El diari de Carmeta

Cerdanyola, 7 d'agost de 1992
Sóc egoista, ho confesso, molt egoista. Aquest ambient d’alegria desmesurada, de juvenil optimisme em treu de polleguera. Aquest jocs semblen que no s’acaben mai, però la meva paciència si que s’acaba. Ara, de cop, tots som molt bons, som els amics del món I som els millors. No ho suporto! No entenc aquesta bogeria col•lectiva , aquest xovinisme extrem acabat d’estrenar. A mi, personalment, em deixa del tot indiferent. Aquest orgull m’és totalment aliè, orgullosos de què?: què hem guanyat?, què hem aconseguit? Res, aquesta és la resposta. Els que han edificat amb les seves mans aquests Jocs on són ara? ... Què recullen els que mai han tingut res, els que tan sols tenen el treball de les seves mans?
Fastiguejada d’aquesta alegria postissa , em refugio en el que per mi és l’autèntic: el record, l’enyorança del ahir. Tornen una vegada i una altra les imatges de la meva infantessa . No visc en l’avui- per a què!-, visc en el record dels meus, d’aquells que ja no hi són. Potser sóc jo la que no pertany a aquest món.
Recordo els balls de la Cooperativa, en el Padró-Solanet, amb l’orquesta Gaiety. La meva mare no m’hi deixava anar, però el meu pare i sense que ho sabes la meva mare, em deixava sortir amb la Núria i la Montse. Allí és on vaig conèixer al Miquel. Venia sempre amb els seus amics, els de la CNT, i no deixava de mirar-me, encara que no em deia mai res, fins que un diumenge es va apropar i em va preguntar si volia ballar. Miquel,... Miquel!
Era de l’Albox, un poble d’Almeria. Vivia amb els seus pares en el Gurugú –en el sot de can Xarau- i treballava a la Uralita. El Miquel tenia un accent tant graciós què, quan estava parlant amb mi, jo no podia deixar de riure. Ell s’enfadava molt i em deia: “chiquilla, ¿es que tengo monos en la cara?”, i llavors ens en rèiem tots dos i m’abraçava amb totes les seves forces...