la meva tesi en el moment en què l'estic elaborant, la imatge paranoica que el meu subconscient desitjava, la fotografia d'un quadre desconegut destinat a revelar un nou enigma estètic, el consell que preservarà del romanticisme una de les meves obres massa subjectives. També dic a Gala Poilue noisette, Cabellera noisette (a causa del borrissol finíssim de color avellana que recobreix les seves galtes); i també Campaneta de pell de pèl (perquè em llegeix en veu alta durant les meves llargues sessions de pintura produint un murmuri que em recorda una campaneta de pell, gràcies a això m'assabento de coses que, segons ella, no podria saber mai).