Carmeta, diari, 25 juliol 1992

Avui, nit d’alegria general :s’han inaugurat els Jocs Olímpics de Barcelona, m’he tancat a casa i he decidit començar a escriure un diari. Al matí he anat al metge. Pobre home, no sabia com dir-me el que jo ja intuïa des de feia uns quants mesos. No li tinc por a la mort, no ..., ja la conec, li he vist el rostre moltes vegades, massa! El que em fa por és morir sola, encara que sé que així serà. Fa molts anys que visc en soledat , però ara sento que creix i m’aïlla d’un món que fa temps va deixar d’anar al meu pas per poder entendre’l .

Al sortir de la consulta em sentia trista. L’angoixa, la impotència oprimien el meu pit . Parlar, necessitava parlar, parlar sincerament , però ... amb qui?, les veïnes són veïnes, res més, i en aquest poble, el meu poble, des que vaig tornar només he sofert menyspreu. Afligida, m’he mossegat els llavis de ràbia, com m’agradaria poder explicar-li tot això a aquell fill que tant vaig plorar, ... al nét enyorat; o al fill impossible del meu estimat germà.

Potser per tot això, vaig anar directament a una llibreria a comprar-me aquest diari. A ell li parlaré, en ell alleujaré les meves pors i li contaré , tal i com li hagués contat al meu fill , qui eren els seus avis , com era jo de petita , li recordaré el seu oncle , li explicaré la manera que tenia el seu pare de parlar, que tanta gràcia em feia! I la vida al poble, el meu poble, el de veritat,... el d’abans.

Em dic Carmeta, sempre m’agrada’t que em diguessin així.. Vaig néixer el 13 d’abril de 1916 a una casa del carrer Sant Ramon de Cerdanyola del Vallès. La casa on vaig néixer no era nostra sinó de l’amo de les terres que el meu pare, Joan, tenia arrendades. Per la casa pagàvem, crec, un cens anual. Era una casa molt gran, fresca a l’estiu i molt, molt freda a l’hivern; només a l’entrar, a la planta baixa, hi havia un petit rebedor; després la cuina amb una llar de foc. Al costat de la cuina hi havia el rebost i al fons de la casa, el corral per als animals – jo era l’encarregada de dóna’ls el menjar-, un pou, el cobert per el carro i el celler on feien el vi, perquè el meu pare tenia arrendades terres de vinya, com quasi bé tothom a Cerdanyola. Vivíem del que donàvem les vinyes i dels productes d’un hort petit que la meva mare recollia cada dia .

En el primer pis de la casa hi havia tres dormitoris, un era el dels meus pares, Joan i Carme, i dels altres dos , un era per mi i l’altre per al meu germà Joanet que encara havia de néixer. A les golfes havia una habitació petita per a desar els trastos i també s’aprofitava per a assecar fruites i hortalisses, a les tardes les meves amigues i jo jugàvem a les golfes i fèiem veure que aquella era la nostra casa ... les meves amigues, bé, les que jo pensava llavors que eren les meves amigues.