suite francesa

       Si a Jean-Marie li haguessin dit que un dia es trobaria en un poblet perdut lluny del seu regiment, sense diners, sense possibilitats de posar-se en comunicació amb els seus, sense saber si estaven bons i a París o, com tanta gent, enterrats en un clot d’obús al costat d’una carretera; si li haguessin dit, sobretot que, amb França derrotada, continuaria vivint moments feliços, no s’ho hauria cregut. I tanmateix era així. La mateixa amplitud del desastre, el mateix fet de ser irreparable, contenien el remei, igual que certs verins violents subministren l’antídot; cap dels mals que patia no tenien remei. No podia fer que la línia Maginot no hagués estat esquivada o esbotzada (no se sabia exactament), que dos milions de soldats no fossin presoners, que França no hagués estat vençuda. No podia fer funcionar el correu, el telègraf ni el telèfon, ni aconseguir gasolina ni un cotxe per anar fins a l’estació més propera, a una distància de vint-i-un quilòmetres, per la qual, d’una banda, no passaven trens perquè la línia estava destrossada. Tampoc no podia anar a peu a París perquè les seves ferides eren greus i tot just començava a llevar-se. No podia pagar res a la gent que l’acollia perquè no tenia diners ni cap manera d’obtenir-ne. Tot plegat estava per sobre de les seves capacitats; de manera que s’havia de quedar tranquil·lament on era i esperar.

Suite francesa (Suite française, 1942)

Irène Némirovsky

traducció de Anna Casassas

Barcelona ; La Magrana, 2006

pàg.199.