Dilluns ens estimaran la novel·la de la Najat El Hachmi que estem llegint, i el deu de gener posarem en comú, fou publicada l’any 2008. En aquesta obra, Najat explora temes com la identitat, la acceptació i el reconeixement personal, les relacions familiars i les relacions amb els altres a través de la mirada i les angoixes de la seva protagonista, la Laila . Com és recurrent a la obra de la nostra autora, El Hachmi converteix l'opressió femenina en l’eix estructural de la novel·la, ja que ens trobem davant , en aquest cas, de una narració molt personal, crua, valenta d’una experiència íntima, quotidiana, heretada i dolorosament interioritzada; perquè Najat s’ha inspirat en les seves pròpies experiències com a jove immigrant marroquina a Catalunya, per retratar l'experiència d'una noia que creix a l'interior d'una família marroquina tradicional, mentre intenta trobar el seu lloc en una societat catalana que la veu com "forastera". Aquest conflicte d’identitat és el nus de la novel·la.
Per contextualitzar el tema de la novel·la, creiem que el millor és donar pas a les opinions i pensaments que l'autora aboca als seus articles d'opinió:
Ara desitjo jo (Diari Ara, 31/08/2022)
“ Era d'hora i als carrers encara hi havia poca gent. Una adolescent caminava pel passeig quan, tot d'una, va aparèixer un grup de nois si fa no fa de la seva mateixa edat. Es passaven una pilota i parlaven de forma distesa, però en veure la noia van canviar del tot el seu comportament: van accelerar el pas per acostar-se a la desconeguda emetent missatges verbals i no verbals d'un to amenaçador. Ella va deixar de ser una persona normal que transitava lliurement per l'espai públic per convertir-se en allò que els joves l'obligaven a ser: una presa a punt de ser caçada. Va canviar el ritme de les seves passes per allunyar-se de la colla, va encongir les espatlles i es va ajustar la rebeca que duia com si el possible atac fos una inclemència del temps. Puc imaginar-me el batec disparat del seu cor, la sensació d'indignació i fàstic, la impotència de no poder-hi fer res. Mentre observava l'escena em va tornar el regust agre d'una vivència que, de tan habitual, l'hem tinguda per normal i acceptable. Em van venir ganes de dir-li que no fugís, que s'aturés i plantés cara a aquells energúmens que es creuen amb dret a perseguir-la tot emetent judicis sobre el seu físic que no els havia demanat ningú.
No sé si les adolescents d'ara encara reaccionen com hem reaccionat tantes dones davant de l'assetjament i les agressions, si acaben caient en la trampa de considerar el propi cos culpable del comportament dels homes o si segueixen vivint aquestes situacions amb una vergonya viscosa que se t'enganxa com una pudor persistent. Espero que no, que la consciència igualitària que anem sembrant i cultivant amb tossuda paciència allunyi de les noves generacions la temptació de declarar la guerra a les pròpies carns, que la nostra indumentària, si tenim els atributs femenins més o menys desenvolupats o si resultem atractives, ja no serveixin de coartada per a unes actituds més pròpies de bèsties salvatges que no pas de persones civilitzades i educades (suposem) per la societat de la qual formen part.
Una mica més enllà i unes hores més tard és una nena la que capta la meva atenció quan me la miro de la sorra estant: no devia tenir més de deu anys, però anava enfundada de dalt a baix en un vestit de bany negre que els comerciants que els venen anomenen burquini. Jo en diria preservatiu de cos sencer: un incòmode i claustrofòbic embolcall de polièster que serveix de salconduit a petites i no tan petites per poder fer una cosa tan simple com banyar-se al mar. Quan la nena es capbussa és com qualsevol altra que juga a desafiar les onades, però quan treu el cap ja s'ha convertit en una dona que s'ha de comportar i vestir de manera decent: encara no ha deixat de regalimar-li la salabror per les pestanyes que ja s'afanya a posar-se bé el turbant fosc, no fos cas que se li alliberés un sol cabell de la presó de tela que la lliga fort, no fos cas que la brisa marina la portés a pensar que és persona de ple dret i no una dona. Una vegada i una altra repeteix el mateix gest obsessiu. En aquests casos, l'estesa d'uns cabells alliberats i bressolats per l'aigua esdevé una subversió perillosa. Mentrestant, els seus germans, petits i grans, exhibeixen el tors nu sense por de cremar en el foc etern. Per a aquesta mena de catalanes no hi ha prevista, que jo sàpiga, cap campanya de la conselleria de Feminisme Atomitzat destinada a combatre una sexualització precoç que tindrà greus conseqüències a llarg i curt termini.
