un racó de paraigua (1)

A peu de pàgina del títol de l’obra “Un racó de paraigua”- per cert, títol extret d’una cançó de G. Brassenas, "Le Parapluie"- , Espinàs escriu: 

“La lectura d’aquestes narracions m’ha fet adonar de la influència dels espais sobre els seus protagonistes. En filosofia, l’espai és <> Els objectes sensibles humans, quan canvien d’espai, canvien, a més, ells mateixos”

"Amic Rovira:

Aquí tens el rapport per escrit que completa el que t'he explicat, tal com em vas demanar.

En P.S. ha estat aquesta setmana conscient i pacífic. D'ençà que va deixar el teu servei i viu a casa seva, amb els seus pares, sembla assumir la necessitat de passar-se el dia a la plaça Letamendi sense angoixa. Ha oblidat l'home a qui anomenava Hemingway. Diu que hi va perquè un dia hi tornarà la noia que li va dir, clarament, «gràcies, no fumo». Estic d'acord amb tu que podria ser que no hagués sentit això, sinó els sons de sempre, i que hagués tingut una al·lucinació, necessitat de trobar una sortida a una situació que se li consolidava amb sofriment, però ja saps que jo no em dedico a aquests temes. De tota manera, tendeixo a creure'l. Com me l'he cregut quan assegurava que només sentia umac pindela darantx birinotsu. Ell insisteix que la noia «és l'única persona que puc entendre», i retrobar-la se li ha convertit en una idea obsessiva. Està convençut que ella tornarà a la plaça, un dia o altre, i disposat a esperar el que calgui.

Recomana'm algú que pugui ocupar-se dels pares, que ho necessiten.

P. S. sembla sentir-se feliç amb aquesta guàrdia permanent a la plaça, però es pot produir un deteriorament psicofísic. Pràcticament no menja. Ha abandonat la higiene. Amb aquestes ratlles trobaràs el bloc, n'he comprat un altre perquè penso continuar en contacte amb ell. Estic preocupat. Per què no podem aclarir res? Només tenim interrogants. Francament, no sé què fer, però estic decidit a no abandonar-lo. El problema és que el temps passa. Digue'm què en penses."

UMAC

Un racó de paraigua

Josep M. Espinàs

Pàg. 37-38

"Essent això així, cal admetre que existeix una primera realitat: el que té una forma immutable, el que de cap manera no neix ni pereix; el que mai no admet en si cap element vingut d'una altra banda, el que mai no es transforma en una altra cosa, el que no és perceptible ni per la vista ni per cap altre sentit, el que sols l'enteniment pot contemplar. Hi ha una segona realitat que porta el mateix nom: és semblant a la primera , però cau sota l'experiència dels sentits, és engendrada, sempre està en moviment, neix en un lloc determinat per a desaparèixer de seguida; és accessible a l'opinió unida a la sensació. Finalment existeix sempre un tercer gènere, el del lloc: no pot morir i brinda un indret a tots els objectes que neixen. Ell mateix no és perceptible més que gràcies a una espècie de raonament híbrid, que no va de cap manera acompanyat de la sensació; amb prou feines s'hi pot creure."

Timeu

Plató