El diari de Carmeta

Cerdanyola 27 de juliol de 1992



Aquesta nit he dormit molt malament. Només feia que donar voltes al llit i tenia els ulls com a plats. El dolor, a estones, es feia insuportable; en la soledat i la foscor de l’habitació es fa tangible, com una presencia que m’angoixa i no hem vol deixar en pau. Farta d’aquesta vigília m’he llevat i he dormit una mica, només una mica, al balancí, acompanyada per la suau llum de les faroles de la plaça. De la meva plaça.

Eren les vuit, més o menys, quan m’han despertat els plors del petit de la casa del costat, Marc crec que es diu el nen. La criatura munta un numeret cada dia a l’hora de llevar-se. Fastiguejada, m’he pres una infusió i he decidit sortir a passejar una estona. Al sortir he anat cap al carrer Sant Casimir i, a poc a poc, m’he dirigit cap al mercat de Serraparera. De vegades m’agrada aturar-me a les parades, contemplar el menjar tot ben col•locat, les fruites lluents, parlar amb alguna veïna; encara que comprar, comprar, no compro. Cada dia menjo menys.

Al tornar he pensat com ha canviat aquest carrer. Ara és tot ple de pisos enormes, amb cotxes per tot arreu i una fortor de fum i gasolina mal cremada. De petita tot això eren camps, llavors jo anava el col•legi amb les meves amigues, la Núria i la Montse. Al migdia sentíem les detonacions de les barrines de l’Asland, era el senyal per sortir de classe i anar corrent cap a casa. De vegades havíem d’anar a portar el menjar als pares, que estàvem treballant a les vinyes. Les tres passàvem corrent per aquest carrer, que llavors era camp. En un farcellet portàvem la bota, una olla amb patates, mongetes i un tros de cansalada fregida. Quan hi anàvem, el camí es feia fatigós perquè era de pujada. Però a la tornada, baixàvem saltant i corrent fins arribar a casa, on la mare ens esperava per a dinar.
Quan arribava el temps de la verema fèiem aquest camí cada dia, en aquells dies de treball intens tot el poble s’omplia de la fragància dels carrolls de raïm acabats de tallar, del raïm fermentant als cellers, de l’olor del vi jove. A tot el poble, recordo, es sentien les aromes penetrants de la verema, era una olor agre i dolça a la vegada, de festa i juguesca.

Carmeta