La conclusió que es desprèn d'aquests dos exemples és que a les dones encara ens falten moltes batalles i combats per convertir-nos en subjectes desitjants que ballen sense por la dansa de la seducció mútua. La llibertat només és possible quan hi ha igualtat. El sotmetiment, la cacera, els comportaments depredadors i la denigració no hi tenen a veure, amb el desig.”
Es su cultura (El País 31/05/2024)
“La Constitución y los derechos humanos permiten que menores de entornos y familias que no tienen la igualdad y la libertad como valores fundamentales puedan sentirse seguras.
La cultura de todas las niñas españolas, tengan o no tengan la nacionalidad, es la de la Constitución, los derechos humanos y están todas amparadas por las mismas leyes. Esto permite que, en teoría, menores que crecen en entornos y familias que no tienen la igualdad y la libertad como valores fundamentales puedan sentirse seguras porque la justicia las ampara. A menos, claro está, que quienes juzguen y dicten sentencia lo hagan condicionados por la poderosa aleación de machismo y racismo que los lleva a ver en una niña su “cultura” de procedencia antes que su condición de víctima y menor. La Audiencia Provincial de León, al rebajar la pena al agresor de una niña de 12 años porque la víctima es gitana y “las gitanas se casan con 12 años”, no ha hecho más que avalar la pederastia por razones culturales, unas razones que están lejos de compartir todos los gitanos. Es un ejemplo claro de cómo ese supuesto respeto por la cultura ajena no es más que una forma hipócrita de defender la violencia sexual, en este caso, además, violencia sexual contra una menor. Es por esto por lo que gitanas, moras, negras y latinas que viven en entornos segregados con los de “su cultura” sienten que nadie las va a proteger si denuncian, que esos derechos de los que tanto hablan ahí afuera son para otras. No se me ocurre forma más terrible de exclusión que vivir en un país democrático que ha conquistado grandes avances feministas y saber que no son para ti porque antes que ser humano, eres cultura, identidad, tradición, eres tribu.
No pocas veces hemos conocido casos en los que se hacía la vista gorda ante el absentismo escolar y hemos dejado solas a esas niñas que tienen que ayudar en casa, que no pueden aprender a nadar ni ir de excursión o que se ven asediadas y controlados por los compañeros de su misma “cultura”. Demasiadas veces hemos callado viendo “dar” en matrimonio a chicas que están lejos de tener edad para saber dónde las están metiendo. La tibieza con la que a veces (por suerte no siempre) se persiguen este tipo de delitos no es, como esgrimen quienes podrían actuar y no lo hacen, un respeto al grupo de pertenencia de las menores sino una complicidad con los verdugos que las violentan, las someten y las discriminan. Como si el progreso y la capacidad de cambio fueran patrimonio de los payos y los “otros” estuvieran condenados a seguir encerrados en esencialismos inamovibles. Lo curioso es que de esos los valores ajenos siempre rescatamos lo mismo: el machismo más atroz.”
Empoderarte con bragas y sujetadores ((El País 01/12/2023)
“Solo me exploto yo, vendrían a decir las cantantes-vedettes de nuestro tiempo; solo yo tengo derecho a sacar mucha pasta de poner cachondos a los hombres.
La publicidad se ha adueñado del lenguaje emancipatorio de las luchas sociales vaciándolo de contenido y, lo que es peor, pervirtiendo su sentido original. Si en su momento las marcas que se dirigían al público femenino no tenían reparos en asustarnos con la soledad, la falta de amor y el destierro si no comprábamos sus productos, ahora nos dicen que el maquillaje o la lencería nos empoderan. ¿Para qué esforzarte por llegar a ocupar sitios de responsabilidad, tener independencia económica o acceder al saber y el conocimiento o conquistar tu propia libertad si comprándote las bragas de Jennifer López puedes tener tanto poder como ella? Sin duda, la cantante es poderosa, pero, disculpen la obviedad, no por su ropa interior, sino porque es una mujer rica y famosa. Con talento, sí, pero a nadie se le escapa que parte de su riqueza viene del esfuerzo, tiempo y dinero que dedica a su apariencia externa, lo cual demuestra que seguimos en un sistema en el que la explotación sexual de los seres humanos de segunda, las mujeres, no solo no es cuestionada, sino que es un valor absoluto de la cultura hegemónica occidental.
Beyoncé y Rosalía nos dirán que son feministas y las letras de sus canciones inspirarán a las nuevas luchadoras por la igualdad, pero siguen integradas en una estructura que antepone la capacidad de excitar a los hombres a cualquier otro “don” que puedan tener. Ellas mismas juegan bien ese juego, aunque luego se quejen cuando se las sexualiza sin permiso, como le pasó a la catalana con el fotomontaje de JC Reyes. Solo me exploto yo, vendrían a decir las cantantes-vedettes de nuestro tiempo; solo yo tengo derecho a sacar pasta, mucha pasta, de poner cachondos a los hombres. He aquí, según algunos publicistas y colaboradoras de este sistema de dominación, el summum de la liberación y el empoderamiento.
Y antes que alguien me venga con el manido tópico de que las feministas odiamos el sexo, más bien es todo lo contrario: porque nos parece algo demasiado importante para convertirlo en mercancía, nos negamos a aceptar el denigrante papel de aprovecharnos de las necesidades sexuales de los hombres para ganar poder, porque el sexo es un espacio compartido que solo puede ser gozoso si es gratuito, deseado y se da entre iguales. Es vil y ofensivo pretender que sigamos como siempre, conformándonos con unas migajas de los privilegios que tienen ellos a base de enfundarnos en ásperos e insostenibles sujetadores de encajes de poliéster.”
A l’article Sempre seré immigrant, publicat al medi “La República” el 13/05/2010, escriu:
“Parlar d’immigració, moltes vegades, es fa pesat. Cal dir, però, que no és un tema que passi de moda, és una realitat, almenys per a les persones que som d’un altre país d’origen i que sempre som i serem considerats immigrants.
Als anys vuitanta, a Osona, vàrem començar arribar els primers immigrants procedents del nord d’Àfrica. Teníem la imatge d’una Europa que no encaixava gens amb la realitat. Ens pensàvem que tot seria bufar i fer ampolles, però no va ser així. Vàrem descobrir un món diferent al nostre, diferent en molts sentits. Com qualsevol persona que fa un canvi important a la seva vida, ens vàrem sentir estranys. Vàrem descobrir les persones, els paisatges, el clima -al qual encara no m’hi he acostumat- la llengua, la cultura. ..tot. Llavors vàrem començar a “integrar-nos” a la nostra manera (ja que no tothom entén integració de la mateixa manera), a sentir que formàvem part de la societat.
La veritat era que les coses es van simplificar molt més : les persones que ens coneixien ens miraven d’una altra manera, ens donaven un cop de mà quan ho necessitàvem.
A vegades em preguntaven d’on era i jo responia: ‘Sóc catalana’. Així ho sentia. Alguns ho entenien i altres em continuaven veient com una immigrant.
El problema més important va arribar amb el primer viatge de tornada al Marroc. El primer parent que va córrer a abraçar-me em va dir ‘benvinguda, espanyola!’. Vaig dubtar entre fer-li un petó d’enyorança o estrènyer-li el coll entre les meves mans de tanta fúria que es va apoderar de mi. Era evident que la gent del meu país no em tornarien a veure mai més de la mateixa manera, res tornaria a ser com abans.
Va ser llavors quan vaig pensar que vagi on vagi i sigui d’on sigui sempre seré immigrant per uns i emigrant pels altres.
Amb els anys he arribat a la conclusió que jo seré com vull ser: catalana d’origen marroquí i intentar fer veure les coses a la meva manera seria una pèrdua de temps ja que no tothom té clar d’on és i d’on deixa de ser.”
Al llibre a Petjades de Nador (2013), descriu com va fer una xerrada per a alumnes d'un institut de secundària, una xerrada que la narradora descriu com a «curta i profitosa» . Al final de la xerrada, els alumnes, al principi tímids, es llancen a fer-li preguntes sobre la seva vida entre dues cultures, dos països i diverses llengües, i descriu un fragment de la mateixa:
“—Què t'estimis més, el Marroc o Catalunya?
Amb la mà encara alçada, m’hi vaig apropar i el vaig mirar de fit a fit.
— I tu qui t'estimis més el pare o la mare?
No va dubtar gens ni mica.
—A tots dos igual.
—Ja tens la resposta a la teva pregunta.”
Un altre dels temes de la novel·la és el de la l'opressió de la dona com a herència cultural; així, El Hachmi defensa a la seva obra com la tradició cultural es pot convertir en un mecanisme de control i desigualtat, especialment vers les dones.
Todas perras ((El País 29/09/2023)
“Vivimos en el siglo XXI y todavía tenemos que contarles a nuestras hijas que disfrutar del sexo con quien quieran y como quieran no las convierte en bestias.
Siglo XXI, ola mundial de feminismo, rebelión general contra la violencia sexual en todas sus formas. ¿Dejarán de llamarnos perras por el simple hecho de ser sexualmente activas, por tener una libido normal y sana? Siglo XXI y no la Edad Media, aquí y no en un poblado en medio de la nada, en una revista como S Moda dirigida mayoritariamente a un público femenino. Habrá que preguntarse por qué las revistas de este tipo son las únicas que tienen la extraña costumbre de maltratar a sus propias lectoras. En su día nos inocularon el peligroso virus de la anorexia, diezmaron hasta el mínimo nuestra autoestima para que necesitáramos un montón de productos para recuperarla y ahora nos venden la explotación sexual como una opción aceptable. Y si te escandalizas, es que eres una moralista. Si no quieres que te animalicen, que te zoofilicen rebajándote a la hembra que más asco y desprecio provoca en la mayoría de las culturas, es que odias el sexo. La misma historia de hace unas décadas, cuando nos llamaban estrechas por no darnos a señores que no nos apetecían. No, cariño, que no quiera hacerlo contigo no quiere decir que no quiera hacerlo con nadie.
Gabriela Wiener, con toda su audacia periodística, con su saber literario, feminista y antirracista, no es capaz de imaginar un marco distinto en el que inscribir a Tokischa que no sea el de la esclavitud sexual, ahora dicen que escogida, y la degradación de la mujer, de la persona. No hace falta que venga el anarcocapitalista Milei para empujar hasta lo inimaginable los límites de lo que se puede vender y comprar; ya lo hace una artista que se presenta como subversiva del sistema mientras lame un chupachups para animar a los pedófilos que sueñan con niñas calientes a su disposición.
Siglo XXI y tendremos que contarles a nuestras hijas que no, que ser perra no está de moda, aunque lo diga una cantante a la que admiran, que disfrutar del sexo con quien quieran y como quieran no las convierte en bestias. Las perras suelen ser apaleadas, azotadas, denigradas y maltratadas porque gozan. Hay que ser tremendamente ingenua para creer que algo así pueda ser transgresor, que en vez de apropiarnos y dignificar nuestro propio placer sexual y exigir que se nos respete como mujeres, difundamos exactamente la misma idea que difundió siempre el más rancio poder patriarcal: que si tú, mujer, quieres follar es que eres la más sucia, la más abyecta y la más despreciable de las bestias.”
En aquesta línia, i per acabar l'entrada amb una mica de música, escoltarem la versió que ha fet el músic libanès Ibrahim Maalouf (Beirut,1980), de l'èxit dels anys setanta Laissez-moi danser , de la cantant d’origen egipci Dalida.
En aquesta versió, Maalouf mostra una dona que canta a la llibertat personal, al seu dret a viure sense càrregues, sense por i sense explicacions. La cançó reivindica una dona que vol escriure la seva pròpia història, al seu ritme, sense retre comptes a ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Nota: Només un membre d'aquest blog pot publicar entrades.